En mares salvajes

 
Portada del llibre En mares salvajes de Javier Reverte

Dels llibres escrits pel viatger incansable que és Javier Reverte ja vaig presentar Dios el diablo y la aventura. He de dir que tinc debilitat per aquest escriptor que em fa viatjar sense sortir de casa i em fa venir ganes d’anar personalment a visitar els llocs que, afortunat ell, trepitja. La lectura de les seves obres sempre és entretinguda i està farcida d’història. Aquest llibre editat per Plaza y Janés l’any 2011 titulat En mares salvajes i subtitulat Un viaje al Ártico, no n’és l’excepció.

El viatge comença amb la notícia que l’estiu de l’any 2007 per primera vegada el gel es va retirar a l’àrtic deixant lliure el mític Pas del Nord-oest i va permetre que les seves gèlides aigües fossin navegables. Recordem que el Pas del Nord-oest és la connexió marítima entre els oceans Atlàntic i Pacífic pel nord del Canadà i recordem també que aquest fet insòlit succeeix a causa de l’escalfament global que patim gràcies al consum immoderat de combustibles fòssils al que s’ha abocat de forma inconscient la nostra civilització. La retirada del gel permet la navegació entre Europa i Àsia per aquest Pas estalviant 4200 kilòmetres als vaixells respecte el mateix trajecte realitzat pel canal de Panamà.

 

Pas del Nord-oest, ruta principal i variants (foto de la NASA)

Pas del Nord-oest, ruta principal i variants (foto de la NASA)


 

Un any després, el 2008, en Javier Reverte aconsegueix passatge al Akademik Ioffe, un buc oceanogràfic rus reconvertit en hotel de luxe, per navegar durant tretze dies per aquells paratges nòrdics.

Reverte ens explica les vivències viscudes al llarg d’aquest viatge amb altres passatgers de diferents nacionalitats, algunes anècdotes divertides i les vides dels pioners en aquells mars que són el plat fort del llibre.

L’autor inicia el seu recorregut visitant algunes petites localitats al llevant de l’àrtic canadenc on remarca la climatologia extrema que pateixen els seus habitants. Ens parla d’una població on es barregen els natius inuit (als que nosaltres anomenem esquimals), els funcionaris blancs i els immigrants procedents de tot el món. Poc després Reverte s’embarca i ens explica que la recerca del pas del Nord-oest va ser una famosa empresa des del segle XVI quan aventurers i mariners al servei de les monarquies europees, principalment la britànica, van voler dominar els mars i dibuixar la totalitat de les costes arreu del món.

Moltes de les expedicions van pagar amb la seva vida aquesta empresa per culpa de les tempestes, les baixes temperatures i la fam. El primer a intentar-ho va ser Martin Frobisher entre els anys 1576 i 1578 i que en arribar a la badia a la qual va batejar amb el seu nom va capturar un inuit que va portar a Anglaterra on va ser rebut com un heroi (Frobisher vull dir, que el pobre inuit va morir poc després malalt dels bacteris amb els quals el seu cos no havia tractat mai).

 

El vaixell H.M.S. Terror encallat al gel. Gravat realitzat a partir d'un dibuix del Capità George Back , de la seva expedició a l'Àrtic dels anys 1836-37.

El vaixell H.M.S. Terror encallat al gel. Gravat realitzat a partir d’un dibuix del Capità George Back , de la seva expedició a l’Àrtic dels anys 1836-37.


 

Ens explica també les històries de Hudson, Peary i altres, però sens dubte la més mítica i tràgica de les expedicions narrades va ser la de John Franklin, desaparegut l’any 1847 amb tota la tripulació de dos vaixells i a qui la seva fidel esposa, Jane Griffin, que s’havia quedat a Anglaterra, no va voler abandonar mai fins a saber del cert que se n’havia fet del seu marit. Jane Griffin no va dubtar en pressionar tots els estaments de la marina britànica i fins i tot finançar de la seva butxaca un parell d’expedicions per a buscar-lo. La senyora va haver d’esperar fins que l’explorador John Rae l’any 1854 va tornar amb proves del fet que Franklin havia mort i que no hi havia supervivents de l’expedició on els que més van trigar a morir (potser l’any 1852) s’havien vist obligats a menjar-se entre ells.

L’autor ens explica finalment la història de Roald Amundsen, el primer home a aconseguir fer el Pas del Nord-oest entre els anys 1903 i 1906. Amundsen ho va aconseguir gràcies a vestir amb pells de foca, menjar fetge cru per evitar l’escorbut i viatjar en trineus de gossos, imitant en tot els inuit.

Un cop acabat el viatge en vaixell Javier Reverte decideix continuar-lo per terra i conèixer els voltants del riu Mackenzie, el segon riu més important de nord-amèrica després del Mississipí. Reverte ens presenta les petites poblacions que voregen el riu, ens descriu persones, hotels i bars on va menjar hamburgueses i ens explica les històries del ‘paranyer boig’ o la ‘patrulla perduda’ en la que personalment considero la part més fluixa del llibre.

En resum diré que és un bon llibre encara que una mica irregular, amb menys intensitat de la que com a lector d’aquest autor esperava (una lectura no tan ferma com la seva trilogia d’Àfrica per entendre’ns), però que malgrat tot ens descobreix als lectors tot el passat mític del Pas del Nord-oest al nord del Canadà i que paga la pena conèixer.

 

Relíquies de l'expedició de Franklin segons l' Ilustrated London News d'octubre de 1854

Relíquies de l’expedició de Franklin segons l’ Ilustrated London News d’octubre de 1854


 
 
 
 
 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s