Africanus

 
Africanus_tapa_dura
 

Acabo de llegir Africanus, el fill del cònsol, el primer volum de la trilogia dedicada a Publi Corneli Escipió, anomenat l’ Africà (per no confondre’l amb el seu pare del qui va heretar el mateix nom), escrit per Santiago Posteguillo, escriptor, filòleg i professor de la Universitat Jaume I de València.

El llibre ens narra la Segona Guerra Púnica a través de la vida del protagonista, Publi Corneli Escipió, noble, fill de cònsol i militar romà, que va participar en aquesta guerra i en al qual la seva intervenció va ser decisiva. La Segona Guerra Púnica és coneguda majoritàriament pel gran públic per episodis tant famosos com el llegendari pas de l’exèrcit cartaginès amb els seus elefants pels Alps comandat per Anníbal Barca, un dels més grans estreteges militars de l’antiguitat que va obtenir grans victòries sobre les legions romanes en la pròpia península itàlica.

El llibre comença amb el desembarcament d’Amílcar Barca i el seu exèrcit cartaginès a Hispània on Anníbal, fill d’Amílcar, l’acompanya amb només tretze anys. En aquest precís moment a Roma neix Publi Corneli Escipió, futur Africà. Amb els anys comencem a conèixer algunes de les gestes d’Anníbal i els seus germans Àsdrubal i Magó Barca a Hispània. Mentrestant a Roma Publi creix, abandona l’infància, és educat per un mestre grec en els coneixements de l’època i pel seu tiet, Cneo Corneli Escipió, en l’art de la guerra. Continua amb la seva primera batalla a Tesino, quan només té disset anys, on salva al seu pare de la mort; la batalla de Cannes on l’exèrcit romà és derrotat; el seu matrimoni amb la noble Emilia Paula; la mort del seu pare i el seu tiet, Cneo a Hispània (en el que són algunes de les planes més èpiques de la novel•la); la seva designació com a general, el més jove que Roma ha vist mai i la conquesta de Cartago Nova en una acció llampec llançada des de Tàrraco on conclou aquesta primera part de la trilogia.

 

Publi Corneli Escipió (bust al Museu Pushkin de Moscou)

Publi Corneli Escipió (bust al Museu Pushkin de Moscou)


 

El llibre està farcit de batalles campals, traïcions, sacrificis, derrotes, estratègies polítiques i militars… tot narrat en capítols curts, àgils i entretinguts en la millor ortodòxia dels best sellers. Sens dubte darrera la narració hi ha una gran tasca de documentació en el que és el punt més fort de la novel•la, a través de la qual l’autor ens introdueix de forma planera en la societat romana del segle III a.C. D’aquesta manera anem al teatre, veiem com era la vida familiar d’un noble romà, coneixem com practicaven els seus ritus religiosos, les penúries que va passar el comediògraf Plaute abans de triomfar com autor, ‘et cetera’. Posteguillo utilitza abastament als dos autors clàssics que més informació ens han fet arribar sobre el personatge: Livi i Polibi, als que segueix, en moltes ocasions, de forma directa.

Per contra, en opinió meva, el més fluix de l’obra és la descripció dels diferents personatges. La poca profunditat psicològica dels mateixos resta força a l’obra. Els personatges de ficció són molt plans. La família dels Escipions és sempre bona i està en el costat moral correcta de les situacions. Anníbal, personatge fonamental de la història, està desdibuixat, apareix sempre fred i distant, defecte que encara és més pronunciat en els personatges que l’envolten, els dels seus germans i generals púnics que no tenen, malgrat la seva importància en els fets, cap protagonisme i en prou feines ens són descrits. Només un personatge escapa del que comento, Quint Fabi Màxim, autèntic antagonista de l’obra, el dolent de la funció, cinc vegades cònsol de Roma i un cop dictador. Quint Fabi Màxim és intrigant, intel•ligent i astut, obsessionat pel poder i capaç de lluitar alhora contra Anníbal i els Escipions.

Personalment em sobre tot el capítol dedicat a la comèdia de Plaute Asinaria coneguda com La comèdia dels ases. Crec que el llenguatge excessivament col•loquial utilitzat resta mèrit a l’obra, encara que sens dubte el fa guanyar lectors. També penso que presentar a Publi Corneli Escipió com un fidel amant de la seva muller, quan és sabut que l’Africà tenia gran debilitat per qualsevol dona que no fos la seva, és un altre error.

En resum un best seller ambiciós i amb molt de rigor històric. Un llibre molt entretingut, acceptablement ben explicat.

