Sis graus

Sis graus. El futur en un planeta més càlid és un llibre magnífic i terrible on l’autor, Mark Lynas, investiga les previsions dels científics que ens diuen que al llarg del segle XXI les temperatures aniran en augment i que aquest increment variarà entre un i sis graus a finals de segle. Mark Lynas explica el que anirà succeint grau rere grau. Permeteu-me que us en faci un molt breu resum:

Un grau més: es perden terres de cultiu per sequeres severes. Les neus retrocedeixen i l’Àrtic es queda sense gel la meitat de l’any. Les glaceres desapareixen de l’Àfrica. Comença a fer-se present l’amenaça de problemes de subministrament d’aigua potable. Les espècies animals d’alta muntanya i les de l’Àrtic cauen en picat cap a la seva extinció.

Dos graus més: Es fon la capa de gel de Grenlàndia, com va passar fa 125.000 anys, els boscos comencen a colonitzar aquest territori. Les ciutats costaneres queden inundades. El mar s’acidifica a causa de l’augment de diòxid de carboni. A terra, les onades de calor s’incrementen i es produeixen incendis forestals gegantins que provoquen més erosió, més sequeres i augmenten els problemes de subministrament d’aigua.

Tres graus més: L’Amazones és consumit pels incendis. Grans sequeres, huracans i inundacions. La pujada del nivell del mar provoca migracions de la població cap a l’interior dels territoris. L’escassetat d’aliments fa esclatar guerres i fam.

Quatre graus més: Àrtic i Antàrtic es fonen. Totes les grans ciutats costaneres desapareixen sota les aigües. Espanya i la resta dels països mediterranis es converteixen en deserts inhabitables. Extenses zones de Sibèria es converteixen en càlides i comencen a alliberar el metà emmagatzemat en el permagel incrementant l’efecte hivernacle.

Cinc graus més: Retrocedim a un clima només comparable al que la Terra va tenir durant el període Eocè, fa 55 milions d’anys enrere. L’efecte hivernacle és ja insuportable. Els humans queden aïllats en petites zones habitables.

Sis graus més: el clima i l’atmosfera de la Terra és semblant a la que es va registrar fa 251 milions d’anys en el període Permià quan es van extingir el 95% de les espècies. Grans explosions de metà alliberat del fons marí provoca la desaparició de l’ésser humà.

Malgrat dibuixar tot aquest panorama apocalíptic, l’autor en cap moment és pessimista. El llibre, en realitat és una crida a actuar perquè encara som a temps d’aconseguir que el futur no acabi en les catàstrofes descrites. És una crida a escollir un futur diferent.

Un llibre de lectura trepidant, absorbent i inquietant. Un molt bon toc d’avís per a canviar les coses sense caure en la depressió, escrit en un llenguatge planer que evita termes científics complicats però que no renuncia a l’objectivitat científica en cap moment.

Aquest apassionant i terrorífic treball de síntesis que recopila les investigacions de científics de tot el món va ser descrit per la revista Nature com:

Un manual apocalíptic sobre què ens oferirà l’escalfament de la Terra… Informació per reflexionar i per avergonyir-se.»

Sis graus El futur en un planeta més càlid del periodista britànic Mark Lynas va ser premiat per la Royal Society al millor llibre de divulgació científica de l’any 2007. Va ser publicat en català per l’editorial Librooks l’any 2012.

 
 

Las barbas del profeta

Durant la postguerra civil espanyola dels anys quaranta i cinquanta a les escoles s’impartia l’assignatura Història Sagrada. Més tard, als anys seixanta i setanta del segle passat, es va conèixer simplement sota el nom de Religió. A Eduardo Mendoza li va tocar patir la primera. En aquells anys el règim franquista anava de la mà amb l’església catòlica i l’educació escolar era bastant avorrida i poc flexible.

Els estudiants de l’època recordaran que entre les assignatures obligatòries estaven les popularment conegudes com ‘les tres maries’: Formación del Espíritu Nacional, gimnàstica i religió.

En aquest llibre Eduardo Mendoza rememora la seva infància escolar a través de la Bíblia, en concret de l’assignatura Història Sagrada que li van impartir. En paraules seves:

La Historia Sagrada, por si alguien no lo sabe, era un resumen de los pasajes más relevantes de la Biblia. Quién decidía su relevancia, yo no lo sé. Tengo la impresión de que venía dada por una tradición que nadie se habría atrevido a disputar ni habría sabido cómo. También supongo que la finalidad de aquella enseñanza era reforzar nuestras creencias religiosas. Era obvio que nada en aquel libro singular reforzaba las creencias religiosas. Más bien lo contrario. Pero esto, como casi todo, no era objeto de debate.”

Mendoza revisa alguns dels passatges que més el van marcar i que segons reconeix li van provocar la fascinació per la paraula escrita i el món de la ficció. Mendoza parla sobre aquest conjunt de mites que tant han influït en la cultura occidental de forma irònica, amb bones dosis d’humor i un punt de nostàlgia. Així, per les planes del llibre, van desfilant diferents escenes de la Bíblia: la creació, Adam i Eva. Caín i Abel, el sacrifici d’Isaac, el diluvi universal, la torre de Babel, Josep i els seus germans, el rei David, el savi Salomó… i de pas reflexiona sobre temes com les creences, l’ètica, la moral, la incredulitat i de com l’art ha plasmat, al llarg de la història, aquests mites.

'La mort d'Abel' de Gustave Doré

‘La mort d’Abel’ de Gustave Doré

Mendoza, malgrat la conyeta, reivindica el respecte a tots els mites fundacionals que tenen per objectiu explicar el desconegut i d’incommensurable. Per a Mendoza la Bíblia: “és el compendi de mites fundacionals més gran que existeix”. I afegeix que “una societat s’explica millor si no es desvincula d’aquests mites”.

