Els quatre rius del Paradís

 

Adam i Eva al Paradís representats a la Crònica de Núremberg. Es pot apreciar els quatre rius que surten per la porta del Paradís.

Adam i Eva al Paradís representats a la Crònica de Núremberg. Es pot apreciar els quatre rius que surten per la porta del Jardí.


 

En la descripció bíblica del jardí de l’Edèn que està en el Gènesi es parla d’un riu que rega el jardí i que es divideix en quatre braços. Extrec de la Bíblia Catalana Interconfessional (BCI) el fragment que esmento (Gènesi 2, 10-14):

De l’Edèn naixia un riu que regava el jardí, i des d’allà se separava en quatre braços: el primer es diu Fison, i recorre tot el país d’Havilà, on hi ha or, i l’or d’aquest país és molt fi; també s’hi troben la resina olorosa de bdel•li i la pedra d’ònix. El segon riu es diu Guihon, i recorre tot el país de Cuix. El tercer riu és el Tigris, que passa per la part oriental d’Assíria, i el quart és l’Eufrates.”

El text de la Bíblia no en diu res més.

 

Cúpula de la Capella Palatina d'Aquisgrà decorats amb mosaics realitzats per l'artesà Antoni Salviati de Venècia on es poden llegir els noms dels quatre rius que naixien en el Jardí de l'Edèn.

Cúpula de la Capella Palatina d’Aquisgrà decorats amb mosaics realitzats per l’artesà Antoni Salviati de Venècia on es poden llegir els noms dels quatre rius que naixien en el Jardí de l’Edèn.


 

Un més que probable origen del jardí de l’Edèn podria ser el mite mesopotàmic del paradís que s’anomenà ‘Enki i Ninhursag’, poema mític semblant al relat bíblic i molt més antic. En aquest poema s’explica com el déu Enki va cedir una costella per crear a la deessa Ninti. Igualment en la mitologia sumèria, en una tauleta cuneïforme trobada en Nippur es parla d’una terra pura i brillant que no coneixia la malaltia ni la mort. En aquest pacífic regne el rei de les aigües, Enki, feia que l’aigua dolça permetés créixer un frondós jardí en el qual el déu Enki va crear als éssers humans. Aquest era un lloc on l’home podia viure sense por als animals i sense terror; però posteriorment Enki va descobrir que els humans tenien un comportament inadequat, i per això els va expulsar d’aquest paradís.

També al poema babilònic que narra l’origen del món, l’Enuma Elix, s’esmenta que el món va ser creat en 7 dies, i que va començar amb un jardí; sent el món creat per Tiamat (una deessa babilònica amb forma de serp gegant).

 

Il-lustració a les Col.leccions de sermons del monjo Johannes de Kokkinobaphos a la Mare de Déu. Escena: el Paradís amb els quatre rius i la porta d'accés al Jardí. Pergamí del segle XII conservat a la Bibliothèque Nationale de París.

Il-lustració a les Col.leccions de sermons del monjo Johannes de Kokkinobaphos a la Mare de Déu. Escena: el Paradís amb els quatre rius i la porta d’accés al Jardí. Pergamí del segle XII conservat a la Bibliothèque Nationale de París.


 

Però tornem al Gènesi.

La situació del jardí és llegendària, malgrat la referència a dos rius asiàtics reals (el Tigris i l’Eufrates). Això no ha impedit que al llarg de la història es provés de trobar-ne la localització. Així, s’ha apuntat que seria a Armènia, Mesopotàmia o Jerusalem. Per a l’historiador jueu Flavi Josep el Fison i el Guihon són els rius Ganges i Nil i així ho escriu al seu llibre ‘Antiguitats judaiques’ (Llibre 1, capítol 1, secció 3). La situació d’aquests dos rius ha estat font de controvèrsies des de l’antiguitat i va confondre durant molt temps als estudiosos. Fins i tot avui dia l’arqueòleg i professor Juris Zariņš, de la Universitat de l’estat del Sud-oest de Missouri, creu que un riu avui anomenat Karun, que neix a l’Iran i flueix cap al Golf Pèrsic, és el Guihon i que el uadi Al-Batin, un llit sec al desert d’Aràbia Saudita va contenir en el seu temps les aigües del Fison. Segons aquest professor, l’Edèn estava situat a la confluència dels quatre rius a la regió del Golf Pèrsic.

