Lluna soviètica

 

Cara visible de la Lluna fotografiada l'any 2010 per Gregory H. Revera

Cara visible de la Lluna fotografiada l’any 2010 per Gregory H. Revera


 
Quan mirem de nit a la lluna el primer que veiem són unes àrees més fosques que es denominen ‘maria’ o ‘mars’. Aquestes zones han estat batejades amb noms evocadors com Mare Tranquilitatis (Mar de la Tranquil•litat), Mare Serenitatis (Mar de la Serenitat) o Mare Imbrium (Mar dels Ruixats) tot i que a la Lluna no hi plou. A la dreta de la lluna hi ha una gran plana desèrtica coneguda com a Oceanus Procellarum (Oceà de les Tempestats). Les serralades han estat batejades amb noms de muntanyes terrestres com ara els Alps, Carpats o Apenins.

Els cràters són denominats majoritàriament amb els noms dels grans filòsofs i científics del passat com ara Aristarc, Arquimedes, Plató, Copèrnic, Tycho, Kepler…

Però la cara fosca de la lluna porta nombrosos noms eslaus. Així, per exemple, hi ha un Mare Moscoviae (Mar de Moscou), el Mar de Schmidt (anomenat així en honor de l’influent astrònom soviètic), les muntanyes Soviètiques, el cràter de Lomonosov (famós científic i poeta rus del segle XVIII) o el cràter Ziolkovsky (un mestre d’escola rus que fou pioner en el desenvolupament de coets i els viatges espacials).
 

Cara oculta de la Lluna fotografiada per la sonda 'Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO)'

Cara oculta de la Lluna fotografiada per la sonda ‘Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO)’


 
La raó d’aquest fet és ben simple. Fins a l’any 1959 cap ésser humà no havia vist mai la cara que ens queda oculta de la Lluna. No va ser fins aquest any que l’hemisferi ocult va ser cartografiat per la sonda soviètica Lluna 3. La càmera fotogràfica va fer 29 fotografies en aproximadament 40 minuts a una distància al voltant dels 65.000 kilòmetres del nostre satèl•lit. De les 29 fotos 17 van ser transmeses a la Terra i 6 van ser publicades.
 
El satèl·lit soviètic Lluna 3

El satèl·lit soviètic Lluna 3


 
Els científics soviètics van catalogar al voltant de 500 accidents geogràfics i els van començar a donar noms. Un primer grup van ser noms de destacats científics soviètics o pioners de l’exploració espacial com ara Popov (inventor de l’antena i pioner de la tècnica de la ràdio), Komarov (pilot de proves, enginyer aeronàutic, primer cosmonauta a anar dos cops a l’espai i el primer ésser humà mort en un vol espacial), Tereskhova (la primera dona que va viatjar a l’espai), Titov (el segon home que va anar a l’espai). Per descomptat que hi ha un cràter Gagarin, en honor i record de Yuri Gagarin, el primer home que es va endinsar a l’espai. Els cràters al voltant del Mare Moscoviae van rebre els noms dels astronautes russos que van morir durant la carrera espacial d’aquells anys.

Un segon grup de noms, el més nombrós, va estar format per destacats científics internacionals i de diversos cosmonautes nord-americans que van participar en el programa Mercury. El nom dels astronautes morts en missions nord-americanes bategen cràters petits al voltant del gran cràter Apol•lo.

Un tercer grup de noms van ser extrets de referents mitològics.

L’any 1960 l’Acadèmia Soviètica de Ciències va publicar el primer Atles de la Cara Oculta de la Lluna recollint tots aquests nous topònims lunars.
 

Cràter Gagarin i els seus voltants.

Cràter Gagarin i els seus voltants.


 
Entre 1959 i 1976 l’URSS va llançar 24 sondes automàtiques en el programa aeroespacial Lluna (que a occident es va batejar de forma inadequada amb el nom Lunik). El Lluna 17 (1970) va transportar i dipositar en el nostre satèl•lit el vehicle espacial no tripulat Lunokhod I. El vehicle de vuit rodes i 756 quilos de pes estava teledirigit des de la Terra va explorar àmpliament el Mare Imbrium durant un any en què va recórrer més de deu kilòmetres i va enviar a la Terra més de 20.000 imatges. Durant quaranta-dos anys l’UAI (Unió Astronòmica Internacional) es va negar a aprovar els noms dels cràters lunars visitats pel vehicle soviètic perquè desconeixien amb precisió el lloc d’allunatge del Lunokhod I.

