El monstre dels temps remots

 
El monstre dels temps remots (cartell)
 

La pel•lícula nord-americana El monstre dels temps remots (The Beast from 20.000 Fathoms) va ser dirigida per Eugène Lourié l’any 1953. El film va aconseguir ser un bon èxit comercial i amb el pas del temps es va convertir en una cult movie i un clàssic del cinema de ciència-ficció que va contribuir a la gran onada de pel•lícules fantàstiques que posen en escena monstres gegants de la dècada dels anys 50. La bèstia és animada imatge per imatge (una tècnica anomenada stop-motion) pel mag dels efectes especials Ray Harryhausen, el treball del qual és el rei de la funció.

La pel•lícula ens explica com una explosió nuclear a l’àrtic desperta a un enorme dinosaure, tancat en el gel polar durant 100 milions d’anys. Un científic veu a l’animal però ningú no el creu fins que s’entrevista amb un mariner canadenc, el vaixell del qual ha estat atacat per la descomunal bèstia. L’animal es dirigeix al sud seguint la costa atlàntica i destrossa un far de Nova Escòcia. El testimoni del científic i el mariner convencen a un paleontòleg i a l’exèrcit del fet que el monstre existeix realment.

El paleontòleg reconeix en el dinosaure a un Rhedosaurus (un parent dels sauròpodes, un monstre inventat que al film és un gegant carnívor devorador d’homes similar a un llangardaix). Amb un batiscaf el científic s’endinsa a l’oceà, descobreix la bèstia i és devorat per ella. El dinosaure fa la seva aparició als molls de Nova York, es menja a un policia i genera el pànic entre la població. Finalment l’animal és abatut introduir-li al cos un projectil amb material radioactiu.

La pel•lícula s’inspira en el magnífic conte curt de Ray Bradbury La sirena de boira (The foghorn, 1951) en el que un enorme dinosaure sorgit de les profunditats marines visita un far, la sirena de boira del qual reprodueix amb fidelitat el so del festeig sexual de l’espècie a la qual pertany. Els dos guardians d’aquest far aïllat, Johnny i el seu cap McDunn, són testimonis de l’aparició d’aquesta criatura marina. Al disminuir el so de la sirena, Johnny provocarà la còlera del monstre… La promoció de la pel•lícula va jugar amb la notorietat de l’autor i va anunciar un guió “suggerit” per Bradbury.

El monstre dels temps remots (dinosaure)

Però el que de totes totes em sembla una obra mestra és el cartell de la pel•lícula que il•lustra els elements essencials dels relats del tipus “dinosaure contra la societat humana”. L’existència d’un dinosaure congelat implica, de forma immediata, un perill latent per la humanitat i en el cartell assistim al terror, el desastre i l’amenaça d’una bèstia enorme. Els éssers humans estan atrapats pel pànic i cadascun dels personatges és representat en una postura i figura executada amb el mateix nivell de precisió. Les expressions facials són magnífiques. Les persones fugen del dinosaure sota un sinistre cel de color vermell.

El monstre dels temps remots (detall)

L’autobús és tan ben detallat com la gent. El desastre urbà és ben evident, els edificis són destruïts d’una manera força realista. Tones de runa cauen sobre la multitud espantada que fuig del monstre. La gran onada d’aigua que acompanya la bèstia ferotge pot simbolitzar el caràcter natural de l’amenaça, encarnada per l’enorme violència que és capaç de generar el dinosaure. Els atributs bestials del monstre estan representats per la saliva que cau de la seva boca, el ferotge esbufec nasal i la seva temible dentició de carnívor. La sorpresa dels éssers humans per l’existència real del dinosaure és un element addicional per generar el pànic.

La tipografia és tota ella molt encertada i m’agrada que la paraula “beast” tingui escates. El dissenyador del cartell utilitza caixes per delimitar les diferents frases que al mateix temps equilibren la composició. El disseny transmet una certa claustrofòbia al mateix temps que una imatge molt viva i dinàmica.

En resum, i a parer meu, un dels millors cartells cinematogràfics que s’han fet mai.

