L’illa de les Tres Taronges

Portada de L'Illa de les Tres Taronges

A finals de l’Època Fosca, el poruc i intel•ligent poeta Guiamon, coneix el soldat de fortuna Roger d’Adià i el seu valent criat Poncet a un hostal. En aquest hostal els tres fan coneixença amb estrany personatge que anomenen “El Misteriós Viatger”, també anomenat Ferruç, germà del rei Flocart de l’Illa de les Tres Taronges. Després de sopar els tres amics són segrestats pel “Misteriós Viatger” i conduits a la força a un vaixell amb destinació a l’illa (anomenada també Reialme de Montcarrà).

A mitja travessa de la Mar Gran i en mig d’una tempesta esfereïdora, Roger coneix, en forma d’enigma, una part del seu Destí en boca d’una dona peix que apareix als protagonistes:

Seràs rei i no ho seràs, Roger, perquè així està escrit… Mataràs ton pare i no serà ton pare, Roger, i faràs plorar amargues llàgrimes a qui més t’estimi…(pag. 32)”

Un cop a l’illa coneixeran a la encisadora princesa de Montcarrà, Garidaina i també el monjo Guiós, un home fort i senzill. Tots plegats viuran una colla d’aventures plenes de màgia. En aquesta aventura èpica se’ls apareixerà una sirena, tindran coneixement de l’existència d’un drac malèfic que hauran de matar i coneixeran la raça dels anomenats “Grans de l’Abisme” que viuen en el subsòl de l’illa. S’ajuntaran amb bandolers, lluitaran contra corsaris d’orient i defensaran pagesos agermanats que lluiten per la llibertat.

La novel•la, té evidents influències d’El Senyor dels Anells de J. R. R. Tolkien i de la novel•la de cavalleries. El personatge de Roger d’Adià s’inspira, probablement, en el Tirant de Joanot Martorell però aquests referents són reformulats des de la perspectiva personal de Jaume Fuster que ens mostra la seva visió personal sobre la Matèria de Bretanya.

L’autor trasllada la matèria neo-artusiana a l’illa de Mallorca amb tots els ingredients clàssics. Una profecia sobre el destí del soldat de fortuna Roger; l’amor de Roger per la princesa Garidaina; un estendard que s’ha de recuperar; una revolta popular contra el rei de l’illa que s’ha d’apaivagar; una espasa màgica que com Excalibur ha d’anar a parar a les mans adequades…

— Eina de Pau és el nom que el bon rei Nolàs donava a l’espasa — va dir l’Home Savi— . I només un home de cor net l’ha poguda trobar… Amb aquesta espasa, Roger, recuperaràs Estendard. (pàg. 93)”

Les referències gastronòmiques que l’autor va ficant aquí i allà al llarg del llibre són espectaculars. Ja en varem fer un tast a ‘Llebre a la muntanya’ però no me’n puc estar de fer-ne un altra tastet:

El rebost de l’hostal estava ben proveït de tota mena de viandes, així és, doncs, que ens fou fàcil endegar un sopar digne d’un palau. Vam trobar formatges d’oli, conservats en alfàbies de terrissa, pernils d’isard, fumats amb llorer, lloms de porc, confitats en llard, bulls de fetge, llonganisses empebrades, envinagrats de col, de ceba i de cogombre, confitures de móres, d’arboces i de gerds, uns pans de sègol rodons que un home mitjà no podia abraçar, llet formatjada d’ovella, brossat de llet de vaca… Sense comptar els sacs de faves, de llegums de tota mena, d’arròs, de sal i de sucre… Una legió d’afamats no s’ho hauria acabat en un any de xeflis constants. (pàg. 45)”

Portada del llibre a l'edició del Cercle de Lectors

Portada del llibre a l’edició del Cercle de Lectors

L’Illa de les Tres Taronges és la crònica d’una Mallorca medieval imaginada que es mou entre el mite i la llegenda. Com bé diu Fèlix Rabassa al seu blog Cròniques de Neopàtria, la revolta dels agermanats que trobem a la novel•la s’inspira en la revolta dels Forans a Mallorca (segle XV). Els corsaris d’orient que hi apareixen es basen en els corsaris barbarescos i turcs que assolaren les costes dels Països Catalans al segle XVI. El Monestir dels Rogets de la novel•la s’inspira possiblement en el monestir mallorquí de Lluc. I jo afegeixo que les coves soterrades de l’illa són les Coves del Drach a Portocristo…

L’Illa de les Tres Taronges seria la primera novel•la d’una trilogia –la “Crònica del Món Conegut”- que es completa amb les novel•les L’Anell de Ferro (1985) i El Jardí de les Palmeres (1993), ambientades respectivament a Mallorca, Catalunya i País Valencià. La novel•la va ser finalista del premi Ramon Llull 1983, un premi que Jaume Fuster finalment va obtenir 10 anys més tard per la tercera part d’aquesta trilogia, l’esmentada El Jardí de les Palmeres.

