La llegenda de Suakin

 

Suakin representada en un mapa de 1885

Suakin representada en un mapa de 1885


 

Suakin és un petit port situat al nord-est de Sudan, al Mar Roig. Antigament fou el port més important de la regió. Encara que la seva identificació no és segura, sembla que els romans van establir un port en aquest lloc i el van nomenar Evangelon Portus (Port de les Bones Notícies). Al segle X ja s’esmenta el port amb el seu nom i durant l’Edat Mitjana, a banda dels comerciants musulmans, sabem que hi van residir alguns mercaders venecians. Aquest port fou punt de partida dels peregrins etíops en els seus viatges a Jerusalem fins que en 1517 va ser conquerit per Selim I.

Durant els segles XVII i XVIII la ruta per la mar Roja va entrar en crisi degut a l’obertura de la ruta marítima pel Cap de Bona Esperança, però encara restava el comerç africà amb Aràbia.

La introducció dels vaixells de vapor des de 1829 va fer augmentar la importància de Suakin com a port per la importació de la goma, el marfil, els esclaus i per la venda de productes europeus. L’obertura del Canal de Suez el 1869 va permetre als comerciants europeus fer competència efectiva als mercaders indis i àrabs. Suakin va ser l’últim lloc on es va practicar el tràfic d’esclaus.

Degut a la poca fondària de les seves aigües, entre 11 i 15 metres de fondària, que feia que el port fos apte per vaixells tradicionals, però no per els vaixells més grans, a començament del segle XX es va haver de buscar un indret on construir un port nou. Finalment es construí Port Sudan a uns 35 km. al nord i la antiga i una vegada rica ciutat de Suakin va quedar gairebé abandonada després del 1922. Actualment i viuen unes 20.000 persones i la majoria de cases i edificis estan en ruïnes.

 

Mesquita d'al-Geyf a Suakin

Mesquita d’al-Geyf a Suakin


 

La tradició diu que el nom de la ciutat deriva de que set noies que eren enviades a un rei d’Aksum (a Etiòpia) van quedar embarassades dels jinns (dimonis) quan van fer nit a la població; el nom derivaria doncs de sakan al-djinn (habitació del dimoni) i els habitants serien els descendents dels fills nascuts de les set noies.

Però la llegenda, una mica més explícita, alhora que molt similar a la tradició, ens explica que fa molts anys la reina de Sabà va noliejar un vaixell amb un valuós regal per Nabi Suleiman (el profeta Salomó), que havia de solcar tot el Mar Roig en direcció al golf d’Àqaba. L’ofrena consistia en set donzelles verges, belles com sols. El viatge transcorria sense major novetat, però una tarda el vent va bufar amb força i aviat es van alçar onades grans com muntanyes, que van començar a sacsejar la fràgil embarcació. Per fortuna un dels intrèpids mariners coneixia un refugi natural, que era l’únic lloc on podien protegir-se. Amb grans dificultats van arribar a aquell port, on van romandre set dies amb les seves nits fins que les aigües per fi es van calmar. Llavors el viatge va prosseguir sense més incidents i el preciós regal va poder ser lliurat a Jerusalem. Però els israelites van descobrir que les verges estaven en estat. Les joves es van disculpar, adduint que en aquell remot refugi habitava un terrible jinn (dimoni) anomenat Suakin, que les havia forçat. Des de llavors aquest indret rep el seu nom.
 
 
 

Anuncis

Elisabet d’Hongria

 

Santa Elisabet d'Hongria representada a la cel·la de Sant Miquel del Monestir de Pedralbes

Santa Elisabet d’Hongria representada a la capella de Sant Miquel del Monestir de Pedralbes


 

Fa uns dies vaig visitar el Monestir de Pedralbes de Barcelona i donant una volta pel claustre del Monestir vaig topar amb la capella de Sant Miquel.

