Moisès de Creta

 

Mapa venecià de l'illa de  Creta.

Mapa venecià de l’illa de Creta.


 
El Moisès de Creta va ser un profeta apocalíptic jueu del segle V que va saber explotar la credulitat i l’esperança del poble jueu vers la vinguda d’un messies. L’esperança d’aquesta arribada estava fonamentada en la creença estesa entre el poble del fet que el Messies arribaria al jubileu 805 (aproximadament entre els anys 440-470) que es desprenia de certes interpretacions del Talmud (Sand. 97b, i Ab. Zarah 9b).

I és en aquesta època quan apareix aquest autoproclamat Moisès a l’illa de Creta per afirmar que conduirà al poble jueu a la terra promesa a través del mar Mediterrani. Un mar que havia d’obrir-se a requeriment del profeta.

Hi ha dues fonts que ens narren aquest episodi.

La primera és la relatada per l’orador, advocat i escriptor religiós grec Sòcrates Escolàstic (també conegut com a Sòcrates de Constantinoble), autor d’una Història eclesiàstica. Aquesta obra va ser completada aproximadament cap a l’any 439, però amb certesa abans de l’any 450.

La segona és la narrada per Joan de Nikiû (una localitat situada en el delta del Nil) que va ser nomenat administrador general dels monestirs de l’alt Egipte l’any 696. Joan de Nikiû va escriure una crònica que comprèn des d’Adam i Eva fins a la conquesta musulmana d’Egipte i inclou detalls històrics importants no coneguts per cap altra font.

Seguidament us presento les traduccions que he realitzat d’un i altre.

Episodi narrat per Sòcrates Escolàstic a la seva obra Història eclesiàstica (Llibre VII, 38):

En aquest període un gran nombre de jueus que habitaven a Creta es van convertir al cristianisme, a causa de les següents desastroses circumstàncies. Un cert impostor jueu va tenir la imprudència d’afirmar que era Moisès i que havia estat enviat des del cel per dirigir els jueus que habitaven aquesta illa i conduir-los a través del mar. Perquè va dir que ell era la mateixa persona que anteriorment havia liderat i conduït els israelites pel mar Roig. Durant tot un any va deambular per les diverses ciutats de l’illa i va convèncer els jueus a confiar en el que ell assegurava. A més, els va proposar renunciar als seus diners i altres béns, comprometent-se a guiar-los a través d’un mar sec a la terra promesa. Il•lusionats per aquestes expectatives, van descuidar negocis de tota mena, menyspreant el que posseïen, i permetent agafar a qualsevol el que volgués prendre. Quan el dia de la sortida designat per aquest farsant va arribar, ell mateix va prendre la iniciativa, i tots, seguits amb les seves dones i fills, van avançar fins que van arribar a un promontori que sobresortia del mar, des del qual els va ordenar que s’hi tiressin de cap.

Aquells que van arribar primer al precipici ho van fer, i es van matar immediatament, una part d’ells es van esmicolar a trossos contra les roques, i altres es van ofegar a les aigües. I més n’haurien mort, de no ser per alguns pescadors i mercaders cristians que providencialment estaven presents. Aquestes persones van extreure i salvar alguns que estaven gairebé ofegats, els quals, llavors, en la seva perillosa situació, es van fer conscients de la bogeria de la seva conducta. La resta van impedir que es tiressin explicant-los el destí dels que havien fet el primer salt.

Quan, finalment, els jueus van percebre de quina forma tan temerària havien estat enganyats, van culpar a la seva pròpia credulitat indiscreta i van intentar buscar al pseudo-Moisès per matar-lo. Però van ser incapaços d’agafar-lo, perquè va desaparèixer sobtadament, el que va induir la creença general que era un dimoni maligne que havia assumit una forma humana per a la destrucció de la seva nació en aquest lloc. Com a conseqüència d’aquesta experiència, molts dels jueus de Creta, en aquell moment, van abandonar el judaisme i s’adheriren a la fe cristiana.

Edició francesa de la Història Eclesiàstica de Sòcrates de Constantinoble.

Edició francesa de la Història Eclesiàstica de Sòcrates de Constantinoble.

I aquesta és la descripció dels fets narrats al capítol LXXXVI de la Crònica per en Joan de Nikiû:

Capítol LXXXVI. 1. I va haver un jueu anomenat Fiskis que, en la seva pròpia persona, exercia el paper d’impostor, dient: “Sóc Moisès, cap dels profetes; he estat enviat del cel per Déu. 2. He vingut a conduir els jueus que habiten en aquesta illa a través del mar, i jo us establiré a la terra promesa”. 3. I d’aquesta manera, els va dur per mal camí i els va dir: “Jo sóc el qui va lliurar els vostres pares de la mà del Faraó quan eren esclaus dels egipcis”. 4. Va dedicar tot un any a recórrer Creta proclamant aquest esdeveniment i portant totes les ciutats i pobles pel mal camí. 5. Els va convèncer d’abandonar les seves indústries i menysprear els seus béns i possessions. I així van dissipar tot el que tenien. 6. I quan el dia que havia fixat per liderar-los es va acostar, els va ordenar que vinguessin amb les seves dones i els seus fills, que el seguissin a la costa i que es llancessin al mar. I molts van morir, alguns degut a la caiguda i d’altres van ser engolits a la profunditat del mar. 7. Però Déu, que estima a la humanitat, va tenir compassió de les seves criatures i els va salvar perquè no tots morissin d’aquest cruel destí. 8. I molts cristians que estaven presents en aquell lloc i moment per veure (el que passaria) en van salvar un gran nombre d’ofegar-se al mar. La resta que no s’havia llançat al mar es van salvar gràcies a això. 9. I quan van veure que el fals profeta havia mort ofegat al mar, van reconèixer que aquell era un impostor i immediatament van abandonar la seva creença errònia. 10. D’aquesta manera, molts jueus es van dirigir cap a nostre Senyor Jesucrist, van rebre la llum del baptisme i van creure en nostre Senyor Jesucrist. 11. (Aquest esdeveniment va tenir lloc) en temps del devot emperador Teodosi el Jove i d’Àtic, patriarca de la gran ciutat de Constantinoble.

Crònica de Joan, Bisbe de Nikiû en edició anglesa.

Crònica de Joan, Bisbe de Nikiû en edició anglesa.

Com podem veure les diferències entre els dos texts són mínimes, però no deixa de ser curiós que el text més allunyat a la data dels fets ens doni el nom del fals profeta, Fiskis, mentre que la font més propera als fets en desconegui el nom. També és curiós que en la primera font Sòcrates de Constantinoble ens digui que aquest Moisès va desaparèixer, és a dir, va fugir immediatament després dels fets, mentre que la Crònica de Joan de Nikiû afirma que va morir al mar.

 
Bibliografia i enllaços:

Moisès de Creta. Article de la Wikipedia (en anglès).

Pseudo-Messies. Enciclopèdia jueva, 1906. Article al web Jewish Encyclopedia (en anglès).

Sòcrates Escolàstic, Història Eclesiàstica Text PDF en anglès del qual he realitzat la traducció al català.

John, Bishop of Nikiu: Chronicle. London, 1916 (en anglès) D’on he extret el text traduit al català: Capítol LXXXVI, 1-11.

 
 
 
 

Anuncis

Wulfstan d’Hedeby

 

Mapa de la Dinamarca vikinga

La Dinamarca vikinga

Wulfstan d’Hedeby va ser un comerciant i viatger de finals del segle IX. Les cites i notes sobre els seus viatges van ser incloses en la traducció de l’obra Historiae Adversus Paganos de Paulus Orosius realitzada per Alfred el Gran, rei del regne anglosaxó de Wessex a les darreries del segle IX.

Làmina d'un còdex de Pau Orosi del segle VI conservat a la Biblioteca Laurenziana de Florència.

Làmina d’un còdex de Pau Orosi del segle VI conservat a la Biblioteca Laurenziana de Florència.

