Bernat de Sarrià (I)

 

Nuova cronica. f.123v (1.VIII,60) ms. Chigiano L VIII 296. Preparatius de Pere III d'Aragó per anar cap a Sicília. El rei rep la visita de dos frares dominics enviats pel papa Martí IV.

Nuova cronica. f.123v (1.VIII,60) ms. Chigiano L VIII 296. Preparatius de Pere III d’Aragó per anar cap a Sicília. El rei rep la visita de dos frares dominics enviats pel papa Martí IV.


 

Bernat de Sarrià (Sarrià, 1266 – Xàtiva, 31 de desembre de 1335) va ser un important cavaller, militar i almirall al servei de la Corona d’Aragó per a la qual va exercir funcions diplomàtiques i militars.

La família de Bernat de Sarrià procedia de la vila de Sarrià (avui barri de Barcelona), fill del militar Vidal de Sarrià que havia acompanyat Jaume I el Conqueridor en la conquesta del regne de València i a qui el rei Jaume va atorgar beneficis (com a molts dels col•laboradors en la conquesta i consolidació del regne de València). Vidal va rebre una donació de terres a la Vall de Guadalest el 1249 i va ser l’arrendatari del castell de Confrides el 1260. Castell del que era alcaid el 1264.

Un fill de Vidal, anomenat Bernat, és esmentat per primera vegada en un llistat de cavallers heretats al regne de València de 1277 i es suposa que va heretar Confrides i Guadalest a la mort del seu pare el 1272.

 

Castell de Confrides

Castell de Confrides


 

L’any 1282 un molt jove Bernat de Sarrià i el seu germà Vidal, van salpar junt amb l’armada que portava Pere el Gran a la conquesta de Sicília. Una conquesta que es va veure afavorida per la revolta dels illencs i que és coneguda com les Vespres Sicilianes. Els sicilians s’oposaven a Carles I d’Anjou (germà de Carles IX de França) a qui el papa Climent IV havia donat l’illa. El regne es va dividir en el Regne insular de Sicília i el Regne peninsular de Nàpols, entre els que va esclatar una llarga guerra.

Camí de Sicília ja destaca en la batalla d’Alcoll (a Berberia). A Sicília esdevé un dels militars més importants de les tropes catalanes, tant en batalles de terra com nàutiques. Muntaner parla d’ell a la seva Crònica, al capítol 148 diu:

[…] lo senyor rei En Jacme pres la corona del realme de Sicília […] si les gents de Sicília e Calabria sembrassen pedres, s’hi colliren bell forment e bell ordi […] E con la festa fo passada, ell s’en tornà a Messina, e tantost féu armar vint galees, e féu-ne capità un cavaller que ell amava molt, per nom en Bernat de Sarrià; qui segurament podia hom dir que ells eren dos germans, la un per nom En Bernat de Sarrià, e l’altre En Vidal de Sarrià, que de cascú […] pogra hom fer un libre de llurs proeses, e de llurs cavalleries, e de tots feyts darmes. E majorment del dit En Bernat, qui era, e es estat, e es encara lo pus llarch de cors [=gran de cos] que cavallers qui hanch [=mai] fos en Espanya […]”

 

Guerra de Sicília (1282-1289) Desembarcament de Pere II el Gran a Trapani (s'identifica al rei per la corona) Nuova cronica. f.127r (1.VIII,69) ms. Chigiano L VIII 296 a la Biblioteca Apostòlica Vaticana

Guerra de Sicília (1282-1289) Desembarcament de Pere II el Gran a Trapani (s’identifica al rei per la corona) Nuova cronica. f.127r (1.VIII,69) ms. Chigiano L VIII 296 a la Biblioteca Apostòlica Vaticana


 

El Papa Martí IV qualifica els expedicionaris catalans com a “vertaders diables”. L’estiu de 1286, Bernat de Sarrià i Berenguer de Vilaragut ataquen la costa de Pulla com a venjança per la invasió que els francesos havien realitzat un mesos abans en terres catalanes i que tenia com objectiu minvar les possibilitats d’aprovisionament de naus i homes per al bàndol angeví en la guerra siciliana. Bernat de Sarrià, amb dotze galeres va atacar Capri, Procida, Gaeta, Sorrento, Possitano i va calar foc a Astura, mentre que Berenguer de Vilaragut, amb vint galeres, després de bloquejar tres dies el port de Brindisi, va atacar Corfú i va retornar a Messina.

