Leònids, 1833

 
Tempesta de meteors, novembre 1833
 

Al llibre El invierno cósmico (1990) l’astrofísic Victor Clube i l’astrònom Bill Napier elaboren la teoria que moltes de les pluges de meteors estan relacionades entre elles, així els Tàurids, els Perseids, els Píscids, els Oriònids i alguns cometes com l’Encke i el Rudnicki. Segons aquests científics tots aquests objectes celestes són descendents d’un cometa gegant que va aparèixer al sistema solar fa menys de 20.000 anys i que es va fragmentar. Això va provocar grans bombardejos de meteorits sobre el nostre planeta en el passat. Sembla que, afortunadament, els bombardejos dels objectes més pesats ja es van produir i les restes d’aquest cometa gegantí estan cada vegada més fragmentades. Tot i això els autors adverteixen que el perill de col•lisionar amb algun d’ells encara no ha acabat.

Entre altres pluges de meteors anuals els Perseids es poden veure al cel nocturn els mesos de juliol i agost, el seu màxim es situa al voltant de la festa de sant Llorenç i per això són conegudes com les llàgrimes de sant Llorenç. Els Dracònids són visibles a l’octubre i els Leònids el novembre.

La pluja de meteors dels Leònids es produeix quan la terra en el seu trajecte al voltant del sol travessa les restes del cometa Tempel-Tuttle (anomenat així en honor d’Ernst Tempel i Horace Tuttle que de forma independent, però simultània, el van descobrir).

Les partícules despreses del cometa tenen fins a un centímetre de diàmetre, pesen aproximadament mig gram i entren a l’atmosfera a una velocitat de 72 kilòmetres per segon (uns 260.000 kilòmetres per hora ja que els meteors i la terra ‘xoquen’ de front). Això succeeix anualment entre el 15 i 21 de novembre.

La pols del cometa no està distribuïda homogèniament al llarg de la seva òrbita i segons l’any la pluja pot ser més o menys intensa (uns 10-15 meteors per hora habitualment). Però està comprovat que cada 33 anys hi ha una pluja excepcionalment intensa coincidint que la terra intersecta l’òrbita del cometa al seu pas pel periheli (el punt més proper al sol). Quan això succeeix deixem de parlar de pluja de meteors i parlem de tempesta de meteors (més de mil meteors per hora).

 

Pluja dels Leònids 12-13 Novembre de 1833 (E. White, Imatges de l'Atles Mundial de Star, 1888)

Pluja dels Leònids 12-13 Novembre de 1833 (E. White, Imatges de l’Atles Mundial de Star, 1888)


 

El 13 de novembre de 1833 a molts llocs del món, però especialment a la costa est dels Estats Units, el cel es va il•luminar durant més de sis hores a causa de la tempesta més intensa de meteors que s’ha registrat mai a la història. Poc després de posta de sol es van començar a veure meteors i l’activitat va anar creixent en el decurs de les hores fins a tenir la màxima intensitat poc abans de la sortida del sol. Es calcula que la tempesta va arribar a tenir uns 100.000 meteors per hora.

Les cròniques i les il•lustracions de l’època recullen que els meteors van inundar tot el cel i van oferir un espectacle únic, impressionant i terrorífic.

El diari New York Post va publicar una sèrie d’articles sobre el fenomen però en l’edició del dimecres 13 de novembre de 1833 deia:

Aquest matí entre les tres o quatre del matí s’ha produït el més notable fenomen de meteors del que es tingui coneixement, centenars de persones tant al país com a l’estranger van veure la pluja de meteors… Semblava que els planetes i constel•lacions se’ns venien al damunt”.

L’escriptora i astrònoma Agnes Clerke en va fer la següent descripció:

La nit del 12-13 de novembre de 1833, una tempesta d’estels fugaços va irrompre sobre la terra … el cel va ser escombrat en totes direccions amb esteles brillants i il•luminat amb boles de foc majestuoses. A Boston, la freqüència de meteorits es va estimar com la meitat de flocs de neu que cauen en una tempesta de neu mitjana. El seu nombre era impossible de comptar”.

Semblant espectacle celestial va fer que sorgissin nombroses teories. Moltes persones van pensar que es tractava de la fi del món i un avís que l’apocalipsi s’acostava. L’historiador nord-americà R. M. Devens va citar aquest fenomen dins dels esdeveniments més importants dels Estats Units i va escriure:

Durant les hores del succés, es va creure que el Judici Final esperava tot just a la sortida del sol i, encara moltes hores després del cessament de la pluja, els supersticiosos creien que el Dia Final arribaria en una setmana”.

