Rumbo a Tartaria

 
Rumbo a Tartaria de Robert D. Kaplan
 

Tartària és es el nom pel qual es coneixia a Europa, des de l’Edat Mitjana fins al segle XX, a una gran extensió de terra del centre i nord-oest d’Àsia que anava des del mar Caspi i les muntanyes Urals fins a l’oceà Pacífic que estava habitada per diversos pobles d’origen turc i mongol, als quals genèricament se’ls denominava tàrtars.

Aquest llibre editat per Ed. B l’any 2001 dins la col•lecció Biblioteca Grandes Viajeros és un llibre escrit per Robert D. Kaplan que té com a subtítol Un viatge als Balcans, Pròxim Orient i el Caucas tracta fonamentalment de la situació sociopolítica dels diferents països que l’autor va travessant. Kaplan el va escriure l’any 1999 i es va publicar als Estats Units l’any 2000, pocs mesos abans de l’atemptat a les Torres Bessones. El viatge de Kaplan s’inicia a Hongria per després anar a Romania, Bulgària, Turquia, Síria, Líban, Jordània, Israel, tornar a Turquia, vorejar el Mar Negre per anar a les exrepúbliques socialistes de Geòrgia, Armènia, Azerbaidjan i travessant el Mar Caspi, acabar el viatge a Turkmenistan.

Kaplan, al igual que Javier Reverte, té ànima de rodamón viatger. Viatja, observa, conversa amb la gent del carrer, periodistes, intel•lectuals i politics, es documenta sobre la història passada i recent de cada país que visita i finalment escriu llibres tan fonamentats i interessants com aquest on l’autor intenta transmetre la gran complexitat cultural, social i política d’aquests territoris que, per a Kaplan, es tradueix en una preocupant inestabilitat entre l’oest europeu i l’est asiàtic on el capitalisme desenfrenat ha propiciat una diferència molt profunda entre el poble, que és pobre i les classes dirigents cada cop més enriquides. Aquestes diferències podrien provocar, segons l’autor, algunes revolucions a la zona. Per exemple, en parlar del Pròxim Orient, sabem que el 70% de les reserves mundials de petroli i el 40% de les de gas natural són un producte prou llaminer per occident com per tenir interès en intervenir a tota la zona. Uns països on les fronteres van ser fetes amb tiralínies pels antics estats colonials sense tenir en compte les diferents ètnies, tribus, cultures diverses i grups religiosos que habitaven els territoris.

 

En 1705 Nicolaes Witsen, burgmestre d'Amsterdam, va publicar aquest mapa de Tartària (Terra dels tàrtars).

En 1705 Nicolaes Witsen, burgmestre d’Amsterdam, va publicar aquest mapa de Tartària (Terra dels tàrtars).


 

És evident que davant la titànica intenció d’explicar tots i cada un dels països visitats alguns anàlisis realitzats per Kaplan siguin una mica superficials i a vegades pot ventilar en un capítol el que necessitaria un llibre sencer per ser explicat (bé, en el cas d’Israel, Terra Santa i països veïns més aviat es necessitaria una enciclopèdia sencera).

Setze anys després d’escriure el llibre és fàcil veure que algunes de les prediccions fetes per Kaplan no s’han materialitzat com ara l’èxit de les converses de pau entre israelians i palestins que no han arribat mai a bon port. Altres prediccions són ajustades al que ha passat i encara altres queden pendents, com ara el vaticini de la descomposició com a país de Síria (actualment amb cinc anys de guerra civil i que possiblement desapareixeria sinó fos per la guerra que manté contra l’Estat Islàmic recolzada per occident).

L’autor, en parlar dels països que varen formar part de la Unió Soviètica escriu frases que ens porten a reflexions molt interessants com ara:

L’enfonsament de la Unió Soviètica, encara que una benedicció a llarg termini, havia arruïnat milions de vides. El comunisme, si bé desastrós, era un sistema que proporcionava pensions, escolarització, pau social i seguretat física a milions de persones que en molts casos no recordaven res millor. L’enfonsament d’aquell sistema havia deixat un buit caòtic i en l’actualitat aquí [referint-se a Geòrgia] la vida era molt pitjor que abans.”

