Moisès de Creta

 

Mapa venecià de l'illa de  Creta.

Mapa venecià de l’illa de Creta.


 
El Moisès de Creta va ser un profeta apocalíptic jueu del segle V que va saber explotar la credulitat i l’esperança del poble jueu vers la vinguda d’un messies. L’esperança d’aquesta arribada estava fonamentada en la creença estesa entre el poble del fet que el Messies arribaria al jubileu 805 (aproximadament entre els anys 440-470) que es desprenia de certes interpretacions del Talmud (Sand. 97b, i Ab. Zarah 9b).

I és en aquesta època quan apareix aquest autoproclamat Moisès a l’illa de Creta per afirmar que conduirà al poble jueu a la terra promesa a través del mar Mediterrani. Un mar que havia d’obrir-se a requeriment del profeta.

Hi ha dues fonts que ens narren aquest episodi.

La primera és la relatada per l’orador, advocat i escriptor religiós grec Sòcrates Escolàstic (també conegut com a Sòcrates de Constantinoble), autor d’una Història eclesiàstica. Aquesta obra va ser completada aproximadament cap a l’any 439, però amb certesa abans de l’any 450.

La segona és la narrada per Joan de Nikiû (una localitat situada en el delta del Nil) que va ser nomenat administrador general dels monestirs de l’alt Egipte l’any 696. Joan de Nikiû va escriure una crònica que comprèn des d’Adam i Eva fins a la conquesta musulmana d’Egipte i inclou detalls històrics importants no coneguts per cap altra font.

Seguidament us presento les traduccions que he realitzat d’un i altre.

Episodi narrat per Sòcrates Escolàstic a la seva obra Història eclesiàstica (Llibre VII, 38):

En aquest període un gran nombre de jueus que habitaven a Creta es van convertir al cristianisme, a causa de les següents desastroses circumstàncies. Un cert impostor jueu va tenir la imprudència d’afirmar que era Moisès i que havia estat enviat des del cel per dirigir els jueus que habitaven aquesta illa i conduir-los a través del mar. Perquè va dir que ell era la mateixa persona que anteriorment havia liderat i conduït els israelites pel mar Roig. Durant tot un any va deambular per les diverses ciutats de l’illa i va convèncer els jueus a confiar en el que ell assegurava. A més, els va proposar renunciar als seus diners i altres béns, comprometent-se a guiar-los a través d’un mar sec a la terra promesa. Il•lusionats per aquestes expectatives, van descuidar negocis de tota mena, menyspreant el que posseïen, i permetent agafar a qualsevol el que volgués prendre. Quan el dia de la sortida designat per aquest farsant va arribar, ell mateix va prendre la iniciativa, i tots, seguits amb les seves dones i fills, van avançar fins que van arribar a un promontori que sobresortia del mar, des del qual els va ordenar que s’hi tiressin de cap.

Aquells que van arribar primer al precipici ho van fer, i es van matar immediatament, una part d’ells es van esmicolar a trossos contra les roques, i altres es van ofegar a les aigües. I més n’haurien mort, de no ser per alguns pescadors i mercaders cristians que providencialment estaven presents. Aquestes persones van extreure i salvar alguns que estaven gairebé ofegats, els quals, llavors, en la seva perillosa situació, es van fer conscients de la bogeria de la seva conducta. La resta van impedir que es tiressin explicant-los el destí dels que havien fet el primer salt.

Quan, finalment, els jueus van percebre de quina forma tan temerària havien estat enganyats, van culpar a la seva pròpia credulitat indiscreta i van intentar buscar al pseudo-Moisès per matar-lo. Però van ser incapaços d’agafar-lo, perquè va desaparèixer sobtadament, el que va induir la creença general que era un dimoni maligne que havia assumit una forma humana per a la destrucció de la seva nació en aquest lloc. Com a conseqüència d’aquesta experiència, molts dels jueus de Creta, en aquell moment, van abandonar el judaisme i s’adheriren a la fe cristiana.

Edició francesa de la Història Eclesiàstica de Sòcrates de Constantinoble.

Edició francesa de la Història Eclesiàstica de Sòcrates de Constantinoble.

I aquesta és la descripció dels fets narrats al capítol LXXXVI de la Crònica per en Joan de Nikiû:

Capítol LXXXVI. 1. I va haver un jueu anomenat Fiskis que, en la seva pròpia persona, exercia el paper d’impostor, dient: “Sóc Moisès, cap dels profetes; he estat enviat del cel per Déu. 2. He vingut a conduir els jueus que habiten en aquesta illa a través del mar, i jo us establiré a la terra promesa”. 3. I d’aquesta manera, els va dur per mal camí i els va dir: “Jo sóc el qui va lliurar els vostres pares de la mà del Faraó quan eren esclaus dels egipcis”. 4. Va dedicar tot un any a recórrer Creta proclamant aquest esdeveniment i portant totes les ciutats i pobles pel mal camí. 5. Els va convèncer d’abandonar les seves indústries i menysprear els seus béns i possessions. I així van dissipar tot el que tenien. 6. I quan el dia que havia fixat per liderar-los es va acostar, els va ordenar que vinguessin amb les seves dones i els seus fills, que el seguissin a la costa i que es llancessin al mar. I molts van morir, alguns degut a la caiguda i d’altres van ser engolits a la profunditat del mar. 7. Però Déu, que estima a la humanitat, va tenir compassió de les seves criatures i els va salvar perquè no tots morissin d’aquest cruel destí. 8. I molts cristians que estaven presents en aquell lloc i moment per veure (el que passaria) en van salvar un gran nombre d’ofegar-se al mar. La resta que no s’havia llançat al mar es van salvar gràcies a això. 9. I quan van veure que el fals profeta havia mort ofegat al mar, van reconèixer que aquell era un impostor i immediatament van abandonar la seva creença errònia. 10. D’aquesta manera, molts jueus es van dirigir cap a nostre Senyor Jesucrist, van rebre la llum del baptisme i van creure en nostre Senyor Jesucrist. 11. (Aquest esdeveniment va tenir lloc) en temps del devot emperador Teodosi el Jove i d’Àtic, patriarca de la gran ciutat de Constantinoble.

