Meravelles descrites

 
Portada de Meravelles descrites del frare Jordà de Catalunya d'Angle Editorial
 

Meravelles descrites (Mirabilia Descripta) Crònica catalana de l’Índia de fa set-cents anys és la fascinant crònica històrica que ens va transmetre el frare dominicà Jordanus Catalanus, això és, Jordà Català o Jordà de Catalunya. Jordà ens explica el seu viatge missioner per l’Índia del segle XIV, les aventures i les meravelles que va veure al llarg del seu viatge asiàtic. Un viatge que va començar en una data indeterminada entre 1311-1318 i es va allargar fins a 1329.

El manuscrit va tenir una circulació restringida durant segles, ja que probablement es va tractar com un informe confidencial. A principis del segle XIX és adquirida pel baró de Walckenaer, un noble francès, i poc després va ser comprada per la Biblioteca Britànica, on encara es conserva. La traducció anglesa data de 1863 i la francesa de 1925.

Aquesta és una crònica breu que no arriba a les seixanta planes, de la que només ens ha arribat una còpia en llatí, traduïda i editada per primera vegada al català per Jordi Joan Baños periodista sabadellenc que va residir durant anys a l’Índia.

Baños no dubte que el llibre original va ser redactat o dictat en català, ja que el llatí en el qual està escrit està farcit de catalanades. Tampoc dubte en cap moment de l’origen català del seu redactor, deixant molt clar que no era ni francès, ni italià, ni portuguès, com a vegades alguns autors han suggerit.

 
Mirabilia descripta en l'edició de la Cambridge Library
 

Certament desconeixem on va néixer, però sabem que Jordà va estudiar persa a Tartària cap al 1320 i va viatjar per primera vegada a l’Índia per acompanyar quatre frares franciscans la destinació final dels quals era la Xina. Un cop arribats a l’Índia i durant una breu absència, els seus quatre companys van ser martiritzats. Jordà es va quedar tot sol en la seva missió evangelitzadora però, en lloc de retornar a occident, va deambular durant molts anys per l’Índia patint tota mena de penúries.

Sabem que va tornar a la Cort papal d’Avinyó el 1329, quan va aprofitar per redactar (o dictar) aquestes Mirabilia Descripta. El papa Joan XXII el va nomenar bisbe de l’Índia convertint-se així en el primer bisbe catòlic d’aquest país continent. El Papa es refereix a Jordà com Jordanus Catalanus, explicitant de forma meridiana el seu origen. No sabem del cert quan va retornar a l’Índia, ja que el seu rastre es perd poc després del 8 d’abril de 1330 i s’ignoren les circumstàncies de la seva mort tot i que, segons algunes cròniques, va ser martiritzat a Bombai.

Jordà de Catalunya també fou el primer a situar a Etiòpia el mític rei cristià anomenat preste Joan. Aquest frare dominicà va ser coetani d’Arnau de Vilanova i Ramon Llull el qual el va influir en l’esperit Rex Bellator – el rei guerrer proposat per Llull que havia de reconquerir Terra Santa- del frare.

Jordà, que és anomenat el Marco Polo català, va escriure el llibre trenta anys després que el venecià publiqués Il Milione i vint-i-cinc anys abans que Ibn Battuta dictés el seu Rihla.

 

Reconstrucció del món segons Jordà

Reconstrucció del món segons Jordà a l’obra d’Henry Yule publicada a Londres el 1863


 

El frare fa una triple divisió de l’Índia: l’Índia Major que comprèn des de les Costes de Malabar a Cotxinxina; l’Índia Menor que s’estén des de Sind (o potser del Balutxistan) a les Costes de Malabar; i l’Índia Terça que inclou una ampla regió costanera sense definir a l’oest del Balutxistan, arribant fins a Etiòpia i el domini del Preste Joan. En el seu relat ens descriu un entorn completament diferent de l’occidental i es meravella del que veuen els seus ulls. En paraules seves:

Tot són meravelles a l’Índia, que és, en realitat, un altre món”

Així ens explica el culte a les vaques per part dels hindús, el seu sistema de castes i l’esgarrifós ritu del sati (en el decurs del qual les vídues es llencen a la pira funerària del difunt marit); és el primer cronista a donar notícia dels zoroastrians (coneguts també com a parsis) que estaven establerts a l’Índia des del segle VIII provinents de Pèrsia i a descriure les seves ‘torres del silenci’ (unes torres on s’abandonen els cadàvers -considerats impurs pels zoroastrians- per tal que se’ls mengin els voltors i que encara són alçades avui dia a Bombai).

Jordà també fa referència a illes desertes, menjars deliciosos, olors, la flora i la fauna del país. Descriu aus de colors llampants, serpents gegantines i ens explica detalladament com domar un elefant: primer l’empresonen en un tancat fent servir una femella com esquer, després és maltractat durant cinc dies per un home amb el rostre tapat vestit de negre o vermell. Tot seguit es fa venir un altre home:

…amb la cara descoberta i vestit d’un altre color, que fa veure que pega al primer, que l’empaita i el foragita; tot seguit s’acosta al lloc de l’elefant, li parla i amb una perxa el neteja, l’amanyaga i li dóna menjar”.

Tres setmanes després, l’animal ja és dòcil i està preparat per fer el que li manin.

Però Jordà també cau en la fantasia (com abans ha fet Marco Polo o després farà Ibn Battuta, de fet, com fan tots els viatgers que a l’època escriuen), quan parla de dracs alats amb pedres precioses al cap, unicorns i altres animals increïbles, tot i que, en general, la seva crònica és molt fidel a la realitat.

El llibre es tanca amb l’afegitó de dues cartes que el frare va enviar als seus superiors a la ciutat de Tauris, una de l’any 1321, l’altra del 1323, on el frare es lamenta:

estic sol sense companyia, com un pobre pelegrí a l’Índia, on per exigència dels meus pecats m’ha estat permès de sobreviure després de la passió dels quatre sants frares menors, els beneïts màrtirs Tomàs, Jaume el gloriós, Pere i Demetri”

També comenta els plans per crear una nova església i recomana els millors llocs per predicar.