 
El monstre dels temps remots (tipografia)
 
 
 

Anuncis

Què difícil és ser un déu

Cartell del film
 

Aquesta pel•lícula està basada en el llibre Què difícil és ser un déu, tot un clàssic de la ciència ficció que va ser escrit pels germans Borís i Arkadi Strugatski l’any 1964. Aquesta obra ja va ser portada a la gran pantalla l’any 1989 per en Peter Fleischmann sota el títol El poder d’un déu en el que va ser una superproducció correcta però fallida que els germans Strugatski es van afanyar a repudiar.

El director d’aquesta nova versió, Aleksei German, ja va voler adaptar l’obra al cinema l’any 1968 en un guió que va ser rebutjar en el moment en que es produí la intervenció soviètica a Txecoslovàquia. El projecta va quedar aparcat fins l’any 2000 en que Aleksei German va decidir reprendre’l i convertir-lo en un projecta únic i ambiciós al que va dedicar tretze anys de la seva vida i que malauradament no va poder veure acabat doncs va morir el febrer de 2013 quan estava muntant el film. El muntatge final el va realitzar la seva dona i co-guionista Svetlana Karmalita i el seu fill Aleksei German Jr. que van seguir les detallades instruccions donades pel difunt director.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

El film transcendeix la novel•la en el que és una adaptació molt lliure i personal, però ambdues comparteixen la mateixa base argumental: un grup de científics van ser destinat vint anys enrere a Arkanar, un planeta molt similar a la Terra que està vivint la seva pròpia edat Mitjana. El motiu de la seva presencia al planeta és que algun científic va sospitar que aquesta societat estava a punt d’eclosionar cap el Renaixement i la missió dels científics és documentar aquesta transició. El planeta és governat per alguns nobles cruels i brutals que, amb l’ajuda de fanàtics religiosos, persegueixen sense misericòrdia a tots aquells que saben llegir i escriure. És a dir, maten a tots aquells artistes o científics que podrien canviar la societat fossilitzada en la que viuen.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Un dels integrants d’aquesta missió és Don Rumata que, com els altres científics, té prohibit intervenir en l’evolució natural dels esdeveniments. Rumata es converteix en testimoni impassible i desesperat de les violentes atrocitats que aquesta societat endarrerida i ignorant comet. A ulls de Rumata els habitants del planeta són incompetents i retardats mentals que viuen entre la immundícia i la porqueria. Per això Rumata és un personatge obsessionat en tenir roba neta, en fer servir mocadors blancs i immaculats, en banyar-se de tant en tant, en obligar els seus servents a rentar-se. Per marcar distàncies i reafirmar la seva condició d’humà, no mata mai a ningú. En els seus nombrosos duels només es dedica a tallar orelles, 372 en total. Els habitants del planeta el consideren un déu que toca un rudimentari saxo.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Al planeta sempre hi ha una boira espessa o una pluja persistent i els seus habitants malviuen coberts de fang i porqueria. La sensació de brutícia i misèria és realment fastigosa, real. Davant la càmera van desfilant personatges patètics, grotescos, beguts, esclaus, morts… uns personatges primaris que diuen coses sense sentit, que mengen, vomiten, escupen o caguen.

Pel que fa al film se’n poden fer diferents lectures. El planeta de Rumata és un gulag a la Sibèria soviètica dels anys seixanta del segle passat?, una metàfora de l’eliminació massiva d’intel•lectuals de l’època en que es va escriure la novel•la?, una molt actual reflexió sobre l’avanç del fanatisme religiós a la nostra societat?, un seriós avís sobre la fragilitat de la cultura actual si es deixa en mans de governs controladors i obscurantistes? Sens dubte tot això i més.