Crònica de Joan, Bisbe de Nikiû en edició anglesa.

Crònica de Joan, Bisbe de Nikiû en edició anglesa.

Com podem veure les diferències entre els dos texts són mínimes, però no deixa de ser curiós que el text més allunyat a la data dels fets ens doni el nom del fals profeta, Fiskis, mentre que la font més propera als fets en desconegui el nom. També és curiós que en la primera font Sòcrates de Constantinoble ens digui que aquest Moisès va desaparèixer, és a dir, va fugir immediatament després dels fets, mentre que la Crònica de Joan de Nikiû afirma que va morir al mar.

 
Bibliografia i enllaços:

Moisès de Creta. Article de la Wikipedia (en anglès).

Pseudo-Messies. Enciclopèdia jueva, 1906. Article al web Jewish Encyclopedia (en anglès).

Sòcrates Escolàstic, Història Eclesiàstica Text PDF en anglès del qual he realitzat la traducció al català.

John, Bishop of Nikiu: Chronicle. London, 1916 (en anglès) D’on he extret el text traduit al català: Capítol LXXXVI, 1-11.

 
 
 
 

Anuncis

Wulfstan d’Hedeby

 

Mapa de la Dinamarca vikinga

La Dinamarca vikinga

Wulfstan d’Hedeby va ser un comerciant i viatger de finals del segle IX. Les cites i notes sobre els seus viatges van ser incloses en la traducció de l’obra Historiae Adversus Paganos de Paulus Orosius realitzada per Alfred el Gran, rei del regne anglosaxó de Wessex a les darreries del segle IX.

Làmina d'un còdex de Pau Orosi del segle VI conservat a la Biblioteca Laurenziana de Florència.

Làmina d’un còdex de Pau Orosi del segle VI conservat a la Biblioteca Laurenziana de Florència.

Alguns autors pensen que Wulfstan era anglosaxó, i és possible que fos un comerciant anglès que, a diferència dels seus compatriotes, no només viatjava a Hedeby, sinó també s’atrevís a anar més a l’est. La ciutat d’Hedeby (que visitarà prop de noranta anys més tard el també viatger Ibrahim ibn Ya’qub al-Turtuixí), era el principal enclavament comercial escandinau de l’època (actualment emplaçada al nord d’Alemanya). D’altra banda, altres autors pensen que també és possible que fos de Dinamarca (de la mateixa ciutat d’Hedeby), i que el nom de Wulfstan sigui el resultat de l’adaptació del seu nom a l’anglosaxó. Aquests autors pensen que en un dels seus viatges a Anglaterra va narrar la seva història al rei Alfred.

El rei Alfred el Gran d'Anglaterra en un vitrall de la catedral de Bristol.

El rei Alfred el Gran d’Anglaterra en un vitrall de la catedral de Bristol.

Segons la seva història, Wulfstan es va embarcar a Hedeby i va navegar al centre comercial de Truso al voltant de l’any 880.

La localització exacta de Truso va ser una incògnita durant molts anys, però actualment sembla localitzada a pocs kilòmetres al sud d’Elblag, ciutat del nord de Polònia, a la vora del riu Elbląg, que desemboca en la Llacuna del Vístula, una entrada del Mar Bàltic. Truso va ser un important centre comercial del Bàltic a causa de la seva ubicació entre les tribus prussianes, eslaves i el mar. Segons les dades arqueològiques, la ciutat va tenir un gran port i gaudia d’una gran activitat artesanal i comercial.

Wulfstan va mantenir nombroses trobades amb els danesos, i es creu que va ser el primer a utilitzar la paraula Dinamarca en els seus escrits.

Segons Karl Bauman, Wulfstan no només va visitar Truso i la península de Sambia (situada en la costa sud-oriental del Mar Bàltic) sinó que hi hauria fet una llarga estada. Segons Bauman, Wulfstan hauria après els hàbits i costums dels seus amfitrions dels quals hauria conservat un excel•lent record.

Reconstrucció gràfica de la ciutat comercial d'Hedeby.

Reconstrucció gràfica de la ciutat comercial d’Hedeby. (Foto: Les raids des vikings)

Tot seguit presento la traducció que he realitzat d’aquest viatge de Wulfstan recollit i escrit, molt probablement, pel rei Alfred:

Wulfstan va dir que anava des d’Hedeby a Truso en set dies i set nits navegant sempre amb la vela desplegada. Weonodland (la terra dels vends) estava a la seva dreta (és a dir, a estribord), i Langland, Laeland, Falster i Sconey, a l’esquerra, tota la terra que està subjecta a Dinamarca. Més enllà, a la nostra esquerra (a bavor) teníem la terra dels borgonyons, que tenen el seu propi rei. Llavors, després de la terra dels borgonyons, teníem a la nostra esquerra les terres que s’han anomenat des de l’època més primerenca Blekingey, i Meore, i Eowland, i Gotland, tot el territori que pertany als suions; i Weonodland estava tot el camí a la nostra dreta, fins a la desembocadura del Vístula. El Vístula és un riu molt gran, i prop d’ell es troben Witland i Weonodland. Witland pertany a la gent d’Eastland (els estonians); el Vístula flueix des de Weonodland, que després es desfà a Estmere (Estònia). Aquest llac, anomenat Estem, té unes quinze milles d’ample. Ve després el (riu) Ilfing (Elbing) a l’est (del Vístula) cap a Estmere, el llac a la vora del qual es troba Truso. Aquests dos rius desemboquen junts a Estmere, l’Ilfing a l’est d’Eastland, i el Vístula al sud de Weonodland. A continuació, el Vistula pren el nom a l’Ilfing i flueix al llac per l’oest i el nord, fins a arribar al mar en el punt conegut amb el nom de desembocadura del Vístula. Aquest país anomenat Eastland (Estònia) és molt extens, i hi ha moltes ciutats, i a cadascuna hi ha un rei. Hi ha una gran quantitat de mel i peix; i fins i tot el rei i els homes més rics beuen llet d’euga, mentre que els pobres i els esclaus beuen aiguamel. Hi ha constants guerres entre les diferents tribus d’aquesta nació. Els estonians no beuen cervesa, però tenen aiguamel en abundància.

