Sirenes (II)

 

Tres sirenes cantant, tocant la flauta i la lira. Bodleian Library, MS. Bodley, 602, foli 10r

Ulisses no va ser l’únic heroi que va sobreviure al cant de les sirenes. En el poema èpic El viatge dels argonautes de l’alexandrí Apol•loni de Rodes se’ns explica l’episodi de com Jàson i els seus companys que anaven embarcats a l’Argo (que per això són coneguts com els argonautes) també van poder sobreviure a la trobada amb les sirenes. Quan els argonautes passaren per davant de l’illa on habitaven, Orfeu, el músic formidable, féu un contra-cant tan melodiós que els tripulants de l’Argo no varen sucumbir a l’atracció d’aquelles; excepte el mariner anomenat Butes, que es va llançar de cap a l’aigua per anar a trobar-les. Afortunadament va intervenir la deessa Afrodita -que no mantenia bones relacions amb les sirenes, però sí amb Jàson i els argonautes- que el va salvar d’una mort segura rescatant-lo i portant-lo cap a Lilibèon (avui Marsala) on van tenir un fill.

Els versos són els següents (IV,890-919):

Un ferm vent impulsava la nau. Tot d’una
veieren la bonica illa Antemoesa, on les sirenes
de veu clara, filles de Aquelou, assalten amb l’encanteri
dels seus dolços cants a qualsevol que per allà s’aproximi.
Les va donar a llum, de l’amorosa trobada amb Aquelou,
la bella Terpsícore, una de les muses, i en altres temps,
cantant en cor, festejaven a la gloriosa filla de Demèter,
quan encara era donzella. Però ara eren en la seva figura semblants
en una meitat als ocells i en part a noies,
i sempre estaven a l’aguait des de la seva talaia de bon ancoratge.
! Com de sovint van arrabassar a molts el dolç retorn a la llar,
portant-los a morir devorats! Sense objeccions també per a ells
van deixar fluir de les seves boques el seu melodiós cant.
A punt van estar llavors de llançar les amarres de la seva nau
sobre aquelles riberes, de no ser pel fill de Eagre, el traci Orfeu.
Va prendre a les seves mans la lira Bistonia, i va fer ressonar
el ràpid ritme d’una melodia de marxa lleugera,
perquè les orelles que escoltessin s’estremissin al so
de les seves cordes. I la lira es va imposar sobre la veu de les donzelles.
Al temps el zèfir i una onada ressonant que va impulsar la popa
els van apartar i les sirenes van llançar ja lluny la seva veu imperceptible.
Però tot i així hi va haver un dels herois, el noble fill de Teleont,
Butes, que, enardit en el seu ànim per la veu de les sirenes,
només ell entre els seus companys va saltar cuitat del seu polit vaixell
al mar, i nedava entre ones purpúries per arribar a la riba.
Desgraciat! Quan aviat elles li haurien arrabassat el retorn!
Però es va compadir d’ell la sobirana de la muntanya Erice,
la deessa Cipria, i quan encara estava entre els remolins de la mar,
el va recollir i el va salvar, portant-lo benèvola a habitar la muntanya Lilibèon.
Els altres, aclaparats per la pena, les van deixar enrere …”

 

Detall d’una sirena de La Bibliothèque nationale de France


 
Plini el Vell, per la seva banda, considera a les sirenes de la família de les aus, per aquest motiu les trobem en el seu llibre Història Natural (X, 49, 136-137), dedicat a l’ornitologia. Plini no creia en aquestes temibles cantaires amb plomes i urpes d’au, i quan ens parla sobre les aus fabuloses, diu així:

I tampoc es creurà en les sirenes, encara que Dinó, pare del celebrat autor Clitarc, afirmi que n’hi ha a l’Índia i que amb el seu cant fan que als homes els abandonin les seves forces per esquarterar-los, quan estan sumits en el somni”.

Horaci, en la seva obra Epístola ad Pisones, fa menció a un híbrid de dona i peix i el presenta com una criatura que fa riure:

Desinat in piscem formosa superne; spectatum admissi, risum teneatis, amici” (Si en peix acabés el que és una bella dona per sobre, ¿Aguantaríeu el riure en veure-ho, amics?)

El Physiologus diu que la meitat inferior de les sirenes és ‘chenós‘ és a dir, de ganso o oca. Higí les descriu: ‘partem superiorem muliebrem habetant, inferiorem autem gallinaceam‘ i el mitòleg Vaticà II, 101, constata que: ‘Sirenes… fuerunt autem parte volucres, parte virgines, pedes gallinaceos habentes‘.

Aquest aspecte gallinaci no dóna, ni afavoreix, la bellesa de les antigues sirenes, per això no és d’estranyar que cap heroi de l’antiguitat se sentís atret físicament per aquestes temibles cantores.

 

Sirenes a Els Llibres del tresor de Brunetto Latini


 

S’explica que les sirenes van perdre les seves plomes com a càstig per reptar a les Muses a una competició de cant que van perdre. Després de tres derrotes consecutives (Orfeu, Odisseu i les Muses) decideixen suïcidar-se tirant-se de cap al fons del mar.

La fi de les sirenes apareix en un poema no gaire conegut anomenat Argonautica orphica, d’autor anònim, probablement del segle IV dC. Orfeu és el protagonista de la mateixa i explica que quan la nau en què viatge, l’Argo, arriba a les costes on habiten les sirenes i aquestes comencen a seduir amb les veus als mariners, Orfeu agafa la lira i comença, també ell, a cantar una melodia meravellosa:

Així que, mentre seguia jo prement la meva cítara
des de dalt del grisenc escull s’esglaiaren les sirenes
i van cessar el seu cant: una va deixar caure de la seva mà la flauta, l’altra la lira.
Van fer un horrible sanglot, perquè el lúgubre destí
d’una mort fatal els havia arribat. I des del cim
de l’espadada roca es van precipitar al fons del sorollós mar
i el seu cos i la seva arrogant figura es van transformar en roques.”
(Argonautica orphica, vss. 1284-1290).

 

Detall amb sirena del The Rutland Psalter. F. 108V (c. 1260) de la British Library


 
 
 
 

Anuncis

One thought on “Sirenes (II)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s