Bestiari d’H.P. Lovecraft

Portada_edició_catalana

 

Aquest breu i bell llibre ens presenta vint-i-dues criatures imaginades en els contes i narracions d’H.P. Lovecraft. Cadascuna de les vint-i-dues terrorífiques criatures és il•lustrada per Enrique Alcatena, dibuixant argentí que ha treballat per a la DC i Marvel i que en aquest llibre fa una excel•lent interpretació dels escrits del solitari de Providence.

El mèrit és més gran si pensem que Lovecraft gairebé no dóna descripcions de les criatures innombrables o del deu primigeni que tracta, tot és un horror sense forma, una criatura reptant i caòtica, un ésser amb cara de gripau i cua bífida… Alcatena se’n surt amb els seus dibuixos gairebé psicodèlics i una paleta de colors roses, violetes i verds pàl•lids que lliguen bé amb aquestes criatures terribles nascudes en un malson.

Els texts utilitzats han estat extrets d’obres com A les muntanyes de la follia, L’horror al museu, Dagon, L’horror de Dunwich, Fongs de Yuggoth, El que xiuxiueja en la foscor, El model d’en Pickman, La recerca en somnis de la desconeguda Kadath, L’ombra més enllà del temps, La crida de Cthulhu i L’ombra sobre Innsmouth.

Libros del zorro rojo va presentar una traducció catalana del Bestiari l’any 2008 l’edició de la qual va estar a càrrec de Mireia Vidal-Conte. Són 68 breus pàgines, molt cuidades: tapa dura, paper de qualitat, les pàgines imiten un volum carregat d’anys amb les planes rovellades i humitejades pel temps on destaquen els dibuixos d’Alcatena.

El llibre no aporta res de nou en el sentit estrictament literari (la veritable novetat són les esplèndides i terribles il•lustracions) però em fa venir ganes d’anar corrents a aquell recó de la meva biblioteca i tornar a rellegir alguna d’aquestes obres de Lovecraft. Potser pensareu que només és un llibre per a fans de l’escriptor quan en realitat també és un plaer per tots aquells aficionats a les històries gràfiques.

 

 

Gente remota

gente-remota_2

L’escriptor britànic Evelyn Waugh (1903-1966) va ser un viatger incansable que es va passejar per Europa, Àfrica i Amèrica. Va ser un magnífic novel•lista del qui la majoria recorda el seu famós relat Retorn a Brideshead on retrata magistralment la societat i aristocràcia britànica a la qual satiritza. D’aquest autor sempre s’ha destacat la seva incorrecció, provocació i el seu sentit de l’humor, a vegades àcid, a vegades subtil. Els seus detractors el van titllar de misogin, racista, reaccionari i egocèntric.

Waugh va estudiar a Oxford i pertany a la generació de joves aristòcrates esnobs, sofisticats, bohemis i grans bevedors que van ser anomenats Bright Young People. L’any 1930, quan ell tenia 27 anys, és contractat pel diari londinenc The Times per viatjar fins a Abissínia i cobrir la coronació de Ras Tafari, més conegut com a Haile Selassie I, Rei de Reis, Lleó de Judà, Emperador d’Etiòpia de 1930 a 1974.

Desembarca a Djibuti l’octubre de 1930 per agafar un tren que el porti fins a la capital, Addis Abeba, on Haile Selassie serà coronat i on estan convidats dignataris de les grans potències i membres de les famílies reials europees. Les celebracions duren prop d’un mes, les misses de l’església ortodoxa etíop se succeeixen, les festes i festetes no tenen fi. Waugh es recrea, sorneguer, en tots els despropòsits d’aquells fastos que porten a la memòria de l’escriptor l’obra d’Alícia en el país de les meravelles, tot i que finalment acaba reconeixent que la barreja entre la civilització occidental i modernitat a la qual aspiren les autoritats del país i l’exotisme de la cultura abissínia, el subjuguen.

 

Haile Selassie va ser portada de la revista Time (1930)

Haile Selassie va ser portada de la revista Time (1930)


 

Un cop conclosa la coronació (a la que Waugh dedica els tres primers capítols del llibre) decideix continuar viatjant per Àfrica de manera que visita un monestir sagrat on és convidat a fer les menges habituals dels monjos (que no li vénen gens de gust) amb els ulls posats sobre el menjar enllaunat que ell porta del continent europeu en les que són algunes de les planes més divertides del llibre. Finalment retorna a Djibuti fent escala a la ciutat de Harar que, segons paraules de l’autor, el defrauda. En canvi queda fascinat per Aden (al Iemen) on navega per fer-hi una estada de deu dies. Per enllà on va sempre hi ha un club d’oficials o civils britànics on fa vida, però en cas de no ser-hi sempre troba algun hotel o pensió que indefectiblement està regentada per un grec o un armeni i, on depenent de la sort del dia, el menjar pot ser decent o abominable.

