Els Pares del desert

 
Els pares del desert de Joan Perucho
 

El prolífic escriptor Joan Perucho ens va deixar una bona quantitat de llibres. Un bon grapat dedicats a la literatura fantàstica, tots ells d’un caire molt personal que van a cavall de la fantasia i la erudició literària. Perucho sempre va estar interessat pel món antic, els cultes orientals, els ambients d’Alexandria, Armènia, Atenes, el Caire antic, els rituals coptes, els sants i la poesia primitiva (també la gastronomia, la pintura i molts altres temes). Era un bibliòfil empedreït, tenia sentit de l’humor, una imaginació lúdica, desbordada, i una gran curiositat per gairebé tot. Gràcies a això va escriure bestiaris, contes de fantasmes, històries amb vampirs i viatges imaginaris.

Perucho sempre va ser creient però a mesura que es va anar fent més gran va començar a viure l’experiència religiosa amb més intensitat autodefinint-se com catòlic, apostòlic i romà. Poc abans de morir va ser entrevistat per Enric Vila del diari ‘Avui’ (20/02/2003) qui li va preguntar si de tant barrejar fantasia i realitat encara sabia distingir-les. Perucho va contestar que no ho sabia i que li era igual, que li agradava barrejar-les.

L’any 1998 Perucho va escriure Els pares del desert per a ser editat la festivitat de Sant Jordi d’aquell any, en el primer capítol ens parla de la poesia primigènia cristiana i diu:

Hom descobreix tres classes de protagonistes, els anacoretes (que viuen isolats a les muntanyes); els cenobites (que viuen en petits monestirs, com els de Ouadi Natrum), amb les regles de sant Antoni i sant Pacomi; i els estilites (de ‘silos’, columna), que viuen immobilitzats dalt de les columnes, a Síria, com el celebrat san Simeó l’Estilita. Aquest és el món de la vasta, poc explorada i misteriosa primigènia cristiana”

Aquests anacoretes, cenobites i estilites són personatges envoltats de miracles, prodigis i fets sorprenents que l’església institucionalitzada mirava amb un cert recel, en part per que els treia protagonisme i en part per que les actituds d’aquests sants homes a vegades vorejaven l’heretgia.

Anomenem Pares del desert a un grup de creients, entre els quals també hi va haver un grapat de dones, que van refugiar-se als deserts d’Egipte, Palestina i Síria durant el segle IV. Van viure de manera ascètica, despresos de tota possessió material amb la intenció d’acostar-se a Déu. Aquesta forma de vida és animada, en els texts literaris, pels diables que se’ls presentaven i que intentaven temptar-los o per diferents animals amb els que convivien al territori i amb els que fins i tot parlaven com ara lleons, guineus, serps, escorpins, aranyes, cocodrils i dragons, confeccionant un vistós i entretingut bestiari primitiu.

D’aquesta manera trobem a sants que transformen eugues en dones, cocodrils sibarites que transporten al seu llom a creients malalts a través del riu Nil i als que després de ser guarits per un sant pare es mengen (degut a que les carns, ara sí, estan en bones condicions). S’ha de dir que els cocodrils acaben plorant (i suposadament penedits de les seves menges) després de ser amonestats pel sant.

Penso que Perucho, amb la seva curiositat proverbial i la seva fe catòlica, es va deixar seduir pel tema i en va fer la seva recreació personal, ni novel•lística, ni assagista, sinó màgica, fabulosa i poètica alhora. En poc més de cent pàgines trobem capítols molt breus extrets directament de La vida dels Sants Pares, oracions, i poemes de Joan Perucho extrets del seu propi llibre Itineraris d’Orient i material de Les Vides de sants rosselloneses, un text en català del segle XIII, adaptació de la popular col•lecció d’hagiografies la Llegenda àuria de Jaume de Voràgine, entre altres.

El llibre està dividit en tres parts: ‘Antecedents’, ‘Vides, saviesa, poesia’ i ‘Ermitans de Catalunya’ on fa un molt breu repàs dels ermitans que tingué el Montsant, Collserola i Montserrat.

Un llibre per a tots aquells que els agrada descobrir coses noves. Diferent, breu, entretingut i curiós. Un llibre Perucho cent per cent. Es pot demanar més?

 

Fragment de Sant Antoni Abad enterrant a Sant Pau ermità de Pasqual Ortoneda. Tremp sobre fusta conservat al Museu Nacional d'Art de Catalunya.

Fragment de Sant Antoni Abad enterrant a Sant Pau ermità de Pasqual Ortoneda (segle XV). Tremp sobre fusta conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya.


&
 
 
 

Born under a bad sign

 
 

Born under a bad sign
Been down since I began to crawl
If it wasn’t for bad luck, you know I wouldn’t have no luck at all

Hard luck and trouble is my only friend
I been on my own ever since I was ten
Born under a bad sign
Been down since I began to crawl
If it wasn’t for bad luck, I wouldn’t have no luck at all

I can’t read, haven’t learned how to write
My whole life has been one big fight
Born under a bad sign
I been down since I began to crawl
If it wasn’t for bad luck, I said, I wouldn’t have no luck at all

That ain’t no lie
You know if it wasn’t for bad luck I wouldn’t have no kind o’ luck
If it wasn’t for real bad luck, I wouldn’t have no luck at all

You know wine and women is all I crave
A big legged woman is gonna carry me to my grave
Born under a bad sign
I been down since I begin to crawl
If it wasn’t for bad luck, I wouldn’t have no luck at all

Yeah, my bad luck boy
Been havin’ bad luck all of my days, yes.”

