Any 1014, Sant Olaf (Els víkings a Espanya, V)

Olaf II Haraldsson. Fresc medieval del segle XIV, a l'església d'Overselo

Olaf II Haraldsson. Fresc medieval del segle XIV, a l’església d’Overselo

Olaf II de Noruega, anomenat també Olaf II Haraldsson el Sant, o Sant Olaf, o Olav, o Olao) també conegut com el Valerós (995-1030), va ser rei de Noruega entre 1015 i 1028. És venerat com a sant a diverses confessions cristianes.

Es convertí al cristianisme i fou batejat en 1010. Va passar alguns anys a Anglaterra combatent contra els danesos i tornà a Noruega en 1015 (després d’haver atacat la costa gallega), proclamant-se’n rei després d’haver guanyat el suport dels cinc monarques de les diverses regions del regne.

Aquest sant, un tant singular, que fou pirata des de l’edat de 12 anys, havia envaït Suècia, Finlàndia, Dinamarca i Holanda. L’any 1011 conquereix la ciutat de Canterbury a Anglaterra que s’havia negat a pagar tribut als danesos i on van provocar una carnisseria matant a tots els fidels que s’havien refugiat a la catedral.

Moneda d'Olaf II, rei de Noruega

Moneda d’Olaf II, rei de Noruega

L’expedició normanda de 1014 fou un atac dirigit per Olaf Haraldsson entre el 1014 i el 1015, procedent d’Irlanda contra la costa del comtat d’Alvito de Portugal, destruint Braga i Tui a la desembocadura del riu Miño, on va saquejar la ciutat i va fer presoner el seu bisbe del qual no se’n va saber mai més res (possiblement va ser mort o venut com esclau). Després de l’atac, com ja hem comentat, va retornar a Noruega per reclamar el tron.

Mort de sant Olaf, en un retaule de la primera meitat del segle XIV, a Trøndelag (Noruega)

Mort de sant Olaf, en un retaule de la primera meitat del segle XIV, a Trøndelag (Noruega)

Anuncis

Anys 966-971 (Els víkings a Espanya, IV)

Expansió víking

Expansió víking

Els normands havien conquerit a França uns territoris que van ser denominats Normandia. La pau entre francs i normands va ser de curta durada i en la guerra que mantenien els normands van demanar reforços de Dinamarca i Noruega. Eren tropes fàcils de reclamar però difícils de fer tornar a casa un cop s’havien aturat les hostilitats.

A l’any 966 el rei Ricard I va tenir la feliç idea de treure’s del damunt les tropes que l’havien ajudat, i que en aquell moment el molestaven, enviant-les cap a Espanya.

Els danesos, al sortir dels ports de Normandia, es van dividir segons la seva costum en diverses bandes. Una, composta per 28 vaixells amb aproximadament 1420 homes va anar a atacar les costes de l’Espanya musulmana. Van atacar les rodalies de Lisboa i aconseguiren unes primeres victòries aprofitant el factor sorpresa però van ser continguts per les tropes i la marina de Hacâm II, més nombroses i ben preparades. Els víkings es van retirar i van optar per envair Galícia que els oferia més possibilitats de triomf i on algunes de les bandes sortides de Normandia van anar en primera instància.

Monument a Al-Hàkam II al Campo Santo de los Mártires, Còrdova (Foto de Justo José Moreno Mérida)

Monument a Al-Hàkam II al Campo Santo de los Mártires, Còrdova (Foto de Justo José Moreno Mérida)

La Crònica d’Iria ens explica que Sisenando, bisbe de Santiago de Compostel•la, va demanar permís al rei Sanç (mort a finals de 966) per fortificar la capital de la seva diòcesi. El permís fou concedit i Santiago va ser envoltada de muralles, torres i profunds fossats.

Miniatura del segle XII que representa al rei Sanç I de Lleó

Miniatura del segle XII que representa al rei Sanç I de Lleó

Reunides diferents bandes de víkings danesos van sumar més de 100 vaixells, uns 8000 homes sota el comandament de Gundraed, (anomenat Gunderedo a la crònica). La gran expedició a Galícia sembla ser que no va començar fins el 968, segon any del regnat de Ramir III que era un nen en aquesta època. Governava en nom seu la seva tia Elvira que era una religiosa. Els nobles, no volent obeir a una dona i un nen, es van declarar independents.

Els víkings van saber aprofitar aquest estat d’anarquia i durant un any i mig no van trobar cap resistència ferma a les seves rapinyes.

Ramir III de Lleó

Ramir III de Lleó

El mes de març de 970 els víkings s’aproparen a Santiago de Compostel•la on el bisbe Sisenando els va sortir al pas presentant-los batalla el dia 29 en un lloc que els cronistes anomenen Frosnellos. L’atac va ser desastrós pel bisbe (que va morir d’una fletxada) i les seves tropes. Santiago va caure en mans dels víkings que es van dedicar a saquejar i incendiar fins a 18 ciutats gallegues i a desmuntar les campanes de la catedral per fondre-les i aprofitar per altres usos el seu metall.

L’any 971 els víkings decideixen abandonar Galícia per tornar a provar sort a l’Espanya musulmana. Durant la seva marxa van haver de lluitar amb Rudesindo, bisbe de Sant Martí de Mondoñedo, (posteriorment declarat sant amb el nom de Rossend) i parent del bisbe mort Sisenando, al qui Ramir III havia anomenat lloctinent de les tropes gallegues. A aquestes tropes es va sumar l’exèrcit del comte Gonzalo Sánchez que es va enfrontar amb els danesos i que fins i tot va arribar a matar el cabdill víking Gundraed.

Sant Rossend, a la façana del monestir de San Salvador de Celanova (Foto de Luis Miguel Bugallo Sánchez 'Lmbuga')

Sant Rossend, a la façana del monestir de San Salvador de Celanova (Foto de Luis Miguel Bugallo Sánchez ‘Lmbuga’)

Encara que debilitats, els víkings al sortir de Galícia van intentar atacar la costa occidental de l’Espanya musulmana. De nou Hacâm II crida la seves naus que immediatament es traslladen d’Almeria a Sevilla i a les costes occidentals. La presència de les naus musulmanes i els preparatius del califa van intimidar els víkings que van girar cua i van tornar cap a casa seva.

Drakkar al Tapís de Bayeux

Drakkar al Tapís de Bayeux

Anys 859-862 (Els víkings a Espanya, III)

Foli 241 del manuscrit de la Crònica d'Albelda (segle IX)

Foli 241 del manuscrit de la Crònica d’Albelda (segle IX)

Entre els anys 859 i 862 va tenir lloc l’expedició normanda de la Mediterrània, un dels atacs víkings més espectaculars. Björn Järnsida i Hastein varen comandar una flota de seixanta-dos vaixells que resseguint la península Ibèrica s’internà a la Mediterrània i arribà fins a la península Itàlica, saquejant multitud de ciutats i obtenint un important botí, tot i que només pogueren tornar vint de les naus que havien partit.

La Crònica d’Albelda no conté sobre aquesta invasió només que unes poques paraules:

Sota el regnat d’Ordoño I, els normands van aparèixer per segona vegada a les costes de Galícia, però van ser destrossats pel comte Pedro”

Miniatura medieval que representa al rei Ordoño I d'Astúries

Miniatura medieval que representa al rei Ordoño I d’Astúries

La incursió començà per Galícia assaltant Iria Flavia i posant setge a Santiago de Compostel•la on foren rebutjats, després saquejaren Al-Yazira al-Jadrá i travessaren l’estret de Gibraltar assolant la ciutat de Nador, el Castell d’Oriola i les illes de Mallorca, Formentera i Menorca on feren importants estralls.

Sebastià de Salamanca és una mica més explícit que la Crònica albeldana, i ho explica així:

En aquell temps els pirates normands van aparèixer per segona vegada en les nostres costes; després van arribar a Espanya (és a dir a l’Espanya àrab) i matant, cremant i saquejant, van assolar totes les costes d’aquest país. Travessant tot seguit l’estret es van apoderar de Nachor, ciutat de la Mauritània on van matar un gran nombre de musulmans. Després d’això van atacar i van despoblar les illes de Mallorca, Formentera i Menorca.”

Durant l’hivern es varen establir a la Camarga saquejant la vall del Roine, apoderant-se, al Rosselló, d’Elna, Santa Maria d’Arles, Sant Genís de Fontanes i assolant Empúries, arribant, potser, fins a Banyoles.

A la primavera de l’any 860 tornaren assolar la vall del Roine, atacant Valença, després navegaren cap a l’est, destruint la ciutat de Luna al nord d’Itàlia, Fiesole, Pisa i Florència.

El 861, de tornada, foren rebutjats de nou per la flota andalusina, que va destruir dues embarcions normandes. En el camí a casa només vint de les naus originals van retornar. Sembla que remuntant el riu Ebre varen arribar a saquejar Pamplona, on varen aconseguir capturar el seu rei Garcia I Iñíguez de Pamplona, al qual van alliberar a canvi del pagament d’un gran rescat (70.000 dinars).

Representació de García Íñiguez de Pamplona en el llibre sobre la Genealogía dels reis de Portugal

Representació de García Íñiguez de Pamplona en el llibre sobre la Genealogía dels reis de Portugal

Any 844 (Els víkings a Espanya, II)

La península Ibèrica a principis del Segle IX

La península Ibèrica a principis del Segle IX

L’expedició normanda de 844 fou un atac dels normands al regne d’Astúries i l’emirat de Qurtuba (Còrdova).

El 844 les naus normandes dels víkings (també anomenats urdumaniyyun o madjus), procedents d’una incursió pel riu Garona que va arribar fins a Tolosa, foren dispersades per una tempesta en direcció a la costa cantàbrica i arribaren a Gijón, que reconegueren però no atacaren, i seguiren en direcció a Galícia fins arribar a l’actual Torre d’Hèrcules (en aquell temps anomenada Farum Brigantium prop de A Coruña), on foren derrotades per les tropes que el rei Ramir I va enviar i on sembla que van ser cremades setanta de les naus normandes.

Farum Brigantum, actual Torre d'Hèrcules (A Coruña)

Farum Brigantium, actual Torre d’Hèrcules (A Coruña)

Les 54 naus i més de 50 barques de l’estol restant van passar per Lisboa i la van saquejar durant 13 dies entre l’agost i el setembre, fins que un exèrcit musulmà es va apropar per combatre’ls. Llavors els víkings es van desplaçar cap a l’Algarve i el golf de Cadis. Van pujar amb les seves naus pel Guadalquivir i el 25 de setembre van derrotar els cordovesos a la Batalla de Cabtal, saquejant les afores d’Isbiliya (Sevilla) mentre els ciutadans no presentaven batalla i fugien a Carmona, i els normands establiren un fortí a Tablada, d’on es van retirar el 28 de setembre quan van arribar 15 naus cordoveses.

Abd-ar-Rahman ibn al-Hàkam (quart emir omeia de Còrdova) va preparar un contingent per enfrontar-se als víkings que havien conquerit i saquejat Isbiliya un mes abans, amb la tropa d’Isbiliya, voluntaris de les marques, i l’exèrcit de les marques capitanejat per Musa ibn Qasi. Els normands es van dividir en quatre grups, un d’uns dos centenars de normands que va atacar Morón, un segon que va atacar Benilaiz, un tercer va atacar Fuente de Cantos i un quart a Còrdova. El gruix de l’exèrcit cordovès, de 16.000 homes va destruir el primer grup (a la batalla de Morón), i va atacar el campament de Tablada, amb el que els invasors van patir mil baixes, mentre uns altres quatre-cents van ser fets presoners i executats, i unes trenta de naus van ser destruïdes, sent els ostatges alliberats, però un grup, en veure la cavalleria enemiga va poder fugir entre Morón i Carmona, embarcant en les naus i finalment van negociar alliberar els presoners que quedaven a canvi de menjar i robes, i van continuar el seu viatge pel mediterrani, atacant territori bizantí fins a arribar a Alexandria en un viatge de catorze anys.

Amb el temps, el reduït nombre de supervivents víkings es va convertir a l’islamisme instal•lant-se com a grangers a la zona de Coria del Río, Carmona i Morón.

Abd-ar-Rahman ibn al-Hàkam va reconstruir les muralles i edificis d’Isbiliya, que havien quedat malmesos per la incursió, va fer construir naus a les drassanes de Cadis, Cartagena i Tarraquna (Tarragona) per la defensa del litoral, i va establir que en les capitanies hi hauria correus a cavall per poder transmetre amb rapidesa les notícies.

Estàtua en record de les incursions víkings a Catoira (Galicia)

Estàtua en record de les incursions víkings a Catoira (Galicia)

Els víkings a Espanya (I)

Danesos a punt d' envair Anglaterra.  Miscelànea sobre la vida de Sant Edmond, segle XII.

Danesos a punt d’ envair Anglaterra.
Miscelànea sobre la vida de Sant Edmond, segle XII.

L’any 844 feia més de 50 anys que els pirates escandinaus s’havien aventurat pels mars d’Europa, saquejant i incendiant les ciutats i les riques abadies dels territoris on desembarcaven. Les seves audaces expedicions tenien l’objectiu de saquejar amples territoris basant-se en la velocitat i la sorpresa. En general quan trobaven resistència real i/o organitzada es retiraven per buscar objectius més fàcils.

Al llarg dels anys les seves incursions havien sembrat l’espant a Holanda, les illes Britàniques i França. Després de la batalla de Fontenai cap poble s’atrevia a fer front als pagans, als que denominaven llops, a les feroces bandes de Hasting i de Bjaern, anomenat Costella de Ferro.

El mateix any de la batalla de Fontenai, la ciutat de Rouen va ser incendiada pels pirates, Tours va escapar de miracle i a Nantes, el bisbe i els seus fidels foren degollats dins la catedral.

Llavors va ser el torn d’Espanya…

Caventes, quod absit, dum navalis gentilitas piratico solent exercitu properare, ne videatur aliquid deperire…”

[Estigueu alerta, allunyeu-vos quan veieu les naus dels pirates pagans que tenen per costum fer incursions, procurant que ningú pereixi…]”

(Inscripció gravada en una fortalesa edificada per protegir la ciutat d’Oviedo)

Nau viking tipus Drakkar

Nau viking tipus Drakkar

Going Back Home

Portada del disc Going Back Home de Wilko Johnson i Roger Daltrey

El disc Going Back Home reuneix Roger Daltrey cantant dels Who i el que fora guitarrista en la primera formació de Dr. Feelgood, Wilko Johnson. Dos veterans d’envejable esperit jove, que no estan disposats a llençar la tovallola i que han gravat un dels àlbums de rock de vella escola més sòlids del panorama musical en molt de temps.

L’àlbum va ser editat l’onze de març del 2014 pel segell Chess Records (que va ser ressuscitat en concret per aquest projecta) i que compte amb el baixista Norman Watt-Roy, de The Blockheads i el bateria Dylan Howe, ex The Style Council ambdós companys de Wilko Johnson a la carretera. A més hi col.labora el teclista dels Dexy’s Mick Talbot ,l’armoricista Steve Weston i en Dave Eringa n’és el productor.

Dr. Feelgood van ser símbol del pub de rock de la dècada dels ’70, i precediren en esperit i actitud el punk que va arribar uns anys després. Els Feelgood eren una banda de Rhytm & Blues rude i contundent, que, amb els seus dos primers discos Down By The Jetty i Malpractice van marcar el panorama del rock and roll britànic influint sobre els gustos de bandes posteriors con The Jam o The Clash.

Wilko i Daltrey bons amics

L’àlbum es va començar a gestar en 2010 quan Roger i Wilko es van assentar junts en una entrega de premis i van començar a parlar de música coincidint en que a tots dos els agradava Johnny Kidd & The Pirates i tot parlant van decidir que volien col•laborar junts en un àlbum. Les seves agendes respectives ho van impedir fins novembre de 2013. Al gener d’aquest mateix any els metges van dictar a Wilko una sentència de mort, tenia un càncer terminal de pàncrees i li donaven 10 mesos de vida. El guitarrista es trobava en un bon moment de la seva carrera després del magnífic documental Oil City Confidential rodat per Julien Temple al 2009 i va decidir aprofitar al màxim el temps que li quedava.