No espereu robots, androides, alienígenes, naus espacials, ni efectes especials. La pel•lícula és incòmoda, estranya, un malson inspirat pels quadres d’El Bosco i Pieter Brueghel.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Els seus referents cinematogràfics beuen del mestre Tarkovski. Tècnicament és magnífica, el seu blanc i negre és d’hipnòtica bellesa, els nombrosos plans seqüència elaboradíssims, els primers plans són tancats i produeixen una ferma sensació d’aclaparament a l’espectador, els plans mitjans són igualment claustrofòbics. És un treball de difícil assimilació per part de l’espectador que ficarà a prova la seva paciència (un metratge aparentment excessiu, un ritme lent) i la seva capacitat de patiment (per la brutalitat de les seves imatges i per l’excés d’escatologia que molestarà als mes aprensius)… una cosa és segura, no deixarà indiferent a ningú.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Possiblement estem davant de la millor representació de l’edat mitjana de la història del cinema. Una pel•lícula de culte immediat, una incòmode immersió dins la barbàrie, una experiència sensorial extrema no apte per a tots els paladars… De la nostra mirada depèn que la valorem com l’obra mestre que és i que demana una entrega incondicional, o com un espectacle insofrible que, a estones, també és.
 

 
 
Tit. or.: Trudno byt bogom (Hard to be a God). Any: 2013. Dir.: Aleksei German.
Guió: A. German i Svetlana Karmalita. Dur.: 170 min. País: Rússia.
Actors: Leonid Yarmolnik, Aleksandr Chutko, Yuriy Tsurilo, Evgeniy Gerchakov, Natalia Moteva.
 
 
 
 

The Long Tomorrow

 
Portada de The Long Tomorrow de Norma Editorial
 

Aquest breu còmic que va ser escrit per Dan O’Bannon i il•lustrat per Moebius és considerat com ‘la historieta de 16 planes més influent de la història’ a més de ser una de les primeres històries del que s’ha anomenat ciberpunk.

Jean Giraud, àlies Moebius, va revolucionar el món del denominat novè art a les dècades dels anys 70 i 80 del segle passat. Va ser el fundador de la mítica revista francesa Métal Hurlant on va publicar les seves històries surrealistes de ciència ficció que van marcar als seus lectors i a nombrosos nous creadors.

La història està inspirada directament del cinema i la novel•la negre hardboiled que en aquest cas succeeix en un futur llunyà. Originalment va ser publicada en dos capítols a la revista francesa Métal Hurlant el 1976 i un any després per la revista nord-americana Heavy Metal. El seu argument ens explica com el detectiu privat Pete Club és contractat per una femme fatale per recollir una maleta guardada a una taquilla del metro. Com no pot ser d’altre manera aquest senzill treball es complica i el detectiu acaba immers en una missió per recuperar el petit cervell del President que és cobejat per uns alienígenes arcturians.

 
Vinyeta de The Long Tomorrow
 

En la introducció a l’edició francesa dels contes gràfics en tapa dura de The Long Tomorrow (que també es troba en la edició castellana de Norma Editorial) Moebius va escriure:

Vaig dibuixar The Long Tomorrow el 1975, mentre treballava amb Alejandro Jodorowsky en la adaptació cinematogràfica de Dune. Originalment Douglas Trumbull havia d’encarregar-se dels efectes especials, però no va poder ser. Jodorowsky va contractar a Dan O’Bannon per reemplaçar-lo. Dan va arribar a París. Barbut, vestit amb un estil salvatge, el típic californià post-hippy. El seu veritable treball no havia de començar fins que s’iniciés el rodatge, sobre quelcom tangible, sobre elements materials; Com estàvem encara en l’etapa dels preparatius i conceptes, no hi havia gairebé res a fer i estava avorrit com una ostra. Per matar el temps, va dibuixar. Dan és més conegut com a guionista, però és un excel•lent dibuixant. Si hagués volgut, podria haver estat un artista gràfic professional. Un dia em va mostrar el que estava dibuixant, era el story board de The Long Tomorrow. Una història policial clàssica, però situada en el futur. Em va entusiasmar… la història era molt forta, immediatament vaig pressentir que em permetria jugar gràficament, amb total llibertat, sense artificis convencionals… El vestit de Pete Club, per exemple, era gairebé ridícul, lluny de la gavardina tradicional de Bogart. El mateix succeeix amb la majoria dels elements visuals. Jo vaig seguir escrupolosament la història de Dan. Un dia m’agradaria que poguéssim publicar les dues versions una al costat de l’altra. Com el còmic va complaure a tots, li vaig demanar a Dan una seqüela, però no em va convèncer, era simplement una aventura. No la vaig dibuixar. Desprès del fracàs de Dune, Dan em va cridar per Alien, però aquesta és una altra història.”

