Censura progressiva

 

 

L’any 1983 Isaac Asimov va compilar un grapat d’articles que havia anat publicant en diverses revistes americanes en un llibre que va anomenar The Roving Mind. A Espanya es va publicar uns anys després per Alianza Ed. sota el títol de ‘La mente errabunda’. En el llibre hi trobem un seguit d’assajos molt crítics amb els creacionistes, fonamentalistes religiosos, radicals perillosos, creients de pseudociències i fenòmens paranormals (ufologia, telepatia, etc.) i és que Asimov només creia en les proves, en l’observació, el mesurament i el raonament, confirmat per observadors independents. És a dir, creia en el mètode científic.

En el cinquè article del llibre parla de la censura i de forma plana, concisa, intel•ligent i exacta ens diu:

…les primeres passes cap a la censura han de ser contemplades amb temor i inquietud. La censura s’alimenta a ella mateixa. Una vegada establerta com una activitat governamental legítima, sorgeix sempre una pressió cap a la seva ampliació… augmentarà la tendència a prendre lloc segur prohibint tot el que està en els límits [del que es vol censurar], i després en els nous límits establerts i així successivament.

Tot això també és veritat de la censura en nom dels valors tradicionals o la seguretat nacional. Com més adquireix un l’hàbit de la censura, tant més contempla un amb sospita el que queda. Com més se suprimeix la dissensió, tant més clara és la idea que la nació i els seus costums estan en perill i tant més respectable i patriòtic és ampliar la prohibició … És segur doncs, que els censors preferiran excedir-se a quedar curts, i que la censura creixerà i s’estendrà com una malaltia infecciosa.

Ara veiem els començaments de la censura a la nostra societat. Conduïts per l’extrema dreta, vigilants autodesignats s’abalancen sobre les escoles i les biblioteques per treure llibres de les prestatgeries, perquè contenen paraules atrevides, o idees atrevides o senzillament perquè van contra alguna creença d’aquests vigilants … I dels llibres passaran a les cançons, al llenguatge, al pensament, i crearan una Amèrica (si poden) a la seva pròpia imatge.

Imaginem una Amèrica modelada a aquesta imatge,,, una societat grisa i sense sentit d’humor, amb idees idèntiques d’una punta a l’altre. Imaginem-nos una Amèrica comprimida, estreta, d’una sola idea, ignorant. Hi ha hagut moltes societats semblants en la història.

No passarà aquí? Per descomptat que no, si el moviment cap a ella és detingut; però com més avanci més difícil serà detenir-lo, i el millor moment per detenir-ho és al començament: ara!

Asimov parlava des de l’era Reagan, jo el llegeixo des de l’època Rajoy. Proposo al lector el senzill exercici de rellegir les paraules d’Asimov canviant només la paraula ‘Amèrica’ per ‘Espanya’ perquè jo, en llegir l’article, no he pogut deixar de pensar amb el paral•lelisme entre la situació descrita per Asimov en el seu escrit i el que està succeint en aquest moment a Catalunya on es recomana als mitjans audiovisuals no utilitzar expressions com ‘govern a l’exili’ o ‘presos polítics’, on es vol tancar TV3 i reobrir-la amb gent ‘normal’ i ‘plural’, on el color groc ha de ser desterrat fins i tot de les fonts lluminoses públiques perquè recorda els llaços on es demana llibertat pels presos polítics, on s’acusa el model educatiu català d’adoctrinar els nens, on s’obliga a despenjar cartells per tenir impresa la paraula ‘democràcia’, on el poble ha rebut garrotades pel simple fet d’anar votar en unes eleccions…

Sí, Asimov, les primeres passes cap a l’actual censura les contemplo amb temor, inquietud i fàstic.

 
 
Color groc
 
 
 

Anuncis

Ibrahim ibn Ya’qub (/II)

 

Augusta Vendilicorum, Augsburg dibuixada a les Cròniques de Nuremberg del 1493

Augusta Vendilicorum, Augsburg dibuixada a les Cròniques de Nuremberg del 1493


 
Després del seu pas per Magdeburg, Ibrahim continuà el seu viatge més cap a l’est i comentà les grans diferències culturals existents entre el refinament d’Alandalús i del Sacre Imperi. Descriu la gran brutalitat dels víkings:

Molt pocs d’entre ells són cristians, la majoria són pagans, seguidors de Sírius, a qui sacrifiquen animals. S’alimenten de peix i si neixen massa criatures les llencen a la mar per alleugerir-se de la seva càrrega. Els seus cants s’assemblen als lladrucs que fan els gossos.”

En parlar dels territoris eslaus explica:

Les terres dels eslaus són les més fredes de totes les terres. El fred més gran es dóna les nits de lluna plena i sense núvols. Llavors augmenta la gelada i augmenta el gel. La duresa del sòl és com el de la pedra, tots els líquids es congelen, els pous i els tolls estan coberts amb una capa dura perquè es converteixen en pedra. I quan la gent respira, les barbes formen un escut de gel com si es tractés de vidre …”

Des de Magdeburg viatjà al llarg de la riba dreta de l’Elba, descriu una mina de sal a prop de Nienburg al riu Saale, a l’est d’Alemanya, on, segons ell, hi havia jueus treballant-hi.

Arribà fins a Praga i Cracòvia. Ibrahim ens informa:

La distància entre la ciutat de Praga i la de Cracòvia és d’un viatge de tres setmanes, i es cobreix tot al llarg de la frontera amb el país dels turcs.”

