Meravelles descrites

 
Portada de Meravelles descrites del frare Jordà de Catalunya d'Angle Editorial
 

Meravelles descrites (Mirabilia Descripta) Crònica catalana de l’Índia de fa set-cents anys és la fascinant crònica històrica que ens va transmetre el frare dominicà Jordanus Catalanus, això és, Jordà Català o Jordà de Catalunya. Jordà ens explica el seu viatge missioner per l’Índia del segle XIV, les aventures i les meravelles que va veure al llarg del seu viatge asiàtic. Un viatge que va començar en una data indeterminada entre 1311-1318 i es va allargar fins a 1329.

El manuscrit va tenir una circulació restringida durant segles, ja que probablement es va tractar com un informe confidencial. A principis del segle XIX és adquirida pel baró de Walckenaer, un noble francès, i poc després va ser comprada per la Biblioteca Britànica, on encara es conserva. La traducció anglesa data de 1863 i la francesa de 1925.

Aquesta és una crònica breu que no arriba a les seixanta planes, de la que només ens ha arribat una còpia en llatí, traduïda i editada per primera vegada al català per Jordi Joan Baños periodista sabadellenc que va residir durant anys a l’Índia.

Baños no dubte que el llibre original va ser redactat o dictat en català, ja que el llatí en el qual està escrit està farcit de catalanades. Tampoc dubte en cap moment de l’origen català del seu redactor, deixant molt clar que no era ni francès, ni italià, ni portuguès, com a vegades alguns autors han suggerit.

 
Mirabilia descripta en l'edició de la Cambridge Library
 

Certament desconeixem on va néixer, però sabem que Jordà va estudiar persa a Tartària cap al 1320 i va viatjar per primera vegada a l’Índia per acompanyar quatre frares franciscans la destinació final dels quals era la Xina. Un cop arribats a l’Índia i durant una breu absència, els seus quatre companys van ser martiritzats. Jordà es va quedar tot sol en la seva missió evangelitzadora però, en lloc de retornar a occident, va deambular durant molts anys per l’Índia patint tota mena de penúries.

Sabem que va tornar a la Cort papal d’Avinyó el 1329, quan va aprofitar per redactar (o dictar) aquestes Mirabilia Descripta. El papa Joan XXII el va nomenar bisbe de l’Índia convertint-se així en el primer bisbe catòlic d’aquest país continent. El Papa es refereix a Jordà com Jordanus Catalanus, explicitant de forma meridiana el seu origen. No sabem del cert quan va retornar a l’Índia, ja que el seu rastre es perd poc després del 8 d’abril de 1330 i s’ignoren les circumstàncies de la seva mort tot i que, segons algunes cròniques, va ser martiritzat a Bombai.

Jordà de Catalunya també fou el primer a situar a Etiòpia el mític rei cristià anomenat preste Joan. Aquest frare dominicà va ser coetani d’Arnau de Vilanova i Ramon Llull el qual el va influir en l’esperit Rex Bellator – el rei guerrer proposat per Llull que havia de reconquerir Terra Santa- del frare.

Jordà, que és anomenat el Marco Polo català, va escriure el llibre trenta anys després que el venecià publiqués Il Milione i vint-i-cinc anys abans que Ibn Battuta dictés el seu Rihla.

 

Reconstrucció del món segons Jordà

Reconstrucció del món segons Jordà a l’obra d’Henry Yule publicada a Londres el 1863


 

El frare fa una triple divisió de l’Índia: l’Índia Major que comprèn des de les Costes de Malabar a Cotxinxina; l’Índia Menor que s’estén des de Sind (o potser del Balutxistan) a les Costes de Malabar; i l’Índia Terça que inclou una ampla regió costanera sense definir a l’oest del Balutxistan, arribant fins a Etiòpia i el domini del Preste Joan. En el seu relat ens descriu un entorn completament diferent de l’occidental i es meravella del que veuen els seus ulls. En paraules seves:

Tot són meravelles a l’Índia, que és, en realitat, un altre món”

Així ens explica el culte a les vaques per part dels hindús, el seu sistema de castes i l’esgarrifós ritu del sati (en el decurs del qual les vídues es llencen a la pira funerària del difunt marit); és el primer cronista a donar notícia dels zoroastrians (coneguts també com a parsis) que estaven establerts a l’Índia des del segle VIII provinents de Pèrsia i a descriure les seves ‘torres del silenci’ (unes torres on s’abandonen els cadàvers -considerats impurs pels zoroastrians- per tal que se’ls mengin els voltors i que encara són alçades avui dia a Bombai).