 
Aquest blues trist i auto compassiu va ser escrit per Booker T. Jones i William Bell l’any 1967. Durant aquells anys l’astrologia estava molt de moda de manera que no ens ha d’estranyar que la lletra de la peça mescli les desgràcies i la mala sort que pateix el protagonista de la cançó (un analfabet que no sap llegir ni escriure i que només desitja beure vi i estar amb dones), amb els signes zodiacals. Sí, la mala sort l’acompanya.

La cançó va ser gravada per primera vegada als estudis Stax a Memphis, Tennessee, el 17 de maig d’aquell any pel gran bluesman Albert King. Va formar part del seu primer Lp per a la casa Stax que també duia per títol Born Under a Bad Sign i que es convertí en un dels més populars i influents àlbums de blues de finals dels anys 60. En aquest Lp hi participà com a teclista Booker T. Jones, un dels compositors.

 

 

L’àlbum tenia una portada horrorosa (com podeu comprovar a la foto) que estava farcida de signes de mala sort com ara un gat negre, un full de calendari amb el divendres 13, una calavera, el que els supersticiosos denominen ‘la carta de la mort’ i el que els americans denominen ‘snake eyes‘ (‘ulls de serpent’, en realitat la puntuació més baixa que pots obtenir jugant als daus, un doble u. Sí, mala sort).

 
Born Under a Bad Sign Stax Cover
 

La peça va ser tot un èxit però realment no es va popularitzar fins que la va gravar el trio de rock britànic Cream format per Ginger Baker, Jack Bruce i Eric Clapton per al tercer àlbum del grup que duia per nom Wheels of Fire (1968).

Quan jo era jove, vull dir, molt més jove del que sóc ara, vaig conèixer la cançó de la mà de Peter Green (fundador de Fleetwood Mac i membre del grup de 1967 a 1970) que la incloïa al que potser, pel meu gust, és el seu millor àlbum: Little Dreamer (1980). La peça la va gravar pocs anys després de patir electroxocs a diferents hospitals psiquiàtrics quan va ser diagnosticat d’esquizofrènia. Va tenir mala sort, el pobre. Sempre he considerat la seva versió del tema com una de les millors mai realitzades.

 

 

Aquest clàssic del blues ha estat versionat per nombrosos artistes com ara Etta James, Koko Taylor, Big Mamma Thornton, Paul Rodgers, Jimi Hendrix, Blue Cheer i d’altres. Només cal que doneu un cop d’ull al YouTube ficant el títol de la cançó per veure’n un grapat de bones versions que van des dels ritmes gairebé cerimonials i voodoo de Nina Simone a l’ortodòxia clàssica d’Albert King.

Peter Green a part, una de les versions que més m’agraden és la de Paul Butterfield. Paul va ser un cantant i tocador d’harmònica que amb 44 anys va tenir la mala sort de morir d’una sobredosi accidental d’heroïna.

 

 
 
 
 

Sirenes (/III)

 

Sirena al Bestiary Harley MS 3244, f. 36r -71v

Sirena al Bestiary Harley MS 3244, f. 36r -71v


 
Es conserven del segle II dues representacions d’Ulisses enfrontat a sirenes marines amb cues de peix però no és fins al segle VI que comencen a aparèixer algunes imatges de sirenes que, tot i que conserven les potes d’au, apareixen amb l’afegit d’una cua de peix, una iconografia que persistirà en alguns casos aïllats fins al segle XII.

Ja a plena edat mitjana, Isidor de Sevilla a la seva obra Etimologies (XI, 3, 30) escriu:

Ells [els grecs] imaginaven que ‘hi havia tres sirenes, part verge, part au amb ales i urpes’. D’elles una cantava, una altra tocava la flauta i la tercera la lira.”

Les sirenes perden les ales i guanyen de cintura cap avall una cua escamosa i platejada al segle VII o a principis del segle VIII quan un autor anònim escriu el Liber monstrorum i les descriu com:

Les sirenes són donzelles marines que enganyen als navegants amb la seva gran bellesa i la dolçor del seu cant; del cap al melic tenen cos de verge i forma semblant al gènere humà, però posseeixen una escamosa cua de peix, que sempre oculten en el mar.”

 

Mosaic amb sirena a la Catedral de Santa Maria Annunciata a Otranto

Mosaic amb sirena a la Catedral de Santa Maria Annunciata a Otranto


 

Carlos Garcia Gual assegura que no es conserva cap explicació antiga d’aquesta metamorfosi. El que si podem veure a la iconografia de l’època es que guanyen en bellesa física i els seus encants es tornen més lúbrics i eròtics. Alguns intents d’explicar el canvi experimentat per les sirenes es produeixen de forma tardana, com aquest de Michel de Marolles de mitjans del segle XVII on explica en el seu tractat de mitologia titulat El temple de les muses que:

Les sirenes es van sentir tan despitades de no haver pogut detenir Ulisses que es van precipitar al mar, on la part inferior del seu cos es va convertir en peix i van conservar només el cap i la part superior de la seva anterior figura.”

Durant els segles XII i XIII enciclopèdies i bestiaris inclouen a les sirenes entre les bèsties perilloses. Per exemple Bartolomeus Anglicus al llibre De propietatibus rerum defineix a la sirena com:

monstrum quod dulcedini sui cantus trahit nautas ad periculum’, (monstres que amb la dolçor dels seus càntics atreuen els navegants al perill).

 

Sirena. Morgan Library MS M.459 f. 8r

Sirena. Morgan Library MS M.459 f. 8r


 

També Tomàs de Cantimpré a mitjans del segle XIII escriu a De natura rerum que són ‘animalia mortífera‘ i que ‘per musicum et dulcissimun melos‘ atreuen els mariners a un son profund per després esquarterar-los amb les urpes.

