Karl Bodmer

 

Campament dels indis Peikann

Campament dels indis Peikann


 

Karl Bodmer (1809–1893) va ser un artista gràfic, litògraf, dibuixant, il•lustrador i pintor nascut a Suïssa. Membre de l’Escola de Barbizon és conegut a Alemanya per les seves aquarel•les, dibuixos i aiguatintes de ciutats i paisatges dels rius Rin, Mosel•la i Lahn. A Estats Units és molt conegut com un dels pintors que va capturar l’oest americà del segle XIX amb representacions molt precises dels seus habitants.

 

Indi Missouri, indi Oto i cap dels Puncas

Indi Missouri, indi Oto i cap dels Puncas


 

Entre els anys 1832 i 1834 va acompanyar al príncep, explorador i botànic alemany Maximilian zu Wied-Neuwied en la seva expedició a nord-amèrica. Maximilian el va contractar com a artista per documentar amb imatges les ciutats, rius, pobles i persones que veurien al llarg del recorregut, incloent els nadius americans.

 

Guerrer Moenitarri en el vestit de la dansa del gos

Guerrer Moenitarri en el vestit de la dansa del gos


 

El pintor i el príncep van recórrer els rius d’Ohio, el riu Missouri i el riu Mississipí. Karl Bodmer, llavors amb 23 anys d’edat, va pintar nombroses aquarel•les que van ser de gran influència en la imatge que els europeus es van fer dels amerindis.

 

Indi Saki i indi Musquake

Indi Saki i indi Musquake


 

Les litografies de Bodmer, editades per les Éditions Arthus-Bertrand a París, són una font important d’informació per als actuals amerindis desitjosos de trobar dades del seu passat. Bodmer va deixar un extraordinari llegat sobre les armes, les eines i els costums dels autòctons nord-americans que constitueixen un autèntic document antropològic.

 

Dansa del bisó dels indis Mandan davant de la seva casa de medicaments

Dansa del bisó dels indis Mandan davant de la seva casa de medicaments


 

Pintant va documentar la cultura de moltes de les tribus americanes natives que va trobar, en particular els mandans i hidatses, que vivien en els pobles assentats a les ribes del Missouri, però també pobles nòmades com els dakotes, assiniboines, Crees de les planes, Gros ventres i Peus negres.

 

Indis Mandan

Indis Mandan


 

Les pintures a l’aquarel•la de Bodmer de persones, objectes i costums entre els indígenes són reconeguts com dels més precisos i informatius que s’han fet mai.

 

Indi Assiniboine i indi Yanktonan

Indi Assiniboine i indi Yanktonan


 

Molts dels treballs de Bodmer van ser plasmats en el llibre del príncep Maximilian titulat Maximilian Prince of Wied’s Travels in the Interior of North America, during the years 1832–1834.

 

Mandeh-Pahchu Un jove indi Mandan

Mandeh-Pahchu Un jove indi Mandan


 
 
 
 

Anuncis

La mort de Reinald de Châtillon

Reinald de Châtillon (Rainaldus Princeps Antiochenus)

Reinald de Châtillon (Rainaldus Princeps Antiochenus)

Reinald de Châtillon, nascut al voltant de 1125 i mort el 4 de juliol de 1187 fou un cavaller francès que es va unir el 1147 a la Segona Croada en busca de fortuna. Malgrat el fracàs d’aquesta croada va romandre a Terra Santa convertint-se en príncep d’Antioquia entre 1153 i 1160 gràcies al seu matrimoni amb Constança d’Antioquia, l’hereva del principat a qui es va unir secretament el 1153. Ni el rei Balduí III de Jerusalem, ni el Patriarca d’Antioquia, Aimery de Llemotges, van veure amb bons ulls aquest matrimoni amb un personatge de llinatge inferior.

En 1156 Reinald decideix atacar l’illa de Xipre com a represàlia per no haver rebut uns diners del emperador bizantí Manel I Comnè. Per finançar l’expedició demana diners al Patriarca Aimery de Llemotges que en negar-se a sufragar les despeses és despullat, torturat, les seves ferides cobertes amb mel i exposat al sol per ésser picat pels insectes. Després d’aquest turment Aimery està disposat a pagar i la projectada expedició es duu a terme. Les tropes de Reinald arrasen Xipre tot matant, violant i saquejant.