Meravelles descrites (Mirabilia Descripta) Crònica catalana de l’Índia de fa set-cents anys, amb edició, traducció i introducció de Jordi Joan Baños ha estat editat a Barcelona per Angle Editorial l’any 2015 i és un viatge medieval fascinant, molt entretingut, fresc i gens dens. Absolutament recomanable.

 
Mapa de l'Índia
 
 
 
 

Anuncis

Els Pares del desert

 
Els pares del desert de Joan Perucho
 

El prolífic escriptor Joan Perucho ens va deixar una bona quantitat de llibres. Un bon grapat dedicats a la literatura fantàstica, tots ells d’un caire molt personal que van a cavall de la fantasia i la erudició literària. Perucho sempre va estar interessat pel món antic, els cultes orientals, els ambients d’Alexandria, Armènia, Atenes, el Caire antic, els rituals coptes, els sants i la poesia primitiva (també la gastronomia, la pintura i molts altres temes). Era un bibliòfil empedreït, tenia sentit de l’humor, una imaginació lúdica, desbordada, i una gran curiositat per gairebé tot. Gràcies a això va escriure bestiaris, contes de fantasmes, històries amb vampirs i viatges imaginaris.

Perucho sempre va ser creient però a mesura que es va anar fent més gran va començar a viure l’experiència religiosa amb més intensitat autodefinint-se com catòlic, apostòlic i romà. Poc abans de morir va ser entrevistat per Enric Vila del diari ‘Avui’ (20/02/2003) qui li va preguntar si de tant barrejar fantasia i realitat encara sabia distingir-les. Perucho va contestar que no ho sabia i que li era igual, que li agradava barrejar-les.

L’any 1998 Perucho va escriure Els pares del desert per a ser editat la festivitat de Sant Jordi d’aquell any, en el primer capítol ens parla de la poesia primigènia cristiana i diu:

Hom descobreix tres classes de protagonistes, els anacoretes (que viuen isolats a les muntanyes); els cenobites (que viuen en petits monestirs, com els de Ouadi Natrum), amb les regles de sant Antoni i sant Pacomi; i els estilites (de ‘silos’, columna), que viuen immobilitzats dalt de les columnes, a Síria, com el celebrat san Simeó l’Estilita. Aquest és el món de la vasta, poc explorada i misteriosa primigènia cristiana”

Aquests anacoretes, cenobites i estilites són personatges envoltats de miracles, prodigis i fets sorprenents que l’església institucionalitzada mirava amb un cert recel, en part per que els treia protagonisme i en part per que les actituds d’aquests sants homes a vegades vorejaven l’heretgia.

Anomenem Pares del desert a un grup de creients, entre els quals també hi va haver un grapat de dones, que van refugiar-se als deserts d’Egipte, Palestina i Síria durant el segle IV. Van viure de manera ascètica, despresos de tota possessió material amb la intenció d’acostar-se a Déu. Aquesta forma de vida és animada, en els texts literaris, pels diables que se’ls presentaven i que intentaven temptar-los o per diferents animals amb els que convivien al territori i amb els que fins i tot parlaven com ara lleons, guineus, serps, escorpins, aranyes, cocodrils i dragons, confeccionant un vistós i entretingut bestiari primitiu.

D’aquesta manera trobem a sants que transformen eugues en dones, cocodrils sibarites que transporten al seu llom a creients malalts a través del riu Nil i als que després de ser guarits per un sant pare es mengen (degut a que les carns, ara sí, estan en bones condicions). S’ha de dir que els cocodrils acaben plorant (i suposadament penedits de les seves menges) després de ser amonestats pel sant.

Penso que Perucho, amb la seva curiositat proverbial i la seva fe catòlica, es va deixar seduir pel tema i en va fer la seva recreació personal, ni novel•lística, ni assagista, sinó màgica, fabulosa i poètica alhora. En poc més de cent pàgines trobem capítols molt breus extrets directament de La vida dels Sants Pares, oracions, i poemes de Joan Perucho extrets del seu propi llibre Itineraris d’Orient i material de Les Vides de sants rosselloneses, un text en català del segle XIII, adaptació de la popular col•lecció d’hagiografies la Llegenda àuria de Jaume de Voràgine, entre altres.

El llibre està dividit en tres parts: ‘Antecedents’, ‘Vides, saviesa, poesia’ i ‘Ermitans de Catalunya’ on fa un molt breu repàs dels ermitans que tingué el Montsant, Collserola i Montserrat.

Un llibre per a tots aquells que els agrada descobrir coses noves. Diferent, breu, entretingut i curiós. Un llibre Perucho cent per cent. Es pot demanar més?

 

Fragment de Sant Antoni Abad enterrant a Sant Pau ermità de Pasqual Ortoneda. Tremp sobre fusta conservat al Museu Nacional d'Art de Catalunya.

Fragment de Sant Antoni Abad enterrant a Sant Pau ermità de Pasqual Ortoneda (segle XV). Tremp sobre fusta conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya.


&
 
 
 

Sirenes (/III)

 

Sirena al Bestiary Harley MS 3244, f. 36r -71v

Sirena al Bestiary Harley MS 3244, f. 36r -71v


 
Es conserven del segle II dues representacions d’Ulisses enfrontat a sirenes marines amb cues de peix però no és fins al segle VI que comencen a aparèixer algunes imatges de sirenes que, tot i que conserven les potes d’au, apareixen amb l’afegit d’una cua de peix, una iconografia que persistirà en alguns casos aïllats fins al segle XII.

Ja a plena edat mitjana, Isidor de Sevilla a la seva obra Etimologies (XI, 3, 30) escriu:

Ells [els grecs] imaginaven que ‘hi havia tres sirenes, part verge, part au amb ales i urpes’. D’elles una cantava, una altra tocava la flauta i la tercera la lira.”

Les sirenes perden les ales i guanyen de cintura cap avall una cua escamosa i platejada al segle VII o a principis del segle VIII quan un autor anònim escriu el Liber monstrorum i les descriu com:

Les sirenes són donzelles marines que enganyen als navegants amb la seva gran bellesa i la dolçor del seu cant; del cap al melic tenen cos de verge i forma semblant al gènere humà, però posseeixen una escamosa cua de peix, que sempre oculten en el mar.”

