Una mujer infortunada

 
Portada de Una mujer infortunada
 
Aquesta va ser l’última novel•la que va escriure Richard Brautigan. La va escriure el 1983, un any abans d’engegar-se un tret al cap amb una Màgnum 44 a la seva casa de Montana. Va morir sol i sense un duro. Durant setmanes ningú el va trobar a faltar.

Anys abans Brautigan havia estat ric i famós. Les seves obres havien estat llibres de capçalera per a tota una generació de hippys que el consideraven un heroi de la contracultura, un escriptor de culte que havia venut dos milions d’exemplars del llibre La pesca de la truita a Amèrica.

De fet, aquest llibre no es va publicar fins a l’any 1994 en una edició francesa. Als Estats Units no va ser publicat fins a l’any 2000 per la seva filla i biògrafa Ianthe Brautigan. L’edició espanyola és de 2003.

Brautigan escriu aquest breu text com si fos un diari, explica el seu dia a dia, els seus viatges per donar conferències, les trobades amb els veïns, les seves ocupacions, alguna relació sexual, parla de la natura… res que sigui molt rellevant. Ho fa d’una manera irònica, humorística, rient-se de tot, d’ell mateix també.

La dona infortunada del títol gairebé no apareix, però és com una ombra fantasmagòrica que acompanya l’autor al llarg de l’obra. La dona infortunada és una muller que es va penjar a la casa on en aquell moment viu l’escriptor. El llibre comença quan Brautigan rep la notícia que una amiga estimada, que patia un càncer terminal, ha mort d’un atac de cor.

Brautigan, després, viatja per tot els Estats Units: Montana, San Francisco, Nova York, Alaska, Honolulu i torna a San Francisco, però no és un turista, ni es fixa en les coses que es fixa la gent. En una cruïlla de carreteres ens descriu una sabata de dona que ha estat perdut o abandonat. A les illes Hawaii no visita les platges i pren el sol com un turista més. No, se’n va a visitar un cementiri vell i gairebé oblidat pels vius. I mentre Brautigan riu, i el lector somriu amb ell, ens va transmetent la seva terrible soledat, la por a la mort, la seva melancolia i la seva impotència davant una vida, la seva, de la qual n’ha perdut el control.

A mitja novel•la Brautigan es pregunta: “Què ha passat?” I tot seguit es respon: “Bé, el que ha passat és que a vegades no tenim cap control sobre les nostres vides.”

En realitat l’autor ens està dient adéu a tots els lectors. Un adéu agredolç.

Un dels meus fragments predilectes és:

¿He mencionado antes que hay aquí cerca un riachuelo y que por él corre nieve derretida cuyo blanco silencio originario en las montañas se ha trocado, por efecto del sol, en el murmullo de un arroyo que ahora lleva esa nieve ruidosa de viaje hasta el golfo de México?”

Però també destacaria les últimes frases del llibre que, vistes en retrospectiva, són gairebé una nota de suïcidi:

…ahora no puedo evitar sonreír. Convendrán conmigo en que es gracioso. Quedan diez líneas por escribir en esta página y he decidido no usar la última. Se la dejaré a la vida de alguna otra persona. Espero que haga mejor uso de ella del que hubiera hecho yo. Pero de verdad lo he intentado”.

El llibre és, en definitiva, la història vital d’un home en caiguda lliure que sap que ha arribat al final del seu camí. Un llibre breu, trist, lluminós, inoblidable.

Caricatura de Richard Brautigan realitzada per Olivier Dalmon

Caricatura de Richard Brautigan realitzada per Olivier Dalmon


 
 
 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s