Gente remota

gente-remota_2

L’escriptor britànic Evelyn Waugh (1903-1966) va ser un viatger incansable que es va passejar per Europa, Àfrica i Amèrica. Va ser un magnífic novel•lista del qui la majoria recorda el seu famós relat Retorn a Brideshead on retrata magistralment la societat i aristocràcia britànica a la qual satiritza. D’aquest autor sempre s’ha destacat la seva incorrecció, provocació i el seu sentit de l’humor, a vegades àcid, a vegades subtil. Els seus detractors el van titllar de misogin, racista, reaccionari i egocèntric.

Waugh va estudiar a Oxford i pertany a la generació de joves aristòcrates esnobs, sofisticats, bohemis i grans bevedors que van ser anomenats Bright Young People. L’any 1930, quan ell tenia 27 anys, és contractat pel diari londinenc The Times per viatjar fins a Abissínia i cobrir la coronació de Ras Tafari, més conegut com a Haile Selassie I, Rei de Reis, Lleó de Judà, Emperador d’Etiòpia de 1930 a 1974.

Desembarca a Djibuti l’octubre de 1930 per agafar un tren que el porti fins a la capital, Addis Abeba, on Haile Selassie serà coronat i on estan convidats dignataris de les grans potències i membres de les famílies reials europees. Les celebracions duren prop d’un mes, les misses de l’església ortodoxa etíop se succeeixen, les festes i festetes no tenen fi. Waugh es recrea, sorneguer, en tots els despropòsits d’aquells fastos que porten a la memòria de l’escriptor l’obra d’Alícia en el país de les meravelles, tot i que finalment acaba reconeixent que la barreja entre la civilització occidental i modernitat a la qual aspiren les autoritats del país i l’exotisme de la cultura abissínia, el subjuguen.

 

Haile Selassie va ser portada de la revista Time (1930)

Haile Selassie va ser portada de la revista Time (1930)


 

Un cop conclosa la coronació (a la que Waugh dedica els tres primers capítols del llibre) decideix continuar viatjant per Àfrica de manera que visita un monestir sagrat on és convidat a fer les menges habituals dels monjos (que no li vénen gens de gust) amb els ulls posats sobre el menjar enllaunat que ell porta del continent europeu en les que són algunes de les planes més divertides del llibre. Finalment retorna a Djibuti fent escala a la ciutat de Harar que, segons paraules de l’autor, el defrauda. En canvi queda fascinat per Aden (al Iemen) on navega per fer-hi una estada de deu dies. Per enllà on va sempre hi ha un club d’oficials o civils britànics on fa vida, però en cas de no ser-hi sempre troba algun hotel o pensió que indefectiblement està regentada per un grec o un armeni i, on depenent de la sort del dia, el menjar pot ser decent o abominable.

Del Iemen salta de nou al continent africà i viatja a Zanzíbar, Mombasa, Nairobi, al llac Victòria i al Congo Belga d’on ja cansat de les dificultats del viatge es dirigeix finalment cap a Ciutat del Cap per agafar un vaixell que el deixa a Southampton el març de 1931.

Aquesta part del viatge per Kènia, Uganda i el Congo és la que aprofita l’autor per parlar-nos del colonialisme en general i del britànic i el belga en concret. És la part més qüestionable de tot el llibre. Waugh alaba el colonialisme britànic enfront del belga, tenint paràgrafs fortament racistes i reaccionaris, proclamant la superioritat de la raça blanca sobre els natius d’aquelles terres. Són unes planes que avui en dia ningú no gosaria escriure tot i que no deixen de ser interessants per comprendre la situació de l’Àfrica d’aquella època i la política que Europa va desenvolupar en el continent negre.

Personalment em quedo amb les parts més divertides i iròniques d’aquest caòtic viatge, amb les descripcions precises que fa de les diferents situacions en què es troba i en el dibuix dels personatges que desfilen en les planes del llibre dels que sistemàticament es fot sense cap tipus de misericòrdia.

 
remote_people
 
 
 
 

Anuncis

Les reines d’Àfrica

 
Portada de Las reinas de África
 

Las reinas de África subtitulat Viajeras y exploradoras por el continente negro, escrit per Cristina Morató i editat l’any 2004 per Plaza i Janés, recull onze biografies de dones pioneres, valeroses, intrèpides i majoritàriament sorprenents que tenen com a denominador comú la vida i coneixença del continent africà..

El llibre està dividit en cinc capítols. El primer està dedicat a les missioneres que per vocació religiosa van anar a civilitzar els “salvatges”. En aquest capítol Cristina Morató ens parla de Mary Moffat, més coneguda amb el cognom de casada, Mary Livingstone, esposa de l’explorador i missioner escocès David Livinstone, la qual durant alguns anys va estar amb el seu marit a l’Àfrica abans de tornar a Anglaterra amb els seus fills. La segona dona biografiada és Mary Slessor, missionera escocesa pionera dels drets de les dones africanes i que va tenir especial cura dels nens abandonats o no desitjats, dels quals se’n va afillar uns quants.

El segon capítol està dedicat a dues espanyoles, la primer Juana María de los Dolores de León, més coneguda per Lady Smith, que va acompanyar el seu espòs l’oficial anglès Harry Smith en la seva destinació a Sud-àfrica on aquesta extremenya hi va viure dotze anys. La segona espanyola és Isabel de Urquiola companya i esposa de Manuel Iradier, africanista i explorador espanyol. La vida d’Isabel va ser tràgica, la seva estança a l’Àfrica li va costar la salut de per vida, va perdre el seus dos fills i va viure aïllada durant llargs mesos en una tenda de palla mentre el seu marit explorava el continent.