 

Mosaic a l'absis de la basílica de San Vitale, Ravenna, Itàlia. Construït 547. A.D. Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Sobre el mosaic del costat esquerre: Sant Vitalis, arcàngel, Jesucrist, segon arcàngel i bisbe de Ravenna Ecclesius. Als peus de Jesucrist els quatre rius del Paradís. (Foto de Petar Milošević)

Mosaic a l’absis de la basílica de San Vitale, Ravenna, Itàlia. Construït 547. A.D. Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Sobre el mosaic del costat esquerre: Sant Vitalis, arcàngel, Jesucrist, segon arcàngel i bisbe de Ravenna Ecclesius. Als peus de Jesucrist els quatre rius del Paradís. (Foto de Petar Milošević)


 

El Gènesi també es refereix a la terra de Cuix, que ha estat traduïda o interpretada com a Etiòpia, però els especialistes del tema pensen que en realitat no és Cuix sinó Cossaea, un nom grec per a la terra dels Cassites que es troben al nord d’Elam, immediatament a l’est de l’antiga Babilònia i que, a diferència d’Etiòpia, forma part de la regió.

La difusió iconogràfica del paràgraf del Gènesi esmentat a l’inici de l’article comença a l’època paleocristiana i arriba fins a l’edat Mitjana. Malgrat que les Escriptures no en donen cap referència, els rius es representen fluint cap als quatre punts cardinals i les representacions medievals estan inspirades en les divinitats gregues i romanes. Els artistes, com que desconeixien com distingir els diferents rius, van optar per ficar a les pintures el nom de cadascun d’ells i la seva corresponent personificació.

 

Els quatre rius de l'Edèn personificats a l'esglèsia de San Pietro al Monte (Civate, Lombardia).

Els quatre rius de l’Edèn personificats a l’esglèsia de San Pietro al Monte (Civate, Lombardia). A l’esquerra l’Eufrates, a dalt el Tigris, a la dreta el Fison i a sota el Guihon.

 

Bibliografia i enllaços:

Giorgi, Rosa; Angeles i demonios. Los diccionarios del Arte. Ed. Mondadori Electa (2004).

Jardí de l’Edèn. Article de la Viquipèdia (en català).

Edén. Article de la Wikipedia (en castellà).

Garden of Eden. Article de la Wikipedia (en anglès).
 
 

Els quatre rius del Paradís, fragment del Jardí de les Delícies de Hieronymus Bosch.

Els quatre rius del Paradís, fragment del Jardí de les Delícies de Hieronymus Bosch.


 
 
 

Anuncis

Censura progressiva

 

 

L’any 1983 Isaac Asimov va compilar un grapat d’articles que havia anat publicant en diverses revistes americanes en un llibre que va anomenar The Roving Mind. A Espanya es va publicar uns anys després per Alianza Ed. sota el títol de ‘La mente errabunda’. En el llibre hi trobem un seguit d’assajos molt crítics amb els creacionistes, fonamentalistes religiosos, radicals perillosos, creients de pseudociències i fenòmens paranormals (ufologia, telepatia, etc.) i és que Asimov només creia en les proves, en l’observació, el mesurament i el raonament, confirmat per observadors independents. És a dir, creia en el mètode científic.

En el cinquè article del llibre parla de la censura i de forma plana, concisa, intel•ligent i exacta ens diu:

…les primeres passes cap a la censura han de ser contemplades amb temor i inquietud. La censura s’alimenta a ella mateixa. Una vegada establerta com una activitat governamental legítima, sorgeix sempre una pressió cap a la seva ampliació… augmentarà la tendència a prendre lloc segur prohibint tot el que està en els límits [del que es vol censurar], i després en els nous límits establerts i així successivament.

Tot això també és veritat de la censura en nom dels valors tradicionals o la seguretat nacional. Com més adquireix un l’hàbit de la censura, tant més contempla un amb sospita el que queda. Com més se suprimeix la dissensió, tant més clara és la idea que la nació i els seus costums estan en perill i tant més respectable i patriòtic és ampliar la prohibició … És segur doncs, que els censors preferiran excedir-se a quedar curts, i que la censura creixerà i s’estendrà com una malaltia infecciosa.