 

Dibuix de la Cracòvia medieval realitzat per M. Wolgemut i W. Pleydenwurff a les Cròniques de Nuremberg

Dibuix de la Cracòvia medieval realitzat per M. Wolgemut i W. Pleydenwurff a les Cròniques de Nuremberg


 

A Praga sembla que va restar-hi una temporada i explica que:

Praga està construïda en pedra calcària i guix i gràcies al seu comerç és la ciutat més rica de totes les terres que hi ha al voltant. Els russos i els eslaus hi porten mercaderies des de Cracòvia. Musulmans, jueus i turcs de més enllà de la seva frontera també vénen carregats de mercaderies i balances de mercat. Porten a vendre esclaus, estany i diverses menes de pells precioses. Llur país és el millor entre tots els pobles del Nord, i el més ric en farratge. Per un cèntim et venen prou farina per satisfer un home durant un mes, i pel mateix preu pots adquirir ordi per nodrir una muntura durant quaranta nits. A la ciutat de Praga fan selles, brides i lleugers escuts de cuir que usen aquí. […] Els intercanvis comercials es fan amb petites peces de roba que, tot i que no tenen valor per elles mateixes, serveixen per adquirir tota mena d’articles. S’hi pot comprar blat, esclaus, cavalls, or i plata, però també s’hi troben productors de cadires i corretges de muntar a cavall, escuts, articles de ceràmica i roba.”

També a Praga va veure que circulaven dírhams que havien estat encunyats a Samarcanda al voltant de l’any 913, dècades abans de la seva visita.

És el primer a parlar del regne de Polònia, sent aquest el motiu pel qual la seva narrativa va despertar un gran interès entre els erudits eslaus.

Del seu pas pel que ell anomena ‘regne dels eslaus del rei Miecislau’ n’explica els seus costums higiènics:

No tenen banys, però usen cabanes de fusta per rentar-se. A l’interior hi construeixen forns de pedra on llencen aigua i herbes que escampen el vapor i les aromes per tota la cabana. D’aquesta manera, tots els excessos de la pell surten pels porus”.

 

Miecislau I de Polònia

Miecislau I de Polònia


 

Des de terres avui poloneses emprengué el viatge de tornada passant per Augsburg i Cortona (Itàlia), fins a arribar a Trapani, una població de Sicília que en aquell moment estava en mans musulmanes. No es té constància del fet que retornés a l’Àndalus ni de que tornés a viatjar.

El testimoni d’aquest tortosí és fonamental per comprendre com era Europa durant l’Edat Mitjana.

 
 
 
Bibliografia i enllaços:

Bramon, Dolors; Moros i catalans (La història menys coneguda del sarraïns a Catalunya) Col. Inspira, 62, Angle Editorial, 2017.

Forcano, Manuel; Els jueus catalans (La història que mai no t’han explicat) Col. Inspira, 44, Angle Editorial, 2014.

Levey, Martin; Ibrāh. Complete Dictionary of Scientific Biography. . Encyclopedia.com. Consultada 21 Aug. 2017 (en anglès).

Ibrahim ibn Ya’qub of Tortosa. Article de l’any 1971 a l’ Encyclopedia of judaism (en anglès).

Al-Tartushi, a Cordoban Traveller in the Ottonian World al web Gerwardus (en anglès).

Ibrahim ibn Ya’qub. Article de la Wikipedia (en castellà).

 
 
 
 

Ibrahim ibn Ya’qub (I)

 

Castell de la Suda a Tortosa

Castell de la Suda a Tortosa


 

Ibrahim ibn Ya’qub al Isra’ilí al-Turtuixí, és a dir, ‘el de Tortosa’ va ser un intel•lectual i comerciant del Califat omeia de Còrdova, natural de Tortosa, que viatjà per l’Europa central, oriental i occidental durant la segona meitat del segle X en missió comercial i diplomàtica.

Tradicionalment s’ha cregut que era jueu però actualment hi ha qui dubta de si ja era un convers a l’islam descendent de jueus nascut en data indeterminada durant el segon quart del segle X.

Durant els anys 960-970 viatjà, per ordre del califa de Còrdova, al Hàkam II, per a comerciar amb esclaus, per a rebre audiència d’Otó I el Gran, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic i de presentar-se davant el Papa de Roma Joan XII.

 

Otto I del Sacre Imperi Germànic dibuixat per Lucas Cranach el Vell

Otto I del Sacre Imperi Germànic dibuixat per Lucas Cranach el Vell


 

L’informe que va escriure aquest tortosí un cop retornat del viatge és el primer document escrit sobre les ciutats de Praga i de Cracòvia (actual Polònia). En aquest explica amb detall la vida i costums dels pobles eslaus. La profunditat del coneixement i habilitat que ibn Ya’qub mostra en les seves discussions sobre assumptes mèdics suggereixen que també era metge.

El relat original no ha arribat fins nosaltres però en coneixem fragments del mateix gràcies al geògraf Abu Abdullah al-Bakrí (1014-1094) que al seu llibre Kitâb al-Masâlik wa’l-Mamâlik (El Llibre dels camins i dels regnes) en transcriu algunes parts. L’informe també va ser utilitzat pel cronista persa Al-Quazwiní (mort el 1283) autor del llibre Ajā’ib al-makhlūqāt wa’āthār albilād (Les meravelles de la creació i peculiaritats de les coses existents) quan en els seus textos descriu el món centreeuropeu.

Ibrahim va conèixer de primera mà les informacions que ens han arribat, ho va fer directament per observació, però també per relats orals dels autòctons i en part per algunes obres escrites. Per enllà on passava en feia una descripció fiable dels articles de comerç, els seus preus, les manufactures locals, la situació militar, els costums de les persones, la vida jueva i els comerciants. Va parlar de la història de Rússia, de l’agricultura, les condicions sanitàries, el menjar i begudes de diferents pobles. Dona dades topogràfiques i descripcions generals de les regions visitades. També parla de temes religiosos, descriu esglésies i rituals pagans.

 

Possible viatge d'Ibrahim per terres de francs i eslaus.

Possible viatge d’Ibrahim per terres de francs i eslaus.


 

Desconeixem la ruta que va seguir Ibn Ya’qub però és raonable suposar que va travessar la frontera nord de l’Espanya cristiana i va viatjar per Catalunya, sortí cap a la costa atlàntica i atenyé Bordeus, l’illa de Noirmoutier, Saint-Malo i Rouen.

