Número Zero


 
La sèptima novel•la d’Umberto Eco va ser l’ultima en ser publicada abans de la seva mort l’any 2016. Aquest relat satíric comença el 1992 quan un empresari italià (que a mi em fa pensar en Berlusconi) crea un diari la intenció del qual no és informar sinó ser una màquina de poder per crear pressió, desacreditar polítics i rivals, crear informes, dossiers, notícies falses i complots.

El treball és encarregat al protagonista de la novel•la, Colonna, un periodista ja entrat en la cinquantena que durant anys ha anat subsistint com a traductor, escriptor negre o revisor d’enciclopèdies. Per a Colonna és un treball ben remunerat que consisteix a preparar el que s’anomena un ‘número zero’, es a dir , un primer exemplar de diari no destinat al públic, una prova d’assaig del que el diari ha de ser.

El diari s’anomenarà Demà i per desig del redactor en cap ha d’avançar-se als esdeveniments a força de suposicions i grans quantitats d’imaginació. Evidentment la veritat n’és la primera víctima informativa. La manipulació de la informació, les veritats a mitges i les noticies falses seran el pa de cada dia en l’elaboració d’aquest número zero del diari.

Braggadocio, company periodista de Colonna en aquest projecta, viu convençut que la versió oficial sobre la mort del Duce és falsa, pensa que durant la Segona Guerra Mundial van afusellar un doble, que Mussolini realment va escapar a la mort i que des de l’Argentina espera el moment idoni per tornar a Itàlia. Les seves investigacions conspiranoiques on s’entrellacen intrigues vaticanes, Brigades Roges, atemptats neofeixistes i serveis secrets ens porten de la ma per la història d’Itàlia de la segona meitat del segle XX. Les conspiracions que Braggadocio vol destapar amb els seus articles semblen no tenir gaire pes fins que és assassinat. La seva mort provoca el tancament sobtat del diari i la fugida de tots els periodistes que hi col•laboren.

Aquesta novel•la és una reflexió i una crítica contra el periodisme actual, internet, la mentida i la corrupció on la premsa deixa de ser un medi per exposar la veritat i es converteix en una eina que serveix els interessos de qui la finança. Del que es tracta és de tranquil•litzar la població, de tenir-la adormida amb noticies d’esports, actes socials i llocs comuns.

Que Umberto Eco esculli la Itàlia de l’any 1992 per situar l’acció de la seva obra no és gratuït. 1992 va ser l’any de l’escàndol Tangentòpoli, on es destapa la corrupció del partit socialista, es fica de manifest la ruïna de la vida política italiana on els polítics s’han lucrat amb diners públics i conviuen amb la màfia; és l’any en que va ser assassinat el jutge antimàfia Giovanni Falcone; també és l’any en que l’empresari Silvio Berlusconi s’alça com a portaveu de l’altruisme i l’honestedat política!

Per cert que a la novel•la es parla de la xarxa Gladio, una organització secreta creada per la CIA a Europa occidental per impedir l’arribada al poder dels comunistes. Jo pensava que era invenció d’Eco com a part de la ficció novel•lesca i la meva sorpresa ha estat majúscula en descobrir que aquesta organització va existir realment i va cometre o va induir a perpetrar diferents atemptats mortals per tota Europa.

He de dir que no és la millor novel•la d’Eco però sí una de les més divertides, una novel•la que pot ser llegida com un manual cínic sobre el funcionament dels mitjans de comunicació.

 
 
 
 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s