Reinald i tortura d'Aimery. Il·lustració de Guillem de Tir

Reinald i la tortura d’Aimery. Il·lustració al llibre de Guillem de Tir ‘Història i continuació’

L’emperador bizantí decideix marxar amb el seu exèrcit cap Antioquia i Reinald, enfrontat amb unes forces molt superiors, decideix humiliar-se i demanant públicament perdó davant Manel I Comnè. A partir d’aquest moment és Reinald qui pagarà tribut a l’emperador.

El 1160 en una expedició de saqueig contra camperols siris i armenis a les proximitats de Marash, Reinald és capturat pels musulmans i confinat a la ciutat d’Alep durant 17 anys, transcorreguts els quals és alliberat pagant la extraordinària quantitat de 120.000 dinars d’or.

Reinald fet pressoner (Il·lustració del mestre de Fauvel)

Reinald fet pressoner (Il·lustració del mestre de Fauvel)

Reinald retorna del llarg captiveri més ambiciós i assedegat de sang que mai. Degut a que la seva dona havia mort el 1163 i que el seu fillastre havia heretat el Principat d’Antioquia, Reinald contreu matrimoni amb una altra vídua rica, Estefanía de Milly, hereva del senyoriu de Transjordània, incloent els castells de Kerak i Montreal, al sud de la mar Morta. Aquestes fortaleses controlaven la ruta de les caravanes entre Egipte i Damasc, i permetien l’accés al mar Roig. Reinald es va fer famós per la seva crueltat, doncs sovint despenyava als seus enemics des de dalt del castell perquè s’estavellessin a les roques al peu de la fortalesa.

En 1181, violant la treva que s’havia signat entre cristians i musulmans, Reinald de Châtillon es va dedicar a assaltar les caravanes àrabs que passaven per les rodalies de Kerak. Malgrat el soldà Saladí va exigir al rei de Jerusalem que castigués a Reinald, Balduí IV es va confessar impotent per controlar al seu vassall.

En 1182 Reinald va posar en pràctica un projecte que havia acariciat feia temps: llançar una esquadra pel mar Roig per atacar les riques caravanes marítimes que anaven a la Meca i fins i tot atacar la mateixa Ciutat Santa de l’islam.

Representació artística del soldà Saladí

Representació artística del soldà Saladí

La seva flota va resseguir la costa africana del mar Roig, atacant les petites ciutats costaneres per on passaven. Finalment van atacar i saquejar Aidib, el gran port nubi davant de La Meca. Allà van capturar diversos mercants carregats amb riqueses que procedien d’Aden i de l’Índia i un grup de desembarcament va saquejar una enorme caravana indefensa que havia passat pel desert procedent de la vall del Nil. Des Aidib els corsaris van saltar a Aràbia on van incendiar les embarcacions dels ports de Medina, i van penetrar fins ar-Raghib, un dels ports de la mateixa Meca. Tot seguit van enfonsar un vaixell de pelegrins destinat a Gidda. Tot el món musulmà va ser presa de l’horror. Fins i tot els prínceps d’Alep i Mossul, que havien sol•licitat ajuda franca, estaven avergonyits de tenir aliats que feien semblants ultratges a la fe.

El germà de Saladí va prendre mesures i va enviar una flota tripulada per mariners marroquins en persecució dels francs. La flota musulmana i la flota corsària de Reinald es van enfrontar en aigües d’al-Hawra. Els musulmans s’imposaren i van fer presoners a gairebé tots els homes a bord de les naus. Alguns d’ells van ser enviats a la Meca, per ser cerimoniosament executats. Els presoners restants se’ls van endur al Caire, on tots van ser decapitats. Saladí va jurar solemnement que Reinald no seria perdonat mai per l’ultratja comès i, si calia, el mataria amb les seves pròpies mans.

Aquest mateix any, el soldà va atacar Kerak. El setge va ser aixecat gràcies a la intervenció de Ramon III de Trípoli, i Reinald va poder tornar a estar tranquil fins 1186 quan es va aliar amb Guiu de Lusignan i la seva esposa Sibil•la de Jerusalem contra Ramon III de Trípoli aconseguint el reconeixement de Guiu com a nou rei de Jerusalem. També en 1186 Reinald va atacar una caravana en la qual viatjava la germana de Saladí tornant a trencar la treva entre el soldà i els creuats dient que ell no havia signat cap acord de pau amb els musulmans.