L’any 2010 la sonda LRO (Lunar Reconnaissance Orbiter) va aconseguir fotografiar al Lunokhod I i determinar amb exactitud la posició del vehicle sobre la superfície lunar. Per tal motiu l’UAI, l’any 2012, va aprovar la denominació de dotze petits cràters que fan entre 100 i 400 metres de diàmetre, amb els noms dels membres del programa Lunakhod i de les dues tripulacions que van dur a terme la missió: Albert, Leonid, Kolya, Valera, Borya, Vitya, Kostya, Gena, Ígor, Slava, Nikolya i Vasya.

 

Segell soviètic emès per commemorar la gesta del Lluna 3.

Segell soviètic emès per commemorar la gesta del Lluna 3.


 
 
 

Anuncis

Longitud

 
Longitud de Dava Sobel en edició de Debate
 

No va ser fins al segle XVIII que els vaixells que es feien a la mar van començar a tenir rutes de navegació fiables. Fins llavors la navegació era molt intuïtiva. La latitud es calculava amb relativa facilitat prenent com a referència l’altura del sol a migdia, o l’altura de l’estrella polar sobre l’horitzó a les nits (això, és clar, sempre que el cel no estigués núvol o emboirat). Però el càlcul de la longitud era molt més difícil. Durant tres segles homes com Galileu, Isaac Newton o Edmond Halley van estudiar el tema en profunditat però no van ser capaços de resoldre el problema del seu càlcul.

De sempre els vaixells que sortien a mar obert per anar a un lloc determinat sovint es desviaven centenars de kilòmetres del lloc on volien arribar. Per una banda això allargava les travessies i generava tota una sèrie de problemes associats com que els queviures s’acabessin (o es podrissin) fent que el llarg temps transcorregut sense menjar aliments frescos generés entre les tripulacions el mortal escorbut. A més podies acabar arribant a les costes d’un país enemic o a una zona de difícil navegació on es podia naufragar amb facilitat i perdre vaixell, tripulació i càrrega.

 
Latitud i longitud
 

A Longitud (subtitulat La verdadera historia de un genio solitario que resolvió el mayor problema científico de su tiempo) l’escriptora i divulgadora científica nord-americana Dava Sobel ens explica l’apassionant història del càlcul de la longitud i ens fa saber que durant els segles XVII i XVIII a Europa es van fer grans esforços per oferir als navegants una manera fiable de calcular-lo. Fins i tot Anglaterra va crear una Junta de la longitud i va convocar un concurs amb un gran premi econòmic pel guanyador. Molts astrònoms es van posar a la tasca (ja que es creia que la solució al tema estava al cel, mesurant la distància lunar o tenint el compte els eclipses, o creant taules astronòmiques que mesuressin els eclipses dels satèl•lits jovians) però va ser un humil fuster constructor de rellotges el que va resoldre el càlcul. John Harrison va construir un rellotge molt precís que podia continuar donant l’hora exacta després de vàries setmanes de navegació.

Retrat de John Harrison (1693-1776) Rellotger anglès realitzat per Philippe Joseph Tassaert

Retrat de John Harrison (1693-1776) Rellotger anglès, realitzat per Philippe Joseph Tassaert

Convencionalment dividim la circumferència de la terra en 360 graus. Sabem que la terra triga 24 hores a donar una volta sobre ella mateixa. El resultat de dividir 360 entre 24 és 15. Una hora equival a 15 graus.

Suposem que sortim del port de Barcelona amb un rellotge precís i el cap d’uns dies de navegació mesurem exactament el moment del migdia. Bé, per nosaltres són les 12, però en mirar el rellotge amb l’hora de Barcelona comprovem que marca les dues de la tarda. Si multipliquem aquestes dues hores de diferència per 15 graus, sabrem que ens trobem exactament a 30 graus de longitud a l’oest de Barcelona. Aquest càlcul aparentment tan senzill simplement no es podia realitzar perquè els rellotges d’aquella època avançaven o s’endarrerien alguns minuts diaris. Els rellotges no eren prou precisos i al cap de dies o setmanes l’error horari acumulat era molt gran.

Durant 5 anys (entre 1730 i 1735) John Harrison va construir l’H1 (el Harrison 1) un rellotge de precisió al qual se li havia de donar corda cada 24 hores. El rellotge estava pràcticament lliure de fricció, no requeria neteja ni lubricació. Va eliminar el pèndol tradicional i va utilitzar diferents metalls per tal que quan a causa de la temperatura un component s’expandia o s’escurçava un altre metall neutralitzés el canvi de manera que el moviment del rellotge fos constant i inalterable. Totes les parts mòbils estaven contra balancejades i controlades per molles que li permetien ser independent de la direcció de la gravetat (el que era molt útil en cas de tempesta a alta mar).