Aquesta capella va ser la cel•la d’oració privada de l’abadessa Francesca Saportella, neboda de la fundadora del monestir, la reina Elisenda de Montcada. Saportella va ser abadessa de 1336 fins la data de la seva mort el 1364. Va ser aquesta senyora la que va encarregar el conjunt de 25 pintures murals a l’oli al pintor Ferrer Bassa (1285-1348) anomenat el ‘Giotto’ català que treballava a les ordres del rei Pere el Cerimoniós. Les pintures són reconegudes com un testimoni excepcional de la pintura gòtica catalana i la seva realització es va allargar durant 240 dies entre abril i novembre de 1346.

Tot badant, mirant el conjunt mural, vaig reconèixer fàcilment algunes escenes de la Passió de Crist o els Set Goigs de Maria que estan acompanyats per tota una col•lecció de retrats de sants dels quals, llavors em vaig adonar, no en sabia res en absolut a banda dels noms que indicaven els plafons explicatius: Honorat, Agnès, Bàrbara, Esteve…Elisabet d’Hongria.

Va ser aquí on em va picar la curiositat. Elisabet d’Hongria? Qui era aquella senyora esvelta i aristocràtica de rostre tranquil i mirada baixa la qual jo contemplava i que em mirava des de la paret? Per què duia tot de roses a la faldilla del seu vestit? Per què estava representada en aquella cel•la?

Al arribar a casa vaig començar a buscar informació sobre aquella pintura i la seva protagonista, el resultat n’és aquesta entrada al blog.

Santa Elisabet d’Hongria (o de Turíngia, com també se la coneix) va néixer el 1207 a Sárospatak al regne d’Hongria. Elisabet era filla del rei Andreu II d’Hongria ‘el de Jerusalem’ i de Gertrudis de Merània. El 1211, quan aquesta princesa tenia quatre anys, la van prometre a un tal Hermann, primogènit del langrave de Turíngia. Va ser enviada a Wartburg, seu de la cort de Turíngia, on va ser educada per la seva futura sogra Sofia de Baviera. Dos anys després va morir el seu promès. Als catorze anys (el 1221) es va casar amb un germà petit del Hermann, Lluís IV, anomenat ‘el Sant’ amb el qual va tenir un fill i dues filles.

Quan l’any 1223 els franciscans arribaren a Turíngia, Elisabet i el seu marit, que eren molt pietosos, van donar-los suport i van començar a viure en el seu esperit de pobresa i caritat. En 1226 Elisabet va multiplicar les seves obres de caritat i va fer construir un hospital amb 28 llits al costat del seu Castell de Wartburg que visitava diàriament.

El 1227 el seu marit decideix anar cap a Terra Santa per participar a la Tercera Croada però mor a la ciutat d’Òtranto mentre esperava per embarcar-se. El seu germà Enric va assumir la regència del regne durant la minoria d’edat del fill d’Elisabet: Hermann II.

 

Santa Elisabet d'Hongria. Pintura del 1525 al dom de Beschreibung, Quelle

Santa Elisabet d’Hongria. Pintura del 1525 al dom de Beschreibung, Quelle


 

Elisabet, ja vídua, va abandonar la cort i va marxar a Marburg on es va ficar sota la direcció espiritual del teòleg Conrad de Marburg i va fer vots solemnes similars als d’una monja. Finalment, va ingressar al Tercer Orde Franciscà i es va retirar a l’hospital que havia fet aixecar on va dedicar-se a tenir cura dels malalts fins a la seva mort el 1231 (als 24 anys d’edat), ja sigui per malaltia o a causa de les penitències que feia. Va ser enterrada a l’església de l’hospital.

Poc després de la seva mort, van començar a circular notícies de miracles esdevinguts a la seva tomba, que van causar, amb l’ajut de la seva influent família, la seva ràpida canonització el 1235.

A Santa Elisabet se la representa habitualment com una dama vestida amb robes reials i corona carregant un cistell ple de roses. Això és una al•legoria al miracle de les roses que, segons la llegenda, va ocórrer quan un dia la jove, en companyia de les seves serventes, baixava del castell de Wartburg al poble de Eisenach, carregada de queviures per distribuir-los entre els pobres. Pel camí va ser sorpresa pel seu cunyat Conrad de Turíngia que no veia amb bons ulls tanta caritat. Segons aquesta llegenda, Déu va convertir el contingut de la cistella en roses per tal de que el noble no li pogués retreure res.