Alguns autors pensen que Wulfstan era anglosaxó, i és possible que fos un comerciant anglès que, a diferència dels seus compatriotes, no només viatjava a Hedeby, sinó també s’atrevís a anar més a l’est. La ciutat d’Hedeby (que visitarà prop de noranta anys més tard el també viatger Ibrahim ibn Ya’qub al-Turtuixí), era el principal enclavament comercial escandinau de l’època (actualment emplaçada al nord d’Alemanya). D’altra banda, altres autors pensen que també és possible que fos de Dinamarca (de la mateixa ciutat d’Hedeby), i que el nom de Wulfstan sigui el resultat de l’adaptació del seu nom a l’anglosaxó. Aquests autors pensen que en un dels seus viatges a Anglaterra va narrar la seva història al rei Alfred.

El rei Alfred el Gran d'Anglaterra en un vitrall de la catedral de Bristol.

El rei Alfred el Gran d’Anglaterra en un vitrall de la catedral de Bristol.

Segons la seva història, Wulfstan es va embarcar a Hedeby i va navegar al centre comercial de Truso al voltant de l’any 880.

La localització exacta de Truso va ser una incògnita durant molts anys, però actualment sembla localitzada a pocs kilòmetres al sud d’Elblag, ciutat del nord de Polònia, a la vora del riu Elbląg, que desemboca en la Llacuna del Vístula, una entrada del Mar Bàltic. Truso va ser un important centre comercial del Bàltic a causa de la seva ubicació entre les tribus prussianes, eslaves i el mar. Segons les dades arqueològiques, la ciutat va tenir un gran port i gaudia d’una gran activitat artesanal i comercial.

Wulfstan va mantenir nombroses trobades amb els danesos, i es creu que va ser el primer a utilitzar la paraula Dinamarca en els seus escrits.

Segons Karl Bauman, Wulfstan no només va visitar Truso i la península de Sambia (situada en la costa sud-oriental del Mar Bàltic) sinó que hi hauria fet una llarga estada. Segons Bauman, Wulfstan hauria après els hàbits i costums dels seus amfitrions dels quals hauria conservat un excel•lent record.

Reconstrucció gràfica de la ciutat comercial d'Hedeby.

Reconstrucció gràfica de la ciutat comercial d’Hedeby. (Foto: Les raids des vikings)

Tot seguit presento la traducció que he realitzat d’aquest viatge de Wulfstan recollit i escrit, molt probablement, pel rei Alfred:

Wulfstan va dir que anava des d’Hedeby a Truso en set dies i set nits navegant sempre amb la vela desplegada. Weonodland (la terra dels vends) estava a la seva dreta (és a dir, a estribord), i Langland, Laeland, Falster i Sconey, a l’esquerra, tota la terra que està subjecta a Dinamarca. Més enllà, a la nostra esquerra (a bavor) teníem la terra dels borgonyons, que tenen el seu propi rei. Llavors, després de la terra dels borgonyons, teníem a la nostra esquerra les terres que s’han anomenat des de l’època més primerenca Blekingey, i Meore, i Eowland, i Gotland, tot el territori que pertany als suions; i Weonodland estava tot el camí a la nostra dreta, fins a la desembocadura del Vístula. El Vístula és un riu molt gran, i prop d’ell es troben Witland i Weonodland. Witland pertany a la gent d’Eastland (els estonians); el Vístula flueix des de Weonodland, que després es desfà a Estmere (Estònia). Aquest llac, anomenat Estem, té unes quinze milles d’ample. Ve després el (riu) Ilfing (Elbing) a l’est (del Vístula) cap a Estmere, el llac a la vora del qual es troba Truso. Aquests dos rius desemboquen junts a Estmere, l’Ilfing a l’est d’Eastland, i el Vístula al sud de Weonodland. A continuació, el Vistula pren el nom a l’Ilfing i flueix al llac per l’oest i el nord, fins a arribar al mar en el punt conegut amb el nom de desembocadura del Vístula. Aquest país anomenat Eastland (Estònia) és molt extens, i hi ha moltes ciutats, i a cadascuna hi ha un rei. Hi ha una gran quantitat de mel i peix; i fins i tot el rei i els homes més rics beuen llet d’euga, mentre que els pobres i els esclaus beuen aiguamel. Hi ha constants guerres entre les diferents tribus d’aquesta nació. Els estonians no beuen cervesa, però tenen aiguamel en abundància.

Mapa amb els territoris mencionats per Wulfstan en el seu relat.

Mapa amb els territoris mencionats per Wulfstan en el seu relat.

Entre els estonians hi ha el costum que quan algú mor, el cadàver es deixa sense incinerar en companyia d’amics i familiars durant almenys un mes, de vegades dos; i els cossos dels reis i els homes il•lustres, segons la seva riquesa respectiva, es troben de vegades fins i tot durant mig any al sòl de la casa i durant aquest temps el joc i la beguda es perllonguen fins al dia que el cos és incinerat. Després, quan es trasllada el difunt a la pila funerària, es reparteixen els béns del mort que resten després d’aquestes festes de beguda i jocs, i es divideix en cinc o sis munts; de vegades en més, d’acord amb la proporció del que val la pena (la quantia). Aquests munts estan disposats de manera que el muntatge més gran ha de ser aproximadament a una milla de distància de la ciutat i, per tant, a poc a poc, la més petita a intervals inferiors, fins que tota la riquesa es divideix, de manera que la part més petita és la més propera a la ciutat on descansa el cos del difunt.

Aleshores es convoca a tots aquells que tenen els cavalls més ràpids del país a una prova d’habilitat, en un lloc que dista cinc o sis milles d’aquests munts; i tots fan una carrera cap als béns repartits del difunt. A continuació, l’home que té el cavall més ràpid es queda amb el primer i més gran munt, i així, cadascun després d’un altre, fins que s’apoderen de tots els béns. Procuren, però, que el munt més petit a prendre sigui el que està més proper al poble; i després tothom s’allunya amb la part dels béns aconseguida que es queden per a ells. A causa d’aquest costum, els cavalls a aquest país són molt estimats. Quan la riquesa del difunt s’ha esgotat d’aquesta forma, treuen el cadàver de la casa i el cremen, juntament amb les seves armes i roba; i generalment utilitzen la major part de la riquesa del difunt desaprofitant-la durant el llarg període de la seva estesa al terra de la casa i el que posen a la vora del camí on els forasters passen i prenen.

També és un costum establert entre els estonians que els cossos morts de qualsevol tribu o família han de ser incinerats, i si algú troba un sol os sense consumir, són multats amb una quantitat considerable. Aquests estonians també tenen el poder de produir fred artificial; i per això és que el cos mort està tant temps a sobre el terra sense podrir-se, perquè deixen actuar el fred sobre el cos; i, tot i que un home tiri un parell de gots plens de cervesa o d’aigua, calculen que quedarà completament congelat; i això és igual a l’estiu que a l’hivern.

 

Dibuix que reconstrueix l'assentament de Truso (Fig. A. Szwemiński)

Dibuix que reconstrueix l’assentament de Truso (Fig. A. Szwemiński)


 
Bibliografia i enllaços:

Baumann, Karl; Die Prussen. Ein sympathisches Volk zwischen Weichsel und Memel Ed. Rautenberg, 1991 (en alemany).

Wulfstan de Hedeby. Article de la Wikipedia. (Consultat el 31-1-2018)

Les cròniques de Wulfstan. Text complet en anglès utilitzat per aquesta traducció al català extret de Project Gutemberg.
 

Vista general de la reconstrucció vikinga d'Hedeby a l'actualidat.

Vista general de la reconstrucció vikinga d’Hedeby a l’actualidat.


 
 
 

Els quatre rius del Paradís

 

Adam i Eva al Paradís representats a la Crònica de Núremberg. Es pot apreciar els quatre rius que surten per la porta del Paradís.

Adam i Eva al Paradís representats a la Crònica de Núremberg. Es pot apreciar els quatre rius que surten per la porta del Jardí.


 

En la descripció bíblica del jardí de l’Edèn que està en el Gènesi es parla d’un riu que rega el jardí i que es divideix en quatre braços. Extrec de la Bíblia Catalana Interconfessional (BCI) el fragment que esmento (Gènesi 2, 10-14):

De l’Edèn naixia un riu que regava el jardí, i des d’allà se separava en quatre braços: el primer es diu Fison, i recorre tot el país d’Havilà, on hi ha or, i l’or d’aquest país és molt fi; també s’hi troben la resina olorosa de bdel•li i la pedra d’ònix. El segon riu es diu Guihon, i recorre tot el país de Cuix. El tercer riu és el Tigris, que passa per la part oriental d’Assíria, i el quart és l’Eufrates.”

El text de la Bíblia no en diu res més.

 

Cúpula de la Capella Palatina d'Aquisgrà decorats amb mosaics realitzats per l'artesà Antoni Salviati de Venècia on es poden llegir els noms dels quatre rius que naixien en el Jardí de l'Edèn.

Cúpula de la Capella Palatina d’Aquisgrà decorats amb mosaics realitzats per l’artesà Antoni Salviati de Venècia on es poden llegir els noms dels quatre rius que naixien en el Jardí de l’Edèn.


 

Un més que probable origen del jardí de l’Edèn podria ser el mite mesopotàmic del paradís que s’anomenà ‘Enki i Ninhursag’, poema mític semblant al relat bíblic i molt més antic. En aquest poema s’explica com el déu Enki va cedir una costella per crear a la deessa Ninti. Igualment en la mitologia sumèria, en una tauleta cuneïforme trobada en Nippur es parla d’una terra pura i brillant que no coneixia la malaltia ni la mort. En aquest pacífic regne el rei de les aigües, Enki, feia que l’aigua dolça permetés créixer un frondós jardí en el qual el déu Enki va crear als éssers humans. Aquest era un lloc on l’home podia viure sense por als animals i sense terror; però posteriorment Enki va descobrir que els humans tenien un comportament inadequat, i per això els va expulsar d’aquest paradís.

També al poema babilònic que narra l’origen del món, l’Enuma Elix, s’esmenta que el món va ser creat en 7 dies, i que va començar amb un jardí; sent el món creat per Tiamat (una deessa babilònica amb forma de serp gegant).

 

Il-lustració a les Col.leccions de sermons del monjo Johannes de Kokkinobaphos a la Mare de Déu. Escena: el Paradís amb els quatre rius i la porta d'accés al Jardí. Pergamí del segle XII conservat a la Bibliothèque Nationale de París.

Il-lustració a les Col.leccions de sermons del monjo Johannes de Kokkinobaphos a la Mare de Déu. Escena: el Paradís amb els quatre rius i la porta d’accés al Jardí. Pergamí del segle XII conservat a la Bibliothèque Nationale de París.


 

Però tornem al Gènesi.

La situació del jardí és llegendària, malgrat la referència a dos rius asiàtics reals (el Tigris i l’Eufrates). Això no ha impedit que al llarg de la història es provés de trobar-ne la localització. Així, s’ha apuntat que seria a Armènia, Mesopotàmia o Jerusalem. Per a l’historiador jueu Flavi Josep el Fison i el Guihon són els rius Ganges i Nil i així ho escriu al seu llibre ‘Antiguitats judaiques’ (Llibre 1, capítol 1, secció 3). La situació d’aquests dos rius ha estat font de controvèrsies des de l’antiguitat i va confondre durant molt temps als estudiosos. Fins i tot avui dia l’arqueòleg i professor Juris Zariņš, de la Universitat de l’estat del Sud-oest de Missouri, creu que un riu avui anomenat Karun, que neix a l’Iran i flueix cap al Golf Pèrsic, és el Guihon i que el uadi Al-Batin, un llit sec al desert d’Aràbia Saudita va contenir en el seu temps les aigües del Fison. Segons aquest professor, l’Edèn estava situat a la confluència dels quatre rius a la regió del Golf Pèrsic.

 

Mosaic a l'absis de la basílica de San Vitale, Ravenna, Itàlia. Construït 547. A.D. Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Sobre el mosaic del costat esquerre: Sant Vitalis, arcàngel, Jesucrist, segon arcàngel i bisbe de Ravenna Ecclesius. Als peus de Jesucrist els quatre rius del Paradís. (Foto de Petar Milošević)

Mosaic a l’absis de la basílica de San Vitale, Ravenna, Itàlia. Construït 547. A.D. Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Sobre el mosaic del costat esquerre: Sant Vitalis, arcàngel, Jesucrist, segon arcàngel i bisbe de Ravenna Ecclesius. Als peus de Jesucrist els quatre rius del Paradís. (Foto de Petar Milošević)


 

El Gènesi també es refereix a la terra de Cuix, que ha estat traduïda o interpretada com a Etiòpia, però els especialistes del tema pensen que en realitat no és Cuix sinó Cossaea, un nom grec per a la terra dels Cassites que es troben al nord d’Elam, immediatament a l’est de l’antiga Babilònia i que, a diferència d’Etiòpia, forma part de la regió.

La difusió iconogràfica del paràgraf del Gènesi esmentat a l’inici de l’article comença a l’època paleocristiana i arriba fins a l’edat Mitjana. Malgrat que les Escriptures no en donen cap referència, els rius es representen fluint cap als quatre punts cardinals i les representacions medievals estan inspirades en les divinitats gregues i romanes. Els artistes, com que desconeixien com distingir els diferents rius, van optar per ficar a les pintures el nom de cadascun d’ells i la seva corresponent personificació.

 

Els quatre rius de l'Edèn personificats a l'esglèsia de San Pietro al Monte (Civate, Lombardia).

Els quatre rius de l’Edèn personificats a l’esglèsia de San Pietro al Monte (Civate, Lombardia). A l’esquerra l’Eufrates, a dalt el Tigris, a la dreta el Fison i a sota el Guihon.

 

Bibliografia i enllaços:

Giorgi, Rosa; Angeles i demonios. Los diccionarios del Arte. Ed. Mondadori Electa (2004).

Jardí de l’Edèn. Article de la Viquipèdia (en català).

Edén. Article de la Wikipedia (en castellà).

Garden of Eden. Article de la Wikipedia (en anglès).
 
 

Els quatre rius del Paradís, fragment del Jardí de les Delícies de Hieronymus Bosch.

Els quatre rius del Paradís, fragment del Jardí de les Delícies de Hieronymus Bosch.


 
 
 

Ibrahim ibn Ya’qub (/II)

 

Augusta Vendilicorum, Augsburg dibuixada a les Cròniques de Nuremberg del 1493

Augusta Vendilicorum, Augsburg dibuixada a les Cròniques de Nuremberg del 1493


 
Després del seu pas per Magdeburg, Ibrahim continuà el seu viatge més cap a l’est i comentà les grans diferències culturals existents entre el refinament d’Alandalús i del Sacre Imperi. Descriu la gran brutalitat dels víkings:

Molt pocs d’entre ells són cristians, la majoria són pagans, seguidors de Sírius, a qui sacrifiquen animals. S’alimenten de peix i si neixen massa criatures les llencen a la mar per alleugerir-se de la seva càrrega. Els seus cants s’assemblen als lladrucs que fan els gossos.”

En parlar dels territoris eslaus explica:

Les terres dels eslaus són les més fredes de totes les terres. El fred més gran es dóna les nits de lluna plena i sense núvols. Llavors augmenta la gelada i augmenta el gel. La duresa del sòl és com el de la pedra, tots els líquids es congelen, els pous i els tolls estan coberts amb una capa dura perquè es converteixen en pedra. I quan la gent respira, les barbes formen un escut de gel com si es tractés de vidre …”

Des de Magdeburg viatjà al llarg de la riba dreta de l’Elba, descriu una mina de sal a prop de Nienburg al riu Saale, a l’est d’Alemanya, on, segons ell, hi havia jueus treballant-hi.

Arribà fins a Praga i Cracòvia. Ibrahim ens informa:

La distància entre la ciutat de Praga i la de Cracòvia és d’un viatge de tres setmanes, i es cobreix tot al llarg de la frontera amb el país dels turcs.”

 

Dibuix de la Cracòvia medieval realitzat per M. Wolgemut i W. Pleydenwurff a les Cròniques de Nuremberg

Dibuix de la Cracòvia medieval realitzat per M. Wolgemut i W. Pleydenwurff a les Cròniques de Nuremberg


 

A Praga sembla que va restar-hi una temporada i explica que:

Praga està construïda en pedra calcària i guix i gràcies al seu comerç és la ciutat més rica de totes les terres que hi ha al voltant. Els russos i els eslaus hi porten mercaderies des de Cracòvia. Musulmans, jueus i turcs de més enllà de la seva frontera també vénen carregats de mercaderies i balances de mercat. Porten a vendre esclaus, estany i diverses menes de pells precioses. Llur país és el millor entre tots els pobles del Nord, i el més ric en farratge. Per un cèntim et venen prou farina per satisfer un home durant un mes, i pel mateix preu pots adquirir ordi per nodrir una muntura durant quaranta nits. A la ciutat de Praga fan selles, brides i lleugers escuts de cuir que usen aquí. […] Els intercanvis comercials es fan amb petites peces de roba que, tot i que no tenen valor per elles mateixes, serveixen per adquirir tota mena d’articles. S’hi pot comprar blat, esclaus, cavalls, or i plata, però també s’hi troben productors de cadires i corretges de muntar a cavall, escuts, articles de ceràmica i roba.”

També a Praga va veure que circulaven dírhams que havien estat encunyats a Samarcanda al voltant de l’any 913, dècades abans de la seva visita.

És el primer a parlar del regne de Polònia, sent aquest el motiu pel qual la seva narrativa va despertar un gran interès entre els erudits eslaus.

Del seu pas pel que ell anomena ‘regne dels eslaus del rei Miecislau’ n’explica els seus costums higiènics:

No tenen banys, però usen cabanes de fusta per rentar-se. A l’interior hi construeixen forns de pedra on llencen aigua i herbes que escampen el vapor i les aromes per tota la cabana. D’aquesta manera, tots els excessos de la pell surten pels porus”.

 

Miecislau I de Polònia

Miecislau I de Polònia


 

Des de terres avui poloneses emprengué el viatge de tornada passant per Augsburg i Cortona (Itàlia), fins a arribar a Trapani, una població de Sicília que en aquell moment estava en mans musulmanes. No es té constància del fet que retornés a l’Àndalus ni de que tornés a viatjar.

El testimoni d’aquest tortosí és fonamental per comprendre com era Europa durant l’Edat Mitjana.

 
 
 
Bibliografia i enllaços:

Bramon, Dolors; Moros i catalans (La història menys coneguda del sarraïns a Catalunya) Col. Inspira, 62, Angle Editorial, 2017.

Forcano, Manuel; Els jueus catalans (La història que mai no t’han explicat) Col. Inspira, 44, Angle Editorial, 2014.

Levey, Martin; Ibrāh. Complete Dictionary of Scientific Biography. . Encyclopedia.com. Consultada 21 Aug. 2017 (en anglès).

Ibrahim ibn Ya’qub of Tortosa. Article de l’any 1971 a l’ Encyclopedia of judaism (en anglès).

Al-Tartushi, a Cordoban Traveller in the Ottonian World al web Gerwardus (en anglès).

Ibrahim ibn Ya’qub. Article de la Wikipedia (en castellà).

 
 
 
 

Ibrahim ibn Ya’qub (I)

 

Castell de la Suda a Tortosa

Castell de la Suda a Tortosa


 

Ibrahim ibn Ya’qub al Isra’ilí al-Turtuixí, és a dir, ‘el de Tortosa’ va ser un intel•lectual i comerciant del Califat omeia de Còrdova, natural de Tortosa, que viatjà per l’Europa central, oriental i occidental durant la segona meitat del segle X en missió comercial i diplomàtica.

Tradicionalment s’ha cregut que era jueu però actualment hi ha qui dubta de si ja era un convers a l’islam descendent de jueus nascut en data indeterminada durant el segon quart del segle X.

Durant els anys 960-970 viatjà, per ordre del califa de Còrdova, al Hàkam II, per a comerciar amb esclaus, per a rebre audiència d’Otó I el Gran, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic i de presentar-se davant el Papa de Roma Joan XII.

 

Otto I del Sacre Imperi Germànic dibuixat per Lucas Cranach el Vell

Otto I del Sacre Imperi Germànic dibuixat per Lucas Cranach el Vell


 

L’informe que va escriure aquest tortosí un cop retornat del viatge és el primer document escrit sobre les ciutats de Praga i de Cracòvia (actual Polònia). En aquest explica amb detall la vida i costums dels pobles eslaus. La profunditat del coneixement i habilitat que ibn Ya’qub mostra en les seves discussions sobre assumptes mèdics suggereixen que també era metge.

El relat original no ha arribat fins nosaltres però en coneixem fragments del mateix gràcies al geògraf Abu Abdullah al-Bakrí (1014-1094) que al seu llibre Kitâb al-Masâlik wa’l-Mamâlik (El Llibre dels camins i dels regnes) en transcriu algunes parts. L’informe també va ser utilitzat pel cronista persa Al-Quazwiní (mort el 1283) autor del llibre Ajā’ib al-makhlūqāt wa’āthār albilād (Les meravelles de la creació i peculiaritats de les coses existents) quan en els seus textos descriu el món centreeuropeu.

Ibrahim va conèixer de primera mà les informacions que ens han arribat, ho va fer directament per observació, però també per relats orals dels autòctons i en part per algunes obres escrites. Per enllà on passava en feia una descripció fiable dels articles de comerç, els seus preus, les manufactures locals, la situació militar, els costums de les persones, la vida jueva i els comerciants. Va parlar de la història de Rússia, de l’agricultura, les condicions sanitàries, el menjar i begudes de diferents pobles. Dona dades topogràfiques i descripcions generals de les regions visitades. També parla de temes religiosos, descriu esglésies i rituals pagans.

 

Possible viatge d'Ibrahim per terres de francs i eslaus.

Possible viatge d’Ibrahim per terres de francs i eslaus.


 

Desconeixem la ruta que va seguir Ibn Ya’qub però és raonable suposar que va travessar la frontera nord de l’Espanya cristiana i va viatjar per Catalunya, sortí cap a la costa atlàntica i atenyé Bordeus, l’illa de Noirmoutier, Saint-Malo i Rouen.

Al seu pas per França (‘Ifrandiya’), va observar:

el fred és molt fort i el clima és brutal. No obstant això, el país és ric en cereals, fruites, cultius, rius […] Els exèrcits francs són valents i les espases dels seus soldats més fortes que les disponibles de l’Índia.”

El tortosí va quedar menys impressionat, però, per la higiene personal dels francs:

No veuràs ningú més bruts que ells, a més a més que són gent traïdora i de condició vil que no es netegen ni es renten només que una vegada o dues l’any, i amb aigua freda. No es renten mai els vestits mentre els porten, d’ençà que els estrenen fins que se’ls esquincen.”

El seu viatge va continuar i possiblement va arribar fins a Irlanda, dels habitants de la qual explica que:

es vesteixen com els víkings, i la seva principal activitat econòmica és la caça de balenes.”

Saltant el canal de la Mànega visità Aquisgrà. Al seu pas per la ciutat de Magúncia se sorprèn del fet que:

És extraordinari que es pugui trobar a Magúncia, a l’extrem oest d’occident, perfums i espècies que provenen de l’extrem més profund de l’est .”

 

Imatge de Magúncia realitzada per Franz Behem l'any 1565

Imatge de Magúncia realitzada per Franz Behem l’any 1565


 

Va trobar la ciutat de Fulda particularment impressionant i la va descriure com una gran ciutat construïda en pedra amb l’església més gran que havia vist mai.

Va visitar les ciutats de Soest, Paderborn i Magdeburg, la capital de l’Imperi on va arribar l’any 966 i on va conèixer als ambaixadors búlgars a la cort de l’emperador Otó I. Amb tota probabilitat, va rebre permís per visitar àrees de l’oest i el nord d’Alemanya.

També és conegut per la seva descripció dels víkings que viuen a Hedeby i per ser el primer en parlar de la ciutat de Vineta, la llegendària ciutat i gran centre de comerç eslau a la desembocadura del riu Older (al Bàltic). Segons una llegenda la ciutat es va enfonsar al mar durant una tempesta, bé per culpa dels pecats dels seus habitants o bé perquè aquests van rebutjar convertir-se al cristianisme i ser batejats. Es desconeix amb exactitud la seva localització geogràfica, però sabem del cert que a la illa de Wolin, o als seus voltants, existí un gran centre de comerç eslau.

Curiosament Ibn Ya’qub (que és un cronista molt fiable) es deixa ensarronar per l’emperador Otó I amb l’història de les amazones que en el decurs d’una conversa li va explicar:

A l’oest del Rus hi ha una ciutat de dones. Posseeixen terra i esclaus, i quan una d’elles infanta un fill el maten. Munten cavalls, van al camp de batalla i tenen valentia i coratge.” Diu Ibn Ya’qub: “La informació sobre aquest poble és certa. M’ho va dir Huta (Otó), el rei dels romans.”

 

Amazones a la Crònica de Núremberg

Amazones a la Crònica de Núremberg (f 28v 2)


 
 
 
 

Longitud

 
Longitud de Dava Sobel en edició de Debate
 

No va ser fins al segle XVIII que els vaixells que es feien a la mar van començar a tenir rutes de navegació fiables. Fins llavors la navegació era molt intuïtiva. La latitud es calculava amb relativa facilitat prenent com a referència l’altura del sol a migdia, o l’altura de l’estrella polar sobre l’horitzó a les nits (això, és clar, sempre que el cel no estigués núvol o emboirat). Però el càlcul de la longitud era molt més difícil. Durant tres segles homes com Galileu, Isaac Newton o Edmond Halley van estudiar el tema en profunditat però no van ser capaços de resoldre el problema del seu càlcul.

De sempre els vaixells que sortien a mar obert per anar a un lloc determinat sovint es desviaven centenars de kilòmetres del lloc on volien arribar. Per una banda això allargava les travessies i generava tota una sèrie de problemes associats com que els queviures s’acabessin (o es podrissin) fent que el llarg temps transcorregut sense menjar aliments frescos generés entre les tripulacions el mortal escorbut. A més podies acabar arribant a les costes d’un país enemic o a una zona de difícil navegació on es podia naufragar amb facilitat i perdre vaixell, tripulació i càrrega.

 
Latitud i longitud
 

A Longitud (subtitulat La verdadera historia de un genio solitario que resolvió el mayor problema científico de su tiempo) l’escriptora i divulgadora científica nord-americana Dava Sobel ens explica l’apassionant història del càlcul de la longitud i ens fa saber que durant els segles XVII i XVIII a Europa es van fer grans esforços per oferir als navegants una manera fiable de calcular-lo. Fins i tot Anglaterra va crear una Junta de la longitud i va convocar un concurs amb un gran premi econòmic pel guanyador. Molts astrònoms es van posar a la tasca (ja que es creia que la solució al tema estava al cel, mesurant la distància lunar o tenint el compte els eclipses, o creant taules astronòmiques que mesuressin els eclipses dels satèl•lits jovians) però va ser un humil fuster constructor de rellotges el que va resoldre el càlcul. John Harrison va construir un rellotge molt precís que podia continuar donant l’hora exacta després de vàries setmanes de navegació.

Retrat de John Harrison (1693-1776) Rellotger anglès realitzat per Philippe Joseph Tassaert

Retrat de John Harrison (1693-1776) Rellotger anglès, realitzat per Philippe Joseph Tassaert

Convencionalment dividim la circumferència de la terra en 360 graus. Sabem que la terra triga 24 hores a donar una volta sobre ella mateixa. El resultat de dividir 360 entre 24 és 15. Una hora equival a 15 graus.

Suposem que sortim del port de Barcelona amb un rellotge precís i el cap d’uns dies de navegació mesurem exactament el moment del migdia. Bé, per nosaltres són les 12, però en mirar el rellotge amb l’hora de Barcelona comprovem que marca les dues de la tarda. Si multipliquem aquestes dues hores de diferència per 15 graus, sabrem que ens trobem exactament a 30 graus de longitud a l’oest de Barcelona. Aquest càlcul aparentment tan senzill simplement no es podia realitzar perquè els rellotges d’aquella època avançaven o s’endarrerien alguns minuts diaris. Els rellotges no eren prou precisos i al cap de dies o setmanes l’error horari acumulat era molt gran.

Durant 5 anys (entre 1730 i 1735) John Harrison va construir l’H1 (el Harrison 1) un rellotge de precisió al qual se li havia de donar corda cada 24 hores. El rellotge estava pràcticament lliure de fricció, no requeria neteja ni lubricació. Va eliminar el pèndol tradicional i va utilitzar diferents metalls per tal que quan a causa de la temperatura un component s’expandia o s’escurçava un altre metall neutralitzés el canvi de manera que el moviment del rellotge fos constant i inalterable. Totes les parts mòbils estaven contra balancejades i controlades per molles que li permetien ser independent de la direcció de la gravetat (el que era molt útil en cas de tempesta a alta mar).

Per tal de ficar el rellotge a prova, el 1736 John Harrison va viatjar d’Anglaterra a Lisboa a bord del Centurió i va retornar a Oxford. L’H1 va funcionar a la perfecció, millorant els càlculs del mateix capità de l’embarcació que va fer servir els mètodes astronòmics clàssics. El capità va quedar encantat amb el rellotge.

El rellotge Harrison 1 (H1) que pesava 34 kg i originalment estava en una capça de fusta que mesurava 1,20 x 1,20 metres.

El rellotge Harrison 1 (H1) que pesava 34 kg i originalment estava en una capça de fusta que mesurava 1,20 x 1,20 metres.

Malgrat l’èxit, Harrison, que era un perfeccionista, va demanar a la Junta ajuda econòmica per acabar d’afinar la seva obra. Concedida l’ajuda, Harrison va fer dos rellotges més, l’H2 i l’H3 (a aquest últim hi va dedicar 19 anys de la seva vida) només per concloure que podia millorar els resultats fent un nou rellotge, l’H4, la seva obra mestra.

L’H4 va ser gairebé revolucionari. Tenia 13 cm de diàmetre i pesava només 1,45 kilograms. Per tal de ficar el rellotge a prova el 18 de novembre de 1761 el fill de John Harrison, William (que des de jove va ajudar al seu pare en la construcció dels rellotges) va salpar cap a les Índies Occidentals en el vaixell Deptford amb l’H4. Van arribar a Jamaica vuitanta dies després i el rellotge només s’havia endarrerit 5 segons. Un èxit total.

De nou, malgrat l’èxit, la Junta de la longitud continuava desconfiant del rellotge de Harrison i es van canviar les regles del concurs per tal d’afavorir les oportunitats dels astrònoms per sobre de les de Harrison. El final de la història és una mica agredolç. Un Harrison ja vell i cansat va demanar l’ajuda del rei Jordi III per cobrar un premi que tenia més que merescut. El va cobrar l’any 1773 després de quaranta anys de dedicació i esforç. El seu sistema havia demostrat ser el més útil i exacte per mesurar la longitud. Pocs anys després els rellotges fets seguint els dissenys de Harrison eren adquirits per capitans de marina de tot el món pagant-los de la seva butxaca per tal de no esperar que els respectius governs els n’atorguessin un.

Aquesta és una gran història i un gran llibre que es llegeix com una novel•la d’aventures. I si us fa mandra llegir podeu veure la premiada mini sèrie televisiva de l’any 2000 basada en aquest treball de Dava Sobel que, com el llibre, es va titular Longitude, amb en Michael Gambon i Jeremy Irons en els papers principals. També molt recomanable.

El Harrison 4 (H4)

El Harrison 4 (H4)


 
 
 
 

Leònids, 1833

 
Tempesta de meteors, novembre 1833
 

Al llibre El invierno cósmico (1990) l’astrofísic Victor Clube i l’astrònom Bill Napier elaboren la teoria que moltes de les pluges de meteors estan relacionades entre elles, així els Tàurids, els Perseids, els Píscids, els Oriònids i alguns cometes com l’Encke i el Rudnicki. Segons aquests científics tots aquests objectes celestes són descendents d’un cometa gegant que va aparèixer al sistema solar fa menys de 20.000 anys i que es va fragmentar. Això va provocar grans bombardejos de meteorits sobre el nostre planeta en el passat. Sembla que, afortunadament, els bombardejos dels objectes més pesats ja es van produir i les restes d’aquest cometa gegantí estan cada vegada més fragmentades. Tot i això els autors adverteixen que el perill de col•lisionar amb algun d’ells encara no ha acabat.

Entre altres pluges de meteors anuals els Perseids es poden veure al cel nocturn els mesos de juliol i agost, el seu màxim es situa al voltant de la festa de sant Llorenç i per això són conegudes com les llàgrimes de sant Llorenç. Els Dracònids són visibles a l’octubre i els Leònids el novembre.

La pluja de meteors dels Leònids es produeix quan la terra en el seu trajecte al voltant del sol travessa les restes del cometa Tempel-Tuttle (anomenat així en honor d’Ernst Tempel i Horace Tuttle que de forma independent, però simultània, el van descobrir).

Les partícules despreses del cometa tenen fins a un centímetre de diàmetre, pesen aproximadament mig gram i entren a l’atmosfera a una velocitat de 72 kilòmetres per segon (uns 260.000 kilòmetres per hora ja que els meteors i la terra ‘xoquen’ de front). Això succeeix anualment entre el 15 i 21 de novembre.

La pols del cometa no està distribuïda homogèniament al llarg de la seva òrbita i segons l’any la pluja pot ser més o menys intensa (uns 10-15 meteors per hora habitualment). Però està comprovat que cada 33 anys hi ha una pluja excepcionalment intensa coincidint que la terra intersecta l’òrbita del cometa al seu pas pel periheli (el punt més proper al sol). Quan això succeeix deixem de parlar de pluja de meteors i parlem de tempesta de meteors (més de mil meteors per hora).

 

Pluja dels Leònids 12-13 Novembre de 1833 (E. White, Imatges de l'Atles Mundial de Star, 1888)

Pluja dels Leònids 12-13 Novembre de 1833 (E. White, Imatges de l’Atles Mundial de Star, 1888)


 

El 13 de novembre de 1833 a molts llocs del món, però especialment a la costa est dels Estats Units, el cel es va il•luminar durant més de sis hores a causa de la tempesta més intensa de meteors que s’ha registrat mai a la història. Poc després de posta de sol es van començar a veure meteors i l’activitat va anar creixent en el decurs de les hores fins a tenir la màxima intensitat poc abans de la sortida del sol. Es calcula que la tempesta va arribar a tenir uns 100.000 meteors per hora.

Les cròniques i les il•lustracions de l’època recullen que els meteors van inundar tot el cel i van oferir un espectacle únic, impressionant i terrorífic.

El diari New York Post va publicar una sèrie d’articles sobre el fenomen però en l’edició del dimecres 13 de novembre de 1833 deia:

Aquest matí entre les tres o quatre del matí s’ha produït el més notable fenomen de meteors del que es tingui coneixement, centenars de persones tant al país com a l’estranger van veure la pluja de meteors… Semblava que els planetes i constel•lacions se’ns venien al damunt”.

L’escriptora i astrònoma Agnes Clerke en va fer la següent descripció:

La nit del 12-13 de novembre de 1833, una tempesta d’estels fugaços va irrompre sobre la terra … el cel va ser escombrat en totes direccions amb esteles brillants i il•luminat amb boles de foc majestuoses. A Boston, la freqüència de meteorits es va estimar com la meitat de flocs de neu que cauen en una tempesta de neu mitjana. El seu nombre era impossible de comptar”.

Semblant espectacle celestial va fer que sorgissin nombroses teories. Moltes persones van pensar que es tractava de la fi del món i un avís que l’apocalipsi s’acostava. L’historiador nord-americà R. M. Devens va citar aquest fenomen dins dels esdeveniments més importants dels Estats Units i va escriure:

Durant les hores del succés, es va creure que el Judici Final esperava tot just a la sortida del sol i, encara moltes hores després del cessament de la pluja, els supersticiosos creien que el Dia Final arribaria en una setmana”.

 

La tempesta de meteors de 1833 vista des de les cascades del Niàgara

La tempesta de meteors de 1833 vista des de les cascades del Niàgara


 

L’església Adventista del Setè Dia anunciava que el 1844 arribaria la fi del món i no va perdre l’ocasió de ficar per escrit al llibre Creences dels Adventistes del Setè Dia que la pluja d’estels era:

L’última senyal de la sèrie va ser la pluja d’estrelles o meteors, més gràficament descrita en Apocalipsi 6, 13. Aquest senyal es va complir amb la gran pluja meteòrica del 13 de novembre de 1833, que va ser visible a la major part de la terra. Aquests són senyals específics per a l’última generació d’homes que havia de viure a la terra abans del retorn de Crist.”

Allunyats de les creences religioses de cristians i adventistes alguns diaris van publicar algunes hipòtesis alternatives. El diari Charleston Courier, per exemple, va publicar que les pluges de meteors eren en realitat gasos provinents del sol que s’incendiaven a l’entrar en contacte amb l’atmosfera de la terra a causa de l’electricitat. I l’United States Telegraph de Washington DC., va publicar que la intensitat del vent del sud d’aquella nit va topar amb una massa d’aire electrificat que sumat al fred de la matinada va fer descarregar aquesta pluja de llums damunt la terra.

Però el que va donar la versió correcta dels fets va ser Denison Olmsted, professor de la Universitat Yale, que un any després dels esdeveniments i amb càlculs derivats de les seves pròpies observacions, va determinar la constel•lació de Lleó (d’aquí el nom de Leònids) com el punt del cel d’on semblaven irradiar els meteors de la tempesta. També va concloure correctament que la pluja provenia d’un núvol de partícules situat fora de l’atmosfera de la terra.

 

Una famosa representació de la tempesta de meteors de 1833, realitzada el 1889.

Una famosa representació de la tempesta de meteors de 1833, realitzada el 1889.


 
 
 
 

Els Pares del desert

 
Els pares del desert de Joan Perucho
 

El prolífic escriptor Joan Perucho ens va deixar una bona quantitat de llibres. Un bon grapat dedicats a la literatura fantàstica, tots ells d’un caire molt personal que van a cavall de la fantasia i la erudició literària. Perucho sempre va estar interessat pel món antic, els cultes orientals, els ambients d’Alexandria, Armènia, Atenes, el Caire antic, els rituals coptes, els sants i la poesia primitiva (també la gastronomia, la pintura i molts altres temes). Era un bibliòfil empedreït, tenia sentit de l’humor, una imaginació lúdica, desbordada, i una gran curiositat per gairebé tot. Gràcies a això va escriure bestiaris, contes de fantasmes, històries amb vampirs i viatges imaginaris.

Perucho sempre va ser creient però a mesura que es va anar fent més gran va començar a viure l’experiència religiosa amb més intensitat autodefinint-se com catòlic, apostòlic i romà. Poc abans de morir va ser entrevistat per Enric Vila del diari ‘Avui’ (20/02/2003) qui li va preguntar si de tant barrejar fantasia i realitat encara sabia distingir-les. Perucho va contestar que no ho sabia i que li era igual, que li agradava barrejar-les.

L’any 1998 Perucho va escriure Els pares del desert per a ser editat la festivitat de Sant Jordi d’aquell any, en el primer capítol ens parla de la poesia primigènia cristiana i diu:

Hom descobreix tres classes de protagonistes, els anacoretes (que viuen isolats a les muntanyes); els cenobites (que viuen en petits monestirs, com els de Ouadi Natrum), amb les regles de sant Antoni i sant Pacomi; i els estilites (de ‘silos’, columna), que viuen immobilitzats dalt de les columnes, a Síria, com el celebrat san Simeó l’Estilita. Aquest és el món de la vasta, poc explorada i misteriosa primigènia cristiana”

Aquests anacoretes, cenobites i estilites són personatges envoltats de miracles, prodigis i fets sorprenents que l’església institucionalitzada mirava amb un cert recel, en part per que els treia protagonisme i en part per que les actituds d’aquests sants homes a vegades vorejaven l’heretgia.

Anomenem Pares del desert a un grup de creients, entre els quals també hi va haver un grapat de dones, que van refugiar-se als deserts d’Egipte, Palestina i Síria durant el segle IV. Van viure de manera ascètica, despresos de tota possessió material amb la intenció d’acostar-se a Déu. Aquesta forma de vida és animada, en els texts literaris, pels diables que se’ls presentaven i que intentaven temptar-los o per diferents animals amb els que convivien al territori i amb els que fins i tot parlaven com ara lleons, guineus, serps, escorpins, aranyes, cocodrils i dragons, confeccionant un vistós i entretingut bestiari primitiu.

D’aquesta manera trobem a sants que transformen eugues en dones, cocodrils sibarites que transporten al seu llom a creients malalts a través del riu Nil i als que després de ser guarits per un sant pare es mengen (degut a que les carns, ara sí, estan en bones condicions). S’ha de dir que els cocodrils acaben plorant (i suposadament penedits de les seves menges) després de ser amonestats pel sant.

Penso que Perucho, amb la seva curiositat proverbial i la seva fe catòlica, es va deixar seduir pel tema i en va fer la seva recreació personal, ni novel•lística, ni assagista, sinó màgica, fabulosa i poètica alhora. En poc més de cent pàgines trobem capítols molt breus extrets directament de La vida dels Sants Pares, oracions, i poemes de Joan Perucho extrets del seu propi llibre Itineraris d’Orient i material de Les Vides de sants rosselloneses, un text en català del segle XIII, adaptació de la popular col•lecció d’hagiografies la Llegenda àuria de Jaume de Voràgine, entre altres.

El llibre està dividit en tres parts: ‘Antecedents’, ‘Vides, saviesa, poesia’ i ‘Ermitans de Catalunya’ on fa un molt breu repàs dels ermitans que tingué el Montsant, Collserola i Montserrat.

Un llibre per a tots aquells que els agrada descobrir coses noves. Diferent, breu, entretingut i curiós. Un llibre Perucho cent per cent. Es pot demanar més?

 

Fragment de Sant Antoni Abad enterrant a Sant Pau ermità de Pasqual Ortoneda. Tremp sobre fusta conservat al Museu Nacional d'Art de Catalunya.

Fragment de Sant Antoni Abad enterrant a Sant Pau ermità de Pasqual Ortoneda (segle XV). Tremp sobre fusta conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya.


&
 
 
 

Sirenes (/III)

 

Sirena al Bestiary Harley MS 3244, f. 36r -71v

Sirena al Bestiary Harley MS 3244, f. 36r -71v


 
Es conserven del segle II dues representacions d’Ulisses enfrontat a sirenes marines amb cues de peix però no és fins al segle VI que comencen a aparèixer algunes imatges de sirenes que, tot i que conserven les potes d’au, apareixen amb l’afegit d’una cua de peix, una iconografia que persistirà en alguns casos aïllats fins al segle XII.

Ja a plena edat mitjana, Isidor de Sevilla a la seva obra Etimologies (XI, 3, 30) escriu:

Ells [els grecs] imaginaven que ‘hi havia tres sirenes, part verge, part au amb ales i urpes’. D’elles una cantava, una altra tocava la flauta i la tercera la lira.”

Les sirenes perden les ales i guanyen de cintura cap avall una cua escamosa i platejada al segle VII o a principis del segle VIII quan un autor anònim escriu el Liber monstrorum i les descriu com:

Les sirenes són donzelles marines que enganyen als navegants amb la seva gran bellesa i la dolçor del seu cant; del cap al melic tenen cos de verge i forma semblant al gènere humà, però posseeixen una escamosa cua de peix, que sempre oculten en el mar.”

 

Mosaic amb sirena a la Catedral de Santa Maria Annunciata a Otranto

Mosaic amb sirena a la Catedral de Santa Maria Annunciata a Otranto


 

Carlos Garcia Gual assegura que no es conserva cap explicació antiga d’aquesta metamorfosi. El que si podem veure a la iconografia de l’època es que guanyen en bellesa física i els seus encants es tornen més lúbrics i eròtics. Alguns intents d’explicar el canvi experimentat per les sirenes es produeixen de forma tardana, com aquest de Michel de Marolles de mitjans del segle XVII on explica en el seu tractat de mitologia titulat El temple de les muses que:

Les sirenes es van sentir tan despitades de no haver pogut detenir Ulisses que es van precipitar al mar, on la part inferior del seu cos es va convertir en peix i van conservar només el cap i la part superior de la seva anterior figura.”

Durant els segles XII i XIII enciclopèdies i bestiaris inclouen a les sirenes entre les bèsties perilloses. Per exemple Bartolomeus Anglicus al llibre De propietatibus rerum defineix a la sirena com:

monstrum quod dulcedini sui cantus trahit nautas ad periculum’, (monstres que amb la dolçor dels seus càntics atreuen els navegants al perill).

 

Sirena. Morgan Library MS M.459 f. 8r

Sirena. Morgan Library MS M.459 f. 8r


 

També Tomàs de Cantimpré a mitjans del segle XIII escriu a De natura rerum que són ‘animalia mortífera‘ i que ‘per musicum et dulcissimun melos‘ atreuen els mariners a un son profund per després esquarterar-los amb les urpes.

També Albert el Magne (1206-1280) descriu les sirenes al seu tractat De animalibus amb aquests termes:

Les sirenes són monstres marins que tenen a la part superior figura de dona, amb pits llargs i penjants per alletar els seus petits. D’aspecte horrible, cabells llargs i solts. En canvi, a la part baixa té urpes d’àguila; a la part superior, ales, i a la part posterior una cua escatosa amb la qual s’ajuda per nedar. I quan apareixen mostren els fills i emeten estranys i dolços xiulets que dormen als que els escolten, i un cop adormits, els trossegen. Però els cauts passen amb les orelles tapades, llançant flascons buits perquè les sirenes puguin jugar fins que el navili s’hagi allunyat.”

Brunetto Latini al seu Llibres del tresor escriu que:

les sirenes amb els seus cants dolços feien perir els homes de poc enteniment que anaven per la mar.”

Els mariners de l’època medieval explicaven haver vist sirenes amb regularitat i el mateix Cristòfor Colom informa que en va veure tres en el seu viatge a Amèrica de 1493. No hi ha cap dubte que les sirenes ocupaven un lloc destacat en la tradició dels navegants que creien que aquestes seduïen als homes amb la seva bellesa i el seu cant per arrossegar-los a la mort. Aquestes creences van ser reforçades per l’Església que les va convertir en emblema de la vanitat, la luxúria, la falsedat atribuïda a les dones i als perills de la sexualitat que porta els homes a la seva perdició moral.

 

Il·lustració de sirena amb pinta i mirall. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 60r

Il·lustració de sirena amb pinta i mirall. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 60r


 

Al segle XVII, alguns escriptors jesuïtes van començar a afirmar la seva existència real, incloent-hi Cornelius a Lapide, que va dir de la dona, “la seva mirada és com la del llegendari basilisc, la seva veu com de sirena, que encanta i amb la seva bellesa es priva de la raó”. Antonio de Lorea i Athanasius Kircher van argumentar que les sirenes haurien aparegut a bord de l’arca de Noè. Altres indiquen que les sirenes van ser pecadores que d’alguna manera van aconseguir sobreviure al diluvi.

La presència les sirenes en el món de l’art (tant culte com popular) la trobem de forma ininterrompuda des dels escrits assiris, grecs, romans i medievals fins a la filmografia de Walt Disney passant pel conte popular de Hans Christian Andersen. Ningú pot negar que les sirenes, que ara ja tenen més de tres mil anys d’antiguitat, continuen vives en l’imaginari col•lectiu humà.

 

Sirenes i l'arca de Noé a la Biblia de Nurenberg (1483)

Sirenes i l’arca de Noé a la Biblia de Nurenberg (1483)


 

Bibliografia i enllaços:

García Gual, Carlos; Sirenas. Seducciones y metamorfosis. Turner Publicaciones S.L. Col•lecció Noema (2014).

Borges, Jorge Luis; El libro de los Seres Imaginados. Emecé Editores (1978).

Rosen, Brenda; La Biblia de las criaturas míticas. Gaia Ediciones. Col•lecció Cuerpo-Mente (2009).

Homer; L’Odissea. Traducció de Carles Riba. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1993. Episodi de les sirenes p. 208 i p. 211-213. Episodi de les sirenes al web visat.cat.

Sirena, article de la viquipèdia (en català).

Piñero Moral, Ricardo; La mujer en el bestiario medieval: la virtualidad de las sirenas, article publicat a arvo.net (11-02-2008, en castellà).

Kasdan, Sairanés; Sirenas, bestiario medieval al blog la canción de la sirena (en castellà).

T.A., Mariló; Sirenas: Hijas del mar y perdición de los hombres. Article al web Ancient Origins (en castellà).

 

Sirena amb pinta i mirall, simbols de la vanitat femenina. Luttrell Psalter (c.1340)

Sirena amb pinta i mirall, simbols de la vanitat femenina. Luttrell Psalter (c.1340)


 
 
 
 

Sirenes (II)

 

Tres sirenes cantant, tocant la flauta i la lira. Bodleian Library, MS. Bodley, 602, foli 10r

Ulisses no va ser l’únic heroi que va sobreviure al cant de les sirenes. En el poema èpic El viatge dels argonautes de l’alexandrí Apol•loni de Rodes se’ns explica l’episodi de com Jàson i els seus companys que anaven embarcats a l’Argo (que per això són coneguts com els argonautes) també van poder sobreviure a la trobada amb les sirenes. Quan els argonautes passaren per davant de l’illa on habitaven, Orfeu, el músic formidable, féu un contra-cant tan melodiós que els tripulants de l’Argo no varen sucumbir a l’atracció d’aquelles; excepte el mariner anomenat Butes, que es va llançar de cap a l’aigua per anar a trobar-les. Afortunadament va intervenir la deessa Afrodita -que no mantenia bones relacions amb les sirenes, però sí amb Jàson i els argonautes- que el va salvar d’una mort segura rescatant-lo i portant-lo cap a Lilibèon (avui Marsala) on van tenir un fill.

Els versos són els següents (IV,890-919):

Un ferm vent impulsava la nau. Tot d’una
veieren la bonica illa Antemoesa, on les sirenes
de veu clara, filles de Aquelou, assalten amb l’encanteri
dels seus dolços cants a qualsevol que per allà s’aproximi.
Les va donar a llum, de l’amorosa trobada amb Aquelou,
la bella Terpsícore, una de les muses, i en altres temps,
cantant en cor, festejaven a la gloriosa filla de Demèter,
quan encara era donzella. Però ara eren en la seva figura semblants
en una meitat als ocells i en part a noies,
i sempre estaven a l’aguait des de la seva talaia de bon ancoratge.
! Com de sovint van arrabassar a molts el dolç retorn a la llar,
portant-los a morir devorats! Sense objeccions també per a ells
van deixar fluir de les seves boques el seu melodiós cant.
A punt van estar llavors de llançar les amarres de la seva nau
sobre aquelles riberes, de no ser pel fill de Eagre, el traci Orfeu.
Va prendre a les seves mans la lira Bistonia, i va fer ressonar
el ràpid ritme d’una melodia de marxa lleugera,
perquè les orelles que escoltessin s’estremissin al so
de les seves cordes. I la lira es va imposar sobre la veu de les donzelles.
Al temps el zèfir i una onada ressonant que va impulsar la popa
els van apartar i les sirenes van llançar ja lluny la seva veu imperceptible.
Però tot i així hi va haver un dels herois, el noble fill de Teleont,
Butes, que, enardit en el seu ànim per la veu de les sirenes,
només ell entre els seus companys va saltar cuitat del seu polit vaixell
al mar, i nedava entre ones purpúries per arribar a la riba.
Desgraciat! Quan aviat elles li haurien arrabassat el retorn!
Però es va compadir d’ell la sobirana de la muntanya Erice,
la deessa Cipria, i quan encara estava entre els remolins de la mar,
el va recollir i el va salvar, portant-lo benèvola a habitar la muntanya Lilibèon.
Els altres, aclaparats per la pena, les van deixar enrere …”

 

Detall d’una sirena de La Bibliothèque nationale de France


 
Plini el Vell, per la seva banda, considera a les sirenes de la família de les aus, per aquest motiu les trobem en el seu llibre Història Natural (X, 49, 136-137), dedicat a l’ornitologia. Plini no creia en aquestes temibles cantaires amb plomes i urpes d’au, i quan ens parla sobre les aus fabuloses, diu així:

I tampoc es creurà en les sirenes, encara que Dinó, pare del celebrat autor Clitarc, afirmi que n’hi ha a l’Índia i que amb el seu cant fan que als homes els abandonin les seves forces per esquarterar-los, quan estan sumits en el somni”.

Horaci, en la seva obra Epístola ad Pisones, fa menció a un híbrid de dona i peix i el presenta com una criatura que fa riure:

Desinat in piscem formosa superne; spectatum admissi, risum teneatis, amici” (Si en peix acabés el que és una bella dona per sobre, ¿Aguantaríeu el riure en veure-ho, amics?)

El Physiologus diu que la meitat inferior de les sirenes és ‘chenós‘ és a dir, de ganso o oca. Higí les descriu: ‘partem superiorem muliebrem habetant, inferiorem autem gallinaceam‘ i el mitòleg Vaticà II, 101, constata que: ‘Sirenes… fuerunt autem parte volucres, parte virgines, pedes gallinaceos habentes‘.

Aquest aspecte gallinaci no dóna, ni afavoreix, la bellesa de les antigues sirenes, per això no és d’estranyar que cap heroi de l’antiguitat se sentís atret físicament per aquestes temibles cantores.

 

Sirenes a Els Llibres del tresor de Brunetto Latini


 

S’explica que les sirenes van perdre les seves plomes com a càstig per reptar a les Muses a una competició de cant que van perdre. Després de tres derrotes consecutives (Orfeu, Odisseu i les Muses) decideixen suïcidar-se tirant-se de cap al fons del mar.

La fi de les sirenes apareix en un poema no gaire conegut anomenat Argonautica orphica, d’autor anònim, probablement del segle IV dC. Orfeu és el protagonista de la mateixa i explica que quan la nau en què viatge, l’Argo, arriba a les costes on habiten les sirenes i aquestes comencen a seduir amb les veus als mariners, Orfeu agafa la lira i comença, també ell, a cantar una melodia meravellosa:

Així que, mentre seguia jo prement la meva cítara
des de dalt del grisenc escull s’esglaiaren les sirenes
i van cessar el seu cant: una va deixar caure de la seva mà la flauta, l’altra la lira.
Van fer un horrible sanglot, perquè el lúgubre destí
d’una mort fatal els havia arribat. I des del cim
de l’espadada roca es van precipitar al fons del sorollós mar
i el seu cos i la seva arrogant figura es van transformar en roques.”
(Argonautica orphica, vss. 1284-1290).

 

Detall amb sirena del The Rutland Psalter. F. 108V (c. 1260) de la British Library