Sirenes (II)

 

Tres sirenes cantant, tocant la flauta i la lira. Bodleian Library, MS. Bodley, 602, foli 10r

Ulisses no va ser l’únic heroi que va sobreviure al cant de les sirenes. En el poema èpic El viatge dels argonautes de l’alexandrí Apol•loni de Rodes se’ns explica l’episodi de com Jàson i els seus companys que anaven embarcats a l’Argo (que per això són coneguts com els argonautes) també van poder sobreviure a la trobada amb les sirenes. Quan els argonautes passaren per davant de l’illa on habitaven, Orfeu, el músic formidable, féu un contra-cant tan melodiós que els tripulants de l’Argo no varen sucumbir a l’atracció d’aquelles; excepte el mariner anomenat Butes, que es va llançar de cap a l’aigua per anar a trobar-les. Afortunadament va intervenir la deessa Afrodita -que no mantenia bones relacions amb les sirenes, però sí amb Jàson i els argonautes- que el va salvar d’una mort segura rescatant-lo i portant-lo cap a Lilibèon (avui Marsala) on van tenir un fill.

Els versos són els següents (IV,890-919):

Un ferm vent impulsava la nau. Tot d’una
veieren la bonica illa Antemoesa, on les sirenes
de veu clara, filles de Aquelou, assalten amb l’encanteri
dels seus dolços cants a qualsevol que per allà s’aproximi.
Les va donar a llum, de l’amorosa trobada amb Aquelou,
la bella Terpsícore, una de les muses, i en altres temps,
cantant en cor, festejaven a la gloriosa filla de Demèter,
quan encara era donzella. Però ara eren en la seva figura semblants
en una meitat als ocells i en part a noies,
i sempre estaven a l’aguait des de la seva talaia de bon ancoratge.
! Com de sovint van arrabassar a molts el dolç retorn a la llar,
portant-los a morir devorats! Sense objeccions també per a ells
van deixar fluir de les seves boques el seu melodiós cant.
A punt van estar llavors de llançar les amarres de la seva nau
sobre aquelles riberes, de no ser pel fill de Eagre, el traci Orfeu.
Va prendre a les seves mans la lira Bistonia, i va fer ressonar
el ràpid ritme d’una melodia de marxa lleugera,
perquè les orelles que escoltessin s’estremissin al so
de les seves cordes. I la lira es va imposar sobre la veu de les donzelles.
Al temps el zèfir i una onada ressonant que va impulsar la popa
els van apartar i les sirenes van llançar ja lluny la seva veu imperceptible.
Però tot i així hi va haver un dels herois, el noble fill de Teleont,
Butes, que, enardit en el seu ànim per la veu de les sirenes,
només ell entre els seus companys va saltar cuitat del seu polit vaixell
al mar, i nedava entre ones purpúries per arribar a la riba.
Desgraciat! Quan aviat elles li haurien arrabassat el retorn!
Però es va compadir d’ell la sobirana de la muntanya Erice,
la deessa Cipria, i quan encara estava entre els remolins de la mar,
el va recollir i el va salvar, portant-lo benèvola a habitar la muntanya Lilibèon.
Els altres, aclaparats per la pena, les van deixar enrere …”

 

Detall d’una sirena de La Bibliothèque nationale de France


 
Plini el Vell, per la seva banda, considera a les sirenes de la família de les aus, per aquest motiu les trobem en el seu llibre Història Natural (X, 49, 136-137), dedicat a l’ornitologia. Plini no creia en aquestes temibles cantaires amb plomes i urpes d’au, i quan ens parla sobre les aus fabuloses, diu així:

I tampoc es creurà en les sirenes, encara que Dinó, pare del celebrat autor Clitarc, afirmi que n’hi ha a l’Índia i que amb el seu cant fan que als homes els abandonin les seves forces per esquarterar-los, quan estan sumits en el somni”.

Horaci, en la seva obra Epístola ad Pisones, fa menció a un híbrid de dona i peix i el presenta com una criatura que fa riure:

Desinat in piscem formosa superne; spectatum admissi, risum teneatis, amici” (Si en peix acabés el que és una bella dona per sobre, ¿Aguantaríeu el riure en veure-ho, amics?)

El Physiologus diu que la meitat inferior de les sirenes és ‘chenós‘ és a dir, de ganso o oca. Higí les descriu: ‘partem superiorem muliebrem habetant, inferiorem autem gallinaceam‘ i el mitòleg Vaticà II, 101, constata que: ‘Sirenes… fuerunt autem parte volucres, parte virgines, pedes gallinaceos habentes‘.

Aquest aspecte gallinaci no dóna, ni afavoreix, la bellesa de les antigues sirenes, per això no és d’estranyar que cap heroi de l’antiguitat se sentís atret físicament per aquestes temibles cantores.

 

Sirenes a Els Llibres del tresor de Brunetto Latini


 

S’explica que les sirenes van perdre les seves plomes com a càstig per reptar a les Muses a una competició de cant que van perdre. Després de tres derrotes consecutives (Orfeu, Odisseu i les Muses) decideixen suïcidar-se tirant-se de cap al fons del mar.