El tercer capítol està dedicat al que l’autora denomina ‘les grans dames del continent negre’ on biografia les vides de Alexine Tinne qui va dedicar part de la seva vida a estudiar i resoldre els orígens del Nil Blanc i que va morir a mans d’uns lladres tuaregs en ple desert; Florence von Sass, més coneguda com Florence Baker, esposa del famós explorador Samuel Baker qui va comprar aquesta hongaresa en un mercat d’esclaus i amb la que va viure una vida plena d’aventures digna del millor film de Hollywood; i Mary Kingsley una dona intrèpida i forta que va realitzar tota sola varies travessies en vaixell a vapor pel continent africà.

Las reinas de Africa en l'edició de  Circulo de Lectores

Las reinas de Africa en l’edició de Circulo de Lectores

El quart capítol ens endinsa en l’Àfrica dels safaris i ens explica la vida de la baronessa Karen Von Blixen la famosa escriptora de Memòries d’Àfrica amb el pseudònim de Isak Dinesen; i Beryl Markham famosa aviadora que va realitzar un vol transatlàntic en 1936, primera pilot professional de l’Àfrica oriental britànica i amant del marit de Karen Blixen.

Finalment, en el cinquè capítol, sens narra les vides de dues enamorades de la vida salvatge: Delia Akeley que va viatjar àmpliament per Àfrica realitzant les seves pròpies expedicions centrant-se en l’estudi etnogràfic de les tribus més amagades del continent com ara els pigmeus; i Osa Johnson que junt amb el seu marit Martin van saber capturar la imaginació del públic americà a través de llibres d’aventures exòtics i de les seves pel•lícules documentals realitzades als anys vint i trenta del segle passat.

En resum, un llibre entretingut, documentat, interessant i estimulant, encara que breu i un tant esquemàtic en algunes biografies, que ens anima a voler saber més d’aquestes dones, algunes força desconegudes i que en la majoria dels casos van figurar simplement com acompanyants dels seus marits. De la mà de Cristina Morató i d’aquestes pioneres, aristòcrates, missioneres, vividores, caçadores o estrelles de cinema aconseguim endinsar-nos un cop més per l’Àfrica mítica i més llegendària dels segles XIX i XX.

Un últim apunt. Em resulta sorprenent la gran quantitat d’aquestes dones que, durant o després de les seves aventures africanes, es van convertir en alcohòliques com és el cas de Mary Livingstone, Beryl Markham i Osa Johnson, o que van patir problemes mentals com Isabel de Urquiola, això em porta a pensar en l’extrema duresa de les experiències viscudes en el continent africà o en la difícil readaptació a la ‘civilització’ després d’haver viscut la vida amb molta més llibertat que la resta dels seus contemporanis.

 

Sir Samuel W. Baker i senyora en un viatge africà.Del llibre Stanley and the White Heroes in Africa d'H. B. Scammel, 1890

Sir Samuel W. Baker i senyora en un viatge africà.Del llibre Stanley and the White Heroes in Africa d’H. B. Scammel, 1890


 
 
 

Los árabes del mar

 
Portada del llibre Los árabes del mar
 

Aquest llibre de Jordi Esteva, el subtítol del qual és ‘Tras la estela de Simbad: de los puertos de Arabia a la isla de Zanzíbar’, ens narra les vivències de primera mà de dos viatges, separats per un interval de 25 anys, que l’autor va realitzar.

El primer viatge el va realitzar l’any 1977. La seva destinació era Egipte i els àrabs comerciants i pescadors de la mar Roja. Un viatge cap el descobriment dels àrabs imaginats durant la seva infància a través de les pel•lícules que Hollywood va rodar a l’entorn del llegendari Simbad el mariner, com ara ‘Les aventures de Simbad’.

El segon viatge el realitza l’any 2002 quan l’autor es retroba amb un món que desapareix pràcticament davant dels seus ulls (i els del lector). Un món que actualment només perdura en la memòria de veterans navegants de l’oceà Índic, de vells mariners de daus, els tradicionals vaixells de vela dels països àrabs amb una o més veles llatines encara utilitzats al llarg de la costa de la península Aràbiga, el Pakistan, l’Índia i l’Àfrica Oriental. Aquestes naus impulsades pels vents monsònics anaven carregades d’espècies, sedes, marfils i altres preuades mercaderies tot seguint rutes de navegació que no van variar durant centenars d’anys.

Aquest món desaparegut a cop de globalització, escombrat pels grans transatlàntics carregats amb containers actualment plens de mercaderies xineses, encara és viu a la memòria dels vells mariners àrabs, fills i nets comerciants de Simbad que van difondre l’islam per tot l’oceà Índic. L’autor, tot seguint-ne la pista, viatja per la mar Roja, per Port Sudan, Suakin, Mokha, pels ports del Iemen i el sultanat d’Oman per salpar finalment als ports de l’índic africà de Mombasa, Lamu i Zanzíbar.

Cadascun d’aquests ports té les seves històries humanes i històriques que l’autor ens dona a conèixer mesclant les vivències personals, les diferents cultures, les costums i les llegendes. Aquests territoris són els mateixos escenaris per on han desfilat viatgers mítics com Ibn Batutta o Wilfred Thesiger.