També Albert el Magne (1206-1280) descriu les sirenes al seu tractat De animalibus amb aquests termes:

Les sirenes són monstres marins que tenen a la part superior figura de dona, amb pits llargs i penjants per alletar els seus petits. D’aspecte horrible, cabells llargs i solts. En canvi, a la part baixa té urpes d’àguila; a la part superior, ales, i a la part posterior una cua escatosa amb la qual s’ajuda per nedar. I quan apareixen mostren els fills i emeten estranys i dolços xiulets que dormen als que els escolten, i un cop adormits, els trossegen. Però els cauts passen amb les orelles tapades, llançant flascons buits perquè les sirenes puguin jugar fins que el navili s’hagi allunyat.”

Brunetto Latini al seu Llibres del tresor escriu que:

les sirenes amb els seus cants dolços feien perir els homes de poc enteniment que anaven per la mar.”

Els mariners de l’època medieval explicaven haver vist sirenes amb regularitat i el mateix Cristòfor Colom informa que en va veure tres en el seu viatge a Amèrica de 1493. No hi ha cap dubte que les sirenes ocupaven un lloc destacat en la tradició dels navegants que creien que aquestes seduïen als homes amb la seva bellesa i el seu cant per arrossegar-los a la mort. Aquestes creences van ser reforçades per l’Església que les va convertir en emblema de la vanitat, la luxúria, la falsedat atribuïda a les dones i als perills de la sexualitat que porta els homes a la seva perdició moral.

 

Il·lustració de sirena amb pinta i mirall. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 60r

Il·lustració de sirena amb pinta i mirall. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 60r


 

Al segle XVII, alguns escriptors jesuïtes van començar a afirmar la seva existència real, incloent-hi Cornelius a Lapide, que va dir de la dona, “la seva mirada és com la del llegendari basilisc, la seva veu com de sirena, que encanta i amb la seva bellesa es priva de la raó”. Antonio de Lorea i Athanasius Kircher van argumentar que les sirenes haurien aparegut a bord de l’arca de Noè. Altres indiquen que les sirenes van ser pecadores que d’alguna manera van aconseguir sobreviure al diluvi.

La presència les sirenes en el món de l’art (tant culte com popular) la trobem de forma ininterrompuda des dels escrits assiris, grecs, romans i medievals fins a la filmografia de Walt Disney passant pel conte popular de Hans Christian Andersen. Ningú pot negar que les sirenes, que ara ja tenen més de tres mil anys d’antiguitat, continuen vives en l’imaginari col•lectiu humà.

 

Sirenes i l'arca de Noé a la Biblia de Nurenberg (1483)

Sirenes i l’arca de Noé a la Biblia de Nurenberg (1483)


 

Bibliografia i enllaços:

García Gual, Carlos; Sirenas. Seducciones y metamorfosis. Turner Publicaciones S.L. Col•lecció Noema (2014).

Borges, Jorge Luis; El libro de los Seres Imaginados. Emecé Editores (1978).

Rosen, Brenda; La Biblia de las criaturas míticas. Gaia Ediciones. Col•lecció Cuerpo-Mente (2009).

Homer; L’Odissea. Traducció de Carles Riba. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1993. Episodi de les sirenes p. 208 i p. 211-213. Episodi de les sirenes al web visat.cat.

Sirena, article de la viquipèdia (en català).

Piñero Moral, Ricardo; La mujer en el bestiario medieval: la virtualidad de las sirenas, article publicat a arvo.net (11-02-2008, en castellà).

Kasdan, Sairanés; Sirenas, bestiario medieval al blog la canción de la sirena (en castellà).

T.A., Mariló; Sirenas: Hijas del mar y perdición de los hombres. Article al web Ancient Origins (en castellà).

 

Sirena amb pinta i mirall, simbols de la vanitat femenina. Luttrell Psalter (c.1340)

Sirena amb pinta i mirall, simbols de la vanitat femenina. Luttrell Psalter (c.1340)


 
 
 
 

Sirenes (II)

 

Tres sirenes cantant, tocant la flauta i la lira. Bodleian Library, MS. Bodley, 602, foli 10r

Ulisses no va ser l’únic heroi que va sobreviure al cant de les sirenes. En el poema èpic El viatge dels argonautes de l’alexandrí Apol•loni de Rodes se’ns explica l’episodi de com Jàson i els seus companys que anaven embarcats a l’Argo (que per això són coneguts com els argonautes) també van poder sobreviure a la trobada amb les sirenes. Quan els argonautes passaren per davant de l’illa on habitaven, Orfeu, el músic formidable, féu un contra-cant tan melodiós que els tripulants de l’Argo no varen sucumbir a l’atracció d’aquelles; excepte el mariner anomenat Butes, que es va llançar de cap a l’aigua per anar a trobar-les. Afortunadament va intervenir la deessa Afrodita -que no mantenia bones relacions amb les sirenes, però sí amb Jàson i els argonautes- que el va salvar d’una mort segura rescatant-lo i portant-lo cap a Lilibèon (avui Marsala) on van tenir un fill.