Mapa amb els territoris mencionats per Wulfstan en el seu relat.

Mapa amb els territoris mencionats per Wulfstan en el seu relat.

Entre els estonians hi ha el costum que quan algú mor, el cadàver es deixa sense incinerar en companyia d’amics i familiars durant almenys un mes, de vegades dos; i els cossos dels reis i els homes il•lustres, segons la seva riquesa respectiva, es troben de vegades fins i tot durant mig any al sòl de la casa i durant aquest temps el joc i la beguda es perllonguen fins al dia que el cos és incinerat. Després, quan es trasllada el difunt a la pila funerària, es reparteixen els béns del mort que resten després d’aquestes festes de beguda i jocs, i es divideix en cinc o sis munts; de vegades en més, d’acord amb la proporció del que val la pena (la quantia). Aquests munts estan disposats de manera que el muntatge més gran ha de ser aproximadament a una milla de distància de la ciutat i, per tant, a poc a poc, la més petita a intervals inferiors, fins que tota la riquesa es divideix, de manera que la part més petita és la més propera a la ciutat on descansa el cos del difunt.

Aleshores es convoca a tots aquells que tenen els cavalls més ràpids del país a una prova d’habilitat, en un lloc que dista cinc o sis milles d’aquests munts; i tots fan una carrera cap als béns repartits del difunt. A continuació, l’home que té el cavall més ràpid es queda amb el primer i més gran munt, i així, cadascun després d’un altre, fins que s’apoderen de tots els béns. Procuren, però, que el munt més petit a prendre sigui el que està més proper al poble; i després tothom s’allunya amb la part dels béns aconseguida que es queden per a ells. A causa d’aquest costum, els cavalls a aquest país són molt estimats. Quan la riquesa del difunt s’ha esgotat d’aquesta forma, treuen el cadàver de la casa i el cremen, juntament amb les seves armes i roba; i generalment utilitzen la major part de la riquesa del difunt desaprofitant-la durant el llarg període de la seva estesa al terra de la casa i el que posen a la vora del camí on els forasters passen i prenen.

També és un costum establert entre els estonians que els cossos morts de qualsevol tribu o família han de ser incinerats, i si algú troba un sol os sense consumir, són multats amb una quantitat considerable. Aquests estonians també tenen el poder de produir fred artificial; i per això és que el cos mort està tant temps a sobre el terra sense podrir-se, perquè deixen actuar el fred sobre el cos; i, tot i que un home tiri un parell de gots plens de cervesa o d’aigua, calculen que quedarà completament congelat; i això és igual a l’estiu que a l’hivern.

 

Dibuix que reconstrueix l'assentament de Truso (Fig. A. Szwemiński)

Dibuix que reconstrueix l’assentament de Truso (Fig. A. Szwemiński)


 
Bibliografia i enllaços:

Baumann, Karl; Die Prussen. Ein sympathisches Volk zwischen Weichsel und Memel Ed. Rautenberg, 1991 (en alemany).

Wulfstan de Hedeby. Article de la Wikipedia. (Consultat el 31-1-2018)

Les cròniques de Wulfstan. Text complet en anglès utilitzat per aquesta traducció al català extret de Project Gutemberg.
 

Vista general de la reconstrucció vikinga d'Hedeby a l'actualidat.

Vista general de la reconstrucció vikinga d’Hedeby a l’actualidat.


 
 
 

Belleville Story

 
Portada de Belleville Story
 

Aquest còmic d’Arnaud Malherbe i Vincent Perriot és un thriller d’acció que transcorre en el barri Belleville de París, un barri popular que té una part obscura i sinistre. L’obra és l’adaptació al còmic d’una pel•lícula televisiva francesa del 2009 dirigida pel mateix Arnaud Malherbe.

El protagonista és Freddy, un petit mafiós que acaba de sortir de la presó. Freddy rep un encàrrec que degenerarà en un gran problema: o es carrega a un turista xinès a qui no coneix de res abans que torni a sortir el sol o els sicaris del mafiós Wang el pelaran a ell. Freddy accepta l’encàrrec per ajudar a pagar el deute que la seva amant, una jove forçada a exercir la prostitució, té amb la màfia parisenca. Freddy, després d’un gir argumental, acabarà fent costat a la que hauria de ser la seva víctima per tal de rescatar a una altra noia.

Com veieu estem en ple territori del gènere negre, o del polar francès, si preferiu. Aquesta història trepidant que transcorre en un sol dia, es va publicar en dues entregues l’any 2010, la primera es titulava ‘Abans de mitjanit‘ i la segona ‘Després de mitjanit‘. El guió, que alterna l’acció amb moments més intimistes, potser no destaca per la seva originalitat, però on sí que destaca és en la posada en escena i en l’estil gràfic de Vincent Perriot. La veritat és que els seus dibuixos ens transporten a la multiculturalitat dels barris baixos i a la gent que hi habita. Les escenes d’acció són molt dinàmiques, els personatges semblen volar a les vinyetes que, a vegades, ens ofereixen perspectives una mica forçades. Tampoc no hi ha gaires diàlegs, els justos per fer avançar l’acció.