 

La tempesta de meteors de 1833 vista des de les cascades del Niàgara

La tempesta de meteors de 1833 vista des de les cascades del Niàgara


 

L’església Adventista del Setè Dia anunciava que el 1844 arribaria la fi del món i no va perdre l’ocasió de ficar per escrit al llibre Creences dels Adventistes del Setè Dia que la pluja d’estels era:

L’última senyal de la sèrie va ser la pluja d’estrelles o meteors, més gràficament descrita en Apocalipsi 6, 13. Aquest senyal es va complir amb la gran pluja meteòrica del 13 de novembre de 1833, que va ser visible a la major part de la terra. Aquests són senyals específics per a l’última generació d’homes que havia de viure a la terra abans del retorn de Crist.”

Allunyats de les creences religioses de cristians i adventistes alguns diaris van publicar algunes hipòtesis alternatives. El diari Charleston Courier, per exemple, va publicar que les pluges de meteors eren en realitat gasos provinents del sol que s’incendiaven a l’entrar en contacte amb l’atmosfera de la terra a causa de l’electricitat. I l’United States Telegraph de Washington DC., va publicar que la intensitat del vent del sud d’aquella nit va topar amb una massa d’aire electrificat que sumat al fred de la matinada va fer descarregar aquesta pluja de llums damunt la terra.

Però el que va donar la versió correcta dels fets va ser Denison Olmsted, professor de la Universitat Yale, que un any després dels esdeveniments i amb càlculs derivats de les seves pròpies observacions, va determinar la constel•lació de Lleó (d’aquí el nom de Leònids) com el punt del cel d’on semblaven irradiar els meteors de la tempesta. També va concloure correctament que la pluja provenia d’un núvol de partícules situat fora de l’atmosfera de la terra.

 

Una famosa representació de la tempesta de meteors de 1833, realitzada el 1889.

Una famosa representació de la tempesta de meteors de 1833, realitzada el 1889.


 
 
 
 

Orió

 

Orió dibuixat per Sidney Hall. Una de les 32 cartes estel·lars publicades com Urania's Mirror l'any 1824

Orió dibuixat per Sidney Hall. Una de les 32 cartes estel·lars publicades com Urania’s Mirror l’any 1824


 

Els vespres, després de sopar, surto a la galeria a fumar-me un cigarro. Orientat cap el sud com estic fa mesos que veig, quan la combinació de la contaminació atmosfèrica i lumínica, els núvols o la boira ho permeten, la constel•lació d’Orió. Amb el pas dels mesos he vist com s’ha anat desplaçant pel cel nocturn de l’est a l’oest.

La llegenda d’Orió, el caçador, va ser narrada probablement en una obra perduda d’Hesíode anomenada Astronomia. Orió era fill del deu Posidó i Euríale, filla de Minos, rei de Creta. Orió era bell i fort. Ja gran i durant una de les seves llegendàries caceres es jactà de que no hi havia animal sobre la terra que no pogués matar. La deessa Gea (o Gaia, la mare terra) que ho va escoltar es va alarmar de tal manera que envià un escorpí gegant per matar-lo. Un cop mort per l’escorpí un grup de deesses demanaren al totpoderós Zeus que el posés entre les constel•lacions del cel, a la qual cosa Zeus accedí afegint-hi també la constel•lació d’Escorpí de forma i manera que quan una apareix en el cel nocturn, l’altra s’amaga, en una persecució eterna que els impedeix veure’s l’un a l’altre.

A part de l’obra perduda d’Hesíode la constel•lació es menciona en altres obres com les Odes d’Horaci, a la Ilíada i l’Odissea d’Homer i a l’Eneida de Virgili. Orió és representat habitualment com un guerrer que alça un arc i una espasa o garrot i que es protegeix de l’enemic amb un velló o un escut.

En algunes versions de la bíblia la constel•lació d’Orió és anomenada Kesil i la relacionen amb Nimrod que segons la tradició jueva i musulmana va ser el fundador de Babilònia i el constructor de la famosa torre de Babel. S’ha suggerit que Orió ve de l’accadi Uru–anna, ‘la llum del cel’, passant després el nom a la mitologia grega.

 
Constel·lació d'Orió
 

Orió és potser la constel•lació més coneguda perquè les estrelles que la conformen són molt brillants i fàcilment identificables en el cel nocturn. A l’hemisferi nord la constel•lació és visible durant tot l’hivern i part de la primavera. Les estrelles més visibles són:

Betelgeuse, anomenada pels astrònoms α Orionis, és l’espatlla dreta del caçador. És una estrella supergegant vermella de tipus variable (la seva brillantor oscil•la entre les magnituds 0,5 i 1,3). La seva grandària vindria a ser com la de l’òrbita de Venus al voltant del nostre sol. Malgrat té la denominació Alfa (és a dir la més brillant del conjunt d’estrelles de la constel•lació), Rigel és més brillant. A la mitologia egípcia estava associada al deu de la mort Osiris i a la mitologia selknam (més coneguts com els onas de l’illa Gran de la Terra del Foc) Betelgeuse era el seu deu Kwányip.

