Extraños eones

 
Portada del llibre Extraños eones
 

El cementiri més gran del món, El’Arafa a la ciutat del Caire, és a més de cementiri, un barri on viuen centenars de famílies i de nens abandonats. Els que tenen més recursos viuen en els millors mausoleus i fins i tot disposen d’antenes per veure la televisió via satèl•lit, les tombes dels més desfavorits només tenen quatre parets.

En una d’aquestes últimes hi malviuen els protagonistes de la novel•la, Islam, Khaldun, Ibrahim, Ideodaniach, Tata i Benipé. Una colla de nens entre vuit i setze anys, fills del carrer, invisibles per a les autoritats, els turistes i la resta de la societat. Son nens repudiats pels seus pares que sobreviuen reciclant escombraries, robant pels mercats, netejant sabates o prostituint-se. La seva única alegria és evadir-se d’aquest món que els envolta fumant porros, esnifant cola, jugant al futbol amb una pilota feta de draps i reunir-se els vespres per sopar (quan tenen quelcom per endur-se al pap) i dormir junts a la tomba que habiten.

Aquest petit i miserable grup de joves hauran de fer front a un terror còsmic que ha vingut a habitar la tomba davant la seva amb el propòsit de portar el caos a tot l’univers.
Aquest horror és personificat per un deu primigeni que prové dels orígens del temps, d’uns estranys eons, amb voluntat de destruir el món i la humanitat.

El grup de joves intentarà frustrar

els designis del primer motor del caos, de l’antítesi de la creació, del neci sultà dels dimonis, del qui rosega, gemega i baveja al centre del buit final.”

Extraños Eones es una novel•la descarnada i realista combinada amb els mites de Cthulhu de Lovecraft i la llegenda del Flautista d’Hamelín. Els Grans Antics tornen en aquesta novel•la per rematar la seva vella tasca de caos i desolació i per això necessiten sacrificar set mils nens i nenes en una cerimònia macabre i demoníaca.

A la història que ens és explicada hi apareixen monstres reptants i voladors amb una única ala que poden més o menys inquietar al lector. Però el que realment fa por és la vida que estan obligats a portar els nens protagonistes, una situació de mort en vida que queda perfectament retratada al viure els vius en el cementiri on jeuen els morts.

El llenguatge de l’obra és dur, els diàlegs vius, la seva lectura absorbent. Està ben escrita, és entretinguda i beu de diferents gèneres com el terror, el thriller i la denuncia social. L’estil, però, pot no agradar a tots els lectors degut en gran mesura a que a l’autor li agrada intercalar en el seu text frases lapidàries, de gran força expressiva, que no sempre funcionen. Això sí, quan funcionen ho fan a la perfecció.

Extraños eones d’Emilio Bueso va ser publicada per Valdemar en el número 4 de la col•lecció Insomnia l’any 2014 i té una magnífica il•lustració de coberta realitzada per Santiago Caruso.

 
 

Anuncis

Grafit (2)

 

Grafit de Telmo&Miel a Sabadell

 

Aquest magnífic grafit surrealista, de profundes arrels psicològiques, em provoca una immediata lectura psicoanalítica lligada al fort erotisme que irradia. A primer cop d’ull veus com conviuen a la pintura l’eros i el tànatos tan estimats per en Sigmund Freud i la seva escola.

L’eros.
En primer lloc el grafit està pintat per un ‘ocellet’, aquest pardal amb un fàl•lic llapis de dibuix als peus (o hem de dir entre cames?).

Les mans que sostenen el doble crani coronat són femenines i acaronen el crani amb una delicadesa deliciosa, gairebé sensual. Unes mans que estan tapades per uns guants que són gairebé fetitxistes.

El tànatos.
El crani, d’una bèstia morta no identificada, es converteix en mans de la dona, en un altra tipus d’animal. La corona damunt el crani ens porta als contes d’infància on essers grotescos, terribles i/o ridículs es converteixen en prínceps al contacte del cossos (per exemple en fer-se un petó).

Potser vagi errat en tot el que aquesta pintura em suggereix però jo diria que els autors (que són dos) han fet una personal i magnífica interpretació de la ‘bella i la bèstia’. Alhora que un ser o no ser shakespirià en mans d’un Hamlet femení. Bé, així es com jo interpreto la pintura, però s’admeten altres lectures que poden ser igualment vàlides.

Aquest grafit, de grans proporcions, el podeu admirar a Sabadell. Està situat al carrer Valentí Almirall a tocar amb el carrer Joaquim Costa i el firmen dos joves artistes holandesos que s’anomenen Telmo&Miel.

