Catoblepas

Catoblepas, de Jan Jonston dibuixat a Historiae naturalis de quadrupedibus libri (Amsterdam, 1657).

Catoblepas, de Jan Jonston dibuixat a Historiae naturalis de quadrupedibus libri (Amsterdam, 1657).

El catoblepas (del grec καταβλέπω, “mirar cap avall”) és una criatura llegendària d’Etiòpia descrita en fonts grecoromanes en primer lloc per Plini el Vell i més tard per Claudi Elià. No és fins al segle XVIII que el naturalista George Cuvier associa aquest llegendari animal amb el nyu amb qui comparteix algunes característiques.

Plini el Vell a la seva obra Història Natural (llibre 8, capítol 21) ens explica:

Entre els etíops hespèrids es troba la font anomenada Nigris, naixement del riu Nil, segons ha estimat la majoria i com confirmen els arguments que hem exposat amb anterioritat. Al costat d’aquesta font es troba una fera salvatge anomenada catoblepas, de poc cos, pesat i lent en tots els seus membres, excepte el cap, molt pesat i gran que el seu cos gairebé no és capaç de suportar; sempre el manté cap a la terra, perquè si no ho fes, podria matar a tota la humanitat: perquè no hi ha ningú que miri els seus ulls, que encara sigui viu. Una propietat similar té la serpent anomenada basilisc…”

Claudi Elià a la seva Història dels animals en el capítol V del llibre VII explica:

A Líbia neixen moltes feres salvatges i, segons es diu, també és la terra de l’animal anomenat katóblepon; la seva figura porta a la memòria l’aspecte d’un toro, si bé el seu aire és menys afable; té les celles abundants, hirsutes i, per sota, brillen uns ulls no tan grans com els del bou, sinó més petits i injectats en sang; mai miren de front, sinó que claven la vista a terra i per això se’ls ha donat el nom de katóblepon (el que mira cap a baix). Uns flocs que s’assemblen a la crinera d’un cavall li cauen sobre el front, des de la part superior del cap, i li tapen la cara: així plena d’una por espantosa a qualsevol home que es creui amb ell.

El katóblepon menja arrels verinoses; quan fixa els seus ulls amb gest amenaçador, tal com un toro, aquests flocs tremolen i s’estarrufen, per aclarir els bifis i llançar per la gola un hàlit penetrant i fètid, que impregna l’aire al voltant al capdavant de la bèstia; tots els animals que s’aproximen i respiren aquells miasmes emmalalteixen immediatament, perden la veu i es convulsionen en agonia. El katóblepon sap que posseeix tals poders, cosa que tampoc ignoren els altres animals, els quals s’aparten d’ell espantats.”

Al llibre de Gai Juli Solí anomenat De mirabilibus mundi (‘Les meravelles del món’), que circulà tant amb el títol de Collectanea rerum memorabilium (‘Col•lecció de curiositats’), com de Polyhistor. Aquest últim era el títol donat per l’autor al llibre, la major part del qual està extret de la Naturalis Historiae de Plini el Vell i de la Geografia de Pomponi Mela. En ell es parla molt breument d’aquest animal, que en la seva descripció segueix fil per randa la de Plini el Vell:

Prop del riu Nigris neix el catoblepas, animal de poca presència i indolent; porta feixugament el seu cap, que és molt pesant; la seva mirada és perniciosa; en efecte, aquells que han creuat la vista amb els seus ulls, perden sobtadament la vida”.

Catoblepas, Der Naturen Bloeme manuscript (1350), National Library of the Netherlands

Catoblepas, Der Naturen Bloeme manuscript (1350), National Library of the Netherlands

Timoteu de Gaza, va ser un gramàtic grec actiu durant el regnat d’Anastasius (és a dir, de l’any 491 al 518) és l’autor d’un llibre titulat Sobre els animals que fa menció d’aquest animal, i ens diu:

els catoblepas emeten foc per les seves fosses nasals”.

Constantinus Manasses, historiador bizantí del segle XII, és l’autor de l’obra Synopsis historike (‘Sinopsi històrica’) que és una crònica dels esdeveniments entre la creació del món i el final del regnat de Nicèfor Botaniates (l’any 1081) esmenta (seguint a Timoteu de Gaza) en el llibre 2, capítol 39 de la Synopsis historike:

el catoblepas el de la respiració de foc”.

