Blèmies

Representació d'un blèmia a les Cròniques de Nuremberg (1493)

Representació d’un blèmia a les Cròniques de Nuremberg (1493)


 
Ctèsies de Cnidos, el metge grec que durant el segle V aC. va estar al servei del rei persa Artaxerxes, va explicar en el seu llibre Indika les meravelles que havia vist a la llunyana India, una d’elles van ser uns estranys acèfals, que, al no tenir cap, tenien el rostre al pit i els ulls a les espatlles. Eren coneguts amb el nom de blèmies (a altres indrets denominats com blemmies, blemmyes, blemiis, blemias, blemies, blembi, o bilemni i també coneguts com acèfal, esternocèfal, gastrocèfal, epistyge, o epiphago.

En el llibre IV de l’ Història, Heròdot menciona els akephaloi (acèfals) on després d’enumerar una sèrie d’animals escriu:

es veuen homes cinocèfals [amb cap de gos] i altres, si creiem el que ens expliquen, acèfals, dels qui es diu que tenen els ulls al pit…”

Pomponi Mel•la considerat el primer geògraf romà, va escriure al voltant de l’any 43 dC. l’obra De situ orbis, coneguda també com Chorographia. En ella escriu:

Els blèmies no tenen cap i tenen la cara al pit”.

Els blèmies provocaren moltes llegendes entre els romans. La més coneguda està al llibre Història Natural de Plini el Vell on trobem també els que ell denomina blemmyas, que, segons explica, habiten a la part oriental de l’interior d’Àfrica i dels qui:

…es diu que els manca el cap: la seva boca i els seus ulls es troben fixos en el seu pit.”

Imatge dels blèmies en el llibre 'Viatges' de John Mandeville

Imatge dels blèmies en el llibre ‘Viatges’ de John Mandeville


 
Aule Gel•li, escriptor romà del segle II dC., a la seva obra Noctes Atticae (que agrupa informació sobre història, filosofia i filologia, en un total de 20 llibres), considera que els “(…) homes sense cap, tenint els ulls en les seves espatlles” és una raça monstruosa que, al costat dels cinocèfals i els monocoli, habiten a l’Índia.

Gai Juli Solí (Gaius Julius Solinus) a mitjans del segle IV dC. va ser l’autor de l’ anomenat De mirabilibus mundi (‘Les meravelles del món’), que circulà tant amb el títol de Collectanea rerum memorabilium (‘Col•lecció de curiositats’), com de Polyhistor. En aquesta obra, que segueix les petjades de Plini el Vell i de Pomponi Mel•la, situa els blèmies al territori de Líbia on habiten una illa desèrtica i incomunicada al naixement del riu Nil on “neixen sense cap i tenen els ulls al pit”.

Pels mateixos anys que Solí, Aureli Agustí, més conegut com Agustí d’Hipona o simplement com Sant Agustí, escrivia que aquests monstres habitaven al regne del Preste Joan i en la seva obra La ciutat de Déu insisteix en que:

…diuen que altres (homes) no tenen cap i tenen els ulls a les espatlles.”

Sant Agustí assegura haver-los vist personalment en els seus viatges apostòlics per Etiòpia, segons un episodi àmpliament difós en el Renaixement, però probablement apòcrif.

Representació coneguda més antiga de Sant Agustí conservada a Sant Joan del Laterà (segle VI)

Representació coneguda més antiga de Sant Agustí conservada a Sant Joan del Laterà (segle VI)


 
Cosme l’Indicopleustes (és a dir Cosme ‘el viatger indi’) va ser un marí grec d’Alexandria que va viatjar a Etiòpia, l’Índia i Sri Lanka en la primera meitat del segle VI. Posteriorment es va fer monjo i cap a l’any 550 va escriure un llibre estrany anomenat Topografia cristiana, que va il•lustrar profusament. En aquest llibre manté l’existència de dos tipus de blèmies diferents: uns amb boca i ulls en el pit i uns altres amb els ulls a les espatlles.

