Canvey Island Baby

Dies enrere, al final d’un telenotícies, van ficar unes imatges d’esquí acompanyades per una música de fons que em va cridar immediatament l’atenció. Jo ni tan sols mirava la tele però en escoltar els compassos d’una guitarra em vaig dir que aquell era el fraseig habitual d’en Wilko Johnson (de qui ja en vaig parlar fa temps a Going Back Home).

El ritme va continuar durant uns segons i va entrar la veu d’un cantant de veu peculiar. No era Wilko qui cantava. La curiositat em va picar al moment i vaig parar orella a la lletra de la cançó que, em va semblar en un primer moment, deia quelcom similar a Coney Island Baby, encara que després afinant una mica més l’oïda hauria jurat que era Candy Island Baby.

Afortunadament (o potser no) vivim en temps d’internet i el que abans hauria estat tot una aventura preguntant a amics i coneguts melòmans, o hauria requerit l’ajuda d’algun ben informat venedor de discs o m’hauria obligat a fullejar compulsivament entre les revistes especialitzades del sector musical, ho vaig aconseguir en pocs minuts fent una recerca creuant paraules en el meu buscador a la xarxa (un fet fascinant i decebedor a l’hora).

Aquesta va ser la meva descoberta musical.

The Wave Pictures és un grup indie anglès (abans en dèiem underground) amb vint anys de trajectòria i una quinzena de lp’s a la seva esquena que l’any 2017 van decidir fer un disc d’homenatge a Wilko Johnson, una influència reconeguda per en David Tattersall, guitarrista del conjunt que clava la técnica ‘fingerpicking’ de Wilko (és a dir, que toca el ritme i la melodia sense pua). Wilko no tan sols va marcar el so dels primers lp’s de Dr. Feelgood sinó que va influir àmpliament en nombrosos grups de punk rock dels anys 70.

Doncs bé, el grup es va tancar el 3 de febrer de 2017 als Ranscombe Studios, de Rochester i van gravar d’una tacada sis cançons. Cinc de Wilko Jhonson i una, original, de Tattersall que és la que dona nom al disc: Canvey Island Baby.

Canvey Island és l’illa a la costa d’Essex, molt propera a la desembocadura del riu Tàmesi, on es va començar a gestar la música d’en Wilko i els Feelgood. Els que recordeu la portada del lp Down by the Jetty dels Dr. Feelgood (1975) ja sabeu que on es va fer la sessió fotogràfica és precisament l’illa de Canvey. Per cert que l’homenatge dels The Wave Pictures arriba fins i tot a fer-se la foto de portada en aquest indret, imitar el blanc i negre de la imatge i utilitzar la mateixa tipografia utilitzada en aquest disc dels Feelgood.

Les altres cinc peces del disc originals de Wilko són Walking on The Edge que és versionada d’una manera més arrossegada que l’original; Down By The Waterside un dels millors temes de l’àlbum en solitari de Wilko Ice On The Motorway (1980) i que és absolutament idèntica de l’original.

Obrint la cara B del disc trobem el tema Paradise que formava part de l’últim treball amb els Feelgood Sneakin Suspicion, una peça que The Wave Pictures clona a la perfecció; també dels Feelgood és Back in the Night inclòs en l’històric segon lp del grup Malpractice (1975) molt ben executada pel trio que alenteixen el ritme sense perdre’n l’essència. I acaben el disc amb la peça Barbed Wire Blues (1989) de l’àlbum del mateix títol de Wilko Johnson idéntica que l’original però executada amb menys nervi.

En fi, per a mi tota una descoberta la de The Wave Pictures i aquest Canvey Island Baby, imprescindible per als fans de Wilko i els Feelgood, molt recomanable a tothom a qui agradi el rock i el rhythm & blues.

 

 
 
 

Anuncis

Born under a bad sign

 
 

Born under a bad sign
Been down since I began to crawl
If it wasn’t for bad luck, you know I wouldn’t have no luck at all

Hard luck and trouble is my only friend
I been on my own ever since I was ten
Born under a bad sign
Been down since I began to crawl
If it wasn’t for bad luck, I wouldn’t have no luck at all

I can’t read, haven’t learned how to write
My whole life has been one big fight
Born under a bad sign
I been down since I began to crawl
If it wasn’t for bad luck, I said, I wouldn’t have no luck at all

That ain’t no lie
You know if it wasn’t for bad luck I wouldn’t have no kind o’ luck
If it wasn’t for real bad luck, I wouldn’t have no luck at all

You know wine and women is all I crave
A big legged woman is gonna carry me to my grave
Born under a bad sign
I been down since I begin to crawl
If it wasn’t for bad luck, I wouldn’t have no luck at all

Yeah, my bad luck boy
Been havin’ bad luck all of my days, yes.”

 
Aquest blues trist i auto compassiu va ser escrit per Booker T. Jones i William Bell l’any 1967. Durant aquells anys l’astrologia estava molt de moda de manera que no ens ha d’estranyar que la lletra de la peça mescli les desgràcies i la mala sort que pateix el protagonista de la cançó (un analfabet que no sap llegir ni escriure i que només desitja beure vi i estar amb dones), amb els signes zodiacals. Sí, la mala sort l’acompanya.

La cançó va ser gravada per primera vegada als estudis Stax a Memphis, Tennessee, el 17 de maig d’aquell any pel gran bluesman Albert King. Va formar part del seu primer Lp per a la casa Stax que també duia per títol Born Under a Bad Sign i que es convertí en un dels més populars i influents àlbums de blues de finals dels anys 60. En aquest Lp hi participà com a teclista Booker T. Jones, un dels compositors.

 

 

L’àlbum tenia una portada horrorosa (com podeu comprovar a la foto) que estava farcida de signes de mala sort com ara un gat negre, un full de calendari amb el divendres 13, una calavera, el que els supersticiosos denominen ‘la carta de la mort’ i el que els americans denominen ‘snake eyes‘ (‘ulls de serpent’, en realitat la puntuació més baixa que pots obtenir jugant als daus, un doble u. Sí, mala sort).

 
Born Under a Bad Sign Stax Cover
 

La peça va ser tot un èxit però realment no es va popularitzar fins que la va gravar el trio de rock britànic Cream format per Ginger Baker, Jack Bruce i Eric Clapton per al tercer àlbum del grup que duia per nom Wheels of Fire (1968).

Quan jo era jove, vull dir, molt més jove del que sóc ara, vaig conèixer la cançó de la mà de Peter Green (fundador de Fleetwood Mac i membre del grup de 1967 a 1970) que la incloïa al que potser, pel meu gust, és el seu millor àlbum: Little Dreamer (1980). La peça la va gravar pocs anys després de patir electroxocs a diferents hospitals psiquiàtrics quan va ser diagnosticat d’esquizofrènia. Va tenir mala sort, el pobre. Sempre he considerat la seva versió del tema com una de les millors mai realitzades.

 

 

Aquest clàssic del blues ha estat versionat per nombrosos artistes com ara Etta James, Koko Taylor, Big Mamma Thornton, Paul Rodgers, Jimi Hendrix, Blue Cheer i d’altres. Només cal que doneu un cop d’ull al YouTube ficant el títol de la cançó per veure’n un grapat de bones versions que van des dels ritmes gairebé cerimonials i voodoo de Nina Simone a l’ortodòxia clàssica d’Albert King.

Peter Green a part, una de les versions que més m’agraden és la de Paul Butterfield. Paul va ser un cantant i tocador d’harmònica que amb 44 anys va tenir la mala sort de morir d’una sobredosi accidental d’heroïna.

 

 
 
 
 

The Sonics

The Sonics al Double Door de Chicago l'any 2014

The Sonics al Double Door de Chicago l’any 2014

 
Aquesta banda de garage rock creada l’any 1963, originaria de la ciutat de Tacoma, Washington, va actuar el passat 14 d’octubre a la sala Bikini de Barcelona. Presentaven el seu últim treball titulat ‘This Is the Sonics’, el primer treball d’estudi amb material nou en 49 anys.

The Sonics són reconeguts com la primera banda punk o garage de la història del Rock&Roll. El seu so és sorollós i cru. A mitjans dels anys 60 varen fer versions de temes coneguts amb uns arranjaments salvatges basats en acords simples tocats de forma contundent i ràpida. De fet moltes emissores de radio es negaren a radiar les seves cançons tot i que les lletres de les mateixes tractaven temes de la cultura dels teenagers: cotxes, surfing, noies…

A Barcelona van actuar els membres originals: Jerry Roslie (veu i teclats), Rob Lind (saxo, harmònica i veus) i Larry Parypa (guitarra), acompanyats pel baixista Freddie Dennis i el bateria Dusty Watson. Tot i que tenen més de setanta anys The Sonics segueixen vius, rabiosos i contundents.

I si no us ho creieu, aquí en teniu una mostra: