La celda de Próspero

 
Portada de La celda de Próspero
 

L’escriptor Lawrence Durrell va néixer a l’Índia i es va educar a Gran Bretanya. L’any 1935, amb 23 anys, després de la mort del seu pare i d’haver intentat arrelar a Anglaterra, ell, la seva dona, la seva mare, dos germans i una germana van decidir establir la seva residència a l’illa de Corfú (Kérkira pels grecs, antigament coneguda com a Còrcira).

Al poblet de Kalami, al nord-oest de l’illa, es troba ‘la casa blanca’, un bonic habitatge situat a l’extrem sud de la badia, on l’escriptor va viure i on va començar a escriure aquest llibre. Durrell entre els anys 1937 i 1938 va portar un diari on anotava la seva vida quotidiana a l’illa, d’aquestes vivències en va sortir el llibre La cel•la de Pròsper (subtitulat en castellà com ‘Recuerdos de la isla de Corfú‘).

Durrell va escriure la versió definitiva del llibre a la ciutat egípcia d’Alexandria després d’haver abandonat l’illa per la imminent invasió alemanya de Grècia. La redacció la va fer a cavall dels anys 1941 i 1942 quan es va adonar que la guerra potser no el deixaria tornar mai més al que va ser la seva llar. El llibre va veure finalment la llum l’any 1945.

Al Corfú de pre-guerra Durrell viu rodejat de personatges una mica extravagants com l’erudit local Theodore Stephanides que té la teoria de que Còrcira és l’illa on Shakespeare situa l’acció de ‘La Tempesta’ (teoria que dona títol al llibre). De la mà de Durrell anirem a pescar calamars de nit o trepitjarem les mateixes platges que, segons la llegenda, va trepitjar Odiseu en naufragar a l’illa. Ens reunirem amb els seus amics a la tasca ‘La perdiu’ on es comenten les cartes que li envien Unamuno o Henry Miller. L’autor ens descriu de forma alegre i festiva la celebració de Sant Espiridó, patró de l’illa o ens transcriu una llarga xerrada del compte D. sobre l’essència d’allò que és grec en una nit de lluna. Dedica un capítol sencer a Karaghiosis, una titella coneguda per tots els nens grecs, que ajuda a Durrell a definir el caràcter nacional grec:

es basa en la idea de l’homenet empobrit i trepitjat que treu el màxim profit del que té al voltant gràcies al seu enginy”

El llibre, en part diari autobiogràfic, en part llibre de viatges, conté magnífiques descripcions de l’illa, anècdotes dels seus habitants, de les seves tradicions (fins i tot gastronòmiques), i de la seva història i mitologia. Tot això el converteix en un llibre original i una mica inclassificable. Durrell ens parla, en una deliciosa prosa poètica, d’una manera de viure lentament els dies, sense presa, una forma d’estar al món que és profondament mediterrània.

Ens transmet una versió idíl•lica de Corfú i de Grècia per extensió, com un lloc fora del temps que ofereix, com a recompensa el descobriment d’un mateix (exactament igual com anys després el moviment hippy va vendre Califòrnia o l’Índia).

La gran exploradora i escriptora britànica Freya Stark va qualificar el llibre de ‘petita joia literària’ i realment ho és. Només en una cosa discrepo de Durrell i és que quan parla de l’Odisea diu que “és avorrida, amorfa i està mal construïda”. No podria estar més en desacord.

Aquest llibre és el primer volum de l’anomenada Trilogia mediterrània que es completa amb Reflexions d’una Venus marina (dedicat a l’illa de Rodes, on Durrell va treballar com a diplomàtic després de la II Guerra Mundial) i Llimones amargues (que parla sobre el Xipre dels anys 1953-1956). Sembla que Durrell considerava les tres obres com un tot unitari. Malauradament cap dels tres llibres estan traduïts al català.

Portada de la Trilogia mediterránea publicada per Edhasa

 
 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s