Efectivament, quan Dan O’Bannon estava treballant al film Alien va demanar a Moebius que es sumés al projecta. Moebius es va reunir amb el director Ridley Scott (que més tard també el va cridar per treballar a Blade Runner) però després de realitzar alguns dissenys, va declinar l’oferta per que estava treballant en el seu film d’animació The Time Masters. Però, tal i com ha dit el director Ridley Scott en alguna ocasió, la insistència de O’Bannon i la influència de The Long Tomorrow, varen ser crucials en la seva concepció de un “futur llardós, en què els astronautes fumen i es queixen que cobren poc” que podem veure a Alien.

 
Vinyeta de The Long Tomorrow
 

L’èxit d’Alien a les pantalles va decidir a Ridley Scott a continuar col•laborant amb Moebius i O’Bannon i en un primer moment tots tres van voler ressuscitar el projecta de Dune, però Scott es va fer enrere i va decidir ficar en marxa Blade Runner. Quan el director artístic, David Snyder i el dissenyador de producció, David Paull van confessar que no sabien com dissenyar la ciutat de Los Angeles de l’any 2019, Ridley Scott els donar un exemplar de The Long Tomorrow que es va convertir en una referència visual clau de la pel•lícula.

El còmic va inspirar algunes de les imatges visuals de La guerra de les galàxies de George Lucas, de manera que quan la pel•lícula va ser estrenada a París, Lucas va convidar Moebius i altres companys de la revista Métal Hurlant a la première en reconeixement al treball d’aquests artistes que van inspirar la seva obra.

L’escriptor canadenc William Gibson, autor del clàssic de la ciència ficció Neuromàntic, la seva primera obra escrita l’any 1984 i que és considerada el tret de sortida del gènere ciberpunk en literatura, va declarar en varies ocasions que era fan dels còmics Métal Hurlant, Heavy Metal, del treball de Moebius i que clarament l’havien inspirat al escriure Neuromàntic.

 
Vinyeta de The Long Tomorrow
 

Queda clar que per on va passar Dan O’Bannon The Long Tomorrow es convertia en influència, i si no, veieu el film de Paul Verhoeven Desafiament total (Total Recall). Peró la influència més clara la trobem en el film El cinquè element de Luc Besson que és el més semblant a una versió fílmica de The Long Tomorrow. No per casualitat el disseny de producció va estar a càrrec de Moebius (doneu una ullada al vestuari dels protagonistes o als cotxes voladors).

Podria continuar mencionant altres exemples com ara que el film Prometheus de Ridley Scott continua molt influenciat per l’obra de Moebius, o que els dissenys de Matrix van ser realitzats per Geoff Darrow deixeble de Jean Giraud i que els germans Wachowski van ser influïts per l’obra Neuromàntic del mencionat William Gibson… en definitiva, la influència del món creat per O’Bannon i Moebius a The Long Tomorrow sobre el cinema i la literatura creix i no deixarà de créixer anys a venir.

A tots aquells que no l’hàgiu llegit i us faci mandra anar a la biblioteca municipal o comprar-ne un exemplar, aquí el teniu en un interessant muntatge que he trobat per Internet. Gaudiu-lo.

 

 
 
 

El amanecer del planeta de los simios

cartell

Títol original: Dawn of the Planet of the Apes
Any: 2014
Durada: 130 min.
País: Estats Units
Director: Matt Reeves
Guió: Rick Jaffa, Amanda Silver, Mark Bomback
Música: Michael Giacchino
Fotografia: Michael Seresin
Intèrprets: Andy Serkis (César), Jason Clarke (Malcolm), Gary Oldman (Dreyfus), Keri Russell (Ellie), Toby Kebbell (Koba), Kodi Smit-McPhee (Alexander), Enrique Murcià (Kemp), Kirk Acevedo (Carver ), Judy Greer (Cornelia), Doc Shaw (Ash)
Productora: 20th Century Fox / Chernin Entertainment
Gènere: Ciència ficció.

