Pazuzu

Pazuzu és el rei dels dimonis del vent, fill del déu Hanbi, en la mitologia sumèria, assíria i accàdia. Per als sumeris, també representava el vent del sud-oest, que portava les tempestes, i també el portador de la pesta i les plagues, del deliri i de la febre.

Se’l sol representar amb cos d’home, cap de lleó o gos, banyes de cabra al front, urpes d’au en comptes de peus, dos parells d’ales d’àguila, cua d’escorpí i penis en forma de serp. També se sol mostrar amb el palmell de la mà dreta amunt i l’esquerra cap avall. Aquesta posició de les mans simbolitza la vida i la mort, o la creació i la destrucció.

Tot i que Pazuzu, en principi, era un ésser maligne, no era del tot hostil a l’home, ja que la seva imatge es feia servir en amulets per rebutjar a la seva consort i enemiga Lamashtu, un dimoni femení que s’alimentava dels acabats de néixer i les seves mares. Aquest amulet es col•locava tant a la mare, duent-lo al coll, com al nen, mentre que d’altres de més grans es col•locaven sobre ells en una paret.

Pazuzu és àmpliament representat en l’art assiri del primer mil•lenni, ja sigui en moltes estatuetes de bronze o amulets de protecció fets en diversos materials com terracota, esteatita o jaspi. En aquell moment, les creences i pràctiques màgiques relacionades amb la personalitat del diable proliferaren.

Pazuzu, el dimoni asiri del primer mil·leni a.C.Museu del Louvre

Pazuzu, el dimoni asiri del primer mil·leni a.C.
Museu del Louvre

L’estatueta del Museu del Louvre

És sens dubte la representació més famosa d’aquest dimoni i la que es va utilitzar com a model per a la pel•lícula L’exorcista. Es tracta d’una imatge que data del primer mil•lenni abans de Crist (segles VIII-VII a. de C.) i va ser trobada a l’Iraq. Des de 1872 forma part dels fons del Museu del Louvre de París.

La figureta, de 14,5 cm. d’altura, va ser feta per ser penjada al coll, per aquest motiu té una argolla sobre el seu cap. Es troba en l’ala Richelieu, sala 6, vitrina 4. Aquesta obra és un testimoniatge valuós de l’art en bronze dels assiris. En aquesta estàtua, Pazuzu apareix representat com una quimera amb el cos d’un home, un cap de lleó, potes d’àguila, dos parells d’ales d’au rapaç, una cua d’escorpí i un penis de forma serpentina. Se’l mostra també amb la mà dreta apuntant cap amunt i l’esquerra cap avall.

En la seva part posterior es troba la inscripció:

Sóc Pazuzu, fill d’Anu (Hanbi), sóc rei dels dimonis de l’aire que descendeix amb força de les muntanyes fent estralls

Al costat de l’estatueta de Pazuzu es troba la Placa de conjur contra Lamashtu, un amulet de bronze confeccionat per no caure malalt o per guarir una malaltia. Es va realitzar per portar de nou als Inferns a la dimoni Lamashtu, i d’aquesta manera abandonés el cos del malalt que ella havia posseït.

Imatge de Pazuzu

Anuncis

Ànima

Portada de l'edició en català

Portada de l’edició en català

Autor: Wadji Mouawad
Traducció: Anna Casassas
Editorial: Periscopi. Barcelona, 2014
Any edició original: 2012

L’autor

Wajdi Mouawad va néixer l’any 1968 al Líban. La guerra civil libanesa va fer que la seva familia es traslladés a Beirut per en primer lloc, emigrar a França i finalment a Quebec, on va obtenir la nacionalitat canadenca. És actor, cineasta i un dels dramaturgs i escriptors d’expressió francesa de més rellevància del panorama actual. La tetralogia de teatre èpic La sang de les promeses, escrita i dirigida per ell i que inclou les obres Litoral, Incendis, Boscos i Cels, li va obrir les portes al renom internacional. Ànima, és la seva segona irrupció en el camp de la narrativa, i ha obtingut el Gran Premi Thyde Monnier de la Societat General d’Homes de Lletres, el premi literari Deuxième Roman de Laval, el premi Phénix de literatura, el premi Méditerranée i el premi Llibreter 2014 atorgat pel Gremi de Llibreters de Catalunya.