Per tal de ficar el rellotge a prova, el 1736 John Harrison va viatjar d’Anglaterra a Lisboa a bord del Centurió i va retornar a Oxford. L’H1 va funcionar a la perfecció, millorant els càlculs del mateix capità de l’embarcació que va fer servir els mètodes astronòmics clàssics. El capità va quedar encantat amb el rellotge.

El rellotge Harrison 1 (H1) que pesava 34 kg i originalment estava en una capça de fusta que mesurava 1,20 x 1,20 metres.

El rellotge Harrison 1 (H1) que pesava 34 kg i originalment estava en una capça de fusta que mesurava 1,20 x 1,20 metres.

Malgrat l’èxit, Harrison, que era un perfeccionista, va demanar a la Junta ajuda econòmica per acabar d’afinar la seva obra. Concedida l’ajuda, Harrison va fer dos rellotges més, l’H2 i l’H3 (a aquest últim hi va dedicar 19 anys de la seva vida) només per concloure que podia millorar els resultats fent un nou rellotge, l’H4, la seva obra mestra.

L’H4 va ser gairebé revolucionari. Tenia 13 cm de diàmetre i pesava només 1,45 kilograms. Per tal de ficar el rellotge a prova el 18 de novembre de 1761 el fill de John Harrison, William (que des de jove va ajudar al seu pare en la construcció dels rellotges) va salpar cap a les Índies Occidentals en el vaixell Deptford amb l’H4. Van arribar a Jamaica vuitanta dies després i el rellotge només s’havia endarrerit 5 segons. Un èxit total.

De nou, malgrat l’èxit, la Junta de la longitud continuava desconfiant del rellotge de Harrison i es van canviar les regles del concurs per tal d’afavorir les oportunitats dels astrònoms per sobre de les de Harrison. El final de la història és una mica agredolç. Un Harrison ja vell i cansat va demanar l’ajuda del rei Jordi III per cobrar un premi que tenia més que merescut. El va cobrar l’any 1773 després de quaranta anys de dedicació i esforç. El seu sistema havia demostrat ser el més útil i exacte per mesurar la longitud. Pocs anys després els rellotges fets seguint els dissenys de Harrison eren adquirits per capitans de marina de tot el món pagant-los de la seva butxaca per tal de no esperar que els respectius governs els n’atorguessin un.

Aquesta és una gran història i un gran llibre que es llegeix com una novel•la d’aventures. I si us fa mandra llegir podeu veure la premiada mini sèrie televisiva de l’any 2000 basada en aquest treball de Dava Sobel que, com el llibre, es va titular Longitude, amb en Michael Gambon i Jeremy Irons en els papers principals. També molt recomanable.

El Harrison 4 (H4)

El Harrison 4 (H4)


 
 
 
 

Leònids, 1833

 
Tempesta de meteors, novembre 1833
 

Al llibre El invierno cósmico (1990) l’astrofísic Victor Clube i l’astrònom Bill Napier elaboren la teoria que moltes de les pluges de meteors estan relacionades entre elles, així els Tàurids, els Perseids, els Píscids, els Oriònids i alguns cometes com l’Encke i el Rudnicki. Segons aquests científics tots aquests objectes celestes són descendents d’un cometa gegant que va aparèixer al sistema solar fa menys de 20.000 anys i que es va fragmentar. Això va provocar grans bombardejos de meteorits sobre el nostre planeta en el passat. Sembla que, afortunadament, els bombardejos dels objectes més pesats ja es van produir i les restes d’aquest cometa gegantí estan cada vegada més fragmentades. Tot i això els autors adverteixen que el perill de col•lisionar amb algun d’ells encara no ha acabat.

Entre altres pluges de meteors anuals els Perseids es poden veure al cel nocturn els mesos de juliol i agost, el seu màxim es situa al voltant de la festa de sant Llorenç i per això són conegudes com les llàgrimes de sant Llorenç. Els Dracònids són visibles a l’octubre i els Leònids el novembre.

La pluja de meteors dels Leònids es produeix quan la terra en el seu trajecte al voltant del sol travessa les restes del cometa Tempel-Tuttle (anomenat així en honor d’Ernst Tempel i Horace Tuttle que de forma independent, però simultània, el van descobrir).

Les partícules despreses del cometa tenen fins a un centímetre de diàmetre, pesen aproximadament mig gram i entren a l’atmosfera a una velocitat de 72 kilòmetres per segon (uns 260.000 kilòmetres per hora ja que els meteors i la terra ‘xoquen’ de front). Això succeeix anualment entre el 15 i 21 de novembre.

La pols del cometa no està distribuïda homogèniament al llarg de la seva òrbita i segons l’any la pluja pot ser més o menys intensa (uns 10-15 meteors per hora habitualment). Però està comprovat que cada 33 anys hi ha una pluja excepcionalment intensa coincidint que la terra intersecta l’òrbita del cometa al seu pas pel periheli (el punt més proper al sol). Quan això succeeix deixem de parlar de pluja de meteors i parlem de tempesta de meteors (més de mil meteors per hora).

 

Pluja dels Leònids 12-13 Novembre de 1833 (E. White, Imatges de l'Atles Mundial de Star, 1888)

Pluja dels Leònids 12-13 Novembre de 1833 (E. White, Imatges de l’Atles Mundial de Star, 1888)


 

El 13 de novembre de 1833 a molts llocs del món, però especialment a la costa est dels Estats Units, el cel es va il•luminar durant més de sis hores a causa de la tempesta més intensa de meteors que s’ha registrat mai a la història. Poc després de posta de sol es van començar a veure meteors i l’activitat va anar creixent en el decurs de les hores fins a tenir la màxima intensitat poc abans de la sortida del sol. Es calcula que la tempesta va arribar a tenir uns 100.000 meteors per hora.

Les cròniques i les il•lustracions de l’època recullen que els meteors van inundar tot el cel i van oferir un espectacle únic, impressionant i terrorífic.

El diari New York Post va publicar una sèrie d’articles sobre el fenomen però en l’edició del dimecres 13 de novembre de 1833 deia:

Aquest matí entre les tres o quatre del matí s’ha produït el més notable fenomen de meteors del que es tingui coneixement, centenars de persones tant al país com a l’estranger van veure la pluja de meteors… Semblava que els planetes i constel•lacions se’ns venien al damunt”.

L’escriptora i astrònoma Agnes Clerke en va fer la següent descripció:

La nit del 12-13 de novembre de 1833, una tempesta d’estels fugaços va irrompre sobre la terra … el cel va ser escombrat en totes direccions amb esteles brillants i il•luminat amb boles de foc majestuoses. A Boston, la freqüència de meteorits es va estimar com la meitat de flocs de neu que cauen en una tempesta de neu mitjana. El seu nombre era impossible de comptar”.

Semblant espectacle celestial va fer que sorgissin nombroses teories. Moltes persones van pensar que es tractava de la fi del món i un avís que l’apocalipsi s’acostava. L’historiador nord-americà R. M. Devens va citar aquest fenomen dins dels esdeveniments més importants dels Estats Units i va escriure:

Durant les hores del succés, es va creure que el Judici Final esperava tot just a la sortida del sol i, encara moltes hores després del cessament de la pluja, els supersticiosos creien que el Dia Final arribaria en una setmana”.

 

La tempesta de meteors de 1833 vista des de les cascades del Niàgara

La tempesta de meteors de 1833 vista des de les cascades del Niàgara


 

L’església Adventista del Setè Dia anunciava que el 1844 arribaria la fi del món i no va perdre l’ocasió de ficar per escrit al llibre Creences dels Adventistes del Setè Dia que la pluja d’estels era:

L’última senyal de la sèrie va ser la pluja d’estrelles o meteors, més gràficament descrita en Apocalipsi 6, 13. Aquest senyal es va complir amb la gran pluja meteòrica del 13 de novembre de 1833, que va ser visible a la major part de la terra. Aquests són senyals específics per a l’última generació d’homes que havia de viure a la terra abans del retorn de Crist.”

Allunyats de les creences religioses de cristians i adventistes alguns diaris van publicar algunes hipòtesis alternatives. El diari Charleston Courier, per exemple, va publicar que les pluges de meteors eren en realitat gasos provinents del sol que s’incendiaven a l’entrar en contacte amb l’atmosfera de la terra a causa de l’electricitat. I l’United States Telegraph de Washington DC., va publicar que la intensitat del vent del sud d’aquella nit va topar amb una massa d’aire electrificat que sumat al fred de la matinada va fer descarregar aquesta pluja de llums damunt la terra.

Però el que va donar la versió correcta dels fets va ser Denison Olmsted, professor de la Universitat Yale, que un any després dels esdeveniments i amb càlculs derivats de les seves pròpies observacions, va determinar la constel•lació de Lleó (d’aquí el nom de Leònids) com el punt del cel d’on semblaven irradiar els meteors de la tempesta. També va concloure correctament que la pluja provenia d’un núvol de partícules situat fora de l’atmosfera de la terra.

 

Una famosa representació de la tempesta de meteors de 1833, realitzada el 1889.

Una famosa representació de la tempesta de meteors de 1833, realitzada el 1889.