Sinopsi

En aquesta seqüela del film L’origen del planeta dels simis se’ns narra com després del devastador “virus dels simis” que va ser desenvolupat en un laboratori i que gairebé acaba amb la raça humana, un grup de simis liderats per César sobreviu en boscos de les afores de la ciutat de San Francisco. L’única amenaça per al seu desenvolupament el representa un grup d’éssers humans immunes al virus que viuen entre les restes de la ciutat. Els homes necessiten l’energia elèctrica que generarà una presa abandonada situada en territori del campament simi. Cèsar, accedeix a que els humans posin en marxa la maquinària gairebé rovellada de la presa, per mantenir la pau i evitar que esclati una guerra entre les dues comunitats. Les seves bones intencions seran sabotejades per ambdós bàndols que finalment s’enfrontaran per determinar quina de les dues espècies serà la dominant.

Cartell de la pel·lícula

La pel•lícula

Aquesta costosa producció estiuenca pensada com objecta de consum de masses (blockbusters en diuen) neix a partir de la que probablement es la pitjor pel•lícula de la saga primigènia Battle for the Planet of the Apes (1973, Batalla por el planeta de los simios, en el seu títol en castellà).

Tècnicament la pel•lícula és extraordinària, veure com es mouen els micos és gairebé hipnòtic, el millor de la funció. Realment veure els diàlegs entre els simis i el seu llenguatge mímic és sorprenent. Si bé el protagonista del film es Cèsar, el líder del campament simi, interpretat per un Andy Serkis de forma molt convincent i per el qual ja hi ha qui demana un Oscar; el personatge més ben trobat i elaborat és Koba, el ximpanzé que havia estat objecte de proves de laboratori i que té raons suficients per odiar als humans.

El director Matt Reeves es mostra competent amb el material que té entre mans i junt amb el director de fotografía, Michael Seresin aconsegueixen alguns moments de bon cine, o simplement, del que jo entenc com a cine. Un exemple en pot ser la seqüència final on l’humà Malcolm recula cap a l’interior d’una cova quedant primer en penombra i finalment desapareixent a la foscor i que és un resum perfecta del que espera a la raça humana en el futur, que no és recuperar la antiga grandesa sinó deixar pas a la nova raça de primats evolucionats que comencen a controlar el seu entorn per convertir-se en la nova espècie dominant del planeta. Altres bons moments, de gran força expressiva, són alguns dels primers plans dedicats al venjatiu Koba, del rostre del qual emana autèntic odi i aconsegueix realment fer por a l’espectador.

El ximpanzé Koba

El ximpanzé Koba

Els problemes que fan que aquesta no sigui una gran pel•lícula són altres. Per una banda està el guió, fluixet, per caure sovint en els llocs comuns i els tòpics, en ser poc creïble en el seu ecologisme light, en carregar les tintes en l’importància de la família, en voler fer creure que el que succeeix a dos petites comunitats als voltants de San Francisco té validesa mundial, en que uns centenars de micos puguin fer front, en un futur immediat, a un exèrcit que s’acosta en socors dels humans…

Per altre banda està el greu problema de les interpretacions que representa al grup humà. Els personatges humans son plans, no transmeten emoció, com també són planes les seves interpretacions, pràcticament no tenen interès comparats amb els molt més estimulants micos. Es com si haguessin abocat el sac en la creació digital dels simis i haguessin oblidat dotar d’un mínim de motivació o d’ànima als humans. Fins i tot un actor competent, a vegades extraordinari, i de llarga trajectòria com Gary Oldman està desdibuixat i el seu personatge com a líder de la comunitat humana no va gaire més enllà del tòpic.

En resum, no negaré que la pel•lícula és molt entretinguda, tecnològicament extraordinària i que conté alguns moments perdurables a la memòria de l’espectador, però no és bon cinema malgrat que ho intenta (cosa que amb els temps cinematogràfics que corren, i més sabent que aquest producte està destinat al gran públic, és d’agrair).