Viaje alucinante II. Destino: cerebro

 
Portada de Viaje alucinante II. Destino: cerebro

L’any 1966 Isaac Asimov va rebre l’encàrrec de novel•lar el guió del film Fantastic Voyage (titulada a Espanya Viaje alucinante) que molts recordem com una entretinguda pel•lícula de ciència-ficció interpretada per Raquel Welch on un submarí era miniaturitzat i introduït en un cos humà per tal de realitzar una operació quirúrgica a un pacient en coma. Com que el llibre d’Asimov va ser escrit en sis setmanes va aparèixer sis mesos abans de l’estrena de la pel•lícula i molts van pensar que aquesta es basava en el llibre i no a l’inrevés.

Isaac Asimov mai va considerar aquest llibre com completament seu ja que el guió era d’altres autors i ell personalment ni tan sols va quedar totalment satisfet amb la novel•lització que va escriure tot i que va canviar, com ell mateix deia ‘les més intolerables inconsistències científiques’. Així ho va manifestar nombroses vegades en converses i ho va deixar per escrit a la seva tercera autobiografia titulada modestament, com era típic en l’autor, Jo, Asimov (l’edició espanyola va canviar el títol per Memorias).

L’any 1985, Hollywood va començar a elaborar el projecta de realitzar una segona part del film. Compraren el títol de la pel•lícula i contractaren a Asimov per escriure Viatge al•lucinant II i fer la pel•lícula a partir del llibre. L’agència literària William Morris es va ocupar de contactar Asimov i aquest va accedir davant una bona oferta econòmica, la convicció de l’agència de què tenia entre mans un best-seller, la intenció de filmar-la de Hollywood i la possibilitat d’escriure, aquesta vegada sí, una obra completament seva que milloraria en molt l’obra escrita gairebé vint anys enrere.

Hollywood va presentar una petita sinopsi del que volia: dos submarins miniaturitzats, un americà, l’altre soviètic, dins el cos d’un científic en coma on es lliuraria una versió microscòpica de la III Guerra Mundial. Asimov es va negar en rodó a escriure aquesta història i van començar les amenaces de portar-lo als tribunals per incompliment de contracte que finalment no es van dur a terme.

Portada de Viaje alucinante II en l'edició de Debolsillo

Portada de Viaje alucinante II en l’edició de Debolsillo

Però Hollywood volia tirar endavant el projecta i van contractar l’excel•lent escriptor de ciència-ficció Philip Jose Farmer per tal que materialitzés la història que ells volien.
Farmer va rebre el tractament de 20 pàgines i un avanç de 56,000 dòlars. Va escriure la novel•la seguint el guió i la va enviar al seu editor que va rebutjar el manuscrit i en va demanar una reescriptura. Farmer va escriure una segona novel•la que es va basar en les idees però que no va seguir el tractament de manera fidel. Aquesta segona versió també va ser rebutjada.

Per aquest motiu es va tornar a contactar amb Asimov i li van fer arribar el manuscrit que Philip Farmer havia escrit. Asimov el considerà fantàstic a més de perfectament ajustat als requisits de la sinopsi abans esmentada. Tot i això, Asimov començà a escriure el llibre el febrer de 1986 i, en paraules del mateix Asimov, escriu:

un llibre més llarg, més detallat, més científic i amb millor caracterització (dels personatges)’, en opinió meva, era superior en tots els aspectes. Estava satisfet dels resultats i Doubleday el va publicar el 1987.”

La història que en va sortir és la següent: a mig segle XXI els Estats Units i l’URSS coexisteixen pacíficament malgrat es continuen espiant. El científic soviètic Shapirov, mundialment famós, està en coma profund. Un equip de científics soviètics estan preparats per ser miniaturitzats i viatjar en un submarí fins al cervell del científic per tal d’intentar llegir, amb un ordinador, els seus pensaments. Uns pensaments que teòricament guarden un dels millors avenços científics de la humanitat. Però per fer-ho necessiten a un professor universitari americà d’idees heterodoxes al qual no dubten en segrestar i enrolar en el viatge. Un cop reduïts són introduïts dins el cos del científic del qual hauran de sortir en un màxim de dotze hores durant les quals s’hauran d’enfrontar a les defenses del cos, a errors de construcció del submarí i a l’acabament d’energia que propulsa la nau. Tot això amanit amb una mica d’intriga política (recordem que el 1987 encara no havia caigut el bloc soviètic i l’actual Rússia es deia Unió Soviètica), tensions entre els tripulants, actes de valentia i desesperació.

Portada de Fantastic Voyage II. Destination Brain en edició de Doubleday

Portada de Fantastic Voyage II. Destination Brain en edició de Doubleday

Un dels punts a favor del llibre és que l’heroi nord-americà no és valent, musculós i testosterònic. És un covard simpàtic, molt humà, que a l’hora de la veritat donarà el millor d’ell mateix i portarà a bon port la missió. Un altre punt a favor és la idea que el submarí pot variar els seus camps elèctrics per simular ser una cèl•lula viva i evitar ser atacada pels anticossos.

Punts en contra. Gairebé tots. Els personatges són poc profunds i interessants. Tot i que l’aspecte científic de la novel•la està més ben cuidat que a la versió de 1966 tampoc és molt destacable, i menys tractant-se d’una novel•la del gran divulgador científic que fou Asimov. Al llibre li manca el ‘sentit de la meravella’ que sí que tenen altres llibres de ficció de l’autor.

L’acció triga molt a arrencar. El llibre de 1966 era breu i prou excitant per a perdonar alguns errors de la trama, però aquest és més del doble de gruixut, és lent i a estones es fa pesat amb tota la xerrameca de la tripulació discutint a totes hores. El llibre està farcit de tòpics argumentals i tot i que es llegeix fàcilment no deixarà cap impressió persistent en la ment dels seus lectors.

Em sap greu dir-ho perquè sóc un gran admirador d’Asimov, però tot i que el llibre es llegeix bé i d’alguna manera pretén fer-nos reflexionar sobre els límits de la ciència, estem davant d’una de les pitjors obres que mai va escriure el ‘bon doctor’.

Com tots sabeu, o ja sospiteu, la segona part de la pel•lícula que volia realitzar Hollywood no es va arribar a filmar mai i les dues versions del llibre que va escriure Philip Jose Farmer no han estat mai publicades en cap idioma i resten inèdites. Coneixent una mica la trajectòria com escriptor de Philip Farmer estic segur que no poden ser tan dolentes com per no ser publicades.

Capítol a part es mereixen els encarregats de l’edició castellana. El llibre està farcit d’errors ortogràfics (‘cabiar’ en lloc de ‘caviar’, ‘izquirda’ en lloc de ‘izquierda’, ‘coriosidad’ en lloc de ‘curiosidad’, ‘efecto’ enlloc d’ ‘afecto’ i cinquanta imperdonables errors més). També es va lluir la traductora parlant de ‘red neuròtica’ en lloc de xarxa neuronal o de membranes ‘neurónicas’ en lloc de neuronals (prou es veu que la fisiologia no era el seu fort).

Portada de Viaje alucinante II de Plaza Janes

 
 
 
 

Anuncis

La mirada de la noche

Portada de La mirada de la noche
 

De novel•les sobre vampirs n’hi ha un bon grapat escrites. Que siguin bones de veritat, no tantes. Les millors són els clàssics de tota la vida: el Dràcula de Bram Stoker, Carmilla de Sheridan Le Fanu o El vampir de John Polidori. A aquests títols hi afegiria altres obres mestres com Sueño del Fevre de George R.R. Martin, Dorada de Lucius Shepard, Sóc llegenda de Richard Matheson i altres títols interessants com La família del Vurdalak d’Alexéi Tolstoi.

Però hi ha molts altres títols com El tapiz del vampiro de Suzy McKee Charnas, força interessant; Drácula desencadenado de Brian Aldiss, un intent fallit de creuar la ciència ficció amb els vampirs; El misteri de Salem’s Lot de Stephen King, vàlid per a passar l’estona; Entrevista con el vampiro d’Anne Rice, entretinguda i ben escrita; Vampiros de John Steakley, esgarrifosa i divertida alhora; o La doncella de hielo de Marc Behm amb la que em vaig petar de riure tot i tenir moments força angoixants.

Com podeu comprovar entre aquests títols que menciono no n’hi cap dels nombrosos ‘vampirs romàntics’ tipus Crepuscle tan de moda des de fa anys i dels quals fujo com el vampir de l’all. I és que per a mi el vampir ha de ser un autèntic fill de la nit: diabòlic, afamat de sang, malvat, transgressor, malparit, en definitiva; i no pas un dandi perfumat que s’enamora de jovenetes presumides a les que li sap greu mossegar.

D’aquella malèfica i nocturna estirp és el ‘vardok‘ (un vampir que pot reanimar els morts recents) que va crear José María Latorre a La mirada de la noche (2002).

Brandon, el protagonista de la narració, va viure de petit com el seu avi mort tornava a la vida al cap d’unes hores. Tot i que ho va explicar als seus pares aquests no el van creure. Pocs dies després d’enterrar l’avi, la família es trasllada per anar-se’n a viure a un altre poble i s’oblida l’incident.

Anys després, Brandon és un jove de vint-i-un anys contractat pel senyor Mills per fer-se càrrec de l’educació dels seus fills, Malcolm i Virgínia, que han quedat orfes de mare recentment. Només arribar a la seva destinació comencen a succeir estranys incidents com ara que la mare morta es passeja de nit pel jardí de la mansió. Aquestes aparicions coincideixen amb una sèrie d’assassinats al poble després de l’arribada d’un misteriós nou veí al qui ningú no veu mai.

Brandon recorda la seva infantesa i comprèn que està davant del mateix sinistre ésser que va veure de petit i decideix fer-li front.

Tot i que l’acció transcorre en l’actualitat, Latorre, en la millor tradició de la novel•la gòtica, ens passeja pels escenaris establerts pel cànon de la tradició decimonònica: criptes, cementiris remullats per tempestes de llamps i trons, jardins emboirats mig abandonats, amagatalls subterranis, i un castell on s’amaga l’horror (en aquest cas una casa mig enrunada en una urbanització desèrtica).

La mirada de la noche és una molt bona novel•la de terror sobrenatural i com a tal, emocionant. Una narració breu, intensa i angoixant narrada en un estil sobri i perfectament estructurada per a captivar els lectors. Adverteixo als futurs lectors que, si comencen a llegir el llibre, aquest els vampiritzarà i romandran enganxats a la seva lectura fins al final. He de dir que això no té res d’estrany car José María Latorre és el mestre de la novel•la gòtica espanyola.

El que va estar novel•lista, assagista, guionista i crític de cinema va arribar a escriure una trentena de llibres, molts d’ells “adult-juvenils” (com el mateix Latorre els definia). La mirada de la noche va ser Premi Gran Angular (2002) i Premi Lectores Zamora (2004).

Un llibre que, com molt bé va escriure Joaquín Torán a Fantasymundo.com:

… s’erigeix en un dels majors cims del vampirisme. En cas d’haver-se publicat en anglès, no s’hauria trigat molt a reconèixer la seva molt merescuda excel•lència.”

Jo no podria estar més d’acord amb aquestes declaracions. La mirada de la noche ja el tinc entre les 10 millors novel•les de vampirs que he llegit.

 

L'autor del llibre, José María Latorre

L’autor del llibre, José María Latorre


 
 
 

Una mujer infortunada

 
Portada de Una mujer infortunada
 
Aquesta va ser l’última novel•la que va escriure Richard Brautigan. La va escriure el 1983, un any abans d’engegar-se un tret al cap amb una Màgnum 44 a la seva casa de Montana. Va morir sol i sense un duro. Durant setmanes ningú el va trobar a faltar.

Anys abans Brautigan havia estat ric i famós. Les seves obres havien estat llibres de capçalera per a tota una generació de hippys que el consideraven un heroi de la contracultura, un escriptor de culte que havia venut dos milions d’exemplars del llibre La pesca de la truita a Amèrica.

De fet, aquest llibre no es va publicar fins a l’any 1994 en una edició francesa. Als Estats Units no va ser publicat fins a l’any 2000 per la seva filla i biògrafa Ianthe Brautigan. L’edició espanyola és de 2003.

Brautigan escriu aquest breu text com si fos un diari, explica el seu dia a dia, els seus viatges per donar conferències, les trobades amb els veïns, les seves ocupacions, alguna relació sexual, parla de la natura… res que sigui molt rellevant. Ho fa d’una manera irònica, humorística, rient-se de tot, d’ell mateix també.

La dona infortunada del títol gairebé no apareix, però és com una ombra fantasmagòrica que acompanya l’autor al llarg de l’obra. La dona infortunada és una muller que es va penjar a la casa on en aquell moment viu l’escriptor. El llibre comença quan Brautigan rep la notícia que una amiga estimada, que patia un càncer terminal, ha mort d’un atac de cor.

Brautigan, després, viatja per tot els Estats Units: Montana, San Francisco, Nova York, Alaska, Honolulu i torna a San Francisco, però no és un turista, ni es fixa en les coses que es fixa la gent. En una cruïlla de carreteres ens descriu una sabata de dona que ha estat perdut o abandonat. A les illes Hawaii no visita les platges i pren el sol com un turista més. No, se’n va a visitar un cementiri vell i gairebé oblidat pels vius. I mentre Brautigan riu, i el lector somriu amb ell, ens va transmetent la seva terrible soledat, la por a la mort, la seva melancolia i la seva impotència davant una vida, la seva, de la qual n’ha perdut el control.

A mitja novel•la Brautigan es pregunta: “Què ha passat?” I tot seguit es respon: “Bé, el que ha passat és que a vegades no tenim cap control sobre les nostres vides.”

En realitat l’autor ens està dient adéu a tots els lectors. Un adéu agredolç.

Un dels meus fragments predilectes és:

¿He mencionado antes que hay aquí cerca un riachuelo y que por él corre nieve derretida cuyo blanco silencio originario en las montañas se ha trocado, por efecto del sol, en el murmullo de un arroyo que ahora lleva esa nieve ruidosa de viaje hasta el golfo de México?”

Però també destacaria les últimes frases del llibre que, vistes en retrospectiva, són gairebé una nota de suïcidi:

…ahora no puedo evitar sonreír. Convendrán conmigo en que es gracioso. Quedan diez líneas por escribir en esta página y he decidido no usar la última. Se la dejaré a la vida de alguna otra persona. Espero que haga mejor uso de ella del que hubiera hecho yo. Pero de verdad lo he intentado”.

El llibre és, en definitiva, la història vital d’un home en caiguda lliure que sap que ha arribat al final del seu camí. Un llibre breu, trist, lluminós, inoblidable.

Caricatura de Richard Brautigan realitzada per Olivier Dalmon

Caricatura de Richard Brautigan realitzada per Olivier Dalmon