Ara veiem els començaments de la censura a la nostra societat. Conduïts per l’extrema dreta, vigilants autodesignats s’abalancen sobre les escoles i les biblioteques per treure llibres de les prestatgeries, perquè contenen paraules atrevides, o idees atrevides o senzillament perquè van contra alguna creença d’aquests vigilants … I dels llibres passaran a les cançons, al llenguatge, al pensament, i crearan una Amèrica (si poden) a la seva pròpia imatge.

Imaginem una Amèrica modelada a aquesta imatge,,, una societat grisa i sense sentit d’humor, amb idees idèntiques d’una punta a l’altre. Imaginem-nos una Amèrica comprimida, estreta, d’una sola idea, ignorant. Hi ha hagut moltes societats semblants en la història.

No passarà aquí? Per descomptat que no, si el moviment cap a ella és detingut; però com més avanci més difícil serà detenir-lo, i el millor moment per detenir-ho és al començament: ara!

Asimov parlava des de l’era Reagan, jo el llegeixo des de l’època Rajoy. Proposo al lector el senzill exercici de rellegir les paraules d’Asimov canviant només la paraula ‘Amèrica’ per ‘Espanya’ perquè jo, en llegir l’article, no he pogut deixar de pensar amb el paral•lelisme entre la situació descrita per Asimov en el seu escrit i el que està succeint en aquest moment a Catalunya on es recomana als mitjans audiovisuals no utilitzar expressions com ‘govern a l’exili’ o ‘presos polítics’, on es vol tancar TV3 i reobrir-la amb gent ‘normal’ i ‘plural’, on el color groc ha de ser desterrat fins i tot de les fonts lluminoses públiques perquè recorda els llaços on es demana llibertat pels presos polítics, on s’acusa el model educatiu català d’adoctrinar els nens, on s’obliga a despenjar cartells per tenir impresa la paraula ‘democràcia’, on el poble ha rebut garrotades pel simple fet d’anar votar en unes eleccions…

Sí, Asimov, les primeres passes cap a l’actual censura les contemplo amb temor, inquietud i fàstic.

 
 
Color groc
 
 
 

Sirenes (/III)

 

Sirena al Bestiary Harley MS 3244, f. 36r -71v

Sirena al Bestiary Harley MS 3244, f. 36r -71v


 
Es conserven del segle II dues representacions d’Ulisses enfrontat a sirenes marines amb cues de peix però no és fins al segle VI que comencen a aparèixer algunes imatges de sirenes que, tot i que conserven les potes d’au, apareixen amb l’afegit d’una cua de peix, una iconografia que persistirà en alguns casos aïllats fins al segle XII.

Ja a plena edat mitjana, Isidor de Sevilla a la seva obra Etimologies (XI, 3, 30) escriu:

Ells [els grecs] imaginaven que ‘hi havia tres sirenes, part verge, part au amb ales i urpes’. D’elles una cantava, una altra tocava la flauta i la tercera la lira.”

Les sirenes perden les ales i guanyen de cintura cap avall una cua escamosa i platejada al segle VII o a principis del segle VIII quan un autor anònim escriu el Liber monstrorum i les descriu com:

Les sirenes són donzelles marines que enganyen als navegants amb la seva gran bellesa i la dolçor del seu cant; del cap al melic tenen cos de verge i forma semblant al gènere humà, però posseeixen una escamosa cua de peix, que sempre oculten en el mar.”

 

Mosaic amb sirena a la Catedral de Santa Maria Annunciata a Otranto

Mosaic amb sirena a la Catedral de Santa Maria Annunciata a Otranto


 

Carlos Garcia Gual assegura que no es conserva cap explicació antiga d’aquesta metamorfosi. El que si podem veure a la iconografia de l’època es que guanyen en bellesa física i els seus encants es tornen més lúbrics i eròtics. Alguns intents d’explicar el canvi experimentat per les sirenes es produeixen de forma tardana, com aquest de Michel de Marolles de mitjans del segle XVII on explica en el seu tractat de mitologia titulat El temple de les muses que:

Les sirenes es van sentir tan despitades de no haver pogut detenir Ulisses que es van precipitar al mar, on la part inferior del seu cos es va convertir en peix i van conservar només el cap i la part superior de la seva anterior figura.”

Durant els segles XII i XIII enciclopèdies i bestiaris inclouen a les sirenes entre les bèsties perilloses. Per exemple Bartolomeus Anglicus al llibre De propietatibus rerum defineix a la sirena com:

monstrum quod dulcedini sui cantus trahit nautas ad periculum’, (monstres que amb la dolçor dels seus càntics atreuen els navegants al perill).