Rigel , anomenada com β Orionis, seria el genoll esquerra del caçador, té una magnitud de 0,12 i és per això l’estrella més brillant de la constel•lació. Malgrat a simple vista la veiem com un punt brillant a l’espai, en realitat és un sistema estel•lar triple on la principal de les tres és una estrella supergegant blava molt lluminosa que té 60 vegades el diàmetre del nostre Sol.

Bellatrix, anomenada pels astrònoms γ Orionis, és coneguda popularment com la dona guerrera o l’amazona. És l’espatlla esquerra d’Orió i la tercera estrella més brillant de la constel•lació amb magnitud 1,64 . Bellatrix és una gegant blava situada a 240 anys llum del nostre planeta.

Alnitak , Alnilam i Mintaka (anomenades ζ , ε i δ Orionis respectivament) conformen el conegut popularment com cinturó d’Orió. Són tres estrelles brillants gairebé en línia recta per les quals es pot reconèixer clarament a la constel•lació. A les illes balears aquestes tres estrelles són conegudes popularment com Les Tres Maries.

 

Cinturó d'Orió retratat amb binocles (Foto de Roberto Mura)

Cinturó d’Orió retratat amb binocles (Foto de Roberto Mura)


 

Mintaka (δ Orionis), és una estrella múltiple que està a 915 anys llum de la Terra. El seu nom prové de l’àrab i deriva de la paraula cinturó, manţaqah. És 90.000 vegades més lluminosa que el Sol.

Alnilam (ε Orionis), és una estrella supergegant blava i té unes quaranta vegades la massa del nostre sol, la seva magnitud és 1,7 i és l’estrella més brillant de les tres que formen el cinturó d’Orió tot i que és la més llunyana de les tres al estar situada a 1340 anys llum de la Terra. La seva lluminositat és 375.000 vegades la del nostre sol el que fa que perdi massa 20.000.000 de vegades més ràpid. El seu nom en àrab és An-niżām que significa ‘collaret de perles’.

Alnitak (ζ Orionis) la estrella situada més al sud és un sistema estel•lar triple de magnitud 1,89. Està a 700 anys llum del nostre planeta i el seu nom prové de l’àrab an-niṭāq que significa ‘el cinturó’. La seva estrella principal Alnitak A és 10.000 vegades més lluminosa que el nostre sol i la seva massa és una vintena de vegades superior. Tot i que és una estrella molt jove a la que se li calculen un sis milions d’anys (el nostre sol té al voltant d’uns quatre mil milions) el seu nucli ja ha esgotat la fusió de l’hidrogen i està en camí de convertir-se en una supergegant vermella.

 

Comparació de la grandària del Sol i Alnitak

Comparació de la grandària del Sol i Alnitak


 

Saiph és el genoll dret d’Orió. És també anomenada κ Orionis o 53 Orionis. És la sisena estrella més brillant de la constel•lació d’Orió amb magnitud 2,06. El seu nom prové de l’àrab saif l’Jabbar, que significa ‘espasa del gegant’. Es troba a uns 720 anys llum de distància de la Terra, és una supergegant blava, la seva lluminositat és 65.000 vegades major que la del Sol i te de 15 a 17 vegades la massa solar.

Sota el cinturó i entre les dues cames del caçador hi ha una gegantesca estructura de pols, hidrogen, plasma i estrelles en formació situada a uns 1.500 anys llum de la Terra. Hi ha també un grapat de nebuloses de les quals dues són destacables:

La primera és la M42, anomenada Nebulosa d’Orió, un objecte espectacular fet de gas lluminós, estrelles joves i pols que es pot veure a simple vista o amb l’ajuda de binocles (jo he de dir que a simple vista no l’he vist mai i que potser hauria d’anar al Montseny, als Pirineus o algun lloc ben allunyat de la contaminació lumínica de les grans ciutats per apreciar-lo).

 

La nebulosa M42 en una foto feta pel Telescopi espacial Hubble de la Nasa-Esa

La nebulosa M42 en una foto feta pel Telescopi espacial Hubble de la Nasa-Esa


 

La segona és la M43, una nebulosa difusa coneguda també com NGC 1982 o com a Nebulosa de Mairan (degut a que Jean-Jacques Dortous de Mairan la va descobrir el 1769).

Orió es molt útil per localitzar altres estrelles del firmament. Si allarguem la línea del cinturó cap el sud-est veurem Sírius; i si ho fem cap el nord-est, Aldebaran. Una línea imaginaria en direcció est que passi per les espatlles del caçador ens indicarà la direcció a Procyon que és l’estrella α de Canis Minor. Una línea de Rigel a Betelgeuse ens marcarà el camí a Càstor i Pòl•lux, estrelles α i β de la constel•lació dels Bessons.

 

Guia per localitzar altres estrelles a partir de la constel·lació d'Orió

Guia per localitzar altres estrelles a partir de la constel·lació d’Orió


 
 
 
 

Venus i Van Gogh

 

Nit estrellada

Nit estrellada


 

El proper 29 de juliol es celebrarà el 125 aniversari de la mort del pintor Vincent Van Gogh. Van Gogh va ser l’autor d’uns 900 quadres i sembla ser que en tres d’ells va representar l’astre més lluminós del firmament després del Sol i la Lluna: Venus.