La fi de les sirenes apareix en un poema no gaire conegut anomenat Argonautica orphica, d’autor anònim, probablement del segle IV dC. Orfeu és el protagonista de la mateixa i explica que quan la nau en què viatge, l’Argo, arriba a les costes on habiten les sirenes i aquestes comencen a seduir amb les veus als mariners, Orfeu agafa la lira i comença, també ell, a cantar una melodia meravellosa:

Així que, mentre seguia jo prement la meva cítara
des de dalt del grisenc escull s’esglaiaren les sirenes
i van cessar el seu cant: una va deixar caure de la seva mà la flauta, l’altra la lira.
Van fer un horrible sanglot, perquè el lúgubre destí
d’una mort fatal els havia arribat. I des del cim
de l’espadada roca es van precipitar al fons del sorollós mar
i el seu cos i la seva arrogant figura es van transformar en roques.”
(Argonautica orphica, vss. 1284-1290).

 

Detall amb sirena del The Rutland Psalter. F. 108V (c. 1260) de la British Library


 
 
 
 

Anuncis

Sirenes (I)

 

Ulisses i les sirenes (John William Waterhouse, 1891. National Gallery de Victoria, Melbourne)


 
Una sirena és un ésser mitològic que té tors de dona i cua de peix. Les primitives sirenes tenien aparença de mig ocell i mig dona.

La primera història sobre una sirena ens arriba d’Assíria i sorgeix al voltant de l’any 1000 aC quan s’explica que Atargatis, una sacerdotessa assíria (anomenada pels grecs Derceto) es va llençar de cap al mar per tal de netejar la vergonya d’un embaràs no desitjat i va emergir de les aigües amb cua de peix.
 

Derceto, l’Atargatis dels assiris. Dibuix a l’obra ‘Oedipus Aegyptiacus’ d’Athanasius Kircher

Més properes a l’imaginari occidental són les alades i mortíferes sirenes gregues que eren filles del riu Aquelou i d’una de les muses: Cal•líope (segons afirma Servi) o Melpòmene (segons afirmen Apol•lodor i Eustaci) o Terpsícore (segons afirma Apol•loni de Rodes). Del pare hereten l’afició a les aigües marines, de la mare, al cant i la música.

El seu nombre també és imprecís i varia segons els autors entre dos i cinc. Si són tres, són Leucòsia, Ligeia i Partènope. Quan eren dues: Himeropa i Telxiepea. Si són quatre: Telxiepea, Aglafoe, Pisínoe i Molpe.

A Les Metamorfosis, el poeta romà Ovidi escriu i explica molt bé com les sirenes van aconseguir el seu plomatge i van conservar el rostre de noies (versos 555-563):

Però vosaltres, filles del Aquelou, com és que teniu plomes i potes d’ocell i rostre de dona? Per ventura perquè quan Prosèrpina estava recollint primaverals flors vosaltres us trobàveu, oh doctes sirenes, entre les seves companyes? Després d’haver-la buscat inútilment per tot el món, heus aquí que perquè el mar pogués escoltar el vostre sofriment vau expressar el desig de poder remuntar-vos sobre l’oceà amb les vostres ales com si fossin rems; els déus us van ser propicis, i de cop i volta vau veure com els vostres braços es recobrien de rosses plomes. No obstant això, perquè el vostre cant nascut per a recrear les oïdes, perquè les vostres goles tan dotades no perdessin l’ús de la veu, vau conservar rostre de noies i veu humana.”

 

Ulisses i les sirenes. Ceràmica àtica 480–470 aC. British Museum.

Segons un oracle grec quan un vaixell passés davant l’illa que habitaven sense que morissin els mariners, les sirenes saltarien al mar i s’hi ofegarien. Aquesta situació, tal com veurem, es donà en dues ocasions.

Les sirenes gregues fan la seva aparició a la literatura en el cant XII de l’Odissea (segle VIII aC) en el conegut episodi en el qual Ulisses, aconsellat per Circe, evita el perill del seu cant tapant les orelles dels seus companys amb cera, mentre que ell, que vol escoltar el seu encisador cant, es fa lligar al pal del vaixell.

En català tenim la sort que en Carles Riba va fer una de les millors traduccions fetes mai d’aquesta obra, d’ell prenc l’episodi de les sirenes:

I aleshores parlà missenyora Circe, dient-me:
»—Mira com tot va tenint acabament. I tu escolta
ara el que et vaig a dir; i un déu ja farà que ho recordis.
Arribaràs de primer a les Sirenes, que encisen
tots els humans, quisvulla que siguin que arribin a elles.
Qui per follia amaina i al so de la veu dóna orella
de les Sirenes, ja mai la muller ni els fills criatures
no el sortiran a rebre, tornant a casa joiosos:
no, les Sirenes l’encisen amb llur cançó prima i clara,
des del punt on s’estan; i entorn blanqueja una rima
d’ossos de gent que es corromp; i la pell que els cobreix va enxiquint-se.
Passa de llarg, però tapa a la teva gent les orelles
amb cera dolça que hauràs remollit, a fi que no hi senti
cap dels altres; però si el cor a tu et diu d’escoltar-les,
fes que et lliguin de mans i de peus dins el ràpid navili,
dret a la paramola, i que fermin les cordes ben altes,
perquè sentis a pler la veu de les dues Sirenes.
I si pregues als teus companys que et deslliguin, i ho manes,
ells una cosa han de fer, que és estrènyer-te encara amb més nusos.

[…]

 

Ulisses i les sirenes d’Herbert James Draper, 1909. Ferens Art Gallery a Kingston upon Hull, Anglaterra.


 

Aleshores jo parlo als companys i els dic amb tristesa:
»—Oh amics, no està bé que un o dos siguin sols a conèixer
els averanys que Circe m’ha fet, la divina entre dees:
no, jo els reportaré, per tal que morim coneixent-los
o que mirem d’esquivar-nos, fugint de la mort i la parca.
Per començar, m’ha ordenat que de les Sirenes divines
defugim la veu i la prada en flor des d’on canten.
Jo tot sol ha ordenat que escoltés; però heu de lligar-me
amb un nus treballós, perquè resti allí sense moure’m,
dret a la paramola; i fermeu les cordes ben altes.
I si us prego a vosaltres que em deslligueu i us ho mano,
una cosa heu de fer, que és estrènyer-me encara amb més nusos.
»Jo vaig anar dient i aclarint als companys cada cosa,
mentre ràpidament atenyia la nau ben obrada
l’illa de les Sirenes, que un vent innocent l’empenyia.
Súbitament llavors calà el vent, i es va fer la bonança,
sense tan sols un alè; i condormí les onades un numen.
I, aixecant-se, els companys enrotllaren el drap del navili
i el desaren al fons del buc i, asseient-se als escàlems,
emblanquien l’aigua amb les pales d’avet ben polides.
»Jo que llavors amb la punta del bronze tallo a miquetes
un gran rotllo de cera i la pasto amb les mans forçarrudes.
I aviat s’ablaneix, car el gran vigor la hi obliga,
i l’esplendor del Sol, el príncep fill de l’Altura.
I vaig de rengle tapant les orelles de tots els meus homes,
i ells dins la nau em lliguen de mans i cames alhora,
dret a la paramola, i em fermen les cordes ben altes;
i, asseient-se, colpeixen la mar blanquina amb les pales.
»Doncs, quan ja n’érem tan lluny com abasta la veu d’un que crida,
que passàvem rabents, no els escapa la nau marinera
que botava allí prop, i amb veu fresca entonen un càntic:
»—Vine, tan celebrat Ulisses, honor de l’Acaia!
Atura el teu vaixell i a la nostra veu dóna orella!
Mai ningú no ha doblat per aquí amb el negre navili,
que de les nostres boques la veu no escoltés, que és dolcesa;
però després se’n torna joiós i més ple de ciència.
Car nosaltres sabem tot quant a Troia la vasta
els argius i els troians han sofert per divina volença,
com tot allò que passi damunt la terra nodrissa.
»Deien, amb una veu meravellosa; es delia
per escoltar el meu cor; i mano als companys que em deslliguin,
fent-los senyal amb les celles; més ells, vinclant-se, remaven.
I tot seguit Perimedes i Euríloc s’aixequen i vénen
a refermar-me els lligams i estrènyer-me encara amb més nusos.”

 

Ulisses i les sirenes. Mosaic del segle II al Museu del Bardo, Tunis


 
 
 
 

Número Zero


 
La sèptima novel•la d’Umberto Eco va ser l’ultima en ser publicada abans de la seva mort l’any 2016. Aquest relat satíric comença el 1992 quan un empresari italià (que a mi em fa pensar en Berlusconi) crea un diari la intenció del qual no és informar sinó ser una màquina de poder per crear pressió, desacreditar polítics i rivals, crear informes, dossiers, notícies falses i complots.

El treball és encarregat al protagonista de la novel•la, Colonna, un periodista ja entrat en la cinquantena que durant anys ha anat subsistint com a traductor, escriptor negre o revisor d’enciclopèdies. Per a Colonna és un treball ben remunerat que consisteix a preparar el que s’anomena un ‘número zero’, es a dir , un primer exemplar de diari no destinat al públic, una prova d’assaig del que el diari ha de ser.

El diari s’anomenarà Demà i per desig del redactor en cap ha d’avançar-se als esdeveniments a força de suposicions i grans quantitats d’imaginació. Evidentment la veritat n’és la primera víctima informativa. La manipulació de la informació, les veritats a mitges i les noticies falses seran el pa de cada dia en l’elaboració d’aquest número zero del diari.

Braggadocio, company periodista de Colonna en aquest projecta, viu convençut que la versió oficial sobre la mort del Duce és falsa, pensa que durant la Segona Guerra Mundial van afusellar un doble, que Mussolini realment va escapar a la mort i que des de l’Argentina espera el moment idoni per tornar a Itàlia. Les seves investigacions conspiranoiques on s’entrellacen intrigues vaticanes, Brigades Roges, atemptats neofeixistes i serveis secrets ens porten de la ma per la història d’Itàlia de la segona meitat del segle XX. Les conspiracions que Braggadocio vol destapar amb els seus articles semblen no tenir gaire pes fins que és assassinat. La seva mort provoca el tancament sobtat del diari i la fugida de tots els periodistes que hi col•laboren.

Aquesta novel•la és una reflexió i una crítica contra el periodisme actual, internet, la mentida i la corrupció on la premsa deixa de ser un medi per exposar la veritat i es converteix en una eina que serveix els interessos de qui la finança. Del que es tracta és de tranquil•litzar la població, de tenir-la adormida amb noticies d’esports, actes socials i llocs comuns.