 

Mosaic amb sirena a la Catedral de Santa Maria Annunciata a Otranto

Mosaic amb sirena a la Catedral de Santa Maria Annunciata a Otranto


 

Carlos Garcia Gual assegura que no es conserva cap explicació antiga d’aquesta metamorfosi. El que si podem veure a la iconografia de l’època es que guanyen en bellesa física i els seus encants es tornen més lúbrics i eròtics. Alguns intents d’explicar el canvi experimentat per les sirenes es produeixen de forma tardana, com aquest de Michel de Marolles de mitjans del segle XVII on explica en el seu tractat de mitologia titulat El temple de les muses que:

Les sirenes es van sentir tan despitades de no haver pogut detenir Ulisses que es van precipitar al mar, on la part inferior del seu cos es va convertir en peix i van conservar només el cap i la part superior de la seva anterior figura.”

Durant els segles XII i XIII enciclopèdies i bestiaris inclouen a les sirenes entre les bèsties perilloses. Per exemple Bartolomeus Anglicus al llibre De propietatibus rerum defineix a la sirena com:

monstrum quod dulcedini sui cantus trahit nautas ad periculum’, (monstres que amb la dolçor dels seus càntics atreuen els navegants al perill).

 

Sirena. Morgan Library MS M.459 f. 8r

Sirena. Morgan Library MS M.459 f. 8r


 

També Tomàs de Cantimpré a mitjans del segle XIII escriu a De natura rerum que són ‘animalia mortífera‘ i que ‘per musicum et dulcissimun melos‘ atreuen els mariners a un son profund per després esquarterar-los amb les urpes.

També Albert el Magne (1206-1280) descriu les sirenes al seu tractat De animalibus amb aquests termes:

Les sirenes són monstres marins que tenen a la part superior figura de dona, amb pits llargs i penjants per alletar els seus petits. D’aspecte horrible, cabells llargs i solts. En canvi, a la part baixa té urpes d’àguila; a la part superior, ales, i a la part posterior una cua escatosa amb la qual s’ajuda per nedar. I quan apareixen mostren els fills i emeten estranys i dolços xiulets que dormen als que els escolten, i un cop adormits, els trossegen. Però els cauts passen amb les orelles tapades, llançant flascons buits perquè les sirenes puguin jugar fins que el navili s’hagi allunyat.”

Brunetto Latini al seu Llibres del tresor escriu que:

les sirenes amb els seus cants dolços feien perir els homes de poc enteniment que anaven per la mar.”

Els mariners de l’època medieval explicaven haver vist sirenes amb regularitat i el mateix Cristòfor Colom informa que en va veure tres en el seu viatge a Amèrica de 1493. No hi ha cap dubte que les sirenes ocupaven un lloc destacat en la tradició dels navegants que creien que aquestes seduïen als homes amb la seva bellesa i el seu cant per arrossegar-los a la mort. Aquestes creences van ser reforçades per l’Església que les va convertir en emblema de la vanitat, la luxúria, la falsedat atribuïda a les dones i als perills de la sexualitat que porta els homes a la seva perdició moral.

 

Il·lustració de sirena amb pinta i mirall. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 60r

Il·lustració de sirena amb pinta i mirall. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 60r


 

Al segle XVII, alguns escriptors jesuïtes van començar a afirmar la seva existència real, incloent-hi Cornelius a Lapide, que va dir de la dona, “la seva mirada és com la del llegendari basilisc, la seva veu com de sirena, que encanta i amb la seva bellesa es priva de la raó”. Antonio de Lorea i Athanasius Kircher van argumentar que les sirenes haurien aparegut a bord de l’arca de Noè. Altres indiquen que les sirenes van ser pecadores que d’alguna manera van aconseguir sobreviure al diluvi.

La presència les sirenes en el món de l’art (tant culte com popular) la trobem de forma ininterrompuda des dels escrits assiris, grecs, romans i medievals fins a la filmografia de Walt Disney passant pel conte popular de Hans Christian Andersen. Ningú pot negar que les sirenes, que ara ja tenen més de tres mil anys d’antiguitat, continuen vives en l’imaginari col•lectiu humà.

 

Sirenes i l'arca de Noé a la Biblia de Nurenberg (1483)

Sirenes i l’arca de Noé a la Biblia de Nurenberg (1483)


 

Bibliografia i enllaços:

García Gual, Carlos; Sirenas. Seducciones y metamorfosis. Turner Publicaciones S.L. Col•lecció Noema (2014).

Borges, Jorge Luis; El libro de los Seres Imaginados. Emecé Editores (1978).

Rosen, Brenda; La Biblia de las criaturas míticas. Gaia Ediciones. Col•lecció Cuerpo-Mente (2009).

Homer; L’Odissea. Traducció de Carles Riba. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1993. Episodi de les sirenes p. 208 i p. 211-213. Episodi de les sirenes al web visat.cat.

Sirena, article de la viquipèdia (en català).

Piñero Moral, Ricardo; La mujer en el bestiario medieval: la virtualidad de las sirenas, article publicat a arvo.net (11-02-2008, en castellà).

Kasdan, Sairanés; Sirenas, bestiario medieval al blog la canción de la sirena (en castellà).

T.A., Mariló; Sirenas: Hijas del mar y perdición de los hombres. Article al web Ancient Origins (en castellà).

 

Sirena amb pinta i mirall, simbols de la vanitat femenina. Luttrell Psalter (c.1340)

Sirena amb pinta i mirall, simbols de la vanitat femenina. Luttrell Psalter (c.1340)


 
 
 
 

Sirenes (II)

 

Tres sirenes cantant, tocant la flauta i la lira. Bodleian Library, MS. Bodley, 602, foli 10r

Ulisses no va ser l’únic heroi que va sobreviure al cant de les sirenes. En el poema èpic El viatge dels argonautes de l’alexandrí Apol•loni de Rodes se’ns explica l’episodi de com Jàson i els seus companys que anaven embarcats a l’Argo (que per això són coneguts com els argonautes) també van poder sobreviure a la trobada amb les sirenes. Quan els argonautes passaren per davant de l’illa on habitaven, Orfeu, el músic formidable, féu un contra-cant tan melodiós que els tripulants de l’Argo no varen sucumbir a l’atracció d’aquelles; excepte el mariner anomenat Butes, que es va llançar de cap a l’aigua per anar a trobar-les. Afortunadament va intervenir la deessa Afrodita -que no mantenia bones relacions amb les sirenes, però sí amb Jàson i els argonautes- que el va salvar d’una mort segura rescatant-lo i portant-lo cap a Lilibèon (avui Marsala) on van tenir un fill.

Els versos són els següents (IV,890-919):

Un ferm vent impulsava la nau. Tot d’una
veieren la bonica illa Antemoesa, on les sirenes
de veu clara, filles de Aquelou, assalten amb l’encanteri
dels seus dolços cants a qualsevol que per allà s’aproximi.
Les va donar a llum, de l’amorosa trobada amb Aquelou,
la bella Terpsícore, una de les muses, i en altres temps,
cantant en cor, festejaven a la gloriosa filla de Demèter,
quan encara era donzella. Però ara eren en la seva figura semblants
en una meitat als ocells i en part a noies,
i sempre estaven a l’aguait des de la seva talaia de bon ancoratge.
! Com de sovint van arrabassar a molts el dolç retorn a la llar,
portant-los a morir devorats! Sense objeccions també per a ells
van deixar fluir de les seves boques el seu melodiós cant.
A punt van estar llavors de llançar les amarres de la seva nau
sobre aquelles riberes, de no ser pel fill de Eagre, el traci Orfeu.
Va prendre a les seves mans la lira Bistonia, i va fer ressonar
el ràpid ritme d’una melodia de marxa lleugera,
perquè les orelles que escoltessin s’estremissin al so
de les seves cordes. I la lira es va imposar sobre la veu de les donzelles.
Al temps el zèfir i una onada ressonant que va impulsar la popa
els van apartar i les sirenes van llançar ja lluny la seva veu imperceptible.
Però tot i així hi va haver un dels herois, el noble fill de Teleont,
Butes, que, enardit en el seu ànim per la veu de les sirenes,
només ell entre els seus companys va saltar cuitat del seu polit vaixell
al mar, i nedava entre ones purpúries per arribar a la riba.
Desgraciat! Quan aviat elles li haurien arrabassat el retorn!
Però es va compadir d’ell la sobirana de la muntanya Erice,
la deessa Cipria, i quan encara estava entre els remolins de la mar,
el va recollir i el va salvar, portant-lo benèvola a habitar la muntanya Lilibèon.
Els altres, aclaparats per la pena, les van deixar enrere …”

 

Detall d’una sirena de La Bibliothèque nationale de France


 
Plini el Vell, per la seva banda, considera a les sirenes de la família de les aus, per aquest motiu les trobem en el seu llibre Història Natural (X, 49, 136-137), dedicat a l’ornitologia. Plini no creia en aquestes temibles cantaires amb plomes i urpes d’au, i quan ens parla sobre les aus fabuloses, diu així:

I tampoc es creurà en les sirenes, encara que Dinó, pare del celebrat autor Clitarc, afirmi que n’hi ha a l’Índia i que amb el seu cant fan que als homes els abandonin les seves forces per esquarterar-los, quan estan sumits en el somni”.

Horaci, en la seva obra Epístola ad Pisones, fa menció a un híbrid de dona i peix i el presenta com una criatura que fa riure:

Desinat in piscem formosa superne; spectatum admissi, risum teneatis, amici” (Si en peix acabés el que és una bella dona per sobre, ¿Aguantaríeu el riure en veure-ho, amics?)

El Physiologus diu que la meitat inferior de les sirenes és ‘chenós‘ és a dir, de ganso o oca. Higí les descriu: ‘partem superiorem muliebrem habetant, inferiorem autem gallinaceam‘ i el mitòleg Vaticà II, 101, constata que: ‘Sirenes… fuerunt autem parte volucres, parte virgines, pedes gallinaceos habentes‘.

Aquest aspecte gallinaci no dóna, ni afavoreix, la bellesa de les antigues sirenes, per això no és d’estranyar que cap heroi de l’antiguitat se sentís atret físicament per aquestes temibles cantores.

 

Sirenes a Els Llibres del tresor de Brunetto Latini


 

S’explica que les sirenes van perdre les seves plomes com a càstig per reptar a les Muses a una competició de cant que van perdre. Després de tres derrotes consecutives (Orfeu, Odisseu i les Muses) decideixen suïcidar-se tirant-se de cap al fons del mar.

La fi de les sirenes apareix en un poema no gaire conegut anomenat Argonautica orphica, d’autor anònim, probablement del segle IV dC. Orfeu és el protagonista de la mateixa i explica que quan la nau en què viatge, l’Argo, arriba a les costes on habiten les sirenes i aquestes comencen a seduir amb les veus als mariners, Orfeu agafa la lira i comença, també ell, a cantar una melodia meravellosa:

Així que, mentre seguia jo prement la meva cítara
des de dalt del grisenc escull s’esglaiaren les sirenes
i van cessar el seu cant: una va deixar caure de la seva mà la flauta, l’altra la lira.
Van fer un horrible sanglot, perquè el lúgubre destí
d’una mort fatal els havia arribat. I des del cim
de l’espadada roca es van precipitar al fons del sorollós mar
i el seu cos i la seva arrogant figura es van transformar en roques.”
(Argonautica orphica, vss. 1284-1290).

 

Detall amb sirena del The Rutland Psalter. F. 108V (c. 1260) de la British Library


 
 
 
 

Sirenes (I)

 

Ulisses i les sirenes (John William Waterhouse, 1891. National Gallery de Victoria, Melbourne)


 
Una sirena és un ésser mitològic que té tors de dona i cua de peix. Les primitives sirenes tenien aparença de mig ocell i mig dona.

La primera història sobre una sirena ens arriba d’Assíria i sorgeix al voltant de l’any 1000 aC quan s’explica que Atargatis, una sacerdotessa assíria (anomenada pels grecs Derceto) es va llençar de cap al mar per tal de netejar la vergonya d’un embaràs no desitjat i va emergir de les aigües amb cua de peix.
 

Derceto, l’Atargatis dels assiris. Dibuix a l’obra ‘Oedipus Aegyptiacus’ d’Athanasius Kircher

Més properes a l’imaginari occidental són les alades i mortíferes sirenes gregues que eren filles del riu Aquelou i d’una de les muses: Cal•líope (segons afirma Servi) o Melpòmene (segons afirmen Apol•lodor i Eustaci) o Terpsícore (segons afirma Apol•loni de Rodes). Del pare hereten l’afició a les aigües marines, de la mare, al cant i la música.