El 2006, l’any en que es va publicar aquest llibre, Jacinto Antón, periodista del diari El País, no va dubtar de titllar-lo com: ‘Potser el millor llibre de literatura de viatges mai escrit en castellà’; bé, no sé si és el millor, el que sí sé es que el llibre és molt bo, que enganxa des de les primeres planes i que ens dona a conèixer tot un món àrab ja desaparegut. Un llibre de vivències i descobriments, ple de moments memorables en que cada lector descobrirà els seus. Un dels meus és el que explica Dimitri sobre l’antic Aden:

Quan bufava el monsó, venien els daus de tot l’Índic. Procedien del Golf Pèrsic, Oman, Iemen, Socotra, Djibouti, Mombasa, Lamu, Zanzíbar (…) tots els rostres de l’Índic; totes les barreges possibles entre Aràbia, Pèrsia i Àfrica (…). Recordo l’olor de greix de tauró amb què calafatejaven el vaixell. Uns marins amb les seves faixes de colors nuades a la cintura i els seus cridaners turbants rentaven la coberta, altres s’afanyaven descarregant sacs de te i arròs de l’Índia, abans de carregar salaons de tauró i altres peixos amb destinació a Mombasa i a altres ports d’Àfrica . Recordo un vell capità que fumava ‘tumbak’ en una pipa d’aigua, feta amb closca de coco cisellada en plata (…). En prou feines enteníem el que deien (els mariners àrabs) perquè desconeixíem els seus dialectes, però varem arribar a saber que amb el monsó de l’hivern viatjaven a l’Àfrica i amb el d’estiu tornaven als ports d’Aràbia, o bé viatjaven a l’Índia, on esperaven uns mesos a que bufés el monsó hivernal que els portaria de tornada a casa.”

Una lectura farcida d’història, esplèndida, senzilla, agradable.

 

Mapa de Jan Jansson, del llibre 'Novus Atlas, Sive Theatrum Orbis Terrarum', Volume 6, 1658

Mapa de Jan Jansson, del llibre ‘Novus Atlas, Sive Theatrum Orbis Terrarum’, Volume 6, 1658


 
 

El periple d’Hannó (/ III)

 

Reconstrucció del Oikoumene (món conegut) basat en la descripciò d'Heròdot (segle V aC.)

Reconstrucció del Oikoumene (món conegut) basat en la descripciò d’Heròdot (segle V aC.)


 

El periple inventat

Seguint l’obra ‘El descubrimiento del mundo’ de F. Javier Gómez Espelosín, resumeixo les principals pegues que el professor troba a la veracitat dels fets narrats en el periple al que descriu com una obra de ficció que narra aventures.

En primer lloc és estrany que els navegants púnics fiquessin per escrit les rutes de les seves navegacions degut a que serien fàcilment accessibles als seus possibles competidors. Les rutes es mantenien en secret i fins i tot la estratègia era la contrària: intentar enganyar i confondre als competidors.

En el text l’almirall púnic fa menció a les vacil•lacions i temors que van assaltar els expedicionaris en més d’una ocasió. Aquesta confessió de debilitats contrasta amb el to triomfalista i apologètic dels documents oficials de caràcter commemoratiu de les civilitzacions semites i orientals.

La seqüència de topònims que apareix en la primera part del periple no sembla gaire convincent. Aquests llocs presenten enormes dificultats de localització arqueològica. Fins i tot i ha un moment en que són citats en bloc, oblidant la seva situació precisa, les distàncies de navegació o les avantatges d’alguns indrets concrets. Els noms només hi serien com a funció decorativa i per donar un cert to de veracitat al relat.

 

Dues reconstruccions del viatge d'Hannnó ubicant la ciutat de Cerne

Dues reconstruccions del viatge d’Hannnó ubicant la ciutat de Cerne


 

La presencia de salvatges que els llencen pedres, platges desolades, illes boscoses amb llacunes interiors, volcans en erupció, carenes d’altes muntanyes i monstres s’ajusten més al quadre imaginari que la mentalitat grega tenia de les regions remotes dels confins de la terra que a la geografia i etnografia real.

Els grecs pensaven que l’Àfrica era el continent més petit (dels tres que coneixien) i que tenia forma trapezoïdal o triangular. Aquesta concepció errònia permetia la possibilitat de circumnavegar tot el continent i ficar els extrems oriental i occidental del continent en estret contacte. Per els grecs la ‘terra dels aromes’ era el sud de la península aràbiga, per tant una terra molt pròxima al extrem oriental del continent africà.

Entre les raons de tipus tècnic que resten veracitat al periple està el fet de que el règim de vents i corrents marines a les costes occidentals africanes tenen un component nord-sud. El retorn només hauria resultat viable a través d’alta mar, una circumstància per a la qual no estaven preparades les naus d’aquella època. A efectes pràctics era impossible retornar utilitzant la mateixa ruta de cabotatge en sentit contrari.

Per altra banda la arqueologia no confirma de forma efectiva cap de les colònies suposadament fundades en el decurs del viatge d’Hannó: Timiateri, Gite, Melita, Acra i Arambis. Així com tampoc s’ha pogut localitzar el temple suposadament construït en el cap Solunte. A més, les diferents prospeccions realitzades (anys 1973-74 i 1977-78) a l’illa d’Herne de la badia del Rio de Oro (on els partidaris d’un periple llarg creuen que va arribar Hannó i que identifiquen amb la Cerne del text) han posat de manifest la inconsistència d’aquesta atribució.

 

Un cremador d'encens que representa Baal-Hamon, segle II aC identificat amb Cronos al periple

Un cremador d’encens que representa Baal-Hamon, segle II aC identificat amb Cronos al periple


 

Punts dubtosos

Altres punts dubtosos, citats per altres investigadors són:

L’atribució que rep Hannó de rei o ‘basileus’ no està confirmada per cap document o testimoni arqueològic. Així també la valoració ètnica dels colons com libifenicis, esmentada a l’inici del document, no es pròpia d’aquell temps, és una valoració feta amb posterioritat per algun autor anònim que va reelaborar el text.

