Grafit (3)

 

Grafit Monsters of Art a Sabadell de Treze i Ogre

 

Habitualment em costa molt llegir la lletra o els rètols dels grafiters. La majoria de les vegades portats per la intenció de tenir un disseny original i propi de les lletres, els autors obliden que s’ha de poder llegir el que escriuen. En aquest cas he aconseguit fer-ho, el rètol diu Monsters of art (Monstres de l’art).

Com el Grafit (2) el present grafit està realitzat a duo. Els seus autors són Treze i Ogre.

Fins on he pogut saber sembla que Treze és un artista nascut a Sabadell l’any 1986 i Ogre un artista de la ciutat francesa de Lió molt viatjat per tot Europa. Aquest grafit va estar pintat a començaments de 2015.

Pel que he pogut veure per internet diria que Ogre ha realitzat el text del mural, mentre que Treze ha dibuixat aquest monstre lovecraftià d’ulls ametllats insectoides i inquietants amb una boca plena de pòlips fastigosos que abraça el text de la pintura.

El grafit torna a ser de grans dimensions, és proporcionat i ben executat. El podeu trobar al carrer Valentí Almirall, cantonada Joaquín Costa de Sabadell a pocs metres del Grafit (2).

 

Grafit Monsters of Art a Sabadell de Treze i Ogre

 
 
 

Anuncis

Denari

 

Denari de Pomponi Molo de l'any 97 dC
 

El denari (en llatí denarius, en plural: denarii) fou una antiga moneda romana de plata encunyada aproximadament entre els anys 268 aC. i el 360 dC. Un denari tenia al començament 4,55 grams de plata però, després del 130 aC., es va rebaixar a 3,85 grams i progressivament es va encara abaixar més fins arribar a fer-la de bronze i només banyada en plata.

En el seu moment era una moneda tan forta que fins i tot s’utilitzava fora de l’Imperi Romà. Durant el segle I dC. als mercats de l’Índia eren acceptades aquestes monedes romanes tot i que Roma estava a milers de kilòmetres, a l’altra punta del món conegut. Fins i tot quan els sobirans de l’Índia van començar a encunyar moneda pròpia van respectar les imatges dels emperadors romans a les monedes.

La moneda d’or coneguda com la dinara es va introduir a l’Índia al segle I dC, i va ser adoptada per l’imperi Gupta i els seus successors fins al segle VI.

El nom denari es va convertir en un nom genèric per referir-se a les monedes.

Els califes musulmans van arabitzar-ne el nom i van posar en circulació els dinars i dinar es denomina a l’antiga moneda musulmana d’or que el califa omeia Abd al-Malik ibn Marwan va encunyar entre els anys 691 i 692. En els inicis imitava els denaris d’or bizantins, però ben aviat va ser imitat a la vegada fora dels territoris califals, com fou el cas del mancús a la Catalunya del segle XI.

Als antics comtats catalans els dinars cordovesos hi circulaven àmpliament i es van arribar a encunyar quarts de dinar a la taifa de València que van ser coneguts com a roals, rovals o “or de València”. També diverses fraccions de dinar es van encunyar a la taifa de Lleida.

El diner va ser la moneda de menys valor de l’imperi Carolingi. A Catalunya, per exemple, en van encunyar Carlemany i Lluís I anomenat el Pietós.

En el passat havien utilitzat dinars Abu Dhabi, Bòsnia i Hercegovina, la Federació d’Aràbia del Sud, Croàcia, Iemen del Sud, Iugoslàvia, la República de Sèrbia i Sudan. En l’actualitat encara el fan servir Algèria, Bahrain, Iran, Iraq, Jordània, Kuwait, Líbia, Sèrbia i Tunísia. Per cert que a la República de Macedònia el fan servir i l’anomenen denar.

Com ja podeu sospitar la paraula italiana denaro, la castellana dinero, la portuguesa dinheiro, l’eslovena denar i la catalana diner signifiquen totes el mateix i deriven totes del llatí denarius.

Com podem veure tot i que el denari ja té més de dos mil anys d’existència continua ben viu, no tan sols per els numismàtics sinó també a la parla quotidiana dels ciutadans de nombrosos països, als diccionaris i a les butxaques d’alguns afortunats.

 

Denari de Carlemany

Denari de Carlemany

 
 
 

Barkeno, Bàrcino, Barcelona

Portada del llibre Barkeno, Bàrcino, Barcelona

Aquest llibre divulgatiu d’història està compost per 38 breus capítols que expliquen diversos moments concrets de la ciutat de Barcelona al llarg del temps. Abasta des de la prehistòria, quan el barcelonès era terra de pastura dels mamuts i part del territori estava sota les aigües, fins el moment actual.

Abans que nosaltres, les terres de Barcelona han estat habitades pels ibers laietans que anomenaran el lloc com a Barkeno (ho sabem per la inscripció d’una única moneda conservada) i els romans que l’anomenaren Bàrcino. També van estar els gots i els musulmans. Els nostres avantpassats medievals l’anomenaren Barchinona. Tots aquests vells ancestres desfilen per les pàgines del llibre. L’autor ens parla de les vies Augusta, Favència i Júlia, del parc d’atraccions Caspolino, i dels orígens d’alguns barris com el d’Hostafrancs i el de la Barceloneta.

Gràcies a la seva lectura descobreixo per què el carrer del Perill, al barri de Gràcia, va ser batejat amb aquest nom. La resposta és tan racional i simple que, com el carrer, et fa caure de cul: hi havia molts sots i no estava il•luminat. Descobreixo que al Guinardó hi ha un carrer anomenat de l’Oblit perquè no sortia als plànols i es van descuidar de posar-li nom. L’autor, en parlar de carrers, ens fa saber que la majoria porten moms d’home i que només el set per cent d’ells el porten de dones.

Descobreixo que el primer barceloní conegut es deia Caius Coelius; que el magnífic mamut de pedra del parc de la Ciutadella hi és gràcies al mossèn Norbert Font, científic i geòleg, que volia omplir el parc de reproduccions d’animals prehistòrics; que l’heroi laietà Theolongo Bacchio que va destacar a la batalla de Baetulo (Badalona) i que té una plaça dedicada a la barriada del Besòs, no va existir mai.

El llibre és una bona guia d’històries singulars de la ciutat de Barcelona. La seva lectura és agradable, està escrit en un estil planer i àgil. Està farcit d’anècdotes curioses i de dades poc conegudes (parlo per mi, és clar) sobre la ciutat. He de dir que aquest tipus de llibre, farcit d’informacions diverses, sempre els llegeixo poc a poc, un o dos capítols per dia, per que si la lectura que en faig és massa ràpida oblido gran part de la informació amb molta facilitat.

Una reflexió general que em faig és que, per poca o molta curiositat que tinguem sobre la ciutat de Barcelona i per moltes vegades que hi hàgim anat a passejar per les seves avingudes, parcs i carrers, sempre hi ha racons nous per descobrir i noves i interessants històries i anècdotes per conèixer.

El llibre ha estat publicat per Angle Editorial l’any 2014 i l’ autor n’és Joan de Déu Prats que, per cert, té publicats dos llibres més dedicats a la ciutat de Barcelona: Llegendes de Barcelona i Llegendes històriques de Barcelona.
 
 
 
 

Celos criminales

 
Portada de Celos criminales d'Ed McBain
 

Ed McBain és un dels pseudònims (Hunt Collins, Richard Marsten, Evan Hunter) utilitzats per Salvatore Lombino (1926-2005) escriptor i guionista d’origen italià nascut a la ciutat de Nova York.

Ed McBain va començar escrivint narracions curtes de ciència ficció i policíaques que venia a diferents revistes pulp. Va escriure 75 guions cinematogràfics, alguns basats en les seves pròpies novel•les de lladres i serenos. El guió més conegut és, sens dubte, Els ocells, el clàssic d’Alfred Hitchcock adaptat d’una història de Daphne du Maurier.

Guions apart, va escriure també tota una sèrie de més de 50 novel•les ambientades en una ciutat imaginària molt similar a Nova York que ell anomena Isola (illa, en italià, que podem identificar amb l’illa de Manhattan). Aquesta sèrie és coneguda com la del Districte 87 i té com a protagonistes tota la brigada de policia que hi treballa. Ed McBain descriu en elles el procediment policial en detall, les investigacions, els interrogatoris, la paperassa, les proves de laboratori, les batudes i les detencions realitzades pels policies.

Són unes narracions descarnades amb sang i violència on destaca la capacitat de l’autor per crear una galeria de personatges que es fan propers al lector com ara Steve Carella potser el policia més carismàtic de tots, bon company, solidari i responsable; Meyer Meyer d’origen jueu, una mica acomplexat; Bert Kling, el jove de la comissaria; Hal Willis, petit i àgil; Cotton Hawes, que porta la cara la cicatriu feta per un delinqüent mentre investigava un robatori…

A Like Love novel•la escrita el 1962 i titulada a Espanya Celos criminales, els inspectors Steve Carella i Cotton Hawes se’ls encarrega el que, en principi, és un cas clar de suïcidi. Una parella, home i dona, són trobats morts, despullats, al llit. La clau del gas de l’apartament està oberta i al voltant dels cadàvers hi ha unes ampolles de whisky buides i una nota on s’acomiaden d’aquest món cruel. Sembla un clar suïcidi per amor i tot fa suposar que arxivaran el cas aviat. Però els veterans homes del districte 87 s’oloren que aquest escenari és massa pulcre i perfecta. Comencen amb els interrogatoris de rutina a familiars, veïns, empreses de assegurances i ràpidament, en remoure l’assumpte, comencen a aparèixer proves contradictòries i mòbils més que suficients per a l’assassinat de la jove parella.

L’obra, com totes les de McBain, és absorbent, addictiva, la comences i ja estàs enganxat fins al final. Els diàlegs dels protagonistes són magnífics i el ritme de la narració prodigiós. No és una obra mestra del gènere però la recomano especialment a tots aquells que volen descansar de lectures més feixugues o que una mica esgotats de la novel•la negra nòrdica vulguin tornar als clàssics, breus i sense divagacions, de la segona meitat del segle XX.

 
Portada americana de Like love d'Ed McBain