El seu nombre també és imprecís i varia segons els autors entre dos i cinc. Si són tres, són Leucòsia, Ligeia i Partènope. Quan eren dues: Himeropa i Telxiepea. Si són quatre: Telxiepea, Aglafoe, Pisínoe i Molpe.

A Les Metamorfosis, el poeta romà Ovidi escriu i explica molt bé com les sirenes van aconseguir el seu plomatge i van conservar el rostre de noies (versos 555-563):

Però vosaltres, filles del Aquelou, com és que teniu plomes i potes d’ocell i rostre de dona? Per ventura perquè quan Prosèrpina estava recollint primaverals flors vosaltres us trobàveu, oh doctes sirenes, entre les seves companyes? Després d’haver-la buscat inútilment per tot el món, heus aquí que perquè el mar pogués escoltar el vostre sofriment vau expressar el desig de poder remuntar-vos sobre l’oceà amb les vostres ales com si fossin rems; els déus us van ser propicis, i de cop i volta vau veure com els vostres braços es recobrien de rosses plomes. No obstant això, perquè el vostre cant nascut per a recrear les oïdes, perquè les vostres goles tan dotades no perdessin l’ús de la veu, vau conservar rostre de noies i veu humana.”

 

Ulisses i les sirenes. Ceràmica àtica 480–470 aC. British Museum.

Segons un oracle grec quan un vaixell passés davant l’illa que habitaven sense que morissin els mariners, les sirenes saltarien al mar i s’hi ofegarien. Aquesta situació, tal com veurem, es donà en dues ocasions.

Les sirenes gregues fan la seva aparició a la literatura en el cant XII de l’Odissea (segle VIII aC) en el conegut episodi en el qual Ulisses, aconsellat per Circe, evita el perill del seu cant tapant les orelles dels seus companys amb cera, mentre que ell, que vol escoltar el seu encisador cant, es fa lligar al pal del vaixell.

En català tenim la sort que en Carles Riba va fer una de les millors traduccions fetes mai d’aquesta obra, d’ell prenc l’episodi de les sirenes:

I aleshores parlà missenyora Circe, dient-me:
»—Mira com tot va tenint acabament. I tu escolta
ara el que et vaig a dir; i un déu ja farà que ho recordis.
Arribaràs de primer a les Sirenes, que encisen
tots els humans, quisvulla que siguin que arribin a elles.
Qui per follia amaina i al so de la veu dóna orella
de les Sirenes, ja mai la muller ni els fills criatures
no el sortiran a rebre, tornant a casa joiosos:
no, les Sirenes l’encisen amb llur cançó prima i clara,
des del punt on s’estan; i entorn blanqueja una rima
d’ossos de gent que es corromp; i la pell que els cobreix va enxiquint-se.
Passa de llarg, però tapa a la teva gent les orelles
amb cera dolça que hauràs remollit, a fi que no hi senti
cap dels altres; però si el cor a tu et diu d’escoltar-les,
fes que et lliguin de mans i de peus dins el ràpid navili,
dret a la paramola, i que fermin les cordes ben altes,
perquè sentis a pler la veu de les dues Sirenes.
I si pregues als teus companys que et deslliguin, i ho manes,
ells una cosa han de fer, que és estrènyer-te encara amb més nusos.

[…]

 

Ulisses i les sirenes d’Herbert James Draper, 1909. Ferens Art Gallery a Kingston upon Hull, Anglaterra.


 

Aleshores jo parlo als companys i els dic amb tristesa:
»—Oh amics, no està bé que un o dos siguin sols a conèixer
els averanys que Circe m’ha fet, la divina entre dees:
no, jo els reportaré, per tal que morim coneixent-los
o que mirem d’esquivar-nos, fugint de la mort i la parca.
Per començar, m’ha ordenat que de les Sirenes divines
defugim la veu i la prada en flor des d’on canten.
Jo tot sol ha ordenat que escoltés; però heu de lligar-me
amb un nus treballós, perquè resti allí sense moure’m,
dret a la paramola; i fermeu les cordes ben altes.
I si us prego a vosaltres que em deslligueu i us ho mano,
una cosa heu de fer, que és estrènyer-me encara amb més nusos.
»Jo vaig anar dient i aclarint als companys cada cosa,
mentre ràpidament atenyia la nau ben obrada
l’illa de les Sirenes, que un vent innocent l’empenyia.
Súbitament llavors calà el vent, i es va fer la bonança,
sense tan sols un alè; i condormí les onades un numen.
I, aixecant-se, els companys enrotllaren el drap del navili
i el desaren al fons del buc i, asseient-se als escàlems,
emblanquien l’aigua amb les pales d’avet ben polides.
»Jo que llavors amb la punta del bronze tallo a miquetes
un gran rotllo de cera i la pasto amb les mans forçarrudes.
I aviat s’ablaneix, car el gran vigor la hi obliga,
i l’esplendor del Sol, el príncep fill de l’Altura.
I vaig de rengle tapant les orelles de tots els meus homes,
i ells dins la nau em lliguen de mans i cames alhora,
dret a la paramola, i em fermen les cordes ben altes;
i, asseient-se, colpeixen la mar blanquina amb les pales.
»Doncs, quan ja n’érem tan lluny com abasta la veu d’un que crida,
que passàvem rabents, no els escapa la nau marinera
que botava allí prop, i amb veu fresca entonen un càntic:
»—Vine, tan celebrat Ulisses, honor de l’Acaia!
Atura el teu vaixell i a la nostra veu dóna orella!
Mai ningú no ha doblat per aquí amb el negre navili,
que de les nostres boques la veu no escoltés, que és dolcesa;
però després se’n torna joiós i més ple de ciència.
Car nosaltres sabem tot quant a Troia la vasta
els argius i els troians han sofert per divina volença,
com tot allò que passi damunt la terra nodrissa.
»Deien, amb una veu meravellosa; es delia
per escoltar el meu cor; i mano als companys que em deslliguin,
fent-los senyal amb les celles; més ells, vinclant-se, remaven.
I tot seguit Perimedes i Euríloc s’aixequen i vénen
a refermar-me els lligams i estrènyer-me encara amb més nusos.”

 

Ulisses i les sirenes. Mosaic del segle II al Museu del Bardo, Tunis


 
 
 
 

Número Zero


 
La sèptima novel•la d’Umberto Eco va ser l’ultima en ser publicada abans de la seva mort l’any 2016. Aquest relat satíric comença el 1992 quan un empresari italià (que a mi em fa pensar en Berlusconi) crea un diari la intenció del qual no és informar sinó ser una màquina de poder per crear pressió, desacreditar polítics i rivals, crear informes, dossiers, notícies falses i complots.

El treball és encarregat al protagonista de la novel•la, Colonna, un periodista ja entrat en la cinquantena que durant anys ha anat subsistint com a traductor, escriptor negre o revisor d’enciclopèdies. Per a Colonna és un treball ben remunerat que consisteix a preparar el que s’anomena un ‘número zero’, es a dir , un primer exemplar de diari no destinat al públic, una prova d’assaig del que el diari ha de ser.

El diari s’anomenarà Demà i per desig del redactor en cap ha d’avançar-se als esdeveniments a força de suposicions i grans quantitats d’imaginació. Evidentment la veritat n’és la primera víctima informativa. La manipulació de la informació, les veritats a mitges i les noticies falses seran el pa de cada dia en l’elaboració d’aquest número zero del diari.

Braggadocio, company periodista de Colonna en aquest projecta, viu convençut que la versió oficial sobre la mort del Duce és falsa, pensa que durant la Segona Guerra Mundial van afusellar un doble, que Mussolini realment va escapar a la mort i que des de l’Argentina espera el moment idoni per tornar a Itàlia. Les seves investigacions conspiranoiques on s’entrellacen intrigues vaticanes, Brigades Roges, atemptats neofeixistes i serveis secrets ens porten de la ma per la història d’Itàlia de la segona meitat del segle XX. Les conspiracions que Braggadocio vol destapar amb els seus articles semblen no tenir gaire pes fins que és assassinat. La seva mort provoca el tancament sobtat del diari i la fugida de tots els periodistes que hi col•laboren.

Aquesta novel•la és una reflexió i una crítica contra el periodisme actual, internet, la mentida i la corrupció on la premsa deixa de ser un medi per exposar la veritat i es converteix en una eina que serveix els interessos de qui la finança. Del que es tracta és de tranquil•litzar la població, de tenir-la adormida amb noticies d’esports, actes socials i llocs comuns.

Que Umberto Eco esculli la Itàlia de l’any 1992 per situar l’acció de la seva obra no és gratuït. 1992 va ser l’any de l’escàndol Tangentòpoli, on es destapa la corrupció del partit socialista, es fica de manifest la ruïna de la vida política italiana on els polítics s’han lucrat amb diners públics i conviuen amb la màfia; és l’any en que va ser assassinat el jutge antimàfia Giovanni Falcone; també és l’any en que l’empresari Silvio Berlusconi s’alça com a portaveu de l’altruisme i l’honestedat política!

Per cert que a la novel•la es parla de la xarxa Gladio, una organització secreta creada per la CIA a Europa occidental per impedir l’arribada al poder dels comunistes. Jo pensava que era invenció d’Eco com a part de la ficció novel•lesca i la meva sorpresa ha estat majúscula en descobrir que aquesta organització va existir realment i va cometre o va induir a perpetrar diferents atemptats mortals per tota Europa.

He de dir que no és la millor novel•la d’Eco però sí una de les més divertides, una novel•la que pot ser llegida com un manual cínic sobre el funcionament dels mitjans de comunicació.

 
 
 
 

Bestiari d’H.P. Lovecraft

Portada_edició_catalana

 

Aquest breu i bell llibre ens presenta vint-i-dues criatures imaginades en els contes i narracions d’H.P. Lovecraft. Cadascuna de les vint-i-dues terrorífiques criatures és il•lustrada per Enrique Alcatena, dibuixant argentí que ha treballat per a la DC i Marvel i que en aquest llibre fa una excel•lent interpretació dels escrits del solitari de Providence.

El mèrit és més gran si pensem que Lovecraft gairebé no dóna descripcions de les criatures innombrables o del deu primigeni que tracta, tot és un horror sense forma, una criatura reptant i caòtica, un ésser amb cara de gripau i cua bífida… Alcatena se’n surt amb els seus dibuixos gairebé psicodèlics i una paleta de colors roses, violetes i verds pàl•lids que lliguen bé amb aquestes criatures terribles nascudes en un malson.

Els texts utilitzats han estat extrets d’obres com A les muntanyes de la follia, L’horror al museu, Dagon, L’horror de Dunwich, Fongs de Yuggoth, El que xiuxiueja en la foscor, El model d’en Pickman, La recerca en somnis de la desconeguda Kadath, L’ombra més enllà del temps, La crida de Cthulhu i L’ombra sobre Innsmouth.

Libros del zorro rojo va presentar una traducció catalana del Bestiari l’any 2008 l’edició de la qual va estar a càrrec de Mireia Vidal-Conte. Són 68 breus pàgines, molt cuidades: tapa dura, paper de qualitat, les pàgines imiten un volum carregat d’anys amb les planes rovellades i humitejades pel temps on destaquen els dibuixos d’Alcatena.

El llibre no aporta res de nou en el sentit estrictament literari (la veritable novetat són les esplèndides i terribles il•lustracions) però em fa venir ganes d’anar corrents a aquell recó de la meva biblioteca i tornar a rellegir alguna d’aquestes obres de Lovecraft. Potser pensareu que només és un llibre per a fans de l’escriptor quan en realitat també és un plaer per tots aquells aficionats a les històries gràfiques.

 

 

Gente remota

gente-remota_2

L’escriptor britànic Evelyn Waugh (1903-1966) va ser un viatger incansable que es va passejar per Europa, Àfrica i Amèrica. Va ser un magnífic novel•lista del qui la majoria recorda el seu famós relat Retorn a Brideshead on retrata magistralment la societat i aristocràcia britànica a la qual satiritza. D’aquest autor sempre s’ha destacat la seva incorrecció, provocació i el seu sentit de l’humor, a vegades àcid, a vegades subtil. Els seus detractors el van titllar de misogin, racista, reaccionari i egocèntric.

Waugh va estudiar a Oxford i pertany a la generació de joves aristòcrates esnobs, sofisticats, bohemis i grans bevedors que van ser anomenats Bright Young People. L’any 1930, quan ell tenia 27 anys, és contractat pel diari londinenc The Times per viatjar fins a Abissínia i cobrir la coronació de Ras Tafari, més conegut com a Haile Selassie I, Rei de Reis, Lleó de Judà, Emperador d’Etiòpia de 1930 a 1974.

Desembarca a Djibuti l’octubre de 1930 per agafar un tren que el porti fins a la capital, Addis Abeba, on Haile Selassie serà coronat i on estan convidats dignataris de les grans potències i membres de les famílies reials europees. Les celebracions duren prop d’un mes, les misses de l’església ortodoxa etíop se succeeixen, les festes i festetes no tenen fi. Waugh es recrea, sorneguer, en tots els despropòsits d’aquells fastos que porten a la memòria de l’escriptor l’obra d’Alícia en el país de les meravelles, tot i que finalment acaba reconeixent que la barreja entre la civilització occidental i modernitat a la qual aspiren les autoritats del país i l’exotisme de la cultura abissínia, el subjuguen.

 

Haile Selassie va ser portada de la revista Time (1930)

Haile Selassie va ser portada de la revista Time (1930)


 

Un cop conclosa la coronació (a la que Waugh dedica els tres primers capítols del llibre) decideix continuar viatjant per Àfrica de manera que visita un monestir sagrat on és convidat a fer les menges habituals dels monjos (que no li vénen gens de gust) amb els ulls posats sobre el menjar enllaunat que ell porta del continent europeu en les que són algunes de les planes més divertides del llibre. Finalment retorna a Djibuti fent escala a la ciutat de Harar que, segons paraules de l’autor, el defrauda. En canvi queda fascinat per Aden (al Iemen) on navega per fer-hi una estada de deu dies. Per enllà on va sempre hi ha un club d’oficials o civils britànics on fa vida, però en cas de no ser-hi sempre troba algun hotel o pensió que indefectiblement està regentada per un grec o un armeni i, on depenent de la sort del dia, el menjar pot ser decent o abominable.

Del Iemen salta de nou al continent africà i viatja a Zanzíbar, Mombasa, Nairobi, al llac Victòria i al Congo Belga d’on ja cansat de les dificultats del viatge es dirigeix finalment cap a Ciutat del Cap per agafar un vaixell que el deixa a Southampton el març de 1931.

Aquesta part del viatge per Kènia, Uganda i el Congo és la que aprofita l’autor per parlar-nos del colonialisme en general i del britànic i el belga en concret. És la part més qüestionable de tot el llibre. Waugh alaba el colonialisme britànic enfront del belga, tenint paràgrafs fortament racistes i reaccionaris, proclamant la superioritat de la raça blanca sobre els natius d’aquelles terres. Són unes planes que avui en dia ningú no gosaria escriure tot i que no deixen de ser interessants per comprendre la situació de l’Àfrica d’aquella època i la política que Europa va desenvolupar en el continent negre.

Personalment em quedo amb les parts més divertides i iròniques d’aquest caòtic viatge, amb les descripcions precises que fa de les diferents situacions en què es troba i en el dibuix dels personatges que desfilen en les planes del llibre dels que sistemàticament es fot sense cap tipus de misericòrdia.

 
remote_people
 
 
 
 

L’abisme de Maracot

Portada de L'abisme de Maracot publicat per l'editorial Laertes (1992)

Portada de L’abisme de Maracot publicat per l’editorial Laertes (1992)


 

Un equip de científics, dirigits pel doctor Maracot s’embarquen per fer una recerca al fons de l’Oceà Atlàntic just davant de les illes Canàries. L’acompanyen en aquesta aventura Ciro Headley, un jove zoòleg i Bill Scanlan, un expert mecànic que sap treballar el ferro i que per tant està a càrrec de la construcció d’un submergible que els ha de portar al fons de l’Atlàntic a través d’un abisme que el professor Maracot ha batejat, modestament, amb el seu propi nom. Durant el descens un crustaci gegant trencarà els cables que uneixen el submergible amb el vaixell de la superfície i llançarà els protagonistes al bell mig de l’Atlàntida, el mític continent empassat per les aigües. Si la sorpresa de descobrir una ciutat en el fons del mar no és poca, encara és més sorprenent que l’equip sigui rescatat pels atlants supervivents que l’habiten.

Obligats a quedar-se amb els atlants el professor Maracot, encuriosit sempre per tot, comença a estudiar aquesta civilització, la seva tecnologia, la cultura, com conreen el fons marí, d’on extreuen l’electricitat i com són les estranyes criatures que habiten el fons abismal. També descobreixen que els atlants tenen religió i esclaus que són descendents dels grecs que habitaven el regne d’Atlantis que són utilitzats per treballar a les mines submarines. Aquests esclaus poden treballar al fons marí gràcies a un material transparent, fort i lleuger que s’adapta al cos i permet la respiració en el medi aquàtic. Serà gràcies a aquest material que Maracot i els seus podran escapar finalment a la superfície però no abans de fer front al Senyor de la Faç Fosca.

Aquest Senyor de la Faç Fosca no és altre que el terrible deu fenici Baal, un dimoni venjatiu que va portar en el passat als atlants al seu destí i que ara vol destruir la ciutat i matar els seus habitants. L’ésser és derrotat pel professor Maracot que és posseït per l’esperit de Warda, l’home que en el passat va aconseguir convèncer un grapat d’atlants per construir una arca que els salvés del cataclisme que va destruir la seva terra.

L'any 1956 es va imprimir una edició mexicana a l'editorial Novaro sota el nom de 'La Atlántida sumergida'

L’any 1956 es va imprimir una edició mexicana a l’editorial Novaro sota el nom de ‘La Atlántida sumergida’


 

El professor Maracot va ser l’últim heroi de la ciència creat per Sir Arthur Conan Doyle. Aquesta breu novel•la de l’any 1928 va ser publicada inicialment com una sèrie en el Saturday Evening Post i en The Strand Magazine entre octubre de 1927 i febrer de 1928. Va ser l’última novel•la que va escriure i en ella el prolífic autor mescla tots aquells gèneres que havia conreat amb èxit en el passat: aventures, ciència ficció, fantasia i teories esotèriques a les quals era molt aficionat. Doyle sap transmetre el sentit de la meravella i demostra per última vegada la seva gran capacitat imaginativa i narrativa.

Llegint aquesta novel•la ens adonem que Conan Doyle estava molt ben informat dels avenços de la ciència de la seva època. Per exemple, el vehicle que els porta a les profunditats no és res més que una batisfera que no es va provar amb èxit fins dos anys després de la publicació d’aquesta aventura, o el mitjà que utilitzen els protagonistes per comunicar-se amb els habitants de l’Atlàntida: un televisor, que tot just s’acabava d’inventar l’any 1928 (encara que Conan Doyle va més enllà i fa funcionar l’aparell a base de projeccions mentals. Diguem-ne telepatia).

El dramàtic final de la novel•la és una nova baralla del bé contra el mal on Conan Doyle revela el pensament espiritual dels seus últims anys on va estar molt influït per l’espiritisme, el cristianisme i l’hel•lenisme, però que en res afecten l’entretingut resultat final. Personalment destaco les descripcions que fa l’autor del món submarí i l’amenitat en què tot és descrit. En contra, uns protagonistes una mica arquetípics, encartonats i poc desenvolupats, propis de l’època victoriana de la qual Conan Doyle era fill. Penso que és una lectura deliciosa plena d’aventures que no entenc per què els editors orienten al públic juvenil quan, en realitat, la pots gaudir a qualsevol edat.

 

Portada de l'edició de Valdemar Ed.

Portada de l’edició de Valdemar Ed.


 
 
 
 

El monstre de Hawkline

 
el_monstre_de_hawkline_3
 

L’escriptor nord-americà Richard Brautigan va ser l’escriptor hippy més famós de la seva època. Va néixer a Tacoma l’any 1935 vuit mesos desprès de que el seu pare abandonés la llar. La seva família era pobre i la seva mare es va ajuntar fins a tres vegades amb diferents individus abans que ell complís els 10 anys. Va estudiar secundària a un institut d’Oregon on va publicar el seu primer poema. L’any 1954 es trasllada a San Francisco on va viure la resta de la seva vida (excepte algun breu període a Montana i al Japó). S’explica que l’any següent va llençar una pedra contra una comissaria de policia amb l’objectiu de ser detingut i poder menjar calent; la policia va valorar el seu estat i el van enviar a l’Hospital Estatal d’Oregon on va ser diagnosticat d’esquizofrènic i depressiu. En aquesta institució, on anys després es va rodar el famós film Algú va volar sobre el niu del cucut, el van voler curar amablement a base d’electroxocs.

Un cop donat d’alta l’any 1956 i amb el cervell mig fregit comença a escriure poesia. Es casa l’any 1957. A començaments dels anys seixanta comença a formar part del moviment contracultural de la ciutat de San Francisco. El 1964 publica Un general confederat de Big Sur que passa per les llibreries sense pena ni glòria. La seva segona obra però, La pesca de la truita a nord-amèrica (1967) es converteix en un èxit de crítica i públic. D’aquesta obra s’han venut milions d’exemplars a tot el món i va fer ric i famós a Brautigan.

Als anys 70 viu una temporada en una comunitat d’artistes i escriptors a Montana on immers en un ambient alternatiu i amb un ampli accés a tot tipus d’estupefaents escriu El monstre de Hawkline (1974).

 
el_monstruo_de_hawkline_anagrama_1974
 

El monstre de Hawkline és la història de Cameron i Greer, dos cowboys de bon cor que a començament del segle XX treballen com assassins a sou. Els dos són contractats aparentment per una jove prostituta india anomenada Noia Màgica amb la finalitat de capturar un monstre força peculiar que viu a la casa Hawkline. Els cowboys accepten el treball i la noia els porta, en un llarg viatge, fins un casalot solitari dels Turons Morts en mig del desert d’Oregon. La casa està edificada sobre unes coves de gel on ara viu la bonica senyoreta Hawkline, un majordom gegant negre, un monstre fet de llum i la seva ombra existencialista.

En aquesta gelada mansió encantada, on va desaparèixer el pare de les noies després de realitzar un experiment científic, succeeixen fenòmens estranys: Noia Màgica es transforma en una segona senyoreta Hawkline indistingible de la primera, es perd el fil de les converses que tenen els protagonistes, s’escolten sorolls, els habitants tan cauen en sobtades apaties com són víctimes d’atacs de fervor sexual, el majordom mor i es converteix en un nan… tot el que succeeix a la casa va entorpint la missió principal que és matar el monstre.

La millor definició d’aquesta novel•la és la que li dona el propi autor en el subtítol: ‘un western gòtic’. Una barreja aparentment impossible de gènere western amb el gènere fantàstic amanit amb LSD i humor absurd. Un llibre farcit d’elements excèntrics, una història explicada en una prosa senzilla, delirant i fantàstica que conté uns diàlegs magnífics, a vegades surrealistes, a vegades absurds. L’única pega que hi he trobat és un final una mica fluix.

Una lectura absolutament recomanable per a tots aquells lectors curiosos que busquin una lectura refrescant i diferent on Brautigan parodia amb afecta els gèneres populars que estimava.

Els llibres de Brautigan generen addicció tal vegada perquè el seu estil es pur i directe i perque la de Brautigan és una veu personal, clarament distingible i inimitable.

Durant els anys posteriors a aquesta novel•la l’obra de Brautigan va anar perdent lectors i el favor de la crítica. L’alcoholisme i la depressió que patia s’accentuà i començà a dir, a qui l’escoltava, que en el futur es suïcidaria. L’any 1984, als 49 anys, al costat d’una ampolla de licor, assentat a una cadira mirant des de la finestra de casa seva (a Bolinas, Califòrnia) l’immens oceà Pacífic, es llevà la vida d’un tret al cap amb una Magnun 44. Ningú el va trobar a faltar fins al cap d’un mes.
 
 
el_monstruo_de_hawkline