Biodiversitat

Hexactinellid sponges From Brehm's animal life. First volume, under the direction of Alfred Edmund Brehm, Leipzig&Vienna.

Hexactinellid sponges From Brehm’s animal life. First volume, under the direction of Alfred Edmund Brehm, Leipzig&Vienna.


 

“En 1758, Carl Linné, un professor de botànica de la Universitat d’Uppsala, va publicar el sistema de classificació que els biòlegs utilitzen actualment. El seu objectiu era descriure totes les espècies de plantes i animals del món. Amb l’ajuda dels seus estudiants, que van viatjar a llocs tan remots com Sud-amèrica o el Japó, Linné va identificar unes vint mil espècies. El 2009, segons l’Australian Biological Resources Study, aquest nombre havia pujat fins a un milió nou-centes mil espècies. Des de llavors s’han descobert noves espècies a les quals s’ha atorgat noms dobles en llatí (per exemple, Canis lupus per al llop), a raó d’unes divuit mil a l’any. D’aquesta manera, el 2015 el nombre d’espècies conegudes per la ciència va ascendir als dos milions.

No obstant això, aquesta xifra segueix lluny de representar el nombre real d’espècies vives. Tots els experts coincideixen que la Terra és un planeta poc conegut. Els científics i el públic general coneixen prou bé als vertebrats (peixos, amfibis, rèptils, ocells i mamífers), sobretot per la seva grandària i per la repercussió visible i immediata que tenen en la vida humana. Els vertebrats més coneguts són els mamífers, amb al voltant de cinc mil cinc-centes espècies descobertes i, segons els experts, diverses dotzenes encara per descobrir. Entre les aus hi ha deu mil espècies conegudes, amb una mitjana de dues o tres espècies noves cada any. Els rèptils també estan bastant estudiats, amb una mica més de nou mil espècies reconegudes i unes mil pendents de ser descobertes. Pel que fa als peixos, hi ha trenta-dos mil coneguts i potser deu mil a l’espera de conèixer-se. Els amfibis (granotes, salamandres i cecílids vermiformes), que figuren entre les espècies més vulnerables a la destrucció, són menys coneguts que els altres vertebrats terrestres, per estrany que sembli: hi ha poc més de sis mil sis-centes espècies descobertes i, sorprenentment, es creu que n’hi ha unes quinze mil més. Les plantes amb flors presenten dues-centes setanta mil espècies conegudes i un total de vuitanta mil que encara no es coneixen.

Però en la major part de la resta del món vivent el panorama és radicalment diferent. Si a les estimacions dels experts sobre invertebrats (com insectes, crustacis i cucs) se’ls afegeixen les algues, els fongs, les molses i altres plantes inferiors, a més de les gimnospermes, les plantes amb flors, els bacteris i altres microorganismes, la xifra total ascendeix de forma vertiginosa, des dels cinc milions fins als més de cent milions d’espècies.”

Tot el text anterior ha estat extret del llibre Half Earth. Our Planet’s Fight for Life (pàg. 37 i ss.) del biòleg i naturalista Edward O. Wilson publicat l’any 2016 i que a Espanya porta per títol Medio planeta (La lucha por las tierras salvajes en la era de la sexta extinción) publicat per Errata Naturae ediciones l’any 2017.

Del text de Wilson es desprèn que els científics estan descobrint cinquanta noves espècies cada dia i que, si es mantingués aquest ritme de descobertes, tindríem coneguda totes les formes de vida a la Terra d’aquí a cinc mil dos-cents setanta-vuit anys, és a dir, l’any 7296.

Bé, això seria així, si l’espècie humana comença a respectar el planeta on viu, si és capaç de pensar racionalment on vol anar a mitjà i llarg termini, si deixa de contaminar el medi ambient, si aturem el canvi climàtic, si controlem la demografia, si no es fon el gel de l’àrtic i l’antàrtic, si administrem bé l’aigua dolça, si donem prioritat a les energies netes, si, en definitiva, volem tirar endavant com espècie acompanyats per tota la resta de biodiversitat del planeta.
 

La Terra vista des de l'Apol·lo XVII (Nasa, 1972)

La Terra vista des de l’Apol·lo XVII (Nasa, 1972)


 
 
 

Anuncis

L’home segons Edward O. Wilson

 
Home de Vitruvi de Leonardo da Vinci
 

Les primeres catorze línies del llibre Half Earth. Our Planet’s Fight for Life (2016) del biòleg i naturalista més important del món Edward O. Wilson ens retrata com a espècie d’una manera precisa, acurada i punyent. Wilson, que és considerat un dels cent científics més importants de la història de la humanitat, resumeix de manera magistral el que som i en fa una genial definició molt millor que la que podem trobar a diferents diccionaris, superior a la definició que han fet diferents filòsofs al llarg de la història. La seva definició d’home és realista, crítica, poètica, científica i un punt amarga. Heus-la aquí:

Un narrador, un creador de mites i un destructor del món viu. Un pensament barreja de raó, emoció i religió. Un accident venturós de l’evolució dels primats durant el Plistocé tardà. La ment de la biosfera. Magnífic pel seu poder imaginatiu i el seu instint exploratori, encara que també ansiós per ser més senyor que servent d’un planeta en decadència. Dotat des del seu naixement de la capacitat per sobreviure i evolucionar de forma contínua, capaç de fer que la biosfera també sigui eterna. I no obstant això arrogant, insensat, predisposat letalment per afavorir-se a si mateix i a la seva tribu en situacions a curt termini. Servil davant éssers superiors imaginaris, desdenyós amb altres formes de vida inferiors.”

 
 
 

Islas des-conocidas

 

 
Els oceans de tot món estan plens d’illes descobertes, després desaparegudes i d’illes conegudes que, amb el pas del temps, es tornen ‘des-conegudes’. Aquest llibre titulat ‘Islas des-conocidas’ i subtitulat “un arxipèlag de mites, misteris, fantasmes i fraus” ens explica la història de 24 illes que en algun moment van aparèixer en els mapes i cartes de navegació i que en l’actualitat ja no hi són. Algunes hi van estar dibuixades poc temps, altres van romandre als mapes durant centenars d’anys.

Cadascuna d’aquestes illes ‘des-conegudes’ té la seva pròpia història. Algunes no han despertat l’atenció de gairebé ningú, d’altres, en canvi, encara se’n parla avui dia. Un bon exemple d’aquestes últimes és l’Atlàntida que, tot i que només va existir en la ment de Plató amb propòsits al•legòrics, té avui en dia una bibliografia gairebé inabastable. Un cas similar, encara que molt més recent (de mitjans del segle XIX) és Lemuria o Mu proposada com hipòtesi científica pel zoòleg britànic Philip Sclater, que tot i reconeixent que no tenia evidències sòlides per la seva proposta, va ser acceptada per molta gent que, a més, la van adornar amb tot tipus de ximpleries extravagants.

Algunes d’aquestes illes són estranyes i fabuloses, altres són plenament inversemblants. Totes elles són el reflex del temps en què varen ser creades i totes han enriquit la geografia de la ment. No hem d’oblidar que els mites, la superstició i la religió formen part del nostre bagatge cultural com espècie humana.

Algunes d’aquestes illes van ser productes de la imaginació, altres d’enganys i encara altres, d’errors no malintencionats de mariners i navegants. Aquest llibre és un homenatge a totes aquestes illes perdudes que també han ajudat a crear la imatge que tenim del nostre món.

La llegendària Thule, anomenada Tile a la carta marina de Magnus

La llegendària Thule, anomenada Tile a la carta marina de Magnus


 

L’autor les agrupa en sis seccions. La primera reuneix les ‘Illes de vida i mort‘ confinades al món de la literatura. La segona secció, ‘Els pioners‘, presenta illes trobades pels primers navegants de mars i oceans. ‘L’era de l’exploració‘ és la tercera i neix quan els mariners europeus comencen a navegar pel globus. La quarta és la secció dedicada a les ‘Illes submergides‘ suposadament engolides pel mar. La cinquena parla de les ‘Illes fraudulentes‘, inventades per bromistes i mentiders. L’última secció la dedica als ‘Des-coneixements recents‘ realitzats durant el segle XX i XXI.

Així descobrim illes com Kibu on els habitants de les illes de l’estret de Torres creien que anaven els esperits dels difunts. O l’illa de Hufaidh, situada als aiguamolls de la confluència dels rius Tigris i Eufrates que habiten els Madan (protagonistes del llibre ‘Els àrabs dels aiguamolls‘ de Wilfred Thesiger), els quals encara creuen que qui veu l’illa queda embruixat i comença a parlar un idioma incomprensible.

La llegendària Thule, perduda en el nord llunyà, de la que ens parla el comerciant i navegant grec Píteas nascut a Massàlia (actual Marsella) el segle IV aC. que afirmà haver arribat més enllà de la Gran Bretanya i haver-la albirat.

L’illa de Fusang, on els emperadors xinesos creien que es trobava l’elixir de la immortalitat. Les Illes dels Benaventurats, on va desembarcar el monjo viatger irlandès Sant Brandan, coneguda pels canaris amb el nom de ‘Isla de San Borondón‘. I encara d’altres com la Terra de Davis, albirada i descrita pel pirata Lionel Wafer al segle XVII i que ningú no va trobar mai de nou.

Frislàndia és una altra de les anomenades illes fantasma que va aparèixer en la majoria de mapes i cartes nàutiques de l’oceà Atlàntic nord dibuixada entre els anys 1560 i 1660.

Frislàndia en un mapa de Nicolo Zeno de 1558

Frislàndia, a baix a l’esquerra, en un mapa de Nicolo Zeno de 1558


 

L’any 1875, la marina naval britànica va voler ficar ordre als seus mapes del Pacífic que estaven farcits d’inexactituds. Es van eliminar 123 illes fantasma (encara que posteriorment van descobrir que tres d’elles eren reals i les van haver de tornar al lloc que els hi corresponia).

El cop de gràcia a totes aquestes illes fantasma va arribar des de l’espai quan a la segona meitat del segle XX els satèl•lits artificials van començar a retratar la Terra en les seves òrbites al voltant del planeta.

Tot i això a finals del segle XX encara van haver-hi discussions diplomàtiques entre Mèxic i els Estats Units per l’illa inexistent de Bermeja. O, la més recent de totes, en ple segle XXI, Sandy Island va aparèixer en el Google Earth fins a l’any 2012.

És evident que avui en dia l’època de descobrir noves illes s’ha acabat i, com molt bé diu l’autor “també toca la seva fi l’era dels des-coneixements”. Malgrat tot l’escull fantasma Maria Teresa, al Pacífic Sud, i altres del mateix oceà, encara esperen ser esborrats dels mapes.

Un llibre breu i deliciós, meravellosament il•lustrat per Katie Scott. Escrit de forma clara i concisa per en Malachy Tallack i esplèndidament editat per Planeta l’any 2017.

L'illa de Brasil a l'oest d'Irlanda en el mapa d'Abraham Ortelius del 1572

L’illa de Brasil a l’oest d’Irlanda en el mapa d’Abraham Ortelius del 1572