Els versos són els següents (IV,890-919):

Un ferm vent impulsava la nau. Tot d’una
veieren la bonica illa Antemoesa, on les sirenes
de veu clara, filles de Aquelou, assalten amb l’encanteri
dels seus dolços cants a qualsevol que per allà s’aproximi.
Les va donar a llum, de l’amorosa trobada amb Aquelou,
la bella Terpsícore, una de les muses, i en altres temps,
cantant en cor, festejaven a la gloriosa filla de Demèter,
quan encara era donzella. Però ara eren en la seva figura semblants
en una meitat als ocells i en part a noies,
i sempre estaven a l’aguait des de la seva talaia de bon ancoratge.
! Com de sovint van arrabassar a molts el dolç retorn a la llar,
portant-los a morir devorats! Sense objeccions també per a ells
van deixar fluir de les seves boques el seu melodiós cant.
A punt van estar llavors de llançar les amarres de la seva nau
sobre aquelles riberes, de no ser pel fill de Eagre, el traci Orfeu.
Va prendre a les seves mans la lira Bistonia, i va fer ressonar
el ràpid ritme d’una melodia de marxa lleugera,
perquè les orelles que escoltessin s’estremissin al so
de les seves cordes. I la lira es va imposar sobre la veu de les donzelles.
Al temps el zèfir i una onada ressonant que va impulsar la popa
els van apartar i les sirenes van llançar ja lluny la seva veu imperceptible.
Però tot i així hi va haver un dels herois, el noble fill de Teleont,
Butes, que, enardit en el seu ànim per la veu de les sirenes,
només ell entre els seus companys va saltar cuitat del seu polit vaixell
al mar, i nedava entre ones purpúries per arribar a la riba.
Desgraciat! Quan aviat elles li haurien arrabassat el retorn!
Però es va compadir d’ell la sobirana de la muntanya Erice,
la deessa Cipria, i quan encara estava entre els remolins de la mar,
el va recollir i el va salvar, portant-lo benèvola a habitar la muntanya Lilibèon.
Els altres, aclaparats per la pena, les van deixar enrere …”

 

Detall d’una sirena de La Bibliothèque nationale de France


 
Plini el Vell, per la seva banda, considera a les sirenes de la família de les aus, per aquest motiu les trobem en el seu llibre Història Natural (X, 49, 136-137), dedicat a l’ornitologia. Plini no creia en aquestes temibles cantaires amb plomes i urpes d’au, i quan ens parla sobre les aus fabuloses, diu així:

I tampoc es creurà en les sirenes, encara que Dinó, pare del celebrat autor Clitarc, afirmi que n’hi ha a l’Índia i que amb el seu cant fan que als homes els abandonin les seves forces per esquarterar-los, quan estan sumits en el somni”.

Horaci, en la seva obra Epístola ad Pisones, fa menció a un híbrid de dona i peix i el presenta com una criatura que fa riure:

Desinat in piscem formosa superne; spectatum admissi, risum teneatis, amici” (Si en peix acabés el que és una bella dona per sobre, ¿Aguantaríeu el riure en veure-ho, amics?)

El Physiologus diu que la meitat inferior de les sirenes és ‘chenós‘ és a dir, de ganso o oca. Higí les descriu: ‘partem superiorem muliebrem habetant, inferiorem autem gallinaceam‘ i el mitòleg Vaticà II, 101, constata que: ‘Sirenes… fuerunt autem parte volucres, parte virgines, pedes gallinaceos habentes‘.

Aquest aspecte gallinaci no dóna, ni afavoreix, la bellesa de les antigues sirenes, per això no és d’estranyar que cap heroi de l’antiguitat se sentís atret físicament per aquestes temibles cantores.

 

Sirenes a Els Llibres del tresor de Brunetto Latini


 

S’explica que les sirenes van perdre les seves plomes com a càstig per reptar a les Muses a una competició de cant que van perdre. Després de tres derrotes consecutives (Orfeu, Odisseu i les Muses) decideixen suïcidar-se tirant-se de cap al fons del mar.

La fi de les sirenes apareix en un poema no gaire conegut anomenat Argonautica orphica, d’autor anònim, probablement del segle IV dC. Orfeu és el protagonista de la mateixa i explica que quan la nau en què viatge, l’Argo, arriba a les costes on habiten les sirenes i aquestes comencen a seduir amb les veus als mariners, Orfeu agafa la lira i comença, també ell, a cantar una melodia meravellosa:

Així que, mentre seguia jo prement la meva cítara
des de dalt del grisenc escull s’esglaiaren les sirenes
i van cessar el seu cant: una va deixar caure de la seva mà la flauta, l’altra la lira.
Van fer un horrible sanglot, perquè el lúgubre destí
d’una mort fatal els havia arribat. I des del cim
de l’espadada roca es van precipitar al fons del sorollós mar
i el seu cos i la seva arrogant figura es van transformar en roques.”
(Argonautica orphica, vss. 1284-1290).

 

Detall amb sirena del The Rutland Psalter. F. 108V (c. 1260) de la British Library


 
 
 
 

Sirenes (I)

 

Ulisses i les sirenes (John William Waterhouse, 1891. National Gallery de Victoria, Melbourne)


 
Una sirena és un ésser mitològic que té tors de dona i cua de peix. Les primitives sirenes tenien aparença de mig ocell i mig dona.

La primera història sobre una sirena ens arriba d’Assíria i sorgeix al voltant de l’any 1000 aC quan s’explica que Atargatis, una sacerdotessa assíria (anomenada pels grecs Derceto) es va llençar de cap al mar per tal de netejar la vergonya d’un embaràs no desitjat i va emergir de les aigües amb cua de peix.
 

Derceto, l’Atargatis dels assiris. Dibuix a l’obra ‘Oedipus Aegyptiacus’ d’Athanasius Kircher

Més properes a l’imaginari occidental són les alades i mortíferes sirenes gregues que eren filles del riu Aquelou i d’una de les muses: Cal•líope (segons afirma Servi) o Melpòmene (segons afirmen Apol•lodor i Eustaci) o Terpsícore (segons afirma Apol•loni de Rodes). Del pare hereten l’afició a les aigües marines, de la mare, al cant i la música.

El seu nombre també és imprecís i varia segons els autors entre dos i cinc. Si són tres, són Leucòsia, Ligeia i Partènope. Quan eren dues: Himeropa i Telxiepea. Si són quatre: Telxiepea, Aglafoe, Pisínoe i Molpe.

A Les Metamorfosis, el poeta romà Ovidi escriu i explica molt bé com les sirenes van aconseguir el seu plomatge i van conservar el rostre de noies (versos 555-563):

Però vosaltres, filles del Aquelou, com és que teniu plomes i potes d’ocell i rostre de dona? Per ventura perquè quan Prosèrpina estava recollint primaverals flors vosaltres us trobàveu, oh doctes sirenes, entre les seves companyes? Després d’haver-la buscat inútilment per tot el món, heus aquí que perquè el mar pogués escoltar el vostre sofriment vau expressar el desig de poder remuntar-vos sobre l’oceà amb les vostres ales com si fossin rems; els déus us van ser propicis, i de cop i volta vau veure com els vostres braços es recobrien de rosses plomes. No obstant això, perquè el vostre cant nascut per a recrear les oïdes, perquè les vostres goles tan dotades no perdessin l’ús de la veu, vau conservar rostre de noies i veu humana.”

 

Ulisses i les sirenes. Ceràmica àtica 480–470 aC. British Museum.

Segons un oracle grec quan un vaixell passés davant l’illa que habitaven sense que morissin els mariners, les sirenes saltarien al mar i s’hi ofegarien. Aquesta situació, tal com veurem, es donà en dues ocasions.

Les sirenes gregues fan la seva aparició a la literatura en el cant XII de l’Odissea (segle VIII aC) en el conegut episodi en el qual Ulisses, aconsellat per Circe, evita el perill del seu cant tapant les orelles dels seus companys amb cera, mentre que ell, que vol escoltar el seu encisador cant, es fa lligar al pal del vaixell.

En català tenim la sort que en Carles Riba va fer una de les millors traduccions fetes mai d’aquesta obra, d’ell prenc l’episodi de les sirenes:

I aleshores parlà missenyora Circe, dient-me:
»—Mira com tot va tenint acabament. I tu escolta
ara el que et vaig a dir; i un déu ja farà que ho recordis.
Arribaràs de primer a les Sirenes, que encisen
tots els humans, quisvulla que siguin que arribin a elles.
Qui per follia amaina i al so de la veu dóna orella
de les Sirenes, ja mai la muller ni els fills criatures
no el sortiran a rebre, tornant a casa joiosos:
no, les Sirenes l’encisen amb llur cançó prima i clara,
des del punt on s’estan; i entorn blanqueja una rima
d’ossos de gent que es corromp; i la pell que els cobreix va enxiquint-se.
Passa de llarg, però tapa a la teva gent les orelles
amb cera dolça que hauràs remollit, a fi que no hi senti
cap dels altres; però si el cor a tu et diu d’escoltar-les,
fes que et lliguin de mans i de peus dins el ràpid navili,
dret a la paramola, i que fermin les cordes ben altes,
perquè sentis a pler la veu de les dues Sirenes.
I si pregues als teus companys que et deslliguin, i ho manes,
ells una cosa han de fer, que és estrènyer-te encara amb més nusos.

[…]

 

Ulisses i les sirenes d’Herbert James Draper, 1909. Ferens Art Gallery a Kingston upon Hull, Anglaterra.


 

Aleshores jo parlo als companys i els dic amb tristesa:
»—Oh amics, no està bé que un o dos siguin sols a conèixer
els averanys que Circe m’ha fet, la divina entre dees:
no, jo els reportaré, per tal que morim coneixent-los
o que mirem d’esquivar-nos, fugint de la mort i la parca.
Per començar, m’ha ordenat que de les Sirenes divines
defugim la veu i la prada en flor des d’on canten.
Jo tot sol ha ordenat que escoltés; però heu de lligar-me
amb un nus treballós, perquè resti allí sense moure’m,
dret a la paramola; i fermeu les cordes ben altes.
I si us prego a vosaltres que em deslligueu i us ho mano,
una cosa heu de fer, que és estrènyer-me encara amb més nusos.
»Jo vaig anar dient i aclarint als companys cada cosa,
mentre ràpidament atenyia la nau ben obrada
l’illa de les Sirenes, que un vent innocent l’empenyia.
Súbitament llavors calà el vent, i es va fer la bonança,
sense tan sols un alè; i condormí les onades un numen.
I, aixecant-se, els companys enrotllaren el drap del navili
i el desaren al fons del buc i, asseient-se als escàlems,
emblanquien l’aigua amb les pales d’avet ben polides.
»Jo que llavors amb la punta del bronze tallo a miquetes
un gran rotllo de cera i la pasto amb les mans forçarrudes.
I aviat s’ablaneix, car el gran vigor la hi obliga,
i l’esplendor del Sol, el príncep fill de l’Altura.
I vaig de rengle tapant les orelles de tots els meus homes,
i ells dins la nau em lliguen de mans i cames alhora,
dret a la paramola, i em fermen les cordes ben altes;
i, asseient-se, colpeixen la mar blanquina amb les pales.
»Doncs, quan ja n’érem tan lluny com abasta la veu d’un que crida,
que passàvem rabents, no els escapa la nau marinera
que botava allí prop, i amb veu fresca entonen un càntic:
»—Vine, tan celebrat Ulisses, honor de l’Acaia!
Atura el teu vaixell i a la nostra veu dóna orella!
Mai ningú no ha doblat per aquí amb el negre navili,
que de les nostres boques la veu no escoltés, que és dolcesa;
però després se’n torna joiós i més ple de ciència.
Car nosaltres sabem tot quant a Troia la vasta
els argius i els troians han sofert per divina volença,
com tot allò que passi damunt la terra nodrissa.
»Deien, amb una veu meravellosa; es delia
per escoltar el meu cor; i mano als companys que em deslliguin,
fent-los senyal amb les celles; més ells, vinclant-se, remaven.
I tot seguit Perimedes i Euríloc s’aixequen i vénen
a refermar-me els lligams i estrènyer-me encara amb més nusos.”

