Panotii

 

Panotii dibuixat a la Crònica de Nuremberg d'Hartmann Schedel

Panotii dibuixat a la Crònica de Nuremberg d’Hartmann Schedel


 

Els panotii són criatures antropomorfes llegendàries esmentades en diversos textos de la antiguitat i l’edat Mitjana. Es caracteritzen per les seves llargues orelles amb les quals, segons algunes fonts, s’emboliquen per dormir. S’explica que eren criatures poregoses i esquives; alguns, quan se sentien acorralats, estenien les orelles com si fossin ales per impulsar-se amb elles i fugir a gran velocitat.

Un passatge de l’obra Bíblos istorikí̱, («El llibre de les històries»), més coneguda pel nom de Chiliades, («Milers») de Joan Tzetzes, un erudit bizantí del segle XII, ens fa saber que Escílax de Carianda fou la primera persona en donar a conèixer aquests éssers. Recordem que aquest viatger grec fou enviat a l’Índia per Darios I, el Gran, durant l’últim terç del segle VI aC., va descendir pel riu Indus fins el mar, va passar cap a l’oceà Índic i cap a la mar Roja, des d’on es va dirigir altre cop a Cària en un viatge que va durar tretze mesos. Un cop a Grècia va ficar per escrit les vicissituds del seu viatge. Escílax dona als orelluts el nom de Otoliknoi, distingint-los d’una altra tribu que posseeixen oïdes similars, els Enotokoitai, les orelles dels quals són encara més grans de manera que dormen sobre una i es cobreixen amb l’altra.

 

Panotii al Rutland Psalter, England, c. 1260, Add MS 62925, f. 88v

Panotii al Rutland Psalter, England, c. 1260, Add MS 62925, f. 88v


 

A començaments del segle IV aC., Ctèsies de Cnidos, un metge de la cort del rei persa Artaxerxes II Memnon, va escriure un llibre sobre l’Índia del qual en tenim només fragments. Per sort, Foci, patriarca de Constantinoble, va realitzar un resum de cites d’escriptors clàssics, les obres originals dels quals no han arribat fins nosaltres. Segons Ctèsies, hauria existit una tribu indígena integrada per persones amb orelles tan llargues que els cobrien l’espatlla i els braços.

Foci explica que a les muntanyes de l’Índia, on creixen els joncs, viu un poble de prop de trenta mil persones. Les dones donen a llum una sola vegada en les seves vides i els seus fills neixen amb els cabells blancs. Conserven aquest color fins a l’edat de trenta anys, i després es tornen gradualment negres, però que als seixanta, la barba i els cabells són tan negres com el banús. Tenen vuit dits per mà i vuit dits en cada peu. Les seves orelles són tan llargues que es toquen i que amb elles es cobreixen l’esquena i els braços fins als colzes.

Entre el 300 i el 290 aC., Megastenes, escriptor grec que va viatjar a l’Índia com embaixador, parla d’aquests éssers en la seva obra Indika i Estrabó segueix les seves explicacions en la seva obra Geografia (XV, 1, 57).

Fragment del foli 243 de la Biblia d'Arnstein, manuscrit alemany del 1142

Fragment del foli 243 de la Biblia d’Arnstein, manuscrit alemany del 1142

Al començament de la nostra era, Pomponi Mel•la és el primer escriptor llatí en difondre notícies dels panotii. En la seva obra De Chorographia, a aquestes persones les anomena panoti seguint la interpretació etimològica donada pels autors grecs, és a dir ‘tot orelles’. Independentment de Pomponi Mel•la, Gaius Plinius Secundus, més conegut com a Plini el Vell, informa d’una faula semblant i Gai Juli Solí al seu llibre anomenat De mirabilibus mundi («Les meravelles del món») que circulà tant amb el títol de Collectanea rerum memorabilium («Col•lecció de curiositats»), com de Polyhistor, copiarà els textos de Plini:

Fanesiorum aliae (insulae) in quibus nuda alioquin corpora prae grandes ipsorum aures tota contegant “ (Història natural, IV, 27, 95)

mentre que Gai Juli Solí, diu:

Esse et Phanesiorum, quorum aures adeo in effusam magni tudinem dilatentur, ut reliqua viscerum illi contegant nec amiculum aliud sit quam ut membris membra vestiunt.” (Collectanea rerum memorabilium, 19, 8)

Els autors medievals que escriuen sobre els panotii són pocs. El motiu el podem trobar en que a l’obra De civitate dei («La ciutat de Déu»), catàleg fonamental dels monstres medievals de Agustí d’Hipona no se’ls anomena. Amb anterioritat tampoc els mencionen Aule Gel•li, ni Marcià Mineu Fèlix Capel•la, que són, junt amb Sant Agustí, els tres autors de més importància per l’estudi de las fonts de la teratologia medieval, fet pel qual s’entén que la difusió d’aquesta història sigui limitada.

 

British Library, Cod. Cotton Tiberius B V, 83v. (circa 1040)

British Library, Cod. Cotton Tiberius B V, 83v. (circa 1040)


 

Isidor de Sevilla (560-636) parla d’aquests éssers seguint a Gai Juli Solí, afegint que aquestes persones viuen a Escítia. Segons els autors romans Plini el Vell i Gai Juli Solí, els panotii viuen a les costes d’Escandinàvia i segons Pomponi Mel•la a les illes Oaeonae prop de Sarmàtia. Isidor es la font de Ràban Maur (780-856), Bartolomeu l’anglés (circa 1203-1272), Vicent de Beauvais (circa 1189-1264), del Liber ChronicarumCrònica de Nuremberg») de Hartmann Schedel (1493), del Lucidarius, en la seva versió impresa el 1535 i el text del mapamundi d’Hereford (segona meitat del segle XIII). Tota la informació d’aquests autors prové de la mateixa font.

Detall del mapamundi Hereford amb panotii

Detall del mapamundi Hereford amb panotii

També beu d’Isidor el capítol CLXXV de la Gesta Romanorum, una mena d’antologia d’històries anònimes pseudo antigues, escrites a Anglaterra abans de 1342, que tracten de moralitzar als lectors. En aquest cas les enormes orelles del panotii són un mitjà per sentir millor la paraula de Déu i preservar l’ànima i el cos del pecat.

Els panotii també són mencionats al De imagine mundi de Honoré d’Autun (circa 1120) i una dada curiosa és que la polidactília, documentada per Foci a través dels autors grecs, es deixa de mencionar en els textos medievals.

A les darreries de l’edat Mitjana, se’ls anomena en llibres de viatges i meravelles. Els trobem en autors com Odoric de Pordenone que posteriorment va ser plagiat per un autor anònim creador del personatge fictici Jean de Mandeville al llibre Viatges o Meravelles del Món publicat el 1356, pocs anys després del viatge d’Odoric; i en alguns mapamundis dels segles XIII i XIV.

 

Panotii al gravat de les faules d'Isop, de Sebastian Brant (1501)

Panotii al gravat de les faules d’Isop, de Sebastian Brant (1501)


 

Tot just després del descobriment d’Amèrica diferents autors i viatgers ja localitzen els panotii al nou continent. Diferents tribus americanes van rebre aquest nom i són mencionades en les cròniques amb certa freqüència. Fins i tot Antonio Pigafetta, cronista de Magallanes després del viatge al voltant del món, va escriure que ell havia sentit que,

En aquestes illes hi ha homes amb les orelles tan grans que es cobreixen els braços amb aquelles. Aquests homes són els Cafres.”

tot i que afegeix que, com no els va poder veure per ell mateix, no va donar crèdit a aquesta història. El governador Diego Velasquez, va ordenar a Hernán Cortés trobar la raça dels orejones; Álvar Núñez Cabeza de Vaca assegura que un dels seus capitans els va trobar en una illa que va anomenar el paraíso de los orejones i Richard Harcourd l’any 1613 va mencionar una tribu d’homes de llargues orelles que habitaven a les ribes del riu Maroni, a la Guyana.

