Els Pares del desert

 
Els pares del desert de Joan Perucho
 

El prolífic escriptor Joan Perucho ens va deixar una bona quantitat de llibres. Un bon grapat dedicats a la literatura fantàstica, tots ells d’un caire molt personal que van a cavall de la fantasia i la erudició literària. Perucho sempre va estar interessat pel món antic, els cultes orientals, els ambients d’Alexandria, Armènia, Atenes, el Caire antic, els rituals coptes, els sants i la poesia primitiva (també la gastronomia, la pintura i molts altres temes). Era un bibliòfil empedreït, tenia sentit de l’humor, una imaginació lúdica, desbordada, i una gran curiositat per gairebé tot. Gràcies a això va escriure bestiaris, contes de fantasmes, històries amb vampirs i viatges imaginaris.

Perucho sempre va ser creient però a mesura que es va anar fent més gran va començar a viure l’experiència religiosa amb més intensitat autodefinint-se com catòlic, apostòlic i romà. Poc abans de morir va ser entrevistat per Enric Vila del diari ‘Avui’ (20/02/2003) qui li va preguntar si de tant barrejar fantasia i realitat encara sabia distingir-les. Perucho va contestar que no ho sabia i que li era igual, que li agradava barrejar-les.

L’any 1998 Perucho va escriure Els pares del desert per a ser editat la festivitat de Sant Jordi d’aquell any, en el primer capítol ens parla de la poesia primigènia cristiana i diu:

Hom descobreix tres classes de protagonistes, els anacoretes (que viuen isolats a les muntanyes); els cenobites (que viuen en petits monestirs, com els de Ouadi Natrum), amb les regles de sant Antoni i sant Pacomi; i els estilites (de ‘silos’, columna), que viuen immobilitzats dalt de les columnes, a Síria, com el celebrat san Simeó l’Estilita. Aquest és el món de la vasta, poc explorada i misteriosa primigènia cristiana”

Aquests anacoretes, cenobites i estilites són personatges envoltats de miracles, prodigis i fets sorprenents que l’església institucionalitzada mirava amb un cert recel, en part per que els treia protagonisme i en part per que les actituds d’aquests sants homes a vegades vorejaven l’heretgia.

Anomenem Pares del desert a un grup de creients, entre els quals també hi va haver un grapat de dones, que van refugiar-se als deserts d’Egipte, Palestina i Síria durant el segle IV. Van viure de manera ascètica, despresos de tota possessió material amb la intenció d’acostar-se a Déu. Aquesta forma de vida és animada, en els texts literaris, pels diables que se’ls presentaven i que intentaven temptar-los o per diferents animals amb els que convivien al territori i amb els que fins i tot parlaven com ara lleons, guineus, serps, escorpins, aranyes, cocodrils i dragons, confeccionant un vistós i entretingut bestiari primitiu.

D’aquesta manera trobem a sants que transformen eugues en dones, cocodrils sibarites que transporten al seu llom a creients malalts a través del riu Nil i als que després de ser guarits per un sant pare es mengen (degut a que les carns, ara sí, estan en bones condicions). S’ha de dir que els cocodrils acaben plorant (i suposadament penedits de les seves menges) després de ser amonestats pel sant.

Penso que Perucho, amb la seva curiositat proverbial i la seva fe catòlica, es va deixar seduir pel tema i en va fer la seva recreació personal, ni novel•lística, ni assagista, sinó màgica, fabulosa i poètica alhora. En poc més de cent pàgines trobem capítols molt breus extrets directament de La vida dels Sants Pares, oracions, i poemes de Joan Perucho extrets del seu propi llibre Itineraris d’Orient i material de Les Vides de sants rosselloneses, un text en català del segle XIII, adaptació de la popular col•lecció d’hagiografies la Llegenda àuria de Jaume de Voràgine, entre altres.

El llibre està dividit en tres parts: ‘Antecedents’, ‘Vides, saviesa, poesia’ i ‘Ermitans de Catalunya’ on fa un molt breu repàs dels ermitans que tingué el Montsant, Collserola i Montserrat.

Un llibre per a tots aquells que els agrada descobrir coses noves. Diferent, breu, entretingut i curiós. Un llibre Perucho cent per cent. Es pot demanar més?

 

Fragment de Sant Antoni Abad enterrant a Sant Pau ermità de Pasqual Ortoneda. Tremp sobre fusta conservat al Museu Nacional d'Art de Catalunya.

Fragment de Sant Antoni Abad enterrant a Sant Pau ermità de Pasqual Ortoneda (segle XV). Tremp sobre fusta conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya.


&
 
 
 

Anuncis

Born under a bad sign

 
 

Born under a bad sign
Been down since I began to crawl
If it wasn’t for bad luck, you know I wouldn’t have no luck at all

Hard luck and trouble is my only friend
I been on my own ever since I was ten
Born under a bad sign
Been down since I began to crawl
If it wasn’t for bad luck, I wouldn’t have no luck at all

I can’t read, haven’t learned how to write
My whole life has been one big fight
Born under a bad sign
I been down since I began to crawl
If it wasn’t for bad luck, I said, I wouldn’t have no luck at all

That ain’t no lie
You know if it wasn’t for bad luck I wouldn’t have no kind o’ luck
If it wasn’t for real bad luck, I wouldn’t have no luck at all

You know wine and women is all I crave
A big legged woman is gonna carry me to my grave
Born under a bad sign
I been down since I begin to crawl
If it wasn’t for bad luck, I wouldn’t have no luck at all

Yeah, my bad luck boy
Been havin’ bad luck all of my days, yes.”

 
Aquest blues trist i auto compassiu va ser escrit per Booker T. Jones i William Bell l’any 1967. Durant aquells anys l’astrologia estava molt de moda de manera que no ens ha d’estranyar que la lletra de la peça mescli les desgràcies i la mala sort que pateix el protagonista de la cançó (un analfabet que no sap llegir ni escriure i que només desitja beure vi i estar amb dones), amb els signes zodiacals. Sí, la mala sort l’acompanya.

La cançó va ser gravada per primera vegada als estudis Stax a Memphis, Tennessee, el 17 de maig d’aquell any pel gran bluesman Albert King. Va formar part del seu primer Lp per a la casa Stax que també duia per títol Born Under a Bad Sign i que es convertí en un dels més populars i influents àlbums de blues de finals dels anys 60. En aquest Lp hi participà com a teclista Booker T. Jones, un dels compositors.

 

 

L’àlbum tenia una portada horrorosa (com podeu comprovar a la foto) que estava farcida de signes de mala sort com ara un gat negre, un full de calendari amb el divendres 13, una calavera, el que els supersticiosos denominen ‘la carta de la mort’ i el que els americans denominen ‘snake eyes‘ (‘ulls de serpent’, en realitat la puntuació més baixa que pots obtenir jugant als daus, un doble u. Sí, mala sort).

 
Born Under a Bad Sign Stax Cover
 

La peça va ser tot un èxit però realment no es va popularitzar fins que la va gravar el trio de rock britànic Cream format per Ginger Baker, Jack Bruce i Eric Clapton per al tercer àlbum del grup que duia per nom Wheels of Fire (1968).

Quan jo era jove, vull dir, molt més jove del que sóc ara, vaig conèixer la cançó de la mà de Peter Green (fundador de Fleetwood Mac i membre del grup de 1967 a 1970) que la incloïa al que potser, pel meu gust, és el seu millor àlbum: Little Dreamer (1980). La peça la va gravar pocs anys després de patir electroxocs a diferents hospitals psiquiàtrics quan va ser diagnosticat d’esquizofrènia. Va tenir mala sort, el pobre. Sempre he considerat la seva versió del tema com una de les millors mai realitzades.

 

 

Aquest clàssic del blues ha estat versionat per nombrosos artistes com ara Etta James, Koko Taylor, Big Mamma Thornton, Paul Rodgers, Jimi Hendrix, Blue Cheer i d’altres. Només cal que doneu un cop d’ull al YouTube ficant el títol de la cançó per veure’n un grapat de bones versions que van des dels ritmes gairebé cerimonials i voodoo de Nina Simone a l’ortodòxia clàssica d’Albert King.

Peter Green a part, una de les versions que més m’agraden és la de Paul Butterfield. Paul va ser un cantant i tocador d’harmònica que amb 44 anys va tenir la mala sort de morir d’una sobredosi accidental d’heroïna.