La celda de Próspero

 
Portada de La celda de Próspero
 

L’escriptor Lawrence Durrell va néixer a l’Índia i es va educar a Gran Bretanya. L’any 1935, amb 23 anys, després de la mort del seu pare i d’haver intentat arrelar a Anglaterra, ell, la seva dona, la seva mare, dos germans i una germana van decidir establir la seva residència a l’illa de Corfú (Kérkira pels grecs, antigament coneguda com a Còrcira).

Al poblet de Kalami, al nord-oest de l’illa, es troba ‘la casa blanca’, un bonic habitatge situat a l’extrem sud de la badia, on l’escriptor va viure i on va començar a escriure aquest llibre. Durrell entre els anys 1937 i 1938 va portar un diari on anotava la seva vida quotidiana a l’illa, d’aquestes vivències en va sortir el llibre La cel•la de Pròsper (subtitulat en castellà com ‘Recuerdos de la isla de Corfú‘).

Durrell va escriure la versió definitiva del llibre a la ciutat egípcia d’Alexandria després d’haver abandonat l’illa per la imminent invasió alemanya de Grècia. La redacció la va fer a cavall dels anys 1941 i 1942 quan es va adonar que la guerra potser no el deixaria tornar mai més al que va ser la seva llar. El llibre va veure finalment la llum l’any 1945.

Al Corfú de pre-guerra Durrell viu rodejat de personatges una mica extravagants com l’erudit local Theodore Stephanides que té la teoria de que Còrcira és l’illa on Shakespeare situa l’acció de ‘La Tempesta’ (teoria que dona títol al llibre). De la mà de Durrell anirem a pescar calamars de nit o trepitjarem les mateixes platges que, segons la llegenda, va trepitjar Odiseu en naufragar a l’illa. Ens reunirem amb els seus amics a la tasca ‘La perdiu’ on es comenten les cartes que li envien Unamuno o Henry Miller. L’autor ens descriu de forma alegre i festiva la celebració de Sant Espiridó, patró de l’illa o ens transcriu una llarga xerrada del compte D. sobre l’essència d’allò que és grec en una nit de lluna. Dedica un capítol sencer a Karaghiosis, una titella coneguda per tots els nens grecs, que ajuda a Durrell a definir el caràcter nacional grec:

es basa en la idea de l’homenet empobrit i trepitjat que treu el màxim profit del que té al voltant gràcies al seu enginy”

El llibre, en part diari autobiogràfic, en part llibre de viatges, conté magnífiques descripcions de l’illa, anècdotes dels seus habitants, de les seves tradicions (fins i tot gastronòmiques), i de la seva història i mitologia. Tot això el converteix en un llibre original i una mica inclassificable. Durrell ens parla, en una deliciosa prosa poètica, d’una manera de viure lentament els dies, sense presa, una forma d’estar al món que és profondament mediterrània.

Ens transmet una versió idíl•lica de Corfú i de Grècia per extensió, com un lloc fora del temps que ofereix, com a recompensa el descobriment d’un mateix (exactament igual com anys després el moviment hippy va vendre Califòrnia o l’Índia).

La gran exploradora i escriptora britànica Freya Stark va qualificar el llibre de ‘petita joia literària’ i realment ho és. Només en una cosa discrepo de Durrell i és que quan parla de l’Odisea diu que “és avorrida, amorfa i està mal construïda”. No podria estar més en desacord.

Aquest llibre és el primer volum de l’anomenada Trilogia mediterrània que es completa amb Reflexions d’una Venus marina (dedicat a l’illa de Rodes, on Durrell va treballar com a diplomàtic després de la II Guerra Mundial) i Llimones amargues (que parla sobre el Xipre dels anys 1953-1956). Sembla que Durrell considerava les tres obres com un tot unitari. Malauradament cap dels tres llibres estan traduïts al català.

Portada de la Trilogia mediterránea publicada per Edhasa

 
 

Anuncis

Las máquinas de Dios

 
Portada de Las máquinas de Dios
 

Jack Mc Devitt és el creador d’una de les sagues més significatives del gènere de la ciència ficció moderna: Les màquines de Déu. A dia d’avui està composta per set novel•les, sis de les quals traduïdes al castellà: Las máquinas de Dios (1995), Deepsix (2000), Chindi (2002), Omega (2003), Odisea (2006), Cauldron (2007) i Star Hawk (2013, no traduïda al castellà).

El primer volum de la sèrie, Las máquinas de Dios va ser publicar l’any 1995 i la història que ens explica és la d’un planeta Terra al segle XXIII a punt de ser destruït pels efectes del canvi climàtic, la fam que va lligada a la superpoblació, l’extinció de les diferents espècies animals i l’esgotament dels recursos naturals. Per això científics de tot el món busquen altres planetes on traslladar-se.

Gràcies al viatge hiperlumínic, s’envien sondes a altres sistemes solars. En aquesta recerca han trobat les restes monumentals i les estranyes estàtues d’una raça alienígena que anomenen els Creadors de Monuments a diferents planetes de la galàxia. Cada relíquia és diferent i totes les inscripcions trobades desafien la traducció dels experts.

Un equip d’investigació arqueològica liderat per el doctor Henry Jacobi, que porta 28 anys investigant les ruïnes dels habitants del planeta Quraqua a 150 anys llum de la Terra, acaba de descobrir un temple soterrani que pot ser clau per comprendre l’escriptura dels Creadors de Monuments. El problema és que el doctor i els seus auxiliars hauran d’abandonar el planeta abans d’un mes degut a que ja hi ha un projecta de terraformació en marxa que implica bombardejar amb bombes atòmiques els pols nord i sud del planeta per convertir el gel en aigua que inundi amples parts d’aquell món i començar així la seva transformació en un lloc habitable per a la raça humana.

El doctor Richard Wald intenta guanyar temps i aprofitant la evacuació dels arqueòlegs i els seus equips, visita el planeta acompanyat per la pilot i amiga Priscila Hutchins. Ells i altres arqueòlegs, descobreixen que aquestes estranyes civilitzacions han sofert terribles devastacions de forma cíclica. L’enigma que es planteja és saber què ha estat el causant d’aquestes catàstrofes.

 

Portada de l'edició americana

Portada de l’edició americana


 

Sobre aquest marc Jack Mc Devitt construeix la seva novel•la d’aventures amb moments molt brillants com ara el tsunami sobre el Temple de Quraqua, la progressiva congelació de una nau aturada en el espai, l’atac de les criatures que habiten Beta Pacífica i que costa la vida de varis membres de l’expedició…però també hi ha moments menys aconseguits com ara les conclusions a les que arriben els investigadors a la lluna Oz o el mateix núvol Delta que aniquila móns per enllà on passa i que és el desenllaç mateix de la novel•la.

No puc negar que el llibre és entretingut, conté molta acció i un bon misteri. Està escrit de forma clara, directa i honesta; la història està ben construïda malgrat no contingui idees espectaculars, però, he de confessar que només m’ha enganxat a estones. El seu ritme decau cap a la meitat de la narració i no torna a remuntar fins al final que, pel meu gust, és un tant fallit.

Probablement Mc Devitt ja tenia al cap la continuació de la novel•la i no tanca totes les línies argumentals que hauria de tancar per satisfer les expectatives dels lectors que han tingut la constància (o hauria de dir la paciència?) de seguir-lo durant les 575 pàgines (a l’edició de butxaca). Penso fermament que amb la meitat de lletra la novel•la hauria estat molt més rodona, molt més efectiva i no esgotaria al lector. Personalment trobo a faltar aquelles novel•les del gènere que en 200 planes plantejaven un tema i el concloïen sense innecessàries segones i terceres parts.

 
 

Venus i Van Gogh

 

Nit estrellada

Nit estrellada


 

El proper 29 de juliol es celebrarà el 125 aniversari de la mort del pintor Vincent Van Gogh. Van Gogh va ser l’autor d’uns 900 quadres i sembla ser que en tres d’ells va representar l’astre més lluminós del firmament després del Sol i la Lluna: Venus.

La seva Nit estrellada pintada al juny de 1889 n’és el exemple més destacat. Aquest quadre famós, d’un vigor extraordinari, va ser pintat per Van Gogh quan estava reclòs en un internat de la vila de Saint-Rémy on es dedica a pintar allò que veu des de la finestra de la seva habitació.

En aquest quadre veiem el cel nocturn ple de núvols en moviment que giren ràpidament, hi ha estrelles, la lluna creixent brillant… i el planeta Venus identificada com la brillant esfera a l’est de Saint-Rémy.

Els historiadors de l’art i els astrònoms també han identificat Venus al Camí amb xiprers i estels que Vincent Van Gogh va acabar a mitjan maig de 1890, el dia abans de marxar de Saint-Rémy, just un any desprès d’arribar-hi.

