Las barbas del profeta

Durant la postguerra civil espanyola dels anys quaranta i cinquanta a les escoles s’impartia l’assignatura Història Sagrada. Més tard, als anys seixanta i setanta del segle passat, es va conèixer simplement sota el nom de Religió. A Eduardo Mendoza li va tocar patir la primera. En aquells anys el règim franquista anava de la mà amb l’església catòlica i l’educació escolar era bastant avorrida i poc flexible.

Els estudiants de l’època recordaran que entre les assignatures obligatòries estaven les popularment conegudes com ‘les tres maries’: Formación del Espíritu Nacional, gimnàstica i religió.

En aquest llibre Eduardo Mendoza rememora la seva infància escolar a través de la Bíblia, en concret de l’assignatura Història Sagrada que li van impartir. En paraules seves:

La Historia Sagrada, por si alguien no lo sabe, era un resumen de los pasajes más relevantes de la Biblia. Quién decidía su relevancia, yo no lo sé. Tengo la impresión de que venía dada por una tradición que nadie se habría atrevido a disputar ni habría sabido cómo. También supongo que la finalidad de aquella enseñanza era reforzar nuestras creencias religiosas. Era obvio que nada en aquel libro singular reforzaba las creencias religiosas. Más bien lo contrario. Pero esto, como casi todo, no era objeto de debate.”

Mendoza revisa alguns dels passatges que més el van marcar i que segons reconeix li van provocar la fascinació per la paraula escrita i el món de la ficció. Mendoza parla sobre aquest conjunt de mites que tant han influït en la cultura occidental de forma irònica, amb bones dosis d’humor i un punt de nostàlgia. Així, per les planes del llibre, van desfilant diferents escenes de la Bíblia: la creació, Adam i Eva. Caín i Abel, el sacrifici d’Isaac, el diluvi universal, la torre de Babel, Josep i els seus germans, el rei David, el savi Salomó… i de pas reflexiona sobre temes com les creences, l’ètica, la moral, la incredulitat i de com l’art ha plasmat, al llarg de la història, aquests mites.

'La mort d'Abel' de Gustave Doré

‘La mort d’Abel’ de Gustave Doré

Mendoza, malgrat la conyeta, reivindica el respecte a tots els mites fundacionals que tenen per objectiu explicar el desconegut i d’incommensurable. Per a Mendoza la Bíblia: “és el compendi de mites fundacionals més gran que existeix”. I afegeix que “una societat s’explica millor si no es desvincula d’aquests mites”.

La seva visió del Jehovà de l’Antic Testament és la d’un personatge colèric, injust, arbitrari, violent i contradictori. Per exemple, un dels moments en què l’autor em fa riure de veritat és quan Jehovà, penedit d’haver mort a tota la humanitat amb el diluvi, promet a Noè no tornar a organitzar una matança semblant mai més:

Para celebrar esta declaración de buenas intenciones, Noé se emborrachó, no se sabe si por ignorancia o a sabiendas.”

Tot i que l’autor ja ens ha advertit que el seu llibre no és un assaig erudit, el lector agrairia una mica més de profunditat en els temes tractats.

En resum, el llibre és una obra irònica, un punt sarcàstica, divertida i entretinguda, però molt superficial i de poca empenta. Les seves 148 planes es llegeixen en un moment però em temo que s’oblidaran amb la mateixa rapidesa. El més destacable, amb diferència, és la seva introducció que sí paga la pena de llegir i en la qual l’autor llança una clara advertència:

El abandono de las humanidades en los planes de estudio causa un mal irreparable a los estudiantes, que ellos y la sociedad pagarán con creces si no lo están pagando ya”.

'La confusió de les llengües' de Gustave Doré

‘La confusió de les llengües’ de Gustave Doré

 
 
 

Anuncis

Biodiversitat

Hexactinellid sponges From Brehm's animal life. First volume, under the direction of Alfred Edmund Brehm, Leipzig&Vienna.

Hexactinellid sponges From Brehm’s animal life. First volume, under the direction of Alfred Edmund Brehm, Leipzig&Vienna.


 

“En 1758, Carl Linné, un professor de botànica de la Universitat d’Uppsala, va publicar el sistema de classificació que els biòlegs utilitzen actualment. El seu objectiu era descriure totes les espècies de plantes i animals del món. Amb l’ajuda dels seus estudiants, que van viatjar a llocs tan remots com Sud-amèrica o el Japó, Linné va identificar unes vint mil espècies. El 2009, segons l’Australian Biological Resources Study, aquest nombre havia pujat fins a un milió nou-centes mil espècies. Des de llavors s’han descobert noves espècies a les quals s’ha atorgat noms dobles en llatí (per exemple, Canis lupus per al llop), a raó d’unes divuit mil a l’any. D’aquesta manera, el 2015 el nombre d’espècies conegudes per la ciència va ascendir als dos milions.