Panotii de Vezelay

El panotii estan presents al portal de la basílica de Sainte-Madeleine de Vézelay a França (segle XI). Al timpà del portal central de l’església estan representats els apòstols que separen el caos del món de l’oceà. El caos és representat per mitjà de panotii.

Altres llocs del món tenen mites similars. Per exemple a Malàisia hi ha una figura infernal que destaca per la grandària de les orelles, és un dels guardians de l’inframón i tindria les orelles tan grans com per permetre que les ànimes dels morts hi trobessin refugi. Al Japó, tenen el choji, també amb unes orelles de grans dimensions i a Melanèsia tenen els dogai, uns éssers peluts i amb orelles tan desproporcionades que les poden utilitzar com arpons de pesca.

 

Detall de panotii al llibre Meravelles de l'est conservat a la British Library, Cotton MS Vitellius A XV, foli 104r

Detall de panotii al llibre Meravelles de l’est conservat a la British Library, Cotton MS Vitellius A XV, foli 104r


 
 

Bibliografia i enllaços:

Lecouteux, Claude. Les Panotéens: Sources, diffusion, emploi. Etudes Germaniques, 35 (1980), p. 253-266 (en francès)

Panozio Article de la Wikipedia (en italià)

Panotii Article de la Wikipédia (en francès)

Panotii, pueblo mítico de orejones. Article ‘Diccionario de los monstruos’ de la web Valdeperrillos.com (en castellà).

Plini el Vell. Història natural, llibre 4, cap. 27, 13 on escriu sobre els panotii (en anglès)

Plini el Vell. Història natural, llibre 4, cap. 94 on escriu sobre els panotii (en anglès)

Monsters and Marvels in the Beowulf Manuscript a la British Library (en anglès)

 

Homo Fanesius Auritus dibuixat per Jean-Baptiste Coriolan a la Monstrorum historia d'Ulyssis Aldovandi (1642)

Homo Fanesius Auritus dibuixat per Jean-Baptiste Coriolan a la Monstrorum historia d’Ulyssis Aldovandi (1642)

 
 
 

Anuncis

La leyenda del esclavo

 
Portada de La leyenda del esclavo
 

El planeta té tres llunes. Diu la llegenda que la lluna roja, la més gran, és la lluna de les sensacions. La groga, la mitjana, és la de les emocions. La blanca, la més petita, és la de l’amor.

Quan la lluna vermella i la lluna groga estan juntes al cel, això significa aventura. Quan apareixen alhora la vermella i la blanca, vol dir canvi. Quan s’uneixen la groga i la blanca, vol dir un amor apassionat.

Quan les tres llunes s’ajunten al cel, vol dir sang.”

 
Aquest primer paràgraf de la novel•la ens dona a conèixer tots els ingredients que hi trobarem: sensacions, emocions, aventures, canvi, erotisme i molta sang. Evidentment no és alta literatura, però és una història escrita de forma honesta que no aspira a res més que fer-nos passar una bona estona sense que el lector s’hagi de trencar el cap en cap moment. Sabem qui són els bons i el que els motiva i sabem qui són els dolents i perquè han de ser castigats. Tot explicat de manera lineal, simple i sense floritures. Pur entreteniment.

El llibre explica la història de la venjança del jove Kuhal, cap d’una tribu de caçadors, que després de realitzar un ritus anual i tornar al seu poblat, descobreix aquest saquejat i en flames per uns esclavistes que, a més, torturen, violen i maten la seva esposa. Ell és apressat i marcat a foc com un esclau més. Kuhal jura venjança, fuig amb l’ajuda d’una esclava, persegueix el negrer i finalment mata l’home que ha destrossat la seva vida.