Del Iemen salta de nou al continent africà i viatja a Zanzíbar, Mombasa, Nairobi, al llac Victòria i al Congo Belga d’on ja cansat de les dificultats del viatge es dirigeix finalment cap a Ciutat del Cap per agafar un vaixell que el deixa a Southampton el març de 1931.

Aquesta part del viatge per Kènia, Uganda i el Congo és la que aprofita l’autor per parlar-nos del colonialisme en general i del britànic i el belga en concret. És la part més qüestionable de tot el llibre. Waugh alaba el colonialisme britànic enfront del belga, tenint paràgrafs fortament racistes i reaccionaris, proclamant la superioritat de la raça blanca sobre els natius d’aquelles terres. Són unes planes que avui en dia ningú no gosaria escriure tot i que no deixen de ser interessants per comprendre la situació de l’Àfrica d’aquella època i la política que Europa va desenvolupar en el continent negre.

Personalment em quedo amb les parts més divertides i iròniques d’aquest caòtic viatge, amb les descripcions precises que fa de les diferents situacions en què es troba i en el dibuix dels personatges que desfilen en les planes del llibre dels que sistemàticament es fot sense cap tipus de misericòrdia.

 
remote_people
 
 
 
 

Grafit (8)

funky_flash

Aquest ‘Instant Funk’ (‘Funk’ o ‘Funky Flash’ consta escrit en el grafit i gairebé ni jo em crec que hagi desxifrat el seu text) està situat des de fa anys al pàrquing del Mercat de Can Boada de Terrassa. Malgrat que ja ha perdut part de la seva coloració original em continua agradant.

Com podem veure el grafit ens mostra un pinxo fanfarró, cregut i presumit, amb molt de nassos i també amb molt de morro, això sí, ben vestit a la darrera moda dels hipsters negres dels anys 70. Ell, a qui ningú li pot fer ombra perquè és el número 1 (i així ho indica amb el dit dret de la seva mà esquerra), és més ‘xulo’ que un quatre.

 

La invenció dels càtars

La invenció dels càtars

 

Aquest és un llibre necessari per a desmitificar tot el que envolta el món dels càtars. S’ha escrit molta literatura sobre els ‘bons homes‘ i en bona part entra dins el gènere del fantàstic. Amb els anys la seva imatge real s’ha anat esbiaixant fins a obtenir-ne avui dia una imatge distorsionada i gens real gràcies, en bona mesura, a recerques del greal (una fantasia literària sorgida el segle XIX que explica que els càtars van ser dipositaris del calze utilitzat durant el darrer sopar i en el qual Josep d’Arimatea va recollir la sang de Crist a la creu), tresors amagats (una tradició que confereix una gran fortuna als càtars amagada al castell de Montsegur o a la rodalia que encara està per descobrir), secrets templers i altres bajanades inventades i pròpies de ‘best sellers’ que s’han anat associant a la seva veritable història. De fet, el moment culminant de tot aquest esoterisme que envolta el catarisme es va produir el 23 d’octubre de 1940 quan el monestir de Montserrat va rebre la visita del mandatari nazi Heinrich Himmler amb l’objectiu d’obtenir informació sobre el Sant Greal.

El filòsof i historiador Sergi Grau ens aclareix en el seu llibre què és realitat i què és mite en aquest moviment cristià dels segles XII al XIV que fou considerat com la gran heretgia de l’edat mitjana. El llibre és la història dels càtars a Catalunya a través dels escassos documents i testimonis que han arribat fins nosaltres, la majoria dels quals són de processos inquisitorials. Els ‘bons homes’ predicaven un retorn al cristianisme primitiu que era espiritual i auster, fidel al nou testament i que va ser titllat d’heretgia per l’església catòlica. El poder polític i després l’eclesiàstic (que va crear la Inquisició per perseguir i condemnar aquest moviment) van esclafar-los sense cap mirament.

De fet, la persecució dels càtars per part de l’església va ser tan acarnissada que el seu llegat pràcticament ha desaparegut. Fins a mitjans del segle XX només es coneixia la seva doctrina a través dels documents que procedien dels clergues i teòlegs que els van combatre, des de llavors s’han localitzat cinc manuscrits d’origen càtar: dos tractats teològics i tres rituals que descriuen el consolament.

 

Càtars expulsats de Carcassona el 1209 (miniatura extreta d'un manuscrit de Les grans cròniques de França).

Càtars expulsats de Carcassona el 1209 (miniatura extreta d’un manuscrit de Les grans cròniques de França).

 
Els càtars creien que existia una única divinitat i dues creacions, una de bona i una altra de dolenta. La creació bona era la del déu del Nou Testament a qui anomenaven ‘payre sant‘, creador del món espiritual, i la dolenta a un déu estrany, associat al diable i a la divinitat del Vell Testament, creador del món terrenal. Per tant la concepció del seu món estava regida per la dualitat (el bé i el mal). Els càtars predicaven a les cases o les places dels pobles i vivien realitzant treballs manuals, artesanals o fent feines estacionals. La seva imatge, molt propera al poble, no podia ser més distant de la que oferia la jerarquia catòlica d’aquell temps.

Sergi Grau passa revista els rituals i creences dels albigesos i ens enriqueix culturalment esmentant altres moviments cristians que també demandaven reformes per aquell temps; desvincula el catarisme del culte professat pel predicador persa Mani (fundador del maniqueisme) amb el que tradicionalment se l’havia associat; ens parla de batalla de Muret (1213) en la que va morir Pere el Catòlic que tot i no ser càtar es va arrenglerar amb els senyors feudals occitans que emparaven l’heretgia; Ens fa saber que no ha sobreviscut cap de les bíblies traduïdes a una llengua vulgar (que ja circulaven per Catalunya l’any 1209 degut en bona part a què en l’any 1235 Jaume I va emetre un decret pel qual ordenava que en un termini de vuit dies li entreguessin les existents per cremar-les).

L’autor va seguint la presència dels càtars per terres catalanes (on semblen ben arrelats a Berga, la vall de Castellbó i Lleida) finalment ens explica la desaparició del catarisme a través dels seus últims representants, Guillem Belibasta i els seus companys Pere i Joan Mauri.

Belibasta, anomenat l’últim càtar, va ser detingut l’any 1308 i empresonat a la ciutat de Carcassona d’on va escapar. Deu anys després, quan estava refugiat a la vila de Morella, va ser enganyat i traït per ser lliurat al bisbe de Narbona. Va ser interrogat per Jacme Fournier, el futur papa Benet XII, que el va condemnar i cremar viu l’any 1322.

Sergi Grau ha aconseguit desmitificar la història dels càtars i alhora realitzar un estudi imprescindible per a totes aquelles persones interessades en la veritable història dels ‘bons homes‘ a Catalunya.

 

Aquesta pintura de Pedro Berruguete conservada al Museu del Prado és anomenada 'Sant Domènec i els albigesos'. Ens explica la història de la disputa entre Sant Domènec Guzmán (fundador de l'Orde dominic) i els càtars en la que els llibres de les dues parts van ser sotmesos a la prova del foc. Els escrits herètics dels càtars es cremen a la foguera, mentre que els de l'ortodòxia catòlica leviten i escapen de les flames (aquest episodi també és conegut com el 'miracle de Fanjeaux').

Aquesta pintura de Pedro Berruguete conservada al Museu del Prado és anomenada ‘Sant Domènec i els albigesos’. Ens explica la història de la disputa entre Sant Domènec Guzmán (fundador de l’Orde dominic) i els càtars en la que els llibres de les dues parts van ser sotmesos a la prova del foc. Els escrits herètics dels càtars es cremen a la foguera, mentre que els de l’ortodòxia catòlica leviten i escapen de les flames (aquest episodi també és conegut com el ‘miracle de Fanjeaux’).

 

 

L’abisme de Maracot

Portada de L'abisme de Maracot publicat per l'editorial Laertes (1992)

Portada de L’abisme de Maracot publicat per l’editorial Laertes (1992)


 

Un equip de científics, dirigits pel doctor Maracot s’embarquen per fer una recerca al fons de l’Oceà Atlàntic just davant de les illes Canàries. L’acompanyen en aquesta aventura Ciro Headley, un jove zoòleg i Bill Scanlan, un expert mecànic que sap treballar el ferro i que per tant està a càrrec de la construcció d’un submergible que els ha de portar al fons de l’Atlàntic a través d’un abisme que el professor Maracot ha batejat, modestament, amb el seu propi nom. Durant el descens un crustaci gegant trencarà els cables que uneixen el submergible amb el vaixell de la superfície i llançarà els protagonistes al bell mig de l’Atlàntida, el mític continent empassat per les aigües. Si la sorpresa de descobrir una ciutat en el fons del mar no és poca, encara és més sorprenent que l’equip sigui rescatat pels atlants supervivents que l’habiten.