L’infant de la Corona d’Aragó, el futur Jaume II, es va asseure al tron de Sicília i va nomenar Bernat de Sarrià conseller i tresorer. Durant la resta de la seva vida va ser home de confiança d’aquest rei, i va participar activament en assumptes militars, econòmics i diplomàtics.

 

Roger de Llúria captura al Príncep de Salerno, Carles d'Anjou. Pintura de Ramon Tusquets i Maignon (1885)

Roger de Llúria captura al Príncep de Salerno, Carles d’Anjou. Pintura de Ramon Tusquets i Maignon (1885)


 

Com a recompensa pels seus serveis rebé possessions importants al Regne de València, per setembre de 1290 compra el castell, la vila i els ravals de Castell de Castells. El novembre, per 40.000 sous adquireix Callosa, posteriorment coneguda com Callosa d’en Sarrià (Marina Baixa) . Per 25.000 sous adquireix els castells de Calp i Altea el 1291. Compra Orxeta i Torres (un enclavament de l’orde de Sant Jaume) el 1293. El 1295 Jaume II li cedeix la vall d’Aiora que havia estat de la taifa de Múrcia. Taifa que el rei Jaume II, el febrer de 1296, li encarrega conquerir.

El 1294, l’almirall, Roger de Llúria el va desposseir dels castells de Calp i Altea. Bernat recorre al rei qui el 26 de febrer de 1294 ordena que li tornin les dues possessions. No obstant el 1297 el mateix Jaume II fa donació de per vida dels dos castells a Roger de Llúria. Bernat de Sarrià i Roger de Llúria (senyor de Cocentaina, Alcoi i Calp), eren veïns mal avinguts, van tenir sempre mala relació personal i van litigar llargament per les seves possessions.

Aquestes disputes pels límits territorials es van allargar fins i tot desprès de la mort de Roger de Llúria ocorreguda l’any 1305. En una relació d’aquesta disputa, datada en el 1310, Tàrbena comptava com a propietat d’en Bernat de Sarrià.

 

Estàtua de Roger de Llúria, situada a Barcelona, davant del Parc de la Ciutadella (Foto de Josep Renalias)

Estàtua de Roger de Llúria, situada a Barcelona, davant del Parc de la Ciutadella (Foto de Josep Renalias)


 
 
 

Anuncis

Què difícil és ser un déu

Cartell del film
 

Aquesta pel•lícula està basada en el llibre Què difícil és ser un déu, tot un clàssic de la ciència ficció que va ser escrit pels germans Borís i Arkadi Strugatski l’any 1964. Aquesta obra ja va ser portada a la gran pantalla l’any 1989 per en Peter Fleischmann sota el títol El poder d’un déu en el que va ser una superproducció correcta però fallida que els germans Strugatski es van afanyar a repudiar.

El director d’aquesta nova versió, Aleksei German, ja va voler adaptar l’obra al cinema l’any 1968 en un guió que va ser rebutjar en el moment en que es produí la intervenció soviètica a Txecoslovàquia. El projecta va quedar aparcat fins l’any 2000 en que Aleksei German va decidir reprendre’l i convertir-lo en un projecta únic i ambiciós al que va dedicar tretze anys de la seva vida i que malauradament no va poder veure acabat doncs va morir el febrer de 2013 quan estava muntant el film. El muntatge final el va realitzar la seva dona i co-guionista Svetlana Karmalita i el seu fill Aleksei German Jr. que van seguir les detallades instruccions donades pel difunt director.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

