Catoblepas

Catoblepas, de Jan Jonston dibuixat a Historiae naturalis de quadrupedibus libri (Amsterdam, 1657).

Catoblepas, de Jan Jonston dibuixat a Historiae naturalis de quadrupedibus libri (Amsterdam, 1657).

El catoblepas (del grec καταβλέπω, “mirar cap avall”) és una criatura llegendària d’Etiòpia descrita en fonts grecoromanes en primer lloc per Plini el Vell i més tard per Claudi Elià. No és fins al segle XVIII que el naturalista George Cuvier associa aquest llegendari animal amb el nyu amb qui comparteix algunes característiques.

Plini el Vell a la seva obra Història Natural (llibre 8, capítol 21) ens explica:

Entre els etíops hespèrids es troba la font anomenada Nigris, naixement del riu Nil, segons ha estimat la majoria i com confirmen els arguments que hem exposat amb anterioritat. Al costat d’aquesta font es troba una fera salvatge anomenada catoblepas, de poc cos, pesat i lent en tots els seus membres, excepte el cap, molt pesat i gran que el seu cos gairebé no és capaç de suportar; sempre el manté cap a la terra, perquè si no ho fes, podria matar a tota la humanitat: perquè no hi ha ningú que miri els seus ulls, que encara sigui viu. Una propietat similar té la serpent anomenada basilisc…”

Claudi Elià a la seva Història dels animals en el capítol V del llibre VII explica:

A Líbia neixen moltes feres salvatges i, segons es diu, també és la terra de l’animal anomenat katóblepon; la seva figura porta a la memòria l’aspecte d’un toro, si bé el seu aire és menys afable; té les celles abundants, hirsutes i, per sota, brillen uns ulls no tan grans com els del bou, sinó més petits i injectats en sang; mai miren de front, sinó que claven la vista a terra i per això se’ls ha donat el nom de katóblepon (el que mira cap a baix). Uns flocs que s’assemblen a la crinera d’un cavall li cauen sobre el front, des de la part superior del cap, i li tapen la cara: així plena d’una por espantosa a qualsevol home que es creui amb ell.

El katóblepon menja arrels verinoses; quan fixa els seus ulls amb gest amenaçador, tal com un toro, aquests flocs tremolen i s’estarrufen, per aclarir els bifis i llançar per la gola un hàlit penetrant i fètid, que impregna l’aire al voltant al capdavant de la bèstia; tots els animals que s’aproximen i respiren aquells miasmes emmalalteixen immediatament, perden la veu i es convulsionen en agonia. El katóblepon sap que posseeix tals poders, cosa que tampoc ignoren els altres animals, els quals s’aparten d’ell espantats.”

Al llibre de Gai Juli Solí anomenat De mirabilibus mundi (‘Les meravelles del món’), que circulà tant amb el títol de Collectanea rerum memorabilium (‘Col•lecció de curiositats’), com de Polyhistor. Aquest últim era el títol donat per l’autor al llibre, la major part del qual està extret de la Naturalis Historiae de Plini el Vell i de la Geografia de Pomponi Mela. En ell es parla molt breument d’aquest animal, que en la seva descripció segueix fil per randa la de Plini el Vell:

Prop del riu Nigris neix el catoblepas, animal de poca presència i indolent; porta feixugament el seu cap, que és molt pesant; la seva mirada és perniciosa; en efecte, aquells que han creuat la vista amb els seus ulls, perden sobtadament la vida”.

Catoblepas, Der Naturen Bloeme manuscript (1350), National Library of the Netherlands

Catoblepas, Der Naturen Bloeme manuscript (1350), National Library of the Netherlands

Timoteu de Gaza, va ser un gramàtic grec actiu durant el regnat d’Anastasius (és a dir, de l’any 491 al 518) és l’autor d’un llibre titulat Sobre els animals que fa menció d’aquest animal, i ens diu:

els catoblepas emeten foc per les seves fosses nasals”.

Constantinus Manasses, historiador bizantí del segle XII, és l’autor de l’obra Synopsis historike (‘Sinopsi històrica’) que és una crònica dels esdeveniments entre la creació del món i el final del regnat de Nicèfor Botaniates (l’any 1081) esmenta (seguint a Timoteu de Gaza) en el llibre 2, capítol 39 de la Synopsis historike:

el catoblepas el de la respiració de foc”.