Aquestes exrepúbliques socialistes, que durant dècades van estar sotmeses a un ferri control dictatorial, són uns països dels quals Estats Units o la Unió Europea no en vol saber res (i dels que realment els ciutadans tampoc en sabem res car no surten a la premsa escrita o només ho fan de tant en tant quan succeeix alguna tragèdia humana). Aquesta situació, en opinió d’un polític georgià, canviarà quan:

…passi per aquí [Geòrgia] suficient petroli per proporcionar a Occident la raó egoista que necessita per lluitar per nosaltres.”

Resumint, un llibre molt interessant, força documentat i ben escrit que és considerat tot un clàssic de la literatura de viatges. He de dir que no combrego en totes les seves opinions polítiques, especialment esbiaixades cap a la dreta i proamericanes. És un llibre que ens farà recordar figures històriques com les de Nicolae Ceaușescu, Eduard Xevardnadze i altres polítics de pes del segle XX i XXI i que ens ajudarà a descobrir les complexes i difícils situacions que afronten països com Geòrgia, Azerbaidjan o Turkmenistan. Un d’aquells llibres en que una sola lectura es insuficient per arribar a entendre i comprendre tota la informació que ens dona. Molt recomanable.

 

Ruta occidental del viatge de Kaplan

Ruta occidental del viatge de Kaplan


 
 
 

Anuncis

En mares salvajes

 
Portada del llibre En mares salvajes de Javier Reverte

Dels llibres escrits pel viatger incansable que és Javier Reverte ja vaig presentar Dios el diablo y la aventura. He de dir que tinc debilitat per aquest escriptor que em fa viatjar sense sortir de casa i em fa venir ganes d’anar personalment a visitar els llocs que, afortunat ell, trepitja. La lectura de les seves obres sempre és entretinguda i està farcida d’història. Aquest llibre editat per Plaza y Janés l’any 2011 titulat En mares salvajes i subtitulat Un viaje al Ártico, no n’és l’excepció.

El viatge comença amb la notícia que l’estiu de l’any 2007 per primera vegada el gel es va retirar a l’àrtic deixant lliure el mític Pas del Nord-oest i va permetre que les seves gèlides aigües fossin navegables. Recordem que el Pas del Nord-oest és la connexió marítima entre els oceans Atlàntic i Pacífic pel nord del Canadà i recordem també que aquest fet insòlit succeeix a causa de l’escalfament global que patim gràcies al consum immoderat de combustibles fòssils al que s’ha abocat de forma inconscient la nostra civilització. La retirada del gel permet la navegació entre Europa i Àsia per aquest Pas estalviant 4200 kilòmetres als vaixells respecte el mateix trajecte realitzat pel canal de Panamà.

 

Pas del Nord-oest, ruta principal i variants (foto de la NASA)

Pas del Nord-oest, ruta principal i variants (foto de la NASA)


 

Un any després, el 2008, en Javier Reverte aconsegueix passatge al Akademik Ioffe, un buc oceanogràfic rus reconvertit en hotel de luxe, per navegar durant tretze dies per aquells paratges nòrdics.

Reverte ens explica les vivències viscudes al llarg d’aquest viatge amb altres passatgers de diferents nacionalitats, algunes anècdotes divertides i les vides dels pioners en aquells mars que són el plat fort del llibre.

L’autor inicia el seu recorregut visitant algunes petites localitats al llevant de l’àrtic canadenc on remarca la climatologia extrema que pateixen els seus habitants. Ens parla d’una població on es barregen els natius inuit (als que nosaltres anomenem esquimals), els funcionaris blancs i els immigrants procedents de tot el món. Poc després Reverte s’embarca i ens explica que la recerca del pas del Nord-oest va ser una famosa empresa des del segle XVI quan aventurers i mariners al servei de les monarquies europees, principalment la britànica, van voler dominar els mars i dibuixar la totalitat de les costes arreu del món.