Portada de l'edició en castellà

Portada de l’edició en castellà

L’obra

Ànima, novel•la a la qual l’autor va dedicar 10 anys, arranca de manera brutal quan la vida diària del protagonista, Wahhch Debch, es trenca en descobrir el cos de la seva dona, brutalment violada per una ferida al ventre i assassinada. El protagonista perd la dona i el fill que esperaven i cau en un estat mental barreja de buit i de desesperació on la seva humanitat ha quedat molt tocada. Debch és informat de la identitat de l’assassí i davant la passivitat policial ho abandona tot per anar a la busca del botxí que és un indi Mohawk que viu a una reserva a la frontera entre els Estats Units i el Canadà. Ni tan sols el vol matar, el vol veure per tal d’entendre per què ha assassinat la seva dona. Vol algun tipus de resposta al seu dolor.

La narració recau en tot tipus d’animals que són els testimonis del viatge emprés pel protagonista buscant l’assassí, i aquesta original opció no és gratuïta ja que els indis Mohawk són animistes i l’ànima és precisament el que sembla que ha perdut el protagonista en iniciar una persecució esquitxada de violència. Però, a més, expressa de forma meridiana la idea de que els humans som més animals que els animals.

L’assassinat ha obert en la ment del jove palestí, una escletxa al passat, a la seva infància. Wahhch començarà a indagar i, com és sabut a les tragèdies gregues, el pitjor càstig de l’heroi que busca respostes, és que les trobi. En aquest cas trobarà la part més fosca dels seus orígens. La novel•la la podríem titllar de “road movie” cap al fons de l’ànima humana on tot gira al voltant de la identitat, el desarrelament i la recerca de l’origen.

El protagonista passa d’una tragèdia personal (la mort del nonat i la seva dona), a una tragèdia col•lectiva; la massacre del camp de refugiats de Sabra i Shatila al Líban el 1982, en que van morir entre 600 i 1200 palestins a mans de les milícies cristianomaronites amb el suport i indiferència dels soldats israelians.

El que és fonamental en aquesta gran obra, que no deixarà indiferent a cap lector, és que la violència i la crueltat descrites no són gratuïtes i que malgrat hi ha escenes devastadores i doloroses, l’autor no fa perdre al lector la confiança en el gènere humà i en la seva capacitat de compassió. Una novel•la bella i salvatge.

Llegiu-la per què Mouawad és un gran creador i aquesta obra és literatura en majúscules.

Astronomia àrab medieval (/ III)

Desgraciadament, encara avui persisteix la imatge de l’astronomia àrab i musulmana d’aquests segles com una ciència de “transició“: segons aquesta visió, els àrabs es van limitar a traduir i conservar els originals grecs, però sense aportar gran cosa. Aquest punt de vista és erroni i es basa sens dubte en la visió eurocèntrica segons la qual, ja que l’Edat Mitjana va ser una època ‘fosca’ quant al coneixement a Europa, també ho va ser a tot el món. A això hem de sumar la indiferència, quan no menyspreu, amb la qual els científics del Renaixement contemplaven les obres d’origen islàmic.

Explicació dels eclipsis lunars realitzada per Al-Biruní

Explicació dels eclipsis lunars realitzada per Al-Biruní

Aquest renaixement científic declinaria a partir del segle XIII a causa de la destrucció del califat abasí pels Mongols, i posteriorment, per l’arribada dels pobles turcs a Orient Mitjà. A més cal tenir en compte la major intransigència cap a les fonts clàssiques per part de molts capdavanters polítics i religiosos musulmans, els qui veien en l’astronomia i altres ciències la petjada de cultures alienes a l’islam. A Occident, la península ibèrica seria durant tota l’Edat Mitjana la principal ruta de transmissió dels coneixements astronòmics àrabs cap a la resta d’Europa.

Per a l’occident europeu la presa de la ciutat de Toledo per les forces d’Alfonso VI va significar l’inici del seu despertar cultural. Al costat de la Sicília normando-àrab, Toledo va ser la porta d’entrada més important de la cultura àrab a Europa que va passar a la custòdia cristiana amb tots els seus focus culturals intactes: erudits, artistes i biblioteques. (La literatura àrab en astronomia és molt extensa i es conserven en l’actualitat més de 10.000 manuscrits en aquesta matèria).

Una plana del Corpus Christ College MS 283 (vers segle XII).O. Neugebauer. The Astronomical Tables of al-Khwārizmī.

Una plana del Corpus Christ College MS 283
(vers segle XII).
O. Neugebauer. The Astronomical Tables of al-Khwārizmī.

Podem destacar la labor de diverses figures clau en el desenvolupament de l’astronomia àrab, encara que no totes gaudirien de la mateixa popularitat a Occident:

  • Al-Farghaní (805-880) que va escriure el Llibre de reunió dels Estels que és un catàleg amb mesures precises dels estels.
  • Thàbit ibn Qurra (836-901) que va aportar la seva teoria de la trepidació que tractava d’explicar el moviment dels equinoccis que ell va denominar de “avanç i reculada”.
  • Al-Battaní (850-929) que va treballar en el seu observatori d’Ar-Raqqa a la vora de l’Eufrates per determinar i corregir les principals constants astronòmiques. Va fer estudis sobre l’obliqüitat de la eclíptica i va descobrir que l’excentricitat del sol estava canviant, és a dir, que l’òrbita terrestre és una el•lipse variable.
  • Abd al-Rahman as-Sufí (903-986) que va escriure el Llibre dels Estels Fixos, catalogant 1018 estels i va ser el primer en esmentar la galàxia d’Andrómeda.
  • Al-Buzajaní (939-998) que va determinar l’obliqüitat de l’ eclíptica i va introduir l’assecant i la tangent en els càlculs astronòmics.
  • Ibn Yunus (950-1009) que va escriure una recopilació de les observacions astronòmiques dels últims 200 anys en les Taules Hakemites, a més de realitzar les seves pròpies observacions dels eclipsis i càlculs sobre la precessió dels equinoccis.
  • Al-Biruní (973-1048) que va fer un Mapa Mundi i va determinar el diàmetre de la Terra amb gran precisió (els càlculs del qual no van ser millorats fins al segle XVII).
  • Al-Hàytham (Alhazen, 965-1039) que va aportar les seves idees sobre les esferes dels planetes i la forma de l’univers, recollides en les seves obres: Resum d’Astronomia i La forma de l’Univers.
  • Al-Zarqalí (Azarquiel, 1029-1100) que va escriure les Taules Toledanes, utilitzades per establir el moviment dels planetes i va modificar l’esquema ptolemaic dels cels.
  • Nàssir al-Din al-Tussí (1201-1274) que va construir un observatori en Maragha, actual Azerbaidjan, on a més disposava d’una biblioteca d’uns 400.000 volums.

Els seus astrolabis, quadrants, diòptrics i brúixoles estan en els prestatges dels nostres museus. Però el que és encara més important, és que els principals astrònoms i matemàtics que inauguren la nova època de les ciències: Copèrnic, Tycho Brahe, Kepler, Galileu i Newton van beure en les fonts de tots aquests autors àrabs.

Visita la meva web Astrònoms àrabs i perses medievals on trobaràs una més ampla i detallada informació sobre aquest tema.

Imatge de la constel·lació de Sagitari realitzada per As-Sufí en el seu "Llibre de les constel·lacions"

Imatge de la constel·lació de Sagitari realitzada per As-Sufí en el seu “Llibre de les constel·lacions”

Astronomia àrab medieval (II)

Els astrònoms musulmans van tractar d’assimilar, primer, i millorar, després, l’astronomia grega, sense arribar a seguir-la incondicionalment, doncs van trobar defectuoses algunes teories (principalment les de Ptolemeu). Per a això van realitzar una enorme labor pel que fa a l’acumulació i ordenació d’observacions i a la invenció o millora d’aparells per mesurar el cel, seguir els moviments dels astres, estudiar els eclipsis i estels. Van afegir dues coordenades per determinar la posició dels astres; van perfeccionar les fórmules astronòmiques, i les seves taules astronòmiques van ser les més completes i precises del seu temps. Els seus càlculs van obligar fins i tot a modificar el calendari.

Entre els instruments astronòmics que van perfeccionar o crear hi ha:

Esferes celestes tridimensionals: on es marquen els estels, les constel•lacions, els cercles de l’eclíptica i l’equador, el meridià, etc.

Esfera armilar

Esfera armilar

Astrolabis: utilitzats per conèixer l’hora i determinar la latitud a partir de la posició dels estels, sense recórrer a realitzar complicats càlculs. Va ser utilitzat com el principal instrument de navegació fins el segle XVII (en ell figura traçat el zenit, l’horitzó, l’equador, els cercles de Càncer i Capricorn, etc.)

Els primers astrolabis tenen el seu origen a l’Escola d’Alexandria. Els primers tractats sobre els astrolabis (ja en temps islàmics) daten de l’any 815-835. L’astrolabi més antic que es conserva va ser construït per l’iraquià Nastulus cap a l’any 927 i es troba actualment en el Museu Nacional de Kuwait. Les principals aportacions al disseny de l’astrolabi es deuen a Al-Zarqalí, qui va inventar una placa única que servia per a totes les latituds, en lloc d’una placa de coordenades d’horitzó diferent per a cada latitud. Més tard ibn Al-Shatir hi va introduir noves i importants modificacions.

Astrolabi àrab (1140)

Astrolabi àrab (1140)

Equatori: és un instrument astronòmic utilitzat per trobar les posicions del sol, la lluna i els planetes al horitzó del lloc sense l’ús explícit d’extensos càlculs astronòmics, només mitjançant un model geomètric per a representar la posició d’un objecte celeste. Hi ha diversos tractats àrabs sobre l’equatori, destacant entre els segles XI-XII els escrits per Ibn al-Samh, Al Zarqalí (Azaquiel) i, al segle XV, Al-Kaixí.

Sexagenarium: el quadrant de sinus, un instrument de càlcul universal, astronòmic i aritmètic de la família dels equatoria.

Quadrants: dels quals els musulmans en van desenvolupar diversos tipus i que serveixen principalment per mesurar angles, resoldre problemes de trigonometria plana i esfèrica i realitzar algunes operacions aritmètiques.

Brúixola: les primeres cites sobre les brúixoles es troben en texts xinesos, encara que alguns li atribueixen un origen indi. Els àrabs coneixien ja la brúixola al segle XI i la van emprar en les seves navegacions i la van difondre per Europa.

Brúixola, Al-Ashraf (Egypt Nat Library)

Brúixola, Al-Ashraf (Egypt Nat Library)

Els investigadors àrabs van introduir lenta però inexorablement la toponímia estel·lar àrab en l’occident europeu, donant nom a estels i constel·lacions tals com Altair (que prové d’ “al-ta’anar”, el volador), Deneb (de “dhanb”, cua), Acrab (de “aqrab”, escorpí), Pherkand (de “farqad”, vedell), Betelgeuse, Aldebarà, Fomalhaut i Vega. Encara avui dia són nombrosos els termes astronòmics que recorden el seu origen àrab: azimut (“as-sumut”: l’adreça), zenit, nadir…

On van destacar especialment els astrònoms àrabs va ser en el refinament dels mètodes matemàtics per al càlcul d’efemèrides, aplicant per primera vegada la trigonometria i altres tècniques matemàtiques desenvolupades per ells.

Visita la meva web Astrònoms àrabs i perses medievals on trobaràs una més ampla i detallada informació sobre aquest tema.

Astronomia àrab medieval (I)

L’astronomia va tenir un paper molt important als països islàmics entre els segles VIII i XIV, fins el punt que es conegut com el període islàmic. Durant el mateix, els savis musulmans van enriquir el llegat que en tal matèria havien rebut dels clàssics grecs i ho van transmetre al seu torn a l’Europa del Renaixement.

Aquesta florida de la ciència àrab va ser possible gràcies al contacte de diverses cultures als territoris conquistats per l’islam, principalment l’herència grecollatina de l’imperi Bizantí, el saber científic persa i l’astronomia hindú. Aquest conjunt de coneixements, sumats a la relativa calma i prosperitat d’aquesta zona durant aquest interval de temps van fer possible un renaixement científic i filosòfic, al que també va contribuir l’interès cap a l’astronomia de l’estament religiós degut a que els era útil per esbrinar el començament del mes del Ramadà, marcar les hores d’oració, ajustar el calendari i conèixer l’orientació de la Meca (observant la posició del sol i la lluna), i el propis fidels també hi estaven interessats, principalment els mercaders del Mediterrani, els camellers del desert i els fidels de països llunyans.

Dibuix d'astrònoms àrabs

També va ser decisiu l’interès personal de determinats líders polítics. L’astrologia-astronomia eren considerades com a ciència i els sobirans tenien els seus astròlegs-astrònoms personals que guiaven moltes de les decisions d’estat. Entre aquests líders destaca el califa Al-Ma’mun (809-833). Aquest monarca abasí va fundar a Bagdad la famosa Casa de la Saviesa (Bayt al-Hikma), veritable centre del coneixement de l’època on van treballar figures de la talla d’Al-Khwarizmí, el matemàtic “inventor” de l’àlgebra. Posteriorment al segle XI, el califa fatimí al-Hakim fundaria al Caire la Casa de la Ciència (Donar al-‘Ilm), un altre centre que va contribuir, entre altres coses, a la difusió de l’astronomia ptolemaica.

Van aparèixer observatoris públics i privats pertot arreu i amb el decurs del temps es construirien altres importants observatoris com el de Maragha a l’Azerbaidjan l’any 1265 i a Samarcanda l’any 1420.

Visita la meva web Astrònoms àrabs i perses medievals on trobaràs una més ampla i detallada informació sobre aquest tema.

Imatge de la teoria de les esferes ptolemaica

Imatge de la teoria de les esferes ptolemaica

El frontal d’Avià

El Frontal d'Avià

Aquest frontal és una excel·lent representació de l’anomenat art del 1200, que es va caracteritzar per la influència, a l’Occident cristià, de l’art bizantí renovat al segle XII a través de la miniatura anglesa i de l’art dels Croats.

La peça original consisteix en una taula de fusta d’àlber de dimensions 105 x 175 x 7,5 cms pintada al tremp amb l’aplicació de relleus formats amb vernissats i estucats, numerada com la peça nº 123 dintre de l’àmbit XIII (corresponent a la secció de pintures del “estil 1200”) i catalogada com MNAC/MAC 15784; va ser adquirida en l’any 1903.

Els frontals d’altar, també nomenats antipendis, van aparèixer per la voluntat d’aprofitar la post de fusta situada davant dels altars com a suport d’imatges. Els primers frontals daten del segle IV dC. Amb el pas del temps van créixer de dimensions; llavors es va situar darrere del l’altar i es va dir tablum o retaule.

Els antipendis o frontals d’altar se situaven en les esglésies davant la taula de l’altar, d’enfront dels assistents a l’ofici. En alguns casos contava amb una peça frontal i dos laterals , que tancaven la taula de l’altar pels costats , quedant totes les cares pintades amb escenes referents a Crist, Maria o al sant o santa al que s’ advoca l’església . En el cas d’Avià es tracta solament del frontal dedicat a la Verge Maria dividit en 5 espais separats i enquadrats per uns marcs formats per una cinta de filigrana elaborada en relleu mitjançant estucat, el carrer central ocupa tota l’altura de l’antipendi i forma l’espai central principal , i els dos carrers laterals , mes amples que la primera, es divideixen verticalment en altres dos espais cadascuna i en les quals apareixen escenes de la vida de Maria.

Es data l’elaboració del frontal d’Avià entre els anys 1170 i 1200, i s’ assigna l’ obra al denominat ‘Mestre d’Avià’. L’ estil utilitzat pel mestre correspon ja a una pintura alguna cosa mes desenvolupada que l’estrictament romànica, relacionant-se amb un denominat estil bizantí o italo-bizantí , caracteritzat per l’absència d’hieratisme en algunes figures o la no simetria en les composicions detallades . Els colors predominants són el vermell i el blau fosc, els verds o grocs apareixen com secundaris i en menor mesura .

Escena de la presentació al Temple

Escena de la presentació al Temple

El frontal de l’altar d’Avià representa un dels exemplars finals del romànic tardà que ja ens permet parlar d’un moment de transició a l’estètica de l’estil gòtic. Aquests trets els podem localitzar tant en els aspectes referents a la composició com al seu caràcter narratiu. Així, són visibles, en primer lloc -tot i conservar la rigidesa de la composició característica de l’esperit didàctic del romànic-, l’estricta organització geomètrica i jeràrquica, que dóna a la part central tot el protagonisme que es mereix. Però el que confereix unes característiques més tardanes al frontal és el seu esperit narratiu. Així, són patents els elements d’expressió dels personatges, tots ells en estreta relació amb els que els acompanyen: l’Infant es gira a rebre les ofrenes dels Reis, l’àngel i la Mare de Déu semblen parlar entre ells, els tres Reis caminen vers l’escena principal, Simó ofereix l’Infant a la seva mare. Són característiques que el fan diferent dels primers frontals, molt més estàtics, i posant la seva atenció bàsicament en la presentació del tema bàsic.

Visita la meva web El frontal d’Avià on trobaràs una més ampla i detallada informació sobre aquesta obra d’art.

Detall de l'anunciació i la visitació

Detall de l’anunciació i la visitació

El Minotaure

Escultura de Teseu donant mort al Minotaure

Escultura de Teseu donant mort al Minotaure

El Minotaure és un monstre híbrid amb cap de toro i cos d’home, el veritable nom del qual era Asterió. Va néixer de la unió de Pasífae, dona del rei Minos de Creta, i un prodigiós toro blanc que Posidó havia enviat al monarca. Quan Minos va descobrir el naixement del Minotaure al va ocultar amb horror a totes les mirades tancant-lo en el Laberint que el seu arquitecte Dèdal havia construït per tal fi: un entramat de cambres i corredors on tot aquell que hi penetrava acabava perdut, incapaç de trobar una sortida.

Cada any arribaven a Creta set nois i set noies atenencs destinats a ser aliment del monstre, tribut que el poderós Minos havia imposat a la ciutat d’Atenes. El príncep atenenc Teseu va decidir opossar-se a tal sagnia i es va ofeir a compartir la sort dels desgraciats joves condemnats a morir devorats. Un cop dins el Laberint, l’heroi va matar el Minotaure, i va aconseguir trobar la sortida gràcies al fil que Ariadna, una de les filles de Minos i Pasífae, li havia proporcionat.

Ariadna dona el cabdell de fil a Teseu. Obra de Pelagio Palagi, 1814

Ariadna dona el cabdell de fil a Teseu.
Obra de Pelagio Palagi, 1814

La llegenda del Minotaure es possiblement un ressò d’un culte cretenc al toro i de la pràctica de sacrificis humans durant l’època minoica.

Si tens curiositat per saber a quins autors (cineastes, pintors, escriptors) ha influït aquesta figura mítica, entra a la meva web El Minotaure on trobaràs més informació.

Teseu lluitant amb el Minotaure. Mosaic pompeià del segle I aC.

Teseu lluitant amb el Minotaure.
Mosaic pompeià del segle I aC.

El diluvi universal

El diluvi universal és un mite recurrent a nombroses cultures, que indica que una gran inundació va destruir tota la vida (o gairebé tota) en temps remots.

En el llibre de Gènesi, el primer de la Bíblia, se’ns narra la història del diluvi com un càstig de Déu contra els homes, del qual va salvar a Noè, la seva família i una parella de cada animal.

Molts estudiosos creuen que el mite de la Bíblia, el més conegut de tots els diluvis, és una versió del mateix mite babilònic, on ja apareix l’arca, el càstig diví, els ocells que anuncien la terra i la salvació dels seleccionats. Aquest mite es recull a l’Epopeia de Guilgameix, el poema Atrahasis i diverses taules sumèries i accàdies força antigues. Els hebreus haurien conegut el mite durant la seva època d’exili a Babilònia i l’haurien adaptat a la seva cultura.

diluvi universal

La mitologia grega hauria heretat també aquesta història, personificada en Deucalió, que se salva del diluvi aconsellat pel seu pare Prometeu, també gràcies a un arca.

Una variant del mite del diluvi seria l’enfonsament de l’Atlàntida que apareixen als diàlegs de Timeu i Críties, ambdós textos de Plató.

Tradicions com la hindú, la maia o l’asteca recullen també grans inundacions, fet que recolzaria la hipòtesi de la realitat d’un diluvi, ja que aquests pobles no van tenir contacte amb la font mesopotàmica. Però les seves històries tenen elements propis que al•ludeixen més aviat a la creació a partir de l’aigua i les diferents races humanes. Es manté, però, la constant del càstig diví per la impietat de les criatures.

'El Diluvi' il·lustració de la Bíblia de Gustave Doré

‘El Diluvi’ il·lustració de la Bíblia de Gustave Doré

En tot el mon s’han recopilat fins a cinc-centes versions diferents del diluvi, fet que demostra que és un mite universal.

Si vols aprofundir més en el tema i conèixer la visió del mite que han tingut altres cultures arreu del món visita la meva plana web Diluvio Universal dedicada a aquest tema.

Curiositats sobre l’Óssa Major

Óssa Major

La constel•lació de l’Óssa Major ha rebut diferents noms al llarg de la història en funció de les imatges que la imaginació de l’ésser humà ha vist en ella. Per exemple els àrabs veien una caravana, els indis d’Amèrica del Nord un cullerot o els romans bous de tir.
Moltes civilitzacions han vist en la seva forma un ós. La mitologia grega considerava que Óssa Major era l’óssa en la qual havia estat convertida Cal•listo per Àrtemis després d’haver estat seduïda per Zeus.

Homer esmenta l’Óssa en el Cant V de l’Odissea (cap al segle VIII aC) en el qual Ulisses intenta en va guiar-se per ella per tornar a Ítaca, la seva terra. Ja en aquell moment es coneixia aquesta constel•lació amb el sobrenom del Carro segons indica el mateix autor, apel•latiu que continua vigent avui dia en diversos idiomes.

Una de les poques estrelles esmentades en la Bíblia (Job 9: 9; 38:32 – les altres són Orió i les Plèiades), l’Óssa Major va ser imaginada també com un ós pels hebreus i la majoria dels nord-americans. No obstant això, com els óssos no tenen cues llargues, ells van considerar a Alioth, Mizar, i Alkaid com tres cadells que segueixen a la seva mare óssa o a tres caçadors que la segueixen.

osa_mayor3

“L’Ós” va ser mal traduït com ‘Arcturus’ en la versió de la Bíblia anomenada Vulgata i l’error va persistir en la versió de la Bíblia del Rei Jaume. Traduccions posteriors han corregit aquest error.

L’Óssa Major forma part de la cosmogonia fictícia creada per l’escriptor britànic J.R.R. Tolkien per ambientar les històries del seu legendarium. En aquestes històries El Carro pren el nom de Valacirca (que en ‘quenya’, la llengua dels elfs, significa ‘la falç dels valar’). En la seva obra El Silmarillion narra com va ser posada al firmament per Varda quan va refer les estrelles.

A Galícia se la coneix com el setestrelo, o set estrelles.

A Irlanda i Gran Bretanya se li coneix com l’arada (‘the Plough’).

En algunes parts d’Anglaterra i a Escandinàvia se li coneix com el Carro de Carles. L’etimologia popular fa que vingui de Carlemany, però sembla ser que ve del carro de l’home (‘churl s wagon’), en oposició al carro de la dona (Óssa Menor).

En holandès se la coneix com la paella.

A Finlàndia se la coneixia com otava o ‘xarxa del salmó’ (paraula caiguda en desús i actualment obsoleta en finès modern).

A Hongria se la anomena ‘Göncölszekér’, el carro de Göncöl, per una figura de la mitologia hongaresa. Göncöl era un taltos o xaman que portava medicines en el seu carro per curar qualsevol malaltia.

Aquestes set estrelles van ser conegudes en llatí com ‘septem triones’ o set bous de labor; d’aquesta expressió ve la paraula septentrió, que es refereix al Nord.

En la tradició hinduista el carro és conegut com ‘Saptarshi’ que significa “els set Rishi o savis de l’antiguitat” però atès que segons la tradició i el cicle temporal, el nom dels ‘rishis’ canvia, de vegades s’inclou també un octau ‘rishi’ a la estrella acompanyant de Mizar, Alcor (g UMa / 80 Uma) a la qual se la denomina Arundhati.

Si vols conèixer més a fons l’Óssa Major visita la meva plana web La Osa Mayor dedicada a aquest tema.

Óssa Major

Rito de cortejo

Portada de rito de cortejo en la edició espanyola

Autor: Donald Kingsbury
Títol original: Courtship Rite
Any publicació original: 1982
Editorial: Ed. B
Col•lecció: Nova Ciencia Ficción nº 82
Traducció: Adriana Oklander
Any publicació espanyola: març 1996
ISBN: 978-84-406-6070-1

Finalista del premi HUGO.
Premi LOCUS a la millor primera novel•la

Rara i original… una increïble i meravellosa novel•la d’aventures… un excepcional grup de personatges masculins i femenins. Amb Rito de Cortejo la ciència ficció avança un pas endavant i adquireix nova bellesa.
A. E. Van Vogt

L’argument

Fa milers d’anys que els humans van arribar al planeta Geta. Els seus descendents conserven gran part de coneixements sobre biologia i enginyeria genètica però han retrocedit molt en altres coneixements científics. No obstant això, gràcies a uns cristalls de dades que van sobreviure a la nau colonitzadora, lentament redescobreixen l’electricitat, les ones de radio, les armes lleugeres…

Portada de la primera edició americana

Portada de la primera edició americana

La seva societat està fragmentada en diferents clans: els kaiel, intel•ligents, sofisticats, hedonistes, engalipadors i negociadors gràcies a la seva habilitat per fer prediccions. La seva ambició i afany expansionista no té límits. Els mnankrei, bel•licistes i expansionistes, dominen els mars i volen acabar amb l’hegemonia dels kaiel. Els stgal, més rudimentaris, són un poble sedentari i sense afany de conquestes que es converteix en l’objectiu dels dos clans anteriors. Les liethe, una mescla de mercenàries i cortesanes bellíssimes, clonades i idèntiques, amb un entrenament i una disciplina gairebé religiosa i que tant executen a les seves víctimes, com les sotmeten mitjançant una intel•ligent i subtil manipulació mental, sentimental i sexual. Els o´Tghalie, clan amb una capacitat matemàtica extraordinària. Els ivieth, enormes i musculosos, sense gaire intel•ligència, però amb una gran sensibilitat per a les arts.

Edició de l'obra pel Science Fiction Book Club el 2006

Edició de l’obra pel Science Fiction Book Club el 2006

Tots ells viuen sota els costums d’una cultura que gravita entorn al concepte ‘kalothi’, que defineix l’aptitud genètica dels individus (i el clan) i que els habitants del planeta Geta tracten d’incrementar mitjançant selecció genètica.

Geta és un món de dura ecologia on trobar aliment és difícil. Això provoca que l’alimentació sigui molt complicada i periòdicament es pateixin fams generalitzades. Els seus habitants poden menjar uns pocs cereals i cap carn. Com a conseqüència està generalitzada l’antropofàgia. El canibalisme és més que un ritus, és una obligació religiosa, un mitjà que garanteix la supervivència i la millora de l’espècie. Les lleis marquen quan i com poden menjar-se a un altre; de manera que els habitants de Geta es mengen ritualment a les criatures amb un quocient intel•lectual baix, a l’ancià que ha arribat a la fi dels seus dies, al criminal convicte o a l’enemic vençut. A més, després del festí carnívor, aprofiten totes les restes de la víctima i amb la pell dels seus avantpassats es confeccionen robes, tapissos que pengen de les parets, cinturons, botes… i tot això és considerat pels seus propietaris com a venerables possessions ja que les víctimes van donar la seva vida pel ben del clan i la seva millora genètica. Altres costums d’aquests clans contemplen l’escarificació del cos, la poligàmia (que és la que dóna nomeni títol de l’obra) i l’esclavitud.

Portada de la revista Analog on es va publicar la novel.la per entregues

Portada de la revista Analog on es va publicar la novel.la per entregues

Els protagonistes són un matrimoni de cinc, tres homes: Hoemei, que és un profeta, Joesai, home d’acció, i Gaet, pacificador i equilibri entre els dos anteriors; i dues dones Noè i Teenae. Tots ells busquen al sisè integrant per completar el nombre ideal d’un matrimoni. No obstant això, Aesoe, el Primer Profeta kaiel, s’encapritxa de la dona que anava a completar el sextet i els obliga a casar-se amb una heretge d’una regió de la costa que pretenen dominar, Oelita, la qual predica que el Déu dels habitants de Geta (una brillant lluna), no és més que un tros de roca en l’espai i que, a més, s’oposa a les pràctiques antropòfagues.

Portada de rito de cortejo

Els sis es veuran involucrats en les conspiracions dels diferents clans per la primacia de Geta, que enfronten als Mnankrei i els Stgal contra els Kaiel, i les seductores dones Liethe sempre tractant de controlar-los a tots, mentre els protagonistes tracten de trobar l’equilibri entre els quals han de formar el matrimoni. És evident que la sexualitat dels protagonistes jugarà un paper important al llarg de l’obra. El llibre posseeix, a més, un rerefons ideològic que critica les polítiques i els successos de principis de segle XX, centrades bàsicament en la figura de Lenin i la història bèl•lica del nostre món.

La versió britànica va sortir al mercat sota el mom de Geta

La versió britànica va sortir al mercat sota el mom de Geta

El comentari

L’obra, malgrat ser brillant, és irregular, a estones es converteix en desmanegada i li sobren un centenar llarg de planes, però és ambiciosa i original. No es decanta pel ‘hard’ ni pel ‘space opera’, i tal vegada la seva millor definició podria ser la de ciència ficció antropològica. Se l’ha comparat amb el Dune de Frank Herbert, i tal vegada podríem comparar a les Leithe amb les Ben Gesserit, a Geta amb Arrakis i buscar altres similituds, però personalment penso que són només això, coincidències argumentals.
Malgrat tot, el plausible i estrany argument té en els seus ingredients d’aventura, estranys ritus tribals, problemes amorosos, intrigues polítiques, enginyeria genètica, descobriments i de relació entre els seus personatges una gran dosi d’interès que es va diluint progressivament cap a un final feliç i una miqueta trivial. L’autor, Donald Kinsgbury, es mostra com el gran i original creador de Geta, un món coherent, creïble i, en alguns moments, enlluernador. Una obra que si bé no és la obra mestre que molts prediquen , és ja un clàssic molt recomanable de la ciència ficció.