Obligats a quedar-se amb els atlants el professor Maracot, encuriosit sempre per tot, comença a estudiar aquesta civilització, la seva tecnologia, la cultura, com conreen el fons marí, d’on extreuen l’electricitat i com són les estranyes criatures que habiten el fons abismal. També descobreixen que els atlants tenen religió i esclaus que són descendents dels grecs que habitaven el regne d’Atlantis que són utilitzats per treballar a les mines submarines. Aquests esclaus poden treballar al fons marí gràcies a un material transparent, fort i lleuger que s’adapta al cos i permet la respiració en el medi aquàtic. Serà gràcies a aquest material que Maracot i els seus podran escapar finalment a la superfície però no abans de fer front al Senyor de la Faç Fosca.

Aquest Senyor de la Faç Fosca no és altre que el terrible deu fenici Baal, un dimoni venjatiu que va portar en el passat als atlants al seu destí i que ara vol destruir la ciutat i matar els seus habitants. L’ésser és derrotat pel professor Maracot que és posseït per l’esperit de Warda, l’home que en el passat va aconseguir convèncer un grapat d’atlants per construir una arca que els salvés del cataclisme que va destruir la seva terra.

L'any 1956 es va imprimir una edició mexicana a l'editorial Novaro sota el nom de 'La Atlántida sumergida'

L’any 1956 es va imprimir una edició mexicana a l’editorial Novaro sota el nom de ‘La Atlántida sumergida’


 

El professor Maracot va ser l’últim heroi de la ciència creat per Sir Arthur Conan Doyle. Aquesta breu novel•la de l’any 1928 va ser publicada inicialment com una sèrie en el Saturday Evening Post i en The Strand Magazine entre octubre de 1927 i febrer de 1928. Va ser l’última novel•la que va escriure i en ella el prolífic autor mescla tots aquells gèneres que havia conreat amb èxit en el passat: aventures, ciència ficció, fantasia i teories esotèriques a les quals era molt aficionat. Doyle sap transmetre el sentit de la meravella i demostra per última vegada la seva gran capacitat imaginativa i narrativa.

Llegint aquesta novel•la ens adonem que Conan Doyle estava molt ben informat dels avenços de la ciència de la seva època. Per exemple, el vehicle que els porta a les profunditats no és res més que una batisfera que no es va provar amb èxit fins dos anys després de la publicació d’aquesta aventura, o el mitjà que utilitzen els protagonistes per comunicar-se amb els habitants de l’Atlàntida: un televisor, que tot just s’acabava d’inventar l’any 1928 (encara que Conan Doyle va més enllà i fa funcionar l’aparell a base de projeccions mentals. Diguem-ne telepatia).

El dramàtic final de la novel•la és una nova baralla del bé contra el mal on Conan Doyle revela el pensament espiritual dels seus últims anys on va estar molt influït per l’espiritisme, el cristianisme i l’hel•lenisme, però que en res afecten l’entretingut resultat final. Personalment destaco les descripcions que fa l’autor del món submarí i l’amenitat en què tot és descrit. En contra, uns protagonistes una mica arquetípics, encartonats i poc desenvolupats, propis de l’època victoriana de la qual Conan Doyle era fill. Penso que és una lectura deliciosa plena d’aventures que no entenc per què els editors orienten al públic juvenil quan, en realitat, la pots gaudir a qualsevol edat.

 

Portada de l'edició de Valdemar Ed.

Portada de l’edició de Valdemar Ed.


 
 
 
 

Hard Boiled

 

Portada de l'edició de Norma Ed. (2008)

Portada de l’edició de Norma Ed. (2008)


 
Aquest magistral còmic, provocatiu i violent, presentat en tres episodis, va ser escrit per Frank Miller i dibuixat per Geof Darrow entre setembre de 1990 i març de 1992. És una de les obres clàssiques de Miller que en va escriure el guió entre les sèries de Daredevil i Batman i abans d’una altra obra mestra: Sin City.

Aparentment la història que ens explica és simple: Nixon (més tard Carl Seltz i després Harry Seltz) treballa com a recaptador d’impostos (o inspector d’assegurances o oficinista) per a una gran companyia. És un home feliçment casat amb una dona meravellosa i dos fills petits, però darrere la seva idíl•lica vida s’amaga un malson inquietant que Nixon anirà descobrint de mica en mica fins a arribar a saber una horrible veritat que serà incapaç d’afrontar; la vida que creu viure no és la seva, ell només és un robot assassí al servei d’una multinacional que està programat amb implants falsos de memòria per eliminar la competència no desitjada del negoci. Un cobrador del frac amb molt mala llet, més encara, letal.