Al seu pas per França (‘Ifrandiya’), va observar:

el fred és molt fort i el clima és brutal. No obstant això, el país és ric en cereals, fruites, cultius, rius […] Els exèrcits francs són valents i les espases dels seus soldats més fortes que les disponibles de l’Índia.”

El tortosí va quedar menys impressionat, però, per la higiene personal dels francs:

No veuràs ningú més bruts que ells, a més a més que són gent traïdora i de condició vil que no es netegen ni es renten només que una vegada o dues l’any, i amb aigua freda. No es renten mai els vestits mentre els porten, d’ençà que els estrenen fins que se’ls esquincen.”

El seu viatge va continuar i possiblement va arribar fins a Irlanda, dels habitants de la qual explica que:

es vesteixen com els víkings, i la seva principal activitat econòmica és la caça de balenes.”

Saltant el canal de la Mànega visità Aquisgrà. Al seu pas per la ciutat de Magúncia se sorprèn del fet que:

És extraordinari que es pugui trobar a Magúncia, a l’extrem oest d’occident, perfums i espècies que provenen de l’extrem més profund de l’est .”

 

Imatge de Magúncia realitzada per Franz Behem l'any 1565

Imatge de Magúncia realitzada per Franz Behem l’any 1565


 

Va trobar la ciutat de Fulda particularment impressionant i la va descriure com una gran ciutat construïda en pedra amb l’església més gran que havia vist mai.

Va visitar les ciutats de Soest, Paderborn i Magdeburg, la capital de l’Imperi on va arribar l’any 966 i on va conèixer als ambaixadors búlgars a la cort de l’emperador Otó I. Amb tota probabilitat, va rebre permís per visitar àrees de l’oest i el nord d’Alemanya.

També és conegut per la seva descripció dels víkings que viuen a Hedeby i per ser el primer en parlar de la ciutat de Vineta, la llegendària ciutat i gran centre de comerç eslau a la desembocadura del riu Older (al Bàltic). Segons una llegenda la ciutat es va enfonsar al mar durant una tempesta, bé per culpa dels pecats dels seus habitants o bé perquè aquests van rebutjar convertir-se al cristianisme i ser batejats. Es desconeix amb exactitud la seva localització geogràfica, però sabem del cert que a la illa de Wolin, o als seus voltants, existí un gran centre de comerç eslau.

Curiosament Ibn Ya’qub (que és un cronista molt fiable) es deixa ensarronar per l’emperador Otó I amb l’història de les amazones que en el decurs d’una conversa li va explicar:

A l’oest del Rus hi ha una ciutat de dones. Posseeixen terra i esclaus, i quan una d’elles infanta un fill el maten. Munten cavalls, van al camp de batalla i tenen valentia i coratge.” Diu Ibn Ya’qub: “La informació sobre aquest poble és certa. M’ho va dir Huta (Otó), el rei dels romans.”

 

Amazones a la Crònica de Núremberg

Amazones a la Crònica de Núremberg (f 28v 2)


 
 
 
 

Longitud

 
Longitud de Dava Sobel en edició de Debate
 

No va ser fins al segle XVIII que els vaixells que es feien a la mar van començar a tenir rutes de navegació fiables. Fins llavors la navegació era molt intuïtiva. La latitud es calculava amb relativa facilitat prenent com a referència l’altura del sol a migdia, o l’altura de l’estrella polar sobre l’horitzó a les nits (això, és clar, sempre que el cel no estigués núvol o emboirat). Però el càlcul de la longitud era molt més difícil. Durant tres segles homes com Galileu, Isaac Newton o Edmond Halley van estudiar el tema en profunditat però no van ser capaços de resoldre el problema del seu càlcul.

De sempre els vaixells que sortien a mar obert per anar a un lloc determinat sovint es desviaven centenars de kilòmetres del lloc on volien arribar. Per una banda això allargava les travessies i generava tota una sèrie de problemes associats com que els queviures s’acabessin (o es podrissin) fent que el llarg temps transcorregut sense menjar aliments frescos generés entre les tripulacions el mortal escorbut. A més podies acabar arribant a les costes d’un país enemic o a una zona de difícil navegació on es podia naufragar amb facilitat i perdre vaixell, tripulació i càrrega.

 
Latitud i longitud
 

A Longitud (subtitulat La verdadera historia de un genio solitario que resolvió el mayor problema científico de su tiempo) l’escriptora i divulgadora científica nord-americana Dava Sobel ens explica l’apassionant història del càlcul de la longitud i ens fa saber que durant els segles XVII i XVIII a Europa es van fer grans esforços per oferir als navegants una manera fiable de calcular-lo. Fins i tot Anglaterra va crear una Junta de la longitud i va convocar un concurs amb un gran premi econòmic pel guanyador. Molts astrònoms es van posar a la tasca (ja que es creia que la solució al tema estava al cel, mesurant la distància lunar o tenint el compte els eclipses, o creant taules astronòmiques que mesuressin els eclipses dels satèl•lits jovians) però va ser un humil fuster constructor de rellotges el que va resoldre el càlcul. John Harrison va construir un rellotge molt precís que podia continuar donant l’hora exacta després de vàries setmanes de navegació.

Retrat de John Harrison (1693-1776) Rellotger anglès realitzat per Philippe Joseph Tassaert

Retrat de John Harrison (1693-1776) Rellotger anglès, realitzat per Philippe Joseph Tassaert

Convencionalment dividim la circumferència de la terra en 360 graus. Sabem que la terra triga 24 hores a donar una volta sobre ella mateixa. El resultat de dividir 360 entre 24 és 15. Una hora equival a 15 graus.