L’obra, amb el pas dels anys, s’ha anat convertint per a molts lectors en tot un clàssic recomanable al públic de totes les edats. He de dir que la novel•la és entretinguda, el seu llenguatge acurat i ric ens diu que està ben escrita, però els personatges, fets d’una sola peça, no deixen de ser estereotips que no evolucionen al llarg de la narració. Si tinguessin una mica més de profunditat psicològica no dubtaria en afirmar que aquesta novel•la és una gran obra.

Portada de L'Illa de les Tres Taronges

Anuncis

Llebre a la muntanya

"Llebre jove" d'Albrecht Dürer (1502)

“Llebre jove” d’Albrecht Dürer (1502)


 

Tot llegint L’Illa de les Tres Taronges d’en Jaume Fuster m’he trobat amb aquesta recepta culinària amb la qual el servent Poncet ensenya al poeta Guiamon a preparar una ‘llebre a la muntanya’. La transcric perquè em sembla una recepta realment suculenta:

-Per cuinar una llebre a la muntanya, Guiamon, has de procurar, quan l’esbudelles, que no se’t rebenti la bufeta de la fel, perquè, si se’t rebentés, la carn agafaria un gust molt dolent i més valdria que la llencessis.

D’un dels bolics de menjar que duia, va treure un flascó d’oli, una cabeça d’alls, un grapat de sal i una penca de cansalada. Va fer unes quantes rostes molt primes de cansalada i, en un atuell de fang, va barrejar oli, sal, un gra d’all i unes quantes herbes que havia collit.

-Un bri de romaní, una mica d’orenga, sejolida i un pensament de fonoll. Ho trinxes tot amb l’oli, la sal i l’all, hi afegeixes una mica de pebre i en fas una pasta, amb la qual has d’untar la llebre. Després la farciràs amb la cansalada, la posaràs a l’ast i la couràs amb l’escalfor del caliu… La flama no és convenient perquè socarrima la carn i la deixa crua per dins…

Amb molta habilitat va untar la pasta d’oli i herbes, va posar la llebre sencera al meu coltell, que feia d’ast, i la va coure. Ben aviat, una oloreta de bona teca s’escampà per aquell veral i tots vam sentir que se’ns feia la boca aigua. (pàg. 53)”

 

Lágrimas en la lluvia

Portada del Círculo de Lectores
 

En el Madrid dels Estats Units de la Terra de l’any 2109, augmenta el nombre de morts de replicants que embogeixen de sobte i comencen a matar gent de forma indiscriminada. La detectiu Bruna Husky és contractada per descobrir què hi ha darrere d’aquesta onada de bogeria col•lectiva en un entorn social molt inestable, incert i pessimista, en el qual els pobres han de pagar per l’oxigen que respiren. Un món absolutament contaminat i ple de fanatismes religiosos i polítics. Un món curull de violència, corrupció i drogues que està sota vigilància policial i que destaca per la seva falta de privadesa (com en la novel•la “1984” de George Orwell).

Mentre, una mà anònima transforma els textos de l’arxiu central de documentació de la Terra amb la clara intenció de reescriure i modificar la Història de la humanitat culpant de tots els mals de la mateixa als replicants (un gran encert de l’escriptora que li serveix per informar-nos de les peculiaritats d’aquest futur sense minvar l’atenció de la trama).

La detectiu Bruna Husky, una replicant sola i inadaptada, es veu immersa en una trama d’abast mundial mentre s’enfronta a la constant sospita de traïció dels qui es declaren els seus aliats. Bruna compta amb la companyia d’una sèrie d’éssers marginals que són capaços de conservar la raó i la tendresa enmig del caos emergent.