Nixon viu en un futur pròxim controlat per màquines i corporacions multinacionals on la nombrosa població no és res més que un ramat d’ovelles consumista disposat al sacrifici, la gent viu entre grans edificis de formigó, embussos de cotxes, autopistes, contaminació, publicitat omnipresent i on al carrer només hi ha violència, drogues i un ambient eròtic enrarit (reclams sexuals, prostitució, gent despullada que practica sexe a les cantonades i a plena llum del dia, orgies macabres dins grans discoteques…) Un futur on la humanitat ha perdut el nord en una voràgine escapista de tecnologia i consumisme que, en realitat, no està tan allunyat del nostre present.

 
hard_boiled_2_2
 

En les seves planes descobrim les nombroses influències rebudes pels autors en confeccionar la seva obra i que, sense ànim de ser exhaustius, van des de films com Blade Runner, Terminator o Robocop; els films de David Cronenberg i la ‘Nova Carn‘; les novel•les noir clàssiques; Neuromantic de William Gibson; el ciberpunk en general; i, per damunt de tot, l’ombra allargada de Philip K. Dick amb les seves obsessions habituals sobre la identitat pròpia, la construcció de la realitat i el control al qual estem sotmesos (de fet es diu que el seu conte curt La formiga elèctrica va ser el detonant del còmic).

El seu dibuixant, Geof Darrow, és, en aquesta obra, detallista, barroc i sobrecarregat fins al punt que a moltes vinyetes de les seves planes et pots tirar uns quants minuts per descobrir tota la informació que contenen. Darrow és de l’escola de Moebius, guanyador d’alguns premis Eisner, un precisament per aquest treball que va ser la seva primera gran obra. En ella hi trobem increïbles planes dobles amb un sol dibuix i planes que en contenen 29. Els dibuixos on retrata aquest món cibernètic, decadent i brut són espectaculars i poderosos.

Hard Boiled és una obra amb un final terriblement pessimista i humiliant per la raça humana. Una obra desmesurada, excessiva, saturada de violència en totes i cadascuna de les seves planes, on l’acció trepidant regna com mai: accidents de cotxe, persecucions salvatges, vidres trencats, trets constants i sang a dojo. És un espectacle macabre i hipnòtic de destrucció apocalíptica. Un còmic brutal que aclapara al lector i que grava en el seu inconscient imatges que perduraran en el temps. En definitiva, una obra mestra del novè art.

 
hard_boiled_3_3
 
 
 
 

El monstre de Hawkline

 
el_monstre_de_hawkline_3
 

L’escriptor nord-americà Richard Brautigan va ser l’escriptor hippy més famós de la seva època. Va néixer a Tacoma l’any 1935 vuit mesos desprès de que el seu pare abandonés la llar. La seva família era pobre i la seva mare es va ajuntar fins a tres vegades amb diferents individus abans que ell complís els 10 anys. Va estudiar secundària a un institut d’Oregon on va publicar el seu primer poema. L’any 1954 es trasllada a San Francisco on va viure la resta de la seva vida (excepte algun breu període a Montana i al Japó). S’explica que l’any següent va llençar una pedra contra una comissaria de policia amb l’objectiu de ser detingut i poder menjar calent; la policia va valorar el seu estat i el van enviar a l’Hospital Estatal d’Oregon on va ser diagnosticat d’esquizofrènic i depressiu. En aquesta institució, on anys després es va rodar el famós film Algú va volar sobre el niu del cucut, el van voler curar amablement a base d’electroxocs.

Un cop donat d’alta l’any 1956 i amb el cervell mig fregit comença a escriure poesia. Es casa l’any 1957. A començaments dels anys seixanta comença a formar part del moviment contracultural de la ciutat de San Francisco. El 1964 publica Un general confederat de Big Sur que passa per les llibreries sense pena ni glòria. La seva segona obra però, La pesca de la truita a nord-amèrica (1967) es converteix en un èxit de crítica i públic. D’aquesta obra s’han venut milions d’exemplars a tot el món i va fer ric i famós a Brautigan.