 

Sirena. Morgan Library MS M.459 f. 8r

Sirena. Morgan Library MS M.459 f. 8r


 

També Tomàs de Cantimpré a mitjans del segle XIII escriu a De natura rerum que són ‘animalia mortífera‘ i que ‘per musicum et dulcissimun melos‘ atreuen els mariners a un son profund per després esquarterar-los amb les urpes.

També Albert el Magne (1206-1280) descriu les sirenes al seu tractat De animalibus amb aquests termes:

Les sirenes són monstres marins que tenen a la part superior figura de dona, amb pits llargs i penjants per alletar els seus petits. D’aspecte horrible, cabells llargs i solts. En canvi, a la part baixa té urpes d’àguila; a la part superior, ales, i a la part posterior una cua escatosa amb la qual s’ajuda per nedar. I quan apareixen mostren els fills i emeten estranys i dolços xiulets que dormen als que els escolten, i un cop adormits, els trossegen. Però els cauts passen amb les orelles tapades, llançant flascons buits perquè les sirenes puguin jugar fins que el navili s’hagi allunyat.”

Brunetto Latini al seu Llibres del tresor escriu que:

les sirenes amb els seus cants dolços feien perir els homes de poc enteniment que anaven per la mar.”

Els mariners de l’època medieval explicaven haver vist sirenes amb regularitat i el mateix Cristòfor Colom informa que en va veure tres en el seu viatge a Amèrica de 1493. No hi ha cap dubte que les sirenes ocupaven un lloc destacat en la tradició dels navegants que creien que aquestes seduïen als homes amb la seva bellesa i el seu cant per arrossegar-los a la mort. Aquestes creences van ser reforçades per l’Església que les va convertir en emblema de la vanitat, la luxúria, la falsedat atribuïda a les dones i als perills de la sexualitat que porta els homes a la seva perdició moral.

 

Il·lustració de sirena amb pinta i mirall. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 60r

Il·lustració de sirena amb pinta i mirall. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 60r


 

Al segle XVII, alguns escriptors jesuïtes van començar a afirmar la seva existència real, incloent-hi Cornelius a Lapide, que va dir de la dona, “la seva mirada és com la del llegendari basilisc, la seva veu com de sirena, que encanta i amb la seva bellesa es priva de la raó”. Antonio de Lorea i Athanasius Kircher van argumentar que les sirenes haurien aparegut a bord de l’arca de Noè. Altres indiquen que les sirenes van ser pecadores que d’alguna manera van aconseguir sobreviure al diluvi.

La presència les sirenes en el món de l’art (tant culte com popular) la trobem de forma ininterrompuda des dels escrits assiris, grecs, romans i medievals fins a la filmografia de Walt Disney passant pel conte popular de Hans Christian Andersen. Ningú pot negar que les sirenes, que ara ja tenen més de tres mil anys d’antiguitat, continuen vives en l’imaginari col•lectiu humà.

 

Sirenes i l'arca de Noé a la Biblia de Nurenberg (1483)

Sirenes i l’arca de Noé a la Biblia de Nurenberg (1483)


 

Bibliografia i enllaços:

García Gual, Carlos; Sirenas. Seducciones y metamorfosis. Turner Publicaciones S.L. Col•lecció Noema (2014).

Borges, Jorge Luis; El libro de los Seres Imaginados. Emecé Editores (1978).

Rosen, Brenda; La Biblia de las criaturas míticas. Gaia Ediciones. Col•lecció Cuerpo-Mente (2009).

Homer; L’Odissea. Traducció de Carles Riba. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1993. Episodi de les sirenes p. 208 i p. 211-213. Episodi de les sirenes al web visat.cat.

Sirena, article de la viquipèdia (en català).

Piñero Moral, Ricardo; La mujer en el bestiario medieval: la virtualidad de las sirenas, article publicat a arvo.net (11-02-2008, en castellà).

Kasdan, Sairanés; Sirenas, bestiario medieval al blog la canción de la sirena (en castellà).

T.A., Mariló; Sirenas: Hijas del mar y perdición de los hombres. Article al web Ancient Origins (en castellà).

 

Sirena amb pinta i mirall, simbols de la vanitat femenina. Luttrell Psalter (c.1340)

Sirena amb pinta i mirall, simbols de la vanitat femenina. Luttrell Psalter (c.1340)