Icehenge

Portada de Icehenge de la editorial Minotauro

 
Icehenge són tres relats que es succeeixen al llarg de 500 anys, cadascun explicat des de un punt de vista diferent però que narren un fil argumental comú.

El planeta Mart ha estat colonitzat i l’home ha arribat a instal•lar colònies a varis satèl•lits de Júpiter. Al cinturó d’asteroides és explotat per la indústria minera. Gràcies a la medicina les persones viuen centenars d’anys però degut, precisament, a aquesta longevitat perden la memòria del que van ser i només acostumen a recordar els últims vuitanta o cent anys, això fa que moltes persones portin un diari per conservar els records.

L’any 2248 la tripulació d’una nau espacial s’amotina contra el govern de l’oligarquia marciana. A través del diari d’Emma Weil, una de las passatgeres del vol, sabem que els amotinats volen anar a colonitzar un planeta llunyà on començar de nou les seves vides. Emma, es nega a seguir-los i aconsegueix tornar al planeta Mart, on, mentre eren a l’espai, ha esclatat una revolució a la qual s’uneix abans de la destrucció de la ciutat anomenada Nova Houston. Els revolucionaris acaben per perdre la guerra encara que alguns d’ells sembla que han pogut escapar cap a zones inexplorades del planeta.

L’any 2547 Hjalmar Nederland explica en el seu diari que treballa com arqueòleg a les ruïnes de la que va ser Nova Houston, ciutat on va néixer i viure de nen just quan va esclatar la revolució del 2248, tres-cents anys abans. Els seus estudis demostren, en contra de la història oficial mantinguda pel govern i les autoritats acadèmiques, que la ciutat i la seva família no va estar destruïda pels rebels si no per l’exèrcit i la policia. Just en aquest moment es descobreix al pol Nord del planeta Plutó una estructura de blocs de gel que es batejada amb el nom de Icehenge (per que recorda els cercles de pedra de Stonehenge) i s’inicia una batalla especulativa sobre l’origen d’aquesta estructura artificial, en la que l’arqueòleg, Nederland, desenvolupa la teoria de que la estructura va estar realitzada pels membres de la nau rebel que l’any 2248 van abandonar el sistema solar.

Portada de Icehenge en una edició anglosaxona

L’any 2610, Edmond Doya, viatger interplanetari, arqueòleg aficionat fascinat per Icehenge i nét de Hjalmar Nederland, intenta esbrinar els orígens de Icehenge, i creu que l’estructura de gel no és tan antiga com pensa el seu avi. En el seu diari explica la seva croada particular per descobrir qui van ser els constructors del monument. Una milionària anomenada Caroline Holmes finançarà una expedició científica a Plutó per tal de resoldre l’enigma.

Les tres històries ens expliquen de forma concisa i sense gaires digressions la vida dels tres personatges i la fascinació en descobrir què és i qui a construït l’enigma de gel de Icehenge.

La novel•la va ser escrita quan la Guerra Freda era vigent i, tangencialment, descriu en que es podrien haver convertit el bloc soviètic i americà si no hagués caigut el mur de Berlín l’any 1989.

Hi ha algunes idees interessants com el fet de que t’has de fiar de la teva biografia escrita per saber d’on vens i comprendre el teu present. També és interessant la crítica implícita de que en realitat mai podrem saber el que va passar en la història ja que constantment la revisem i la reconstruïm. La narració ens permet reflexionar sobre la nostra identitat i la construcció de la Història que, a vegades, es basa més en la suggestió que en els fets.

Veiem, doncs, el misteri des de diversos angles diferents en el temps, i tenim una gran varietat de solucions diferents a ell, incloent un bon cop d’ull a les teories de conspiració. Va ser la nau rebel de l’any 2248 que en passar per Plutó va construir l’estructura? Són els membres l’expedició que fa la descoberta de Icehenge els que l’han feta just abans de comunicar la troballa al món? És la milionària Caroline Holmes la nova identitat d’una Emma Weil que va escapar de Nova Houston? És tot plegat una falsificació històrica?

La portada de Icehenge en una altra edició anglosaxona

Al final l’enigma central es mantindrà sense resoldre degut a que algunes accions del passat estan destinades a seguir sent desconegudes fins i tot per a les persones que les van viure. Sé que a molts lectors no els agrada aquest final però, justament a mi és una de les coses amb que més he gaudit. Una novel•la interessant, a estones apassionant, estones una mica avorrida.

Aquesta novel•la publicada originalment l’any 1984 va ser la segona novel•la de Kim Stanley Robinson. Deu anys més tard escriuria la seva famosa trilogia de Mart: Mart Roig, Mart Verd i Mart Blau; alguns dels temes de les quals ja estan prefigurats a Icehenge. Aquesta novel•la va ser traduïda per Estela Gutiérrez i editada a Espanya per Minotauro l’any 2004.

 
 
 

Anuncis

Dios, el diablo y la aventura

 
Portada del llibre Dios, el diablo y la aventura
 

Javier Reverte ens explica la història de Pedro Páez Jaramillo (1564-1622) que va néixer a Olmedo de las Cebollas (l’actual Olmeda de las Fuentes a la província de Madrid) i que fou un sacerdot jesuïta i missioner recordat per ser el primer europeu que va arribar a les fonts del Nil Blau el 1618.