Els autors utilitzen per firmar l’obra el nom de Nomanor en homenatge i record al primer heroi espanyol de fantasia heroica, de tan forta musculatura com curta vida a causa de la censura franquista. En realitat, darrera el pseudònim de Nomanor s’amaguen dos barcelonins nascuts l’any 1941: Domingo Santos i Luis Vigil directors de la mítica revista de ciència ficció Nueva Dimensión.

Domingo Santos és el pseudònim de Pedro Domingo Mutiñó patriarca de la ciència ficció espanyola, prolífic escriptor, traductor, articulista i editor que, de jovenet, va utilitzar diferents pseudònims per firmar novel•les populars de ciència ficció, westerns o de lladres i serenos com Peter Danger o Peter Dean.

Luis Vigil Garcia és un crític, escriptor, traductor i director editorial especialitzat en cultura popular i erotisme. Va impulsar les revistes de ciència ficció Anticipación i la ja mencionada Nueva Dimensión. Va dirigir l’edició espanyola de Playboy i durant setze anys va ser el director de la revista fetitxista Tacones altos.

Aquests dos autors varen decidir escriure una sèrie de fantasia èpica clarament influenciats per l’obra de Edgar Rice Burroughs i les Cròniques de la Contraterra de John Norman, més coneguda amb el nom de Saga o Cròniques de Gor. Recordem que aquesta saga, que consta de 33 llibres va ser molt popular durant la dècada dels anys setanta i vuitanta del segle passat i que en l’actualitat encara té fidels seguidors no tant sols en el sentit literari i lúdic (com ara jocs de rol), sinó també seguidors com a forma de vida. Els autodenominats goreans són exacerbadament masclistes i amants de practicar el BDSM tal i com es descriu en els llibres de la Saga de Gor. Però aquesta, com deia aquell, és una altra història.

La leyenda del esclavo va ser editat per Ultramar Editores l’any 1989 dins la col•lecció Erotic & Fantasia, número 101. Va ser la primera de les novel•les del cicle Las leyendas de la Luna Roja que es va completar amb altres tres títols: La leyenda del dios insecto, La leyenda del fantasma i La leyenda del hacedor de sueños.

 
 
 

Grafit (4)

 
Grafit 4.1
 

El grafit que us presento avui està situat l’avinguda de la Mediterrània de Ciutat Badia a tocar del pas inferior de l’autopista C-58 on s’inicia la carretera que va de Ciutat Badia a Cerdanyola tot resseguint el Riu Sec. És un grafit executat per Thomàs, artista del que fent una recerca per internet només he trobat altres mostres del seu treball en fotografia però cap informació addicional.

Un cop més estem davant d’un grafit de grans dimensions on veiem representada una natura que si no és amenaçant, és un tant inquietant a ulls del vianant.

 
Grafit 4.3
 

Aquest escarabat gegant té un somriure i una mirada maliciosa i la seva postura bípeda amb dos potes creuades com indicant paciència i dos potes als costats del cos indicant impaciència, incrementa la sensació d’estranyesa a qui repara en ell.

 
Grafit 4.4
 

La granota sembla no reparar en la magnífica mosca vironera, en la qual hauria d’estar interessada com a font d’alimentació. Al temps que la mosca, dibuixada de forma molt realista, es converteix en quelcom terrorífic pel gran de la seva mida i el detall minuciós dels pels al voltant de les potes i el cap. Em recorda els éssers protagonistes de les pel•lícules de sèrie B de ciència ficció dels anys cinquanta del segle passat (com ara Taràntula, L’aliment dels déus o Them, la humanitat en perill) que degut generalment a algun tipus de radiació atòmica ambiental adquireixen proporcions gegantines convertint-se en una amenaça per la societat.

 
Grafit 4.2
 

He de reconèixer que la iguana em té el cor robat. Està perfectament pintada, tranqui-la i en repòs, mentre que el seu poderós ull ens escruta seriosament i atenta.