Suposem que sortim del port de Barcelona amb un rellotge precís i el cap d’uns dies de navegació mesurem exactament el moment del migdia. Bé, per nosaltres són les 12, però en mirar el rellotge amb l’hora de Barcelona comprovem que marca les dues de la tarda. Si multipliquem aquestes dues hores de diferència per 15 graus, sabrem que ens trobem exactament a 30 graus de longitud a l’oest de Barcelona. Aquest càlcul aparentment tan senzill simplement no es podia realitzar perquè els rellotges d’aquella època avançaven o s’endarrerien alguns minuts diaris. Els rellotges no eren prou precisos i al cap de dies o setmanes l’error horari acumulat era molt gran.

Durant 5 anys (entre 1730 i 1735) John Harrison va construir l’H1 (el Harrison 1) un rellotge de precisió al qual se li havia de donar corda cada 24 hores. El rellotge estava pràcticament lliure de fricció, no requeria neteja ni lubricació. Va eliminar el pèndol tradicional i va utilitzar diferents metalls per tal que quan a causa de la temperatura un component s’expandia o s’escurçava un altre metall neutralitzés el canvi de manera que el moviment del rellotge fos constant i inalterable. Totes les parts mòbils estaven contra balancejades i controlades per molles que li permetien ser independent de la direcció de la gravetat (el que era molt útil en cas de tempesta a alta mar).

Per tal de ficar el rellotge a prova, el 1736 John Harrison va viatjar d’Anglaterra a Lisboa a bord del Centurió i va retornar a Oxford. L’H1 va funcionar a la perfecció, millorant els càlculs del mateix capità de l’embarcació que va fer servir els mètodes astronòmics clàssics. El capità va quedar encantat amb el rellotge.

El rellotge Harrison 1 (H1) que pesava 34 kg i originalment estava en una capça de fusta que mesurava 1,20 x 1,20 metres.

El rellotge Harrison 1 (H1) que pesava 34 kg i originalment estava en una capça de fusta que mesurava 1,20 x 1,20 metres.

Malgrat l’èxit, Harrison, que era un perfeccionista, va demanar a la Junta ajuda econòmica per acabar d’afinar la seva obra. Concedida l’ajuda, Harrison va fer dos rellotges més, l’H2 i l’H3 (a aquest últim hi va dedicar 19 anys de la seva vida) només per concloure que podia millorar els resultats fent un nou rellotge, l’H4, la seva obra mestra.

L’H4 va ser gairebé revolucionari. Tenia 13 cm de diàmetre i pesava només 1,45 kilograms. Per tal de ficar el rellotge a prova el 18 de novembre de 1761 el fill de John Harrison, William (que des de jove va ajudar al seu pare en la construcció dels rellotges) va salpar cap a les Índies Occidentals en el vaixell Deptford amb l’H4. Van arribar a Jamaica vuitanta dies després i el rellotge només s’havia endarrerit 5 segons. Un èxit total.

De nou, malgrat l’èxit, la Junta de la longitud continuava desconfiant del rellotge de Harrison i es van canviar les regles del concurs per tal d’afavorir les oportunitats dels astrònoms per sobre de les de Harrison. El final de la història és una mica agredolç. Un Harrison ja vell i cansat va demanar l’ajuda del rei Jordi III per cobrar un premi que tenia més que merescut. El va cobrar l’any 1773 després de quaranta anys de dedicació i esforç. El seu sistema havia demostrat ser el més útil i exacte per mesurar la longitud. Pocs anys després els rellotges fets seguint els dissenys de Harrison eren adquirits per capitans de marina de tot el món pagant-los de la seva butxaca per tal de no esperar que els respectius governs els n’atorguessin un.

Aquesta és una gran història i un gran llibre que es llegeix com una novel•la d’aventures. I si us fa mandra llegir podeu veure la premiada mini sèrie televisiva de l’any 2000 basada en aquest treball de Dava Sobel que, com el llibre, es va titular Longitude, amb en Michael Gambon i Jeremy Irons en els papers principals. També molt recomanable.

El Harrison 4 (H4)

El Harrison 4 (H4)


 
 
 
 

Meravelles descrites

 
Portada de Meravelles descrites del frare Jordà de Catalunya d'Angle Editorial
 

Meravelles descrites (Mirabilia Descripta) Crònica catalana de l’Índia de fa set-cents anys és la fascinant crònica històrica que ens va transmetre el frare dominicà Jordanus Catalanus, això és, Jordà Català o Jordà de Catalunya. Jordà ens explica el seu viatge missioner per l’Índia del segle XIV, les aventures i les meravelles que va veure al llarg del seu viatge asiàtic. Un viatge que va començar en una data indeterminada entre 1311-1318 i es va allargar fins a 1329.

El manuscrit va tenir una circulació restringida durant segles, ja que probablement es va tractar com un informe confidencial. A principis del segle XIX és adquirida pel baró de Walckenaer, un noble francès, i poc després va ser comprada per la Biblioteca Britànica, on encara es conserva. La traducció anglesa data de 1863 i la francesa de 1925.

Aquesta és una crònica breu que no arriba a les seixanta planes, de la que només ens ha arribat una còpia en llatí, traduïda i editada per primera vegada al català per Jordi Joan Baños periodista sabadellenc que va residir durant anys a l’Índia.

Baños no dubte que el llibre original va ser redactat o dictat en català, ja que el llatí en el qual està escrit està farcit de catalanades. Tampoc dubte en cap moment de l’origen català del seu redactor, deixant molt clar que no era ni francès, ni italià, ni portuguès, com a vegades alguns autors han suggerit.

 
Mirabilia descripta en l'edició de la Cambridge Library
 

Certament desconeixem on va néixer, però sabem que Jordà va estudiar persa a Tartària cap al 1320 i va viatjar per primera vegada a l’Índia per acompanyar quatre frares franciscans la destinació final dels quals era la Xina. Un cop arribats a l’Índia i durant una breu absència, els seus quatre companys van ser martiritzats. Jordà es va quedar tot sol en la seva missió evangelitzadora però, en lloc de retornar a occident, va deambular durant molts anys per l’Índia patint tota mena de penúries.