Que Umberto Eco esculli la Itàlia de l’any 1992 per situar l’acció de la seva obra no és gratuït. 1992 va ser l’any de l’escàndol Tangentòpoli, on es destapa la corrupció del partit socialista, es fica de manifest la ruïna de la vida política italiana on els polítics s’han lucrat amb diners públics i conviuen amb la màfia; és l’any en que va ser assassinat el jutge antimàfia Giovanni Falcone; també és l’any en que l’empresari Silvio Berlusconi s’alça com a portaveu de l’altruisme i l’honestedat política!

Per cert que a la novel•la es parla de la xarxa Gladio, una organització secreta creada per la CIA a Europa occidental per impedir l’arribada al poder dels comunistes. Jo pensava que era invenció d’Eco com a part de la ficció novel•lesca i la meva sorpresa ha estat majúscula en descobrir que aquesta organització va existir realment i va cometre o va induir a perpetrar diferents atemptats mortals per tota Europa.

He de dir que no és la millor novel•la d’Eco però sí una de les més divertides, una novel•la que pot ser llegida com un manual cínic sobre el funcionament dels mitjans de comunicació.

 
 
 
 

Bestiari d’H.P. Lovecraft

Portada_edició_catalana

 

Aquest breu i bell llibre ens presenta vint-i-dues criatures imaginades en els contes i narracions d’H.P. Lovecraft. Cadascuna de les vint-i-dues terrorífiques criatures és il•lustrada per Enrique Alcatena, dibuixant argentí que ha treballat per a la DC i Marvel i que en aquest llibre fa una excel•lent interpretació dels escrits del solitari de Providence.

El mèrit és més gran si pensem que Lovecraft gairebé no dóna descripcions de les criatures innombrables o del deu primigeni que tracta, tot és un horror sense forma, una criatura reptant i caòtica, un ésser amb cara de gripau i cua bífida… Alcatena se’n surt amb els seus dibuixos gairebé psicodèlics i una paleta de colors roses, violetes i verds pàl•lids que lliguen bé amb aquestes criatures terribles nascudes en un malson.

Els texts utilitzats han estat extrets d’obres com A les muntanyes de la follia, L’horror al museu, Dagon, L’horror de Dunwich, Fongs de Yuggoth, El que xiuxiueja en la foscor, El model d’en Pickman, La recerca en somnis de la desconeguda Kadath, L’ombra més enllà del temps, La crida de Cthulhu i L’ombra sobre Innsmouth.

Libros del zorro rojo va presentar una traducció catalana del Bestiari l’any 2008 l’edició de la qual va estar a càrrec de Mireia Vidal-Conte. Són 68 breus pàgines, molt cuidades: tapa dura, paper de qualitat, les pàgines imiten un volum carregat d’anys amb les planes rovellades i humitejades pel temps on destaquen els dibuixos d’Alcatena.

El llibre no aporta res de nou en el sentit estrictament literari (la veritable novetat són les esplèndides i terribles il•lustracions) però em fa venir ganes d’anar corrents a aquell recó de la meva biblioteca i tornar a rellegir alguna d’aquestes obres de Lovecraft. Potser pensareu que només és un llibre per a fans de l’escriptor quan en realitat també és un plaer per tots aquells aficionats a les històries gràfiques.

 

 

Gente remota

gente-remota_2

L’escriptor britànic Evelyn Waugh (1903-1966) va ser un viatger incansable que es va passejar per Europa, Àfrica i Amèrica. Va ser un magnífic novel•lista del qui la majoria recorda el seu famós relat Retorn a Brideshead on retrata magistralment la societat i aristocràcia britànica a la qual satiritza. D’aquest autor sempre s’ha destacat la seva incorrecció, provocació i el seu sentit de l’humor, a vegades àcid, a vegades subtil. Els seus detractors el van titllar de misogin, racista, reaccionari i egocèntric.

Waugh va estudiar a Oxford i pertany a la generació de joves aristòcrates esnobs, sofisticats, bohemis i grans bevedors que van ser anomenats Bright Young People. L’any 1930, quan ell tenia 27 anys, és contractat pel diari londinenc The Times per viatjar fins a Abissínia i cobrir la coronació de Ras Tafari, més conegut com a Haile Selassie I, Rei de Reis, Lleó de Judà, Emperador d’Etiòpia de 1930 a 1974.

Desembarca a Djibuti l’octubre de 1930 per agafar un tren que el porti fins a la capital, Addis Abeba, on Haile Selassie serà coronat i on estan convidats dignataris de les grans potències i membres de les famílies reials europees. Les celebracions duren prop d’un mes, les misses de l’església ortodoxa etíop se succeeixen, les festes i festetes no tenen fi. Waugh es recrea, sorneguer, en tots els despropòsits d’aquells fastos que porten a la memòria de l’escriptor l’obra d’Alícia en el país de les meravelles, tot i que finalment acaba reconeixent que la barreja entre la civilització occidental i modernitat a la qual aspiren les autoritats del país i l’exotisme de la cultura abissínia, el subjuguen.

