Mantícora

Mantícora en una il·lustració del Bestiari de Rochester (v. 1230-1240)

Mantícora en una il·lustració del Bestiari de Rochester (v. 1230-1240)

 

El mantícora és un monstre amb cap humà (o de dimoni), cos de lleó i cua de drac o escorpí. Té tres fileres de dents verinoses i un bram similar a instruments de vent. El seu origen es troba a la mitologia persa i la paraula mantícora derivaria del persa ‘mardkhora’, això és ‘devorador d’homes’, però la seva fama ve d’obres de cultura popular. Apareix a nombrosos bestiaris medievals, que l’ubiquen als boscos d’Àsia. El cristianisme associa la mantícora amb el diable però també amb el profeta Jeremies.

El primer a descriure aquest animal fantàstic fou Ctèsies de Cnidos, metge grec que va viure a la cort d’Artaxerxes II de Pèrsia al segle IV aC. i que en el seu llibre Índica (Història de l’Índia), del que ha sobreviscut un resum a la biblioteca del patriarca Foci I de Constantinoble diu:

Ctèsies també parla del Mantícora, una bèstia que es troba entre els indis, i que té la cara semblant a la dels homes. Aquesta bèstia és tan gran com un lleó i el color de la pell d’un vermell similar a la de cinabri; té dents disposats en tres files, les orelles i els ulls blaus similars als d’un home. La seva cua s’assembla a la d’un escorpí de terra, mesura més d’un colze i es rematada amb un agulló. A la cua, lateralment, estan disposats aquí i allà, altres agullons, a més dels que, com a la cua de l’escorpí, està situat a la punta. És amb això que el Mantícora pica a qui s’acosta i qualsevol persona ferida pel seu agulló té una mort segura. Si algú lluita a distància amb el Mantícora, aquest, aixecant la cua comença a llançar els seus dards contra l’oponent al davant d’ell, o, voltant, intenta pegar-li per darrere estenent-li la seva cua en una línia recta. El mantícora pot llançar els seus dards fins a un centenar de metres de distància i qualsevol ésser viu que és colpejat per ells (a excepció de l’ elefant) te una mort segura… El terme “martichoras” significa en grec menjador d’homes, pel fet que aquesta bèstia s’alimenta sobretot d’homes, així com d’altres animals.”

 
Mantícora representada en un antic bestiari
 

Evocant els animals que va veure a Roma, Pausànias va escriure en la seva Descripció de Grècia:

Quant a la bèstia descrita per Ctèsies en la seva Història de l’Índia a la que els indis anomenen martichoras i els grecs devoradora d’homes, m’inclino a creure que aquest és el tigre. Però el fet que té tres files de dents en cadascuna de les seves mandíbules, i els agullons al final de la cua amb la qual es defensa en el combat cos a cos, i que dispara com les fletxes un arquer sobre els seus enemics distants, crec que és una faula que es transmeten els indis a causa del seu temor excessiu de la bèstia”

 

Relleu de pedra d'un mantícora a la paret sud de l'atri exterior de l'església parroquial Nostra Senyora de Maria Gail, ciutat de Villach, Caríntia, Àustria

Relleu de pedra d’un mantícora a la paret sud de l’atri exterior de l’església parroquial Nostra Senyora de Maria Gail, ciutat de Villach, Caríntia, Àustria

 
Plini el Vell no compartia l’escepticisme de Pausànias. Va seguir la Història natural d’Aristòtil a l’incloure el martichoras (mal transcrit com manticorus, passant amb aquesta grafia a la resta d’idiomes europeus) a la seva Història Natural (VIII, 30) on diu que, segons Ctèsies:

Hi ha entre els etíops un animal anomenat Mantícora; té tres files de dents que calcen entre si com els d’una pinta, cara i orelles d’home, ulls blaus, cos carmesí de lleó i cua que acaba en agulló, com els escorpins. Corre amb molta rapidesa i és molt aficionat a la carn humana; la seva veu és semblant a la consonància de la flauta i de la trompeta.”