Pedro Páez, el 1580, amb 16 anys d’edat, va estudiar dos anys a la Universitat de Coïmbra després dels quals va continuar els seus estudis amb el jesuïtes de Belmonte (Conca) on ingressà a l’ordre.
L’abril de 1588, amb 24 anys, inicia un viatge de set mesos que el durà a la ciutat de Goa, a la Índia, on els jesuïtes hi tenien una de les principals cases del continent asiàtic. A Goa, Pedro Páez Jaramillo hi resta uns mesos. El gener de 1589 és ordenat sacerdot i un mes després marxa cap Etiòpia acompanyat del frare Antoni de Montserrat amb l’objectiu d’arribar a la missió de Fremona i reforçar els altres germans de l’ordre que hi vivien des de feia 30 anys (en concret tres dels cinc missioners havien mort i no tenien pràcticament contacte amb la casa mare de Goa).

 

Pedro Páez

Pedro Páez


 

Van recórrer la costa de la India i després de patir turmentes i atacs pirates els turcs els fan presoners al Iemen. Són conduits a Dhofar (Oman) on estaran set anys en captivitat. Mentre eren presoners van haver de creuar el desert de Hadramaut (van ser els primers europeus documentats en passar per aquesta regió) i part del desert de Rub al Kali a la península aràbiga. Pedro Páez aprofita el seu captiveri per aprendre el persa i l’àrab.

El desembre de 1596 són alliberats després d’un pagament de 1000 corones d’or i tornen a Goa on, el 1599, esgotada la salut i a causa de les grans penalitats sofertes durant el captiveri, mora amb seixanta tres anys el pare Antoni de Montserrat.

L’any 1603, als 39 anys, Pedro Páez inicia el segon viatge cap a la missió de Fremona a Etiòpia per convertir al poble etíop del cristianisme ortodoxa a la fe catòlica. L’any 1604 és presentat a l’emperador Za Dengel i estant a la cort prova una estranya beguda que molt pocs occidentals havien provat fins aquell moment, el cafè. Gràcies al coneixement de Pedro Páez de la llengua amhàrica i el gueez (la llengua del texts sagrats i de les cròniques reials) converteix al emperador al catolicisme. Aquest anuncia el canvi de doctrina al poble i esclata una guerra civil que acaba amb la mort de Za Dengel.

El seu successor Susinios Segued III fou coronat emperador l’any 1607 i Pedro Páez es guanya la seva confiança, fins i tot es converteixen en amics. Susinios el converteix en el seu conseller i li concedeix terres a la península de Gorgora, al nord del llac Tana, on Páez crea una nova missió al voltant d’una església de pedra dissenyada i construïda per ell mateix.

En un dels seus viatges acompanyant l’emperador arriben al sud del llac Tana on Páez contempla el naixement del Nil Blau, era el 21 d’abril de 1618, i era el primer europeu que ho contemplava. L’explorador escocès, James Bruce, es va atribuir el descobriment l’any 1770, però arribava 152 anys tard. Pedro Páez. al capítol XXVI del seu llibre ‘Història d’Etiòpia’ escriu:

Confesso que em va alegrar veure el que tant van desitjar veure antigament el rei Cir i el seu fill Cambises, el gran Alexandre i el famós Juli Cèsar.“

Susinios es converteix al catolicisme l’any 1622. Poc després, aquell mateix any, Pedro Páez mora a Gorgora i es enterrat al costat del llac Tana.

El Nil Blau poc després de sortir del llac Tana

El Nil Blau poc després de sortir del llac Tana

En total Pedro Páez va passar 19 anys a Etiòpia, va dur a terme la seva missió evangelitzadora, encara que aquesta al va sobreviure molts pocs anys i Etiòpia va restar ortodoxa. El que sí va perdurar van ser el llibres que va escriure, dos llibres de religió redactats en llengua amhàrica, un diccionari i una gramàtica. Quan l’emperador Susinios el va permetre consultar els antics llibres etíops va escriure en portuguès els quatre volums de la ‘Història d’Etiòpia’ redactada entre 1620 i 1622. Del llibre se’n va publicar una edició íntegre en portuguès l’any 1945 a Oporto. Aquesta és la lectura bàsica i el punt de partida del qual es serveix Javier Reverte per escriure el seu magnífic llibre. Un llibre amb el qual l’autor torna a l’Àfrica no per explicar-nos un dels seus viatges sinó per narrar-nos la vida d’un home excepcional, missioner políglota, intel•lectual i arquitecte. Un llibre que ens descobreix la figura fascinant d’aquest missioner castellà (poc conegut pel gran públic i ignorat fins i tot pels historiadors) que mereix un lloc destacat entre els grans exploradors del continent africà.

Edició original portuguesa de 1945

Edició original portuguesa de 1945

En resum, historia, viatges, geografia, religió i literatura, tot junt, en un esplèndid llibre que és fàcil de llegir per la seva claredat expositiva i la gran capacitat de síntesi de l’escriptor madrileny.

Dios, el diablo y la aventura va estar publicada l’any 2001 per Plaza & Janés Editores S.A. És mèrit del seu autor, Javier Reverte, que Pedro Páez rebés el reconeixement que es mereix a la seva pròpia vila natal, Olmeda de las Fuentes, i que es realitzés una traducció al castellà de l’obra de Páez ‘Historia de Etiopia’ l’any 2010 (col•lecció Viento Simún. A Coruña. Ediciones del Viento. 1300 pàgines).

Edició de la 'Historia de Etiopia' en castellà

Edició de la ‘Historia de Etiopia’ en castellà

Portada de la 'Historia de Etiopia' en castellà