 

Haile Selassie va ser portada de la revista Time (1930)

Haile Selassie va ser portada de la revista Time (1930)


 

Un cop conclosa la coronació (a la que Waugh dedica els tres primers capítols del llibre) decideix continuar viatjant per Àfrica de manera que visita un monestir sagrat on és convidat a fer les menges habituals dels monjos (que no li vénen gens de gust) amb els ulls posats sobre el menjar enllaunat que ell porta del continent europeu en les que són algunes de les planes més divertides del llibre. Finalment retorna a Djibuti fent escala a la ciutat de Harar que, segons paraules de l’autor, el defrauda. En canvi queda fascinat per Aden (al Iemen) on navega per fer-hi una estada de deu dies. Per enllà on va sempre hi ha un club d’oficials o civils britànics on fa vida, però en cas de no ser-hi sempre troba algun hotel o pensió que indefectiblement està regentada per un grec o un armeni i, on depenent de la sort del dia, el menjar pot ser decent o abominable.

Del Iemen salta de nou al continent africà i viatja a Zanzíbar, Mombasa, Nairobi, al llac Victòria i al Congo Belga d’on ja cansat de les dificultats del viatge es dirigeix finalment cap a Ciutat del Cap per agafar un vaixell que el deixa a Southampton el març de 1931.

Aquesta part del viatge per Kènia, Uganda i el Congo és la que aprofita l’autor per parlar-nos del colonialisme en general i del britànic i el belga en concret. És la part més qüestionable de tot el llibre. Waugh alaba el colonialisme britànic enfront del belga, tenint paràgrafs fortament racistes i reaccionaris, proclamant la superioritat de la raça blanca sobre els natius d’aquelles terres. Són unes planes que avui en dia ningú no gosaria escriure tot i que no deixen de ser interessants per comprendre la situació de l’Àfrica d’aquella època i la política que Europa va desenvolupar en el continent negre.

Personalment em quedo amb les parts més divertides i iròniques d’aquest caòtic viatge, amb les descripcions precises que fa de les diferents situacions en què es troba i en el dibuix dels personatges que desfilen en les planes del llibre dels que sistemàticament es fot sense cap tipus de misericòrdia.

 
remote_people
 
 
 
 

Grafit (8)

funky_flash

Aquest ‘Instant Funk’ (‘Funk’ o ‘Funky Flash’ consta escrit en el grafit i gairebé ni jo em crec que hagi desxifrat el seu text) està situat des de fa anys al pàrquing del Mercat de Can Boada de Terrassa. Malgrat que ja ha perdut part de la seva coloració original em continua agradant.

Com podem veure el grafit ens mostra un pinxo fanfarró, cregut i presumit, amb molt de nassos i també amb molt de morro, això sí, ben vestit a la darrera moda dels hipsters negres dels anys 70. Ell, a qui ningú li pot fer ombra perquè és el número 1 (i així ho indica amb el dit dret de la seva mà esquerra), és més ‘xulo’ que un quatre.

 

La invenció dels càtars

La invenció dels càtars

 

Aquest és un llibre necessari per a desmitificar tot el que envolta el món dels càtars. S’ha escrit molta literatura sobre els ‘bons homes‘ i en bona part entra dins el gènere del fantàstic. Amb els anys la seva imatge real s’ha anat esbiaixant fins a obtenir-ne avui dia una imatge distorsionada i gens real gràcies, en bona mesura, a recerques del greal (una fantasia literària sorgida el segle XIX que explica que els càtars van ser dipositaris del calze utilitzat durant el darrer sopar i en el qual Josep d’Arimatea va recollir la sang de Crist a la creu), tresors amagats (una tradició que confereix una gran fortuna als càtars amagada al castell de Montsegur o a la rodalia que encara està per descobrir), secrets templers i altres bajanades inventades i pròpies de ‘best sellers’ que s’han anat associant a la seva veritable història. De fet, el moment culminant de tot aquest esoterisme que envolta el catarisme es va produir el 23 d’octubre de 1940 quan el monestir de Montserrat va rebre la visita del mandatari nazi Heinrich Himmler amb l’objectiu d’obtenir informació sobre el Sant Greal.

El filòsof i historiador Sergi Grau ens aclareix en el seu llibre què és realitat i què és mite en aquest moviment cristià dels segles XII al XIV que fou considerat com la gran heretgia de l’edat mitjana. El llibre és la història dels càtars a Catalunya a través dels escassos documents i testimonis que han arribat fins nosaltres, la majoria dels quals són de processos inquisitorials. Els ‘bons homes’ predicaven un retorn al cristianisme primitiu que era espiritual i auster, fidel al nou testament i que va ser titllat d’heretgia per l’església catòlica. El poder polític i després l’eclesiàstic (que va crear la Inquisició per perseguir i condemnar aquest moviment) van esclafar-los sense cap mirament.

De fet, la persecució dels càtars per part de l’església va ser tan acarnissada que el seu llegat pràcticament ha desaparegut. Fins a mitjans del segle XX només es coneixia la seva doctrina a través dels documents que procedien dels clergues i teòlegs que els van combatre, des de llavors s’han localitzat cinc manuscrits d’origen càtar: dos tractats teològics i tres rituals que descriuen el consolament.

 

Càtars expulsats de Carcassona el 1209 (miniatura extreta d'un manuscrit de Les grans cròniques de França).

Càtars expulsats de Carcassona el 1209 (miniatura extreta d’un manuscrit de Les grans cròniques de França).