 
Africanus_ed_butxaca
 
 
 
 

Anuncis

Orió

 

Orió dibuixat per Sidney Hall. Una de les 32 cartes estel·lars publicades com Urania's Mirror l'any 1824

Orió dibuixat per Sidney Hall. Una de les 32 cartes estel·lars publicades com Urania’s Mirror l’any 1824


 

Els vespres, després de sopar, surto a la galeria a fumar-me un cigarro. Orientat cap el sud com estic fa mesos que veig, quan la combinació de la contaminació atmosfèrica i lumínica, els núvols o la boira ho permeten, la constel•lació d’Orió. Amb el pas dels mesos he vist com s’ha anat desplaçant pel cel nocturn de l’est a l’oest.

La llegenda d’Orió, el caçador, va ser narrada probablement en una obra perduda d’Hesíode anomenada Astronomia. Orió era fill del deu Posidó i Euríale, filla de Minos, rei de Creta. Orió era bell i fort. Ja gran i durant una de les seves llegendàries caceres es jactà de que no hi havia animal sobre la terra que no pogués matar. La deessa Gea (o Gaia, la mare terra) que ho va escoltar es va alarmar de tal manera que envià un escorpí gegant per matar-lo. Un cop mort per l’escorpí un grup de deesses demanaren al totpoderós Zeus que el posés entre les constel•lacions del cel, a la qual cosa Zeus accedí afegint-hi també la constel•lació d’Escorpí de forma i manera que quan una apareix en el cel nocturn, l’altra s’amaga, en una persecució eterna que els impedeix veure’s l’un a l’altre.

A part de l’obra perduda d’Hesíode la constel•lació es menciona en altres obres com les Odes d’Horaci, a la Ilíada i l’Odissea d’Homer i a l’Eneida de Virgili. Orió és representat habitualment com un guerrer que alça un arc i una espasa o garrot i que es protegeix de l’enemic amb un velló o un escut.

En algunes versions de la bíblia la constel•lació d’Orió és anomenada Kesil i la relacionen amb Nimrod que segons la tradició jueva i musulmana va ser el fundador de Babilònia i el constructor de la famosa torre de Babel. S’ha suggerit que Orió ve de l’accadi Uru–anna, ‘la llum del cel’, passant després el nom a la mitologia grega.

 
Constel·lació d'Orió
 

Orió és potser la constel•lació més coneguda perquè les estrelles que la conformen són molt brillants i fàcilment identificables en el cel nocturn. A l’hemisferi nord la constel•lació és visible durant tot l’hivern i part de la primavera. Les estrelles més visibles són:

Betelgeuse, anomenada pels astrònoms α Orionis, és l’espatlla dreta del caçador. És una estrella supergegant vermella de tipus variable (la seva brillantor oscil•la entre les magnituds 0,5 i 1,3). La seva grandària vindria a ser com la de l’òrbita de Venus al voltant del nostre sol. Malgrat té la denominació Alfa (és a dir la més brillant del conjunt d’estrelles de la constel•lació), Rigel és més brillant. A la mitologia egípcia estava associada al deu de la mort Osiris i a la mitologia selknam (més coneguts com els onas de l’illa Gran de la Terra del Foc) Betelgeuse era el seu deu Kwányip.

Rigel , anomenada com β Orionis, seria el genoll esquerra del caçador, té una magnitud de 0,12 i és per això l’estrella més brillant de la constel•lació. Malgrat a simple vista la veiem com un punt brillant a l’espai, en realitat és un sistema estel•lar triple on la principal de les tres és una estrella supergegant blava molt lluminosa que té 60 vegades el diàmetre del nostre Sol.

Bellatrix, anomenada pels astrònoms γ Orionis, és coneguda popularment com la dona guerrera o l’amazona. És l’espatlla esquerra d’Orió i la tercera estrella més brillant de la constel•lació amb magnitud 1,64 . Bellatrix és una gegant blava situada a 240 anys llum del nostre planeta.

Alnitak , Alnilam i Mintaka (anomenades ζ , ε i δ Orionis respectivament) conformen el conegut popularment com cinturó d’Orió. Són tres estrelles brillants gairebé en línia recta per les quals es pot reconèixer clarament a la constel•lació. A les illes balears aquestes tres estrelles són conegudes popularment com Les Tres Maries.

 

Cinturó d'Orió retratat amb binocles (Foto de Roberto Mura)

Cinturó d’Orió retratat amb binocles (Foto de Roberto Mura)


 

Mintaka (δ Orionis), és una estrella múltiple que està a 915 anys llum de la Terra. El seu nom prové de l’àrab i deriva de la paraula cinturó, manţaqah. És 90.000 vegades més lluminosa que el Sol.