Moltes de les expedicions van pagar amb la seva vida aquesta empresa per culpa de les tempestes, les baixes temperatures i la fam. El primer a intentar-ho va ser Martin Frobisher entre els anys 1576 i 1578 i que en arribar a la badia a la qual va batejar amb el seu nom va capturar un inuit que va portar a Anglaterra on va ser rebut com un heroi (Frobisher vull dir, que el pobre inuit va morir poc després malalt dels bacteris amb els quals el seu cos no havia tractat mai).

 

El vaixell H.M.S. Terror encallat al gel. Gravat realitzat a partir d'un dibuix del Capità George Back , de la seva expedició a l'Àrtic dels anys 1836-37.

El vaixell H.M.S. Terror encallat al gel. Gravat realitzat a partir d’un dibuix del Capità George Back , de la seva expedició a l’Àrtic dels anys 1836-37.


 

Ens explica també les històries de Hudson, Peary i altres, però sens dubte la més mítica i tràgica de les expedicions narrades va ser la de John Franklin, desaparegut l’any 1847 amb tota la tripulació de dos vaixells i a qui la seva fidel esposa, Jane Griffin, que s’havia quedat a Anglaterra, no va voler abandonar mai fins a saber del cert que se n’havia fet del seu marit. Jane Griffin no va dubtar en pressionar tots els estaments de la marina britànica i fins i tot finançar de la seva butxaca un parell d’expedicions per a buscar-lo. La senyora va haver d’esperar fins que l’explorador John Rae l’any 1854 va tornar amb proves del fet que Franklin havia mort i que no hi havia supervivents de l’expedició on els que més van trigar a morir (potser l’any 1852) s’havien vist obligats a menjar-se entre ells.

L’autor ens explica finalment la història de Roald Amundsen, el primer home a aconseguir fer el Pas del Nord-oest entre els anys 1903 i 1906. Amundsen ho va aconseguir gràcies a vestir amb pells de foca, menjar fetge cru per evitar l’escorbut i viatjar en trineus de gossos, imitant en tot els inuit.

Un cop acabat el viatge en vaixell Javier Reverte decideix continuar-lo per terra i conèixer els voltants del riu Mackenzie, el segon riu més important de nord-amèrica després del Mississipí. Reverte ens presenta les petites poblacions que voregen el riu, ens descriu persones, hotels i bars on va menjar hamburgueses i ens explica les històries del ‘paranyer boig’ o la ‘patrulla perduda’ en la que personalment considero la part més fluixa del llibre.

En resum diré que és un bon llibre encara que una mica irregular, amb menys intensitat de la que com a lector d’aquest autor esperava (una lectura no tan ferma com la seva trilogia d’Àfrica per entendre’ns), però que malgrat tot ens descobreix als lectors tot el passat mític del Pas del Nord-oest al nord del Canadà i que paga la pena conèixer.

 

Relíquies de l'expedició de Franklin segons l' Ilustrated London News d'octubre de 1854

Relíquies de l’expedició de Franklin segons l’ Ilustrated London News d’octubre de 1854


 
 
 
 
 

El carter (‘The Postman’ de David Brin, 1985)

 

Portada de l'edició d'Acervo

Portada de l’edició d’Acervo


 

El protagonista d’aquesta novel•la, Gordon Krantz, és un supervivent d’un desastre nuclear ocorregut vint anys enrere que va provocar els Tres Anys Obscurs durant els quals no es va veure el sol. En aquest període les malalties i les radiacions van acabar amb gran part de la població i la civilització va col•lapsar. No hi ha govern, ni lleis, ni institucions, ni moneda.