 

Ulisses i les sirenes. Mosaic del segle II al Museu del Bardo, Tunis


 
 
 
 

Número Zero


 
La sèptima novel•la d’Umberto Eco va ser l’ultima en ser publicada abans de la seva mort l’any 2016. Aquest relat satíric comença el 1992 quan un empresari italià (que a mi em fa pensar en Berlusconi) crea un diari la intenció del qual no és informar sinó ser una màquina de poder per crear pressió, desacreditar polítics i rivals, crear informes, dossiers, notícies falses i complots.

El treball és encarregat al protagonista de la novel•la, Colonna, un periodista ja entrat en la cinquantena que durant anys ha anat subsistint com a traductor, escriptor negre o revisor d’enciclopèdies. Per a Colonna és un treball ben remunerat que consisteix a preparar el que s’anomena un ‘número zero’, es a dir , un primer exemplar de diari no destinat al públic, una prova d’assaig del que el diari ha de ser.

El diari s’anomenarà Demà i per desig del redactor en cap ha d’avançar-se als esdeveniments a força de suposicions i grans quantitats d’imaginació. Evidentment la veritat n’és la primera víctima informativa. La manipulació de la informació, les veritats a mitges i les noticies falses seran el pa de cada dia en l’elaboració d’aquest número zero del diari.

Braggadocio, company periodista de Colonna en aquest projecta, viu convençut que la versió oficial sobre la mort del Duce és falsa, pensa que durant la Segona Guerra Mundial van afusellar un doble, que Mussolini realment va escapar a la mort i que des de l’Argentina espera el moment idoni per tornar a Itàlia. Les seves investigacions conspiranoiques on s’entrellacen intrigues vaticanes, Brigades Roges, atemptats neofeixistes i serveis secrets ens porten de la ma per la història d’Itàlia de la segona meitat del segle XX. Les conspiracions que Braggadocio vol destapar amb els seus articles semblen no tenir gaire pes fins que és assassinat. La seva mort provoca el tancament sobtat del diari i la fugida de tots els periodistes que hi col•laboren.

Aquesta novel•la és una reflexió i una crítica contra el periodisme actual, internet, la mentida i la corrupció on la premsa deixa de ser un medi per exposar la veritat i es converteix en una eina que serveix els interessos de qui la finança. Del que es tracta és de tranquil•litzar la població, de tenir-la adormida amb noticies d’esports, actes socials i llocs comuns.

Que Umberto Eco esculli la Itàlia de l’any 1992 per situar l’acció de la seva obra no és gratuït. 1992 va ser l’any de l’escàndol Tangentòpoli, on es destapa la corrupció del partit socialista, es fica de manifest la ruïna de la vida política italiana on els polítics s’han lucrat amb diners públics i conviuen amb la màfia; és l’any en que va ser assassinat el jutge antimàfia Giovanni Falcone; també és l’any en que l’empresari Silvio Berlusconi s’alça com a portaveu de l’altruisme i l’honestedat política!

Per cert que a la novel•la es parla de la xarxa Gladio, una organització secreta creada per la CIA a Europa occidental per impedir l’arribada al poder dels comunistes. Jo pensava que era invenció d’Eco com a part de la ficció novel•lesca i la meva sorpresa ha estat majúscula en descobrir que aquesta organització va existir realment i va cometre o va induir a perpetrar diferents atemptats mortals per tota Europa.

He de dir que no és la millor novel•la d’Eco però sí una de les més divertides, una novel•la que pot ser llegida com un manual cínic sobre el funcionament dels mitjans de comunicació.

 
 
 
 

Bestiari d’H.P. Lovecraft

Portada_edició_catalana

 

Aquest breu i bell llibre ens presenta vint-i-dues criatures imaginades en els contes i narracions d’H.P. Lovecraft. Cadascuna de les vint-i-dues terrorífiques criatures és il•lustrada per Enrique Alcatena, dibuixant argentí que ha treballat per a la DC i Marvel i que en aquest llibre fa una excel•lent interpretació dels escrits del solitari de Providence.

El mèrit és més gran si pensem que Lovecraft gairebé no dóna descripcions de les criatures innombrables o del deu primigeni que tracta, tot és un horror sense forma, una criatura reptant i caòtica, un ésser amb cara de gripau i cua bífida… Alcatena se’n surt amb els seus dibuixos gairebé psicodèlics i una paleta de colors roses, violetes i verds pàl•lids que lliguen bé amb aquestes criatures terribles nascudes en un malson.

Els texts utilitzats han estat extrets d’obres com A les muntanyes de la follia, L’horror al museu, Dagon, L’horror de Dunwich, Fongs de Yuggoth, El que xiuxiueja en la foscor, El model d’en Pickman, La recerca en somnis de la desconeguda Kadath, L’ombra més enllà del temps, La crida de Cthulhu i L’ombra sobre Innsmouth.