Isidor de Sevilla, destacat eclesiàstic, erudit i orador visigot, bisbe de Sevilla i autor d’obres religioses i enciclopèdiques que va viure a cavall dels segles VI i VII, tot seguint l’obra de Solí arriba a les mateixes conclusions que Cosme. En el llibre XI de la seva obra Etimologies, (que eren una mena de summa del saber del moment), parla dels blèmies en aquests termes:

Es creu que a Líbia neixen els blemmyas, que presenten un tronc sense cap i que tenen al pit la boca i els ulls. Hi ha altres que, privats de coll, tenen els ulls en les espatlles.”

Un blèmia, en una ilustració de 1544 al llibre Cosmographia de Sebastià Münster

Un blèmia, en una ilustració de 1544 al llibre Cosmographia de Sebastià Münster


 
A Plini devem que aquest ésser llegendari s’incorporés al imaginari cultural occidental gràcies a que el seu llibre va ser àmpliament difós a l’edat mitjana quan aquests monstres es van fer populars i van aparèixer en diverses obres i bestiaris.

Tal és el cas de l’anònim autor al segle VIII del Liber monstrorum de diversis generibus que escriu d’ells:

Hi ha també homes, en una illa del riu Brixonte [riu que situa pròxim al Nil] que neixen sense cap. En grec es diuen Epistigi. I tenen set peus d’alt, i exerciten al pit totes les funcions que competeixen al cap, llevat que sembla que tenen els ulls sobre l’esquena.”

Texts molt similars es troben en enciclopèdies del segle XIII com De natura rerum de Tomàs de Cantimpré, qui denomina Epiphagos a aquestes criatures.

Jean de Mandeville és el personatge fictici del llibre Viatges o Meravelles del Món publicat el 1356, l’autor del qual se’n desconeix l’identitat. El personatge s’embarca el 1322 i recorre el món durant 34 anys. Al seu retorn decideix dictar les seves experiències a un metge de Lieja. Malgrat el seu caràcter totalment fictici, quan el llibre va ser publicat molts van creure que de veritat existia Mandeville, i el llibre era considerat una veritable referència geogràfica, arribant a convertir-se en una de les obres més cèlebres de l’Edat Mitjana. Mandeville col•loca els blèmies habitant part de cinquanta-quatre grans illes en el sud d’Àsia, en algun lloc al voltant de les illes Andaman. Escriu:

En una altra banda, hi ha gent lletja sense cap, que tenen ulls en cada espatlla, la boca és rodona, com ferradura, al centre del seu pit. En una altra part hi ha homes sense cap, els ulls i boca dels quals estan a l’esquena.”

Retrat fictici de Sir John Mandeville (1459)

Retrat fictici de Sir John Mandeville (1459)


 
El francès Pierre D’Ailly va escriure un tractat cosmogràfic el 1410 que anomenà Imago Mundi (‘imatge del món’) i que en parlar del continent indi diu:

Hi ha també altres (homes) sense cap, amb els ulls a l’esquena; en lloc de nas i boca tenen dos forats al pit; i tenen també pelatge com les bèsties.“

Fixem-nos en que aquests éssers fantàstics són situats sempre en el límit geogràfic que marca les terres conegudes de les desconegudes en cada moment històric des de la perspectiva occidental. Són situats a Líbia (que es com es coneixia Àfrica a la antiguitat), a les fonts del riu Nil, a l’Índia o en unes illes al sud d’Àsia.

Conforme el món es va fent més i més gran aquests éssers són desplaçats més lluny geogràficament. La prova la tenim en que acabat de descobrir el continent americà els blèmies ja són representats en la famosa carta nàutica atribuïda a l’almirall otomà Piri Reis que data del 1513; a la regió sud-americana hi són representats un cinocèfal, un unicorn i un blèmia.