Malherbe i Perriot ens fan explícita la mala vida dels protagonistes que viuen al marge de la societat benestant en un ambient malsà i opressiu. Malgrat l’obra té sentit de l’humor, guionista i dibuixant ens fan palesa, a vegades de forma cruel, la prostitució, la tracta de blanques, els assassinats i els segrestos, aconseguint humanitzar-ho tot amb la història d’amor dels protagonistes i el naixement d’una curta i sorprenent amistat.

 

 

Belleville Story no és una obra mestra del còmic, però aquest thriller de mafiosos assassins amb cert to de denúncia social, és un molt bon treball, amb personalitat pròpia i força recomanable que us divertirà del començament al final. Un còmic ple de girs i sorpreses que no us deixarà indiferents. De lectura obligatòria per a tots els aficionats al còmic francobelga.

 

 
 
 
 

Canvey Island Baby

Dies enrere, al final d’un telenotícies, van ficar unes imatges d’esquí acompanyades per una música de fons que em va cridar immediatament l’atenció. Jo ni tan sols mirava la tele però en escoltar els compassos d’una guitarra em vaig dir que aquell era el fraseig habitual d’en Wilko Johnson (de qui ja en vaig parlar fa temps a Going Back Home).

El ritme va continuar durant uns segons i va entrar la veu d’un cantant de veu peculiar. No era Wilko qui cantava. La curiositat em va picar al moment i vaig parar orella a la lletra de la cançó que, em va semblar en un primer moment, deia quelcom similar a Coney Island Baby, encara que després afinant una mica més l’oïda hauria jurat que era Candy Island Baby.

Afortunadament (o potser no) vivim en temps d’internet i el que abans hauria estat tot una aventura preguntant a amics i coneguts melòmans, o hauria requerit l’ajuda d’algun ben informat venedor de discs o m’hauria obligat a fullejar compulsivament entre les revistes especialitzades del sector musical, ho vaig aconseguir en pocs minuts fent una recerca creuant paraules en el meu buscador a la xarxa (un fet fascinant i decebedor a l’hora).

Aquesta va ser la meva descoberta musical.

The Wave Pictures és un grup indie anglès (abans en dèiem underground) amb vint anys de trajectòria i una quinzena de lp’s a la seva esquena que l’any 2017 van decidir fer un disc d’homenatge a Wilko Johnson, una influència reconeguda per en David Tattersall, guitarrista del conjunt que clava la técnica ‘fingerpicking’ de Wilko (és a dir, que toca el ritme i la melodia sense pua). Wilko no tan sols va marcar el so dels primers lp’s de Dr. Feelgood sinó que va influir àmpliament en nombrosos grups de punk rock dels anys 70.

Doncs bé, el grup es va tancar el 3 de febrer de 2017 als Ranscombe Studios, de Rochester i van gravar d’una tacada sis cançons. Cinc de Wilko Jhonson i una, original, de Tattersall que és la que dona nom al disc: Canvey Island Baby.

Canvey Island és l’illa a la costa d’Essex, molt propera a la desembocadura del riu Tàmesi, on es va començar a gestar la música d’en Wilko i els Feelgood. Els que recordeu la portada del lp Down by the Jetty dels Dr. Feelgood (1975) ja sabeu que on es va fer la sessió fotogràfica és precisament l’illa de Canvey. Per cert que l’homenatge dels The Wave Pictures arriba fins i tot a fer-se la foto de portada en aquest indret, imitar el blanc i negre de la imatge i utilitzar la mateixa tipografia utilitzada en aquest disc dels Feelgood.

Les altres cinc peces del disc originals de Wilko són Walking on The Edge que és versionada d’una manera més arrossegada que l’original; Down By The Waterside un dels millors temes de l’àlbum en solitari de Wilko Ice On The Motorway (1980) i que és absolutament idèntica de l’original.

Obrint la cara B del disc trobem el tema Paradise que formava part de l’últim treball amb els Feelgood Sneakin Suspicion, una peça que The Wave Pictures clona a la perfecció; també dels Feelgood és Back in the Night inclòs en l’històric segon lp del grup Malpractice (1975) molt ben executada pel trio que alenteixen el ritme sense perdre’n l’essència. I acaben el disc amb la peça Barbed Wire Blues (1989) de l’àlbum del mateix títol de Wilko Johnson idéntica que l’original però executada amb menys nervi.

En fi, per a mi tota una descoberta la de The Wave Pictures i aquest Canvey Island Baby, imprescindible per als fans de Wilko i els Feelgood, molt recomanable a tothom a qui agradi el rock i el rhythm & blues.

 

 
 
 

Dins un jardí senyorial

 

El famós jardí Keukenhof d'Holanda.

El famós jardí Keukenhof d’Holanda.


 

Aquests dies he estat llegint el llibre de Lluís Racionero Antoni Gaudí: el so de la pedra que, tot i no ser dels millors de l’autor, es llegeix força bé. Penso que el principal repte de l’autor a l’hora de novel•lar la vida del genial arquitecte ha estat el fet que no hi ha grans coses a explicar fora de les seves fabuloses creacions. Vull dir que no va ser una vida èpica amb grans viatges, guerres, amors… sinó que va ser una vida viscuda cap a l’interior.

I aquest és un dels encerts de l’obra de Racionero que no dubte a portar l’artista cap al seu terreny, el dels iniciats, el d’aquells pocs que han aconseguit alterar la seva consciència i han obert portes cap a altres realitats mentals i espirituals.