Bartholomaeus Anglicus (Bartomeu d’Anglaterra 1203-1272) fou un erudit escolàstic membre de l’Orde franciscà, autor del compendi De proprietatibus rerum (‘Sobre les propietats de les coses’), datat de 1240. Aquest va ser un dels llibres més populars de l’Edat Mitjana en forma d’enciclopèdia. En el llibre 18 del De proprietatibus rerum (seguint perfectament a Plini) hi trobem aquesta informació:

Entre els hespèrids i etíops hi ha una font que molts homes creuen que és la font del Nil i, al seu costat, hi ha una bèstia salvatge coneguda com a catoblepas, té un cos petit ben proporcionat en tots els seus membres excepte l’enorme cap que sempre li penja cap al terra, però això és quelcom favorable per a la humanitat. Tot allò que mirin els seus ulls morirà, el mateix que passa amb el basilisc…” (Fragment extret de l’edició de Steele de 1905).

El catoblepas està descrit també a Els quaderns de Leonardo da Vinci i segueix les descripcions dins la tradició d’autors anteriors:

Es troba a Etiòpia prop del naixement del Nigricapo. No és un animal molt gran, no és molt actiu, i el seu cap és tan pesat que li costa molta feina aixecar-lo, per la qual cosa sempre mira a terra. En cas contrari seria una gran pesta per a la humanitat, ja que qualsevol que creués la seva mirada amb els seus ulls moriria immediatament.”

Gustave Flaubert en el capítol VII de Les temptacions de Sant Antoni (1874) parla del catoblepas en aquests termes:

El catoblepas és un búfal negre amb el cap d’un porc, que arrossega per terra i que se subjecta a les seves espatlles mitjançant un coll prim, llarg i flàccid com una tripa buida.
Es rebolca per terra i les seves peülles desapareixen sota l’enorme pelussera que li tapa la cara.

-Gros, malenconiós i esquerp, romanc sempre en el mateix lloc, notant sota el meu ventre la calor del fang. El meu cap és tan pesat, que m’és impossible mantenir-lo dret. L’enrotllo entorn del meu cos, lentament, i amb la mandíbula entreoberta, arrenco amb la meva llengua les herbes verinoses que ha regat el meu alè. Una vegada, em vaig devorar les potes sense adonar-me.
Ningú, Antoni, ha vist mai els meus ulls, o aquells que els van veure van morir després. Si aixequés les meves parpelles roses i inflades, immediatament moriries.”

A El libro de los seres imaginarios Jorge Luis Borges també dedica una entrada al catoblepas:

Plinio (VIII, 32) cuenta que en los confines de Etiopía, no lejos de las fuentes del Nilo, habita el Catoblepas.

«Fiera de tamaño mediano y de andar perezoso. La cabeza es notablemente pesada y al animal le da mucho trabajo llevarla; siempre se inclina hacia la tierra. Si no fuera por esta circunstancia, el Catoblepas acabaría con el género humano, porque todo hombre que le ve los ojos, cae muerto.»

Catoblepas, en griego, quiere decir «que mira hacia abajo». Cuvier ha sugerido que el gnu (contaminado por el basilisco y por las gorgonas) inspiró a los antiguos el Catoblepas. “

Borges acaba l’entrada del catoblepas amb la descripció que en fa Flaubert a Les temptacions de Sant Antoni i que ja em transcrit unes línies més amunt.

Monstre Catoblepas d'Edward Topsells a The History of Four-Footed Beasts And Serpents (London 1658)

Monstre Catoblepas d’Edward Topsells a The History of Four-Footed Beasts And Serpents (London 1658)

 
 

Bibliografia i enllaços:

Borges, Jorge Luis; El libro de los seres imaginarios. Emecé Editores, 1978.

Catoblepas. Article de la Wikipedia (en anglès) Consultat el 26-07-2020.

Catoblepas. Article de Medieval Bestiary. Consultat el 25-07-2020.

Catoblepas. Article del web Grimorio de Bestias. Consultat 26-07-2020.

