Sirenes (I)

 

Ulisses i les sirenes (John William Waterhouse, 1891. National Gallery de Victoria, Melbourne)


 
Una sirena és un ésser mitològic que té tors de dona i cua de peix. Les primitives sirenes tenien aparença de mig ocell i mig dona.

La primera història sobre una sirena ens arriba d’Assíria i sorgeix al voltant de l’any 1000 aC quan s’explica que Atargatis, una sacerdotessa assíria (anomenada pels grecs Derceto) es va llençar de cap al mar per tal de netejar la vergonya d’un embaràs no desitjat i va emergir de les aigües amb cua de peix.
 

Derceto, l’Atargatis dels assiris. Dibuix a l’obra ‘Oedipus Aegyptiacus’ d’Athanasius Kircher

Més properes a l’imaginari occidental són les alades i mortíferes sirenes gregues que eren filles del riu Aquelou i d’una de les muses: Cal•líope (segons afirma Servi) o Melpòmene (segons afirmen Apol•lodor i Eustaci) o Terpsícore (segons afirma Apol•loni de Rodes). Del pare hereten l’afició a les aigües marines, de la mare, al cant i la música.

El seu nombre també és imprecís i varia segons els autors entre dos i cinc. Si són tres, són Leucòsia, Ligeia i Partènope. Quan eren dues: Himeropa i Telxiepea. Si són quatre: Telxiepea, Aglafoe, Pisínoe i Molpe.

A Les Metamorfosis, el poeta romà Ovidi escriu i explica molt bé com les sirenes van aconseguir el seu plomatge i van conservar el rostre de noies (versos 555-563):

Però vosaltres, filles del Aquelou, com és que teniu plomes i potes d’ocell i rostre de dona? Per ventura perquè quan Prosèrpina estava recollint primaverals flors vosaltres us trobàveu, oh doctes sirenes, entre les seves companyes? Després d’haver-la buscat inútilment per tot el món, heus aquí que perquè el mar pogués escoltar el vostre sofriment vau expressar el desig de poder remuntar-vos sobre l’oceà amb les vostres ales com si fossin rems; els déus us van ser propicis, i de cop i volta vau veure com els vostres braços es recobrien de rosses plomes. No obstant això, perquè el vostre cant nascut per a recrear les oïdes, perquè les vostres goles tan dotades no perdessin l’ús de la veu, vau conservar rostre de noies i veu humana.”

 

Ulisses i les sirenes. Ceràmica àtica 480–470 aC. British Museum.

Segons un oracle grec quan un vaixell passés davant l’illa que habitaven sense que morissin els mariners, les sirenes saltarien al mar i s’hi ofegarien. Aquesta situació, tal com veurem, es donà en dues ocasions.

Les sirenes gregues fan la seva aparició a la literatura en el cant XII de l’Odissea (segle VIII aC) en el conegut episodi en el qual Ulisses, aconsellat per Circe, evita el perill del seu cant tapant les orelles dels seus companys amb cera, mentre que ell, que vol escoltar el seu encisador cant, es fa lligar al pal del vaixell.

En català tenim la sort que en Carles Riba va fer una de les millors traduccions fetes mai d’aquesta obra, d’ell prenc l’episodi de les sirenes:

I aleshores parlà missenyora Circe, dient-me:
»—Mira com tot va tenint acabament. I tu escolta
ara el que et vaig a dir; i un déu ja farà que ho recordis.
Arribaràs de primer a les Sirenes, que encisen
tots els humans, quisvulla que siguin que arribin a elles.
Qui per follia amaina i al so de la veu dóna orella
de les Sirenes, ja mai la muller ni els fills criatures
no el sortiran a rebre, tornant a casa joiosos:
no, les Sirenes l’encisen amb llur cançó prima i clara,
des del punt on s’estan; i entorn blanqueja una rima
d’ossos de gent que es corromp; i la pell que els cobreix va enxiquint-se.
Passa de llarg, però tapa a la teva gent les orelles
amb cera dolça que hauràs remollit, a fi que no hi senti
cap dels altres; però si el cor a tu et diu d’escoltar-les,
fes que et lliguin de mans i de peus dins el ràpid navili,
dret a la paramola, i que fermin les cordes ben altes,
perquè sentis a pler la veu de les dues Sirenes.
I si pregues als teus companys que et deslliguin, i ho manes,
ells una cosa han de fer, que és estrènyer-te encara amb més nusos.

[…]

 

Ulisses i les sirenes d’Herbert James Draper, 1909. Ferens Art Gallery a Kingston upon Hull, Anglaterra.


 

Aleshores jo parlo als companys i els dic amb tristesa:
»—Oh amics, no està bé que un o dos siguin sols a conèixer
els averanys que Circe m’ha fet, la divina entre dees:
no, jo els reportaré, per tal que morim coneixent-los
o que mirem d’esquivar-nos, fugint de la mort i la parca.
Per començar, m’ha ordenat que de les Sirenes divines
defugim la veu i la prada en flor des d’on canten.
Jo tot sol ha ordenat que escoltés; però heu de lligar-me
amb un nus treballós, perquè resti allí sense moure’m,
dret a la paramola; i fermeu les cordes ben altes.
I si us prego a vosaltres que em deslligueu i us ho mano,
una cosa heu de fer, que és estrènyer-me encara amb més nusos.
»Jo vaig anar dient i aclarint als companys cada cosa,
mentre ràpidament atenyia la nau ben obrada
l’illa de les Sirenes, que un vent innocent l’empenyia.
Súbitament llavors calà el vent, i es va fer la bonança,
sense tan sols un alè; i condormí les onades un numen.
I, aixecant-se, els companys enrotllaren el drap del navili
i el desaren al fons del buc i, asseient-se als escàlems,
emblanquien l’aigua amb les pales d’avet ben polides.
»Jo que llavors amb la punta del bronze tallo a miquetes
un gran rotllo de cera i la pasto amb les mans forçarrudes.
I aviat s’ablaneix, car el gran vigor la hi obliga,
i l’esplendor del Sol, el príncep fill de l’Altura.
I vaig de rengle tapant les orelles de tots els meus homes,
i ells dins la nau em lliguen de mans i cames alhora,
dret a la paramola, i em fermen les cordes ben altes;
i, asseient-se, colpeixen la mar blanquina amb les pales.
»Doncs, quan ja n’érem tan lluny com abasta la veu d’un que crida,
que passàvem rabents, no els escapa la nau marinera
que botava allí prop, i amb veu fresca entonen un càntic:
»—Vine, tan celebrat Ulisses, honor de l’Acaia!
Atura el teu vaixell i a la nostra veu dóna orella!
Mai ningú no ha doblat per aquí amb el negre navili,
que de les nostres boques la veu no escoltés, que és dolcesa;
però després se’n torna joiós i més ple de ciència.
Car nosaltres sabem tot quant a Troia la vasta
els argius i els troians han sofert per divina volença,
com tot allò que passi damunt la terra nodrissa.
»Deien, amb una veu meravellosa; es delia
per escoltar el meu cor; i mano als companys que em deslliguin,
fent-los senyal amb les celles; més ells, vinclant-se, remaven.
I tot seguit Perimedes i Euríloc s’aixequen i vénen
a refermar-me els lligams i estrènyer-me encara amb més nusos.”

 

Ulisses i les sirenes. Mosaic del segle II al Museu del Bardo, Tunis


 
 
 
 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s