Moisès de Creta

 

Mapa venecià de l'illa de  Creta.

Mapa venecià de l’illa de Creta.


 
El Moisès de Creta va ser un profeta apocalíptic jueu del segle V que va saber explotar la credulitat i l’esperança del poble jueu vers la vinguda d’un messies. L’esperança d’aquesta arribada estava fonamentada en la creença estesa entre el poble del fet que el Messies arribaria al jubileu 805 (aproximadament entre els anys 440-470) que es desprenia de certes interpretacions del Talmud (Sand. 97b, i Ab. Zarah 9b).

I és en aquesta època quan apareix aquest autoproclamat Moisès a l’illa de Creta per afirmar que conduirà al poble jueu a la terra promesa a través del mar Mediterrani. Un mar que havia d’obrir-se a requeriment del profeta.

Hi ha dues fonts que ens narren aquest episodi.

La primera és la relatada per l’orador, advocat i escriptor religiós grec Sòcrates Escolàstic (també conegut com a Sòcrates de Constantinoble), autor d’una Història eclesiàstica. Aquesta obra va ser completada aproximadament cap a l’any 439, però amb certesa abans de l’any 450.

La segona és la narrada per Joan de Nikiû (una localitat situada en el delta del Nil) que va ser nomenat administrador general dels monestirs de l’alt Egipte l’any 696. Joan de Nikiû va escriure una crònica que comprèn des d’Adam i Eva fins a la conquesta musulmana d’Egipte i inclou detalls històrics importants no coneguts per cap altra font.

Seguidament us presento les traduccions que he realitzat d’un i altre.

Episodi narrat per Sòcrates Escolàstic a la seva obra Història eclesiàstica (Llibre VII, 38):

En aquest període un gran nombre de jueus que habitaven a Creta es van convertir al cristianisme, a causa de les següents desastroses circumstàncies. Un cert impostor jueu va tenir la imprudència d’afirmar que era Moisès i que havia estat enviat des del cel per dirigir els jueus que habitaven aquesta illa i conduir-los a través del mar. Perquè va dir que ell era la mateixa persona que anteriorment havia liderat i conduït els israelites pel mar Roig. Durant tot un any va deambular per les diverses ciutats de l’illa i va convèncer els jueus a confiar en el que ell assegurava. A més, els va proposar renunciar als seus diners i altres béns, comprometent-se a guiar-los a través d’un mar sec a la terra promesa. Il•lusionats per aquestes expectatives, van descuidar negocis de tota mena, menyspreant el que posseïen, i permetent agafar a qualsevol el que volgués prendre. Quan el dia de la sortida designat per aquest farsant va arribar, ell mateix va prendre la iniciativa, i tots, seguits amb les seves dones i fills, van avançar fins que van arribar a un promontori que sobresortia del mar, des del qual els va ordenar que s’hi tiressin de cap.

Aquells que van arribar primer al precipici ho van fer, i es van matar immediatament, una part d’ells es van esmicolar a trossos contra les roques, i altres es van ofegar a les aigües. I més n’haurien mort, de no ser per alguns pescadors i mercaders cristians que providencialment estaven presents. Aquestes persones van extreure i salvar alguns que estaven gairebé ofegats, els quals, llavors, en la seva perillosa situació, es van fer conscients de la bogeria de la seva conducta. La resta van impedir que es tiressin explicant-los el destí dels que havien fet el primer salt.

Quan, finalment, els jueus van percebre de quina forma tan temerària havien estat enganyats, van culpar a la seva pròpia credulitat indiscreta i van intentar buscar al pseudo-Moisès per matar-lo. Però van ser incapaços d’agafar-lo, perquè va desaparèixer sobtadament, el que va induir la creença general que era un dimoni maligne que havia assumit una forma humana per a la destrucció de la seva nació en aquest lloc. Com a conseqüència d’aquesta experiència, molts dels jueus de Creta, en aquell moment, van abandonar el judaisme i s’adheriren a la fe cristiana.

Edició francesa de la Història Eclesiàstica de Sòcrates de Constantinoble.

Edició francesa de la Història Eclesiàstica de Sòcrates de Constantinoble.

I aquesta és la descripció dels fets narrats al capítol LXXXVI de la Crònica per en Joan de Nikiû:

Capítol LXXXVI. 1. I va haver un jueu anomenat Fiskis que, en la seva pròpia persona, exercia el paper d’impostor, dient: “Sóc Moisès, cap dels profetes; he estat enviat del cel per Déu. 2. He vingut a conduir els jueus que habiten en aquesta illa a través del mar, i jo us establiré a la terra promesa”. 3. I d’aquesta manera, els va dur per mal camí i els va dir: “Jo sóc el qui va lliurar els vostres pares de la mà del Faraó quan eren esclaus dels egipcis”. 4. Va dedicar tot un any a recórrer Creta proclamant aquest esdeveniment i portant totes les ciutats i pobles pel mal camí. 5. Els va convèncer d’abandonar les seves indústries i menysprear els seus béns i possessions. I així van dissipar tot el que tenien. 6. I quan el dia que havia fixat per liderar-los es va acostar, els va ordenar que vinguessin amb les seves dones i els seus fills, que el seguissin a la costa i que es llancessin al mar. I molts van morir, alguns degut a la caiguda i d’altres van ser engolits a la profunditat del mar. 7. Però Déu, que estima a la humanitat, va tenir compassió de les seves criatures i els va salvar perquè no tots morissin d’aquest cruel destí. 8. I molts cristians que estaven presents en aquell lloc i moment per veure (el que passaria) en van salvar un gran nombre d’ofegar-se al mar. La resta que no s’havia llançat al mar es van salvar gràcies a això. 9. I quan van veure que el fals profeta havia mort ofegat al mar, van reconèixer que aquell era un impostor i immediatament van abandonar la seva creença errònia. 10. D’aquesta manera, molts jueus es van dirigir cap a nostre Senyor Jesucrist, van rebre la llum del baptisme i van creure en nostre Senyor Jesucrist. 11. (Aquest esdeveniment va tenir lloc) en temps del devot emperador Teodosi el Jove i d’Àtic, patriarca de la gran ciutat de Constantinoble.

Crònica de Joan, Bisbe de Nikiû en edició anglesa.

Crònica de Joan, Bisbe de Nikiû en edició anglesa.

Com podem veure les diferències entre els dos texts són mínimes, però no deixa de ser curiós que el text més allunyat a la data dels fets ens doni el nom del fals profeta, Fiskis, mentre que la font més propera als fets en desconegui el nom. També és curiós que en la primera font Sòcrates de Constantinoble ens digui que aquest Moisès va desaparèixer, és a dir, va fugir immediatament després dels fets, mentre que la Crònica de Joan de Nikiû afirma que va morir al mar.

 
Bibliografia i enllaços:

Moisès de Creta. Article de la Wikipedia (en anglès).

Pseudo-Messies. Enciclopèdia jueva, 1906. Article al web Jewish Encyclopedia (en anglès).

Sòcrates Escolàstic, Història Eclesiàstica Text PDF en anglès del qual he realitzat la traducció al català.

John, Bishop of Nikiu: Chronicle. London, 1916 (en anglès) D’on he extret el text traduit al català: Capítol LXXXVI, 1-11.

 
 
 
 

Anuncis

Wulfstan d’Hedeby

 

Mapa de la Dinamarca vikinga

La Dinamarca vikinga

Wulfstan d’Hedeby va ser un comerciant i viatger de finals del segle IX. Les cites i notes sobre els seus viatges van ser incloses en la traducció de l’obra Historiae Adversus Paganos de Paulus Orosius realitzada per Alfred el Gran, rei del regne anglosaxó de Wessex a les darreries del segle IX.

Làmina d'un còdex de Pau Orosi del segle VI conservat a la Biblioteca Laurenziana de Florència.

Làmina d’un còdex de Pau Orosi del segle VI conservat a la Biblioteca Laurenziana de Florència.

Alguns autors pensen que Wulfstan era anglosaxó, i és possible que fos un comerciant anglès que, a diferència dels seus compatriotes, no només viatjava a Hedeby, sinó també s’atrevís a anar més a l’est. La ciutat d’Hedeby (que visitarà prop de noranta anys més tard el també viatger Ibrahim ibn Ya’qub al-Turtuixí), era el principal enclavament comercial escandinau de l’època (actualment emplaçada al nord d’Alemanya). D’altra banda, altres autors pensen que també és possible que fos de Dinamarca (de la mateixa ciutat d’Hedeby), i que el nom de Wulfstan sigui el resultat de l’adaptació del seu nom a l’anglosaxó. Aquests autors pensen que en un dels seus viatges a Anglaterra va narrar la seva història al rei Alfred.

El rei Alfred el Gran d'Anglaterra en un vitrall de la catedral de Bristol.

El rei Alfred el Gran d’Anglaterra en un vitrall de la catedral de Bristol.

Segons la seva història, Wulfstan es va embarcar a Hedeby i va navegar al centre comercial de Truso al voltant de l’any 880.

La localització exacta de Truso va ser una incògnita durant molts anys, però actualment sembla localitzada a pocs kilòmetres al sud d’Elblag, ciutat del nord de Polònia, a la vora del riu Elbląg, que desemboca en la Llacuna del Vístula, una entrada del Mar Bàltic. Truso va ser un important centre comercial del Bàltic a causa de la seva ubicació entre les tribus prussianes, eslaves i el mar. Segons les dades arqueològiques, la ciutat va tenir un gran port i gaudia d’una gran activitat artesanal i comercial.

Wulfstan va mantenir nombroses trobades amb els danesos, i es creu que va ser el primer a utilitzar la paraula Dinamarca en els seus escrits.

Segons Karl Bauman, Wulfstan no només va visitar Truso i la península de Sambia (situada en la costa sud-oriental del Mar Bàltic) sinó que hi hauria fet una llarga estada. Segons Bauman, Wulfstan hauria après els hàbits i costums dels seus amfitrions dels quals hauria conservat un excel•lent record.

Reconstrucció gràfica de la ciutat comercial d'Hedeby.

Reconstrucció gràfica de la ciutat comercial d’Hedeby. (Foto: Les raids des vikings)

Tot seguit presento la traducció que he realitzat d’aquest viatge de Wulfstan recollit i escrit, molt probablement, pel rei Alfred:

Wulfstan va dir que anava des d’Hedeby a Truso en set dies i set nits navegant sempre amb la vela desplegada. Weonodland (la terra dels vends) estava a la seva dreta (és a dir, a estribord), i Langland, Laeland, Falster i Sconey, a l’esquerra, tota la terra que està subjecta a Dinamarca. Més enllà, a la nostra esquerra (a bavor) teníem la terra dels borgonyons, que tenen el seu propi rei. Llavors, després de la terra dels borgonyons, teníem a la nostra esquerra les terres que s’han anomenat des de l’època més primerenca Blekingey, i Meore, i Eowland, i Gotland, tot el territori que pertany als suions; i Weonodland estava tot el camí a la nostra dreta, fins a la desembocadura del Vístula. El Vístula és un riu molt gran, i prop d’ell es troben Witland i Weonodland. Witland pertany a la gent d’Eastland (els estonians); el Vístula flueix des de Weonodland, que després es desfà a Estmere (Estònia). Aquest llac, anomenat Estem, té unes quinze milles d’ample. Ve després el (riu) Ilfing (Elbing) a l’est (del Vístula) cap a Estmere, el llac a la vora del qual es troba Truso. Aquests dos rius desemboquen junts a Estmere, l’Ilfing a l’est d’Eastland, i el Vístula al sud de Weonodland. A continuació, el Vistula pren el nom a l’Ilfing i flueix al llac per l’oest i el nord, fins a arribar al mar en el punt conegut amb el nom de desembocadura del Vístula. Aquest país anomenat Eastland (Estònia) és molt extens, i hi ha moltes ciutats, i a cadascuna hi ha un rei. Hi ha una gran quantitat de mel i peix; i fins i tot el rei i els homes més rics beuen llet d’euga, mentre que els pobres i els esclaus beuen aiguamel. Hi ha constants guerres entre les diferents tribus d’aquesta nació. Els estonians no beuen cervesa, però tenen aiguamel en abundància.

Mapa amb els territoris mencionats per Wulfstan en el seu relat.

Mapa amb els territoris mencionats per Wulfstan en el seu relat.

Entre els estonians hi ha el costum que quan algú mor, el cadàver es deixa sense incinerar en companyia d’amics i familiars durant almenys un mes, de vegades dos; i els cossos dels reis i els homes il•lustres, segons la seva riquesa respectiva, es troben de vegades fins i tot durant mig any al sòl de la casa i durant aquest temps el joc i la beguda es perllonguen fins al dia que el cos és incinerat. Després, quan es trasllada el difunt a la pila funerària, es reparteixen els béns del mort que resten després d’aquestes festes de beguda i jocs, i es divideix en cinc o sis munts; de vegades en més, d’acord amb la proporció del que val la pena (la quantia). Aquests munts estan disposats de manera que el muntatge més gran ha de ser aproximadament a una milla de distància de la ciutat i, per tant, a poc a poc, la més petita a intervals inferiors, fins que tota la riquesa es divideix, de manera que la part més petita és la més propera a la ciutat on descansa el cos del difunt.

Aleshores es convoca a tots aquells que tenen els cavalls més ràpids del país a una prova d’habilitat, en un lloc que dista cinc o sis milles d’aquests munts; i tots fan una carrera cap als béns repartits del difunt. A continuació, l’home que té el cavall més ràpid es queda amb el primer i més gran munt, i així, cadascun després d’un altre, fins que s’apoderen de tots els béns. Procuren, però, que el munt més petit a prendre sigui el que està més proper al poble; i després tothom s’allunya amb la part dels béns aconseguida que es queden per a ells. A causa d’aquest costum, els cavalls a aquest país són molt estimats. Quan la riquesa del difunt s’ha esgotat d’aquesta forma, treuen el cadàver de la casa i el cremen, juntament amb les seves armes i roba; i generalment utilitzen la major part de la riquesa del difunt desaprofitant-la durant el llarg període de la seva estesa al terra de la casa i el que posen a la vora del camí on els forasters passen i prenen.

També és un costum establert entre els estonians que els cossos morts de qualsevol tribu o família han de ser incinerats, i si algú troba un sol os sense consumir, són multats amb una quantitat considerable. Aquests estonians també tenen el poder de produir fred artificial; i per això és que el cos mort està tant temps a sobre el terra sense podrir-se, perquè deixen actuar el fred sobre el cos; i, tot i que un home tiri un parell de gots plens de cervesa o d’aigua, calculen que quedarà completament congelat; i això és igual a l’estiu que a l’hivern.

 

Dibuix que reconstrueix l'assentament de Truso (Fig. A. Szwemiński)

Dibuix que reconstrueix l’assentament de Truso (Fig. A. Szwemiński)


 
Bibliografia i enllaços:

Baumann, Karl; Die Prussen. Ein sympathisches Volk zwischen Weichsel und Memel Ed. Rautenberg, 1991 (en alemany).

Wulfstan de Hedeby. Article de la Wikipedia. (Consultat el 31-1-2018)

Les cròniques de Wulfstan. Text complet en anglès utilitzat per aquesta traducció al català extret de Project Gutemberg.
 

Vista general de la reconstrucció vikinga d'Hedeby a l'actualidat.

Vista general de la reconstrucció vikinga d’Hedeby a l’actualidat.


 
 
 

Els quatre rius del Paradís

 

Adam i Eva al Paradís representats a la Crònica de Núremberg. Es pot apreciar els quatre rius que surten per la porta del Paradís.

Adam i Eva al Paradís representats a la Crònica de Núremberg. Es pot apreciar els quatre rius que surten per la porta del Jardí.


 

En la descripció bíblica del jardí de l’Edèn que està en el Gènesi es parla d’un riu que rega el jardí i que es divideix en quatre braços. Extrec de la Bíblia Catalana Interconfessional (BCI) el fragment que esmento (Gènesi 2, 10-14):

De l’Edèn naixia un riu que regava el jardí, i des d’allà se separava en quatre braços: el primer es diu Fison, i recorre tot el país d’Havilà, on hi ha or, i l’or d’aquest país és molt fi; també s’hi troben la resina olorosa de bdel•li i la pedra d’ònix. El segon riu es diu Guihon, i recorre tot el país de Cuix. El tercer riu és el Tigris, que passa per la part oriental d’Assíria, i el quart és l’Eufrates.”

El text de la Bíblia no en diu res més.

 

Cúpula de la Capella Palatina d'Aquisgrà decorats amb mosaics realitzats per l'artesà Antoni Salviati de Venècia on es poden llegir els noms dels quatre rius que naixien en el Jardí de l'Edèn.

Cúpula de la Capella Palatina d’Aquisgrà decorats amb mosaics realitzats per l’artesà Antoni Salviati de Venècia on es poden llegir els noms dels quatre rius que naixien en el Jardí de l’Edèn.


 

Un més que probable origen del jardí de l’Edèn podria ser el mite mesopotàmic del paradís que s’anomenà ‘Enki i Ninhursag’, poema mític semblant al relat bíblic i molt més antic. En aquest poema s’explica com el déu Enki va cedir una costella per crear a la deessa Ninti. Igualment en la mitologia sumèria, en una tauleta cuneïforme trobada en Nippur es parla d’una terra pura i brillant que no coneixia la malaltia ni la mort. En aquest pacífic regne el rei de les aigües, Enki, feia que l’aigua dolça permetés créixer un frondós jardí en el qual el déu Enki va crear als éssers humans. Aquest era un lloc on l’home podia viure sense por als animals i sense terror; però posteriorment Enki va descobrir que els humans tenien un comportament inadequat, i per això els va expulsar d’aquest paradís.

També al poema babilònic que narra l’origen del món, l’Enuma Elix, s’esmenta que el món va ser creat en 7 dies, i que va començar amb un jardí; sent el món creat per Tiamat (una deessa babilònica amb forma de serp gegant).

 

Il-lustració a les Col.leccions de sermons del monjo Johannes de Kokkinobaphos a la Mare de Déu. Escena: el Paradís amb els quatre rius i la porta d'accés al Jardí. Pergamí del segle XII conservat a la Bibliothèque Nationale de París.

Il-lustració a les Col.leccions de sermons del monjo Johannes de Kokkinobaphos a la Mare de Déu. Escena: el Paradís amb els quatre rius i la porta d’accés al Jardí. Pergamí del segle XII conservat a la Bibliothèque Nationale de París.


 

Però tornem al Gènesi.

La situació del jardí és llegendària, malgrat la referència a dos rius asiàtics reals (el Tigris i l’Eufrates). Això no ha impedit que al llarg de la història es provés de trobar-ne la localització. Així, s’ha apuntat que seria a Armènia, Mesopotàmia o Jerusalem. Per a l’historiador jueu Flavi Josep el Fison i el Guihon són els rius Ganges i Nil i així ho escriu al seu llibre ‘Antiguitats judaiques’ (Llibre 1, capítol 1, secció 3). La situació d’aquests dos rius ha estat font de controvèrsies des de l’antiguitat i va confondre durant molt temps als estudiosos. Fins i tot avui dia l’arqueòleg i professor Juris Zariņš, de la Universitat de l’estat del Sud-oest de Missouri, creu que un riu avui anomenat Karun, que neix a l’Iran i flueix cap al Golf Pèrsic, és el Guihon i que el uadi Al-Batin, un llit sec al desert d’Aràbia Saudita va contenir en el seu temps les aigües del Fison. Segons aquest professor, l’Edèn estava situat a la confluència dels quatre rius a la regió del Golf Pèrsic.

 

Mosaic a l'absis de la basílica de San Vitale, Ravenna, Itàlia. Construït 547. A.D. Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Sobre el mosaic del costat esquerre: Sant Vitalis, arcàngel, Jesucrist, segon arcàngel i bisbe de Ravenna Ecclesius. Als peus de Jesucrist els quatre rius del Paradís. (Foto de Petar Milošević)

Mosaic a l’absis de la basílica de San Vitale, Ravenna, Itàlia. Construït 547. A.D. Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Sobre el mosaic del costat esquerre: Sant Vitalis, arcàngel, Jesucrist, segon arcàngel i bisbe de Ravenna Ecclesius. Als peus de Jesucrist els quatre rius del Paradís. (Foto de Petar Milošević)


 

El Gènesi també es refereix a la terra de Cuix, que ha estat traduïda o interpretada com a Etiòpia, però els especialistes del tema pensen que en realitat no és Cuix sinó Cossaea, un nom grec per a la terra dels Cassites que es troben al nord d’Elam, immediatament a l’est de l’antiga Babilònia i que, a diferència d’Etiòpia, forma part de la regió.

La difusió iconogràfica del paràgraf del Gènesi esmentat a l’inici de l’article comença a l’època paleocristiana i arriba fins a l’edat Mitjana. Malgrat que les Escriptures no en donen cap referència, els rius es representen fluint cap als quatre punts cardinals i les representacions medievals estan inspirades en les divinitats gregues i romanes. Els artistes, com que desconeixien com distingir els diferents rius, van optar per ficar a les pintures el nom de cadascun d’ells i la seva corresponent personificació.

 

Els quatre rius de l'Edèn personificats a l'esglèsia de San Pietro al Monte (Civate, Lombardia).

Els quatre rius de l’Edèn personificats a l’esglèsia de San Pietro al Monte (Civate, Lombardia). A l’esquerra l’Eufrates, a dalt el Tigris, a la dreta el Fison i a sota el Guihon.

 

Bibliografia i enllaços:

Giorgi, Rosa; Angeles i demonios. Los diccionarios del Arte. Ed. Mondadori Electa (2004).

Jardí de l’Edèn. Article de la Viquipèdia (en català).

Edén. Article de la Wikipedia (en castellà).

Garden of Eden. Article de la Wikipedia (en anglès).
 
 

Els quatre rius del Paradís, fragment del Jardí de les Delícies de Hieronymus Bosch.

Els quatre rius del Paradís, fragment del Jardí de les Delícies de Hieronymus Bosch.