La seva Nit estrellada pintada al juny de 1889 n’és el exemple més destacat. Aquest quadre famós, d’un vigor extraordinari, va ser pintat per Van Gogh quan estava reclòs en un internat de la vila de Saint-Rémy on es dedica a pintar allò que veu des de la finestra de la seva habitació.

En aquest quadre veiem el cel nocturn ple de núvols en moviment que giren ràpidament, hi ha estrelles, la lluna creixent brillant… i el planeta Venus identificada com la brillant esfera a l’est de Saint-Rémy.

Els historiadors de l’art i els astrònoms també han identificat Venus al Camí amb xiprers i estels que Vincent Van Gogh va acabar a mitjan maig de 1890, el dia abans de marxar de Saint-Rémy, just un any desprès d’arribar-hi.

 

Camí amb xiprers i estels

Camí amb xiprers i estels


 

El propi Van Gogh, en una carta, explica aquesta obra:

Un cel nocturn amb una somorta lluna creixent que amb prou feines es destaca de les fosques ombres de la terra i un estel d’una resplendor inusitada, rosa i verd, en un cel de blau ultramarí pel qual es llisquen alguns núvols. A baix, un camí vorejat d’altes canyes grogues, darrere les baixes Alpilles blavenques, una vella posada amb les finestres enceses en un to taronja i un xiprer altíssim, molt recte i molt fosc. Pel camí un carro groc tirat per un cavall blanc i dos caminants ressagats. Molt romàntic … però em sembla que també molt típic de la Provença”

Unes setmanes més tard, prop de París, a la vila d’Auvers-sur-Oise, Van Gogh va pintar unes 80 obres en els dos mesos previs al seu suïcidi. Aquí va pintar Venus per darrera vegada dins un halo espurnejant que domina sobre la xemeneia oest de La casa blanca a la nit.

 

La casa blanca a la nit

La casa blanca a la nit


 

Això va ser descobert per un historiador de l’art i un astrònom amb l’ajuda d’uns programes informàtics cent anys després de pintar-se el quadre. Aquests dos senyors es van traslladar a la vila d’Auvers i es van col•locar davant la casa pintada (que encara existia) amb la façana apuntant al nord, al capvespre, situant un objecte 15 graus per damunt de l’horitzó… i un programa informàtic que representava el cel a qualsevol època i lloc. Van arribar a la conclusió que l’objecte astronòmic era Venus i que Van Gogh va pintar aquell quadre el dia 16 de juny de 1890 a les 7 de la tarda.

Això sembla confirmat per la carta que Van Gogh va enviar al seu germà Theo el 17 de juny de 1890:

He acabat el quadre de la Casa Blanca amb un estel molt brillant en el cel de nit.“

 
 

Sunifred Llobet

 

Feinejant a un Scriptorium. Il·lustració del Llibre dels Jocs d' Alfons X (segle XIII)

Feinejant a un Scriptorium. Il·lustració del Llibre dels Jocs d’ Alfons X (segle XIII)

 

Lupitus Barchinonensis o Sunifred Llobet, va ser un religiós i astrònom català nascut al voltant de l’any 950, possiblement a Olèrdola a l’Alt Penedès. Poques coses es coneixen amb certesa sobre Sunifred però sembla que era parent del bisbe Vives i oncle del bisbe Deodat ambdós de Barcelona. Des de l’any 975 fins al 995 va ser ardiaca de la catedral de Barcelona. Estigué ben relacionat i considerat a la cort comtal sent home de confiança del comte Borrell II. Tingué importants possessions a Barcelona, vora el Besòs, a Mataró i a Olèrdola. Els seus estudis d’astronomia li donaren renom europeu.

Es té constància de que es va dedicar a traduir i adaptar al llatí algunes obres àrabs d’astronomia, entre elles se li atribueix el Manuscrit 225 del Monestir de Ripoll sobre la construcció i l’ús de l’astrolabi esfèric i planisfèric. Per aquest motiu es pensa que va construir l’astrolabi més antic del món amb caràcters carolingis que ha sobreviscut a occident. És conegut com l’astrolabi de Barcelona i fou descobert per l’investigador francès Marcel Destombes que el llegà a l’institut du Monde Arabe de París el 1983. Fa uns anys l’Acadèmia de Ciències de Barcelona va demanar l’astrolabi en préstec a aquest institut i en va fer una còpia.

 

Astrolabi carolingi de Barcelona (vers 980)

Astrolabi carolingi de Barcelona (vers 980)


 

Les inscripcions d’aquest astrolabi són en llatí i en ell s’indiquen divuit estrelles, deu de boreals i vuit d’australs, els noms de les quals no s’han gravat sobre el llautó. Al costat de les paraules, gravades en caràcters llatins, Roma i França (recordem que Catalunya en aquell moment encara era, nominalment, part de la França carolíngia) apareixen els números 41-30 en xifres aràbigues que expressen en graus i minuts (41° 30′) la latitud exacte de la ciutat de Barcelona.