Als anys 70 viu una temporada en una comunitat d’artistes i escriptors a Montana on immers en un ambient alternatiu i amb un ampli accés a tot tipus d’estupefaents escriu El monstre de Hawkline (1974).

 
el_monstruo_de_hawkline_anagrama_1974
 

El monstre de Hawkline és la història de Cameron i Greer, dos cowboys de bon cor que a començament del segle XX treballen com assassins a sou. Els dos són contractats aparentment per una jove prostituta india anomenada Noia Màgica amb la finalitat de capturar un monstre força peculiar que viu a la casa Hawkline. Els cowboys accepten el treball i la noia els porta, en un llarg viatge, fins un casalot solitari dels Turons Morts en mig del desert d’Oregon. La casa està edificada sobre unes coves de gel on ara viu la bonica senyoreta Hawkline, un majordom gegant negre, un monstre fet de llum i la seva ombra existencialista.

En aquesta gelada mansió encantada, on va desaparèixer el pare de les noies després de realitzar un experiment científic, succeeixen fenòmens estranys: Noia Màgica es transforma en una segona senyoreta Hawkline indistingible de la primera, es perd el fil de les converses que tenen els protagonistes, s’escolten sorolls, els habitants tan cauen en sobtades apaties com són víctimes d’atacs de fervor sexual, el majordom mor i es converteix en un nan… tot el que succeeix a la casa va entorpint la missió principal que és matar el monstre.

La millor definició d’aquesta novel•la és la que li dona el propi autor en el subtítol: ‘un western gòtic’. Una barreja aparentment impossible de gènere western amb el gènere fantàstic amanit amb LSD i humor absurd. Un llibre farcit d’elements excèntrics, una història explicada en una prosa senzilla, delirant i fantàstica que conté uns diàlegs magnífics, a vegades surrealistes, a vegades absurds. L’única pega que hi he trobat és un final una mica fluix.

Una lectura absolutament recomanable per a tots aquells lectors curiosos que busquin una lectura refrescant i diferent on Brautigan parodia amb afecta els gèneres populars que estimava.

Els llibres de Brautigan generen addicció tal vegada perquè el seu estil es pur i directe i perque la de Brautigan és una veu personal, clarament distingible i inimitable.

Durant els anys posteriors a aquesta novel•la l’obra de Brautigan va anar perdent lectors i el favor de la crítica. L’alcoholisme i la depressió que patia s’accentuà i començà a dir, a qui l’escoltava, que en el futur es suïcidaria. L’any 1984, als 49 anys, al costat d’una ampolla de licor, assentat a una cadira mirant des de la finestra de casa seva (a Bolinas, Califòrnia) l’immens oceà Pacífic, es llevà la vida d’un tret al cap amb una Magnun 44. Ningú el va trobar a faltar fins al cap d’un mes.
 
 
el_monstruo_de_hawkline
 
 
 
 

Perdidos en Venus

 
perdidos_en_venus_1
 
Aquesta novel•la és una entretinguda mescla de ciència ficció amb fulletó d’aventures de capa i espasa. Perdidos en Venus és la segona aventura protagonitzada per Carson Napier, més conegut com a Carson de Venus, el personatge principal de la sèrie de Venus escrita per Edgar Rice Burroughs.

Carson Napier no és tan conegut com altres de les creacions de Burroughs que van fer més fortuna com les sèries de Tarzan, John Carter de Mart o Pellucidar. La sèrie de Venus va començar amb Pirates de Venus (1932), va continuar amb aquest Perduts a Venus (1935) a la qual van seguir Carson de Venus (1939), Fugida de Venus (cinc relats escrits a cavall de 1941 i 1942 agrupats en forma de llibre l’any 1946) i va finalitzar amb la novel•la curta El mag de Venus (1970).

Tota la saga de Carson de Venus està farcida d’aventures, perills constants, raptes, rescats impossibles, situacions inversemblants, persecucions, enfrontaments mortals, dolents molt dolents i molta, molta acció que l’autor del llibre desplega mentre ens va fent conèixer els habitants del planeta Amtor (que es com anomenen els venusians el seu planeta) i les estranyíssimes criatures que l’habiten.

 
perdidos_en_venus_4
 

Carson Napier és un jove nord-americà, un líder caut i solitari, que es dirigeix cap a Mart en una nau espacial quan l’atracció de la Lluna el desvia de la seva trajectòria i es atrapat per la gravetat de Venus. Un cop sobre el planeta permanentment rodejat de núvols, descobreix els seus habitants que són en tot igual als humans de la Terra i s’enamora de Duare, la filla d’un rei i la princesa més bonica de tot Venus. Poc després la jove és raptada pels cruels thorians (que són els més dolents de la funció) i Carson no dubte en rescatar-la. Abans però, s’haurà d’enfrontar a la Sala de les Set Portes, sis portes de les quals condueixen directament a la mort. Al mig d’aquesta sala hi ha set begudes, sis mortals i set plats cuinats, sis dels quals enverinats. Si sobreviu a la proba (i no dubteu ni per un moment que el nostre heroi ho farà) s’haurà d’enfrontar a nous perills, sempre mortals. Així van desfilant per les planes del llibre pigmeus malcarats, caníbals afamats, depredadors ferotges, un castell farcit de morts vivents (la paraula zombi encara no s’havia popularitzat) i una civilització molt preocupada per la puresa racial (un tema candent quan el llibre va ser escrit).

