La celda de Próspero

 
Portada de La celda de Próspero
 

L’escriptor Lawrence Durrell va néixer a l’Índia i es va educar a Gran Bretanya. L’any 1935, amb 23 anys, després de la mort del seu pare i d’haver intentat arrelar a Anglaterra, ell, la seva dona, la seva mare, dos germans i una germana van decidir establir la seva residència a l’illa de Corfú (Kérkira pels grecs, antigament coneguda com a Còrcira).

Al poblet de Kalami, al nord-oest de l’illa, es troba ‘la casa blanca’, un bonic habitatge situat a l’extrem sud de la badia, on l’escriptor va viure i on va començar a escriure aquest llibre. Durrell entre els anys 1937 i 1938 va portar un diari on anotava la seva vida quotidiana a l’illa, d’aquestes vivències en va sortir el llibre La cel•la de Pròsper (subtitulat en castellà com ‘Recuerdos de la isla de Corfú‘).

Durrell va escriure la versió definitiva del llibre a la ciutat egípcia d’Alexandria després d’haver abandonat l’illa per la imminent invasió alemanya de Grècia. La redacció la va fer a cavall dels anys 1941 i 1942 quan es va adonar que la guerra potser no el deixaria tornar mai més al que va ser la seva llar. El llibre va veure finalment la llum l’any 1945.

Al Corfú de pre-guerra Durrell viu rodejat de personatges una mica extravagants com l’erudit local Theodore Stephanides que té la teoria de que Còrcira és l’illa on Shakespeare situa l’acció de ‘La Tempesta’ (teoria que dona títol al llibre). De la mà de Durrell anirem a pescar calamars de nit o trepitjarem les mateixes platges que, segons la llegenda, va trepitjar Odiseu en naufragar a l’illa. Ens reunirem amb els seus amics a la tasca ‘La perdiu’ on es comenten les cartes que li envien Unamuno o Henry Miller. L’autor ens descriu de forma alegre i festiva la celebració de Sant Espiridó, patró de l’illa o ens transcriu una llarga xerrada del compte D. sobre l’essència d’allò que és grec en una nit de lluna. Dedica un capítol sencer a Karaghiosis, una titella coneguda per tots els nens grecs, que ajuda a Durrell a definir el caràcter nacional grec:

es basa en la idea de l’homenet empobrit i trepitjat que treu el màxim profit del que té al voltant gràcies al seu enginy”

El llibre, en part diari autobiogràfic, en part llibre de viatges, conté magnífiques descripcions de l’illa, anècdotes dels seus habitants, de les seves tradicions (fins i tot gastronòmiques), i de la seva història i mitologia. Tot això el converteix en un llibre original i una mica inclassificable. Durrell ens parla, en una deliciosa prosa poètica, d’una manera de viure lentament els dies, sense presa, una forma d’estar al món que és profondament mediterrània.

Ens transmet una versió idíl•lica de Corfú i de Grècia per extensió, com un lloc fora del temps que ofereix, com a recompensa el descobriment d’un mateix (exactament igual com anys després el moviment hippy va vendre Califòrnia o l’Índia).

La gran exploradora i escriptora britànica Freya Stark va qualificar el llibre de ‘petita joia literària’ i realment ho és. Només en una cosa discrepo de Durrell i és que quan parla de l’Odisea diu que “és avorrida, amorfa i està mal construïda”. No podria estar més en desacord.

Aquest llibre és el primer volum de l’anomenada Trilogia mediterrània que es completa amb Reflexions d’una Venus marina (dedicat a l’illa de Rodes, on Durrell va treballar com a diplomàtic després de la II Guerra Mundial) i Llimones amargues (que parla sobre el Xipre dels anys 1953-1956). Sembla que Durrell considerava les tres obres com un tot unitari. Malauradament cap dels tres llibres estan traduïts al català.

Portada de la Trilogia mediterránea publicada per Edhasa

 
 

Anuncis

Las máquinas de Dios

 
Portada de Las máquinas de Dios
 

Jack Mc Devitt és el creador d’una de les sagues més significatives del gènere de la ciència ficció moderna: Les màquines de Déu. A dia d’avui està composta per set novel•les, sis de les quals traduïdes al castellà: Las máquinas de Dios (1995), Deepsix (2000), Chindi (2002), Omega (2003), Odisea (2006), Cauldron (2007) i Star Hawk (2013, no traduïda al castellà).

El primer volum de la sèrie, Las máquinas de Dios va ser publicar l’any 1995 i la història que ens explica és la d’un planeta Terra al segle XXIII a punt de ser destruït pels efectes del canvi climàtic, la fam que va lligada a la superpoblació, l’extinció de les diferents espècies animals i l’esgotament dels recursos naturals. Per això científics de tot el món busquen altres planetes on traslladar-se.

Gràcies al viatge hiperlumínic, s’envien sondes a altres sistemes solars. En aquesta recerca han trobat les restes monumentals i les estranyes estàtues d’una raça alienígena que anomenen els Creadors de Monuments a diferents planetes de la galàxia. Cada relíquia és diferent i totes les inscripcions trobades desafien la traducció dels experts.