Jordà també fa referència a illes desertes, menjars deliciosos, olors, la flora i la fauna del país. Descriu aus de colors llampants, serpents gegantines i ens explica detalladament com domar un elefant: primer l’empresonen en un tancat fent servir una femella com esquer, després és maltractat durant cinc dies per un home amb el rostre tapat vestit de negre o vermell. Tot seguit es fa venir un altre home:

…amb la cara descoberta i vestit d’un altre color, que fa veure que pega al primer, que l’empaita i el foragita; tot seguit s’acosta al lloc de l’elefant, li parla i amb una perxa el neteja, l’amanyaga i li dóna menjar”.

Tres setmanes després, l’animal ja és dòcil i està preparat per fer el que li manin.

Però Jordà també cau en la fantasia (com abans ha fet Marco Polo o després farà Ibn Battuta, de fet, com fan tots els viatgers que a l’època escriuen), quan parla de dracs alats amb pedres precioses al cap, unicorns i altres animals increïbles, tot i que, en general, la seva crònica és molt fidel a la realitat.

El llibre es tanca amb l’afegitó de dues cartes que el frare va enviar als seus superiors a la ciutat de Tauris, una de l’any 1321, l’altra del 1323, on el frare es lamenta:

estic sol sense companyia, com un pobre pelegrí a l’Índia, on per exigència dels meus pecats m’ha estat permès de sobreviure després de la passió dels quatre sants frares menors, els beneïts màrtirs Tomàs, Jaume el gloriós, Pere i Demetri”

També comenta els plans per crear una nova església i recomana els millors llocs per predicar.

Meravelles descrites (Mirabilia Descripta) Crònica catalana de l’Índia de fa set-cents anys, amb edició, traducció i introducció de Jordi Joan Baños ha estat editat a Barcelona per Angle Editorial l’any 2015 i és un viatge medieval fascinant, molt entretingut, fresc i gens dens. Absolutament recomanable.

 
Mapa de l'Índia
 
 
 
 

Anuncis

Leònids, 1833

 
Tempesta de meteors, novembre 1833
 

Al llibre El invierno cósmico (1990) l’astrofísic Victor Clube i l’astrònom Bill Napier elaboren la teoria que moltes de les pluges de meteors estan relacionades entre elles, així els Tàurids, els Perseids, els Píscids, els Oriònids i alguns cometes com l’Encke i el Rudnicki. Segons aquests científics tots aquests objectes celestes són descendents d’un cometa gegant que va aparèixer al sistema solar fa menys de 20.000 anys i que es va fragmentar. Això va provocar grans bombardejos de meteorits sobre el nostre planeta en el passat. Sembla que, afortunadament, els bombardejos dels objectes més pesats ja es van produir i les restes d’aquest cometa gegantí estan cada vegada més fragmentades. Tot i això els autors adverteixen que el perill de col•lisionar amb algun d’ells encara no ha acabat.

Entre altres pluges de meteors anuals els Perseids es poden veure al cel nocturn els mesos de juliol i agost, el seu màxim es situa al voltant de la festa de sant Llorenç i per això són conegudes com les llàgrimes de sant Llorenç. Els Dracònids són visibles a l’octubre i els Leònids el novembre.

La pluja de meteors dels Leònids es produeix quan la terra en el seu trajecte al voltant del sol travessa les restes del cometa Tempel-Tuttle (anomenat així en honor d’Ernst Tempel i Horace Tuttle que de forma independent, però simultània, el van descobrir).

Les partícules despreses del cometa tenen fins a un centímetre de diàmetre, pesen aproximadament mig gram i entren a l’atmosfera a una velocitat de 72 kilòmetres per segon (uns 260.000 kilòmetres per hora ja que els meteors i la terra ‘xoquen’ de front). Això succeeix anualment entre el 15 i 21 de novembre.