 
Els càtars creien que existia una única divinitat i dues creacions, una de bona i una altra de dolenta. La creació bona era la del déu del Nou Testament a qui anomenaven ‘payre sant‘, creador del món espiritual, i la dolenta a un déu estrany, associat al diable i a la divinitat del Vell Testament, creador del món terrenal. Per tant la concepció del seu món estava regida per la dualitat (el bé i el mal). Els càtars predicaven a les cases o les places dels pobles i vivien realitzant treballs manuals, artesanals o fent feines estacionals. La seva imatge, molt propera al poble, no podia ser més distant de la que oferia la jerarquia catòlica d’aquell temps.

Sergi Grau passa revista els rituals i creences dels albigesos i ens enriqueix culturalment esmentant altres moviments cristians que també demandaven reformes per aquell temps; desvincula el catarisme del culte professat pel predicador persa Mani (fundador del maniqueisme) amb el que tradicionalment se l’havia associat; ens parla de batalla de Muret (1213) en la que va morir Pere el Catòlic que tot i no ser càtar es va arrenglerar amb els senyors feudals occitans que emparaven l’heretgia; Ens fa saber que no ha sobreviscut cap de les bíblies traduïdes a una llengua vulgar (que ja circulaven per Catalunya l’any 1209 degut en bona part a què en l’any 1235 Jaume I va emetre un decret pel qual ordenava que en un termini de vuit dies li entreguessin les existents per cremar-les).

L’autor va seguint la presència dels càtars per terres catalanes (on semblen ben arrelats a Berga, la vall de Castellbó i Lleida) finalment ens explica la desaparició del catarisme a través dels seus últims representants, Guillem Belibasta i els seus companys Pere i Joan Mauri.

Belibasta, anomenat l’últim càtar, va ser detingut l’any 1308 i empresonat a la ciutat de Carcassona d’on va escapar. Deu anys després, quan estava refugiat a la vila de Morella, va ser enganyat i traït per ser lliurat al bisbe de Narbona. Va ser interrogat per Jacme Fournier, el futur papa Benet XII, que el va condemnar i cremar viu l’any 1322.

Sergi Grau ha aconseguit desmitificar la història dels càtars i alhora realitzar un estudi imprescindible per a totes aquelles persones interessades en la veritable història dels ‘bons homes‘ a Catalunya.

 

Aquesta pintura de Pedro Berruguete conservada al Museu del Prado és anomenada 'Sant Domènec i els albigesos'. Ens explica la història de la disputa entre Sant Domènec Guzmán (fundador de l'Orde dominic) i els càtars en la que els llibres de les dues parts van ser sotmesos a la prova del foc. Els escrits herètics dels càtars es cremen a la foguera, mentre que els de l'ortodòxia catòlica leviten i escapen de les flames (aquest episodi també és conegut com el 'miracle de Fanjeaux').

Aquesta pintura de Pedro Berruguete conservada al Museu del Prado és anomenada ‘Sant Domènec i els albigesos’. Ens explica la història de la disputa entre Sant Domènec Guzmán (fundador de l’Orde dominic) i els càtars en la que els llibres de les dues parts van ser sotmesos a la prova del foc. Els escrits herètics dels càtars es cremen a la foguera, mentre que els de l’ortodòxia catòlica leviten i escapen de les flames (aquest episodi també és conegut com el ‘miracle de Fanjeaux’).

 

 

L’abisme de Maracot

Portada de L'abisme de Maracot publicat per l'editorial Laertes (1992)

Portada de L’abisme de Maracot publicat per l’editorial Laertes (1992)


 

Un equip de científics, dirigits pel doctor Maracot s’embarquen per fer una recerca al fons de l’Oceà Atlàntic just davant de les illes Canàries. L’acompanyen en aquesta aventura Ciro Headley, un jove zoòleg i Bill Scanlan, un expert mecànic que sap treballar el ferro i que per tant està a càrrec de la construcció d’un submergible que els ha de portar al fons de l’Atlàntic a través d’un abisme que el professor Maracot ha batejat, modestament, amb el seu propi nom. Durant el descens un crustaci gegant trencarà els cables que uneixen el submergible amb el vaixell de la superfície i llançarà els protagonistes al bell mig de l’Atlàntida, el mític continent empassat per les aigües. Si la sorpresa de descobrir una ciutat en el fons del mar no és poca, encara és més sorprenent que l’equip sigui rescatat pels atlants supervivents que l’habiten.

Obligats a quedar-se amb els atlants el professor Maracot, encuriosit sempre per tot, comença a estudiar aquesta civilització, la seva tecnologia, la cultura, com conreen el fons marí, d’on extreuen l’electricitat i com són les estranyes criatures que habiten el fons abismal. També descobreixen que els atlants tenen religió i esclaus que són descendents dels grecs que habitaven el regne d’Atlantis que són utilitzats per treballar a les mines submarines. Aquests esclaus poden treballar al fons marí gràcies a un material transparent, fort i lleuger que s’adapta al cos i permet la respiració en el medi aquàtic. Serà gràcies a aquest material que Maracot i els seus podran escapar finalment a la superfície però no abans de fer front al Senyor de la Faç Fosca.