La seva presència a la cel•la del Monestir es relaciona amb la semblança entre les vides de Santa Elisabet d’Hongria, Santa Isabel de Portugal (rebesnéta de la santa d’Hongria i de la que s’explica un miracle de les roses idèntic), ja que les dues es varen casar joves, varen enviudar i es varen retirar a un monestir.

La devoció a aquesta santa hongaresa es va escampar ràpidament per l’imperi germànic, Hongria i altres terres inclosa Catalunya on es va difondre el seu culte perquè, motius religiosos apart, era cunyada de Jaume I. Violant d’Hongria, segona esposa del Conqueridor, era germana d’Elisabet per part de pare. A Palma de Mallorca es fundà un convent de monges dedicat a Santa Elisabet d’Hongria al segle XIV que avui dia es conegut com el convent de Sant Jeroni.

Si bé ja he satisfet la meva curiositat sobre aquesta santa senyora, m’adono de que continuo sense saber res dels altres sants representats a la cel•la: Agnès, Esteve, Honorat… doneu la culpa a la forta calor d’aquest estiu i a la mandra que hi va associada però estic segur de que no me’n recordaré de Santa Bàrbara fins que troni.

 

Santa Elisabet d'Hongria i Lluis IV de Turingia. Vitrall de la basílica de Sant Patrici d' Ottawa realitzat per Franz Borgias Mayer el 1898

Santa Elisabet d’Hongria i Lluis IV de Turingia. Vitrall de la basílica de Sant Patrici d’ Ottawa realitzat per Franz Borgias Mayer el 1898


 
 
 

Basilisc

 
Basilisc
 

La mitologia grega ens explica que quan Perseu va derrotar la Medusa, dels cabells d’aquesta van néixer totes les serps, inclòs el basilisc. D’aquí ve el seu atribut de «petrificar amb la mirada», com feia la Medusa.

La font principal sobre aquest ésser es Plini el Vell, que en el seu llibre Naturalis Historia VIII, 33, 78 ens diu:

El mateix poder té la serp basilisc. La província cirenaica la produeix: és d’una grandària no major de dotze dits, se la reconeix per una taca blanca al cap com una corona. Amb el seu xiulet posa en fugida a totes les serps i no impulsa el seu cos amb una ondulació en sèrie com les altres, sinó que avança aixecada i alçada sobre la seva part central. Mata els arbustos, no només al tocar-los sinó també al exhalar el seu alè sobre ells, abrasa les herbes, trenca les pedres; tal és la força del seu verí. Es va creure en un altre temps que una va morir d’una llançada des d’un cavall i, pujant el seu verí per la llança, va morir no només el genet sinó també el cavall. Però per a semblant monstre – sovint en efecte han desitjat veure’l mort els reis – el verí de les mosteles és mortal; fins a tal punt ha volgut la naturalesa que no existís res sense el seu antagonista. Fiquen a les mosteles en els caus dels basiliscos, que es reconeixen fàcilment per la putrefacció del sòl. Aquelles els maten amb la seva olor alhora que moren i es consuma la lluita de la natura.”

Dibuix de basilisc en la tradició grecoromana

Dibuix de basilisc en la tradició grecoromana

 

Plini, afegeix a Historia Naturalis XXIX, 66:

Del basilisc, al qual fugen les mateixes serps ja que altrament les mata amb la seva olor, es diu que mata l’home amb la seva sola mirada, fan els Mags les millors lloances de la seva sang: es coagula com la brea, de la que té el seu color; diluïda dóna un vermell més brillant que el cinabri. Li atribueixen el bon èxit en les demandes fetes als grans i les pregàries adreçats als déus; per a ells és un remei contra les malalties, un amulet contra els maleficis. Alguns l’anomenen també sang de Saturn.”

 

Basilisc representat en la Morgan Library, MS M.81, Foli 79r

Basilisc representat en la Morgan Library, MS M.81, Foli 79r

 

Claudi Elià en el seu llibre Historia Animalium II 5, diu:

El basilisc no mesura més que un pam, però, en mirant-lo una serp, per llarga que sigui, no després d’algun temps sinó a l’instant, a la simple emissió de l’alè, queda encarcarada. I si un home té una canya com a bastó i el basilisc la mossega, l’amo de la canya mor.”