Sunifred Llobet probablement fou mestre de Gerbert d’Orlhac, (que més tard va esdevenir Papa amb el nom de Silvestre II) durant els seus tres anys de formació a Vic i a Ripoll. Anys després, Gerbert, que ja era bisbe de Reims, va escriure una carta a un monjo del Scriptorium del Monestir de Ripoll, datada l’any 984, en que li demana un llibre d’astrologia traduït de l’àrab per Lupitus Barchinonensis (molt probablement el ja esmentat Ms.225);

Gerbert li demanava:

Per bé que no mereixo res de la teva part, la teva noblesa i la teva afabilitat em porten a fer-te confiança i abusar de la teva amabilitat. Per això et demano el llibre d’astrologia que tu has traduït. En compensació d’això, demana’m el que vulguis de mi sense cap dubte.”

 

Silvestre II a la dreta d'Otó III (Mestre de l'escola de Reichenau, vers any 1000)

Silvestre II a la dreta d’Otó III (Mestre de l’escola de Reichenau, vers any 1000)

 
El to afectuós de la carta suggereix que els dos homes es coneixien prou bé. Pensem que el que demana Gerbert no és poca cosa, els llibres són un bé molt escàs a l’època. Sabem per un inventari de béns eclesiàstics efectuat per Miró Bonfill, comte de Besalú i bisbe de Girona a l’any 979, que l’escriptori del Monestir de Ripoll tenia 65 manuscrits. Aquesta biblioteca era considerada com una de les més importants del seu temps. L’any 1008, gràcies a la tasca de traducció i còpia dels monjos, ja disposava de 121 manuscrits i el doble, 240, l’any 1046. Al costat de la Bíblia i les obres d’autors clàssics com Virgili, Horaci, Ciceró, Terenci,…hi havia textos de música, aritmètica, astronomia i altres temes que no es podien trobar a d’altres cèlebres abadies europees com foren les de Saint Gall, Bobbio o Reichenau. A Ripoll varen arribar manuscrits de Toledo, Silos, Córdova i els regnes de Taifes.

La traducció al llatí d’obres científiques àrabs durant la segona meitat del segle X va ser un procés originat als monestirs catalans gràcies a la seva proximitat amb al-Andalus i a la presència documentada de monjos mossàrabs que sabien comprendre i traduir els textos. En concret el Monestir de Santa Maria de Ripoll, fundat l’any 888 per Guifré I de Barcelona, anomenat el Pelós, jugaria un paper molt important en la transmissió de la cultura oriental a Occident. A través de Ripoll la ciència grega enriquida per brillants aportacions àrabs faria la seva entrada a Europa. Sunifred Llobet és un dels pocs protagonistes coneguts d’aquest important moviment de transmissió cultural.

L’ultima notícia que tenim de Sunifred Llobet, és que va anar a Roma en pelegrinatge, però no hi ha cap registre de que en tornés.

 

Dues planes de l'anomenat Manuscrit 225 de Ripoll

Dues planes de l’anomenat Manuscrit 225 de Ripoll

 

Bibliografia i enllaços:

Astrolabium Barchinonensis. Article de la web La vaca cega.

Astrolabio carolingio a la plana web de Qantara, Patrimonio Mediterráneo (en castellà).

Farré i Olivé, Eduard (2004). El quadrant amb cursor del Manuscrit 225 de Ripoll (text PDF, en català).

Farré i Olivé, Eduard. El rellotge de sol del Manuscrit 225 de Ripoll. (text PDF, en català).

Lupitus Barchinonensis Article de la Viquipèdia (en català).

Pratt Lattin, Harriet. Lupitus Barchinonensis. Speculum. Volum 7, Num. 1 (Gener, 1932), Pàgines 58-64. (en anglès).

Sunifred Llobet Article de la Gran Enciclopèdia Catalana publicat a Enciclopèdia.cat.

Puigvert i Planagumà, Gemma. Astronomia i Astrologia al Monestir de Ripoll. Universitat Autònoma de Barcelona Servei de Publicacions. Bellaterra (2000).

Sanmamed, Armand. (2009) Sunifred Llobet, autor de l’astrolabi més antic d’Europa. Al web Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya.

 
 

Astronomia àrab medieval (/ III)

Desgraciadament, encara avui persisteix la imatge de l’astronomia àrab i musulmana d’aquests segles com una ciència de “transició“: segons aquesta visió, els àrabs es van limitar a traduir i conservar els originals grecs, però sense aportar gran cosa. Aquest punt de vista és erroni i es basa sens dubte en la visió eurocèntrica segons la qual, ja que l’Edat Mitjana va ser una època ‘fosca’ quant al coneixement a Europa, també ho va ser a tot el món. A això hem de sumar la indiferència, quan no menyspreu, amb la qual els científics del Renaixement contemplaven les obres d’origen islàmic.