Lágrimas en la lluvia” és una mescla d’intriga, thriller d’assassinats amb trama racial, suspens, por a la mort (Bruna viu, com tots els essers vius, en una constant compte enrere), crítica social i humanitat en un futur imaginari que es coherent i que es narrat amb molta acció i humor. L’obra ens parla de la necessitat de l’altre, de la memòria, dels records, de la identitat i de la mort.

Aquesta història de ciència ficció desenvolupada en forma de novel•la negra protagonitzada per androides en el Madrid del segle XXII està escrita amb mestratge, un estil suggestiu i una ambientació impecable. Es plena d’imaginació clarament inspirada en el film Blade Runner d’on fins i tot pren el títol que fa referència a les paraules del replicant Roy Batty abans de morir.

Un altre gran encert són els personatges, especialment el de la protagonista, Bruna Husky, replicant de combat reconvertida en detectiu privat després de finalitzar els seus tres anys de treball obligatori. Té tots els atributs del bon detectiu de novel•la negra, solitud, cerca de justícia, alcoholisme, violència, cinisme, amargor i una ètica personal a la qual es manté fidel.

En definitiva, una novel•la de lectura fàcil, entretinguda i addictiva. Molt recomanable. A la qual solament vaig a posar una pega, només una: el final és una miqueta senzill.

Aquesta història ja té continuació: “El peso del corazón” , l’ultima novel•la fins el moment de Rosa Montero, editada per Seix Barral aquest mateix 2015, que no em penso perdre.

Portada edició Seix Barral

Portada edició Seix Barral

 

El sàbat de les bruixes

 

El sàbat de les bruixes de Jan Ziarnko. París: Nicolau Buon, impressor, 1613.  Copyright de la fotografia Bibliothèque municipale de Toulouse.

El sàbat de les bruixes de Jan Ziarnko. París: Nicolau Buon, impressor, 1613.
Copyright de la fotografia Bibliothèque municipale de Toulouse.
(Fes un click a la foto per engrandir-la)


 
Pierre de Lancre (Bordeus, 1553-1631) va ser un jurista i alt funcionari francès. Després d’haver estudiat teologia i dret a França, Bohèmia i Torí, va ser nomenat conseller al Parlament de Bordeus en 1582.

En 1609, De Lancre va ser enviat a la vila de Sant Joan Lohitzune (actual país Basc francès), al vescomtat de Labort (Lapurdi en euskera, Labourd en francès, i Labord en gascó), per dirigir per ordre del rei Enric IV de França (III de Navarra) una comissió que hauria de:

purgar el país de tots els bruixots i bruixes sota l’imperi del dimoni.”

Va ser el responsable de la instrucció dels anomenats processos de bruixeria de Lapurdi que van resultar en abusos en contra de la població local i en l’execució de diversos centenars de persones.

La comissió de De Lancre, aprofitant que una bona part de la població masculina estava pescant a les llunyanes aigües de Terranova, va investigar els suposats casos d’adulteri i llibertinatge de les esposes dels marins, les activitats de curanderos i d’especialistes en cartomància, però també la de les minories de jueus i moriscos refugiades a Aquitània.

Des del tribunal instal•lat al castell de Sant-Pée-sur-Nivelle, Pierre de Lancre va ordenar l’execució, després d’haver estat torturats, de prop de 200 persones acusades de bruixeria, principalment dones però també, nens i fins i tot sacerdots. La presència de sacerdots acusats de bruixeria no ens ha d’estranyar degut a que alguns dels rituals satànics com ara invocacions del diable o alguns conjurs que eren llargs de recitar estaven per escrit en els llibres i en aquell temps els sacerdots eren dels pocs que sabien llegir i escriure.

Al retornar les tripulacions de mariners de la campanya de pesca a Terranova i veure que dones, fills, familiars, amics o veïns havien estat torturats i morts va esclatar un primer motí que va fer témer a les autoritats de Bordeus per una possible rebel•lió a gran escala, de manera que es van veure obligats a retirar De Lancre de les seves funcions.

Pierre de Lancre va destacar per la seva intransigència religiosa i misogínia. El 1612 va ser nomenat membre del Consell d’Estat i conseller del rei. Aquest mateix any va publicar el llibre “Tableau de l’Inconstance des Mauvais Anges et Demons”, un dels textos fonamentals per entendre el context històric de les grans persecucions per bruixeria de l’Edat Moderna.

El seu llibre conté el procediment realitzat pels inquisidors de Espanya i Navarra a 53 mags, apòstates, jueus i bruixots de la ciutat de Logroño el 9 de novembre de 1610. També cataloga les perversions sexuals clàssiques atribuïdes a les bruixes. La naturalesa poderosament sexual de l’imaginari dominant comença amb el viatge en el pal d’escombra, el nadó que mengen i, finalment, la mateixa orgia frenètica. El llibre inclou una de les millors representacions iconogràfiques, contemporànies a la persecució de la bruixeria, del sàbat de les bruixes. Aquest magistral dibuix va ser realitzat per en Jan Ziarnko i és l’única il•lustració que conté el llibre.

Anem a analitzar aquesta magnífica il•lustració amb una mica de deteniment per tal de que se’ns faci una mica més entenedora:

 
Sabbat De Lancre A

A: Satanàs, en forma de boc, està assegut en un tron daurat predicant, amb cinc banyes, la cinquena de les quals està en flames per encendre totes les espelmes i els focs del sàbat.
 
 
 

Sabbat De Lancre B

B: La reina del sàbat està coronada a la dreta de Satanàs i la dona menys favorita a la sinistra.
 
 
 

Sabbat De Lancre C

C: Als peus del tron hi ha una bruixa que ofereix a Satanàs un nen que ha seduït.
 
 
 

Sabbat De Lancre D

D: Heus aquí les convidades a l’assemblea, cadascuna amb el seu dimoni. En aquest banquet no serveixen altres viandes que carronyes, carn de penjats, cors de nens no batejats i altres animals impurs, tot això fora del comerç i l’ús dels cristians, insípid i sense sal.
 
 
 

Sabbat De Lancre E

E: En aquest banquet no s’admeten aquests espectadors, que són moltes bruixes pobres abandonades als racons i que no s’atreveixen a acostar-se a les grans cerimònies.
 
 
 

Sabbat De Lancre F

F: Després de menjar toca ballar: ja que, després d’haver-se fet un tip d’aquests repugnants aliments, il•lusoris, perniciosos i abominables, cada dimoni agafa a la bruixa que té al costat de la taula sota l’arbre maleït; en la dansa, el primer mira cap a dins del cercle, el segon mira cap a fora, i així successivament, tots ells ballen, piquen de peus i esvaloten, amb els moviments més indecents i bruts que són capaços.
 
 
 

Sabbat De Lancre G

G: Són els que toquen els instruments fan sonar la música amb cants i harmonies, mentre els del grup dansen i salten.
 
 
 

Sabbat De Lancre H

H: A baix es veu un grup de dones i noies que ballen, totes amb la cara girada cap a fora del cercle de la dansa.
 
 
 

Sabbat De Lancre I

I: Heus aquí el calder sobre el foc per fer tot tipus de verins, ja sigui per matar els homes o conjurar maleficis o per aniquilar al bestiar; una té serps i gripaus a la mà, l’altra, els talla el cap, els escorxa i els llença al calder.
 
 
 

Sabbat De Lancre K

K: Durant aquesta reunió moltes bruixes arriben al sàbat sobre bastons i escombres, altres sobre bocs acompanyades de nens que han raptat o subornat i que vénen a oferir-se’ls a Satanàs. D’altres, marxant del sàbat i transportades per l’aire van cap al mar o més enllà per provocar calamarses i tempestes.
 
 
 

Sabbat De Lancre L

L: Aquests són els grans Senyors i Dames, i altres gents riques i poderoses, que tracten els grans assumptes del sàbat, on apareixen tapats, i les dones amb màscares per estar sempre a cobert i que no se’ls pugui conèixer.
 
 
 

Sabbat De Lancre M

M: Prop d’aquest rierol hi ha els nens petits, els quals, amb vares i vergues i lluny de les cerimònies, tenen cura dels ramats de gripaus d’aquelles que els porten habitualment al sàbat.
 
 
 

Bibliografia i enllaços:

Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya. Catàleg de l’exposicio del Museu d’Història de Catalunya, 2007 (en català).

French Honours Option Stagecraft and Witchcraft. Selected pages from Tableau de l’inconstance des mauvais anges et demons by Pierre de Lancre. Sp Coll Ferguson Al-x.50 Universitat de Glasgow (en anglès).

Pierre de Lancre. Article de la Wikipedia (en castellà)

El Sabbat de las Brujas al web Brujas, Magos y Demonios (en castellà)

On the Inconstancy of Witches al web Moinstra.

Etching or engraving of “sabbat des sorciers” 1613 al web Monster Brains (en anglès).