Roger Daltrey en acabar el seu últim tour mundial i saber que Wilko es trobava bastant bé va pensar que era el moment de gravar junts. En Roger va dir que coneixia un petit i encantador estudi anomenat Yellow Fish a Uckfield, que segons Johnson va resultar ser un estudi genial. L’àlbum es va gravar en una setmana durant el mes de novembre, en mig, segons Johnson, d’un treball genial de tots i sota una atmosfera increïble. En Wilko està molt orgullós d’aquest treball al que considera el seu testament musical i on aquests dos musics han donat el millor d’ells i on la seva aliança musical funciona a la perfecció.

Poster anunciant el concert del 25 de febrer de 2013

Poster anunciant el concert del 25 de febrer de 2014

L’àlbum inclou majoritàriament obres que Wilko va escriure per Dr. Feelgood. Comença precisament amb la peça estàndard d’aquests Going Back Home, un tema escrit per Wilko Johnson i el guitarrista de Johnny Kidd & the Pirates, Mick Green. Un blues accelerat que fa ballar els morts. Continua amb Ice on The Motorway i Keep It To Myself que reflecteixen autèntic rock and roll i on la guitarra de Wilko i l’armónica de Steve Weston s’enfronten en un duel perfecta de tu a tu. Segueixen amb un tema de Bob Dylan de 1965, Can You Please Crawl Out Your Window? tema que malgrat vocalista i guitarra volen portar al seu corral, no acaben d’aconseguir que deixi de sonar a Dylan. Segueix amb Turned 21 que és una balada sincera, i potser el tema on la veu queixosa de Daltrey queda més lluïda; és un molt bon tema que mai abans havia estat publicat o tocat en directe. Some Kind Of Hero de l’àlbum Don’t Let Your Daddy Know escrita per Wilko el 1991, és una peça breu, enèrgica i contundent, Wilko al 100%, a la que segueix Sneaking Suspicion i Keep It Out of Sight dos temes dels Feelgood que no tenen res a envejar a les versions originals, i Everybody’s Carrying a Gun del primer àlbum en solitari de Wilko Solid Senders (1978). L’àlbum acaba amb una de les més estimades cançons de Dr. Feelgood All Through The City, on Daltrey n’aconsegueix capturar l’esperit perfectament.

El seu treball va ser presentat en directe el 25 de febrer de 2014 al O2 Shepherds Bush Empire en el que va ser un concert emotiu i contundent alhora. Pel març Wilko es va sotmetre a una llarga operació de 9 hores de la qual els metges es van mostrar “cautelosament optimistes”. Mentre que Roger Daltrey va donar els royalties derivats d’aquest treball a la seva fundació Cancer Trust que ajuda als adolescents amb càncer.

Going Back Home ha obtingut un notable èxit al Regne Unit on ha arribat al tercer lloc en la llista UK Albums Chart, el millor registre de la carrera en solitari de Daltrey i la millor posició des de l’àlbum de The Who Face Dances, que arribà a número dos en 1981. També ha suposat el més gran èxit comercial de Wilko Johnson des de el llançament del àlbum de Dr. Feelgood Stupidity, que va arribar al número u d’aquesta mateixa llista el 1976. L’àlbum es disc d’or al Regne Unit per haver venut més de 100.000 còpies.

Al llarg de tot el treball Wilko Johnson demostra estar en una excel•lent forma musical i la seva guitarra continua tan esmolada i aguda com sempre. En definitiva, un disc enèrgic i alegre del començament a la fi, on les cançons no són un exercici de nostàlgia. Són 34 minuts i 29 segons de pur i vibrant Rythm & Blues.

Roger Daltrey i Wilko Johnson a la feina.

Roger Daltrey i Wilko Johnson a la feina.