Las barbas del profeta

Durant la postguerra civil espanyola dels anys quaranta i cinquanta a les escoles s’impartia l’assignatura Història Sagrada. Més tard, als anys seixanta i setanta del segle passat, es va conèixer simplement sota el nom de Religió. A Eduardo Mendoza li va tocar patir la primera. En aquells anys el règim franquista anava de la mà amb l’església catòlica i l’educació escolar era bastant avorrida i poc flexible.

Els estudiants de l’època recordaran que entre les assignatures obligatòries estaven les popularment conegudes com ‘les tres maries’: Formación del Espíritu Nacional, gimnàstica i religió.

En aquest llibre Eduardo Mendoza rememora la seva infància escolar a través de la Bíblia, en concret de l’assignatura Història Sagrada que li van impartir. En paraules seves:

La Historia Sagrada, por si alguien no lo sabe, era un resumen de los pasajes más relevantes de la Biblia. Quién decidía su relevancia, yo no lo sé. Tengo la impresión de que venía dada por una tradición que nadie se habría atrevido a disputar ni habría sabido cómo. También supongo que la finalidad de aquella enseñanza era reforzar nuestras creencias religiosas. Era obvio que nada en aquel libro singular reforzaba las creencias religiosas. Más bien lo contrario. Pero esto, como casi todo, no era objeto de debate.”

Mendoza revisa alguns dels passatges que més el van marcar i que segons reconeix li van provocar la fascinació per la paraula escrita i el món de la ficció. Mendoza parla sobre aquest conjunt de mites que tant han influït en la cultura occidental de forma irònica, amb bones dosis d’humor i un punt de nostàlgia. Així, per les planes del llibre, van desfilant diferents escenes de la Bíblia: la creació, Adam i Eva. Caín i Abel, el sacrifici d’Isaac, el diluvi universal, la torre de Babel, Josep i els seus germans, el rei David, el savi Salomó… i de pas reflexiona sobre temes com les creences, l’ètica, la moral, la incredulitat i de com l’art ha plasmat, al llarg de la història, aquests mites.

'La mort d'Abel' de Gustave Doré

‘La mort d’Abel’ de Gustave Doré

Mendoza, malgrat la conyeta, reivindica el respecte a tots els mites fundacionals que tenen per objectiu explicar el desconegut i d’incommensurable. Per a Mendoza la Bíblia: “és el compendi de mites fundacionals més gran que existeix”. I afegeix que “una societat s’explica millor si no es desvincula d’aquests mites”.

La seva visió del Jehovà de l’Antic Testament és la d’un personatge colèric, injust, arbitrari, violent i contradictori. Per exemple, un dels moments en què l’autor em fa riure de veritat és quan Jehovà, penedit d’haver mort a tota la humanitat amb el diluvi, promet a Noè no tornar a organitzar una matança semblant mai més:

Para celebrar esta declaración de buenas intenciones, Noé se emborrachó, no se sabe si por ignorancia o a sabiendas.”

Tot i que l’autor ja ens ha advertit que el seu llibre no és un assaig erudit, el lector agrairia una mica més de profunditat en els temes tractats.

En resum, el llibre és una obra irònica, un punt sarcàstica, divertida i entretinguda, però molt superficial i de poca empenta. Les seves 148 planes es llegeixen en un moment però em temo que s’oblidaran amb la mateixa rapidesa. El més destacable, amb diferència, és la seva introducció que sí paga la pena de llegir i en la qual l’autor llança una clara advertència:

El abandono de las humanidades en los planes de estudio causa un mal irreparable a los estudiantes, que ellos y la sociedad pagarán con creces si no lo están pagando ya”.

'La confusió de les llengües' de Gustave Doré

‘La confusió de les llengües’ de Gustave Doré

 
 
 

Anuncis

Estendard d’Ur

Una de les peces més boniques de l’art sumeri és aquest estendard anomenat d’Ur que va ser trobat destrossat entre les restes dels servents i tresors en una cantonada de la tomba de la reina Puabi. El va descobrir l’arqueòleg britànic L. Woolley l’any 1928 a la necròpolis reial de l’antiga ciutat d’Ur, al sud de l’actual Bagdad a l’Iraq.