La pols del cometa no està distribuïda homogèniament al llarg de la seva òrbita i segons l’any la pluja pot ser més o menys intensa (uns 10-15 meteors per hora habitualment). Però està comprovat que cada 33 anys hi ha una pluja excepcionalment intensa coincidint que la terra intersecta l’òrbita del cometa al seu pas pel periheli (el punt més proper al sol). Quan això succeeix deixem de parlar de pluja de meteors i parlem de tempesta de meteors (més de mil meteors per hora).

 

Pluja dels Leònids 12-13 Novembre de 1833 (E. White, Imatges de l'Atles Mundial de Star, 1888)

Pluja dels Leònids 12-13 Novembre de 1833 (E. White, Imatges de l’Atles Mundial de Star, 1888)


 

El 13 de novembre de 1833 a molts llocs del món, però especialment a la costa est dels Estats Units, el cel es va il•luminar durant més de sis hores a causa de la tempesta més intensa de meteors que s’ha registrat mai a la història. Poc després de posta de sol es van començar a veure meteors i l’activitat va anar creixent en el decurs de les hores fins a tenir la màxima intensitat poc abans de la sortida del sol. Es calcula que la tempesta va arribar a tenir uns 100.000 meteors per hora.

Les cròniques i les il•lustracions de l’època recullen que els meteors van inundar tot el cel i van oferir un espectacle únic, impressionant i terrorífic.

El diari New York Post va publicar una sèrie d’articles sobre el fenomen però en l’edició del dimecres 13 de novembre de 1833 deia:

Aquest matí entre les tres o quatre del matí s’ha produït el més notable fenomen de meteors del que es tingui coneixement, centenars de persones tant al país com a l’estranger van veure la pluja de meteors… Semblava que els planetes i constel•lacions se’ns venien al damunt”.

L’escriptora i astrònoma Agnes Clerke en va fer la següent descripció:

La nit del 12-13 de novembre de 1833, una tempesta d’estels fugaços va irrompre sobre la terra … el cel va ser escombrat en totes direccions amb esteles brillants i il•luminat amb boles de foc majestuoses. A Boston, la freqüència de meteorits es va estimar com la meitat de flocs de neu que cauen en una tempesta de neu mitjana. El seu nombre era impossible de comptar”.

Semblant espectacle celestial va fer que sorgissin nombroses teories. Moltes persones van pensar que es tractava de la fi del món i un avís que l’apocalipsi s’acostava. L’historiador nord-americà R. M. Devens va citar aquest fenomen dins dels esdeveniments més importants dels Estats Units i va escriure:

Durant les hores del succés, es va creure que el Judici Final esperava tot just a la sortida del sol i, encara moltes hores després del cessament de la pluja, els supersticiosos creien que el Dia Final arribaria en una setmana”.

 

La tempesta de meteors de 1833 vista des de les cascades del Niàgara

La tempesta de meteors de 1833 vista des de les cascades del Niàgara


 

L’església Adventista del Setè Dia anunciava que el 1844 arribaria la fi del món i no va perdre l’ocasió de ficar per escrit al llibre Creences dels Adventistes del Setè Dia que la pluja d’estels era:

L’última senyal de la sèrie va ser la pluja d’estrelles o meteors, més gràficament descrita en Apocalipsi 6, 13. Aquest senyal es va complir amb la gran pluja meteòrica del 13 de novembre de 1833, que va ser visible a la major part de la terra. Aquests són senyals específics per a l’última generació d’homes que havia de viure a la terra abans del retorn de Crist.”

Allunyats de les creences religioses de cristians i adventistes alguns diaris van publicar algunes hipòtesis alternatives. El diari Charleston Courier, per exemple, va publicar que les pluges de meteors eren en realitat gasos provinents del sol que s’incendiaven a l’entrar en contacte amb l’atmosfera de la terra a causa de l’electricitat. I l’United States Telegraph de Washington DC., va publicar que la intensitat del vent del sud d’aquella nit va topar amb una massa d’aire electrificat que sumat al fred de la matinada va fer descarregar aquesta pluja de llums damunt la terra.

Però el que va donar la versió correcta dels fets va ser Denison Olmsted, professor de la Universitat Yale, que un any després dels esdeveniments i amb càlculs derivats de les seves pròpies observacions, va determinar la constel•lació de Lleó (d’aquí el nom de Leònids) com el punt del cel d’on semblaven irradiar els meteors de la tempesta. També va concloure correctament que la pluja provenia d’un núvol de partícules situat fora de l’atmosfera de la terra.