Un equip d’investigació arqueològica liderat per el doctor Henry Jacobi, que porta 28 anys investigant les ruïnes dels habitants del planeta Quraqua a 150 anys llum de la Terra, acaba de descobrir un temple soterrani que pot ser clau per comprendre l’escriptura dels Creadors de Monuments. El problema és que el doctor i els seus auxiliars hauran d’abandonar el planeta abans d’un mes degut a que ja hi ha un projecta de terraformació en marxa que implica bombardejar amb bombes atòmiques els pols nord i sud del planeta per convertir el gel en aigua que inundi amples parts d’aquell món i començar així la seva transformació en un lloc habitable per a la raça humana.

El doctor Richard Wald intenta guanyar temps i aprofitant la evacuació dels arqueòlegs i els seus equips, visita el planeta acompanyat per la pilot i amiga Priscila Hutchins. Ells i altres arqueòlegs, descobreixen que aquestes estranyes civilitzacions han sofert terribles devastacions de forma cíclica. L’enigma que es planteja és saber què ha estat el causant d’aquestes catàstrofes.

 

Portada de l'edició americana

Portada de l’edició americana


 

Sobre aquest marc Jack Mc Devitt construeix la seva novel•la d’aventures amb moments molt brillants com ara el tsunami sobre el Temple de Quraqua, la progressiva congelació de una nau aturada en el espai, l’atac de les criatures que habiten Beta Pacífica i que costa la vida de varis membres de l’expedició…però també hi ha moments menys aconseguits com ara les conclusions a les que arriben els investigadors a la lluna Oz o el mateix núvol Delta que aniquila móns per enllà on passa i que és el desenllaç mateix de la novel•la.

No puc negar que el llibre és entretingut, conté molta acció i un bon misteri. Està escrit de forma clara, directa i honesta; la història està ben construïda malgrat no contingui idees espectaculars, però, he de confessar que només m’ha enganxat a estones. El seu ritme decau cap a la meitat de la narració i no torna a remuntar fins al final que, pel meu gust, és un tant fallit.

Probablement Mc Devitt ja tenia al cap la continuació de la novel•la i no tanca totes les línies argumentals que hauria de tancar per satisfer les expectatives dels lectors que han tingut la constància (o hauria de dir la paciència?) de seguir-lo durant les 575 pàgines (a l’edició de butxaca). Penso fermament que amb la meitat de lletra la novel•la hauria estat molt més rodona, molt més efectiva i no esgotaria al lector. Personalment trobo a faltar aquelles novel•les del gènere que en 200 planes plantejaven un tema i el concloïen sense innecessàries segones i terceres parts.

 
 

Venus i Van Gogh

 

Nit estrellada

Nit estrellada


 

El proper 29 de juliol es celebrarà el 125 aniversari de la mort del pintor Vincent Van Gogh. Van Gogh va ser l’autor d’uns 900 quadres i sembla ser que en tres d’ells va representar l’astre més lluminós del firmament després del Sol i la Lluna: Venus.

La seva Nit estrellada pintada al juny de 1889 n’és el exemple més destacat. Aquest quadre famós, d’un vigor extraordinari, va ser pintat per Van Gogh quan estava reclòs en un internat de la vila de Saint-Rémy on es dedica a pintar allò que veu des de la finestra de la seva habitació.

En aquest quadre veiem el cel nocturn ple de núvols en moviment que giren ràpidament, hi ha estrelles, la lluna creixent brillant… i el planeta Venus identificada com la brillant esfera a l’est de Saint-Rémy.

Els historiadors de l’art i els astrònoms també han identificat Venus al Camí amb xiprers i estels que Vincent Van Gogh va acabar a mitjan maig de 1890, el dia abans de marxar de Saint-Rémy, just un any desprès d’arribar-hi.

 

Camí amb xiprers i estels

Camí amb xiprers i estels


 

El propi Van Gogh, en una carta, explica aquesta obra:

Un cel nocturn amb una somorta lluna creixent que amb prou feines es destaca de les fosques ombres de la terra i un estel d’una resplendor inusitada, rosa i verd, en un cel de blau ultramarí pel qual es llisquen alguns núvols. A baix, un camí vorejat d’altes canyes grogues, darrere les baixes Alpilles blavenques, una vella posada amb les finestres enceses en un to taronja i un xiprer altíssim, molt recte i molt fosc. Pel camí un carro groc tirat per un cavall blanc i dos caminants ressagats. Molt romàntic … però em sembla que també molt típic de la Provença”

Unes setmanes més tard, prop de París, a la vila d’Auvers-sur-Oise, Van Gogh va pintar unes 80 obres en els dos mesos previs al seu suïcidi. Aquí va pintar Venus per darrera vegada dins un halo espurnejant que domina sobre la xemeneia oest de La casa blanca a la nit.

 

La casa blanca a la nit

La casa blanca a la nit


 

Això va ser descobert per un historiador de l’art i un astrònom amb l’ajuda d’uns programes informàtics cent anys després de pintar-se el quadre. Aquests dos senyors es van traslladar a la vila d’Auvers i es van col•locar davant la casa pintada (que encara existia) amb la façana apuntant al nord, al capvespre, situant un objecte 15 graus per damunt de l’horitzó… i un programa informàtic que representava el cel a qualsevol època i lloc. Van arribar a la conclusió que l’objecte astronòmic era Venus i que Van Gogh va pintar aquell quadre el dia 16 de juny de 1890 a les 7 de la tarda.

Això sembla confirmat per la carta que Van Gogh va enviar al seu germà Theo el 17 de juny de 1890:

He acabat el quadre de la Casa Blanca amb un estel molt brillant en el cel de nit.“