 
Edició americana de Perduts a Venus
 

És evident que l’argument de la novel•la no és gaire sòlid i peca bastant d’ingenuïtat. Burroughs veia la ideologia comunista amb mals ulls i situa al seu protagonista al mig de la lluita de classes socials a Venus on els més dolents prediquen una espècie d’ideari pseudomarxista. Aquesta crítica social és tan minsa que pràcticament no interfereix en les aventures. L’autor es limita a anar lligant l’acció capítol rere capítol d’una manera molt previsible, però gratificant pel lector, a imitació dels serials cinematogràfics dels anys trenta del segle passat on el protagonista estava a punt de morir al final de cada capítol, però que en el començament de la següent entrega en sortia il•lès i vencedor.

La prosa senzilla, directa i sense artificis de Burroughs es llegeix fàcilment i el llibre es fa molt entretingut. Burroughs tenia un gran sentit de la meravella, era imaginatiu i era un narrador competent però bastant repetitiu al que li agradava imaginar societats i bèsties sorprenents. La seva prosa és purament funcional, tinguem en compte que el llibre és un típic producte pulp dels anys trenta del segle passat on no es busquen les més elevades formes literàries sinó que l’objectiu, molt més modest, és evadir al lector de la seva realitat quotidiana i passar una bona estona llegint una història amb rerefons exòtic. A Burroughs, que va ser un narrador molt prolífic, no se li pot negar que ha capturat al llarg dels anys a diferents generacions de lectors i que les seves obres han influenciat i inspirat les obres d’altres escriptors de ciència ficció.

Si us agrada Jules Verne, Salgari o Rider Haggard gaudireu de la seva lectura.

 

Edició de Valdemar l'any 1990 dins la col·lecció Weird SF

Edició de Valdemar l’any 1990 dins la col·lecció Weird SF


 
 
 

Grafit (7)

 
'Aventura en el mar' de Petados Crew (2013)

Aquest magnífic mural pintat amb spray a la paret sud de la biblioteca Vicente Aleixandre de Badia del Vallès va estar realitzat l’any 2013 per Petados Crew dins de la quarta edició del ‘Badia Street Festival’.

El grafit l’han titulat ‘Aventura en el mar’. En ell hi veiem representats un nàufrag navegant sobre un vaixell de paper, un pop gegant destrossant un llibre, un peix pallasso i uns enormes i submergits icebergs que amenacen la precària navegació del nàufrag.

El que més m’agrada és la cara del nàufrag que reflexa la incertesa de la seva navegació en una mescla de por (només hem de veure com s’agafa al rem amb el qual s’impulsa) i sorpresa pel delicat de la seva situació (com si no sabés com ha anat a espetegar en aquell indret).

 
El nàufrag d'Aventura en el mar

Petados Crew són un grup d’apassionats artistes grafiters en aquell moment format per Ma’La (Mataró), Cayn i Baie (Barcelona), Urih, Axia i Kets (Rubí). El grup va néixer a Rubí l’any 1997 i des de llavors han incorporat un artista més: Resm (Bèlgica).

Us deixo amb un vídeo de 2 minuts que ensenya com els artistes van realitzar aquest treball.

 

 
 
 

Rumbo a Tartaria

 
Rumbo a Tartaria de Robert D. Kaplan
 

Tartària és es el nom pel qual es coneixia a Europa, des de l’Edat Mitjana fins al segle XX, a una gran extensió de terra del centre i nord-oest d’Àsia que anava des del mar Caspi i les muntanyes Urals fins a l’oceà Pacífic que estava habitada per diversos pobles d’origen turc i mongol, als quals genèricament se’ls denominava tàrtars.

Aquest llibre editat per Ed. B l’any 2001 dins la col•lecció Biblioteca Grandes Viajeros és un llibre escrit per Robert D. Kaplan que té com a subtítol Un viatge als Balcans, Pròxim Orient i el Caucas tracta fonamentalment de la situació sociopolítica dels diferents països que l’autor va travessant. Kaplan el va escriure l’any 1999 i es va publicar als Estats Units l’any 2000, pocs mesos abans de l’atemptat a les Torres Bessones. El viatge de Kaplan s’inicia a Hongria per després anar a Romania, Bulgària, Turquia, Síria, Líban, Jordània, Israel, tornar a Turquia, vorejar el Mar Negre per anar a les exrepúbliques socialistes de Geòrgia, Armènia, Azerbaidjan i travessant el Mar Caspi, acabar el viatge a Turkmenistan.