En un moment de la novel•la Gaudí és cridat a la ciutat de Mallorca per tal de restaurar la seu de Palma i enllà coneix a mossèn Miquel Costa i Llobera, sacerdot, escriptor i poeta nascut a Pollença. El poeta s’inspirava sovint pensant en els paratges encisadors de la Serra de Tramuntana que ell considera la roca mare del poble mallorquí. A la novel•la, Gaudí admira un sonet del poeta ‘que rellegia sovint, quan la solitud li mossegava el cor‘ i que transcric tot seguit perquè a mi també em sembla admirable:

Dins un jardí senyorial

Plau-me avançar per un jardí desert,
quan creix l’ombra dels arbres gegantina,
vegent sota el ramatge que s’inclina
com lluny blaveja l’horitzó entreobert,

vegent muntanyes de contorn incert,
i en la pols d’or amb què la llum declina
daurada bellament qualque ruïna
dins la planura que en la mar se perd…

Plau-me veure de marbres rodejat
l’estany, on neden sobre l’aigua pura
bells cignes de plomatge immaculat,

i plau-me omplir la solitud obscura
de mon cor, amb la triple majestat
de l´història, de l’art i la natura.”

 
 
 

Els quatre rius del Paradís

 

Adam i Eva al Paradís representats a la Crònica de Núremberg. Es pot apreciar els quatre rius que surten per la porta del Paradís.

Adam i Eva al Paradís representats a la Crònica de Núremberg. Es pot apreciar els quatre rius que surten per la porta del Jardí.


 

En la descripció bíblica del jardí de l’Edèn que està en el Gènesi es parla d’un riu que rega el jardí i que es divideix en quatre braços. Extrec de la Bíblia Catalana Interconfessional (BCI) el fragment que esmento (Gènesi 2, 10-14):

De l’Edèn naixia un riu que regava el jardí, i des d’allà se separava en quatre braços: el primer es diu Fison, i recorre tot el país d’Havilà, on hi ha or, i l’or d’aquest país és molt fi; també s’hi troben la resina olorosa de bdel•li i la pedra d’ònix. El segon riu es diu Guihon, i recorre tot el país de Cuix. El tercer riu és el Tigris, que passa per la part oriental d’Assíria, i el quart és l’Eufrates.”

El text de la Bíblia no en diu res més.

 

Cúpula de la Capella Palatina d'Aquisgrà decorats amb mosaics realitzats per l'artesà Antoni Salviati de Venècia on es poden llegir els noms dels quatre rius que naixien en el Jardí de l'Edèn.

Cúpula de la Capella Palatina d’Aquisgrà decorats amb mosaics realitzats per l’artesà Antoni Salviati de Venècia on es poden llegir els noms dels quatre rius que naixien en el Jardí de l’Edèn.


 

Un més que probable origen del jardí de l’Edèn podria ser el mite mesopotàmic del paradís que s’anomenà ‘Enki i Ninhursag’, poema mític semblant al relat bíblic i molt més antic. En aquest poema s’explica com el déu Enki va cedir una costella per crear a la deessa Ninti. Igualment en la mitologia sumèria, en una tauleta cuneïforme trobada en Nippur es parla d’una terra pura i brillant que no coneixia la malaltia ni la mort. En aquest pacífic regne el rei de les aigües, Enki, feia que l’aigua dolça permetés créixer un frondós jardí en el qual el déu Enki va crear als éssers humans. Aquest era un lloc on l’home podia viure sense por als animals i sense terror; però posteriorment Enki va descobrir que els humans tenien un comportament inadequat, i per això els va expulsar d’aquest paradís.

També al poema babilònic que narra l’origen del món, l’Enuma Elix, s’esmenta que el món va ser creat en 7 dies, i que va començar amb un jardí; sent el món creat per Tiamat (una deessa babilònica amb forma de serp gegant).

 

Il-lustració a les Col.leccions de sermons del monjo Johannes de Kokkinobaphos a la Mare de Déu. Escena: el Paradís amb els quatre rius i la porta d'accés al Jardí. Pergamí del segle XII conservat a la Bibliothèque Nationale de París.

Il-lustració a les Col.leccions de sermons del monjo Johannes de Kokkinobaphos a la Mare de Déu. Escena: el Paradís amb els quatre rius i la porta d’accés al Jardí. Pergamí del segle XII conservat a la Bibliothèque Nationale de París.


 

Però tornem al Gènesi.

La situació del jardí és llegendària, malgrat la referència a dos rius asiàtics reals (el Tigris i l’Eufrates). Això no ha impedit que al llarg de la història es provés de trobar-ne la localització. Així, s’ha apuntat que seria a Armènia, Mesopotàmia o Jerusalem. Per a l’historiador jueu Flavi Josep el Fison i el Guihon són els rius Ganges i Nil i així ho escriu al seu llibre ‘Antiguitats judaiques’ (Llibre 1, capítol 1, secció 3). La situació d’aquests dos rius ha estat font de controvèrsies des de l’antiguitat i va confondre durant molt temps als estudiosos. Fins i tot avui dia l’arqueòleg i professor Juris Zariņš, de la Universitat de l’estat del Sud-oest de Missouri, creu que un riu avui anomenat Karun, que neix a l’Iran i flueix cap al Golf Pèrsic, és el Guihon i que el uadi Al-Batin, un llit sec al desert d’Aràbia Saudita va contenir en el seu temps les aigües del Fison. Segons aquest professor, l’Edèn estava situat a la confluència dels quatre rius a la regió del Golf Pèrsic.