Un magnífic grafit d’en Thomàs del qual veurem altres treballs més endevant.

 
 
 

Les reines d’Àfrica

 
Portada de Las reinas de África
 

Las reinas de África subtitulat Viajeras y exploradoras por el continente negro, escrit per Cristina Morató i editat l’any 2004 per Plaza i Janés, recull onze biografies de dones pioneres, valeroses, intrèpides i majoritàriament sorprenents que tenen com a denominador comú la vida i coneixença del continent africà..

El llibre està dividit en cinc capítols. El primer està dedicat a les missioneres que per vocació religiosa van anar a civilitzar els “salvatges”. En aquest capítol Cristina Morató ens parla de Mary Moffat, més coneguda amb el cognom de casada, Mary Livingstone, esposa de l’explorador i missioner escocès David Livinstone, la qual durant alguns anys va estar amb el seu marit a l’Àfrica abans de tornar a Anglaterra amb els seus fills. La segona dona biografiada és Mary Slessor, missionera escocesa pionera dels drets de les dones africanes i que va tenir especial cura dels nens abandonats o no desitjats, dels quals se’n va afillar uns quants.

El segon capítol està dedicat a dues espanyoles, la primer Juana María de los Dolores de León, més coneguda per Lady Smith, que va acompanyar el seu espòs l’oficial anglès Harry Smith en la seva destinació a Sud-àfrica on aquesta extremenya hi va viure dotze anys. La segona espanyola és Isabel de Urquiola companya i esposa de Manuel Iradier, africanista i explorador espanyol. La vida d’Isabel va ser tràgica, la seva estança a l’Àfrica li va costar la salut de per vida, va perdre el seus dos fills i va viure aïllada durant llargs mesos en una tenda de palla mentre el seu marit explorava el continent.

El tercer capítol està dedicat al que l’autora denomina ‘les grans dames del continent negre’ on biografia les vides de Alexine Tinne qui va dedicar part de la seva vida a estudiar i resoldre els orígens del Nil Blanc i que va morir a mans d’uns lladres tuaregs en ple desert; Florence von Sass, més coneguda com Florence Baker, esposa del famós explorador Samuel Baker qui va comprar aquesta hongaresa en un mercat d’esclaus i amb la que va viure una vida plena d’aventures digna del millor film de Hollywood; i Mary Kingsley una dona intrèpida i forta que va realitzar tota sola varies travessies en vaixell a vapor pel continent africà.

Las reinas de Africa en l'edició de  Circulo de Lectores

Las reinas de Africa en l’edició de Circulo de Lectores

El quart capítol ens endinsa en l’Àfrica dels safaris i ens explica la vida de la baronessa Karen Von Blixen la famosa escriptora de Memòries d’Àfrica amb el pseudònim de Isak Dinesen; i Beryl Markham famosa aviadora que va realitzar un vol transatlàntic en 1936, primera pilot professional de l’Àfrica oriental britànica i amant del marit de Karen Blixen.

Finalment, en el cinquè capítol, sens narra les vides de dues enamorades de la vida salvatge: Delia Akeley que va viatjar àmpliament per Àfrica realitzant les seves pròpies expedicions centrant-se en l’estudi etnogràfic de les tribus més amagades del continent com ara els pigmeus; i Osa Johnson que junt amb el seu marit Martin van saber capturar la imaginació del públic americà a través de llibres d’aventures exòtics i de les seves pel•lícules documentals realitzades als anys vint i trenta del segle passat.

En resum, un llibre entretingut, documentat, interessant i estimulant, encara que breu i un tant esquemàtic en algunes biografies, que ens anima a voler saber més d’aquestes dones, algunes força desconegudes i que en la majoria dels casos van figurar simplement com acompanyants dels seus marits. De la mà de Cristina Morató i d’aquestes pioneres, aristòcrates, missioneres, vividores, caçadores o estrelles de cinema aconseguim endinsar-nos un cop més per l’Àfrica mítica i més llegendària dels segles XIX i XX.