No obstant això, aquesta xifra segueix lluny de representar el nombre real d’espècies vives. Tots els experts coincideixen que la Terra és un planeta poc conegut. Els científics i el públic general coneixen prou bé als vertebrats (peixos, amfibis, rèptils, ocells i mamífers), sobretot per la seva grandària i per la repercussió visible i immediata que tenen en la vida humana. Els vertebrats més coneguts són els mamífers, amb al voltant de cinc mil cinc-centes espècies descobertes i, segons els experts, diverses dotzenes encara per descobrir. Entre les aus hi ha deu mil espècies conegudes, amb una mitjana de dues o tres espècies noves cada any. Els rèptils també estan bastant estudiats, amb una mica més de nou mil espècies reconegudes i unes mil pendents de ser descobertes. Pel que fa als peixos, hi ha trenta-dos mil coneguts i potser deu mil a l’espera de conèixer-se. Els amfibis (granotes, salamandres i cecílids vermiformes), que figuren entre les espècies més vulnerables a la destrucció, són menys coneguts que els altres vertebrats terrestres, per estrany que sembli: hi ha poc més de sis mil sis-centes espècies descobertes i, sorprenentment, es creu que n’hi ha unes quinze mil més. Les plantes amb flors presenten dues-centes setanta mil espècies conegudes i un total de vuitanta mil que encara no es coneixen.

Però en la major part de la resta del món vivent el panorama és radicalment diferent. Si a les estimacions dels experts sobre invertebrats (com insectes, crustacis i cucs) se’ls afegeixen les algues, els fongs, les molses i altres plantes inferiors, a més de les gimnospermes, les plantes amb flors, els bacteris i altres microorganismes, la xifra total ascendeix de forma vertiginosa, des dels cinc milions fins als més de cent milions d’espècies.”

Tot el text anterior ha estat extret del llibre Half Earth. Our Planet’s Fight for Life (pàg. 37 i ss.) del biòleg i naturalista Edward O. Wilson publicat l’any 2016 i que a Espanya porta per títol Medio planeta (La lucha por las tierras salvajes en la era de la sexta extinción) publicat per Errata Naturae ediciones l’any 2017.

Del text de Wilson es desprèn que els científics estan descobrint cinquanta noves espècies cada dia i que, si es mantingués aquest ritme de descobertes, tindríem coneguda totes les formes de vida a la Terra d’aquí a cinc mil dos-cents setanta-vuit anys, és a dir, l’any 7296.

Bé, això seria així, si l’espècie humana comença a respectar el planeta on viu, si és capaç de pensar racionalment on vol anar a mitjà i llarg termini, si deixa de contaminar el medi ambient, si aturem el canvi climàtic, si controlem la demografia, si no es fon el gel de l’àrtic i l’antàrtic, si administrem bé l’aigua dolça, si donem prioritat a les energies netes, si, en definitiva, volem tirar endavant com espècie acompanyats per tota la resta de biodiversitat del planeta.
 

La Terra vista des de l'Apol·lo XVII (Nasa, 1972)

La Terra vista des de l’Apol·lo XVII (Nasa, 1972)


 
 
 

L’home segons Edward O. Wilson

 
Home de Vitruvi de Leonardo da Vinci
 

Les primeres catorze línies del llibre Half Earth. Our Planet’s Fight for Life (2016) del biòleg i naturalista més important del món Edward O. Wilson ens retrata com a espècie d’una manera precisa, acurada i punyent. Wilson, que és considerat un dels cent científics més importants de la història de la humanitat, resumeix de manera magistral el que som i en fa una genial definició molt millor que la que podem trobar a diferents diccionaris, superior a la definició que han fet diferents filòsofs al llarg de la història. La seva definició d’home és realista, crítica, poètica, científica i un punt amarga. Heus-la aquí:

Un narrador, un creador de mites i un destructor del món viu. Un pensament barreja de raó, emoció i religió. Un accident venturós de l’evolució dels primats durant el Plistocé tardà. La ment de la biosfera. Magnífic pel seu poder imaginatiu i el seu instint exploratori, encara que també ansiós per ser més senyor que servent d’un planeta en decadència. Dotat des del seu naixement de la capacitat per sobreviure i evolucionar de forma contínua, capaç de fer que la biosfera també sigui eterna. I no obstant això arrogant, insensat, predisposat letalment per afavorir-se a si mateix i a la seva tribu en situacions a curt termini. Servil davant éssers superiors imaginaris, desdenyós amb altres formes de vida inferiors.”