Mantícora representada en el Bestiari de Worksop (v. 1185)

Mantícora representada en el Bestiari de Worksop (v. 1185)

 
Claudi Elià, deixeble de Pausànias, en la seva Història dels Animals (IV; 21) explica:

Hi ha a l’Índia una fera robusta de força, de mida com el major lleó, vermella de pell, tant que sembla ser del color del cinabri, peluda com els gossos: rep el nom de martichóras en la llengua dels indis. Posseeix una cara dotada de trets tals que sembla que la té no d’animal salvatge sinó d’home. En el seu maxil•lar superior estan encaixades tres files de dents, i en l’inferior tres files, afiladíssimes a la punta, més grans que els del gos. Les orelles s’assemblen també elles a les de l’home, però són més grans i peludes. Els seus ulls són de color blau clar, i també aquests s’assemblen als de l’home, però fem-nos a la idea que les seves potes i urpes són com de lleó. En l’extremitat de la seva cua està adossat un agulló d’escorpí que pot ser d’una longitud de més d’un colze, i la resta de la seva cua es diferencia per agullons situats a banda i banda d’ella. La punta de la cua infligeix una picada mortal a qui es posa al seu abast, tant que el mata a l’instant. I si algú el persegueix, dispara lateralment els seus agullons com fletxes, i és un animal capaç de disparar lluny. Quan deixa anar els agullons cap endavant, encorba la cua i, si els deixa anar cap enrere a l’estil dels ‘sacas’ [tribus nòmades del Iran], llavors la estira el més llarga possible. I el projectil mata a tot aquell a qui abast; l’elefant és l’únic al qual no mata. Els agullons disparats tenen un peu de llargs i el gruix d’una boga. Explica Ctèsies, i assegura que concorden amb ell els indis, que en els llocs des d’on són disparats aquests agullons brollen altres del sòl, perquè aquest mal tingui descendència. I, segons explica el mateix autor, es delecta sobretot menjant homes, i, per cert, mata munts d’ells, i no els tendeix emboscades d’un en un sinó que, arribat el cas, seria capaç d’atacar dos i fins a tres, i els domina tot sol a tots ells. Venç en baralla als restants animals, però a un lleó no és mai capaç d’abatre’l. Que aquest animal troba el major delit atipant-se de carn humana, el denuncia ja de per sí el seu nom, ja que en llengua grega vol dir que l’animal és antropòfag. I d’aquest fet es deriva el seu nom. Va en la seva naturalesa ser rapidíssim, com el cérvol. Els indis capturen les cries d’aquests animals quan encara les seves cues estan desproveïdes d’agullons, i les matxuquen amb una pedra perquè no puguin brollar. Emet un so que s’apropa extraordinàriament al d’una trompeta. Explica Ctèsies haver vist també a aquest animal entre els perses, on havia estat portat com a regal per al rei dels perses.”

 

Il·lustració al llibre 'Una descripció de la naturalesa de bèsties de quatre potes' de Joannes Jonstonus (1678)

Il·lustració al llibre ‘Una descripció de la naturalesa de bèsties de quatre potes’ de Joannes Jonstonus (1678)

 
El llibre Història Natural de Plini el Vell va ser àmpliament gaudit i acríticament cregut al llarg de l’Edat Mitjana europea, període durant el qual el Mantícora es descrit i il•lustrat en diversos bestiaris.
 

Anuncis

2 thoughts on “Mantícora

  1. L a imaginació humana ha creat al llarg de segles un bestiari amplíssim. Està molt bé dedicar un espai a alguna d’aquestes poderoses criatures màgiques. Sincerament aquesta la desconeixia completament, i m’ha sorprès aquesta capacitat de llançar dards enverinats. És ben interessant veure que allò que escriuen els naturalistes grecollatins té la seva plasmació figurativa, ja sigui en miniatures o capitells, reflex de la pervivència de part de la saviesa del món antic a l’època medieval. La manticora, una descoberta. Gràcies!

  2. Gràcies pel teu comentari Eduard.
    Volia dedicar unes quantes entrades a realitzar un bestiari medieval fantàstic, de moment n’he fet un. Deixaré passar uns dies i veuré si el tema tindrà continuitat. Fins aviat!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s