Es fica en dubte l’elevada participació de trenta mil colons i la atípica participació tant d’homes com de dones (les expedicions d’aquell temps eren majoritàriament d’homes). Alguns autors han rebaixat la xifra a tres mil participants dient que els trenta mil esmentats eren un error de traducció (un zero de més). Per altre banda una flota de seixanta embarcacions per a una expedició era un estol molt gran fins i tot per a una potència marítima com Cartago. A més, el tipus de vaixell emprat, els penteconteras, eren vaixells de guerra de cinquanta rems, no gaire aptes per transportar trenta mil colons i les seves pertinences. Per aquest motiu alguns autors no han dubtat en augmentar el nombre de vaixells fins a varis centenars per tal de poder transportar tota l’expedició.

Segons ens explica el professor Fernando López Pardo a ‘El empeño de Heracles’, els fragments que han arribat fins el nostres dies incorporen elements d’altres obres que no tenen res a veure amb el periple cartaginès, així alguns passatges estan contaminats amb la llegenda de Perseu i les Gorgones, amb referències al llibre V d’Heròdott i d’altres periples. A més, alguns autors, com Heròdot, Estrabó o Ptolemeu, importants per conèixer la toponímia antiga de Libya (nom pel que es coneixia Àfrica a l’antiguitat), ignoraren o silenciaren aquestes informacions, i altres, com Plini i Eli Aristides titllaren de faula tot el periple.

Per tant, per aquests autors, tot apunta en contra de la possible realitat històrica de l’expedició cartaginesa.

 
El-descubrimiento-del-mundo
 

Bibliografia i enllaços:

Gómez Espelosín, F. Javier; El descubrimiento del mundo (Geografía y viajeros en la antigua Grecia) Ediciones Akal, Madrid (2000).

López Pardo, Fernando; El empeño de Heracles (La exploración del Atlántico en la Antigüedad) Cuadernos de Historia 73, Arco Libros, Madrid (2000).

Faber-Kaiser, Michael; Historia de la navegación. Biblioteca Cultural RTVE, 58. Editorial Planeta, Barcelona (1976).

Zaragoza, Cristóbal; El descubrimiento del mundo. Biblioteca Cultural RTVE, 78. Editorial Planeta, Barcelona (1976).

Hannó el navegant. Article de la Viquipèdia (en català).

Periplo de Hannón. Article de la Wikipedia (en castellà).

Santos, José Luis; Circunnavegación de África y Periplo de Hannón. Article al apartat Terrae Antiqvae del web eListas.net (2003, en castellà).

El periplo de Hannón. Al web Qarthadasht (en castellà).

Periplos africanos. Los viajes de Hannón el navegante. Al web Anábasis histórica (en castellà).

El periplo de Hannón. Article al blog d’Ana Vázquez Hoys (en castellà, 2009)

 
El empeño de Heracles (1)
 
 
 

El periple d’Hannó (II)

 

Periple d'Hannó en la seva versió llarga

Periple d’Hannó en la seva versió llarga


 

La motivació del periple

La hipòtesi majoritàriament acceptada sobre el periple, ha estat la possibilitat de Cartago d’accedir a rutes caravaneres que portaven or, o inclusivament, per a aquells que defensen la prolongació del periple fins a latituds equatorials, l’accés directe a les fonts del or del Golf de Guinea i la recerca de matèries primeres. Altres interessos s’observen quan es parla de l’obtenció de fustes de luxe, ivori pells i animals salvatges per als espectacles públics o fins i tot encens.

La segona tesi predominant és un interès en la colonització del litoral atlàntic nord-africà.

La tercera alternativa estudiada considera que aquesta colonització buscaria principalment una expansió territorial, que ajudaria a incrementar la producció agrícola i alliberaria a Cartago de part de la seva pressió demogràfica.

Un quart grup d’investigadors ressalten l’interès de l’explotació de les pesqueries de túnids al banc canari-saharià.

Finalment, entre les tesis més recents s’ha introduït la recerca d’esclaus negres.

Aquesta narració va ser profusament citada per autors de l’antiguitat com ara l’historiador Polibi de Megalòpolis, Xenofont de Làmpsac, Plini el Vell (que cita els dos primers), Pseudo Aristòtil o Flavi Arrià. El text que va redactar Polibi està perdut, encara que els experts suposen que l’essència del mateix es troba en els treballs de Plini el Vell.

La menció en el Periple d’Hannó de selves, tribus salvatges, volcans en erupció i les dones peludes que anomena goril•les sembla indicar-nos que l’expedició de Hannó hauria arribat fins l’Àfrica tropical. Però va ser realment així?

 

Essaouira antiga Mogador, segons alguns autors el Fort Cari del periple

Essaouira antiga Mogador, segons alguns autors el Fort Cari del periple


 

Els experts i el periple

Respecte al periple en sí, la opinió dels experts està dividida entre els partidaris d’un itinerari curt, que no aniria més enllà del sud de Marroc. Els partidaris d’un periple llarg, que hauria portat a Hannó fins la desembocadura del riu Senegal o fins el Golf de Guinea. I els partidaris d’un periple inventat i imaginat per els quals el text només seria una obra de ficció grega.

Del text es desprenen clarament dos moments distints en el viatge. Una primera part del text que comprèn la fundació d’una sèrie de colònies a la costa Atlàntica del Marroc, i una segona clarament exploratòria a partir de l’illa de Cerne, actualment identificada con Herne (al Sahara occidental) que ja era un lloc conegut pels cartaginesos i que va ser el lloc més allunyat de Cartago al que varen arribar. El nom grec de Kerne deriva del fenici Khermaa o ‘últim estatge’. Aquesta segona part és la que acumula totes les mencions controvertides, com la navegació a la badia de Guinea, les dones peludes o el volcà en activitat.