El film transcendeix la novel•la en el que és una adaptació molt lliure i personal, però ambdues comparteixen la mateixa base argumental: un grup de científics van ser destinat vint anys enrere a Arkanar, un planeta molt similar a la Terra que està vivint la seva pròpia edat Mitjana. El motiu de la seva presencia al planeta és que algun científic va sospitar que aquesta societat estava a punt d’eclosionar cap el Renaixement i la missió dels científics és documentar aquesta transició. El planeta és governat per alguns nobles cruels i brutals que, amb l’ajuda de fanàtics religiosos, persegueixen sense misericòrdia a tots aquells que saben llegir i escriure. És a dir, maten a tots aquells artistes o científics que podrien canviar la societat fossilitzada en la que viuen.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Un dels integrants d’aquesta missió és Don Rumata que, com els altres científics, té prohibit intervenir en l’evolució natural dels esdeveniments. Rumata es converteix en testimoni impassible i desesperat de les violentes atrocitats que aquesta societat endarrerida i ignorant comet. A ulls de Rumata els habitants del planeta són incompetents i retardats mentals que viuen entre la immundícia i la porqueria. Per això Rumata és un personatge obsessionat en tenir roba neta, en fer servir mocadors blancs i immaculats, en banyar-se de tant en tant, en obligar els seus servents a rentar-se. Per marcar distàncies i reafirmar la seva condició d’humà, no mata mai a ningú. En els seus nombrosos duels només es dedica a tallar orelles, 372 en total. Els habitants del planeta el consideren un déu que toca un rudimentari saxo.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Al planeta sempre hi ha una boira espessa o una pluja persistent i els seus habitants malviuen coberts de fang i porqueria. La sensació de brutícia i misèria és realment fastigosa, real. Davant la càmera van desfilant personatges patètics, grotescos, beguts, esclaus, morts… uns personatges primaris que diuen coses sense sentit, que mengen, vomiten, escupen o caguen.

Pel que fa al film se’n poden fer diferents lectures. El planeta de Rumata és un gulag a la Sibèria soviètica dels anys seixanta del segle passat?, una metàfora de l’eliminació massiva d’intel•lectuals de l’època en que es va escriure la novel•la?, una molt actual reflexió sobre l’avanç del fanatisme religiós a la nostra societat?, un seriós avís sobre la fragilitat de la cultura actual si es deixa en mans de governs controladors i obscurantistes? Sens dubte tot això i més.

No espereu robots, androides, alienígenes, naus espacials, ni efectes especials. La pel•lícula és incòmoda, estranya, un malson inspirat pels quadres d’El Bosco i Pieter Brueghel.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Els seus referents cinematogràfics beuen del mestre Tarkovski. Tècnicament és magnífica, el seu blanc i negre és d’hipnòtica bellesa, els nombrosos plans seqüència elaboradíssims, els primers plans són tancats i produeixen una ferma sensació d’aclaparament a l’espectador, els plans mitjans són igualment claustrofòbics. És un treball de difícil assimilació per part de l’espectador que ficarà a prova la seva paciència (un metratge aparentment excessiu, un ritme lent) i la seva capacitat de patiment (per la brutalitat de les seves imatges i per l’excés d’escatologia que molestarà als mes aprensius)… una cosa és segura, no deixarà indiferent a ningú.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Possiblement estem davant de la millor representació de l’edat mitjana de la història del cinema. Una pel•lícula de culte immediat, una incòmode immersió dins la barbàrie, una experiència sensorial extrema no apte per a tots els paladars… De la nostra mirada depèn que la valorem com l’obra mestre que és i que demana una entrega incondicional, o com un espectacle insofrible que, a estones, també és.
 

 
 
Tit. or.: Trudno byt bogom (Hard to be a God). Any: 2013. Dir.: Aleksei German.
Guió: A. German i Svetlana Karmalita. Dur.: 170 min. País: Rússia.
Actors: Leonid Yarmolnik, Aleksandr Chutko, Yuriy Tsurilo, Evgeniy Gerchakov, Natalia Moteva.