Provocación

 
Portada del llibre Provocación de Stanislaw Lem
 

Aquest llibre de Stanislaw Lem (1921-2006) consta de dos pròlegs o comentaris a dos llibres imaginaris que conformen una forma literària que Stanislaw Lem ja havia conreat en el passat (per exemple a Un valor imaginario o Vacío perfecto). Aquest format, tan ben utilitzat per Lem, sempre va permetre a l’autor ser molt imaginatiu, incisiu, cínic i sarcàstic. Sempre lúcid i pessimista en parlar de la condició humana.

Als que no conegueu l’extraordinària obra de Lem us diré que algunes de les constants del seu treball són la mort, la violència i el patiment. Lem anteposa sempre l’error, l’absurd i la confusió dels personatges a les situacions insuperables que els toca viure.

La primera falsa obra de la que escriu en el llibre és ressenyada per Horst Aspernicus (un suposat historiador alemany de l’Holocaust) i es titula Der Völkermord (El genocidi). Com podeu suposar, essent Stanislaw Lem polonès d’origen jueu, parla sobre els orígens i les motivacions del nazisme que transporten al lector als més foscos horrors que poden habitar en l’ésser humà tot fent una anàlisi radical del genocidi.

Aquest primer assaig és un cop de destral directa al cervell del lector que no pot deixar de llegir.

La segona obra es titula One Human Minute (Un minut humà) i és el comentari a un (fals) estudi elaborat per Johnson & Johnson que recull mitjançant dades concretes i estadístiques tot el que succeeix a la Humanitat durant un únic minut, donant al lector un panorama inquietant sobre la nostra societat de consum i on Lem critica (amb un excel•lent humor negre) la insensibilitat social i l’individualisme. Les planes que dedica al màrqueting i la publicitat no tenen preu, com aquesta:

L’Arcàdia ja només existeix en els anuncis. Allà habiten dones boniques, homes fantàstics, nens feliços i ancians de mirada serena, generalment amb ulleres. Per l’entusiasme continu en tenen prou amb un flam en un embolcall nou, una llimonada d’aigua pura, un esprai contra la suor de peus, paper higiènic impregnat amb olor de violeta o un armari, encara que tampoc hi hagi res extraordinari en ell, a part del preu. L’expressió de felicitat en els ulls, en tota la cara, amb la qual una refinada bellesa contempla aquest rotllo de paper higiènic o obre aquest armari com si fos la porta de Sèsam, es contagia per un instant a tothom.”

O aquesta:

… a mesura que es perfeccionava en la lluita de les mercaderies per subsistir, la publicitat ens dominaria no perquè la qualitat de les coses fos cada vegada millor, sinó perquè la qualitat del món era cada vegada pitjor. Què ens queda a les ciutats abarrotades sota la pluja àcida després de la mort de Déu, dels alts ideals, de l’honor, dels sentiments desinteressats, a part de l’èxtasi de senyores i senyors dels anuncis de galetes, flams i lubricants com si contemplessin l’adveniment del regne celestial?”

La suma de les dues parts de la novel•la converteixen el llibre en un àcid i pessimista estudi de l’home contemporani que està ple de sentències lapidàries com ara aquesta:

El nostre món no està a mig camí de l’infern i del cel: sembla estar molt més a prop del primer.”

Un llibre imprescindible on hi trobareu la contundent llei de Lem:

Ningú llegeix res; si llegeix, no comprèn res; si comprèn, ho oblida de seguida.”

 
 

Stanislaw Lem

Stanislaw Lem


 
 
 
 

Anuncis

Amfisbena

 

Amfisbena al Bestiari Harley MS 3244, ff 36r-71v

Amfisbena al Bestiari Harley MS 3244, ff 36r-71v


 

L’amfisbena, en llatí amphisbaena, és una paraula que prové del grec i que vol dir ‘que va en dues direccions‘, d’amfis, ‘banda i banda’ i bainein, ‘anar’, també és anomenada Mare de les Formigues. És una serpent mitològica que menja formigues, amb un cap a cada extrem del seu cos. En la mitologia grega l’amfisbena havia nascut de la sang que va degotar del cap tallat de la gorgona Medusa quan l’heroi Perseu va volar sobre el desert libi amb ella a la mà.

Èsquil, al segle V a.C, la menciona a la seva tragèdia Agamèmnon (vers 1232 i següents):

Tal gosadia té [Clitemnestra], una dona a matar un home. Per quin nom de monstre odiós, l’anomenaré? Una amfisbena. O Escil•la, inquilina de les roques, una plaga pels navegants, una ràbia, la mare dels diables, respirant de forma incessant guerra contra el seu marit? ”

Plini el Vell a la seva obra Història Natural (segle I d.C.) descriu l’amfisbena com:

L’amfisbena té caps bessons, és a dir, també té un cap al final de la cua, com si no en tingués prou amb abocar verí per una boca.”

