Africanus

 
Africanus_tapa_dura
 

Acabo de llegir Africanus, el fill del cònsol, el primer volum de la trilogia dedicada a Publi Corneli Escipió, anomenat l’ Africà (per no confondre’l amb el seu pare del qui va heretar el mateix nom), escrit per Santiago Posteguillo, escriptor, filòleg i professor de la Universitat Jaume I de València.

El llibre ens narra la Segona Guerra Púnica a través de la vida del protagonista, Publi Corneli Escipió, noble, fill de cònsol i militar romà, que va participar en aquesta guerra i en al qual la seva intervenció va ser decisiva. La Segona Guerra Púnica és coneguda majoritàriament pel gran públic per episodis tant famosos com el llegendari pas de l’exèrcit cartaginès amb els seus elefants pels Alps comandat per Anníbal Barca, un dels més grans estreteges militars de l’antiguitat que va obtenir grans victòries sobre les legions romanes en la pròpia península itàlica.

El llibre comença amb el desembarcament d’Amílcar Barca i el seu exèrcit cartaginès a Hispània on Anníbal, fill d’Amílcar, l’acompanya amb només tretze anys. En aquest precís moment a Roma neix Publi Corneli Escipió, futur Africà. Amb els anys comencem a conèixer algunes de les gestes d’Anníbal i els seus germans Àsdrubal i Magó Barca a Hispània. Mentrestant a Roma Publi creix, abandona l’infància, és educat per un mestre grec en els coneixements de l’època i pel seu tiet, Cneo Corneli Escipió, en l’art de la guerra. Continua amb la seva primera batalla a Tesino, quan només té disset anys, on salva al seu pare de la mort; la batalla de Cannes on l’exèrcit romà és derrotat; el seu matrimoni amb la noble Emilia Paula; la mort del seu pare i el seu tiet, Cneo a Hispània (en el que són algunes de les planes més èpiques de la novel•la); la seva designació com a general, el més jove que Roma ha vist mai i la conquesta de Cartago Nova en una acció llampec llançada des de Tàrraco on conclou aquesta primera part de la trilogia.

 

Publi Corneli Escipió (bust al Museu Pushkin de Moscou)

Publi Corneli Escipió (bust al Museu Pushkin de Moscou)


 

El llibre està farcit de batalles campals, traïcions, sacrificis, derrotes, estratègies polítiques i militars… tot narrat en capítols curts, àgils i entretinguts en la millor ortodòxia dels best sellers. Sens dubte darrera la narració hi ha una gran tasca de documentació en el que és el punt més fort de la novel•la, a través de la qual l’autor ens introdueix de forma planera en la societat romana del segle III a.C. D’aquesta manera anem al teatre, veiem com era la vida familiar d’un noble romà, coneixem com practicaven els seus ritus religiosos, les penúries que va passar el comediògraf Plaute abans de triomfar com autor, ‘et cetera’. Posteguillo utilitza abastament als dos autors clàssics que més informació ens han fet arribar sobre el personatge: Livi i Polibi, als que segueix, en moltes ocasions, de forma directa.

Per contra, en opinió meva, el més fluix de l’obra és la descripció dels diferents personatges. La poca profunditat psicològica dels mateixos resta força a l’obra. Els personatges de ficció són molt plans. La família dels Escipions és sempre bona i està en el costat moral correcta de les situacions. Anníbal, personatge fonamental de la història, està desdibuixat, apareix sempre fred i distant, defecte que encara és més pronunciat en els personatges que l’envolten, els dels seus germans i generals púnics que no tenen, malgrat la seva importància en els fets, cap protagonisme i en prou feines ens són descrits. Només un personatge escapa del que comento, Quint Fabi Màxim, autèntic antagonista de l’obra, el dolent de la funció, cinc vegades cònsol de Roma i un cop dictador. Quint Fabi Màxim és intrigant, intel•ligent i astut, obsessionat pel poder i capaç de lluitar alhora contra Anníbal i els Escipions.

Personalment em sobre tot el capítol dedicat a la comèdia de Plaute Asinaria coneguda com La comèdia dels ases. Crec que el llenguatge excessivament col•loquial utilitzat resta mèrit a l’obra, encara que sens dubte el fa guanyar lectors. També penso que presentar a Publi Corneli Escipió com un fidel amant de la seva muller, quan és sabut que l’Africà tenia gran debilitat per qualsevol dona que no fos la seva, és un altre error.

En resum un best seller ambiciós i amb molt de rigor històric. Un llibre molt entretingut, acceptablement ben explicat.

 
Africanus_ed_butxaca
 
 
 
 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s