Claudi Elià a II, 7 diu:

Arquelau diu que a Líbia els muls ferits o extenuats de set són abandonats en gran quantitat, com si estiguessin morts. Sovint un gran nombre de serps de totes classes aprofiten per menjar la seva carn, i, quan senten el xiulet del basilisc, desapareixen rapidíssimament i s’oculten en els seus caus o sota la sorra. El basilisc arriba al lloc i amb tota tranquil•litat es dóna un festí, després marxa i s’allunya xiulant. I el basilisc assenyala el lloc dels muls i del banquet subministrat per ells, segons la dita ‘davant les estrelles’.”

Més tard a III, 31 escriu:

El lleó té por del gall. I el basilisc, segons es diu, s’horroritza davant aquesta au. En veure-la, el basilisc es fica a tremolar, i en sentir-la cantar, experimenta convulsions i es mor. Aquest és el motiu de que els viatgers a Líbia, que és creadora de tals éssers monstruosos, portin com a company i soci en el camí a un gall per por al dit basilisc; i aquest gall els preserva de semblant pesta.”

 

Bibliothèque Nationale de France, lat. 6838B, Foli 31r

Bibliothèque Nationale de France, lat. 6838B, Foli 31r


 

Gai Juli Solí al segle III ens explica que els habitants de Pèrgam van comprar un basilisc mort i que, havent-lo embolicat en una malla d’or, el van penjar en un Temple d’Apol•lo per impedir als ocells que niessin i que les aranyes fabriquessin les seves teles, perquè les parets d’aquest Temple estaven adornades amb moltes pintures del famós Apel•les.

 

Basilisc en el Foli 66r del Bestiari d'Aberdeen

Basilisc en el Foli 66r del Bestiari d’Aberdeen


 

Isidor de Sevilla (al segle VI) en parlar del basilisc copia a Plini i afegeix algunes modificacions pròpies. En el seu llibre Etimologies XII, IV, 6 llegim:

Basilisc en grec; en llatí es tradueix per “regulus” (reietó), perquè és la reina de les serps, de tal manera que totes, en veure’l, el defugen, perquè les mata amb el seu alè; l’home, si el mira, el destrueix. Més encara, cap au que voli en la seva presència passa il•lesa, sinó que, encara que estigui molt lluny, cau morta i és devorada per ell. No obstant això és vençut per les mosteles, que els homes llancen als caus en les que s’amaga el basilisc. Quan aquest la veu fuig i és perseguit fins que és mort per ella. En efecte, res va deixar el Pare sense remei. La seva grandària és de mig peu i està adornat de taques blanques. Els reietons, com els escorpins, caminen per llocs àrids, però quan arriben a les aigües es fan aquàtics. Sibilus és el mateix basilisc, i se li dóna aquest nom perquè amb els seus xiulets mata abans que mossega.”

 

Basilisc en una il·lustració de Jost Amman, 1584

Basilisc en una il·lustració de Jost Amman, 1584


 

El Physiologus, considerat com el llibre predecessor dels bestiaris, és un text didàctic escrit o compilat en grec a l’Alexandria del segle II dC per un autor desconegut. Va ser traduït al llatí aproximadament l’any 700 però la seva influència es va fer palesa a partir de l’any 1000. El llibre també fa referència al basilisc, al que descriu com:

És el rei de les serps, que fugen quan el veuen, ja que les mata amb l’alè. Si veu un home el mata. Cap au voladora escapa si veu al basilisc, doncs, fins i tot des de molt lluny, és cremada pel foc de la seva boca … .Aquest mateix animal es diu també xiulet, doncs mata xiulant, abans de mossegar o abrasar. El basilisc és el rei dels rèptils; amb la seva sola mirada mata a l’home; fa perir amb el seu alè a les aus voladores, i està tan ple de verí que llueix; si l’home el veu primer, no pot fer-li mal, i el basilisc queda com únic rei a la sorra buida. (De Bestiis, 214)”

 

Basilisc representat al llibre d'Ulisse Aldrovandi 'Serpentum et draconum historia' de 1640

Basilisc representat al llibre d’Ulisse Aldrovandi ‘Serpentum et draconum historia’ de 1640


 

En els escrits dels metges de la antiguitat com Dioscòrides Pedaci, Galè i Aeci també trobem referències al basilisc.