 

Ruines de Lixus al Marroc

Ruines de Lixus al Marroc


 

Els partidaris d’un periple llarg proposen i correlacionen les colònies fundades per Hannó amb indrets de la costa atlàntica. En aquest sentit les correlacions més freqüents en la bibliografia són:

Timiateri amb la població de Mehdya (al Marroc, mencionat al paràgraf 2);

Cap Solunte amb Cap Cantín (al Marroc, mencionat al paràgraf 3);

Fort Cari seria l’antiga Mogador; Acra s’identifica amb Agadir; Gite seria l’actual Cotta; Melita seria la portuguesa Mazagan, actual Al-Djadida o el riu Massa; Arambis l’identifiquen amb Azemmour o el riu Assaka (tots els indrets dins el modern Marroc, mencionats al paràgraf 5).

El riu Lixus és identificat amb el riu Drâa (Sahara, paràgraf 6);

Cerne té dues candidatures, una es l’Illa d’Herne a Rio de Oro (Sahara), la segona candidata és l’Illa de la badia d’Arguin (Mauritània, paràgraf 8);

 

Illla de Mogador

Illla de Mogador


 

el riu Cretes seria el riu Senegal (frontera de Mauritània i Senegal, al paràgraf 9);

el promontori rocallós seria Cap Verd (Senegal, paràgraf 12); el Gran Golf seria la desembocadura del riu Gàmbia (Gàmbia, al paràgraf 13);

la Banya de l’Oest seria l’actual Badia Bissagos i l’illa de la Banya de l’Oest seria l’illa Orango (ambdós indrets a Guinea Bissau, al paràgraf 14);

‘Suport del déus’ tindria també dos llocs candidats, el primer seria la muntanya Kalukima (Guinea) o, el segon lloc candidat, Mont Camerun prop del Golf de Guinea (Camerun, al paràgraf 16);

la ‘Banya del Sud’ seria el Golf de Sherbro (Sierra Leone, paràgraf 17);

i finalment l’illa de salvatges i femelles peludes és identificada com l’Illa de Macauley al Golf de Sherbro (Sierra Leone, paràgraf 18).

 

Ruines de Cotta identificada per alguns autors com l'antiga Gite

Ruines de Cotta identificada per alguns autors com l’antiga Gite


 
 
 

El Periple d’Hannó (I)

 

El periple d'Hannó segons Pedro Rodriguez de Campomanes, 1756

El periple d’Hannó segonsn Pedro Rodriguez de Campomanes, 1756

 

El Periple d’Hannó és la breu crònica d’un viatge, realitzat en data indeterminada (finals del segle VI aC. o començaments del segle V aC.), per una flota cartaginesa comandada per Hannó a l’Àfrica atlàntica. Durant l’expedició es colonitzà i explorà una part de la costa atlàntica d’Àfrica.

Suposadament l’obra fou originalment escrita en llengua púnica pel propi Hannó, que hauria narrat el seu viatge en un breu memoràndum per ser inscrit després en una estela de pedra consagrada en el temple de Cronos a Cartago. Aquesta estela fou traduïda al grec. L’original púnic s’ha perdut.

Tot i això es conserva en dos còdexs, un del segle IX, , el Còdex Palatinus (o Heidelbergensis) Graecus 398, fols. 55r-56r, i un altra del segle XIV, depenent del anterior, el Còdex Vatopedinus 655.

El Codex Palatinus conté el següent relat:

Periple d’Hannó

1. Aquest és el periple d’Hannó, rei dels cartaginesos, relatiu a les zones de Líbia situades a l’oest de les Columnes d’Hèracles, que va consagrar, així mateix, en el santuari de Cronos i les dades del qual són les següents: Els cartaginesos van decidir que Hannó navegués més enllà de les Columnes d’Hèracles i que fundés ciutats de Libifenicis. I va salpar amb seixanta penteconteras i amb un contingent d’homes i de dones que aconseguia les trenta mil persones, així com provisions i altres pertrets.

2. I quan, després fer-nos a la mar, varem haver depassat les Columnes i navegat, amb rumb Oest, una singladura de dues jornades, varem fundar la primera ciutat, a la qual anomenàrem Timiateri (als seus peus, per cert, s’estenia una vasta plana).

3. I, tot seguit, ens varem fer a la mar rumb a Ponent i varem arribar tots a Solunte, un cap de Líbia cobert d’arbres.

4. Després d’haver erigit allí un santuari en honor de Posidó, varem tornar a embarcar amb rumb Est per espai de mitja jornada, fins que varem arribar a un llac, situat no lluny del mar i ple d’abundants i grans joncs (en ell, per cert , també hi havia elefants i moltíssims d’altres animals salvatges que es trobaven pasturant).

5. Després de deixar enrere, navegant gairebé una jornada, el llac, varem fundar a la costa unes ciutats anomenades Fort Cari, Gite, Acra, Melita i Arambis.

Fortalesa portuguesa de Mazagan a el Jadida. Alguns historiadors sostenen que correspon al lloc d'Acra citat en el periple

Fortalesa portuguesa de Mazagan a el Jadida. Alguns historiadors sostenen que correspon al lloc d’Acra citat en el periple


 

6. I, des d’allà, ens varem fer novament a la mar i varem arribar a un gran riu, el Lixus, que procedeix de Líbia. En els seus voltants pastura els seus ramats un poble nòmada, els lixites, amb els qui varem romandre cert temps i entaularem amistat.

7. I per cert que en el rerepaís d’aquests nòmades, residien uns etíops poc hospitalaris que ocupaven un territori ple de feres i solcat per grans muntanyes de les que, segons diuen, procedeix el Lixus i en els voltants del qual habiten unes gents de singular aspecte , els troglodites, que, a la carrera, avantatgen als cavalls, segons testimoni dels lixites.