 

Mosaic a l'absis de la basílica de San Vitale, Ravenna, Itàlia. Construït 547. A.D. Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Sobre el mosaic del costat esquerre: Sant Vitalis, arcàngel, Jesucrist, segon arcàngel i bisbe de Ravenna Ecclesius. Als peus de Jesucrist els quatre rius del Paradís. (Foto de Petar Milošević)

Mosaic a l’absis de la basílica de San Vitale, Ravenna, Itàlia. Construït 547. A.D. Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Sobre el mosaic del costat esquerre: Sant Vitalis, arcàngel, Jesucrist, segon arcàngel i bisbe de Ravenna Ecclesius. Als peus de Jesucrist els quatre rius del Paradís. (Foto de Petar Milošević)


 

El Gènesi també es refereix a la terra de Cuix, que ha estat traduïda o interpretada com a Etiòpia, però els especialistes del tema pensen que en realitat no és Cuix sinó Cossaea, un nom grec per a la terra dels Cassites que es troben al nord d’Elam, immediatament a l’est de l’antiga Babilònia i que, a diferència d’Etiòpia, forma part de la regió.

La difusió iconogràfica del paràgraf del Gènesi esmentat a l’inici de l’article comença a l’època paleocristiana i arriba fins a l’edat Mitjana. Malgrat que les Escriptures no en donen cap referència, els rius es representen fluint cap als quatre punts cardinals i les representacions medievals estan inspirades en les divinitats gregues i romanes. Els artistes, com que desconeixien com distingir els diferents rius, van optar per ficar a les pintures el nom de cadascun d’ells i la seva corresponent personificació.

 

Els quatre rius de l'Edèn personificats a l'esglèsia de San Pietro al Monte (Civate, Lombardia).

Els quatre rius de l’Edèn personificats a l’esglèsia de San Pietro al Monte (Civate, Lombardia). A l’esquerra l’Eufrates, a dalt el Tigris, a la dreta el Fison i a sota el Guihon.

 

Bibliografia i enllaços:

Giorgi, Rosa; Angeles i demonios. Los diccionarios del Arte. Ed. Mondadori Electa (2004).

Jardí de l’Edèn. Article de la Viquipèdia (en català).

Edén. Article de la Wikipedia (en castellà).

Garden of Eden. Article de la Wikipedia (en anglès).
 
 

Els quatre rius del Paradís, fragment del Jardí de les Delícies de Hieronymus Bosch.

Els quatre rius del Paradís, fragment del Jardí de les Delícies de Hieronymus Bosch.


 
 
 

Censura progressiva

 

 

L’any 1983 Isaac Asimov va compilar un grapat d’articles que havia anat publicant en diverses revistes americanes en un llibre que va anomenar The Roving Mind. A Espanya es va publicar uns anys després per Alianza Ed. sota el títol de ‘La mente errabunda’. En el llibre hi trobem un seguit d’assajos molt crítics amb els creacionistes, fonamentalistes religiosos, radicals perillosos, creients de pseudociències i fenòmens paranormals (ufologia, telepatia, etc.) i és que Asimov només creia en les proves, en l’observació, el mesurament i el raonament, confirmat per observadors independents. És a dir, creia en el mètode científic.

En el cinquè article del llibre parla de la censura i de forma plana, concisa, intel•ligent i exacta ens diu:

…les primeres passes cap a la censura han de ser contemplades amb temor i inquietud. La censura s’alimenta a ella mateixa. Una vegada establerta com una activitat governamental legítima, sorgeix sempre una pressió cap a la seva ampliació… augmentarà la tendència a prendre lloc segur prohibint tot el que està en els límits [del que es vol censurar], i després en els nous límits establerts i així successivament.

Tot això també és veritat de la censura en nom dels valors tradicionals o la seguretat nacional. Com més adquireix un l’hàbit de la censura, tant més contempla un amb sospita el que queda. Com més se suprimeix la dissensió, tant més clara és la idea que la nació i els seus costums estan en perill i tant més respectable i patriòtic és ampliar la prohibició … És segur doncs, que els censors preferiran excedir-se a quedar curts, i que la censura creixerà i s’estendrà com una malaltia infecciosa.

Ara veiem els començaments de la censura a la nostra societat. Conduïts per l’extrema dreta, vigilants autodesignats s’abalancen sobre les escoles i les biblioteques per treure llibres de les prestatgeries, perquè contenen paraules atrevides, o idees atrevides o senzillament perquè van contra alguna creença d’aquests vigilants … I dels llibres passaran a les cançons, al llenguatge, al pensament, i crearan una Amèrica (si poden) a la seva pròpia imatge.

Imaginem una Amèrica modelada a aquesta imatge,,, una societat grisa i sense sentit d’humor, amb idees idèntiques d’una punta a l’altre. Imaginem-nos una Amèrica comprimida, estreta, d’una sola idea, ignorant. Hi ha hagut moltes societats semblants en la història.

No passarà aquí? Per descomptat que no, si el moviment cap a ella és detingut; però com més avanci més difícil serà detenir-lo, i el millor moment per detenir-ho és al començament: ara!

Asimov parlava des de l’era Reagan, jo el llegeixo des de l’època Rajoy. Proposo al lector el senzill exercici de rellegir les paraules d’Asimov canviant només la paraula ‘Amèrica’ per ‘Espanya’ perquè jo, en llegir l’article, no he pogut deixar de pensar amb el paral•lelisme entre la situació descrita per Asimov en el seu escrit i el que està succeint en aquest moment a Catalunya on es recomana als mitjans audiovisuals no utilitzar expressions com ‘govern a l’exili’ o ‘presos polítics’, on es vol tancar TV3 i reobrir-la amb gent ‘normal’ i ‘plural’, on el color groc ha de ser desterrat fins i tot de les fonts lluminoses públiques perquè recorda els llaços on es demana llibertat pels presos polítics, on s’acusa el model educatiu català d’adoctrinar els nens, on s’obliga a despenjar cartells per tenir impresa la paraula ‘democràcia’, on el poble ha rebut garrotades pel simple fet d’anar votar en unes eleccions…

Sí, Asimov, les primeres passes cap a l’actual censura les contemplo amb temor, inquietud i fàstic.

 
 
Color groc
 
 
 

Ibrahim ibn Ya’qub (/II)

 

Augusta Vendilicorum, Augsburg dibuixada a les Cròniques de Nuremberg del 1493

Augusta Vendilicorum, Augsburg dibuixada a les Cròniques de Nuremberg del 1493


 
Després del seu pas per Magdeburg, Ibrahim continuà el seu viatge més cap a l’est i comentà les grans diferències culturals existents entre el refinament d’Alandalús i del Sacre Imperi. Descriu la gran brutalitat dels víkings:

Molt pocs d’entre ells són cristians, la majoria són pagans, seguidors de Sírius, a qui sacrifiquen animals. S’alimenten de peix i si neixen massa criatures les llencen a la mar per alleugerir-se de la seva càrrega. Els seus cants s’assemblen als lladrucs que fan els gossos.”

En parlar dels territoris eslaus explica:

Les terres dels eslaus són les més fredes de totes les terres. El fred més gran es dóna les nits de lluna plena i sense núvols. Llavors augmenta la gelada i augmenta el gel. La duresa del sòl és com el de la pedra, tots els líquids es congelen, els pous i els tolls estan coberts amb una capa dura perquè es converteixen en pedra. I quan la gent respira, les barbes formen un escut de gel com si es tractés de vidre …”

Des de Magdeburg viatjà al llarg de la riba dreta de l’Elba, descriu una mina de sal a prop de Nienburg al riu Saale, a l’est d’Alemanya, on, segons ell, hi havia jueus treballant-hi.

Arribà fins a Praga i Cracòvia. Ibrahim ens informa:

La distància entre la ciutat de Praga i la de Cracòvia és d’un viatge de tres setmanes, i es cobreix tot al llarg de la frontera amb el país dels turcs.”

 

Dibuix de la Cracòvia medieval realitzat per M. Wolgemut i W. Pleydenwurff a les Cròniques de Nuremberg

Dibuix de la Cracòvia medieval realitzat per M. Wolgemut i W. Pleydenwurff a les Cròniques de Nuremberg


 

A Praga sembla que va restar-hi una temporada i explica que:

Praga està construïda en pedra calcària i guix i gràcies al seu comerç és la ciutat més rica de totes les terres que hi ha al voltant. Els russos i els eslaus hi porten mercaderies des de Cracòvia. Musulmans, jueus i turcs de més enllà de la seva frontera també vénen carregats de mercaderies i balances de mercat. Porten a vendre esclaus, estany i diverses menes de pells precioses. Llur país és el millor entre tots els pobles del Nord, i el més ric en farratge. Per un cèntim et venen prou farina per satisfer un home durant un mes, i pel mateix preu pots adquirir ordi per nodrir una muntura durant quaranta nits. A la ciutat de Praga fan selles, brides i lleugers escuts de cuir que usen aquí. […] Els intercanvis comercials es fan amb petites peces de roba que, tot i que no tenen valor per elles mateixes, serveixen per adquirir tota mena d’articles. S’hi pot comprar blat, esclaus, cavalls, or i plata, però també s’hi troben productors de cadires i corretges de muntar a cavall, escuts, articles de ceràmica i roba.”

També a Praga va veure que circulaven dírhams que havien estat encunyats a Samarcanda al voltant de l’any 913, dècades abans de la seva visita.

És el primer a parlar del regne de Polònia, sent aquest el motiu pel qual la seva narrativa va despertar un gran interès entre els erudits eslaus.

Del seu pas pel que ell anomena ‘regne dels eslaus del rei Miecislau’ n’explica els seus costums higiènics:

No tenen banys, però usen cabanes de fusta per rentar-se. A l’interior hi construeixen forns de pedra on llencen aigua i herbes que escampen el vapor i les aromes per tota la cabana. D’aquesta manera, tots els excessos de la pell surten pels porus”.

 

Miecislau I de Polònia

Miecislau I de Polònia


 

Des de terres avui poloneses emprengué el viatge de tornada passant per Augsburg i Cortona (Itàlia), fins a arribar a Trapani, una població de Sicília que en aquell moment estava en mans musulmanes. No es té constància del fet que retornés a l’Àndalus ni de que tornés a viatjar.

El testimoni d’aquest tortosí és fonamental per comprendre com era Europa durant l’Edat Mitjana.

 
 
 
Bibliografia i enllaços:

Bramon, Dolors; Moros i catalans (La història menys coneguda del sarraïns a Catalunya) Col. Inspira, 62, Angle Editorial, 2017.

Forcano, Manuel; Els jueus catalans (La història que mai no t’han explicat) Col. Inspira, 44, Angle Editorial, 2014.

Levey, Martin; Ibrāh. Complete Dictionary of Scientific Biography. . Encyclopedia.com. Consultada 21 Aug. 2017 (en anglès).

Ibrahim ibn Ya’qub of Tortosa. Article de l’any 1971 a l’ Encyclopedia of judaism (en anglès).

Al-Tartushi, a Cordoban Traveller in the Ottonian World al web Gerwardus (en anglès).

Ibrahim ibn Ya’qub. Article de la Wikipedia (en castellà).

 
 
 
 

Ibrahim ibn Ya’qub (I)

 

Castell de la Suda a Tortosa

Castell de la Suda a Tortosa


 

Ibrahim ibn Ya’qub al Isra’ilí al-Turtuixí, és a dir, ‘el de Tortosa’ va ser un intel•lectual i comerciant del Califat omeia de Còrdova, natural de Tortosa, que viatjà per l’Europa central, oriental i occidental durant la segona meitat del segle X en missió comercial i diplomàtica.