Sabem que va tornar a la Cort papal d’Avinyó el 1329, quan va aprofitar per redactar (o dictar) aquestes Mirabilia Descripta. El papa Joan XXII el va nomenar bisbe de l’Índia convertint-se així en el primer bisbe catòlic d’aquest país continent. El Papa es refereix a Jordà com Jordanus Catalanus, explicitant de forma meridiana el seu origen. No sabem del cert quan va retornar a l’Índia, ja que el seu rastre es perd poc després del 8 d’abril de 1330 i s’ignoren les circumstàncies de la seva mort tot i que, segons algunes cròniques, va ser martiritzat a Bombai.

Jordà de Catalunya també fou el primer a situar a Etiòpia el mític rei cristià anomenat preste Joan. Aquest frare dominicà va ser coetani d’Arnau de Vilanova i Ramon Llull el qual el va influir en l’esperit Rex Bellator – el rei guerrer proposat per Llull que havia de reconquerir Terra Santa- del frare.

Jordà, que és anomenat el Marco Polo català, va escriure el llibre trenta anys després que el venecià publiqués Il Milione i vint-i-cinc anys abans que Ibn Battuta dictés el seu Rihla.

 

Reconstrucció del món segons Jordà

Reconstrucció del món segons Jordà a l’obra d’Henry Yule publicada a Londres el 1863


 

El frare fa una triple divisió de l’Índia: l’Índia Major que comprèn des de les Costes de Malabar a Cotxinxina; l’Índia Menor que s’estén des de Sind (o potser del Balutxistan) a les Costes de Malabar; i l’Índia Terça que inclou una ampla regió costanera sense definir a l’oest del Balutxistan, arribant fins a Etiòpia i el domini del Preste Joan. En el seu relat ens descriu un entorn completament diferent de l’occidental i es meravella del que veuen els seus ulls. En paraules seves:

Tot són meravelles a l’Índia, que és, en realitat, un altre món”

Així ens explica el culte a les vaques per part dels hindús, el seu sistema de castes i l’esgarrifós ritu del sati (en el decurs del qual les vídues es llencen a la pira funerària del difunt marit); és el primer cronista a donar notícia dels zoroastrians (coneguts també com a parsis) que estaven establerts a l’Índia des del segle VIII provinents de Pèrsia i a descriure les seves ‘torres del silenci’ (unes torres on s’abandonen els cadàvers -considerats impurs pels zoroastrians- per tal que se’ls mengin els voltors i que encara són alçades avui dia a Bombai).

Jordà també fa referència a illes desertes, menjars deliciosos, olors, la flora i la fauna del país. Descriu aus de colors llampants, serpents gegantines i ens explica detalladament com domar un elefant: primer l’empresonen en un tancat fent servir una femella com esquer, després és maltractat durant cinc dies per un home amb el rostre tapat vestit de negre o vermell. Tot seguit es fa venir un altre home:

…amb la cara descoberta i vestit d’un altre color, que fa veure que pega al primer, que l’empaita i el foragita; tot seguit s’acosta al lloc de l’elefant, li parla i amb una perxa el neteja, l’amanyaga i li dóna menjar”.

Tres setmanes després, l’animal ja és dòcil i està preparat per fer el que li manin.

Però Jordà també cau en la fantasia (com abans ha fet Marco Polo o després farà Ibn Battuta, de fet, com fan tots els viatgers que a l’època escriuen), quan parla de dracs alats amb pedres precioses al cap, unicorns i altres animals increïbles, tot i que, en general, la seva crònica és molt fidel a la realitat.

El llibre es tanca amb l’afegitó de dues cartes que el frare va enviar als seus superiors a la ciutat de Tauris, una de l’any 1321, l’altra del 1323, on el frare es lamenta:

estic sol sense companyia, com un pobre pelegrí a l’Índia, on per exigència dels meus pecats m’ha estat permès de sobreviure després de la passió dels quatre sants frares menors, els beneïts màrtirs Tomàs, Jaume el gloriós, Pere i Demetri”

També comenta els plans per crear una nova església i recomana els millors llocs per predicar.

Meravelles descrites (Mirabilia Descripta) Crònica catalana de l’Índia de fa set-cents anys, amb edició, traducció i introducció de Jordi Joan Baños ha estat editat a Barcelona per Angle Editorial l’any 2015 i és un viatge medieval fascinant, molt entretingut, fresc i gens dens. Absolutament recomanable.

 
Mapa de l'Índia
 
 
 
 

Leònids, 1833

 
Tempesta de meteors, novembre 1833
 

Al llibre El invierno cósmico (1990) l’astrofísic Victor Clube i l’astrònom Bill Napier elaboren la teoria que moltes de les pluges de meteors estan relacionades entre elles, així els Tàurids, els Perseids, els Píscids, els Oriònids i alguns cometes com l’Encke i el Rudnicki. Segons aquests científics tots aquests objectes celestes són descendents d’un cometa gegant que va aparèixer al sistema solar fa menys de 20.000 anys i que es va fragmentar. Això va provocar grans bombardejos de meteorits sobre el nostre planeta en el passat. Sembla que, afortunadament, els bombardejos dels objectes més pesats ja es van produir i les restes d’aquest cometa gegantí estan cada vegada més fragmentades. Tot i això els autors adverteixen que el perill de col•lisionar amb algun d’ells encara no ha acabat.

Entre altres pluges de meteors anuals els Perseids es poden veure al cel nocturn els mesos de juliol i agost, el seu màxim es situa al voltant de la festa de sant Llorenç i per això són conegudes com les llàgrimes de sant Llorenç. Els Dracònids són visibles a l’octubre i els Leònids el novembre.

La pluja de meteors dels Leònids es produeix quan la terra en el seu trajecte al voltant del sol travessa les restes del cometa Tempel-Tuttle (anomenat així en honor d’Ernst Tempel i Horace Tuttle que de forma independent, però simultània, el van descobrir).