 
 

El gran calentamiento

Portada de El gran calentamiento de Brian Fagan

 

Brian Fagan és considerat com un dels historiadors més importants del clima. Els seus estudis i recerques es basen en les dades que proporcionen els anells de creixement dels arbres, els nuclis de gel extrets de glaceres i muntanyes de tot el món, les franges de creixement dels coralls marins i també els texts que conservem d’antigues civilitzacions i que ens parlen de riuades, sequeres, gelades, pluges…qualsevol fenomen meteorològic.

En aquest llibre que es subtitula ‘Com va influir el canvi climàtic en l’apogeu i caiguda de les civilitzacions’, Fagan estudia la història climàtica del nostre planeta de l’any 800 al 1200, una etapa que es coneguda com el període càlid medieval (un terme proposat pel científic Hubert Lamb).

Aquest període càlid medieval es va caracteritzar per oscil•lacions extremes del clima on s’alternaven les pluges intenses i les sequeres. Durant aquests anys es va propiciar un clima benèvol del que va gaudir la major part de l’hemisferi nord i que va afavorir una explosió demogràfica a Europa. Aquest augment de la població es va traduir en la colonització i explotació agrícola de nous territoris. És el moment en que els víkings s’estableixen a Grenlàndia i Vinland descobrint Amèrica abans que Cristòfor Colom.

Però les bones condicions climàtiques europees no es van repetir a tot el món. A les zones tropicals i subtropicals es van produir sequeres que van ajudar a col•lapsar diverses civilitzacions com ara els maies i els moche. També va obligar a crear sistemes de repartiment d’aigua per combatre sequeres i va afavorir el nomadisme de tribus nord americanes.

Al voltant de l’any 1300 es va originar un canvi abrupte del clima que duria 600 anys de major humitat amb breus episodis de sequera. Aquest nou període és conegut com ‘la petita edat del gel’ i va ser objecta d’un altre llibre de Fagan.

Brian Fagan, en aquest interessantíssim llibre, vincula els canvis climàtics amb els esdeveniments socials i històrics, estudiant la influència que el clima ha exercit en la vida dels homes. Tot un tema que gairebé no ha investigat ningú i que tot just ara es comença a fer.

Un llibre magnífic que també ens ajuda a entendre la extrema vulnerabilitat de l’home davant de la força de la natura.

El gran calentamiento. Cómo influyó el cambio climático en el apogeo y caída de las civilizaciones, va estar editat per Gedisa Editorial a Barcelona l’any 2009.

 
 

The Sonics

The Sonics al Double Door de Chicago l'any 2014

The Sonics al Double Door de Chicago l’any 2014

 
Aquesta banda de garage rock creada l’any 1963, originaria de la ciutat de Tacoma, Washington, va actuar el passat 14 d’octubre a la sala Bikini de Barcelona. Presentaven el seu últim treball titulat ‘This Is the Sonics’, el primer treball d’estudi amb material nou en 49 anys.

The Sonics són reconeguts com la primera banda punk o garage de la història del Rock&Roll. El seu so és sorollós i cru. A mitjans dels anys 60 varen fer versions de temes coneguts amb uns arranjaments salvatges basats en acords simples tocats de forma contundent i ràpida. De fet moltes emissores de radio es negaren a radiar les seves cançons tot i que les lletres de les mateixes tractaven temes de la cultura dels teenagers: cotxes, surfing, noies…

A Barcelona van actuar els membres originals: Jerry Roslie (veu i teclats), Rob Lind (saxo, harmònica i veus) i Larry Parypa (guitarra), acompanyats pel baixista Freddie Dennis i el bateria Dusty Watson. Tot i que tenen més de setanta anys The Sonics segueixen vius, rabiosos i contundents.

I si no us ho creieu, aquí en teniu una mostra:

 
 

Grafit (1)

 
Street art Badalona2015
 

Un grafit és un missatge escrit o una imatge pintada, o una barreja d’ambdues, realitzat generalment amb pots de pintura aerosol i sobre un lloc visible pels vianants, com parets, murs, portes, trens o monuments.

Les motivacions per pintar-lo poden ser molt variades i van des de la protesta política o social, a les artístiques, passant per l’afirmació personal.

Passejant pels carrers de la meva ciutat i ciutats veïnes n’he vist molts i de molt bons. Conscient de que és un art efímer els he començat a retratar abans no desapareguin. També he decidit penjar de forma periòdica aquells que m’agraden al blog.

Aquí va la primera (doble) entrega. Els dos grafits estan situats en bandes oposades a l’entrada al pas soterrani que porta a la platja del Cristall de Badalona. El primer (a la part superior de la pàgina) és una clara declaració de principis i el segon l’interpreto com una fantasia onírica bellament realitzada.

 
Grafit oníric de Badalona retratat 2015