Explicació dels eclipsis lunars realitzada per Al-Biruní

Explicació dels eclipsis lunars realitzada per Al-Biruní

Aquest renaixement científic declinaria a partir del segle XIII a causa de la destrucció del califat abasí pels Mongols, i posteriorment, per l’arribada dels pobles turcs a Orient Mitjà. A més cal tenir en compte la major intransigència cap a les fonts clàssiques per part de molts capdavanters polítics i religiosos musulmans, els qui veien en l’astronomia i altres ciències la petjada de cultures alienes a l’islam. A Occident, la península ibèrica seria durant tota l’Edat Mitjana la principal ruta de transmissió dels coneixements astronòmics àrabs cap a la resta d’Europa.

Per a l’occident europeu la presa de la ciutat de Toledo per les forces d’Alfonso VI va significar l’inici del seu despertar cultural. Al costat de la Sicília normando-àrab, Toledo va ser la porta d’entrada més important de la cultura àrab a Europa que va passar a la custòdia cristiana amb tots els seus focus culturals intactes: erudits, artistes i biblioteques. (La literatura àrab en astronomia és molt extensa i es conserven en l’actualitat més de 10.000 manuscrits en aquesta matèria).

Una plana del Corpus Christ College MS 283 (vers segle XII).O. Neugebauer. The Astronomical Tables of al-Khwārizmī.

Una plana del Corpus Christ College MS 283
(vers segle XII).
O. Neugebauer. The Astronomical Tables of al-Khwārizmī.

Podem destacar la labor de diverses figures clau en el desenvolupament de l’astronomia àrab, encara que no totes gaudirien de la mateixa popularitat a Occident:

  • Al-Farghaní (805-880) que va escriure el Llibre de reunió dels Estels que és un catàleg amb mesures precises dels estels.
  • Thàbit ibn Qurra (836-901) que va aportar la seva teoria de la trepidació que tractava d’explicar el moviment dels equinoccis que ell va denominar de “avanç i reculada”.
  • Al-Battaní (850-929) que va treballar en el seu observatori d’Ar-Raqqa a la vora de l’Eufrates per determinar i corregir les principals constants astronòmiques. Va fer estudis sobre l’obliqüitat de la eclíptica i va descobrir que l’excentricitat del sol estava canviant, és a dir, que l’òrbita terrestre és una el•lipse variable.
  • Abd al-Rahman as-Sufí (903-986) que va escriure el Llibre dels Estels Fixos, catalogant 1018 estels i va ser el primer en esmentar la galàxia d’Andrómeda.
  • Al-Buzajaní (939-998) que va determinar l’obliqüitat de l’ eclíptica i va introduir l’assecant i la tangent en els càlculs astronòmics.
  • Ibn Yunus (950-1009) que va escriure una recopilació de les observacions astronòmiques dels últims 200 anys en les Taules Hakemites, a més de realitzar les seves pròpies observacions dels eclipsis i càlculs sobre la precessió dels equinoccis.
  • Al-Biruní (973-1048) que va fer un Mapa Mundi i va determinar el diàmetre de la Terra amb gran precisió (els càlculs del qual no van ser millorats fins al segle XVII).
  • Al-Hàytham (Alhazen, 965-1039) que va aportar les seves idees sobre les esferes dels planetes i la forma de l’univers, recollides en les seves obres: Resum d’Astronomia i La forma de l’Univers.
  • Al-Zarqalí (Azarquiel, 1029-1100) que va escriure les Taules Toledanes, utilitzades per establir el moviment dels planetes i va modificar l’esquema ptolemaic dels cels.
  • Nàssir al-Din al-Tussí (1201-1274) que va construir un observatori en Maragha, actual Azerbaidjan, on a més disposava d’una biblioteca d’uns 400.000 volums.

Els seus astrolabis, quadrants, diòptrics i brúixoles estan en els prestatges dels nostres museus. Però el que és encara més important, és que els principals astrònoms i matemàtics que inauguren la nova època de les ciències: Copèrnic, Tycho Brahe, Kepler, Galileu i Newton van beure en les fonts de tots aquests autors àrabs.

Visita la meva web Astrònoms àrabs i perses medievals on trobaràs una més ampla i detallada informació sobre aquest tema.

Imatge de la constel·lació de Sagitari realitzada per As-Sufí en el seu "Llibre de les constel·lacions"

Imatge de la constel·lació de Sagitari realitzada per As-Sufí en el seu “Llibre de les constel·lacions”

Astronomia àrab medieval (II)

Els astrònoms musulmans van tractar d’assimilar, primer, i millorar, després, l’astronomia grega, sense arribar a seguir-la incondicionalment, doncs van trobar defectuoses algunes teories (principalment les de Ptolemeu). Per a això van realitzar una enorme labor pel que fa a l’acumulació i ordenació d’observacions i a la invenció o millora d’aparells per mesurar el cel, seguir els moviments dels astres, estudiar els eclipsis i estels. Van afegir dues coordenades per determinar la posició dels astres; van perfeccionar les fórmules astronòmiques, i les seves taules astronòmiques van ser les més completes i precises del seu temps. Els seus càlculs van obligar fins i tot a modificar el calendari.

