Panotii

 

Panotii dibuixat a la Crònica de Nuremberg d'Hartmann Schedel

Panotii dibuixat a la Crònica de Nuremberg d’Hartmann Schedel


 

Els panotii són criatures antropomorfes llegendàries esmentades en diversos textos de la antiguitat i l’edat Mitjana. Es caracteritzen per les seves llargues orelles amb les quals, segons algunes fonts, s’emboliquen per dormir. S’explica que eren criatures poregoses i esquives; alguns, quan se sentien acorralats, estenien les orelles com si fossin ales per impulsar-se amb elles i fugir a gran velocitat.

Un passatge de l’obra Bíblos istorikí̱, («El llibre de les històries»), més coneguda pel nom de Chiliades, («Milers») de Joan Tzetzes, un erudit bizantí del segle XII, ens fa saber que Escílax de Carianda fou la primera persona en donar a conèixer aquests éssers. Recordem que aquest viatger grec fou enviat a l’Índia per Darios I, el Gran, durant l’últim terç del segle VI aC., va descendir pel riu Indus fins el mar, va passar cap a l’oceà Índic i cap a la mar Roja, des d’on es va dirigir altre cop a Cària en un viatge que va durar tretze mesos. Un cop a Grècia va ficar per escrit les vicissituds del seu viatge. Escílax dona als orelluts el nom de Otoliknoi, distingint-los d’una altra tribu que posseeixen oïdes similars, els Enotokoitai, les orelles dels quals són encara més grans de manera que dormen sobre una i es cobreixen amb l’altra.

 

Panotii al Rutland Psalter, England, c. 1260, Add MS 62925, f. 88v

Panotii al Rutland Psalter, England, c. 1260, Add MS 62925, f. 88v


 

A començaments del segle IV aC., Ctèsies de Cnidos, un metge de la cort del rei persa Artaxerxes II Memnon, va escriure un llibre sobre l’Índia del qual en tenim només fragments. Per sort, Foci, patriarca de Constantinoble, va realitzar un resum de cites d’escriptors clàssics, les obres originals dels quals no han arribat fins nosaltres. Segons Ctèsies, hauria existit una tribu indígena integrada per persones amb orelles tan llargues que els cobrien l’espatlla i els braços.

Foci explica que a les muntanyes de l’Índia, on creixen els joncs, viu un poble de prop de trenta mil persones. Les dones donen a llum una sola vegada en les seves vides i els seus fills neixen amb els cabells blancs. Conserven aquest color fins a l’edat de trenta anys, i després es tornen gradualment negres, però que als seixanta, la barba i els cabells són tan negres com el banús. Tenen vuit dits per mà i vuit dits en cada peu. Les seves orelles són tan llargues que es toquen i que amb elles es cobreixen l’esquena i els braços fins als colzes.

Entre el 300 i el 290 aC., Megastenes, escriptor grec que va viatjar a l’Índia com embaixador, parla d’aquests éssers en la seva obra Indika i Estrabó segueix les seves explicacions en la seva obra Geografia (XV, 1, 57).

Fragment del foli 243 de la Biblia d'Arnstein, manuscrit alemany del 1142

Fragment del foli 243 de la Biblia d’Arnstein, manuscrit alemany del 1142

Al començament de la nostra era, Pomponi Mel•la és el primer escriptor llatí en difondre notícies dels panotii. En la seva obra De Chorographia, a aquestes persones les anomena panoti seguint la interpretació etimològica donada pels autors grecs, és a dir ‘tot orelles’. Independentment de Pomponi Mel•la, Gaius Plinius Secundus, més conegut com a Plini el Vell, informa d’una faula semblant i Gai Juli Solí al seu llibre anomenat De mirabilibus mundi («Les meravelles del món») que circulà tant amb el títol de Collectanea rerum memorabilium («Col•lecció de curiositats»), com de Polyhistor, copiarà els textos de Plini:

Fanesiorum aliae (insulae) in quibus nuda alioquin corpora prae grandes ipsorum aures tota contegant “ (Història natural, IV, 27, 95)

mentre que Gai Juli Solí, diu:

Esse et Phanesiorum, quorum aures adeo in effusam magni tudinem dilatentur, ut reliqua viscerum illi contegant nec amiculum aliud sit quam ut membris membra vestiunt.” (Collectanea rerum memorabilium, 19, 8)

Els autors medievals que escriuen sobre els panotii són pocs. El motiu el podem trobar en que a l’obra De civitate dei («La ciutat de Déu»), catàleg fonamental dels monstres medievals de Agustí d’Hipona no se’ls anomena. Amb anterioritat tampoc els mencionen Aule Gel•li, ni Marcià Mineu Fèlix Capel•la, que són, junt amb Sant Agustí, els tres autors de més importància per l’estudi de las fonts de la teratologia medieval, fet pel qual s’entén que la difusió d’aquesta història sigui limitada.