El poeta cordovès Marc Anneu Lucà (segle I d.C,) al seu llibre La Farsàlia enumera les veritables o imaginàries serpents que els soldats de Cató varen trobar pels deserts d’Àfrica. En el llibre 9, vers 843 fa referència a ella:

La temible amfisbena amb el seu doble cap…”

 

Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 54r. Amfisbena

Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 54r. Amfisbena


 

Claudi Elià, a la seva Història dels animals (escrita al segle II d.C.) escriu al llibre 8, capítol 8:

Nicandre afirma que la pell de l’amfisbena embolicada al voltant d’un bastó serveix per espantar totes les serps i altres criatures que no maten mossegant sinó envestint.”

Més endavant (al llibre 9, capítol 23) Claudi Elià explica:

L’amfisbena és una serp amb dos caps, un a la part superior i un en la direcció de la cua. Quan avança, com la necessitat d’un moviment cap endavant la impulsa, deixa un extrem darrere per fer-lo servir com a cua, mentre l’altra l’utilitza com un cap. Per altra banda, si es vol moure cap enrere, utilitza els dos caps exactament de manera oposada a com ho feia abans.”

Gai Juli Solí a la seva obra Polihystor escrita al segle IV d.C. la descriu d’aquesta manera:

Amphisbaena consulat in caput geminum : quorum alterum in loco suo est alterum in ea parte, qua cauda : quae causa efficit, ut capite utrinque secus nitibundo serpat tractibus circulatis.”

Que traduït ve a ser:

L’amfisbena té dos caps, un està en la seva posició natural i l’altra a la cua, el que fa que el seu cos segueixi els seus dos caps descrivint un cercle.”

 

Wenceslas Hollar 'Civil discord' sota la forma d'amfisbena (1643)

Wenceslas Hollar ‘Civil discord’ sota la forma d’amfisbena (1643)


 

També a l’edat Mitjana autors com Isidor de Sevilla (al segle VII d.C.) parla de l’amfisbena al seu llibre Etimologies (llibre 12, 4:20):

L’amfisbena té dos caps, una al lloc adequat i l’altra a l’extrem de la cua. Es pot moure en la direcció de qualsevol cap sense haver de donar-se la volta. Els seus ulls brillen com llums. Aquesta és l’única serp que suporta el fred fàcilment.”

Tant Pseudo-Hugh (111.44) com Brunetto Latini que va ser notari, filòsof, i canceller de la república florentina del segle XIII i que va escriure el Llibre del tresor (I. V. 139) es limiten a reproduir aquesta informació en les seves obres. Albert Magne (XXV.II.2), fent referència a Solí i Avicenna, no creu en l’existència d’una serp de dos caps.

 

Historiae animalium Liber V qui est de serpentium natura de Conradi Gesneri Tigurini (Edició 1587)

Historiae animalium Liber V qui est de serpentium natura de Conradi Gesneri Tigurini (Edició 1587)


 

Thomas Browne va observar que no hi ha animal sense avall, amunt, endavant, enrere, esquerra i dreta, i va negar que pogués existir l’amfisbena, en la qual les dues extremitats són anteriors. Referint-se a les descripcions clàssiques, detallava:

Mentre una plorava l’altra reia, mentre una callava l’altra parlava, mentre una estava desperta l’altra dormia; així s’afirma en tres exemples notables de Petrarca, Vicencio i la Història d’Escòcia de Buchanan.”

L’art medieval amb la seva passió per les formes ornamentals entrellaçades va fer un ampli ús del motiu de l’amfisbena. De vegades es representa amb les urpes i potes d’un ocell i les ales punxegudes d’un ratpenat. Alguns fins i tot la representaven amb banyes al cap davant i petites orelles rodones en la posterior, o amb banyes en ambdues. Aquestes banyes eren llargues i corbades cap per avall o lleugerament en espiral. Mentre alguns bestiaris medievals la mostraven amb el segon cap al final de la seva cua, altres ho feien amb dos «colls» d’igual grandària, pel que no podia determinar quina era la del darrere. Altres bestiaris i manuscrits la representen amb les seves mandíbules mossegant-se la seva pròpia cua o coll, creant un cèrcol rodant.

 
Bibliografia i enllaços:

Amfisbena. Article de la Viquipèdia (en català).
Amphisbaena. Article de la Wikipedia (en anglès).
Amphisbaena. Al web Dave’s Mythical Creatures and Places (en anglès).
Amphisbaina. Al web Theoi Greek Mythology (en anglès).
Amphisbaena. Al web The Medieval Bestiary Animals in the Middle Ages (en anglès).
Browne, Thomas. Of the Amphisbæna Al web de la Universitat de Chicago dedicat a Sir Thomas Browne (en anglès).

 

Uroboros representat con un drac alat amb dos caps. Realment una Amfisbena (Anglaterra vers 1200)

Uroboros representat con un drac alat amb dos caps. Realment una Amfisbena (Anglaterra vers 1200)