Aquest Senyor de la Faç Fosca no és altre que el terrible deu fenici Baal, un dimoni venjatiu que va portar en el passat als atlants al seu destí i que ara vol destruir la ciutat i matar els seus habitants. L’ésser és derrotat pel professor Maracot que és posseït per l’esperit de Warda, l’home que en el passat va aconseguir convèncer un grapat d’atlants per construir una arca que els salvés del cataclisme que va destruir la seva terra.

L'any 1956 es va imprimir una edició mexicana a l'editorial Novaro sota el nom de 'La Atlántida sumergida'

L’any 1956 es va imprimir una edició mexicana a l’editorial Novaro sota el nom de ‘La Atlántida sumergida’


 

El professor Maracot va ser l’últim heroi de la ciència creat per Sir Arthur Conan Doyle. Aquesta breu novel•la de l’any 1928 va ser publicada inicialment com una sèrie en el Saturday Evening Post i en The Strand Magazine entre octubre de 1927 i febrer de 1928. Va ser l’última novel•la que va escriure i en ella el prolífic autor mescla tots aquells gèneres que havia conreat amb èxit en el passat: aventures, ciència ficció, fantasia i teories esotèriques a les quals era molt aficionat. Doyle sap transmetre el sentit de la meravella i demostra per última vegada la seva gran capacitat imaginativa i narrativa.

Llegint aquesta novel•la ens adonem que Conan Doyle estava molt ben informat dels avenços de la ciència de la seva època. Per exemple, el vehicle que els porta a les profunditats no és res més que una batisfera que no es va provar amb èxit fins dos anys després de la publicació d’aquesta aventura, o el mitjà que utilitzen els protagonistes per comunicar-se amb els habitants de l’Atlàntida: un televisor, que tot just s’acabava d’inventar l’any 1928 (encara que Conan Doyle va més enllà i fa funcionar l’aparell a base de projeccions mentals. Diguem-ne telepatia).

El dramàtic final de la novel•la és una nova baralla del bé contra el mal on Conan Doyle revela el pensament espiritual dels seus últims anys on va estar molt influït per l’espiritisme, el cristianisme i l’hel•lenisme, però que en res afecten l’entretingut resultat final. Personalment destaco les descripcions que fa l’autor del món submarí i l’amenitat en què tot és descrit. En contra, uns protagonistes una mica arquetípics, encartonats i poc desenvolupats, propis de l’època victoriana de la qual Conan Doyle era fill. Penso que és una lectura deliciosa plena d’aventures que no entenc per què els editors orienten al públic juvenil quan, en realitat, la pots gaudir a qualsevol edat.

 

Portada de l'edició de Valdemar Ed.

Portada de l’edició de Valdemar Ed.


 
 
 
 

Hard Boiled

 

Portada de l'edició de Norma Ed. (2008)

Portada de l’edició de Norma Ed. (2008)


 
Aquest magistral còmic, provocatiu i violent, presentat en tres episodis, va ser escrit per Frank Miller i dibuixat per Geof Darrow entre setembre de 1990 i març de 1992. És una de les obres clàssiques de Miller que en va escriure el guió entre les sèries de Daredevil i Batman i abans d’una altra obra mestra: Sin City.

Aparentment la història que ens explica és simple: Nixon (més tard Carl Seltz i després Harry Seltz) treballa com a recaptador d’impostos (o inspector d’assegurances o oficinista) per a una gran companyia. És un home feliçment casat amb una dona meravellosa i dos fills petits, però darrere la seva idíl•lica vida s’amaga un malson inquietant que Nixon anirà descobrint de mica en mica fins a arribar a saber una horrible veritat que serà incapaç d’afrontar; la vida que creu viure no és la seva, ell només és un robot assassí al servei d’una multinacional que està programat amb implants falsos de memòria per eliminar la competència no desitjada del negoci. Un cobrador del frac amb molt mala llet, més encara, letal.

Nixon viu en un futur pròxim controlat per màquines i corporacions multinacionals on la nombrosa població no és res més que un ramat d’ovelles consumista disposat al sacrifici, la gent viu entre grans edificis de formigó, embussos de cotxes, autopistes, contaminació, publicitat omnipresent i on al carrer només hi ha violència, drogues i un ambient eròtic enrarit (reclams sexuals, prostitució, gent despullada que practica sexe a les cantonades i a plena llum del dia, orgies macabres dins grans discoteques…) Un futur on la humanitat ha perdut el nord en una voràgine escapista de tecnologia i consumisme que, en realitat, no està tan allunyat del nostre present.

 
hard_boiled_2_2
 

En les seves planes descobrim les nombroses influències rebudes pels autors en confeccionar la seva obra i que, sense ànim de ser exhaustius, van des de films com Blade Runner, Terminator o Robocop; els films de David Cronenberg i la ‘Nova Carn‘; les novel•les noir clàssiques; Neuromantic de William Gibson; el ciberpunk en general; i, per damunt de tot, l’ombra allargada de Philip K. Dick amb les seves obsessions habituals sobre la identitat pròpia, la construcció de la realitat i el control al qual estem sotmesos (de fet es diu que el seu conte curt La formiga elèctrica va ser el detonant del còmic).