La seva visió del Jehovà de l’Antic Testament és la d’un personatge colèric, injust, arbitrari, violent i contradictori. Per exemple, un dels moments en què l’autor em fa riure de veritat és quan Jehovà, penedit d’haver mort a tota la humanitat amb el diluvi, promet a Noè no tornar a organitzar una matança semblant mai més:

Para celebrar esta declaración de buenas intenciones, Noé se emborrachó, no se sabe si por ignorancia o a sabiendas.”

Tot i que l’autor ja ens ha advertit que el seu llibre no és un assaig erudit, el lector agrairia una mica més de profunditat en els temes tractats.

En resum, el llibre és una obra irònica, un punt sarcàstica, divertida i entretinguda, però molt superficial i de poca empenta. Les seves 148 planes es llegeixen en un moment però em temo que s’oblidaran amb la mateixa rapidesa. El més destacable, amb diferència, és la seva introducció que sí paga la pena de llegir i en la qual l’autor llança una clara advertència:

El abandono de las humanidades en los planes de estudio causa un mal irreparable a los estudiantes, que ellos y la sociedad pagarán con creces si no lo están pagando ya”.

'La confusió de les llengües' de Gustave Doré

‘La confusió de les llengües’ de Gustave Doré

 
 
 

Biodiversitat

Hexactinellid sponges From Brehm's animal life. First volume, under the direction of Alfred Edmund Brehm, Leipzig&Vienna.

Hexactinellid sponges From Brehm’s animal life. First volume, under the direction of Alfred Edmund Brehm, Leipzig&Vienna.


 

“En 1758, Carl Linné, un professor de botànica de la Universitat d’Uppsala, va publicar el sistema de classificació que els biòlegs utilitzen actualment. El seu objectiu era descriure totes les espècies de plantes i animals del món. Amb l’ajuda dels seus estudiants, que van viatjar a llocs tan remots com Sud-amèrica o el Japó, Linné va identificar unes vint mil espècies. El 2009, segons l’Australian Biological Resources Study, aquest nombre havia pujat fins a un milió nou-centes mil espècies. Des de llavors s’han descobert noves espècies a les quals s’ha atorgat noms dobles en llatí (per exemple, Canis lupus per al llop), a raó d’unes divuit mil a l’any. D’aquesta manera, el 2015 el nombre d’espècies conegudes per la ciència va ascendir als dos milions.

No obstant això, aquesta xifra segueix lluny de representar el nombre real d’espècies vives. Tots els experts coincideixen que la Terra és un planeta poc conegut. Els científics i el públic general coneixen prou bé als vertebrats (peixos, amfibis, rèptils, ocells i mamífers), sobretot per la seva grandària i per la repercussió visible i immediata que tenen en la vida humana. Els vertebrats més coneguts són els mamífers, amb al voltant de cinc mil cinc-centes espècies descobertes i, segons els experts, diverses dotzenes encara per descobrir. Entre les aus hi ha deu mil espècies conegudes, amb una mitjana de dues o tres espècies noves cada any. Els rèptils també estan bastant estudiats, amb una mica més de nou mil espècies reconegudes i unes mil pendents de ser descobertes. Pel que fa als peixos, hi ha trenta-dos mil coneguts i potser deu mil a l’espera de conèixer-se. Els amfibis (granotes, salamandres i cecílids vermiformes), que figuren entre les espècies més vulnerables a la destrucció, són menys coneguts que els altres vertebrats terrestres, per estrany que sembli: hi ha poc més de sis mil sis-centes espècies descobertes i, sorprenentment, es creu que n’hi ha unes quinze mil més. Les plantes amb flors presenten dues-centes setanta mil espècies conegudes i un total de vuitanta mil que encara no es coneixen.

Però en la major part de la resta del món vivent el panorama és radicalment diferent. Si a les estimacions dels experts sobre invertebrats (com insectes, crustacis i cucs) se’ls afegeixen les algues, els fongs, les molses i altres plantes inferiors, a més de les gimnospermes, les plantes amb flors, els bacteris i altres microorganismes, la xifra total ascendeix de forma vertiginosa, des dels cinc milions fins als més de cent milions d’espècies.”

Tot el text anterior ha estat extret del llibre Half Earth. Our Planet’s Fight for Life (pàg. 37 i ss.) del biòleg i naturalista Edward O. Wilson publicat l’any 2016 i que a Espanya porta per títol Medio planeta (La lucha por las tierras salvajes en la era de la sexta extinción) publicat per Errata Naturae ediciones l’any 2017.

Del text de Wilson es desprèn que els científics estan descobrint cinquanta noves espècies cada dia i que, si es mantingués aquest ritme de descobertes, tindríem coneguda totes les formes de vida a la Terra d’aquí a cinc mil dos-cents setanta-vuit anys, és a dir, l’any 7296.

Bé, això seria així, si l’espècie humana comença a respectar el planeta on viu, si és capaç de pensar racionalment on vol anar a mitjà i llarg termini, si deixa de contaminar el medi ambient, si aturem el canvi climàtic, si controlem la demografia, si no es fon el gel de l’àrtic i l’antàrtic, si administrem bé l’aigua dolça, si donem prioritat a les energies netes, si, en definitiva, volem tirar endavant com espècie acompanyats per tota la resta de biodiversitat del planeta.
 

La Terra vista des de l'Apol·lo XVII (Nasa, 1972)

La Terra vista des de l’Apol·lo XVII (Nasa, 1972)