Wilko Johnson: ‘Blow Your Mind’

 
Portada del disc de Wilko Johnson 'Blow Your Mind'
 

El passat dia 15 de juny Chess Rcords va publicar l’últim treball d’en Wilko Johnson: Blow Your Mind. El seu anterior treball amb material original datava del 1988 quan es va editar ‘Barbed Wire Blues‘ de la Wilko Johnson Band. Així doncs feia 30 anys que Wilko no publicava noves cançons.

Durant tots aquests anys no ha estat inactiu i als seus 70 anys ha vist com la seva música i figura ha estat revalorada en anys recents per motius ben diversos com ara protagonitzar el documental de Julien Temple ‘Oil City Confidential‘ sobre la història dels Dr. Feelgood rodat l’any 2009; publicar la seva autobiografia ‘Looking Back at Me‘ a començaments de l’any 2012; el càncer de pàncrees diagnosticat a finals del 2012 que l’havia de matar en deu mesos i del que sembla s’ha recuperat després d’extreure-li un tumor de tres quilos; el seu paper com a Ser Ilyn Payne, el botxí mut de la sèrie Joc de trons; l’edició del disc enregistrat en directe al costat de Roger Daltrey, ‘Going Back Home‘ que ha estat l’àlbum de més èxit de la seva carrera; un nou documental de Julien Temple titulat ‘The Ecstasy Of Wilko Johnson‘ (2015) que explora el diagnòstic de càncer terminal o l’homenatge musical que The Wave Pictures li fan a ‘Canvey Island Girl‘ el 2017 que han estat claus per reivindicar la seva música.

Com segurament ja sabeu Wilko va ser el guitarrista de Dr. Feelgood als primers quatre àlbums de la banda: “Down by the Jetty” (1975), “Malpractice” (1975), “Stupidity” (1976) i “Sneakin’ Suspicion” de 1977, l’any en què va abandonar la banda i es va plantar en solitari traient un únic Lp titulat amb el nom de la seva banda Solid Senders (1978). Anys després va entrar a formar part dels Blockheads de Ian Dury participant en el disc ‘Laughter‘ (1980).

Des de l’any 1981 és el líder de la Wilko Johnson Band, un trio format en aquests últims anys per Norman Watt Roy, brillant baixista que fou fundador dels Blockheads de Ian Dury i Dylan Howe a la bateria (també un ex-Blockheads).

 

Wilko Johnson (Fotografia de Lawrence Watson)

Wilko Johnson (Fotografia de Lawrence Watson)


 

Els que el coneixeu ja sabeu que la seva veu no és precisament el seu fort i ara que té setanta anys encara menys. Això no vol dir que no se’n surti prou bé de tots els temes. El britànic ens demostra que està en una forma esplèndida a la guitarra i en aquest treball es mostra més versàtil que mai, tot i que musicalment continua fidel a les seves tonades i ‘riffs‘. El seu fraseig segueix sent implacable, incansable i cru. Temes com ‘Beauty‘, que obre l’àlbum, ‘That’s the Way I Love You‘ (de ritme frenètic i amb un accentuat ritme de guitarra) o ‘I Love the Way You Do‘ (amb un bon riff de guitarra), encaixarien perfectament en la seva etapa a Dr. Feelgood.

Però Wilko, quan vol, també sap ser introspectiu i coneix la forma de fer un gir malenconiós a una peça com queda demostrat a ‘Marijuana‘, un tema més lent i elegant. Un blues on reflexiona sobre l’ansietat que sent quan cau la nit i està sol a casa seva, on part de la lletra ens diu:

Em sento tan bé, aquí a la meva misèria; home, m’assec aquí pensant això, pensant allò altra, pensant només en una última cosa i això és el meu final… Però en algun lloc de la nit, a la foscor, hi ha un rellotge marcant el meu temps.”

Una peça en el que l’harmònica picant i plena de sentiment de Steve Weston acompanya a la perfecció la veu de Wilko.

Low Down‘ és un blues meditatiu, condimentat amb l’harmònica de Steve Weston i l’orgue de l’ex-teclista de Style Council, Mick Talbot. ‘Take It Easy‘ és una cançó que ens parla de trobar el que desitja del teu cor i tot seguit perdre-ho, mentre que ‘It Don’t have to Give You the Blues‘ ens avisa sobre el perill de què la solitud ens torni bojos. ‘Lament‘ és un bell i amable instrumental al qual segueix ‘Say Goodbye‘ una peça atractiva, amb ritmes juxtaposats de baix, guitarra i bateria. Tanca l’àlbum ‘Slamming‘ un instrumental, divertit, punyent i frenètic a ritme de boogie-woogie.

Tot el treball està brillantment interpretat i el so que obté el trio és magnífic. El baix i la bateria tenen una solidesa poques vegades aconseguida. ‘Blow Your Mind‘ no és un disc trist, sinó una celebració festiva de la vida, del rock & roll i el rhythm & blues. Un regal per a tots els seguidors de Wilko i un clàssic instantani en el qual Wilko Johnson mira la glória dels passats anys setanta des del present. Com el mateix Wilko va dir en una recent declaració a la premsa:

Home, no hi ha res com dir-te que estàs morint per fer-te sentir viu”.

 

 
 
 

Anuncis

Canvey Island Baby

Dies enrere, al final d’un telenotícies, van ficar unes imatges d’esquí acompanyades per una música de fons que em va cridar immediatament l’atenció. Jo ni tan sols mirava la tele però en escoltar els compassos d’una guitarra em vaig dir que aquell era el fraseig habitual d’en Wilko Johnson (de qui ja en vaig parlar fa temps a Going Back Home).

El ritme va continuar durant uns segons i va entrar la veu d’un cantant de veu peculiar. No era Wilko qui cantava. La curiositat em va picar al moment i vaig parar orella a la lletra de la cançó que, em va semblar en un primer moment, deia quelcom similar a Coney Island Baby, encara que després afinant una mica més l’oïda hauria jurat que era Candy Island Baby.

Afortunadament (o potser no) vivim en temps d’internet i el que abans hauria estat tot una aventura preguntant a amics i coneguts melòmans, o hauria requerit l’ajuda d’algun ben informat venedor de discs o m’hauria obligat a fullejar compulsivament entre les revistes especialitzades del sector musical, ho vaig aconseguir en pocs minuts fent una recerca creuant paraules en el meu buscador a la xarxa (un fet fascinant i decebedor a l’hora).

Aquesta va ser la meva descoberta musical.

The Wave Pictures és un grup indie anglès (abans en dèiem underground) amb vint anys de trajectòria i una quinzena de lp’s a la seva esquena que l’any 2017 van decidir fer un disc d’homenatge a Wilko Johnson, una influència reconeguda per en David Tattersall, guitarrista del conjunt que clava la técnica ‘fingerpicking’ de Wilko (és a dir, que toca el ritme i la melodia sense pua). Wilko no tan sols va marcar el so dels primers lp’s de Dr. Feelgood sinó que va influir àmpliament en nombrosos grups de punk rock dels anys 70.

Doncs bé, el grup es va tancar el 3 de febrer de 2017 als Ranscombe Studios, de Rochester i van gravar d’una tacada sis cançons. Cinc de Wilko Jhonson i una, original, de Tattersall que és la que dona nom al disc: Canvey Island Baby.

Canvey Island és l’illa a la costa d’Essex, molt propera a la desembocadura del riu Tàmesi, on es va començar a gestar la música d’en Wilko i els Feelgood. Els que recordeu la portada del lp Down by the Jetty dels Dr. Feelgood (1975) ja sabeu que on es va fer la sessió fotogràfica és precisament l’illa de Canvey. Per cert que l’homenatge dels The Wave Pictures arriba fins i tot a fer-se la foto de portada en aquest indret, imitar el blanc i negre de la imatge i utilitzar la mateixa tipografia utilitzada en aquest disc dels Feelgood.

Les altres cinc peces del disc originals de Wilko són Walking on The Edge que és versionada d’una manera més arrossegada que l’original; Down By The Waterside un dels millors temes de l’àlbum en solitari de Wilko Ice On The Motorway (1980) i que és absolutament idèntica de l’original.

Obrint la cara B del disc trobem el tema Paradise que formava part de l’últim treball amb els Feelgood Sneakin Suspicion, una peça que The Wave Pictures clona a la perfecció; també dels Feelgood és Back in the Night inclòs en l’històric segon lp del grup Malpractice (1975) molt ben executada pel trio que alenteixen el ritme sense perdre’n l’essència. I acaben el disc amb la peça Barbed Wire Blues (1989) de l’àlbum del mateix títol de Wilko Johnson idéntica que l’original però executada amb menys nervi.

En fi, per a mi tota una descoberta la de The Wave Pictures i aquest Canvey Island Baby, imprescindible per als fans de Wilko i els Feelgood, molt recomanable a tothom a qui agradi el rock i el rhythm & blues.

 

 
 
 

Born under a bad sign

 
 

Born under a bad sign
Been down since I began to crawl
If it wasn’t for bad luck, you know I wouldn’t have no luck at all

Hard luck and trouble is my only friend
I been on my own ever since I was ten
Born under a bad sign
Been down since I began to crawl
If it wasn’t for bad luck, I wouldn’t have no luck at all

I can’t read, haven’t learned how to write
My whole life has been one big fight
Born under a bad sign
I been down since I began to crawl
If it wasn’t for bad luck, I said, I wouldn’t have no luck at all

That ain’t no lie
You know if it wasn’t for bad luck I wouldn’t have no kind o’ luck
If it wasn’t for real bad luck, I wouldn’t have no luck at all

You know wine and women is all I crave
A big legged woman is gonna carry me to my grave
Born under a bad sign
I been down since I begin to crawl
If it wasn’t for bad luck, I wouldn’t have no luck at all

Yeah, my bad luck boy
Been havin’ bad luck all of my days, yes.”

 
Aquest blues trist i auto compassiu va ser escrit per Booker T. Jones i William Bell l’any 1967. Durant aquells anys l’astrologia estava molt de moda de manera que no ens ha d’estranyar que la lletra de la peça mescli les desgràcies i la mala sort que pateix el protagonista de la cançó (un analfabet que no sap llegir ni escriure i que només desitja beure vi i estar amb dones), amb els signes zodiacals. Sí, la mala sort l’acompanya.

La cançó va ser gravada per primera vegada als estudis Stax a Memphis, Tennessee, el 17 de maig d’aquell any pel gran bluesman Albert King. Va formar part del seu primer Lp per a la casa Stax que també duia per títol Born Under a Bad Sign i que es convertí en un dels més populars i influents àlbums de blues de finals dels anys 60. En aquest Lp hi participà com a teclista Booker T. Jones, un dels compositors.

 

 

L’àlbum tenia una portada horrorosa (com podeu comprovar a la foto) que estava farcida de signes de mala sort com ara un gat negre, un full de calendari amb el divendres 13, una calavera, el que els supersticiosos denominen ‘la carta de la mort’ i el que els americans denominen ‘snake eyes‘ (‘ulls de serpent’, en realitat la puntuació més baixa que pots obtenir jugant als daus, un doble u. Sí, mala sort).

 
Born Under a Bad Sign Stax Cover
 

La peça va ser tot un èxit però realment no es va popularitzar fins que la va gravar el trio de rock britànic Cream format per Ginger Baker, Jack Bruce i Eric Clapton per al tercer àlbum del grup que duia per nom Wheels of Fire (1968).

Quan jo era jove, vull dir, molt més jove del que sóc ara, vaig conèixer la cançó de la mà de Peter Green (fundador de Fleetwood Mac i membre del grup de 1967 a 1970) que la incloïa al que potser, pel meu gust, és el seu millor àlbum: Little Dreamer (1980). La peça la va gravar pocs anys després de patir electroxocs a diferents hospitals psiquiàtrics quan va ser diagnosticat d’esquizofrènia. Va tenir mala sort, el pobre. Sempre he considerat la seva versió del tema com una de les millors mai realitzades.

 

 

Aquest clàssic del blues ha estat versionat per nombrosos artistes com ara Etta James, Koko Taylor, Big Mamma Thornton, Paul Rodgers, Jimi Hendrix, Blue Cheer i d’altres. Només cal que doneu un cop d’ull al YouTube ficant el títol de la cançó per veure’n un grapat de bones versions que van des dels ritmes gairebé cerimonials i voodoo de Nina Simone a l’ortodòxia clàssica d’Albert King.

Peter Green a part, una de les versions que més m’agraden és la de Paul Butterfield. Paul va ser un cantant i tocador d’harmònica que amb 44 anys va tenir la mala sort de morir d’una sobredosi accidental d’heroïna.