Gente remota

gente-remota_2

L’escriptor britànic Evelyn Waugh (1903-1966) va ser un viatger incansable que es va passejar per Europa, Àfrica i Amèrica. Va ser un magnífic novel•lista del qui la majoria recorda el seu famós relat Retorn a Brideshead on retrata magistralment la societat i aristocràcia britànica a la qual satiritza. D’aquest autor sempre s’ha destacat la seva incorrecció, provocació i el seu sentit de l’humor, a vegades àcid, a vegades subtil. Els seus detractors el van titllar de misogin, racista, reaccionari i egocèntric.

Waugh va estudiar a Oxford i pertany a la generació de joves aristòcrates esnobs, sofisticats, bohemis i grans bevedors que van ser anomenats Bright Young People. L’any 1930, quan ell tenia 27 anys, és contractat pel diari londinenc The Times per viatjar fins a Abissínia i cobrir la coronació de Ras Tafari, més conegut com a Haile Selassie I, Rei de Reis, Lleó de Judà, Emperador d’Etiòpia de 1930 a 1974.

Desembarca a Djibuti l’octubre de 1930 per agafar un tren que el porti fins a la capital, Addis Abeba, on Haile Selassie serà coronat i on estan convidats dignataris de les grans potències i membres de les famílies reials europees. Les celebracions duren prop d’un mes, les misses de l’església ortodoxa etíop se succeeixen, les festes i festetes no tenen fi. Waugh es recrea, sorneguer, en tots els despropòsits d’aquells fastos que porten a la memòria de l’escriptor l’obra d’Alícia en el país de les meravelles, tot i que finalment acaba reconeixent que la barreja entre la civilització occidental i modernitat a la qual aspiren les autoritats del país i l’exotisme de la cultura abissínia, el subjuguen.

 

Haile Selassie va ser portada de la revista Time (1930)

Haile Selassie va ser portada de la revista Time (1930)


 

Un cop conclosa la coronació (a la que Waugh dedica els tres primers capítols del llibre) decideix continuar viatjant per Àfrica de manera que visita un monestir sagrat on és convidat a fer les menges habituals dels monjos (que no li vénen gens de gust) amb els ulls posats sobre el menjar enllaunat que ell porta del continent europeu en les que són algunes de les planes més divertides del llibre. Finalment retorna a Djibuti fent escala a la ciutat de Harar que, segons paraules de l’autor, el defrauda. En canvi queda fascinat per Aden (al Iemen) on navega per fer-hi una estada de deu dies. Per enllà on va sempre hi ha un club d’oficials o civils britànics on fa vida, però en cas de no ser-hi sempre troba algun hotel o pensió que indefectiblement està regentada per un grec o un armeni i, on depenent de la sort del dia, el menjar pot ser decent o abominable.

Del Iemen salta de nou al continent africà i viatja a Zanzíbar, Mombasa, Nairobi, al llac Victòria i al Congo Belga d’on ja cansat de les dificultats del viatge es dirigeix finalment cap a Ciutat del Cap per agafar un vaixell que el deixa a Southampton el març de 1931.

Aquesta part del viatge per Kènia, Uganda i el Congo és la que aprofita l’autor per parlar-nos del colonialisme en general i del britànic i el belga en concret. És la part més qüestionable de tot el llibre. Waugh alaba el colonialisme britànic enfront del belga, tenint paràgrafs fortament racistes i reaccionaris, proclamant la superioritat de la raça blanca sobre els natius d’aquelles terres. Són unes planes que avui en dia ningú no gosaria escriure tot i que no deixen de ser interessants per comprendre la situació de l’Àfrica d’aquella època i la política que Europa va desenvolupar en el continent negre.

Personalment em quedo amb les parts més divertides i iròniques d’aquest caòtic viatge, amb les descripcions precises que fa de les diferents situacions en què es troba i en el dibuix dels personatges que desfilen en les planes del llibre dels que sistemàticament es fot sense cap tipus de misericòrdia.

 
remote_people
 
 
 
 

Anuncis

Les reines d’Àfrica

 
Portada de Las reinas de África
 

Las reinas de África subtitulat Viajeras y exploradoras por el continente negro, escrit per Cristina Morató i editat l’any 2004 per Plaza i Janés, recull onze biografies de dones pioneres, valeroses, intrèpides i majoritàriament sorprenents que tenen com a denominador comú la vida i coneixença del continent africà..

El llibre està dividit en cinc capítols. El primer està dedicat a les missioneres que per vocació religiosa van anar a civilitzar els “salvatges”. En aquest capítol Cristina Morató ens parla de Mary Moffat, més coneguda amb el cognom de casada, Mary Livingstone, esposa de l’explorador i missioner escocès David Livinstone, la qual durant alguns anys va estar amb el seu marit a l’Àfrica abans de tornar a Anglaterra amb els seus fills. La segona dona biografiada és Mary Slessor, missionera escocesa pionera dels drets de les dones africanes i que va tenir especial cura dels nens abandonats o no desitjats, dels quals se’n va afillar uns quants.

El segon capítol està dedicat a dues espanyoles, la primer Juana María de los Dolores de León, més coneguda per Lady Smith, que va acompanyar el seu espòs l’oficial anglès Harry Smith en la seva destinació a Sud-àfrica on aquesta extremenya hi va viure dotze anys. La segona espanyola és Isabel de Urquiola companya i esposa de Manuel Iradier, africanista i explorador espanyol. La vida d’Isabel va ser tràgica, la seva estança a l’Àfrica li va costar la salut de per vida, va perdre el seus dos fills i va viure aïllada durant llargs mesos en una tenda de palla mentre el seu marit explorava el continent.

El tercer capítol està dedicat al que l’autora denomina ‘les grans dames del continent negre’ on biografia les vides de Alexine Tinne qui va dedicar part de la seva vida a estudiar i resoldre els orígens del Nil Blanc i que va morir a mans d’uns lladres tuaregs en ple desert; Florence von Sass, més coneguda com Florence Baker, esposa del famós explorador Samuel Baker qui va comprar aquesta hongaresa en un mercat d’esclaus i amb la que va viure una vida plena d’aventures digna del millor film de Hollywood; i Mary Kingsley una dona intrèpida i forta que va realitzar tota sola varies travessies en vaixell a vapor pel continent africà.

Las reinas de Africa en l'edició de  Circulo de Lectores

Las reinas de Africa en l’edició de Circulo de Lectores

El quart capítol ens endinsa en l’Àfrica dels safaris i ens explica la vida de la baronessa Karen Von Blixen la famosa escriptora de Memòries d’Àfrica amb el pseudònim de Isak Dinesen; i Beryl Markham famosa aviadora que va realitzar un vol transatlàntic en 1936, primera pilot professional de l’Àfrica oriental britànica i amant del marit de Karen Blixen.

Finalment, en el cinquè capítol, sens narra les vides de dues enamorades de la vida salvatge: Delia Akeley que va viatjar àmpliament per Àfrica realitzant les seves pròpies expedicions centrant-se en l’estudi etnogràfic de les tribus més amagades del continent com ara els pigmeus; i Osa Johnson que junt amb el seu marit Martin van saber capturar la imaginació del públic americà a través de llibres d’aventures exòtics i de les seves pel•lícules documentals realitzades als anys vint i trenta del segle passat.

En resum, un llibre entretingut, documentat, interessant i estimulant, encara que breu i un tant esquemàtic en algunes biografies, que ens anima a voler saber més d’aquestes dones, algunes força desconegudes i que en la majoria dels casos van figurar simplement com acompanyants dels seus marits. De la mà de Cristina Morató i d’aquestes pioneres, aristòcrates, missioneres, vividores, caçadores o estrelles de cinema aconseguim endinsar-nos un cop més per l’Àfrica mítica i més llegendària dels segles XIX i XX.

Un últim apunt. Em resulta sorprenent la gran quantitat d’aquestes dones que, durant o després de les seves aventures africanes, es van convertir en alcohòliques com és el cas de Mary Livingstone, Beryl Markham i Osa Johnson, o que van patir problemes mentals com Isabel de Urquiola, això em porta a pensar en l’extrema duresa de les experiències viscudes en el continent africà o en la difícil readaptació a la ‘civilització’ després d’haver viscut la vida amb molta més llibertat que la resta dels seus contemporanis.

 

Sir Samuel W. Baker i senyora en un viatge africà.Del llibre Stanley and the White Heroes in Africa d'H. B. Scammel, 1890

Sir Samuel W. Baker i senyora en un viatge africà.Del llibre Stanley and the White Heroes in Africa d’H. B. Scammel, 1890


 
 
 

Los árabes del mar

 
Portada del llibre Los árabes del mar
 

Aquest llibre de Jordi Esteva, el subtítol del qual és ‘Tras la estela de Simbad: de los puertos de Arabia a la isla de Zanzíbar’, ens narra les vivències de primera mà de dos viatges, separats per un interval de 25 anys, que l’autor va realitzar.

El primer viatge el va realitzar l’any 1977. La seva destinació era Egipte i els àrabs comerciants i pescadors de la mar Roja. Un viatge cap el descobriment dels àrabs imaginats durant la seva infància a través de les pel•lícules que Hollywood va rodar a l’entorn del llegendari Simbad el mariner, com ara ‘Les aventures de Simbad’.

El segon viatge el realitza l’any 2002 quan l’autor es retroba amb un món que desapareix pràcticament davant dels seus ulls (i els del lector). Un món que actualment només perdura en la memòria de veterans navegants de l’oceà Índic, de vells mariners de daus, els tradicionals vaixells de vela dels països àrabs amb una o més veles llatines encara utilitzats al llarg de la costa de la península Aràbiga, el Pakistan, l’Índia i l’Àfrica Oriental. Aquestes naus impulsades pels vents monsònics anaven carregades d’espècies, sedes, marfils i altres preuades mercaderies tot seguint rutes de navegació que no van variar durant centenars d’anys.

Aquest món desaparegut a cop de globalització, escombrat pels grans transatlàntics carregats amb containers actualment plens de mercaderies xineses, encara és viu a la memòria dels vells mariners àrabs, fills i nets comerciants de Simbad que van difondre l’islam per tot l’oceà Índic. L’autor, tot seguint-ne la pista, viatja per la mar Roja, per Port Sudan, Suakin, Mokha, pels ports del Iemen i el sultanat d’Oman per salpar finalment als ports de l’índic africà de Mombasa, Lamu i Zanzíbar.

Cadascun d’aquests ports té les seves històries humanes i històriques que l’autor ens dona a conèixer mesclant les vivències personals, les diferents cultures, les costums i les llegendes. Aquests territoris són els mateixos escenaris per on han desfilat viatgers mítics com Ibn Batutta o Wilfred Thesiger.

El 2006, l’any en que es va publicar aquest llibre, Jacinto Antón, periodista del diari El País, no va dubtar de titllar-lo com: ‘Potser el millor llibre de literatura de viatges mai escrit en castellà’; bé, no sé si és el millor, el que sí sé es que el llibre és molt bo, que enganxa des de les primeres planes i que ens dona a conèixer tot un món àrab ja desaparegut. Un llibre de vivències i descobriments, ple de moments memorables en que cada lector descobrirà els seus. Un dels meus és el que explica Dimitri sobre l’antic Aden:

Quan bufava el monsó, venien els daus de tot l’Índic. Procedien del Golf Pèrsic, Oman, Iemen, Socotra, Djibouti, Mombasa, Lamu, Zanzíbar (…) tots els rostres de l’Índic; totes les barreges possibles entre Aràbia, Pèrsia i Àfrica (…). Recordo l’olor de greix de tauró amb què calafatejaven el vaixell. Uns marins amb les seves faixes de colors nuades a la cintura i els seus cridaners turbants rentaven la coberta, altres s’afanyaven descarregant sacs de te i arròs de l’Índia, abans de carregar salaons de tauró i altres peixos amb destinació a Mombasa i a altres ports d’Àfrica . Recordo un vell capità que fumava ‘tumbak’ en una pipa d’aigua, feta amb closca de coco cisellada en plata (…). En prou feines enteníem el que deien (els mariners àrabs) perquè desconeixíem els seus dialectes, però varem arribar a saber que amb el monsó de l’hivern viatjaven a l’Àfrica i amb el d’estiu tornaven als ports d’Aràbia, o bé viatjaven a l’Índia, on esperaven uns mesos a que bufés el monsó hivernal que els portaria de tornada a casa.”

Una lectura farcida d’història, esplèndida, senzilla, agradable.

 

Mapa de Jan Jansson, del llibre 'Novus Atlas, Sive Theatrum Orbis Terrarum', Volume 6, 1658

Mapa de Jan Jansson, del llibre ‘Novus Atlas, Sive Theatrum Orbis Terrarum’, Volume 6, 1658