8. Tot seguit ens varem procurar uns intèrprets entre aquests últims i, en direcció sud, vorejàrem el desert per espai de dos dies, per, posteriorment, continuar rumb a Llevant per espai d’una jornada, durant la qual, en el fons d’una badia , varem trobar una petita illa (de cinc estadis de perímetre) que colonitzàrem, denominant-la Cerne. I, a jutjar pel nostre periple, varem deduir que es trobava a l’altura de Cartago, ja que la durada de la travessia des de Cartago a les Columnes i d’aquestes a Cerne era similar.

9. Des d’allà, i navegant per un gran riu (el Cretes), varem arribar a un llac, que contenia tres illes majors que Cerne. Partint d’elles, varem trigar una jornada de navegació per arribar al fons del llac, que es trobava dominat per enormes muntanyes plenes de salvatges, abillats amb pells d’animals, que ens van llançar pedres i ens van obligar a allunyar-nos, impedint-nos desembarcar.

10. Salpàrem d’allà i varem arribar a un altre riu, gran i ample, ple de cocodrils i hipopòtams. Davant d’aquesta circumstància, doncs, varem tornar a virar de bord i varem tornar a Cerne.

11. I, des d’allà, navegàrem amb rumb Sud, per espai de dotze dies, vorejant el litoral, que es trobava, íntegrament, habitat per etíops, qui, davant la nostra presència, fugien sense esperar-nos (per cert que el seu idioma resultava inintel•ligible fins per als lixites que viatjaven amb nosaltres).

12. Doncs bé, durant l’últim dia, varem fondejar en els voltants d’unes grans i frondoses muntanyes (per cert que la fusta dels arbres era fragant i de diversos colors).

13. Després d’haver circumnavegat aquestes muntanyes per espai de dues jornades, varem arribar a un immens espai de mar obert, a un dels costats del qual -a la part de la costa- hi havia una plana en la qual, a la nit, varem veure alçar-se per tot arreu focs a intervals, de major o menor intensitat.

 

Penteconteras cartaginesa (Millingen, Vases Grecs de Sir John Coghill, pl. lii.)

Penteconteras cartaginesa (Millingen, Vases Grecs de Sir John Coghill, pl. lii.)


 

14. I, després de aprovisionar-nos d’aigua, salpàrem d’allà, prosseguint la nostra singladura, per espai de cinc dies, al llarg de la costa, fins que varem arribar a una gran badia que els intèrprets van manifestar que es deia “Banya de l’Oest”. En aquesta badia hi havia una gran illa i en ella un llac format pel mar; al seu torn, al llac hi havia una altra illa en la qual varem desembarcar, sense que de dia veiéssim una altra cosa que no fos selva, però, a la nit, varem advertir que s’encenien nombroses fogueres i escoltàrem so de flautes, així com soroll de címbals i timbals, i una incessant cridòria, de manera que el terror es va apoderar de nosaltres i els endevins van recomanar que abandonéssim l’illa.

15. Varem salpar, doncs, amb celeritat i varem passar al costat d’una costa ardent, plena d’emanacions i de la qual enormes torrents de lava desembocaven al mar; per aquest motiu, a causa de la calor, la terra resultava inabordable.

16. En conseqüència també salpàrem amb celeritat d’allà preses del pànic. Durant quatre dies de travessia albiràrem, a la nit, la costa plena de flames, enmig de les quals hi havia una mena d’altíssima foguera, més gran que les altres, que donava la impressió que tocava les estrelles. De dia, però, varem poder veure que es tractava d’una enorme muntanya anomenada “Suport dels déus”.

17. Després de dos dies de navegació des d’aquesta zona, vorejant torrents de lava, varem arribar a una badia que rep el nom de “Banya del Sud”.

18. En el seu interior, per cert, hi havia una illa semblant a la primera: tenia un llac i en ell hi havia una altra illa, plena de salvatges. Les femelles, que tenien el cos pelut i a les que els intèrprets denominaven “goril•les”, eren molt més nombroses. Doncs bé, malgrat perseguir-los, no aconseguirem capturar mascles: tots fugien, aprofitant la seva facilitat per a l’escalada, i es defensaven amb el que tenien a mà; en canvi, ens varem apoderar de tres femelles, que es van dedicar a mossegar i a esgarrapar els seus capturadors, ja que es resistien a seguir-los; així que les varem matar i les escorxàrem, transportant les seves pells a Cartago. La veritat és que ja no prosseguirem el nostre periple, atès que ens van faltar les provisions.”

La meva traducció al català està realitzada sobre la traducció de C. Schrader, a ID., “El mundo conocido y las tentativas de exploración: los orígenes de la geografía descriptiva en Grecia“, en F. J. GOMEZ ESPELOSIN y J. GOMEZ-PANTOJA (eds.), Pautas para una seducción. Ideas y materiales para una nueva asignatura: Cultura Clásica, Ediciones Clásicas, Madrid, 1991, pp. 81-149, 102-106.

 
2
 
 
 

Dios, el diablo y la aventura

 
Portada del llibre Dios, el diablo y la aventura
 

Javier Reverte ens explica la història de Pedro Páez Jaramillo (1564-1622) que va néixer a Olmedo de las Cebollas (l’actual Olmeda de las Fuentes a la província de Madrid) i que fou un sacerdot jesuïta i missioner recordat per ser el primer europeu que va arribar a les fonts del Nil Blau el 1618.