 

Una famosa representació de la tempesta de meteors de 1833, realitzada el 1889.

Una famosa representació de la tempesta de meteors de 1833, realitzada el 1889.


 
 
 
 

El monstre dels temps remots

 
El monstre dels temps remots (cartell)
 

La pel•lícula nord-americana El monstre dels temps remots (The Beast from 20.000 Fathoms) va ser dirigida per Eugène Lourié l’any 1953. El film va aconseguir ser un bon èxit comercial i amb el pas del temps es va convertir en una cult movie i un clàssic del cinema de ciència-ficció que va contribuir a la gran onada de pel•lícules fantàstiques que posen en escena monstres gegants de la dècada dels anys 50. La bèstia és animada imatge per imatge (una tècnica anomenada stop-motion) pel mag dels efectes especials Ray Harryhausen, el treball del qual és el rei de la funció.

La pel•lícula ens explica com una explosió nuclear a l’àrtic desperta a un enorme dinosaure, tancat en el gel polar durant 100 milions d’anys. Un científic veu a l’animal però ningú no el creu fins que s’entrevista amb un mariner canadenc, el vaixell del qual ha estat atacat per la descomunal bèstia. L’animal es dirigeix al sud seguint la costa atlàntica i destrossa un far de Nova Escòcia. El testimoni del científic i el mariner convencen a un paleontòleg i a l’exèrcit del fet que el monstre existeix realment.

El paleontòleg reconeix en el dinosaure a un Rhedosaurus (un parent dels sauròpodes, un monstre inventat que al film és un gegant carnívor devorador d’homes similar a un llangardaix). Amb un batiscaf el científic s’endinsa a l’oceà, descobreix la bèstia i és devorat per ella. El dinosaure fa la seva aparició als molls de Nova York, es menja a un policia i genera el pànic entre la població. Finalment l’animal és abatut introduir-li al cos un projectil amb material radioactiu.

La pel•lícula s’inspira en el magnífic conte curt de Ray Bradbury La sirena de boira (The foghorn, 1951) en el que un enorme dinosaure sorgit de les profunditats marines visita un far, la sirena de boira del qual reprodueix amb fidelitat el so del festeig sexual de l’espècie a la qual pertany. Els dos guardians d’aquest far aïllat, Johnny i el seu cap McDunn, són testimonis de l’aparició d’aquesta criatura marina. Al disminuir el so de la sirena, Johnny provocarà la còlera del monstre… La promoció de la pel•lícula va jugar amb la notorietat de l’autor i va anunciar un guió “suggerit” per Bradbury.

El monstre dels temps remots (dinosaure)

Però el que de totes totes em sembla una obra mestra és el cartell de la pel•lícula que il•lustra els elements essencials dels relats del tipus “dinosaure contra la societat humana”. L’existència d’un dinosaure congelat implica, de forma immediata, un perill latent per la humanitat i en el cartell assistim al terror, el desastre i l’amenaça d’una bèstia enorme. Els éssers humans estan atrapats pel pànic i cadascun dels personatges és representat en una postura i figura executada amb el mateix nivell de precisió. Les expressions facials són magnífiques. Les persones fugen del dinosaure sota un sinistre cel de color vermell.

El monstre dels temps remots (detall)

L’autobús és tan ben detallat com la gent. El desastre urbà és ben evident, els edificis són destruïts d’una manera força realista. Tones de runa cauen sobre la multitud espantada que fuig del monstre. La gran onada d’aigua que acompanya la bèstia ferotge pot simbolitzar el caràcter natural de l’amenaça, encarnada per l’enorme violència que és capaç de generar el dinosaure. Els atributs bestials del monstre estan representats per la saliva que cau de la seva boca, el ferotge esbufec nasal i la seva temible dentició de carnívor. La sorpresa dels éssers humans per l’existència real del dinosaure és un element addicional per generar el pànic.

La tipografia és tota ella molt encertada i m’agrada que la paraula “beast” tingui escates. El dissenyador del cartell utilitza caixes per delimitar les diferents frases que al mateix temps equilibren la composició. El disseny transmet una certa claustrofòbia al mateix temps que una imatge molt viva i dinàmica.

En resum, i a parer meu, un dels millors cartells cinematogràfics que s’han fet mai.

 
El monstre dels temps remots (tipografia)