Aquesta peça està exposada al Museu Britànic de Londres i té una antiguitat aproximada de 4500 anys. És una capsa de fusta de forma trapezoidal on els panells anterior i posterior mesuren 21,7 cm d’alt per 50,4 cm de llarg, l’ample a la base és de 11,6 cm i l’amplada a la part superior és de 5,6 cm. Es desconeix la seva funció. Podria tractar-se efectivament d’un estendard que es col•locava damunt d’un pal per a ser exhibit en determinades processons cerimonials o a l’entrada d’algun temple o palau (el que explicaria el forat que té a la base), però també podria ser la caixa de ressonància d’un instrument musical (possiblement un arpa) o fins i tot, part d’un moble que no s’ha conservat.

Està fet de fusta on s’han incrustat petites peces de marfil, petxines de l’oceà Índic i cornalina que destaquen del fons blau intens realitzat amb lapislàtzuli. Totes les peces del mosaic estan subjectades amb betum.

Quan Woolley el va trobar estava totalment destrossat a causa del pas del temps, les diferents peces estaven soltes i despreses per la pressió de la terra sota la qual estava sepultat. La fusta estava descomposta. Per tant el que veiem avui és el resultat d’una minuciosa reconstrucció que es creu aproximada al que era originalment.

Els dos panells són anomenats ‘Cara de la guerra‘ i ‘Cara de la Pau‘, els dos panells estan emmarcats per una sanefa. Cadascun es divideix en tres bandes que han de ser llegides de baix d’alt i d’esquerra a dreta.

 

La cara de la guerra:
Aquesta cara ens narra una victòria militar. A la banda inferior estan representats uns carros de guerra de quatre rodes de fusta massissa (les rodes varen ser un invent sumeri però les rodes amb radis, molt més lleugeres, encara no s’havien inventat. Pel que fa als carros, tot i que aquests cotxes grans eren poc manejables en combat eren utilitzats com transport o defensa si havien de fugir amb rapidesa). Els carros estan tibats per ases ja que els cavalls encara no eren coneguts a sumèria en aquella època. El rei i el seu escuder armats amb llances i fletxes avancen atropellant als enemics que gosen barrar-li el pas. L’escena està representada en quatre posicions diferents (que es poden llegir com si fossin dibuixos animats) i ens mostren una progressió que va des del moviment lent fins al galop.

A la banda del mig els guerrers vencedors de la batalla van abillats amb capes i cascs que deixen la cara descoberta. Els soldats condueixen els presoners davant la presència del rei.

Al mig de la banda superior el rei ja ha baixat del carro i està aturat dempeus amb un ceptre a la mà veient com se li presenten els presoners lligats i en parella, mentre l’escuder subjecta les regnes dels quatre ases, que apareixen perfectament indicades amb línies desdoblades que repeteixen les cues, potes i caps.

 

La cara de la pau:
A les dues bandes inferiors podem observar una processó d’animals i serfs o criats que transporten aliments (o tributs) al rei per celebrar la victòria anterior. A la fila superior esquerra podem observar el rei assegut en el decurs d’un àpat on els nobles convidats parlen i beuen asseguts davant d’ell, aixequen les seves copes i són servits per uns criats que estan dempeus. A la banda superior dreta podem veure un cantant amb les mans sobre el pit acompanyat per un músic tocant una arpa, la caixa de la qual està decorada amb un cap de toro.

Tots els personatges estan representats parcialment de perfil (rostre i orelles) i parcialment de front (espatlles i ulls), mentre que els animals estan col•locats gairebé completament de perfil (a excepció dels cuirs en els bovins). El seu lloc a la societat és representat per la mida del personatge (com més gros més poderós), la roba i la posició. Tots ells van nusos del cap a la cintura, vesteixen unes faldilles gruixudes i arrodonides de llana pròpia dels sacerdots. Tots ells porten el cap rapat. El seu aspecte és rodanxó i segueixen el cànon sumeri que tenia com a longitud del cos la mida de 4 o 5 caps. La representació de qualsevol personatge sumeri presentava ulls, orelles i nas prominents.

Els panells extrems triangulars mostren escenes fantasioses amb un heroi (tal vegada el mateix rei) matant una gasela, una àguila amb cap de lleó clavant les seves urpes en un toro androcèfal ajupit, cabres rampants (una d’elles amb una copa a la mà) i representacions de la natura silvestre.

Aquest valuós document ens ofereix una magnífica visió de la forma de vida de la societat sumèria que fou la primera civilització urbana.

 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Bibliografia i enllaços:

Martos Rubio, Ana; Breve historia de los Sumerios. Ed. Nowtilus (2012)

Ascalone, Enrico; Mesopotamia. Col. Grandes Civilizaciones. Ed. Mondadori Electa (2005)

Estendard d’Ur. Article de la Viquipèdia (consultat 5-8-2018)

Rodriguez Campillo, Ramón; El estandarte real de Ur al blog http://historiarrc.blogspot.com/

The Standard of Ur plana web del British Museum.