Pedro Páez, el 1580, amb 16 anys d’edat, va estudiar dos anys a la Universitat de Coïmbra després dels quals va continuar els seus estudis amb el jesuïtes de Belmonte (Conca) on ingressà a l’ordre.
L’abril de 1588, amb 24 anys, inicia un viatge de set mesos que el durà a la ciutat de Goa, a la Índia, on els jesuïtes hi tenien una de les principals cases del continent asiàtic. A Goa, Pedro Páez Jaramillo hi resta uns mesos. El gener de 1589 és ordenat sacerdot i un mes després marxa cap Etiòpia acompanyat del frare Antoni de Montserrat amb l’objectiu d’arribar a la missió de Fremona i reforçar els altres germans de l’ordre que hi vivien des de feia 30 anys (en concret tres dels cinc missioners havien mort i no tenien pràcticament contacte amb la casa mare de Goa).

 

Pedro Páez

Pedro Páez


 

Van recórrer la costa de la India i després de patir turmentes i atacs pirates els turcs els fan presoners al Iemen. Són conduits a Dhofar (Oman) on estaran set anys en captivitat. Mentre eren presoners van haver de creuar el desert de Hadramaut (van ser els primers europeus documentats en passar per aquesta regió) i part del desert de Rub al Kali a la península aràbiga. Pedro Páez aprofita el seu captiveri per aprendre el persa i l’àrab.

El desembre de 1596 són alliberats després d’un pagament de 1000 corones d’or i tornen a Goa on, el 1599, esgotada la salut i a causa de les grans penalitats sofertes durant el captiveri, mora amb seixanta tres anys el pare Antoni de Montserrat.

L’any 1603, als 39 anys, Pedro Páez inicia el segon viatge cap a la missió de Fremona a Etiòpia per convertir al poble etíop del cristianisme ortodoxa a la fe catòlica. L’any 1604 és presentat a l’emperador Za Dengel i estant a la cort prova una estranya beguda que molt pocs occidentals havien provat fins aquell moment, el cafè. Gràcies al coneixement de Pedro Páez de la llengua amhàrica i el gueez (la llengua del texts sagrats i de les cròniques reials) converteix al emperador al catolicisme. Aquest anuncia el canvi de doctrina al poble i esclata una guerra civil que acaba amb la mort de Za Dengel.

El seu successor Susinios Segued III fou coronat emperador l’any 1607 i Pedro Páez es guanya la seva confiança, fins i tot es converteixen en amics. Susinios el converteix en el seu conseller i li concedeix terres a la península de Gorgora, al nord del llac Tana, on Páez crea una nova missió al voltant d’una església de pedra dissenyada i construïda per ell mateix.

En un dels seus viatges acompanyant l’emperador arriben al sud del llac Tana on Páez contempla el naixement del Nil Blau, era el 21 d’abril de 1618, i era el primer europeu que ho contemplava. L’explorador escocès, James Bruce, es va atribuir el descobriment l’any 1770, però arribava 152 anys tard. Pedro Páez. al capítol XXVI del seu llibre ‘Història d’Etiòpia’ escriu:

Confesso que em va alegrar veure el que tant van desitjar veure antigament el rei Cir i el seu fill Cambises, el gran Alexandre i el famós Juli Cèsar.“

Susinios es converteix al catolicisme l’any 1622. Poc després, aquell mateix any, Pedro Páez mora a Gorgora i es enterrat al costat del llac Tana.

El Nil Blau poc després de sortir del llac Tana

El Nil Blau poc després de sortir del llac Tana

En total Pedro Páez va passar 19 anys a Etiòpia, va dur a terme la seva missió evangelitzadora, encara que aquesta al va sobreviure molts pocs anys i Etiòpia va restar ortodoxa. El que sí va perdurar van ser el llibres que va escriure, dos llibres de religió redactats en llengua amhàrica, un diccionari i una gramàtica. Quan l’emperador Susinios el va permetre consultar els antics llibres etíops va escriure en portuguès els quatre volums de la ‘Història d’Etiòpia’ redactada entre 1620 i 1622. Del llibre se’n va publicar una edició íntegre en portuguès l’any 1945 a Oporto. Aquesta és la lectura bàsica i el punt de partida del qual es serveix Javier Reverte per escriure el seu magnífic llibre. Un llibre amb el qual l’autor torna a l’Àfrica no per explicar-nos un dels seus viatges sinó per narrar-nos la vida d’un home excepcional, missioner políglota, intel•lectual i arquitecte. Un llibre que ens descobreix la figura fascinant d’aquest missioner castellà (poc conegut pel gran públic i ignorat fins i tot pels historiadors) que mereix un lloc destacat entre els grans exploradors del continent africà.

Edició original portuguesa de 1945

Edició original portuguesa de 1945

En resum, historia, viatges, geografia, religió i literatura, tot junt, en un esplèndid llibre que és fàcil de llegir per la seva claredat expositiva i la gran capacitat de síntesi de l’escriptor madrileny.

Dios, el diablo y la aventura va estar publicada l’any 2001 per Plaza & Janés Editores S.A. És mèrit del seu autor, Javier Reverte, que Pedro Páez rebés el reconeixement que es mereix a la seva pròpia vila natal, Olmeda de las Fuentes, i que es realitzés una traducció al castellà de l’obra de Páez ‘Historia de Etiopia’ l’any 2010 (col•lecció Viento Simún. A Coruña. Ediciones del Viento. 1300 pàgines).

Edició de la 'Historia de Etiopia' en castellà

Edició de la ‘Historia de Etiopia’ en castellà

Portada de la 'Historia de Etiopia' en castellà
 
 
 

Historias del Africa perdida

Portada del llibre Historias del Africa perdida

No se puede viajar por África si a uno no le gustan las historias, cualquier cosa se puede dejar para luego si alguien tiene alguna cosa que contar …”

Luis Reyes a Historias del África perdida, no només recopila la informació de la seva experiència com a viatger per Àfrica, sinó una multitud de relats, alguns d’ells situats en un marc històric, mentre que altres s’acosten al registre del mític o llegendari. L’autor evoca tres viatges realitzats a l’Àfrica Occidental (República d’Alto Volta, avui dia Burkina Faso), Lesotho (un estat realment atípic) i Eritrea, en el temps en què Àfrica no agonitzava i les previsions econòmiques eren optimistes.