 

Camí amb xiprers i estels

Camí amb xiprers i estels


 

El propi Van Gogh, en una carta, explica aquesta obra:

Un cel nocturn amb una somorta lluna creixent que amb prou feines es destaca de les fosques ombres de la terra i un estel d’una resplendor inusitada, rosa i verd, en un cel de blau ultramarí pel qual es llisquen alguns núvols. A baix, un camí vorejat d’altes canyes grogues, darrere les baixes Alpilles blavenques, una vella posada amb les finestres enceses en un to taronja i un xiprer altíssim, molt recte i molt fosc. Pel camí un carro groc tirat per un cavall blanc i dos caminants ressagats. Molt romàntic … però em sembla que també molt típic de la Provença”

Unes setmanes més tard, prop de París, a la vila d’Auvers-sur-Oise, Van Gogh va pintar unes 80 obres en els dos mesos previs al seu suïcidi. Aquí va pintar Venus per darrera vegada dins un halo espurnejant que domina sobre la xemeneia oest de La casa blanca a la nit.

 

La casa blanca a la nit

La casa blanca a la nit


 

Això va ser descobert per un historiador de l’art i un astrònom amb l’ajuda d’uns programes informàtics cent anys després de pintar-se el quadre. Aquests dos senyors es van traslladar a la vila d’Auvers i es van col•locar davant la casa pintada (que encara existia) amb la façana apuntant al nord, al capvespre, situant un objecte 15 graus per damunt de l’horitzó… i un programa informàtic que representava el cel a qualsevol època i lloc. Van arribar a la conclusió que l’objecte astronòmic era Venus i que Van Gogh va pintar aquell quadre el dia 16 de juny de 1890 a les 7 de la tarda.

Això sembla confirmat per la carta que Van Gogh va enviar al seu germà Theo el 17 de juny de 1890:

He acabat el quadre de la Casa Blanca amb un estel molt brillant en el cel de nit.“

 
 

Bonnacon

 

Bestiari de la versió de Transició, Primera Família, Anglaterra, finals del segle XII. Biblioteca Nacional de Rússia, Sant Petersburg, ms Lat. Q.v.5.1, 7 7/8 x 5 3/4 polzades. (20 x 14,5 cm). Foli 38 (detall): Un Bonnacon ruixant als caçadors amb els seus excrements

Un Bonnacon ruixant als caçadors amb els seus excrements. Bestiari de la versió de Transició, Primera Família, Anglaterra, finals del segle XII. Biblioteca Nacional de Rússia, Sant Petersburg, ms Lat. Q.v.5.1, 7 7/8 x 5 3/4 polzades. (20 x 14,5 cm). Foli 38 (detall)


 

Aquest animal fantàstic també anomenat el bonacon o bonasus, és descrit per primera vegada en les notes de Gaius Plinius Secundus, més conegut com Plini el Vell. Les seves notes inclouen nombrosos relats de criatures que coneixem avui dia, però també inclouen tota una sèrie d’animals fantàstics entre els que està inclòs el bonnacon. A la seva obra Història Natural, llibre 8, 16 ens diu:

Hi ha informes sobre uns animals salvatges que habita en Peònia, anomenats el bonasus, que té la crinera d’un cavall, però en tots els altres aspectes s’assembla a un toro; les seves banyes es corben cap enrere, de tal de manera que no són de cap utilitat per a la lluita, i es diu que a causa d’això se salva fugint, emetent per enrere un rastre d’excrements que de vegades cobreix una distància de fins a tres estadis (604 metres), el contacte amb els quals crema als seus perseguidors com una mena de foc.”

 

Bonnacon en un manuscrit medieval. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 10r

Bonnacon en un manuscrit medieval. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 10r


 

El prototip del bonnacon el trobem però, a la Història dels animals d’Aristòtil, on descriu els bisons (no els bonnacon) al capítol 45 del llibre IX:

El bisó es troba a Peònia a la Muntanya Messapium, que separa Peònia de Maedica; els peons els anomenen ‘monapos’. És de la mida d’un bou, però d’una constitució més potent i un tors més curt … En general s’assembla al búfals en aparença, excepte que té una cabellera que arriba fins a la punta de l’espatlla, com la del cavall arriba fins a la seva creu; però el pèl és més suau i més dens. El color del cabell és de color marró groguenc; la cabellera arriba fins als ulls, i és gruixuda. El color del cos és mig vermell, mig gris cendrós… Té el bram d’un toro. Les seves banyes són tortes i girades cap a dins de forma que les fa inútils per als fins de la defensa pròpia; són un pam d’amples, o una mica més, i en el volum de cada banya cabrien uns tres litres de líquid; el color negre de les seves banyes és bonic i brillant. El floc de cabells al front arriba fins als ulls, de manera que l’animal veu els objectes de cada flanc millor que els objectes que te just al davant. No té dents superiors, com és el cas també amb vaques i tots els altres animals amb banyes. Les seves potes són peludes; és de peülles feses, i la cua, que s’assembla a la del bou, no sembla prou gran per la grandària del seu cos… A causa del sabor de la seva carn se’l busca per donar-li caça. Quan està ferit i escapa, només s’atura quan està completament esgotat. Es defensa contra un assaltant tirant coces i projectant els seus excrements a una distància de vuit iardes; aquest dispositiu el pot adoptar fàcilment una i altra vegada, i l’excrement és tan penetrant que el pèl de gossos de caça es crema. És només quan l’animal s’altera o alarma que els fems tenen aquesta propietat; quan l’animal està en calma no té aquest efecte. Això pel que fa a la forma i els hàbits de l’animal. Quan arriba la temporada de part, les mares donen a llum les seves cries dins el ramat, a les muntanyes. Abans de deixar caure les seves cries dispersen el seu fem en totes les direccions, el que fa una mena de muralla circular al voltant d’ells, car l’animal té la facultat d’expulsar enormes quantitats de fems.”

 

Bonnacon de la British Library al manuscrit Harley 4751 f. 11

Bonnacon de la British Library al manuscrit Harley 4751 f. 11


 

Gai Juli Solí a mitjans del segle IV escrigué un tractat anomenat De mirabilibus mundi (‘Les meravelles del món’) que circulà tant amb el títol de Collectanea rerum memorabilium (‘Col•lecció de curiositats’), com de Polyhistor. La major part d’aquest tractat està extret de la Història Natural de Plini el Vell i de la Geografia de Pomponi Mel•la. En ell introdueix dos canvis significatius en parlar del bonnacon. Primer canvia la ubicació dient que viu a l’Àsia Menor en lloc de Peònia i, segon, canvia el seu nom de bonasus per bonnacon.

 

Bonnacon i caçador blindat amb armadura en el Bestiari de Rochester foli 16r

Bonnacon i caçador blindat amb armadura en el Bestiari de Rochester foli 16r


 

Ja en plena edat mitjana el bonnacon s’esmenta en el foli 12r del Bestiari d’Aberdeen on explica:

De bonnacon.\ In Asia ani\mal nas\citur quod bon\nacon di\cunt. Cui\ taurinum\ capud, ac \ deinceps\ corpus om\ne tantum\ iuba equi\na. Cornu\a autem ita multiplici fleu [A: flexu] in se recurrentia, ut si quis in\ eo offendat non vulneretur, sed quicquid presidii monstro illi frons\ negat, alvus sufficiat [A: sufficit]. Nam cum in fugam vertit proluvie citi ventris fumum egerit per longitudinem trium iugerum, cuius\ ardor quicquid attigerit adurit. Ita egerie noxia submovet insequentes\”

Que tradueixo lliurement com:

Dels bonnacon. A Àsia es troba un animal que els homes anomenen bonnacon. Té el cap d’un toro, i tot el seu cos és de la mida d’un toro amb el coll com la crinera d’un cavall. Les seves banyes són enrevessades, encrespades sobre si mateixes de manera que si algú ensopega amb ell no en surt perjudicat. Però la protecció, que el front nega a aquest monstre, resideix als seus intestins. Quan es gira per fugir, descarrega els fums dels excrements del seu ventre fins a una distància de tres hectàrees, la calor dels quals cala foc a tot el que toca. D’aquesta manera fuig dels seus perseguidors amb els seus excrements nocius.”

 

Foli 12r del Bestiari d'Aberdeen

Foli 12r del Bestiari d’Aberdeen


 

A més de trobar-lo en els bestiaris, el bonnacon es pot trobar en enciclopèdies de l’Edat Mitjana, on els seus autors a vegades tracten de desenvolupar i explicar algunes de les característiques d’aquest animal. Per exemple l’autor italià del segle XIII Brunetto Latini a la seva obra El Llibre dels Tresors (I. 179) escriu:

Hi ha diversos tipus de braus: un d’ells es troba a Àsia, és anomenat bonnacon i te la cabellera com un cavall, les seves banyes són tan grans i tan tortes al voltant del seu cap que ningú no el pot colpejar. Quan una persona o un altre animal el vol caçar, buida el contingut del seu estómac que és tan nociu que crema i destrueix tot el que toca.”

 

Bonnacon al Bestiari de Northumberland (ca. 1250)

Bonnacon al Bestiari de Northumberland (ca. 1250)


 

L’interès pel bonnacon arriba fins el segle XVI, quan el clergue naturalista anglès Edward Topsell (1572-1625) va escriure el seu famós bestiari The History of Four-footed Beasts and Serpents (La història de les besties de quatre potes i les serpents), publicat per primera vegada en 1607 i reimprès en 1658. En aquest tractat de 1.100 planes sobre zoologia, Topsell repeteix llegendes antigues sobre animals reals i testimonis de bèsties mítiques com ara el bonnacon. Topsell tracta de corregir l’error molt comú de dir que aquesta bèstia és d’Àsia, quan, en realitat viu a la Peònia tal i com està escrit per Plini i Aristòtil.

 

Caçadors i bonnacon. Pierpont Morgan Library. Manuscrit 81, fol 37r (al voltant de 1185)

Caçadors i bonnacon. Pierpont Morgan Library. Manuscrit 81, fol 37r (al voltant de 1185)


 

La capacitat de disparar fems nocius amb precisió sobre els seus enemics es reflecteix en gairebé totes les il•lustracions de manuscrits medievals. En aquestes il•lustracions la pell de la bèstia és gairebé sempre representada de color vermellós i sense crinera. Alguns investigadors consideren que la manca de borrissol corporal era el més adient per un animal amb semblant mecanisme de defensa personal.

 

Bestiary of the Second Family, Peterborough Abbey o Canterbury Abbey, c. 1200–1210. Bodleian Library, Oxford, MS Ashmole 1511, 10 5/8 x 7 1/4 in. (27.5 x 18.5 cm)

Bestiary of the Second Family, Peterborough Abbey o Canterbury Abbey, c. 1200–1210. Bodleian Library, Oxford, MS Ashmole 1511, 10 5/8 x 7 1/4 in. (27.5 x 18.5 cm)


 

Les llegendes associades al bonnacon ens fan saber que també tenia la capacitat de respirar foc, igual que el drac europeu, de tal manera que l’animal era mortal tant de front com de cul. La majoria dels investigadors, però, creuen que aquesta capacitat de respirar el foc va ser falsament atribuïda al bonnacon. En realitat, es creu que el bonnacon pot haver estat algun tipus de bisó amb certa semblança amb el bisó europeu del qual els últims exemplars salvatges varen ser extingits l’any 1919. Per cert, el bisó europeu porta com a nom d’espècie “Bison Bonasus”).

 

Bonnacon tirant fems sobre tres cavallers  que lamentablement han oblidat els seus escuts. (Bodleian Library, MS. Douce 88 fol 10r obra datada al voltant dels segles XIII o XIV)

Bonnacon tirant fems sobre tres cavallers que lamentablement han oblidat els seus escuts. (Bodleian Library, MS. Douce 88 fol 10r obra datada al voltant dels segles XIII o XIV)

 

Bibliografia i enllaços:

Bonnacon Article de la Wikipedia (en anglès)

Bonnacon al web The Medieval Bestiary. Animals in the Middle Ages (en anglès)

Bonnacon al web Dave’s Mythical Creatures and Places (en anglès)

Medieval Bestiary: Legend of the Bonnacon The Abbeville Blog (en anglès)

Bonnacon: el monstre medieval més jocós al web El Món Fantàstic de la Velleta Verda (en català)

Bonnacons al web Medieval & Reinassence Material Culture. (17 links a imatges de Bestiaris medievals, en anglès)

Latini, Brunetto; Li livres dou tresor après les manuscrits de la Bibliothèque impériale et de la Bibliothèque de l’Arsenal (‘El Llibre dels Tresors’, en francès)

Foli 12r Translation and Transcription de The Aberdeen Bestiary (en anglès)

Aristòtil; Historia Animalium Llibre IX de l’Electronic Text Center, University of Virginia Library a Internet Archive (en anglès)
 

Dibuix d'un bonnacon