 

Detall de l'arpista i el cantant

Detall de l’arpista i el cantant

 
 
 

Biodiversitat

Hexactinellid sponges From Brehm's animal life. First volume, under the direction of Alfred Edmund Brehm, Leipzig&Vienna.

Hexactinellid sponges From Brehm’s animal life. First volume, under the direction of Alfred Edmund Brehm, Leipzig&Vienna.


 

“En 1758, Carl Linné, un professor de botànica de la Universitat d’Uppsala, va publicar el sistema de classificació que els biòlegs utilitzen actualment. El seu objectiu era descriure totes les espècies de plantes i animals del món. Amb l’ajuda dels seus estudiants, que van viatjar a llocs tan remots com Sud-amèrica o el Japó, Linné va identificar unes vint mil espècies. El 2009, segons l’Australian Biological Resources Study, aquest nombre havia pujat fins a un milió nou-centes mil espècies. Des de llavors s’han descobert noves espècies a les quals s’ha atorgat noms dobles en llatí (per exemple, Canis lupus per al llop), a raó d’unes divuit mil a l’any. D’aquesta manera, el 2015 el nombre d’espècies conegudes per la ciència va ascendir als dos milions.

No obstant això, aquesta xifra segueix lluny de representar el nombre real d’espècies vives. Tots els experts coincideixen que la Terra és un planeta poc conegut. Els científics i el públic general coneixen prou bé als vertebrats (peixos, amfibis, rèptils, ocells i mamífers), sobretot per la seva grandària i per la repercussió visible i immediata que tenen en la vida humana. Els vertebrats més coneguts són els mamífers, amb al voltant de cinc mil cinc-centes espècies descobertes i, segons els experts, diverses dotzenes encara per descobrir. Entre les aus hi ha deu mil espècies conegudes, amb una mitjana de dues o tres espècies noves cada any. Els rèptils també estan bastant estudiats, amb una mica més de nou mil espècies reconegudes i unes mil pendents de ser descobertes. Pel que fa als peixos, hi ha trenta-dos mil coneguts i potser deu mil a l’espera de conèixer-se. Els amfibis (granotes, salamandres i cecílids vermiformes), que figuren entre les espècies més vulnerables a la destrucció, són menys coneguts que els altres vertebrats terrestres, per estrany que sembli: hi ha poc més de sis mil sis-centes espècies descobertes i, sorprenentment, es creu que n’hi ha unes quinze mil més. Les plantes amb flors presenten dues-centes setanta mil espècies conegudes i un total de vuitanta mil que encara no es coneixen.

Però en la major part de la resta del món vivent el panorama és radicalment diferent. Si a les estimacions dels experts sobre invertebrats (com insectes, crustacis i cucs) se’ls afegeixen les algues, els fongs, les molses i altres plantes inferiors, a més de les gimnospermes, les plantes amb flors, els bacteris i altres microorganismes, la xifra total ascendeix de forma vertiginosa, des dels cinc milions fins als més de cent milions d’espècies.”

Tot el text anterior ha estat extret del llibre Half Earth. Our Planet’s Fight for Life (pàg. 37 i ss.) del biòleg i naturalista Edward O. Wilson publicat l’any 2016 i que a Espanya porta per títol Medio planeta (La lucha por las tierras salvajes en la era de la sexta extinción) publicat per Errata Naturae ediciones l’any 2017.

Del text de Wilson es desprèn que els científics estan descobrint cinquanta noves espècies cada dia i que, si es mantingués aquest ritme de descobertes, tindríem coneguda totes les formes de vida a la Terra d’aquí a cinc mil dos-cents setanta-vuit anys, és a dir, l’any 7296.

Bé, això seria així, si l’espècie humana comença a respectar el planeta on viu, si és capaç de pensar racionalment on vol anar a mitjà i llarg termini, si deixa de contaminar el medi ambient, si aturem el canvi climàtic, si controlem la demografia, si no es fon el gel de l’àrtic i l’antàrtic, si administrem bé l’aigua dolça, si donem prioritat a les energies netes, si, en definitiva, volem tirar endavant com espècie acompanyats per tota la resta de biodiversitat del planeta.
 

La Terra vista des de l'Apol·lo XVII (Nasa, 1972)

La Terra vista des de l’Apol·lo XVII (Nasa, 1972)