Catoblepas. Article de Wiki mitologia. Consultat el 27-07-2020.

Eliano, Claudio; Historia de los animales. Ediciones Orbis, 1987.

Flaubert, Gustave; Las tentaciones de San Antonio. Ediciones Orbis, 1986.

Katobleps. Article al web Theoi.com. Consultat el 27-07-2020.

Plini el Vell; The Eight Booke of the Historie of Nature. Traduït a l’anglès per Philemon Holland, (1601). Document de la Universitat de Chicago al web. Plana consultada 25-09-2020.

 
 
 

Esperant els bàrbars

El famós poema de Kavafis, Esperant els bàrbars, ha inspirat altres obres de ficció literària. Potser les dues obres més conegudes són El desert dels tàrtars escrita l’any 1940 per en Dino Buzzati, i Esperant els bàrbars escrita l’any 1980 per en John Maxwell Coetzee.

J. M. Coetzee és un escriptor nascut a Sud-àfrica que va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 2003. Molts lectors i crítics consideren que aquesta va ser la primera gran obra que va escriure.

Igual que El desert dels tàrtars, en el qual un destacament militar espera un atac que no s’arriba a produir mai, Coetzee situa la trama del llibre en un lloc indeterminat, en un poblet fronterer entre l’Imperi i els estrangers, és a dir, els bàrbars.

En aquest poblet hi viu des de fa molts anys un vell magistrat que legisla i administra plàcidament el poble. Tot d’una l’Imperi decreta l’estat d’emergència, envia soldats al poble i desplega una campanya militar brutal i injustificada. De res servirà que el vell magistrat intenti fer veure amb sensatesa que els bàrbars sempre han viscut allà i que mai han representat un perill, que són nòmades als que no pots vèncer en batalles campals i que les creences que té l’Imperi sobre ells són absurdes.

El magistrat manté una relació estranya amb una jove bàrbara a la qual manté i a la que li fa massatges regularment sense arribar mai a consumar l’acte sexual. Un tracte i uns massatges a través dels quals el magistrat busca el perdó o l’expiació per no haver-se enfrontat obertament a les injustícies de l’estament militar, a l’Imperi. Per redimir-se, tornarà a la jove al seu lloc d’origen, provocant que l’Imperi es giri contra ell, ja que no pot tolerar que algú defensi els bàrbars, i menys si aquest algú és un representant les lleis de l’Imperi.

A partir d’aquest moment el magistrat és sotmès a un procés constant de tortura i deshumanització. El militar que representa a l’Imperi no dubtarà en castigar-lo amb l’aïllament a la presó, fent-lo passar gana, humiliant-lo, denigrant-lo o torturant-lo, talment com si fos un bàrbar més.

La gent del poble li gira l’esquena, fins i tot gaudeixen de la posada en escena que fan els seus torturadors. Finalment l’ignoren. Quant, temps després, una de les campanyes militars resulta un estrepitós fracàs i precipita la fugida del poble dels militars, abandonant a la seva gent als bàrbars i a l’hivern que s’aproxima, el magistrat tornarà a recuperar la seva dignitat i el respecte dels que encara no han abandonat el poble.

Aquesta és una història dura sobre el poder i els seus mecanismes: la brutalitat, la por i la deshumanització. Quan la tortura es converteix en el mètode per obtenir la veritat (la veritat que vol el poder) és que la justícia i la Veritat estan derrotades. Un dels grans encerts de l’autor, és no donar una ubicació i temps exacte a la seva narració la qual cosa eleva la història explicada a universal. Molts han volgut veure en la novel•la una crítica a l’apartheid sud-africà o una crítica al colonialisme i postcolonialisme africà en general, jo penso que és una crítica a tots els intents de colonialisme i a tots els apartheids que han estat en el passat i que seran en el futur.

La novel•la és un punyent recordatori de què el poder, quan no s’exerceix de forma democràtica i en benefici del poble, pot ser responsable dels pitjors malsons, independentment d’allà on visquis i de l’època que et toqui viure.