Les partícules despreses del cometa tenen fins a un centímetre de diàmetre, pesen aproximadament mig gram i entren a l’atmosfera a una velocitat de 72 kilòmetres per segon (uns 260.000 kilòmetres per hora ja que els meteors i la terra ‘xoquen’ de front). Això succeeix anualment entre el 15 i 21 de novembre.

La pols del cometa no està distribuïda homogèniament al llarg de la seva òrbita i segons l’any la pluja pot ser més o menys intensa (uns 10-15 meteors per hora habitualment). Però està comprovat que cada 33 anys hi ha una pluja excepcionalment intensa coincidint que la terra intersecta l’òrbita del cometa al seu pas pel periheli (el punt més proper al sol). Quan això succeeix deixem de parlar de pluja de meteors i parlem de tempesta de meteors (més de mil meteors per hora).

 

Pluja dels Leònids 12-13 Novembre de 1833 (E. White, Imatges de l'Atles Mundial de Star, 1888)

Pluja dels Leònids 12-13 Novembre de 1833 (E. White, Imatges de l’Atles Mundial de Star, 1888)


 

El 13 de novembre de 1833 a molts llocs del món, però especialment a la costa est dels Estats Units, el cel es va il•luminar durant més de sis hores a causa de la tempesta més intensa de meteors que s’ha registrat mai a la història. Poc després de posta de sol es van començar a veure meteors i l’activitat va anar creixent en el decurs de les hores fins a tenir la màxima intensitat poc abans de la sortida del sol. Es calcula que la tempesta va arribar a tenir uns 100.000 meteors per hora.

Les cròniques i les il•lustracions de l’època recullen que els meteors van inundar tot el cel i van oferir un espectacle únic, impressionant i terrorífic.

El diari New York Post va publicar una sèrie d’articles sobre el fenomen però en l’edició del dimecres 13 de novembre de 1833 deia:

Aquest matí entre les tres o quatre del matí s’ha produït el més notable fenomen de meteors del que es tingui coneixement, centenars de persones tant al país com a l’estranger van veure la pluja de meteors… Semblava que els planetes i constel•lacions se’ns venien al damunt”.

L’escriptora i astrònoma Agnes Clerke en va fer la següent descripció:

La nit del 12-13 de novembre de 1833, una tempesta d’estels fugaços va irrompre sobre la terra … el cel va ser escombrat en totes direccions amb esteles brillants i il•luminat amb boles de foc majestuoses. A Boston, la freqüència de meteorits es va estimar com la meitat de flocs de neu que cauen en una tempesta de neu mitjana. El seu nombre era impossible de comptar”.

Semblant espectacle celestial va fer que sorgissin nombroses teories. Moltes persones van pensar que es tractava de la fi del món i un avís que l’apocalipsi s’acostava. L’historiador nord-americà R. M. Devens va citar aquest fenomen dins dels esdeveniments més importants dels Estats Units i va escriure:

Durant les hores del succés, es va creure que el Judici Final esperava tot just a la sortida del sol i, encara moltes hores després del cessament de la pluja, els supersticiosos creien que el Dia Final arribaria en una setmana”.

 

La tempesta de meteors de 1833 vista des de les cascades del Niàgara

La tempesta de meteors de 1833 vista des de les cascades del Niàgara


 

L’església Adventista del Setè Dia anunciava que el 1844 arribaria la fi del món i no va perdre l’ocasió de ficar per escrit al llibre Creences dels Adventistes del Setè Dia que la pluja d’estels era:

L’última senyal de la sèrie va ser la pluja d’estrelles o meteors, més gràficament descrita en Apocalipsi 6, 13. Aquest senyal es va complir amb la gran pluja meteòrica del 13 de novembre de 1833, que va ser visible a la major part de la terra. Aquests són senyals específics per a l’última generació d’homes que havia de viure a la terra abans del retorn de Crist.”

Allunyats de les creences religioses de cristians i adventistes alguns diaris van publicar algunes hipòtesis alternatives. El diari Charleston Courier, per exemple, va publicar que les pluges de meteors eren en realitat gasos provinents del sol que s’incendiaven a l’entrar en contacte amb l’atmosfera de la terra a causa de l’electricitat. I l’United States Telegraph de Washington DC., va publicar que la intensitat del vent del sud d’aquella nit va topar amb una massa d’aire electrificat que sumat al fred de la matinada va fer descarregar aquesta pluja de llums damunt la terra.

Però el que va donar la versió correcta dels fets va ser Denison Olmsted, professor de la Universitat Yale, que un any després dels esdeveniments i amb càlculs derivats de les seves pròpies observacions, va determinar la constel•lació de Lleó (d’aquí el nom de Leònids) com el punt del cel d’on semblaven irradiar els meteors de la tempesta. També va concloure correctament que la pluja provenia d’un núvol de partícules situat fora de l’atmosfera de la terra.

 

Una famosa representació de la tempesta de meteors de 1833, realitzada el 1889.

Una famosa representació de la tempesta de meteors de 1833, realitzada el 1889.


 
 
 
 

El monstre dels temps remots

 
El monstre dels temps remots (cartell)
 

La pel•lícula nord-americana El monstre dels temps remots (The Beast from 20.000 Fathoms) va ser dirigida per Eugène Lourié l’any 1953. El film va aconseguir ser un bon èxit comercial i amb el pas del temps es va convertir en una cult movie i un clàssic del cinema de ciència-ficció que va contribuir a la gran onada de pel•lícules fantàstiques que posen en escena monstres gegants de la dècada dels anys 50. La bèstia és animada imatge per imatge (una tècnica anomenada stop-motion) pel mag dels efectes especials Ray Harryhausen, el treball del qual és el rei de la funció.

La pel•lícula ens explica com una explosió nuclear a l’àrtic desperta a un enorme dinosaure, tancat en el gel polar durant 100 milions d’anys. Un científic veu a l’animal però ningú no el creu fins que s’entrevista amb un mariner canadenc, el vaixell del qual ha estat atacat per la descomunal bèstia. L’animal es dirigeix al sud seguint la costa atlàntica i destrossa un far de Nova Escòcia. El testimoni del científic i el mariner convencen a un paleontòleg i a l’exèrcit del fet que el monstre existeix realment.

El paleontòleg reconeix en el dinosaure a un Rhedosaurus (un parent dels sauròpodes, un monstre inventat que al film és un gegant carnívor devorador d’homes similar a un llangardaix). Amb un batiscaf el científic s’endinsa a l’oceà, descobreix la bèstia i és devorat per ella. El dinosaure fa la seva aparició als molls de Nova York, es menja a un policia i genera el pànic entre la població. Finalment l’animal és abatut introduir-li al cos un projectil amb material radioactiu.

La pel•lícula s’inspira en el magnífic conte curt de Ray Bradbury La sirena de boira (The foghorn, 1951) en el que un enorme dinosaure sorgit de les profunditats marines visita un far, la sirena de boira del qual reprodueix amb fidelitat el so del festeig sexual de l’espècie a la qual pertany. Els dos guardians d’aquest far aïllat, Johnny i el seu cap McDunn, són testimonis de l’aparició d’aquesta criatura marina. Al disminuir el so de la sirena, Johnny provocarà la còlera del monstre… La promoció de la pel•lícula va jugar amb la notorietat de l’autor i va anunciar un guió “suggerit” per Bradbury.

El monstre dels temps remots (dinosaure)

Però el que de totes totes em sembla una obra mestra és el cartell de la pel•lícula que il•lustra els elements essencials dels relats del tipus “dinosaure contra la societat humana”. L’existència d’un dinosaure congelat implica, de forma immediata, un perill latent per la humanitat i en el cartell assistim al terror, el desastre i l’amenaça d’una bèstia enorme. Els éssers humans estan atrapats pel pànic i cadascun dels personatges és representat en una postura i figura executada amb el mateix nivell de precisió. Les expressions facials són magnífiques. Les persones fugen del dinosaure sota un sinistre cel de color vermell.

El monstre dels temps remots (detall)

L’autobús és tan ben detallat com la gent. El desastre urbà és ben evident, els edificis són destruïts d’una manera força realista. Tones de runa cauen sobre la multitud espantada que fuig del monstre. La gran onada d’aigua que acompanya la bèstia ferotge pot simbolitzar el caràcter natural de l’amenaça, encarnada per l’enorme violència que és capaç de generar el dinosaure. Els atributs bestials del monstre estan representats per la saliva que cau de la seva boca, el ferotge esbufec nasal i la seva temible dentició de carnívor. La sorpresa dels éssers humans per l’existència real del dinosaure és un element addicional per generar el pànic.

La tipografia és tota ella molt encertada i m’agrada que la paraula “beast” tingui escates. El dissenyador del cartell utilitza caixes per delimitar les diferents frases que al mateix temps equilibren la composició. El disseny transmet una certa claustrofòbia al mateix temps que una imatge molt viva i dinàmica.

En resum, i a parer meu, un dels millors cartells cinematogràfics que s’han fet mai.

 
El monstre dels temps remots (tipografia)
 
 
 

Els Pares del desert

 
Els pares del desert de Joan Perucho
 

El prolífic escriptor Joan Perucho ens va deixar una bona quantitat de llibres. Un bon grapat dedicats a la literatura fantàstica, tots ells d’un caire molt personal que van a cavall de la fantasia i la erudició literària. Perucho sempre va estar interessat pel món antic, els cultes orientals, els ambients d’Alexandria, Armènia, Atenes, el Caire antic, els rituals coptes, els sants i la poesia primitiva (també la gastronomia, la pintura i molts altres temes). Era un bibliòfil empedreït, tenia sentit de l’humor, una imaginació lúdica, desbordada, i una gran curiositat per gairebé tot. Gràcies a això va escriure bestiaris, contes de fantasmes, històries amb vampirs i viatges imaginaris.

Perucho sempre va ser creient però a mesura que es va anar fent més gran va començar a viure l’experiència religiosa amb més intensitat autodefinint-se com catòlic, apostòlic i romà. Poc abans de morir va ser entrevistat per Enric Vila del diari ‘Avui’ (20/02/2003) qui li va preguntar si de tant barrejar fantasia i realitat encara sabia distingir-les. Perucho va contestar que no ho sabia i que li era igual, que li agradava barrejar-les.

L’any 1998 Perucho va escriure Els pares del desert per a ser editat la festivitat de Sant Jordi d’aquell any, en el primer capítol ens parla de la poesia primigènia cristiana i diu:

Hom descobreix tres classes de protagonistes, els anacoretes (que viuen isolats a les muntanyes); els cenobites (que viuen en petits monestirs, com els de Ouadi Natrum), amb les regles de sant Antoni i sant Pacomi; i els estilites (de ‘silos’, columna), que viuen immobilitzats dalt de les columnes, a Síria, com el celebrat san Simeó l’Estilita. Aquest és el món de la vasta, poc explorada i misteriosa primigènia cristiana”

Aquests anacoretes, cenobites i estilites són personatges envoltats de miracles, prodigis i fets sorprenents que l’església institucionalitzada mirava amb un cert recel, en part per que els treia protagonisme i en part per que les actituds d’aquests sants homes a vegades vorejaven l’heretgia.

Anomenem Pares del desert a un grup de creients, entre els quals també hi va haver un grapat de dones, que van refugiar-se als deserts d’Egipte, Palestina i Síria durant el segle IV. Van viure de manera ascètica, despresos de tota possessió material amb la intenció d’acostar-se a Déu. Aquesta forma de vida és animada, en els texts literaris, pels diables que se’ls presentaven i que intentaven temptar-los o per diferents animals amb els que convivien al territori i amb els que fins i tot parlaven com ara lleons, guineus, serps, escorpins, aranyes, cocodrils i dragons, confeccionant un vistós i entretingut bestiari primitiu.