Miniatura per a la batalla de Cresson, dos mesos abans de la batalla de Hattin (Bibliothèque Nationale FR. 5594 Fol. 197, Sebastián Mamerot, Les Passages Fait ultramar, vers 1490)

Miniatura per a la batalla de Cresson, dos mesos abans de la batalla de Hattin (Bibliothèque Nationale FR. 5594 Fol. 197, Sebastián Mamerot, Les Passages Fait ultramar, vers 1490)

En 1187, Saladí va envair el regne de Jerusalem i va derrotar als creuats a la batalla de Hattin. Tant Reinald com el rei Guiu van ser fets presoners a la batalla. El cronista, poeta i historiador persa Imad al-Din, secretari personal de Saladí refereix el que va passar a continuació:

Saladí va convidar al rei [Guiu] a seure al seu costat i, quan va entrar Arnat [a les cròniques àrabs Reinald és anomenat Arnat], el va instal•lar prop del seu rei i li va recordar les seves malifetes: “Quantes vegades has jurat i després has violat els teus juraments, quantes vegades has signat acords que no has respectat! ” Arnat li va manar contestar a l’intèrpret: “Tots els reis s’han comportat sempre així. No he fet res més del que fan ells.” Mentrestant, Guiu panteixava de set, donava cops de cap com si estigués borratxo i el seu rostre traslluïa un gran temor. Saladí li va dirigir paraules tranquil•litzadores i va manar que li portessin aigua gelada, que li va oferir. El rei va beure i després li va tendir la resta a Arnat que va apagar la set al seu torn. El sultà li va dir llavors a Guiu: “No m’has demanat permís abans de donar-li de beure. No estic obligat, per tant, a concedir-li la gràcia. Després d’haver pronunciat aquestes paraules, el soldà va sortir, va muntar a cavall i després es va allunyar, deixant als captius presa del terror. Va supervisar el retorn de les tropes i després va tornar a la seva tenda. Un cop allà, va manar portar Arnat, va avançar cap a ell amb el sabre a la mà i el va colpejar entre el coll i l’omòplat. Quan Arnat va caure a terra, li van tallar el cap i després van arrossegar el seu cos pels peus davant el rei, que es va posar a tremolar. En veure’l tan impressionat, el soldà li va dir amb to tranquil•litzador: “Aquest home només ha mort per la seva maldat i la seva perfídia. “

 

Mort de Reinald de Châtillon, il·lustració al llibre de Guillem de Tir, Història i continuació (manuscrits BNF Richelieu francès 68, foli 399)

Mort de Reinald de Châtillon, il·lustració al llibre de Guillem de Tir, Història i continuació (manuscrits BNF Richelieu francès 68, foli 399)

Al rei Guiu se li va perdonar la vida i va estar presoner a Damasc fins 1188 quan Saladí es va adonar que, alliberant-lo, causaria problemes en el camp dels creuats, ja que Guiu era un cap menys capaç que els que en aquell moment governaven.
 
 
 

Bibliografia i enllaços:

Reinaldo de Châtillon. Article de la Wikipedia (en castellà).

Aimery de Llemotges. Article de la Wikipedia (en anglès).

Saladí. Article de la Viquipèdia (en català).

Guiu de Lusignan. Article de la Viquipèdia (en català).

Sibil·la de Jerusalem. Article de la Wikipedia (en castellà).

Imad al-Din. Article de la Wikipedia (en castellà).

Batalla de Hattin. Article de la Viquipèdia (en català).
 
 
 

Viaje a Palestina

Portada del llibre Viaje a Palestina d'Ediciones B

Luis Reyes Blanc (autor d’ Historias del África perdida) va començar a conèixer Palestina als anys 60 quan va treballar durant un temps en un kibbutz israelià,:

más como la experiencia progre del que vive en una comuna que no como un sentimiento pro sionista.”