Crec que Coetzee té una visió pessimista de la condició humana, a la que suposa propensa a la bestialitat i a l’embrutiment. El lector pot compartir o no aquesta visió de l’autor, però el que no podrà negar és la coherència del microcosmos que ha creat l’autor, tremendament real i propens a la bestialitat, que fa exterioritzar tant el pitjor, com el millor, de l’ésser humà.

En aquest sentit el llibre és una magistral recreació de les misèries humanes on ens sorprèn (una vegada més) la infinita capacitat de crueltat dels homes cap al proïsme quan es donen les circumstàncies apropiades. També ens parla que un individu en solitari no es pot enfrontar al sistema, si no és al preu de la seva salut mental i física. I no oblidem que el llibre es constitueix com un contundent al•legat en contra de la tortura.

Aquest llibre és una sagnant denúncia dels règims polítics totalitaris, del poder desfermat i sense matisos que atropella tot el que se li fiqui per davant, siguin institucions o persones per tal de seguir creixent i d’expandir-se; perpetuar-se, seria la paraula; i una forma de fer-ho és crear falsos enemics, d’inventar perills inexistents, de disseminar la por entre els ciutadans.

En paraules de l’autor:

¿Què ha fet que ens fos impossible de viure en el temps com el peix a l’aigua, com els ocells a l’aire, com els nens? ¡La culpa és de l’Imperi! L’Imperi ha creat el temps de la història. L’Imperi ha establert la seva existència no pas sobre el temps uniforme, periòdic i rotatori del cicle de les estacions, sinó sobre el temps desigual de l’ascensió i la caiguda, del començament i el final, de la catàstrofe. L’Imperi es condemna ell mateix a viure dins la història i a conjurar-s’hi en contra. Un sol pensament preocupa l’enteniment submergit de l’Imperi: com no acabar-se, com no morir, com allargar la seva era.” (Pàg. 185 de l’edició Clàssics Moderns. Edhasa, 1988)

Esperant els bàrbars és una obra mestra absolutament recomanable.

J. M. Coetzee, autor del llibre.

John Maxwell Coetzee, autor del llibre.

 
 
 

Kavafis: Esperant els bàrbars

Konstandinos Petru Kavafis

Konstandinos Petru Kavafis


 
¿Què esperem a la plaça tanta gent reunida?

Diu que els bàrbars avui seran aquí.

¿De què ve al Senat aquesta inacció?
¿Per què seuen els Senadors i no legislen?

És que els bàrbars arribaran avui.
¿Per què han de fer lleis ja els Senadors?
Les dictaran els bàrbars quan vindran.

¿Per què l’Emperador se’ns ha llevat tan d’hora
i és a seure al portal més gran de la ciutat,
dalt del tron, revestit i portant la corona?

És que els bàrbars arribaran avui,
i el nostre Emperador creu que ha de rebre
llur cap. I fins i tot té preparat,
per dar-l’hi, un pergamí. Allí li ha escrit
una llista de títols i de noms.

¿Per què els nostres dos cònsols i els pretors van avui
amb les togues vermelles, les togues recamades?
¿Per què porten braçals amb tantes ametistes
i anells amb esplèndides, cristal•lines maragdes?
¿Per què han pres avui uns bastons tan preciosos
amb tot de plata i or cisellats de mà mestra?

És que els bàrbars arribaran avui;
i tot això són coses que fascinen els bàrbars.

¿Per què els bons oradors no han vingut com sempre
a engegar llurs discursos, a dir el que d’ells s’espera?

És que els bàrbars arribaran avui;
i són gent que els empipen retòriques i arengues.

¿Per què ha començat de sobte aquesta angúnia
i aquest renou? (Oh, com s’han allargat les cares!)

¿Per què es buiden de pressa els carrers i les places
i tothom va tornant a casa molt pensívol?

És que s’ha fet de nit i els bàrbars no han vingut.
I uns homes arribats de la frontera
han dit com ja, de bàrbars, no se’n veuen enlloc.

¿I de nosaltres ara què serà sense bàrbars?
Aquesta gent alguna cosa bé resolia.

(Versió catalana per Carles Riba)

 

He trobat també una meravellosa lectura dramatitzada en castellà que està magistralment interpretada per Josep Maria Pou llegint la versió que d’aquest poema va fer Ramón Irigoyen: