Pazuzu

Pazuzu és el rei dels dimonis del vent, fill del déu Hanbi, en la mitologia sumèria, assíria i accàdia. Per als sumeris, també representava el vent del sud-oest, que portava les tempestes, i també el portador de la pesta i les plagues, del deliri i de la febre.

Se’l sol representar amb cos d’home, cap de lleó o gos, banyes de cabra al front, urpes d’au en comptes de peus, dos parells d’ales d’àguila, cua d’escorpí i penis en forma de serp. També se sol mostrar amb el palmell de la mà dreta amunt i l’esquerra cap avall. Aquesta posició de les mans simbolitza la vida i la mort, o la creació i la destrucció.

Tot i que Pazuzu, en principi, era un ésser maligne, no era del tot hostil a l’home, ja que la seva imatge es feia servir en amulets per rebutjar a la seva consort i enemiga Lamashtu, un dimoni femení que s’alimentava dels acabats de néixer i les seves mares. Aquest amulet es col•locava tant a la mare, duent-lo al coll, com al nen, mentre que d’altres de més grans es col•locaven sobre ells en una paret.

Pazuzu és àmpliament representat en l’art assiri del primer mil•lenni, ja sigui en moltes estatuetes de bronze o amulets de protecció fets en diversos materials com terracota, esteatita o jaspi. En aquell moment, les creences i pràctiques màgiques relacionades amb la personalitat del diable proliferaren.

Pazuzu, el dimoni asiri del primer mil·leni a.C.Museu del Louvre

Pazuzu, el dimoni asiri del primer mil·leni a.C.
Museu del Louvre

L’estatueta del Museu del Louvre

És sens dubte la representació més famosa d’aquest dimoni i la que es va utilitzar com a model per a la pel•lícula L’exorcista. Es tracta d’una imatge que data del primer mil•lenni abans de Crist (segles VIII-VII a. de C.) i va ser trobada a l’Iraq. Des de 1872 forma part dels fons del Museu del Louvre de París.

La figureta, de 14,5 cm. d’altura, va ser feta per ser penjada al coll, per aquest motiu té una argolla sobre el seu cap. Es troba en l’ala Richelieu, sala 6, vitrina 4. Aquesta obra és un testimoniatge valuós de l’art en bronze dels assiris. En aquesta estàtua, Pazuzu apareix representat com una quimera amb el cos d’un home, un cap de lleó, potes d’àguila, dos parells d’ales d’au rapaç, una cua d’escorpí i un penis de forma serpentina. Se’l mostra també amb la mà dreta apuntant cap amunt i l’esquerra cap avall.

En la seva part posterior es troba la inscripció:

Sóc Pazuzu, fill d’Anu (Hanbi), sóc rei dels dimonis de l’aire que descendeix amb força de les muntanyes fent estralls

Al costat de l’estatueta de Pazuzu es troba la Placa de conjur contra Lamashtu, un amulet de bronze confeccionat per no caure malalt o per guarir una malaltia. Es va realitzar per portar de nou als Inferns a la dimoni Lamashtu, i d’aquesta manera abandonés el cos del malalt que ella havia posseït.

Imatge de Pazuzu

Anuncis

Ànima

Portada de l'edició en català

Portada de l’edició en català

Autor: Wadji Mouawad
Traducció: Anna Casassas
Editorial: Periscopi. Barcelona, 2014
Any edició original: 2012

L’autor

Wajdi Mouawad va néixer l’any 1968 al Líban. La guerra civil libanesa va fer que la seva familia es traslladés a Beirut per en primer lloc, emigrar a França i finalment a Quebec, on va obtenir la nacionalitat canadenca. És actor, cineasta i un dels dramaturgs i escriptors d’expressió francesa de més rellevància del panorama actual. La tetralogia de teatre èpic La sang de les promeses, escrita i dirigida per ell i que inclou les obres Litoral, Incendis, Boscos i Cels, li va obrir les portes al renom internacional. Ànima, és la seva segona irrupció en el camp de la narrativa, i ha obtingut el Gran Premi Thyde Monnier de la Societat General d’Homes de Lletres, el premi literari Deuxième Roman de Laval, el premi Phénix de literatura, el premi Méditerranée i el premi Llibreter 2014 atorgat pel Gremi de Llibreters de Catalunya.

Portada de l'edició en castellà

Portada de l’edició en castellà

L’obra

Ànima, novel•la a la qual l’autor va dedicar 10 anys, arranca de manera brutal quan la vida diària del protagonista, Wahhch Debch, es trenca en descobrir el cos de la seva dona, brutalment violada per una ferida al ventre i assassinada. El protagonista perd la dona i el fill que esperaven i cau en un estat mental barreja de buit i de desesperació on la seva humanitat ha quedat molt tocada. Debch és informat de la identitat de l’assassí i davant la passivitat policial ho abandona tot per anar a la busca del botxí que és un indi Mohawk que viu a una reserva a la frontera entre els Estats Units i el Canadà. Ni tan sols el vol matar, el vol veure per tal d’entendre per què ha assassinat la seva dona. Vol algun tipus de resposta al seu dolor.

La narració recau en tot tipus d’animals que són els testimonis del viatge emprés pel protagonista buscant l’assassí, i aquesta original opció no és gratuïta ja que els indis Mohawk són animistes i l’ànima és precisament el que sembla que ha perdut el protagonista en iniciar una persecució esquitxada de violència. Però, a més, expressa de forma meridiana la idea de que els humans som més animals que els animals.

L’assassinat ha obert en la ment del jove palestí, una escletxa al passat, a la seva infància. Wahhch començarà a indagar i, com és sabut a les tragèdies gregues, el pitjor càstig de l’heroi que busca respostes, és que les trobi. En aquest cas trobarà la part més fosca dels seus orígens. La novel•la la podríem titllar de “road movie” cap al fons de l’ànima humana on tot gira al voltant de la identitat, el desarrelament i la recerca de l’origen.

El protagonista passa d’una tragèdia personal (la mort del nonat i la seva dona), a una tragèdia col•lectiva; la massacre del camp de refugiats de Sabra i Shatila al Líban el 1982, en que van morir entre 600 i 1200 palestins a mans de les milícies cristianomaronites amb el suport i indiferència dels soldats israelians.

El que és fonamental en aquesta gran obra, que no deixarà indiferent a cap lector, és que la violència i la crueltat descrites no són gratuïtes i que malgrat hi ha escenes devastadores i doloroses, l’autor no fa perdre al lector la confiança en el gènere humà i en la seva capacitat de compassió. Una novel•la bella i salvatge.

Llegiu-la per què Mouawad és un gran creador i aquesta obra és literatura en majúscules.

Astronomia àrab medieval (/ III)

Desgraciadament, encara avui persisteix la imatge de l’astronomia àrab i musulmana d’aquests segles com una ciència de “transició“: segons aquesta visió, els àrabs es van limitar a traduir i conservar els originals grecs, però sense aportar gran cosa. Aquest punt de vista és erroni i es basa sens dubte en la visió eurocèntrica segons la qual, ja que l’Edat Mitjana va ser una època ‘fosca’ quant al coneixement a Europa, també ho va ser a tot el món. A això hem de sumar la indiferència, quan no menyspreu, amb la qual els científics del Renaixement contemplaven les obres d’origen islàmic.

Explicació dels eclipsis lunars realitzada per Al-Biruní

Explicació dels eclipsis lunars realitzada per Al-Biruní

Aquest renaixement científic declinaria a partir del segle XIII a causa de la destrucció del califat abasí pels Mongols, i posteriorment, per l’arribada dels pobles turcs a Orient Mitjà. A més cal tenir en compte la major intransigència cap a les fonts clàssiques per part de molts capdavanters polítics i religiosos musulmans, els qui veien en l’astronomia i altres ciències la petjada de cultures alienes a l’islam. A Occident, la península ibèrica seria durant tota l’Edat Mitjana la principal ruta de transmissió dels coneixements astronòmics àrabs cap a la resta d’Europa.

Per a l’occident europeu la presa de la ciutat de Toledo per les forces d’Alfonso VI va significar l’inici del seu despertar cultural. Al costat de la Sicília normando-àrab, Toledo va ser la porta d’entrada més important de la cultura àrab a Europa que va passar a la custòdia cristiana amb tots els seus focus culturals intactes: erudits, artistes i biblioteques. (La literatura àrab en astronomia és molt extensa i es conserven en l’actualitat més de 10.000 manuscrits en aquesta matèria).

Una plana del Corpus Christ College MS 283 (vers segle XII).O. Neugebauer. The Astronomical Tables of al-Khwārizmī.

Una plana del Corpus Christ College MS 283
(vers segle XII).
O. Neugebauer. The Astronomical Tables of al-Khwārizmī.

Podem destacar la labor de diverses figures clau en el desenvolupament de l’astronomia àrab, encara que no totes gaudirien de la mateixa popularitat a Occident:

  • Al-Farghaní (805-880) que va escriure el Llibre de reunió dels Estels que és un catàleg amb mesures precises dels estels.
  • Thàbit ibn Qurra (836-901) que va aportar la seva teoria de la trepidació que tractava d’explicar el moviment dels equinoccis que ell va denominar de “avanç i reculada”.
  • Al-Battaní (850-929) que va treballar en el seu observatori d’Ar-Raqqa a la vora de l’Eufrates per determinar i corregir les principals constants astronòmiques. Va fer estudis sobre l’obliqüitat de la eclíptica i va descobrir que l’excentricitat del sol estava canviant, és a dir, que l’òrbita terrestre és una el•lipse variable.
  • Abd al-Rahman as-Sufí (903-986) que va escriure el Llibre dels Estels Fixos, catalogant 1018 estels i va ser el primer en esmentar la galàxia d’Andrómeda.
  • Al-Buzajaní (939-998) que va determinar l’obliqüitat de l’ eclíptica i va introduir l’assecant i la tangent en els càlculs astronòmics.
  • Ibn Yunus (950-1009) que va escriure una recopilació de les observacions astronòmiques dels últims 200 anys en les Taules Hakemites, a més de realitzar les seves pròpies observacions dels eclipsis i càlculs sobre la precessió dels equinoccis.
  • Al-Biruní (973-1048) que va fer un Mapa Mundi i va determinar el diàmetre de la Terra amb gran precisió (els càlculs del qual no van ser millorats fins al segle XVII).
  • Al-Hàytham (Alhazen, 965-1039) que va aportar les seves idees sobre les esferes dels planetes i la forma de l’univers, recollides en les seves obres: Resum d’Astronomia i La forma de l’Univers.
  • Al-Zarqalí (Azarquiel, 1029-1100) que va escriure les Taules Toledanes, utilitzades per establir el moviment dels planetes i va modificar l’esquema ptolemaic dels cels.
  • Nàssir al-Din al-Tussí (1201-1274) que va construir un observatori en Maragha, actual Azerbaidjan, on a més disposava d’una biblioteca d’uns 400.000 volums.

Els seus astrolabis, quadrants, diòptrics i brúixoles estan en els prestatges dels nostres museus. Però el que és encara més important, és que els principals astrònoms i matemàtics que inauguren la nova època de les ciències: Copèrnic, Tycho Brahe, Kepler, Galileu i Newton van beure en les fonts de tots aquests autors àrabs.

Visita la meva web Astrònoms àrabs i perses medievals on trobaràs una més ampla i detallada informació sobre aquest tema.

Imatge de la constel·lació de Sagitari realitzada per As-Sufí en el seu "Llibre de les constel·lacions"

Imatge de la constel·lació de Sagitari realitzada per As-Sufí en el seu “Llibre de les constel·lacions”