Entre els instruments astronòmics que van perfeccionar o crear hi ha:

Esferes celestes tridimensionals: on es marquen els estels, les constel•lacions, els cercles de l’eclíptica i l’equador, el meridià, etc.

Esfera armilar

Esfera armilar

Astrolabis: utilitzats per conèixer l’hora i determinar la latitud a partir de la posició dels estels, sense recórrer a realitzar complicats càlculs. Va ser utilitzat com el principal instrument de navegació fins el segle XVII (en ell figura traçat el zenit, l’horitzó, l’equador, els cercles de Càncer i Capricorn, etc.)

Els primers astrolabis tenen el seu origen a l’Escola d’Alexandria. Els primers tractats sobre els astrolabis (ja en temps islàmics) daten de l’any 815-835. L’astrolabi més antic que es conserva va ser construït per l’iraquià Nastulus cap a l’any 927 i es troba actualment en el Museu Nacional de Kuwait. Les principals aportacions al disseny de l’astrolabi es deuen a Al-Zarqalí, qui va inventar una placa única que servia per a totes les latituds, en lloc d’una placa de coordenades d’horitzó diferent per a cada latitud. Més tard ibn Al-Shatir hi va introduir noves i importants modificacions.

Astrolabi àrab (1140)

Astrolabi àrab (1140)

Equatori: és un instrument astronòmic utilitzat per trobar les posicions del sol, la lluna i els planetes al horitzó del lloc sense l’ús explícit d’extensos càlculs astronòmics, només mitjançant un model geomètric per a representar la posició d’un objecte celeste. Hi ha diversos tractats àrabs sobre l’equatori, destacant entre els segles XI-XII els escrits per Ibn al-Samh, Al Zarqalí (Azaquiel) i, al segle XV, Al-Kaixí.

Sexagenarium: el quadrant de sinus, un instrument de càlcul universal, astronòmic i aritmètic de la família dels equatoria.

Quadrants: dels quals els musulmans en van desenvolupar diversos tipus i que serveixen principalment per mesurar angles, resoldre problemes de trigonometria plana i esfèrica i realitzar algunes operacions aritmètiques.

Brúixola: les primeres cites sobre les brúixoles es troben en texts xinesos, encara que alguns li atribueixen un origen indi. Els àrabs coneixien ja la brúixola al segle XI i la van emprar en les seves navegacions i la van difondre per Europa.

Brúixola, Al-Ashraf (Egypt Nat Library)

Brúixola, Al-Ashraf (Egypt Nat Library)

Els investigadors àrabs van introduir lenta però inexorablement la toponímia estel·lar àrab en l’occident europeu, donant nom a estels i constel·lacions tals com Altair (que prové d’ “al-ta’anar”, el volador), Deneb (de “dhanb”, cua), Acrab (de “aqrab”, escorpí), Pherkand (de “farqad”, vedell), Betelgeuse, Aldebarà, Fomalhaut i Vega. Encara avui dia són nombrosos els termes astronòmics que recorden el seu origen àrab: azimut (“as-sumut”: l’adreça), zenit, nadir…

On van destacar especialment els astrònoms àrabs va ser en el refinament dels mètodes matemàtics per al càlcul d’efemèrides, aplicant per primera vegada la trigonometria i altres tècniques matemàtiques desenvolupades per ells.

Visita la meva web Astrònoms àrabs i perses medievals on trobaràs una més ampla i detallada informació sobre aquest tema.

Astronomia àrab medieval (I)

L’astronomia va tenir un paper molt important als països islàmics entre els segles VIII i XIV, fins el punt que es conegut com el període islàmic. Durant el mateix, els savis musulmans van enriquir el llegat que en tal matèria havien rebut dels clàssics grecs i ho van transmetre al seu torn a l’Europa del Renaixement.

Aquesta florida de la ciència àrab va ser possible gràcies al contacte de diverses cultures als territoris conquistats per l’islam, principalment l’herència grecollatina de l’imperi Bizantí, el saber científic persa i l’astronomia hindú. Aquest conjunt de coneixements, sumats a la relativa calma i prosperitat d’aquesta zona durant aquest interval de temps van fer possible un renaixement científic i filosòfic, al que també va contribuir l’interès cap a l’astronomia de l’estament religiós degut a que els era útil per esbrinar el començament del mes del Ramadà, marcar les hores d’oració, ajustar el calendari i conèixer l’orientació de la Meca (observant la posició del sol i la lluna), i el propis fidels també hi estaven interessats, principalment els mercaders del Mediterrani, els camellers del desert i els fidels de països llunyans.