El seu dibuixant, Geof Darrow, és, en aquesta obra, detallista, barroc i sobrecarregat fins al punt que a moltes vinyetes de les seves planes et pots tirar uns quants minuts per descobrir tota la informació que contenen. Darrow és de l’escola de Moebius, guanyador d’alguns premis Eisner, un precisament per aquest treball que va ser la seva primera gran obra. En ella hi trobem increïbles planes dobles amb un sol dibuix i planes que en contenen 29. Els dibuixos on retrata aquest món cibernètic, decadent i brut són espectaculars i poderosos.

Hard Boiled és una obra amb un final terriblement pessimista i humiliant per la raça humana. Una obra desmesurada, excessiva, saturada de violència en totes i cadascuna de les seves planes, on l’acció trepidant regna com mai: accidents de cotxe, persecucions salvatges, vidres trencats, trets constants i sang a dojo. És un espectacle macabre i hipnòtic de destrucció apocalíptica. Un còmic brutal que aclapara al lector i que grava en el seu inconscient imatges que perduraran en el temps. En definitiva, una obra mestra del novè art.

 
hard_boiled_3_3
 
 
 
 

El monstre de Hawkline

 
el_monstre_de_hawkline_3
 

L’escriptor nord-americà Richard Brautigan va ser l’escriptor hippy més famós de la seva època. Va néixer a Tacoma l’any 1935 vuit mesos desprès de que el seu pare abandonés la llar. La seva família era pobre i la seva mare es va ajuntar fins a tres vegades amb diferents individus abans que ell complís els 10 anys. Va estudiar secundària a un institut d’Oregon on va publicar el seu primer poema. L’any 1954 es trasllada a San Francisco on va viure la resta de la seva vida (excepte algun breu període a Montana i al Japó). S’explica que l’any següent va llençar una pedra contra una comissaria de policia amb l’objectiu de ser detingut i poder menjar calent; la policia va valorar el seu estat i el van enviar a l’Hospital Estatal d’Oregon on va ser diagnosticat d’esquizofrènic i depressiu. En aquesta institució, on anys després es va rodar el famós film Algú va volar sobre el niu del cucut, el van voler curar amablement a base d’electroxocs.

Un cop donat d’alta l’any 1956 i amb el cervell mig fregit comença a escriure poesia. Es casa l’any 1957. A començaments dels anys seixanta comença a formar part del moviment contracultural de la ciutat de San Francisco. El 1964 publica Un general confederat de Big Sur que passa per les llibreries sense pena ni glòria. La seva segona obra però, La pesca de la truita a nord-amèrica (1967) es converteix en un èxit de crítica i públic. D’aquesta obra s’han venut milions d’exemplars a tot el món i va fer ric i famós a Brautigan.

Als anys 70 viu una temporada en una comunitat d’artistes i escriptors a Montana on immers en un ambient alternatiu i amb un ampli accés a tot tipus d’estupefaents escriu El monstre de Hawkline (1974).

 
el_monstruo_de_hawkline_anagrama_1974
 

El monstre de Hawkline és la història de Cameron i Greer, dos cowboys de bon cor que a començament del segle XX treballen com assassins a sou. Els dos són contractats aparentment per una jove prostituta india anomenada Noia Màgica amb la finalitat de capturar un monstre força peculiar que viu a la casa Hawkline. Els cowboys accepten el treball i la noia els porta, en un llarg viatge, fins un casalot solitari dels Turons Morts en mig del desert d’Oregon. La casa està edificada sobre unes coves de gel on ara viu la bonica senyoreta Hawkline, un majordom gegant negre, un monstre fet de llum i la seva ombra existencialista.

En aquesta gelada mansió encantada, on va desaparèixer el pare de les noies després de realitzar un experiment científic, succeeixen fenòmens estranys: Noia Màgica es transforma en una segona senyoreta Hawkline indistingible de la primera, es perd el fil de les converses que tenen els protagonistes, s’escolten sorolls, els habitants tan cauen en sobtades apaties com són víctimes d’atacs de fervor sexual, el majordom mor i es converteix en un nan… tot el que succeeix a la casa va entorpint la missió principal que és matar el monstre.

La millor definició d’aquesta novel•la és la que li dona el propi autor en el subtítol: ‘un western gòtic’. Una barreja aparentment impossible de gènere western amb el gènere fantàstic amanit amb LSD i humor absurd. Un llibre farcit d’elements excèntrics, una història explicada en una prosa senzilla, delirant i fantàstica que conté uns diàlegs magnífics, a vegades surrealistes, a vegades absurds. L’única pega que hi he trobat és un final una mica fluix.

Una lectura absolutament recomanable per a tots aquells lectors curiosos que busquin una lectura refrescant i diferent on Brautigan parodia amb afecta els gèneres populars que estimava.

Els llibres de Brautigan generen addicció tal vegada perquè el seu estil es pur i directe i perque la de Brautigan és una veu personal, clarament distingible i inimitable.

Durant els anys posteriors a aquesta novel•la l’obra de Brautigan va anar perdent lectors i el favor de la crítica. L’alcoholisme i la depressió que patia s’accentuà i començà a dir, a qui l’escoltava, que en el futur es suïcidaria. L’any 1984, als 49 anys, al costat d’una ampolla de licor, assentat a una cadira mirant des de la finestra de casa seva (a Bolinas, Califòrnia) l’immens oceà Pacífic, es llevà la vida d’un tret al cap amb una Magnun 44. Ningú el va trobar a faltar fins al cap d’un mes.
 
 
el_monstruo_de_hawkline