Libros del zorro rojo va presentar una traducció catalana del Bestiari l’any 2008 l’edició de la qual va estar a càrrec de Mireia Vidal-Conte. Són 68 breus pàgines, molt cuidades: tapa dura, paper de qualitat, les pàgines imiten un volum carregat d’anys amb les planes rovellades i humitejades pel temps on destaquen els dibuixos d’Alcatena.

El llibre no aporta res de nou en el sentit estrictament literari (la veritable novetat són les esplèndides i terribles il•lustracions) però em fa venir ganes d’anar corrents a aquell recó de la meva biblioteca i tornar a rellegir alguna d’aquestes obres de Lovecraft. Potser pensareu que només és un llibre per a fans de l’escriptor quan en realitat també és un plaer per tots aquells aficionats a les històries gràfiques.

 

 

Gente remota

gente-remota_2

L’escriptor britànic Evelyn Waugh (1903-1966) va ser un viatger incansable que es va passejar per Europa, Àfrica i Amèrica. Va ser un magnífic novel•lista del qui la majoria recorda el seu famós relat Retorn a Brideshead on retrata magistralment la societat i aristocràcia britànica a la qual satiritza. D’aquest autor sempre s’ha destacat la seva incorrecció, provocació i el seu sentit de l’humor, a vegades àcid, a vegades subtil. Els seus detractors el van titllar de misogin, racista, reaccionari i egocèntric.

Waugh va estudiar a Oxford i pertany a la generació de joves aristòcrates esnobs, sofisticats, bohemis i grans bevedors que van ser anomenats Bright Young People. L’any 1930, quan ell tenia 27 anys, és contractat pel diari londinenc The Times per viatjar fins a Abissínia i cobrir la coronació de Ras Tafari, més conegut com a Haile Selassie I, Rei de Reis, Lleó de Judà, Emperador d’Etiòpia de 1930 a 1974.

Desembarca a Djibuti l’octubre de 1930 per agafar un tren que el porti fins a la capital, Addis Abeba, on Haile Selassie serà coronat i on estan convidats dignataris de les grans potències i membres de les famílies reials europees. Les celebracions duren prop d’un mes, les misses de l’església ortodoxa etíop se succeeixen, les festes i festetes no tenen fi. Waugh es recrea, sorneguer, en tots els despropòsits d’aquells fastos que porten a la memòria de l’escriptor l’obra d’Alícia en el país de les meravelles, tot i que finalment acaba reconeixent que la barreja entre la civilització occidental i modernitat a la qual aspiren les autoritats del país i l’exotisme de la cultura abissínia, el subjuguen.

 

Haile Selassie va ser portada de la revista Time (1930)

Haile Selassie va ser portada de la revista Time (1930)


 

Un cop conclosa la coronació (a la que Waugh dedica els tres primers capítols del llibre) decideix continuar viatjant per Àfrica de manera que visita un monestir sagrat on és convidat a fer les menges habituals dels monjos (que no li vénen gens de gust) amb els ulls posats sobre el menjar enllaunat que ell porta del continent europeu en les que són algunes de les planes més divertides del llibre. Finalment retorna a Djibuti fent escala a la ciutat de Harar que, segons paraules de l’autor, el defrauda. En canvi queda fascinat per Aden (al Iemen) on navega per fer-hi una estada de deu dies. Per enllà on va sempre hi ha un club d’oficials o civils britànics on fa vida, però en cas de no ser-hi sempre troba algun hotel o pensió que indefectiblement està regentada per un grec o un armeni i, on depenent de la sort del dia, el menjar pot ser decent o abominable.

Del Iemen salta de nou al continent africà i viatja a Zanzíbar, Mombasa, Nairobi, al llac Victòria i al Congo Belga d’on ja cansat de les dificultats del viatge es dirigeix finalment cap a Ciutat del Cap per agafar un vaixell que el deixa a Southampton el març de 1931.

Aquesta part del viatge per Kènia, Uganda i el Congo és la que aprofita l’autor per parlar-nos del colonialisme en general i del britànic i el belga en concret. És la part més qüestionable de tot el llibre. Waugh alaba el colonialisme britànic enfront del belga, tenint paràgrafs fortament racistes i reaccionaris, proclamant la superioritat de la raça blanca sobre els natius d’aquelles terres. Són unes planes que avui en dia ningú no gosaria escriure tot i que no deixen de ser interessants per comprendre la situació de l’Àfrica d’aquella època i la política que Europa va desenvolupar en el continent negre.

Personalment em quedo amb les parts més divertides i iròniques d’aquest caòtic viatge, amb les descripcions precises que fa de les diferents situacions en què es troba i en el dibuix dels personatges que desfilen en les planes del llibre dels que sistemàticament es fot sense cap tipus de misericòrdia.

 
remote_people
 
 
 
 

Grafit (8)

funky_flash

Aquest ‘Instant Funk’ (‘Funk’ o ‘Funky Flash’ consta escrit en el grafit i gairebé ni jo em crec que hagi desxifrat el seu text) està situat des de fa anys al pàrquing del Mercat de Can Boada de Terrassa. Malgrat que ja ha perdut part de la seva coloració original em continua agradant.

Com podem veure el grafit ens mostra un pinxo fanfarró, cregut i presumit, amb molt de nassos i també amb molt de morro, això sí, ben vestit a la darrera moda dels hipsters negres dels anys 70. Ell, a qui ningú li pot fer ombra perquè és el número 1 (i així ho indica amb el dit dret de la seva mà esquerra), és més ‘xulo’ que un quatre.