Els bandits supervivencialistes, uns grups dispersos i armats que només es guien per la llei del més fort i que competeixen pels pocs recursos disponibles, ataquen a Gordon i li prenen totes les seves pertinences. Fugint d’ells es refugia en una furgoneta de correus enterrada entre la vegetació amb el cadàver d’un carter mort molts anys abans. Per protegir-se del fred, Gordon agafa l’uniforme del funcionari i la bossa amb les cartes per poder escriure el seu diari.

Gordon, que fins llavors es dedicava a anar de poblet en poblet fent de joglar, cantant i interpretant obres teatrals que recorda de la seva joventut a canvi de menjar i un lloc on dormir aixoplugat, descobreix que l’uniforme de carter l’investeix d’una autoritat que els supervivents creien desapareguda anys enrere. Idealista, melancòlic i una mica actor com és, entra en el personatge d’un carter que és el representant legal d’uns ficticis Estats Units Restablerts en veure que la seva sola presència dona esperança i il•lusió a les petites comunitats per les quals va passant. Gordon, per enllà on passa, va fundant estafetes de correus i anomenant nous carters i ajudants que de mica en mica creen una xarxa de comunicacions, d’ajuda mútua i d’incipient comerç.

En el seu viatge per Oregon arriba a la localitat de Corvallis on descobreix una computadora intel•ligent anomenada Ciclops, que amaga una mentida tan gran com la de Gordon. La màquina està espatllada i els científics simulen que encara funciona per mantenir l’aparença d’ordre a la seva comunitat.

Amenaçats pels supervivencialistes que volen atacar el poble, Gordon buscarà l’ajut de George Powhatan (un personatge inspirat en la figura històrica del general i cònsol romà Luci Quint Cincinnat), un antic líder militar mitificat per la població que ara viu retirat en un poblet muntanyós cultivant la terra i criant bestiar.

El llibre encara ens explicarà un mite més, el de la jove Denna, una científica feminista enamorada de Gordon , líder d’un grup de joves lluitadores que assumiran la responsabilitat de triar quins homes val la pena salvar per les seves qualitats i quins homes han de morir per ser sanguinaris. Aquest grup sacrificarà la seva vida donant temps a què el general Powhatan, en realitat un guerrer modificat genèticament, lluiti i guanyi la batalla per la llibertat de tots els pobladors d’Oregon.

 

Portada de l'edició del Círculo de Lectores

Portada de l’edició del Círculo de Lectores


 

Aquest llibre de David Brin està dividit en quatre parts: les dues primeres es van publicar per separat com “El carter” (The Postman, 1982) i “Ciclops” (Cyclops, 1984) a la revista Isaac Asimov’s Science Fiction Magazine i configuren els primers dos capítols del llibre al qual l’autor n’hi va afegir dos més fins a completar la novel•la. Aquests dos primers contes varen ser nominats al premi Hugo a la millor novel•la curta. En publicar-ne la novel•la complerta va obtenir el premi John W. Campbell Memorial i el premi Locus l’any 1986. També fou nominada al premi Nébula a la millor novel•la curta.

El carter és considerada per molts lectors com una de les millors novel•les de ciència ficció dels anys 80, però no és l’obra mestre que molts diuen. És una bona novel•la, agradable, ben escrita, entretinguda i de fàcil lectura malgrat es pugui veure onejant la bandera dels Estats Units al llarg de tota la història. El seu interès no decau en cap moment i permet a l’autor desenvolupar conceptes socials i polítics a través del viatge que fem per aquesta Nord-amèrica postapocalíptica i rural, tot fent una defensa de la civilització enfront de la barbàrie, parlant de la moral, la societat i la necessitat d’esperança per poder renéixer de les cendres i continuar endavant.

L’any 1997 es va realitzar una adaptació cinematogràfica de la novel•la titulada Missatger del futur que estava dirigida i protagonitzada per Kevin Costner. El film va ser un fracàs comercial i de crítica. La pel•lícula no va recuperar la gran inversió que s’havia fet en ella, però realment no era tan dolenta com sempre s’ha dit. Això sí, sobrava la meitat del metratge i qualsevol director de sèrie B l’hauria pogut fer per una dècima part del que va costar.