 

British Library, Cod. Cotton Tiberius B V, 83v. (circa 1040)

British Library, Cod. Cotton Tiberius B V, 83v. (circa 1040)


 

Isidor de Sevilla (560-636) parla d’aquests éssers seguint a Gai Juli Solí, afegint que aquestes persones viuen a Escítia. Segons els autors romans Plini el Vell i Gai Juli Solí, els panotii viuen a les costes d’Escandinàvia i segons Pomponi Mel•la a les illes Oaeonae prop de Sarmàtia. Isidor es la font de Ràban Maur (780-856), Bartolomeu l’anglés (circa 1203-1272), Vicent de Beauvais (circa 1189-1264), del Liber ChronicarumCrònica de Nuremberg») de Hartmann Schedel (1493), del Lucidarius, en la seva versió impresa el 1535 i el text del mapamundi d’Hereford (segona meitat del segle XIII). Tota la informació d’aquests autors prové de la mateixa font.

Detall del mapamundi Hereford amb panotii

Detall del mapamundi Hereford amb panotii

També beu d’Isidor el capítol CLXXV de la Gesta Romanorum, una mena d’antologia d’històries anònimes pseudo antigues, escrites a Anglaterra abans de 1342, que tracten de moralitzar als lectors. En aquest cas les enormes orelles del panotii són un mitjà per sentir millor la paraula de Déu i preservar l’ànima i el cos del pecat.

Els panotii també són mencionats al De imagine mundi de Honoré d’Autun (circa 1120) i una dada curiosa és que la polidactília, documentada per Foci a través dels autors grecs, es deixa de mencionar en els textos medievals.

A les darreries de l’edat Mitjana, se’ls anomena en llibres de viatges i meravelles. Els trobem en autors com Odoric de Pordenone que posteriorment va ser plagiat per un autor anònim creador del personatge fictici Jean de Mandeville al llibre Viatges o Meravelles del Món publicat el 1356, pocs anys després del viatge d’Odoric; i en alguns mapamundis dels segles XIII i XIV.

 

Panotii al gravat de les faules d'Isop, de Sebastian Brant (1501)

Panotii al gravat de les faules d’Isop, de Sebastian Brant (1501)


 

Tot just després del descobriment d’Amèrica diferents autors i viatgers ja localitzen els panotii al nou continent. Diferents tribus americanes van rebre aquest nom i són mencionades en les cròniques amb certa freqüència. Fins i tot Antonio Pigafetta, cronista de Magallanes després del viatge al voltant del món, va escriure que ell havia sentit que,

En aquestes illes hi ha homes amb les orelles tan grans que es cobreixen els braços amb aquelles. Aquests homes són els Cafres.”

tot i que afegeix que, com no els va poder veure per ell mateix, no va donar crèdit a aquesta història. El governador Diego Velasquez, va ordenar a Hernán Cortés trobar la raça dels orejones; Álvar Núñez Cabeza de Vaca assegura que un dels seus capitans els va trobar en una illa que va anomenar el paraíso de los orejones i Richard Harcourd l’any 1613 va mencionar una tribu d’homes de llargues orelles que habitaven a les ribes del riu Maroni, a la Guyana.

Panotii de Vezelay

El panotii estan presents al portal de la basílica de Sainte-Madeleine de Vézelay a França (segle XI). Al timpà del portal central de l’església estan representats els apòstols que separen el caos del món de l’oceà. El caos és representat per mitjà de panotii.

Altres llocs del món tenen mites similars. Per exemple a Malàisia hi ha una figura infernal que destaca per la grandària de les orelles, és un dels guardians de l’inframón i tindria les orelles tan grans com per permetre que les ànimes dels morts hi trobessin refugi. Al Japó, tenen el choji, també amb unes orelles de grans dimensions i a Melanèsia tenen els dogai, uns éssers peluts i amb orelles tan desproporcionades que les poden utilitzar com arpons de pesca.

 

Detall de panotii al llibre Meravelles de l'est conservat a la British Library, Cotton MS Vitellius A XV, foli 104r

Detall de panotii al llibre Meravelles de l’est conservat a la British Library, Cotton MS Vitellius A XV, foli 104r


 
 

Bibliografia i enllaços:

Lecouteux, Claude. Les Panotéens: Sources, diffusion, emploi. Etudes Germaniques, 35 (1980), p. 253-266 (en francès)

Panozio Article de la Wikipedia (en italià)

Panotii Article de la Wikipédia (en francès)

Panotii, pueblo mítico de orejones. Article ‘Diccionario de los monstruos’ de la web Valdeperrillos.com (en castellà).

Plini el Vell. Història natural, llibre 4, cap. 27, 13 on escriu sobre els panotii (en anglès)

Plini el Vell. Història natural, llibre 4, cap. 94 on escriu sobre els panotii (en anglès)

Monsters and Marvels in the Beowulf Manuscript a la British Library (en anglès)

 

Homo Fanesius Auritus dibuixat per Jean-Baptiste Coriolan a la Monstrorum historia d'Ulyssis Aldovandi (1642)

Homo Fanesius Auritus dibuixat per Jean-Baptiste Coriolan a la Monstrorum historia d’Ulyssis Aldovandi (1642)

 
 
 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s