 

La invenció dels càtars

La invenció dels càtars

 

Aquest és un llibre necessari per a desmitificar tot el que envolta el món dels càtars. S’ha escrit molta literatura sobre els ‘bons homes‘ i en bona part entra dins el gènere del fantàstic. Amb els anys la seva imatge real s’ha anat esbiaixant fins a obtenir-ne avui dia una imatge distorsionada i gens real gràcies, en bona mesura, a recerques del greal (una fantasia literària sorgida el segle XIX que explica que els càtars van ser dipositaris del calze utilitzat durant el darrer sopar i en el qual Josep d’Arimatea va recollir la sang de Crist a la creu), tresors amagats (una tradició que confereix una gran fortuna als càtars amagada al castell de Montsegur o a la rodalia que encara està per descobrir), secrets templers i altres bajanades inventades i pròpies de ‘best sellers’ que s’han anat associant a la seva veritable història. De fet, el moment culminant de tot aquest esoterisme que envolta el catarisme es va produir el 23 d’octubre de 1940 quan el monestir de Montserrat va rebre la visita del mandatari nazi Heinrich Himmler amb l’objectiu d’obtenir informació sobre el Sant Greal.

El filòsof i historiador Sergi Grau ens aclareix en el seu llibre què és realitat i què és mite en aquest moviment cristià dels segles XII al XIV que fou considerat com la gran heretgia de l’edat mitjana. El llibre és la història dels càtars a Catalunya a través dels escassos documents i testimonis que han arribat fins nosaltres, la majoria dels quals són de processos inquisitorials. Els ‘bons homes’ predicaven un retorn al cristianisme primitiu que era espiritual i auster, fidel al nou testament i que va ser titllat d’heretgia per l’església catòlica. El poder polític i després l’eclesiàstic (que va crear la Inquisició per perseguir i condemnar aquest moviment) van esclafar-los sense cap mirament.

De fet, la persecució dels càtars per part de l’església va ser tan acarnissada que el seu llegat pràcticament ha desaparegut. Fins a mitjans del segle XX només es coneixia la seva doctrina a través dels documents que procedien dels clergues i teòlegs que els van combatre, des de llavors s’han localitzat cinc manuscrits d’origen càtar: dos tractats teològics i tres rituals que descriuen el consolament.

 

Càtars expulsats de Carcassona el 1209 (miniatura extreta d'un manuscrit de Les grans cròniques de França).

Càtars expulsats de Carcassona el 1209 (miniatura extreta d’un manuscrit de Les grans cròniques de França).

 
Els càtars creien que existia una única divinitat i dues creacions, una de bona i una altra de dolenta. La creació bona era la del déu del Nou Testament a qui anomenaven ‘payre sant‘, creador del món espiritual, i la dolenta a un déu estrany, associat al diable i a la divinitat del Vell Testament, creador del món terrenal. Per tant la concepció del seu món estava regida per la dualitat (el bé i el mal). Els càtars predicaven a les cases o les places dels pobles i vivien realitzant treballs manuals, artesanals o fent feines estacionals. La seva imatge, molt propera al poble, no podia ser més distant de la que oferia la jerarquia catòlica d’aquell temps.

Sergi Grau passa revista els rituals i creences dels albigesos i ens enriqueix culturalment esmentant altres moviments cristians que també demandaven reformes per aquell temps; desvincula el catarisme del culte professat pel predicador persa Mani (fundador del maniqueisme) amb el que tradicionalment se l’havia associat; ens parla de batalla de Muret (1213) en la que va morir Pere el Catòlic que tot i no ser càtar es va arrenglerar amb els senyors feudals occitans que emparaven l’heretgia; Ens fa saber que no ha sobreviscut cap de les bíblies traduïdes a una llengua vulgar (que ja circulaven per Catalunya l’any 1209 degut en bona part a què en l’any 1235 Jaume I va emetre un decret pel qual ordenava que en un termini de vuit dies li entreguessin les existents per cremar-les).

L’autor va seguint la presència dels càtars per terres catalanes (on semblen ben arrelats a Berga, la vall de Castellbó i Lleida) finalment ens explica la desaparició del catarisme a través dels seus últims representants, Guillem Belibasta i els seus companys Pere i Joan Mauri.

Belibasta, anomenat l’últim càtar, va ser detingut l’any 1308 i empresonat a la ciutat de Carcassona d’on va escapar. Deu anys després, quan estava refugiat a la vila de Morella, va ser enganyat i traït per ser lliurat al bisbe de Narbona. Va ser interrogat per Jacme Fournier, el futur papa Benet XII, que el va condemnar i cremar viu l’any 1322.

Sergi Grau ha aconseguit desmitificar la història dels càtars i alhora realitzar un estudi imprescindible per a totes aquelles persones interessades en la veritable història dels ‘bons homes‘ a Catalunya.

 

Aquesta pintura de Pedro Berruguete conservada al Museu del Prado és anomenada 'Sant Domènec i els albigesos'. Ens explica la història de la disputa entre Sant Domènec Guzmán (fundador de l'Orde dominic) i els càtars en la que els llibres de les dues parts van ser sotmesos a la prova del foc. Els escrits herètics dels càtars es cremen a la foguera, mentre que els de l'ortodòxia catòlica leviten i escapen de les flames (aquest episodi també és conegut com el 'miracle de Fanjeaux').

Aquesta pintura de Pedro Berruguete conservada al Museu del Prado és anomenada ‘Sant Domènec i els albigesos’. Ens explica la història de la disputa entre Sant Domènec Guzmán (fundador de l’Orde dominic) i els càtars en la que els llibres de les dues parts van ser sotmesos a la prova del foc. Els escrits herètics dels càtars es cremen a la foguera, mentre que els de l’ortodòxia catòlica leviten i escapen de les flames (aquest episodi també és conegut com el ‘miracle de Fanjeaux’).