Un últim apunt. Em resulta sorprenent la gran quantitat d’aquestes dones que, durant o després de les seves aventures africanes, es van convertir en alcohòliques com és el cas de Mary Livingstone, Beryl Markham i Osa Johnson, o que van patir problemes mentals com Isabel de Urquiola, això em porta a pensar en l’extrema duresa de les experiències viscudes en el continent africà o en la difícil readaptació a la ‘civilització’ després d’haver viscut la vida amb molta més llibertat que la resta dels seus contemporanis.

 

Sir Samuel W. Baker i senyora en un viatge africà.Del llibre Stanley and the White Heroes in Africa d'H. B. Scammel, 1890

Sir Samuel W. Baker i senyora en un viatge africà.Del llibre Stanley and the White Heroes in Africa d’H. B. Scammel, 1890


 
 
 

The Long Tomorrow

 
Portada de The Long Tomorrow de Norma Editorial
 

Aquest breu còmic que va ser escrit per Dan O’Bannon i il•lustrat per Moebius és considerat com ‘la historieta de 16 planes més influent de la història’ a més de ser una de les primeres històries del que s’ha anomenat ciberpunk.

Jean Giraud, àlies Moebius, va revolucionar el món del denominat novè art a les dècades dels anys 70 i 80 del segle passat. Va ser el fundador de la mítica revista francesa Métal Hurlant on va publicar les seves històries surrealistes de ciència ficció que van marcar als seus lectors i a nombrosos nous creadors.

La història està inspirada directament del cinema i la novel•la negre hardboiled que en aquest cas succeeix en un futur llunyà. Originalment va ser publicada en dos capítols a la revista francesa Métal Hurlant el 1976 i un any després per la revista nord-americana Heavy Metal. El seu argument ens explica com el detectiu privat Pete Club és contractat per una femme fatale per recollir una maleta guardada a una taquilla del metro. Com no pot ser d’altre manera aquest senzill treball es complica i el detectiu acaba immers en una missió per recuperar el petit cervell del President que és cobejat per uns alienígenes arcturians.

 
Vinyeta de The Long Tomorrow
 

En la introducció a l’edició francesa dels contes gràfics en tapa dura de The Long Tomorrow (que també es troba en la edició castellana de Norma Editorial) Moebius va escriure:

Vaig dibuixar The Long Tomorrow el 1975, mentre treballava amb Alejandro Jodorowsky en la adaptació cinematogràfica de Dune. Originalment Douglas Trumbull havia d’encarregar-se dels efectes especials, però no va poder ser. Jodorowsky va contractar a Dan O’Bannon per reemplaçar-lo. Dan va arribar a París. Barbut, vestit amb un estil salvatge, el típic californià post-hippy. El seu veritable treball no havia de començar fins que s’iniciés el rodatge, sobre quelcom tangible, sobre elements materials; Com estàvem encara en l’etapa dels preparatius i conceptes, no hi havia gairebé res a fer i estava avorrit com una ostra. Per matar el temps, va dibuixar. Dan és més conegut com a guionista, però és un excel•lent dibuixant. Si hagués volgut, podria haver estat un artista gràfic professional. Un dia em va mostrar el que estava dibuixant, era el story board de The Long Tomorrow. Una història policial clàssica, però situada en el futur. Em va entusiasmar… la història era molt forta, immediatament vaig pressentir que em permetria jugar gràficament, amb total llibertat, sense artificis convencionals… El vestit de Pete Club, per exemple, era gairebé ridícul, lluny de la gavardina tradicional de Bogart. El mateix succeeix amb la majoria dels elements visuals. Jo vaig seguir escrupolosament la història de Dan. Un dia m’agradaria que poguéssim publicar les dues versions una al costat de l’altra. Com el còmic va complaure a tots, li vaig demanar a Dan una seqüela, però no em va convèncer, era simplement una aventura. No la vaig dibuixar. Desprès del fracàs de Dune, Dan em va cridar per Alien, però aquesta és una altra història.”