Kaplan, al igual que Javier Reverte, té ànima de rodamón viatger. Viatja, observa, conversa amb la gent del carrer, periodistes, intel•lectuals i politics, es documenta sobre la història passada i recent de cada país que visita i finalment escriu llibres tan fonamentats i interessants com aquest on l’autor intenta transmetre la gran complexitat cultural, social i política d’aquests territoris que, per a Kaplan, es tradueix en una preocupant inestabilitat entre l’oest europeu i l’est asiàtic on el capitalisme desenfrenat ha propiciat una diferència molt profunda entre el poble, que és pobre i les classes dirigents cada cop més enriquides. Aquestes diferències podrien provocar, segons l’autor, algunes revolucions a la zona. Per exemple, en parlar del Pròxim Orient, sabem que el 70% de les reserves mundials de petroli i el 40% de les de gas natural són un producte prou llaminer per occident com per tenir interès en intervenir a tota la zona. Uns països on les fronteres van ser fetes amb tiralínies pels antics estats colonials sense tenir en compte les diferents ètnies, tribus, cultures diverses i grups religiosos que habitaven els territoris.

 

En 1705 Nicolaes Witsen, burgmestre d'Amsterdam, va publicar aquest mapa de Tartària (Terra dels tàrtars).

En 1705 Nicolaes Witsen, burgmestre d’Amsterdam, va publicar aquest mapa de Tartària (Terra dels tàrtars).


 

És evident que davant la titànica intenció d’explicar tots i cada un dels països visitats alguns anàlisis realitzats per Kaplan siguin una mica superficials i a vegades pot ventilar en un capítol el que necessitaria un llibre sencer per ser explicat (bé, en el cas d’Israel, Terra Santa i països veïns més aviat es necessitaria una enciclopèdia sencera).

Setze anys després d’escriure el llibre és fàcil veure que algunes de les prediccions fetes per Kaplan no s’han materialitzat com ara l’èxit de les converses de pau entre israelians i palestins que no han arribat mai a bon port. Altres prediccions són ajustades al que ha passat i encara altres queden pendents, com ara el vaticini de la descomposició com a país de Síria (actualment amb cinc anys de guerra civil i que possiblement desapareixeria sinó fos per la guerra que manté contra l’Estat Islàmic recolzada per occident).

L’autor, en parlar dels països que varen formar part de la Unió Soviètica escriu frases que ens porten a reflexions molt interessants com ara:

L’enfonsament de la Unió Soviètica, encara que una benedicció a llarg termini, havia arruïnat milions de vides. El comunisme, si bé desastrós, era un sistema que proporcionava pensions, escolarització, pau social i seguretat física a milions de persones que en molts casos no recordaven res millor. L’enfonsament d’aquell sistema havia deixat un buit caòtic i en l’actualitat aquí [referint-se a Geòrgia] la vida era molt pitjor que abans.”

Aquestes exrepúbliques socialistes, que durant dècades van estar sotmeses a un ferri control dictatorial, són uns països dels quals Estats Units o la Unió Europea no en vol saber res (i dels que realment els ciutadans tampoc en sabem res car no surten a la premsa escrita o només ho fan de tant en tant quan succeeix alguna tragèdia humana). Aquesta situació, en opinió d’un polític georgià, canviarà quan:

…passi per aquí [Geòrgia] suficient petroli per proporcionar a Occident la raó egoista que necessita per lluitar per nosaltres.”

Resumint, un llibre molt interessant, força documentat i ben escrit que és considerat tot un clàssic de la literatura de viatges. He de dir que no combrego en totes les seves opinions polítiques, especialment esbiaixades cap a la dreta i proamericanes. És un llibre que ens farà recordar figures històriques com les de Nicolae Ceaușescu, Eduard Xevardnadze i altres polítics de pes del segle XX i XXI i que ens ajudarà a descobrir les complexes i difícils situacions que afronten països com Geòrgia, Azerbaidjan o Turkmenistan. Un d’aquells llibres en que una sola lectura es insuficient per arribar a entendre i comprendre tota la informació que ens dona. Molt recomanable.

 

Ruta occidental del viatge de Kaplan

Ruta occidental del viatge de Kaplan