D’aquesta manera trobem a sants que transformen eugues en dones, cocodrils sibarites que transporten al seu llom a creients malalts a través del riu Nil i als que després de ser guarits per un sant pare es mengen (degut a que les carns, ara sí, estan en bones condicions). S’ha de dir que els cocodrils acaben plorant (i suposadament penedits de les seves menges) després de ser amonestats pel sant.

Penso que Perucho, amb la seva curiositat proverbial i la seva fe catòlica, es va deixar seduir pel tema i en va fer la seva recreació personal, ni novel•lística, ni assagista, sinó màgica, fabulosa i poètica alhora. En poc més de cent pàgines trobem capítols molt breus extrets directament de La vida dels Sants Pares, oracions, i poemes de Joan Perucho extrets del seu propi llibre Itineraris d’Orient i material de Les Vides de sants rosselloneses, un text en català del segle XIII, adaptació de la popular col•lecció d’hagiografies la Llegenda àuria de Jaume de Voràgine, entre altres.

El llibre està dividit en tres parts: ‘Antecedents’, ‘Vides, saviesa, poesia’ i ‘Ermitans de Catalunya’ on fa un molt breu repàs dels ermitans que tingué el Montsant, Collserola i Montserrat.

Un llibre per a tots aquells que els agrada descobrir coses noves. Diferent, breu, entretingut i curiós. Un llibre Perucho cent per cent. Es pot demanar més?

 

Fragment de Sant Antoni Abad enterrant a Sant Pau ermità de Pasqual Ortoneda. Tremp sobre fusta conservat al Museu Nacional d'Art de Catalunya.

Fragment de Sant Antoni Abad enterrant a Sant Pau ermità de Pasqual Ortoneda (segle XV). Tremp sobre fusta conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya.


&
 
 
 

Born under a bad sign

 
 

Born under a bad sign
Been down since I began to crawl
If it wasn’t for bad luck, you know I wouldn’t have no luck at all

Hard luck and trouble is my only friend
I been on my own ever since I was ten
Born under a bad sign
Been down since I began to crawl
If it wasn’t for bad luck, I wouldn’t have no luck at all

I can’t read, haven’t learned how to write
My whole life has been one big fight
Born under a bad sign
I been down since I began to crawl
If it wasn’t for bad luck, I said, I wouldn’t have no luck at all

That ain’t no lie
You know if it wasn’t for bad luck I wouldn’t have no kind o’ luck
If it wasn’t for real bad luck, I wouldn’t have no luck at all

You know wine and women is all I crave
A big legged woman is gonna carry me to my grave
Born under a bad sign
I been down since I begin to crawl
If it wasn’t for bad luck, I wouldn’t have no luck at all

Yeah, my bad luck boy
Been havin’ bad luck all of my days, yes.”

 
Aquest blues trist i auto compassiu va ser escrit per Booker T. Jones i William Bell l’any 1967. Durant aquells anys l’astrologia estava molt de moda de manera que no ens ha d’estranyar que la lletra de la peça mescli les desgràcies i la mala sort que pateix el protagonista de la cançó (un analfabet que no sap llegir ni escriure i que només desitja beure vi i estar amb dones), amb els signes zodiacals. Sí, la mala sort l’acompanya.

La cançó va ser gravada per primera vegada als estudis Stax a Memphis, Tennessee, el 17 de maig d’aquell any pel gran bluesman Albert King. Va formar part del seu primer Lp per a la casa Stax que també duia per títol Born Under a Bad Sign i que es convertí en un dels més populars i influents àlbums de blues de finals dels anys 60. En aquest Lp hi participà com a teclista Booker T. Jones, un dels compositors.

 

 

L’àlbum tenia una portada horrorosa (com podeu comprovar a la foto) que estava farcida de signes de mala sort com ara un gat negre, un full de calendari amb el divendres 13, una calavera, el que els supersticiosos denominen ‘la carta de la mort’ i el que els americans denominen ‘snake eyes‘ (‘ulls de serpent’, en realitat la puntuació més baixa que pots obtenir jugant als daus, un doble u. Sí, mala sort).

 
Born Under a Bad Sign Stax Cover
 

La peça va ser tot un èxit però realment no es va popularitzar fins que la va gravar el trio de rock britànic Cream format per Ginger Baker, Jack Bruce i Eric Clapton per al tercer àlbum del grup que duia per nom Wheels of Fire (1968).

Quan jo era jove, vull dir, molt més jove del que sóc ara, vaig conèixer la cançó de la mà de Peter Green (fundador de Fleetwood Mac i membre del grup de 1967 a 1970) que la incloïa al que potser, pel meu gust, és el seu millor àlbum: Little Dreamer (1980). La peça la va gravar pocs anys després de patir electroxocs a diferents hospitals psiquiàtrics quan va ser diagnosticat d’esquizofrènia. Va tenir mala sort, el pobre. Sempre he considerat la seva versió del tema com una de les millors mai realitzades.

 

 

Aquest clàssic del blues ha estat versionat per nombrosos artistes com ara Etta James, Koko Taylor, Big Mamma Thornton, Paul Rodgers, Jimi Hendrix, Blue Cheer i d’altres. Només cal que doneu un cop d’ull al YouTube ficant el títol de la cançó per veure’n un grapat de bones versions que van des dels ritmes gairebé cerimonials i voodoo de Nina Simone a l’ortodòxia clàssica d’Albert King.

Peter Green a part, una de les versions que més m’agraden és la de Paul Butterfield. Paul va ser un cantant i tocador d’harmònica que amb 44 anys va tenir la mala sort de morir d’una sobredosi accidental d’heroïna.