Efectivament, quan Dan O’Bannon estava treballant al film Alien va demanar a Moebius que es sumés al projecta. Moebius es va reunir amb el director Ridley Scott (que més tard també el va cridar per treballar a Blade Runner) però després de realitzar alguns dissenys, va declinar l’oferta per que estava treballant en el seu film d’animació The Time Masters. Però, tal i com ha dit el director Ridley Scott en alguna ocasió, la insistència de O’Bannon i la influència de The Long Tomorrow, varen ser crucials en la seva concepció de un “futur llardós, en què els astronautes fumen i es queixen que cobren poc” que podem veure a Alien.

 
Vinyeta de The Long Tomorrow
 

L’èxit d’Alien a les pantalles va decidir a Ridley Scott a continuar col•laborant amb Moebius i O’Bannon i en un primer moment tots tres van voler ressuscitar el projecta de Dune, però Scott es va fer enrere i va decidir ficar en marxa Blade Runner. Quan el director artístic, David Snyder i el dissenyador de producció, David Paull van confessar que no sabien com dissenyar la ciutat de Los Angeles de l’any 2019, Ridley Scott els donar un exemplar de The Long Tomorrow que es va convertir en una referència visual clau de la pel•lícula.

El còmic va inspirar algunes de les imatges visuals de La guerra de les galàxies de George Lucas, de manera que quan la pel•lícula va ser estrenada a París, Lucas va convidar Moebius i altres companys de la revista Métal Hurlant a la première en reconeixement al treball d’aquests artistes que van inspirar la seva obra.

L’escriptor canadenc William Gibson, autor del clàssic de la ciència ficció Neuromàntic, la seva primera obra escrita l’any 1984 i que és considerada el tret de sortida del gènere ciberpunk en literatura, va declarar en varies ocasions que era fan dels còmics Métal Hurlant, Heavy Metal, del treball de Moebius i que clarament l’havien inspirat al escriure Neuromàntic.

 
Vinyeta de The Long Tomorrow
 

Queda clar que per on va passar Dan O’Bannon The Long Tomorrow es convertia en influència, i si no, veieu el film de Paul Verhoeven Desafiament total (Total Recall). Peró la influència més clara la trobem en el film El cinquè element de Luc Besson que és el més semblant a una versió fílmica de The Long Tomorrow. No per casualitat el disseny de producció va estar a càrrec de Moebius (doneu una ullada al vestuari dels protagonistes o als cotxes voladors).

Podria continuar mencionant altres exemples com ara que el film Prometheus de Ridley Scott continua molt influenciat per l’obra de Moebius, o que els dissenys de Matrix van ser realitzats per Geoff Darrow deixeble de Jean Giraud i que els germans Wachowski van ser influïts per l’obra Neuromàntic del mencionat William Gibson… en definitiva, la influència del món creat per O’Bannon i Moebius a The Long Tomorrow sobre el cinema i la literatura creix i no deixarà de créixer anys a venir.

A tots aquells que no l’hàgiu llegit i us faci mandra anar a la biblioteca municipal o comprar-ne un exemplar, aquí el teniu en un interessant muntatge que he trobat per Internet. Gaudiu-lo.

 

 
 
 

Los árabes del mar

 
Portada del llibre Los árabes del mar
 

Aquest llibre de Jordi Esteva, el subtítol del qual és ‘Tras la estela de Simbad: de los puertos de Arabia a la isla de Zanzíbar’, ens narra les vivències de primera mà de dos viatges, separats per un interval de 25 anys, que l’autor va realitzar.

El primer viatge el va realitzar l’any 1977. La seva destinació era Egipte i els àrabs comerciants i pescadors de la mar Roja. Un viatge cap el descobriment dels àrabs imaginats durant la seva infància a través de les pel•lícules que Hollywood va rodar a l’entorn del llegendari Simbad el mariner, com ara ‘Les aventures de Simbad’.

El segon viatge el realitza l’any 2002 quan l’autor es retroba amb un món que desapareix pràcticament davant dels seus ulls (i els del lector). Un món que actualment només perdura en la memòria de veterans navegants de l’oceà Índic, de vells mariners de daus, els tradicionals vaixells de vela dels països àrabs amb una o més veles llatines encara utilitzats al llarg de la costa de la península Aràbiga, el Pakistan, l’Índia i l’Àfrica Oriental. Aquestes naus impulsades pels vents monsònics anaven carregades d’espècies, sedes, marfils i altres preuades mercaderies tot seguint rutes de navegació que no van variar durant centenars d’anys.

Aquest món desaparegut a cop de globalització, escombrat pels grans transatlàntics carregats amb containers actualment plens de mercaderies xineses, encara és viu a la memòria dels vells mariners àrabs, fills i nets comerciants de Simbad que van difondre l’islam per tot l’oceà Índic. L’autor, tot seguint-ne la pista, viatja per la mar Roja, per Port Sudan, Suakin, Mokha, pels ports del Iemen i el sultanat d’Oman per salpar finalment als ports de l’índic africà de Mombasa, Lamu i Zanzíbar.

Cadascun d’aquests ports té les seves històries humanes i històriques que l’autor ens dona a conèixer mesclant les vivències personals, les diferents cultures, les costums i les llegendes. Aquests territoris són els mateixos escenaris per on han desfilat viatgers mítics com Ibn Batutta o Wilfred Thesiger.

El 2006, l’any en que es va publicar aquest llibre, Jacinto Antón, periodista del diari El País, no va dubtar de titllar-lo com: ‘Potser el millor llibre de literatura de viatges mai escrit en castellà’; bé, no sé si és el millor, el que sí sé es que el llibre és molt bo, que enganxa des de les primeres planes i que ens dona a conèixer tot un món àrab ja desaparegut. Un llibre de vivències i descobriments, ple de moments memorables en que cada lector descobrirà els seus. Un dels meus és el que explica Dimitri sobre l’antic Aden:

Quan bufava el monsó, venien els daus de tot l’Índic. Procedien del Golf Pèrsic, Oman, Iemen, Socotra, Djibouti, Mombasa, Lamu, Zanzíbar (…) tots els rostres de l’Índic; totes les barreges possibles entre Aràbia, Pèrsia i Àfrica (…). Recordo l’olor de greix de tauró amb què calafatejaven el vaixell. Uns marins amb les seves faixes de colors nuades a la cintura i els seus cridaners turbants rentaven la coberta, altres s’afanyaven descarregant sacs de te i arròs de l’Índia, abans de carregar salaons de tauró i altres peixos amb destinació a Mombasa i a altres ports d’Àfrica . Recordo un vell capità que fumava ‘tumbak’ en una pipa d’aigua, feta amb closca de coco cisellada en plata (…). En prou feines enteníem el que deien (els mariners àrabs) perquè desconeixíem els seus dialectes, però varem arribar a saber que amb el monsó de l’hivern viatjaven a l’Àfrica i amb el d’estiu tornaven als ports d’Aràbia, o bé viatjaven a l’Índia, on esperaven uns mesos a que bufés el monsó hivernal que els portaria de tornada a casa.”

Una lectura farcida d’història, esplèndida, senzilla, agradable.

 

Mapa de Jan Jansson, del llibre 'Novus Atlas, Sive Theatrum Orbis Terrarum', Volume 6, 1658

Mapa de Jan Jansson, del llibre ‘Novus Atlas, Sive Theatrum Orbis Terrarum’, Volume 6, 1658