Blèmia representat a terres sud-americanes al mapa de Piri Reis (1513)

Blèmia representat a terres sud-americanes al mapa de Piri Reis (1513)


 
El salt definitiu al Nou Món es produeix al final del segle XVI quan l’aventurer, escriptor, soldat i cortesà, Sir Walter Raleigh, que havia explorat la regió de la Guyana entre el riu Orinoco i l’Amazones, escriu la crònica del seu viatge on explica per testimonis indirectes, que una tribu d’acèfals, que ell denomina ewaipanoma, viuen a les profunditats de la selva. Al seu llibre titulat The discoverie of the large, rich, and beautiful Empire of Guiana, with Manoa escriu:

Els indis que habiten en els límits de Caora tenen el cap tot d’una peça amb les esquenes, el que és igualment monstruós i increïble: però jo sostinc això gairebé com a cosa certa. Es denomina a aquest extraordinari poble Ewaipanomas i no hi ha ni un sol nen a la Arromaia que no asseguri allò que jo escric en la meva relació: que els seus ulls estan sobre les espatlles i la boca al pit.”

L’holandès Levinus Hulsius va fer una edició del llibre il•lustrada que va ser editada a Nüremberg l’any 1599. En el capítol VI inclou un gravat fet per Jocodus Hundius en el que se’ns mostren aquests éssers armats d’arcs i fletxes.

Gravat fet per Jocodus Hundius on són representats els Ewaipanomas, els blèmies americans (1599)

Gravat fet per Jocodus Hundius on són representats els Ewaipanomas, els blèmies americans (1599)


 
Sebastian Münster a la seva obra Cosmographia universalis del 1544 i Konrad Licostene al seu llibre Prodigiorum ac ostentorum chronicon del 1557, mantenen l’existència d’éssers fantàstics com realment existents. La llegenda es manté en el segle XVII, com mostren Fortunius Licetus a De monstrorum caussis, natura et differentiis de l’any 1616 o Ulises Aldrvandi a la seva obra Monstrorum història del 1642. Per aquests anys encara podem trobar al navegant francès Jean Alfonse Saintonge que menciona entre les coses meravelloses de la terra d’Angola la presència de prodigis tals com “gens sans teste” [gent sense cap].

La imatge dels blèmies com éssers realment existents comença a decaure en el segle XVIII davant la manca d’observacions directes i de proves realment convincents de la seva existència. Finalment són relegats al catàleg de figures fantàstiques.
 


 
 
Bibliografia i enllaços:

Blemias Article de la Wikipedia (en castellà).

Acéfalos o Blemmias Article ‘Diccionario de los monstruos’ de la web Valdeperrillos.com (en castellà).

Solí, Gai Juli; The Mirabilibus Mundi Capítols del llibre on es parla dels blèmies (en llatí).

Garcia Arranz, J.J.; Monstruos y mitos clásicos en las primeras crónicas e imágenes europeas de América: los acéfalos Capítol del llibre Humanismo y pervivencia del mundo clásico (pp. 337-347), 1996 (Fitxer PDF en castellà).
 
 

Anuncis

3 thoughts on “Blèmies

  1. Fascinant aquesta mostra imaginativa del bestiari humà. Podríem ridiculitzar la credulitat d’autors i lectors d’altres segles, però l’home modern no ha canviat pas gaire. La imaginació sempre vola massa amunt, tot i que de vegades la naturalesa també ens sorprèn amb els costums o les formes estranyes d’alguns animals. En tot cas, ara d’homes amb un cap portàtil inútil, funcionant com si el cervell estés a les entranyes ni hi ha uns quants, sense ni una unça de senderi. Gràcies pels blèmies, una altra entrada sorprenent.

  2. Tens raó, la imaginació humana no té limits, com tampoc els té la nostra credulitat. Hem arraconat uns éssers fantàstics antics, però n’hem creats de nous com el yeti, el big foot, els extraterrestres i tants d’altres.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s