 

Portada d'Ediciones B amb el títol 'Mensajero del futuro'

Portada d’Ediciones B amb el títol ‘Mensajero del futuro’


 
 
 
 

Els celtibers i l’1 de gener

 
Hispània romana
 

Arrel de l’article que vaig publicar sobre el nom dels mesos en Xavi Novell, autor del bloc Notes de Balsareny, va fer un comentari a l’article en el que em llençava un amable repte: per què el mes de gener va passar a ser el primer mes del calendari romà? En Xavier apuntava en el comentari que la culpa la van tenir els habitants de Sòria. Ràpidament em va picar la curiositat sobre aquest tema del que no en sabia absolutament res. Això és el que he pogut aclarir:

La decisió de començar l’any el mes de gener té el seu origen en el segle II a.C. a l’antiga Roma. L’any romà començava tradicionalment el mes de març, un mes dedicat a Mart, el deu guerrer. Els idus de març marcavan l’inici de les campanyes militars romanes amb la designació dels cònsols pel Senat de Roma.

Quan les guerres es produïen a la península itàlica això permetia traslladar l’exèrcit al lloc de la confrontació, lliurar la batalla a l’estiu o a la tardor i tornar a casa abans de l’hivern.

L’any 154 a.C. la població de Sekaisa (Segeda), capital de la tribu dels bel•les, era una petita ciutat celtibera situada a la comarca de Calataiud entre l’actual Mara (ciutat vella) i Belmonte de Gracián (ciutat nova). Aquell any els dirigents de Sekaisa van decidir ampliar les muralles de la seva ciutat. Els Senat Romà va considerar les obres d’ampliació com una infracció als acords que mantenia amb la ciutat des de l’any 179 a.C. a més d’una amenaça als seus interessos a Hispània, és a dir, va ser el pretexta per declarar la guerra a la ciutat i començar les anomenades Segones Guerres Celtiberes per ampliar el poder que Roma ja tenia sobre la península ibèrica. Els bel•les es van aliar ràpidament amb una de les tribus més poderoses i properes que tenien, els arevacs, la ciutat més important dels quals era Numància, a l’actual província de Sòria.

Com que la campanya militar aquesta vegada quedava lluny de Roma, el general Quint Fulvi Nobílior va demanar al Senat de Roma que anomenés els cònsols amb antelació per tal de començar les activitats militars abans del que era habitual i poder així traslladar les tropes, preparar la campanya durant la primavera i aprofitar l’estiu per lliurar la batalla. L’any 153 a.C. es va fixar el començament de l’any per les calendes de Januarius (el dia 1 de gener) enlloc dels idus de març com era costum, és a dir, dos mesos abans del que era habitual.

 

Ruïnes de Numància

Ruïnes de Numància


 

El general Quint Fulvi Nobílior es va presentar a Sekaisa amb 30000 soldats. La ciutat estava indefensa perquè bona part de les muralles estaven derruïdes i la població va anar a refugiar-se amb els seus aliats a Numància on les forces combinades dels dos pobles (20000 soldats i 5000 genets) dirigides per Car (Carus) de Sekaisa, un dels refugiats, van saber aprofitar la superioritat que tenien en cavalleria, foners i el coneixement del terreny per atacar als romans de Quint Fulvi Nobílor als quals van vèncer donant mort a més de 6000 romans el dia 23 d’agost, dia de la Vulcanàlia. El desastre va ser tan gros que Roma va declarar el dia com a nefast i, en posterioritat, cap general romà lluitaria aquell dia a menys que es veiés obligat a fer-ho.

D’aquí neix la història que atribueix als celtibers el mèrit d’haver canviat el calendari més important de la seva època. No cal dir que el poble de Roma va continuar celebrant el començament de l’any pel mes de març, encara que des de l’any 153 a.C. l’any consular romà comencés oficialment l’1 de gener.

 
SPQR