Dibuix d'astrònoms àrabs

També va ser decisiu l’interès personal de determinats líders polítics. L’astrologia-astronomia eren considerades com a ciència i els sobirans tenien els seus astròlegs-astrònoms personals que guiaven moltes de les decisions d’estat. Entre aquests líders destaca el califa Al-Ma’mun (809-833). Aquest monarca abasí va fundar a Bagdad la famosa Casa de la Saviesa (Bayt al-Hikma), veritable centre del coneixement de l’època on van treballar figures de la talla d’Al-Khwarizmí, el matemàtic “inventor” de l’àlgebra. Posteriorment al segle XI, el califa fatimí al-Hakim fundaria al Caire la Casa de la Ciència (Donar al-‘Ilm), un altre centre que va contribuir, entre altres coses, a la difusió de l’astronomia ptolemaica.

Van aparèixer observatoris públics i privats pertot arreu i amb el decurs del temps es construirien altres importants observatoris com el de Maragha a l’Azerbaidjan l’any 1265 i a Samarcanda l’any 1420.

Visita la meva web Astrònoms àrabs i perses medievals on trobaràs una més ampla i detallada informació sobre aquest tema.

Imatge de la teoria de les esferes ptolemaica

Imatge de la teoria de les esferes ptolemaica

Curiositats sobre l’Óssa Major

Óssa Major

La constel•lació de l’Óssa Major ha rebut diferents noms al llarg de la història en funció de les imatges que la imaginació de l’ésser humà ha vist en ella. Per exemple els àrabs veien una caravana, els indis d’Amèrica del Nord un cullerot o els romans bous de tir.
Moltes civilitzacions han vist en la seva forma un ós. La mitologia grega considerava que Óssa Major era l’óssa en la qual havia estat convertida Cal•listo per Àrtemis després d’haver estat seduïda per Zeus.

Homer esmenta l’Óssa en el Cant V de l’Odissea (cap al segle VIII aC) en el qual Ulisses intenta en va guiar-se per ella per tornar a Ítaca, la seva terra. Ja en aquell moment es coneixia aquesta constel•lació amb el sobrenom del Carro segons indica el mateix autor, apel•latiu que continua vigent avui dia en diversos idiomes.

Una de les poques estrelles esmentades en la Bíblia (Job 9: 9; 38:32 – les altres són Orió i les Plèiades), l’Óssa Major va ser imaginada també com un ós pels hebreus i la majoria dels nord-americans. No obstant això, com els óssos no tenen cues llargues, ells van considerar a Alioth, Mizar, i Alkaid com tres cadells que segueixen a la seva mare óssa o a tres caçadors que la segueixen.

osa_mayor3

“L’Ós” va ser mal traduït com ‘Arcturus’ en la versió de la Bíblia anomenada Vulgata i l’error va persistir en la versió de la Bíblia del Rei Jaume. Traduccions posteriors han corregit aquest error.

L’Óssa Major forma part de la cosmogonia fictícia creada per l’escriptor britànic J.R.R. Tolkien per ambientar les històries del seu legendarium. En aquestes històries El Carro pren el nom de Valacirca (que en ‘quenya’, la llengua dels elfs, significa ‘la falç dels valar’). En la seva obra El Silmarillion narra com va ser posada al firmament per Varda quan va refer les estrelles.

A Galícia se la coneix com el setestrelo, o set estrelles.

A Irlanda i Gran Bretanya se li coneix com l’arada (‘the Plough’).

En algunes parts d’Anglaterra i a Escandinàvia se li coneix com el Carro de Carles. L’etimologia popular fa que vingui de Carlemany, però sembla ser que ve del carro de l’home (‘churl s wagon’), en oposició al carro de la dona (Óssa Menor).

En holandès se la coneix com la paella.

A Finlàndia se la coneixia com otava o ‘xarxa del salmó’ (paraula caiguda en desús i actualment obsoleta en finès modern).

A Hongria se la anomena ‘Göncölszekér’, el carro de Göncöl, per una figura de la mitologia hongaresa. Göncöl era un taltos o xaman que portava medicines en el seu carro per curar qualsevol malaltia.

Aquestes set estrelles van ser conegudes en llatí com ‘septem triones’ o set bous de labor; d’aquesta expressió ve la paraula septentrió, que es refereix al Nord.

En la tradició hinduista el carro és conegut com ‘Saptarshi’ que significa “els set Rishi o savis de l’antiguitat” però atès que segons la tradició i el cicle temporal, el nom dels ‘rishis’ canvia, de vegades s’inclou també un octau ‘rishi’ a la estrella acompanyant de Mizar, Alcor (g UMa / 80 Uma) a la qual se la denomina Arundhati.

Si vols conèixer més a fons l’Óssa Major visita la meva plana web La Osa Mayor dedicada a aquest tema.

Óssa Major