Recordem que els kibbutz eren aquelles granges comunistes gestionades per jueus d’esquerres procedents d’Europa que van ser decisives per la colonització d’Israel. Posteriorment a aquesta experiència va visitar sovint aquestes terres com a periodista per cobrir els diferents conflictes sorgits a l’Orient Mitjà i el 1996 va estar enviat per la Unió Europea com observador internacional a cobrir les primeres eleccions palestines. Explico això per tal de clarificar que l’autor coneix profundament Palestina i el seu poble del qual n’ha vist la seva evolució al llarg de quaranta anys.

El llibre és una barreja de crònica de viatges i guia turística, especialment de la ciutat de Jerusalem. L’autor no ens atabala amb un allau de llocs, dates i noms, encara que n’hi ha, i molts. En curts capítols ens va portant per les diferents parts de la ciutat de Jerusalem i mentre ens explica la seva història no dubte en recomanar-nos un bon hotel, un lloc on fer nit i estar ben atès per pocs diners o dir-nos on podem menjar una bona pizza. La narració es amena, a vegades fins i tot, divertida, però també dura quan el tema que toca ho requereix.

 

Jerusalem vista des de la Muntanya de les Oliveres

Jerusalem vista des de la Muntanya de les Oliveres


 

La ciutat de Jerusalem te un llarg passat (i també un present) de matances i destrucció, de guerres de religió i racisme.

Jerusalem vuelve loco” escriu l’autor al començament del seu llibre. Et torna boig per la concentració d’història, religió i mitologia que posseeix cada pedra, cada metre quadrat de la ciutat. Una ciutat compartida per àrabs, jueus, grecs, armenis, coptes i etíops que conviuen en un precari equilibri i on han de compartir els seus llocs sagrats. Una bogeria que queda retratada perfectament en el capítol que dedica al Sant Sepulcre custodiat per un armeni, un grec i un franciscà que cada nit són tancats a l’interior del recinte per un àrab. Una ciutat on tenen presència les tres grans religions monoteistes del món: la jueva, la cristiana i la musulmana. Una ciutat amb molta tensió ambiental on es celebren tres nits de Nadal diferents: la cristiana, que guiada pel calendari gregorià es celebra el 24 de desembre i la ortodoxa i l’armènia, que guiades pel calendari julià, es celebra el 5 de gener.

 

El Mont del Temple, on es troben situats el Mur de les Lamentacions i la Cúpula de la Roca, santuaris per al judaisme i l'islam, respectivament

El Mont del Temple, on es troben situats el Mur de les Lamentacions i la Cúpula de la Roca, santuaris per al judaisme i l’islam, respectivament


 

De la mà de l’autor visitem Jerusalem, Betlem, la Vall d’Hebron, Jericó i altres ciutats i llocs representatius on l’autor aprofita per parlar-nos amb eficàcia de nombrosos temes com: la massacre d’un milió d’armenis per part dels turcs l’any 1915 (aquest mateix any ja centenària, un genocidi que les autoritats turques segueixen sense reconèixer); el paper d’Isaac Rabin a la Guerra del Sis Dies; Iàssir Arafat; Moshe Dayan; el doctor Goldstein (un terrorista que va assassinar quaranta palestins a Hebron i que és subjecta de culte per determinats elements de la dreta ultraortodoxa); Menahem Beguín (premi Nobel de la Pau amb centenars de morts a les seves espatlles); Netanyahu i altres. També aprofita per explicar-nos la troballa dels rotllos de la mar Morta; Massada, la fortalesa en la que es van suïcidar els jueus zelotes assetjats per la X legió romana; el començament de la primera ‘Intifada’ al desembre de 1987; les mesures adoptades per Israel de prohibir banyar-se i pescar als àrabs a la Mediterrània; la prohibició de recollir les escombraries dels territoris ocupats de Gaza (unes prohibicions que van estar vergonyosament vigents fins juny de 1994)…

També ens dona la trista dada de que un quinze per cent de la població es planteja abandonar el país per la impossibilitat d’aconseguir la pau, farta d’integrisme radical i ultraortodòxia.

Viaje a Palestina que destaca per la seva capacitat descriptiva, la seva fàcil lectura i la seva amenitat, va estar guardonada amb el premi ‘Grandes Viajeros’ convocat per Ediciones B i Iberia. Va estar editada per Ediciones B dins la col•lecció ‘Biblioteca Grandes Viajeros’ l’any 1999.

 

Portada de l'edició de butxaca

Portada de l’edició de butxaca