Bartholomaeus Anglicus (Bartomeu d’Anglaterra 1203-1272) fou un erudit escolàstic membre de l’Orde franciscà, autor del compendi De proprietatibus rerum (‘Sobre les propietats de les coses’), datat de 1240. Aquest va ser un dels llibres més populars de l’Edat Mitjana en forma d’enciclopèdia. En el llibre 18 del De proprietatibus rerum (seguint perfectament a Plini) hi trobem aquesta informació:

Entre els hespèrids i etíops hi ha una font que molts homes creuen que és la font del Nil i, al seu costat, hi ha una bèstia salvatge coneguda com a catoblepas, té un cos petit ben proporcionat en tots els seus membres excepte l’enorme cap que sempre li penja cap al terra, però això és quelcom favorable per a la humanitat. Tot allò que mirin els seus ulls morirà, el mateix que passa amb el basilisc…” (Fragment extret de l’edició de Steele de 1905).

El catoblepas està descrit també a Els quaderns de Leonardo da Vinci i segueix les descripcions dins la tradició d’autors anteriors:

Es troba a Etiòpia prop del naixement del Nigricapo. No és un animal molt gran, no és molt actiu, i el seu cap és tan pesat que li costa molta feina aixecar-lo, per la qual cosa sempre mira a terra. En cas contrari seria una gran pesta per a la humanitat, ja que qualsevol que creués la seva mirada amb els seus ulls moriria immediatament.”

Gustave Flaubert en el capítol VII de Les temptacions de Sant Antoni (1874) parla del catoblepas en aquests termes:

El catoblepas és un búfal negre amb el cap d’un porc, que arrossega per terra i que se subjecta a les seves espatlles mitjançant un coll prim, llarg i flàccid com una tripa buida.
Es rebolca per terra i les seves peülles desapareixen sota l’enorme pelussera que li tapa la cara.

-Gros, malenconiós i esquerp, romanc sempre en el mateix lloc, notant sota el meu ventre la calor del fang. El meu cap és tan pesat, que m’és impossible mantenir-lo dret. L’enrotllo entorn del meu cos, lentament, i amb la mandíbula entreoberta, arrenco amb la meva llengua les herbes verinoses que ha regat el meu alè. Una vegada, em vaig devorar les potes sense adonar-me.
Ningú, Antoni, ha vist mai els meus ulls, o aquells que els van veure van morir després. Si aixequés les meves parpelles roses i inflades, immediatament moriries.”

A El libro de los seres imaginarios Jorge Luis Borges també dedica una entrada al catoblepas:

Plinio (VIII, 32) cuenta que en los confines de Etiopía, no lejos de las fuentes del Nilo, habita el Catoblepas.

«Fiera de tamaño mediano y de andar perezoso. La cabeza es notablemente pesada y al animal le da mucho trabajo llevarla; siempre se inclina hacia la tierra. Si no fuera por esta circunstancia, el Catoblepas acabaría con el género humano, porque todo hombre que le ve los ojos, cae muerto.»

Catoblepas, en griego, quiere decir «que mira hacia abajo». Cuvier ha sugerido que el gnu (contaminado por el basilisco y por las gorgonas) inspiró a los antiguos el Catoblepas. “

Borges acaba l’entrada del catoblepas amb la descripció que en fa Flaubert a Les temptacions de Sant Antoni i que ja em transcrit unes línies més amunt.

Monstre Catoblepas d'Edward Topsells a The History of Four-Footed Beasts And Serpents (London 1658)

Monstre Catoblepas d’Edward Topsells a The History of Four-Footed Beasts And Serpents (London 1658)

 
 

Bibliografia i enllaços:

Borges, Jorge Luis; El libro de los seres imaginarios. Emecé Editores, 1978.

Catoblepas. Article de la Wikipedia (en anglès) Consultat el 26-07-2020.

Catoblepas. Article de Medieval Bestiary. Consultat el 25-07-2020.

Catoblepas. Article del web Grimorio de Bestias. Consultat 26-07-2020.

Catoblepas. Article de Wiki mitologia. Consultat el 27-07-2020.

Eliano, Claudio; Historia de los animales. Ediciones Orbis, 1987.

Flaubert, Gustave; Las tentaciones de San Antonio. Ediciones Orbis, 1986.

Katobleps. Article al web Theoi.com. Consultat el 27-07-2020.

Plini el Vell; The Eight Booke of the Historie of Nature. Traduït a l’anglès per Philemon Holland, (1601). Document de la Universitat de Chicago al web. Plana consultada 25-09-2020.

 
 
 

Leucrota

Leucrota al Bestiari d'Aberdeen (full 15v)

Leucrota al Bestiari d’Aberdeen (full 15v)

La leucrota (també coneguda com a leucrocotta, crocotta, corocotta o crocuta; en grec κοροκόττας) són criatures mitològiques similars a les hienes descrites en fonts grecoromanes. És descrita de forma molt similar a la hiena i apareix en nombrosos bestiaris medievals. L’hàbitat d’aquestes criatures se situava a l’Índia o Etiòpia, però hem de tenir en compte que tots dos territoris no es corresponen amb els països així anomenats en l’actualitat i que moltes vegades tots dos termes eren intercanviables.

A l’obra Índica escrita per Ctèsias de Cnidos (que ens ha arribat resumida per Foci a l’època bizantina) hi podem llegir:

A Aithiopia (Etiòpia) hi ha un animal anomenat Krokottas, vulgarment conegut com a Kynolykos (gos-llop), de sorprenent força. Es diu que imita la veu humana, per a cridar als homes a la nit i devora a aquells que se li acosten. És brau com un lleó, ràpid com un cavall i tan fort com un toro. No se’l pot vèncer amb cap arma d’acer,”

Crocotta (Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Full 14v)

Crocotta (Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Full 14v)

Estrabó en el llibre XVI de la seva Geografia escriu:

Les crocuttas són una descendència mixta de llop i gos, com diu Artemidor. Però el que diu Metrodor d’Escepsis en el seu llibre “Hàbits” és com un mite i ha de ser ignorat.”

En el llibre VIII, capítol XXX de la Història Natural escrit per Gai Plini Segon més conegut com a Plini el Vell se’ns diu:

Etiòpia produeix (…) molts altres animals monstruosos (…) crocottes, que semblen néixer del gos i del llop, trencant tot amb les seves dents i immediatament digerint el que han devorat (…). El leucrocota, un animal extremadament ràpid, de la grandària del ruc, les potes de cérvol, el coll, la cua i el pit del lleó, el cap de teixó, el peu bifurcat, la boca tallada fins a les oïdes, i en lloc de dents, un os continu: s’afirma que aquest animal imita la veu humana.”

I en el capítol XLV Plini el Vell continua explicant:

En apariar-se amb hienes, la lleona d’Etiòpia engendra la crocuta, que imita tant les veus dels homes com les del bestiar. Mai parpelleja; les dues mandíbules, sense genives, estan proveïdes de dentició contínua; aquestes dues dents encaixen entre si, de manera que la reunió no els desgasti.”

Leucrota al Bestiari de Peterborough, ms-53, 193v

Leucrota al Bestiari de Peterborough, ms-53, 193v

Claudi Elià en el llibre VII, capítol 22 de la seva obra Història dels animals ens explica:

La hiena comuna i la hiena de líbia, que rep el nom de korokottas, són feres menyspreables. Per exemple, la hiena s’acosta de nit a la cleda i imita a un home vomitant; els gossos s’hi acosten, creient que es tracta d’éssers humans, i la hiena els atrapa i dóna bon compte d’ells.
Ara he de referir-me al caràcter maligne de la hiena líbia, de la que també m’han arribat notícies. S’amaga en el fons del bosc, per escoltar als llenyataires, que es criden els uns als altres i que conversen entre ells. Més tard, imita les veus que ha escoltat i fins i tot arriba a parlar –per més que això sembli un conte fantasiós- amb un to semblant al dels homes, repetint els noms que hagi sentit; l’home que així cridat s’hi aproxima; la bèstia s’aparta una mica i el torna a cridar; l’home segueix a la recerca de la veu i quan la hiena líbia l’ha apartat dels seus companys de treball i l’ha aïllat, es llença sobre d’ell i el mata, convertint-se en menjar el que fóra atrapat per la seva veu.”

Porfiri al llibre III de Sobre l’abstinència escriu:

(…) Però la hiena de l’Índia, que els nadius anomenen crocotta, parla d’una manera tan humana, i això sense mestre, que va a les cases i crida a la persona que sap que pot derrotar fàcilment. També imita la veu de qui és més volgut, i prestaria fàcilment més atenció a la persona a la qual anomena; de manera que, encara que els indis ho saben, sent enganyats a través de la similitud i obeint la crida, surten i són destruïts.”

L’autor o autors de la Història Augusta escriuen en el llibre X, capítol 9 que dediquen a la vida d’Antoní Píus:

(…) Va celebrar jocs en els quals mostrava elefants i els animals anomenats corocottas i tigres i rinoceronts, fins i tot cocodrils i hipopòtams, en resum, tots els animals de la terra sencera; i va presentar en una sola actuació fins a cent lleons juntament amb tigres.”

Leucrota al Bestiari de Rochester (Royal ms 12, f xiii, f 23r)

Leucrota al Bestiari de Rochester (Royal ms 12, f xiii, f 23r)

Tant per a Gai Juli Solí com per a Plini el Vell la Hyaene crocuta constituïa un fantàstic encreuament de la hiena a la qual donaven el nom de corocotta. Claudi Elià i Porfiri es limiten a atribuir-l’hi la suposada habilitat d’imitar veus i enganyar a les persones a les quals mata i devora. Amb el nom de crocotta es coneixia, en canvi, a un imaginari animal nascut de gos i llop, però descrit amb els caràcters de la hiena com fan Plini i Estrabó.

Durant l’edat Mitjana la leucrota és àmpliament documentada en els bestiaris encara que la seva descripció i la seva representació varia bastant segons els manuscrits confonent i mesclant les diferents fonts, tot i que la majoria d’ells respecten la forma de la hiena-lleó. Durant l’edat Mitjana l’animal és investit amb alguna qualitat que no tenia en les fonts més antigues com ara que els ulls de la leucrota ostentaven poders oraculars quan el seu posseïdor se’ls col•locava sota la llengua.

Jorge Luis Borges a El libro de los seres imaginarios reserva a aquesta criatura una entrada que anomena Crocotas y Leucrocotas, en la que explica a la perfecció tant les fonts com la criatura:

Ctesias, médico de Artajerjes Mnemón, se valió de fuentes persas para urdir una descripción de la India, obra de valor inestimable para saber cómo los persas del tiempo de Artajerjes Mnemón se imaginaban la India. El capitulo treinta y dos de ese repertorio ofrece una noticia del lobo-perro; Plinio (VIII, 30) dio a ese hipotético animal el nombre de crocota y declaró que no había nada que no pudiera partir con los dientes y acto continuo digerir. Más precisa que la crocota es la leucrocota en la que ciertos comentadores han visto un reflejo del gnu, y otros de la hiena, y otros, una fusión de los dos. Es rapidísima y del tamaño del asno silvestre. Tiene patas de ciervo, cuello, cola y pecho de león, cabeza de tejón, pezuñas partidas, boca hasta las orejas y un hueso continuo en lugar de dientes. Habita en Etiopía (donde asimismo hay toros salvajes, armados de cuernos movibles) y es fama que remeda con dulzura la voz humana.”

Leucrota al Bestiari Ashmole 1511, 22r

Leucrota al Bestiari Ashmole 1511, 22r

Hi ha bestiaris com el Bestiari de Northumberland, que inclouen una hiena i una leucrota, amb descripcions diferenciades.

El nom científic de la hiena tacada (Crocuta crocuta) es va treure de la crocotta mitològica, i hi ha algunes similituds en la descripció: les hienes tenen dents i mandíbules molt potents, poden digerir una gran varietat d’aliments, se sap que excaven per desenterrar els cossos humans per menjar-los, a més, poden fer vocalitzacions similars a les humanes com per exemple la seva rialla que és mundialment coneguda. El folklore local sobre les hienes parla que poden canviar de forma i de gènere (de fet, els mascles i les femelles són difícils de distingir) que sumat a la parla humana fomenta la creença que la hiena pot haver estat el model per a la crocotta.

 
 

Bibliografia i enllaços:

Borges, Jorge Luis; Crocotas y Leucrocotas a El libro de los seres imaginarios. Emecé Editores, 1978.

Eliano, Claudio; Historia de los animales. Ediciones Orbis, 1987.

Crocotta. Article de la Wikipedia (en anglés). Consultat 22-06-2020.

Leucrota. Article a The Medieval Bestiary (en anglès). Consultat el 22-06-2020.

Leucrota. Article de la Wikipedia (en castellà). Consultat el 22-06-2020.

Leukokrottas. Article de Theoi.com (en anglès). Consultat el 22-06-2020.

Leucrocotta. Article al web El bestiario del Hypogripho Dorado. Consultat el 22-06-2020.

Leucrota al Liber de Naturis Bestiarum ms Bodley 533, 7r

Leucrota al Liber de Naturis Bestiarum ms Bodley 533, 7r

 
 
 

La sexta extinción

Encara que sigui bonic imaginar que va haver-hi un temps en què l’home vivia en harmonia amb la naturalesa, no és clar que això hagi passat mai.”

Aquesta és una demolidora frase extreta del llibre La sexta extinción, subtitulada Una història gens natural, de la periodista nord-americana especialitzada en temes científics Elizabeth Kolbert que va guanyar el premi Pulitzer a la millor obra de no-ficció l’any 2015.

El llibre ens explica de forma clara, senzilla i rigorosa com actualment els éssers humans estem assistint a la desaparició d’un gran nombre d’espècies, parla de com el planeta està perdent biodiversitat. Aquesta extinció no és la primera que s’ha produït al planeta Terra, anteriorment en coneixem cinc de molt grans i un grapat d’extincions menors. El que té d’especial aquesta sexta extinció en massa és que està passant en aquest moment i que nosaltres, l’espècie humana, en som responsables.

La sexta extinción es llegeix com un relat de viatges intercalat amb passatges sobre evolució, paleontologia, genètica de poblacions. Ens parla del canvi climàtic, l’acidificació dels oceans, el mal que causen les espècies invasores, de l’extinció d’espècies del passat remot i recent per les quals la Terra ha passat.

En primer lloc ens porta a Panamà i ens parla de la mort de les granotes daurades que pertanyen al grup animal més amenaçat del planeta, els amfibis, el ritme d’extinció dels quals és 45.000 vegades superior a la mitjana. Aquesta granota està actualment en una situació molt delicada per la proliferació d’un fong (importat d’Europa) que els causa la mort.

Un altre capítol ens parla de la desaparició del gavot gegant i per això l’autora ens transporta a Reykjavík, on pot contemplar un dels únics gavots gegants embalsamats que hi ha al món. El gavot era un pingüí caçat pels mariners sense mesura. L’últim exemplar va ser mort fa uns cent seixanta anys.

En un altre capítol ens transporta fins a l’illa napolitana de Castello Aragonese a la Mar Tirrena, un paratge aparentment idíl•lic, però amb zones de mar que tenen un ph molt àcid, similar al que tindran els oceans del planeta a finals de segle si seguim llançant a l’atmosfera quantitats industrials de CO₂. Enllà constata com la vida -els peixos, la vegetació, fins i tot els microorganismes- s’aparta d’aquestes aigües.

The Sixth Extinction (English Edition)

The Sixth Extinction (English Edition)

En el zoo de Cincinnati visitem a la Suci, un dels últims exemplars vius del rinoceront de Sumatra descendent directe del rinoceront llanut, un llinatge de vint milions d’anys a punt de passar a la història si no s’aconsegueix que es reprodueixi en captivitat.

Viatgem a la Barrera de Coral australiana on assistim a la descomposició del coral que va morint per l’acidificació de les aigües. Kolbert ens parla de l’accelerada desaparició dels rats penats a Amèrica del nord, i ens transporta a la vall del Neander per visitar un parc temàtic en el lloc on es va descobrir l’home de Neanderthal, un lloc on semblen més interessats a vendre samarretes que en donar informació sobre la prehistòria de l’home.

Ens porta a l’Institut de Recerca per a la Conservació, una sucursal del zoo de San Diego, anomenat el “zoo gelat”, on la doctora Marlys Houck li mostra el que queda d’un simpàtic ocellet hawaià anomenat poo-uli guardat dins un tanc de nitrogen líquid del qual extreu uns petits vials que contenen l’ADN de l’últim exemplar dels de la seva espècie.

Estem acostumats a llegir sobre les grans extincions com uns esdeveniments fortuïts i llunyans a nosaltres; el llibre de Kolbert ens adverteix de la seva veritable proximitat i imminència. L’autora no és tremendista ni melodramàtica, però és brutalment precisa i realista.

El llibre de Kolbert no només ens transmet dades rigoroses i coneixement en un llenguatge planer, sinó que converteix cada capítol en un relat fascinant a vegades dramàtic, a vegades terrorífic. En paraules de l’autora:

S’ha estimat que una tercera part dels corals que construeixen esculls, una tercera part dels mol•luscos d’aigua dolça, una tercera part dels taurons i les ratlles, una quarta part dels mamífers, una cinquena part dels rèptils i una sisena part dels ocells es dirigeixen a la desaparició.”

Per acabar, només dues coses. La primera és fer esment de la magnífica portada del llibre on podem veure el dibuix al llapis d’un elefant que es va desfent lentament, com una figura de sorra que s’emporta el vent; crec que és una esplèndida metàfora del que està passant amb la fauna del planeta. La segona, recomanar-vos la lectura d’aquest magnífic llibre.

Elizabeth Kolbert (retratada per Barry Goldstein)

Elizabeth Kolbert (retratada per Barry Goldstein)