Banca

 

El canvista i la seva dona de Quentin Massys, 1514 (Museu Louvre de París)

El canvista i la seva dona de Quentin Massys, 1514 (Museu Louvre de París)


 

Consta en registres d’argila que a la Babilònia del segle XVIII a.C. els sacerdots dels temples ja realitzaven préstecs als comerciants. Els ‘trapezites’ eren els banquers de l’antiga Grècia i els denominen així perquè duien a terme les seves transaccions darrera una taula anomenada trapeza.

El nom del primer banquer històricament documentat és Pythius de Lidia que feia el seu negoci a l’Àsia Menor a començaments del segle V a.C. Pels voltants de l’any 371 a.C. l’esclau grec Pasion era el banquer més ric i famós de Grècia.

La banca moderna té els seus orígens en les diverses iniciatives financeres de l’edat medieval, com ara la taula de canvis.

Al igual que la paraula castellana “banco” el nom de banc o banca deriva de la paraula italiana “banco“, “escriptori”, utilitzada al Renaixement pels banquers jueus florentins que feien les seves transaccions damunt una taula coberta per un mantell verd.

A la Barcelona medieval, els jueus instal•lats al carrer de Canvis Vells, a tocar de l’església de Santa Maria del Mar, disposaven el seus bancs i mostraven als clients els diferents tipus de monedes i les balances per tal de canviar el diner.

No ens enganyem, abans en l’antiguitat, i ara en l’actualitat, la banca sempre ha volgut obtenir beneficis ràpids i quantiosos, de vegades no del tot legals o directament fraudulents. Sempre a l’esquena dels més incautes i els necessitats. En aquesta Barcelona medieval de la que parlo, quan una transacció havia estat fraudulenta i es podia demostrar a les autoritats l’engany, el banc del jueu en qüestió era destrossat i es produïa el que de forma molt visual i en castellà es denomina una ‘bancarota’.

Durant uns anys el banquer tenia prohibides les seves transaccions i activitats canvistes, però transcorregut un temps prudencial, en el que suposadament havia purgat el seu delicte, era perdonat i se’l permetia reprendre els seus negocis. Això sí, lluny dels jueus honrats, al carrer de Canvis Nous, al costat d’altres ex estafadors perdonats.

 
Bibliografia i enllaços:

Banc (empresa). Article de la Viquipèdia (en català)

Banco. Article de la Wikipedia (en castellà)

Milá Rodriguez, Ernesto. Guía de la Barcelona màgica. Ediciones Luciérnaga. Barcelona, 2016.

 
 
 

Anuncis

Esciàpodes

 

Esciàpode dibuixat a les Cròniques de Nuremberg (XIIr)

Esciàpode dibuixat a les Cròniques de Nuremberg (XIIr)


 

Els esciàpodes, també coneguts com monopodes i monocoli, són éssers humans mitològics que només tenen un sol peu enorme, sobredimensionat, que s’estén des d’una cama gruixuda centrada en el mig del seu cos.

El nom d’esciàpodes deriva del grec σκιαποδες i ve a significar peus d’ombra per la seva costum de tombar-se d’esquena al terra, aixecar la seva cama i donar-se ombra amb ella. D’altra banda monocoli deriva també del grec μονοκωλοι i significa una sola cama. El primer autor que en parla a l’antiguitat és Escílax de Carianda al segle VI a.C. a la seva obra Indika i els ubica a l’Índia.

L’any 414 a.C. Aritòfanes fa aparèixer aquests éssers a la seva obra còmica Els ocells. Al segle I d.C. Plini el Vell parla d’ells a la seva obra Naturalis historia (Llibre VII, cap. II), com Escílax els situa a l’Índia i ens diu:

Ell [Ctesias] parla també d’una altra raça d’homes, que es coneixen com monocoli, que tenen una sola cama, però són capaços de saltar amb una agilitat sorprenent. A aquestes mateixes persones també se’ls anomena esciàpodes, perquè tenen l’hàbit de tirar-se sobre les seves esquenes, durant el temps de la calor extrema i protegir-se del sol per l’ombra dels seus peus.”

Aule Gel•li a la seva obra Nits àtiques (9.4), escrita al segle II d.C., explica:

… a les terres més remotes de l’est [de l’Índia] també hi ha altres homes meravellosos anomenats monocoli, o amb una sola cama, que corren saltant amb la seva sola cama amb molta celeritat.”

 

Codex Bodmer 127. Detall del foli 244r dibuixat per fra Rufillus

Codex Bodmer 127. Detall del foli 244r dibuixat per fra Rufillus


 

Filòstrat d’Atenes menciona els esciàpodes a l’obra Vida d’Apol•loni de Tiana escrita abans de l’any 217 d.C. (6. 23-25):

Els nasamons i la gent androphagoi (devoradors d’homes) i els pigmeus i els esciàpodes també són tribus d’Etiòpia, i s’estenen fins l’oceà etíop, en el que els mariners no entren mai si no és en contra de la seva voluntat o per naufragi.”

Aquesta obra és citada por Eusebi de Cesarea en el seu Tractat sobre Hierocles escrit a començaments del segle IV on al capítol 21 diu:

Ell [Apol•loni de Tiana] va preguntar també [als bramans de l’Índia] sobre els homes que viuen sota terra (anthropoi hypergen), i pels altres anomenats pigmeus, i els esciàpodes, i li va preguntar. . . la mantícora. . . Tals eren les qüestions que Apol•loni va sotmetre als savis, i Iarkhas el va instruir sobre els pigmeus. . . però pel que fa a les altres coses sobre les que li va preguntar, Iarkhas va dir que mai havien existit en absolut.”

 

I·llustracions d'humans monstruosos al llibre Cosmographia de Sebastian Münster (1544)

I·llustracions d’humans monstruosos al llibre Cosmographia de Sebastian Münster (1544). D’esquerra a dreta esciàpode, dona cíclope, germans siamesos, blèmia i cinocèfal


 

Amb l’adveniment del cristianisme la llegenda segueix viva i així Agustí d’Hipona (354-430 d.C.) menciona els esciàpodes a la seva obra La ciutat de Deu on al llibre 16, capítol 8, ens explica:

¿Es pot admetre que dels fills de Noè, o més aviat del primer home, del que ells van néixer, s’hagin propagat algunes classes d’homes monstruosos que ens refereix la història dels pobles? Tals són, per exemple: que alguns tenen un sol ull enmig del front; que altres tenen les plantes dels peus girades cap enrere; altres amb la naturalesa de tots dos sexes: el pit dret de l’home i la mama esquerra de la dona, i que unint-se alternativament engendren i donen a llum; altres no tenen boca i viuen respirant només pel nas; altres hi ha d’estatura d’un colze, a qui els grecs, per ser tan petits en diuen pigmeus; en altres parts, les dones conceben als cinc anys, i no viuen més de vuit.

També es diu que hi ha un poble on tenen una sola cama en els dos peus, que no doblen la corva, i són d’admirable rapidesa; els anomenen esciàpodes, perquè a l’estiu, tombats cap per amunt es protegeixen amb l’ombra dels peus. Hi ha altres sense cap, que tenen els ulls a les espatlles. I, finalment, tota aquesta caterva d’homes o espècies d’homes pintats en els mosaics del port de Cartago, presos de llibres de curiosa història. Què diré dels cinocèfals, els caps i lladruc de gos els delaten més aviat animals que homes? De totes maneres, no cal creure en l’existència de totes aquestes classes que es diu d’homes.”

La llegenda dels esciàpodes sobreviu durant l’Edat Mitjana. Isidor de Sevilla a la seva obra Etymologiae, escriu:

Es diu que la raça dels esciàpodes viu a Etiòpia; només tenen una cama i són meravellosament ràpids. Els grecs en diuen σκιαπόδες (“peus d’ombra”) perquè quan fa calor jeuen sobre les seves esquenes a terra i estan a l’ombra dels seus grans peus.”

El Mapamundi de Hereford, dibuixat al voltant de l’any 1300, mostra a un esciàpode en un dels costats del món.

 

Esciàpode al mapamundi d'Hereford (vers 1300)

Esciàpode al mapamundi d’Hereford (vers 1300)


 

El llibre del Beat de Burgo d’Osma, actualment a la Catedral de Burgo d’Osma a Sòria, és datat del 1086, va ser escrit pel clergue Pedro i miniat per Martino, és considerat el primer beat plenament romànic. D’ell es conserven 166 folis amb 71 miniatures, la més coneguda de les quals és la dibuixada als folis 34v i 35 que contenen un mapamundi on apareix la figura d’un esciàpode als confins del món.

 

Mapamundi del Beat Burgo d'Osma amb un esciàpode dibuixat a la dreta

Mapamundi del Beat Burgo d’Osma amb un esciàpode dibuixat a la dreta


 

L’autor anònim creador del personatge fictici Jean de Mandeville al llibre Viatges o Meravelles del Món publicat el 1356 va escriure sobre aquesta raça sorprenent que suposadament va trobar al llarg dels seus viatges a ultramar. Al llibre es limita a repetir, un cop més, la descripció clàssica d’aquests éssers.

L’ultima aparició d’un esciàpode la trobem en el llibre de ficció Baudolino (2000) escrit pel recentment traspassat Umberto Eco. Un d’ells arriba a ser amic de Baudolino, i l’acompanya en el seu viatge de tornada a occident.

 
Bibliografia i enllaços:

Skiapods. Article del web de mitologia grega Theoi (en anglès).

Esciápodo. Article de Wiki Mitologia (en castellà).

Monopod (creature). Article de la Wikipedia (en anglès).

Monopodo. Article de la Wikipedia (en castellà).

Esciápodo. Article de la Wikipedia (en castellà).

El secreto de los esciápodos al web El hilo de Ariadna (en castellà)

The Story of One Dwarf’s Big Foot: Sciapodous. Article del web Hark Around the Words (en anglès).

 

Esciàpode dibuixat per Ulisse Aldrovandi

Esciàpode dibuixat per Ulisse Aldrovandi


 

 
 
 

Els ulls al mirall

Els ulls al mirall
 

Després de perdre a la seva dona en un accident d’aviació, l’egiptòleg John Hadley pateix una depressió. Per tal de superar aquesta crisi anímica decideix llogar una casa a Blackdawn, un petita localitat propera a Worcester on vol instal•lar-se uns mesos fugint del neguit de la ciutat de Londres, retrobar la tranquil•litat d’esperit i superar la mort de la seva dona.

A Blackdawn coneix la família Forsythe, els seus llogaters; Perkins, el taxista del poble; la vidua Morley i Mistress Archer, la assistenta que cuinarà per ell. La casa on s’instal•la està aïllada molt a les afores del poble. El paisatge sempre queda amagat per pluges i boires constants a la contrada. John no trigarà ni un sol dia en veure’s envoltat per aparicions i fets paranormals que tenen a veure amb l’antic manicomi de Blackdawn, un casalot abandonat vuit anys enrere, després de que els pacients i els cuidadors van morir tots en el decurs d’una nit en misterioses circumstàncies, mai aclarides pels investigadors de la policia.

Quan en John Hadley descobreix una tomba oberta al cementiri abandonat del manicomi amb el seu nom a una làpida, decideix demanar ajuda al seu bon amic Henry Saville, un famós detectiu expert en qüestions sobrenaturals.

Un cop arribat Saville investigaran junts el manicomi, intentaran reunir informació sobre el que va succeir vuit anys enrere i començaran a fer front als espectres i manifestacions sobrenaturals. John haurà d’escapar de temptatives d’assassinat i fugir d’un taüt on els seguidors d’un culte satànic l’han tancat per ser sacrificat a una criatura infernal amb la finalitat de que es manifesti en el nostre món per, posteriorment, ficar-la al servei del nazisme.

Els ulls al mirall de l’escriptor i crític cinematogràfic José María Latorre va ser publicada l’any 2008 i és la segona aventura de John Hadley i Henry Saville després del seu debut a Una mortalla d’heura. L’autor ens ofereix una esplèndida novel•la de terror gòtic, intriga i misteri que recorda el clàssics britànics decimonònics. D’estil acurat, precís, sempre ajustat a la trama, on no hi ha espai per descripcions o personatges superflus, Latorre ens presenta una història curta d’ambient asfixiant, ideal per llegir en un parell de sessions lectores. Una història que acaba per dir el mateix que la sàvia estanquera d’El cabaret galàctic d’en Jaume Sisa: “No tingueu por dels morts, cal témer els vius”.