A l’obra De theriaca ad Pisonem de Galè de Pèrgam (130-c. 200/216 dC.) hi trobem:

Doncs el basilisc és un fera groguenca que posseeix sobre la cap tres prominències que, segons diuen, en ser vist o quan se l’escolta xiulant destrueix als que l’escolten o el miren. I de la resta d’animals, si algun toca a aquest animal mort, el mata de seguida i per això totes les altres classes d’animals es guarden d’estar a prop.”

Al Iatricorum Llibre XIII, 34 del metge bizantí del segle VI que fou Aeci llegim:

El basilisc té una mida de tres pams i és groguenc i de cap punxegut. Té sobre la cap tres prominències i té un grandíssim poder sobre totes les altres serps, fins al punt que cap d’elles pot ni tan sols suportar el seu xiulet. I encara que alguna dels altres animals verinosos es vegi impulsat a menjar o beure, si percep la presència del basilisc, es retira, sense preocupar-se de l’aliment necessari per viure. I als que són mossegats per ell els sobrevé una inflamació de tot el cos i lividesa. Se’ls cauen els cabells del cos al punt i en un curt espai de temps segueix la mort. Però ni tan sols un animal carnívor toca el cos mort. I, si impulsat per la fam, el toca, al punt la mort cau sobre ell. I diuen que amb només ser vist o amb només ser escoltat quan xiula, destrueix als que el miren, als que són vistos per ell i als que l’escolten. Pel que creiem que és inútil i va prescriure remeis contra això.”

Al llarg de l’Edat Mitjana la iconografia d’aquest ésser va anar variant i, a partir de l’original de la tradició grecoromana, se li van anar introduint nous trets com les potes, les plomes o el bec de gallina fins acabar sent unes bèsties estranyes dibuixades combinant característiques dels gripaus, les serps i les gallines.

 

El basilisc i la mostela en un dibuix atribuït a Wenceslas Hollar

El basilisc i la mostela en un dibuix atribuït a Wenceslas Hollar


 

Al segle XIII Vicent de Beauvais (vers 1190-1264) teòleg i erudit medieval de l’orde dels dominics, autor de l’enciclopèdia Speculum Maius (un compendi del saber de l’època) dedica els capítols XXII, XXIII i XXIV del llibre XX al basilisc. Sota el títol De generibus basiliscorum et remedia contra illos trobem la següent classificació:

Tres són els gèneres de basiliscs: el primer alochrysus que es diu criseo (chryseus), perquè allò que veu insufla i incendia. El segon estrellat (stellatus), o crisocèfal, és a dir de cap daurat, de manera que allò que veu tremola i mor. El tercer ametista (amathitis), és a dir, sanguini com el cinabri i també amb el cap daurat, que allò que veu o toca destrueix, conservant-se els ossos, i a aquest fàcilment el troba tot aquell que porti l’herba basilisca.”

Durant el segle XVI encara s’acceptava la existència del basilisc i savis i doctors filosofaven sobre el seu verí i sobre el seu estrany naixement. Aquest animal fabulós va formar part del saber popular fins ben entrat el segle XVII i encara avui dia surten a novel•les de temàtica fantàstica com la saga de Harry Potter, o són dibuixats per artistes com Frank Frazetta o Luis Royo.

 
Bibliografia i enllaços:

Basilisc. Article de la Viquipèdia.

Molero Benavides, José Antonio; El basilisco en la tradición popular a la revista digital Gibralfaro, num. 69 (Novembre-Desembre 2010, en castellà)

Prades, Miguel Angel; Estoy hecho un basilisco al web Nihil Sub Sole Novum (Serie de 10 articles sobre el basilisc, en castellà)

Flegetanis; El basilisco, rey del Fisiólogo al web Viajes con mi tia (en castellà)

Basilisco al web Diccionario de Mitos y Leyendas (en castellà)

 
Basilisc