Tradicionalment s’ha cregut que era jueu però actualment hi ha qui dubta de si ja era un convers a l’islam descendent de jueus nascut en data indeterminada durant el segon quart del segle X.

Durant els anys 960-970 viatjà, per ordre del califa de Còrdova, al Hàkam II, per a comerciar amb esclaus, per a rebre audiència d’Otó I el Gran, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic i de presentar-se davant el Papa de Roma Joan XII.

 

Otto I del Sacre Imperi Germànic dibuixat per Lucas Cranach el Vell

Otto I del Sacre Imperi Germànic dibuixat per Lucas Cranach el Vell


 

L’informe que va escriure aquest tortosí un cop retornat del viatge és el primer document escrit sobre les ciutats de Praga i de Cracòvia (actual Polònia). En aquest explica amb detall la vida i costums dels pobles eslaus. La profunditat del coneixement i habilitat que ibn Ya’qub mostra en les seves discussions sobre assumptes mèdics suggereixen que també era metge.

El relat original no ha arribat fins nosaltres però en coneixem fragments del mateix gràcies al geògraf Abu Abdullah al-Bakrí (1014-1094) que al seu llibre Kitâb al-Masâlik wa’l-Mamâlik (El Llibre dels camins i dels regnes) en transcriu algunes parts. L’informe també va ser utilitzat pel cronista persa Al-Quazwiní (mort el 1283) autor del llibre Ajā’ib al-makhlūqāt wa’āthār albilād (Les meravelles de la creació i peculiaritats de les coses existents) quan en els seus textos descriu el món centreeuropeu.

Ibrahim va conèixer de primera mà les informacions que ens han arribat, ho va fer directament per observació, però també per relats orals dels autòctons i en part per algunes obres escrites. Per enllà on passava en feia una descripció fiable dels articles de comerç, els seus preus, les manufactures locals, la situació militar, els costums de les persones, la vida jueva i els comerciants. Va parlar de la història de Rússia, de l’agricultura, les condicions sanitàries, el menjar i begudes de diferents pobles. Dona dades topogràfiques i descripcions generals de les regions visitades. També parla de temes religiosos, descriu esglésies i rituals pagans.

 

Possible viatge d'Ibrahim per terres de francs i eslaus.

Possible viatge d’Ibrahim per terres de francs i eslaus.


 

Desconeixem la ruta que va seguir Ibn Ya’qub però és raonable suposar que va travessar la frontera nord de l’Espanya cristiana i va viatjar per Catalunya, sortí cap a la costa atlàntica i atenyé Bordeus, l’illa de Noirmoutier, Saint-Malo i Rouen.

Al seu pas per França (‘Ifrandiya’), va observar:

el fred és molt fort i el clima és brutal. No obstant això, el país és ric en cereals, fruites, cultius, rius […] Els exèrcits francs són valents i les espases dels seus soldats més fortes que les disponibles de l’Índia.”

El tortosí va quedar menys impressionat, però, per la higiene personal dels francs:

No veuràs ningú més bruts que ells, a més a més que són gent traïdora i de condició vil que no es netegen ni es renten només que una vegada o dues l’any, i amb aigua freda. No es renten mai els vestits mentre els porten, d’ençà que els estrenen fins que se’ls esquincen.”

El seu viatge va continuar i possiblement va arribar fins a Irlanda, dels habitants de la qual explica que:

es vesteixen com els víkings, i la seva principal activitat econòmica és la caça de balenes.”

Saltant el canal de la Mànega visità Aquisgrà. Al seu pas per la ciutat de Magúncia se sorprèn del fet que:

És extraordinari que es pugui trobar a Magúncia, a l’extrem oest d’occident, perfums i espècies que provenen de l’extrem més profund de l’est .”

 

Imatge de Magúncia realitzada per Franz Behem l'any 1565

Imatge de Magúncia realitzada per Franz Behem l’any 1565


 

Va trobar la ciutat de Fulda particularment impressionant i la va descriure com una gran ciutat construïda en pedra amb l’església més gran que havia vist mai.

Va visitar les ciutats de Soest, Paderborn i Magdeburg, la capital de l’Imperi on va arribar l’any 966 i on va conèixer als ambaixadors búlgars a la cort de l’emperador Otó I. Amb tota probabilitat, va rebre permís per visitar àrees de l’oest i el nord d’Alemanya.

També és conegut per la seva descripció dels víkings que viuen a Hedeby i per ser el primer en parlar de la ciutat de Vineta, la llegendària ciutat i gran centre de comerç eslau a la desembocadura del riu Older (al Bàltic). Segons una llegenda la ciutat es va enfonsar al mar durant una tempesta, bé per culpa dels pecats dels seus habitants o bé perquè aquests van rebutjar convertir-se al cristianisme i ser batejats. Es desconeix amb exactitud la seva localització geogràfica, però sabem del cert que a la illa de Wolin, o als seus voltants, existí un gran centre de comerç eslau.

Curiosament Ibn Ya’qub (que és un cronista molt fiable) es deixa ensarronar per l’emperador Otó I amb l’història de les amazones que en el decurs d’una conversa li va explicar:

A l’oest del Rus hi ha una ciutat de dones. Posseeixen terra i esclaus, i quan una d’elles infanta un fill el maten. Munten cavalls, van al camp de batalla i tenen valentia i coratge.” Diu Ibn Ya’qub: “La informació sobre aquest poble és certa. M’ho va dir Huta (Otó), el rei dels romans.”

 

Amazones a la Crònica de Núremberg

Amazones a la Crònica de Núremberg (f 28v 2)