Alnilam (ε Orionis), és una estrella supergegant blava i té unes quaranta vegades la massa del nostre sol, la seva magnitud és 1,7 i és l’estrella més brillant de les tres que formen el cinturó d’Orió tot i que és la més llunyana de les tres al estar situada a 1340 anys llum de la Terra. La seva lluminositat és 375.000 vegades la del nostre sol el que fa que perdi massa 20.000.000 de vegades més ràpid. El seu nom en àrab és An-niżām que significa ‘collaret de perles’.

Alnitak (ζ Orionis) la estrella situada més al sud és un sistema estel•lar triple de magnitud 1,89. Està a 700 anys llum del nostre planeta i el seu nom prové de l’àrab an-niṭāq que significa ‘el cinturó’. La seva estrella principal Alnitak A és 10.000 vegades més lluminosa que el nostre sol i la seva massa és una vintena de vegades superior. Tot i que és una estrella molt jove a la que se li calculen un sis milions d’anys (el nostre sol té al voltant d’uns quatre mil milions) el seu nucli ja ha esgotat la fusió de l’hidrogen i està en camí de convertir-se en una supergegant vermella.

 

Comparació de la grandària del Sol i Alnitak

Comparació de la grandària del Sol i Alnitak


 

Saiph és el genoll dret d’Orió. És també anomenada κ Orionis o 53 Orionis. És la sisena estrella més brillant de la constel•lació d’Orió amb magnitud 2,06. El seu nom prové de l’àrab saif l’Jabbar, que significa ‘espasa del gegant’. Es troba a uns 720 anys llum de distància de la Terra, és una supergegant blava, la seva lluminositat és 65.000 vegades major que la del Sol i te de 15 a 17 vegades la massa solar.

Sota el cinturó i entre les dues cames del caçador hi ha una gegantesca estructura de pols, hidrogen, plasma i estrelles en formació situada a uns 1.500 anys llum de la Terra. Hi ha també un grapat de nebuloses de les quals dues són destacables:

La primera és la M42, anomenada Nebulosa d’Orió, un objecte espectacular fet de gas lluminós, estrelles joves i pols que es pot veure a simple vista o amb l’ajuda de binocles (jo he de dir que a simple vista no l’he vist mai i que potser hauria d’anar al Montseny, als Pirineus o algun lloc ben allunyat de la contaminació lumínica de les grans ciutats per apreciar-lo).

 

La nebulosa M42 en una foto feta pel Telescopi espacial Hubble de la Nasa-Esa

La nebulosa M42 en una foto feta pel Telescopi espacial Hubble de la Nasa-Esa


 

La segona és la M43, una nebulosa difusa coneguda també com NGC 1982 o com a Nebulosa de Mairan (degut a que Jean-Jacques Dortous de Mairan la va descobrir el 1769).

Orió es molt útil per localitzar altres estrelles del firmament. Si allarguem la línea del cinturó cap el sud-est veurem Sírius; i si ho fem cap el nord-est, Aldebaran. Una línea imaginaria en direcció est que passi per les espatlles del caçador ens indicarà la direcció a Procyon que és l’estrella α de Canis Minor. Una línea de Rigel a Betelgeuse ens marcarà el camí a Càstor i Pòl•lux, estrelles α i β de la constel•lació dels Bessons.

 

Guia per localitzar altres estrelles a partir de la constel·lació d'Orió

Guia per localitzar altres estrelles a partir de la constel·lació d’Orió


 
 
 
 

Grafit (5)

 
Grafit d'en Thomàs a Ciutat Badia
 

Aquesta vegada us presento un nou treball d’en Thomàs de qui ja vaig parlar a Grafit (4). Aquest grafit es troba en el passatge que va de la Plaça de les Entitats en direcció al carrer Oporto a Badia del Vallès.

 
Grafit d'en Thomàs a Ciutat Badia
 

Aquesta ballarina obesa, antítesi física del que habitualment estem acostumats a veure i a entendre com a ballarina, és tota una estrella de la dansa. Malgrat la seva envergadura, és lleugera com una ploma. Fixeu-vos en la seva gracilitat, el seu equilibri, ja sigui sobre la cama dreta o l’esquerra és admirable. Sota els focus que l’il•luminen la seva entrega a l’art del ball es total. I a més és simpàtica. M’agrada.

 
Grafit d'en Thomàs a Ciutat Badia