El primer viatge s’inicia amb l’autor intentant contactar amb el PAIGC (Partit Africà per la Independència de Guinea i Cabo Verde) l’any 1971 a la Guinea portuguesa, on els guerrillers controlaven la quasi totalitat del territori, a excepció d’alguna localitat costanera. Per poder realitzar el reportatge, Luis Reyes s’instal•la a casa d’un amic a Alto Volta esperant el vist i plau de la guerrilla per entrar als territoris alliberats. Un permís que no va arribar i que en començar la temporada de pluges va significar el fracàs i va precipitar la seva tornada a Europa.

L’autor ens parla d’algunes de les parts més castigades per la misèria i l’oblit de l’Àfrica com ara Eritrea. Ens explica que Erytraios es una paraula grega que significa vermellós, els romans van anomenar mar Eritreu, mar Roig, al que trobaren al conquerir Egipte. Luis Reyes es convidat pel FLE (Front d’Alliberament d’Eritrea) a veure de primera ma l’ofensiva que havien llençat contra Etiòpia el 1975. El viatge per aconseguir-ho, estones a peu, estones damunt d’un camell, bevent aigües poc saludables i passant autèntica gana no té desperdici.

Este libro es un recorrido por los caminos de aquella África esperanzada y luchadora, pletórica, viva, donde había bastante tragedia, pero aún más fe en el porvenir, de aquel continente del futuro, recien estrenado para la historia, por el que anduve recogiendo vivencias e imágenes que irremediablemente son ya historias de un África perdida.”

L’autor s’explica amb una prosa àgil i solvent, el llibre es fa curt i en acabar, voldries que l’autor t’expliqués més històries d’aquesta Àfrica que va conèixer.

Luis Reyes Blanc

L’autor

Luis Reyes Blanc nascut a Albacete el 1945 és escriptor i periodista, ha estat corresponsal de guerra a diversos conflictes a l’Orient Mitjà, Àfrica i Europa, i observador de l’ONU, la Unió Europea i l’OSCE en processos de pau a El Salvador, Palestina i Bòsnia i Hercegovina; ha viatjat per una cinquantena de països com enviat especial dels diaris ‘Madrid’, ‘Informaciones’, ‘El País’ i la revista ‘Tiempo’. Ha publicat una dotzena de llibres (assaig, novel•la, llibres de viatges). Va obtenir el Premi Albacete de Novel•la 1998 per Liborio o la mala vida d’Efrain Domínguez, i el Premi Grandes Viajeros d’Ediciones B 1999 per Viaje a Palestina. És autor de la novel•la històrica Cartas de Orán (2002) i El camino español (2006).

Autor: Luis Reyes Blanc
Any edició: 2001
Editorial: Ed. B
Col.: Biblioteca Grandes Viajeros
220 pàgines

África de Cairo a Cabo

Portada del llibre África de Cairo a Cabo

Autor: Enrique Meneses
Editorial: Plaza & Janés
Col•lecció: Viajes y aventuras, 1
Pàgines: 254
Any edició original: 1998

L’autor

Enrique Meneses (1929-2013) va ser un periodista, escriptor i fotògraf que va estudiar Dret a les universitats de Salamanca i Madrid. Va cursar uns estudis especials per professionals de Periodisme i l’any 1954 es trasllada a Egipte on col•labora a la premsa local. L’any 1956 travessa Àfrica des de El Caire fins a Ciutat del Cabo i torna de nou a El Caire on cobreix informativament la Guerra del Canal de Suez.

El 1958 es converteix en el primer reporter que conviu durant quatre mesos amb els guerrillers de Sierra Madre, a l’illa de Cuba, on coneix a Fidel Castro i en Che Guevara. Va ser corresponsal a l’Índia i a Orient Mitjà. L’any 1964 funda l’agència Fotopress i dirigeix per Televisión Española el programa A toda plana. Torna a col•laborar amb la televisió el 1973 amb el programa Los reporteros i el 1983 amb la sèrie Robinson en Africa. Dirigeix l’edició espanyola de Lui i el 1976 passa a ser director de l’edició espanyola de la revista Playboy. Va cobrir les guerres de Rhodèsia, d’Angola i de Bangla Desh quan es va independitzar de Pakistan i també el setge de Sarajevo el 1993.

L'autor del llibre retratat l'any 2011 / MOKHTAR ATITAR

L’autor del llibre retratat l’any 2011 / MOKHTAR ATITAR

El llibre

L’autor, quaranta-dos any després dels fets, ens narra els principals avatars del seu viatge africà quan en tenia vint-i-sis. En les seves propies paraules:

En julio de 1956, inicié un largo viaje a través de África acompañado por mi amigo, ya desaparecido, Jaime Cavero, más conocido como Jimmy Bailén por ser descendiente del general Castaños, vencedor en aquella decisiva batalla contra las tropas de Napoleón Bonaparte. ¿La razón de aquella expedición? Buscar una belleza nuer del sur del Sudán (que havia vist en la revista Paris Match) con la que quería casarse. Inútil decir que utilizamos el pretexto para salir del calor sofocante de El Cairo y echar hacia el centro del continente con 200 libras esterlinas en el bolsillo. Faltaban cuatro años para que estallasen a la vez la mayoría de las independencias. La descolonización iba a dejar al descubierto las injusticias y lacras de las potencias coloniales.

Així doncs, un llibre d’aventures que ens passeja per tot el continent africà, de nord a sud i altra vegada al nord, on anem veient i coneixent diferents cultures, personatges i tribus. Aprenem que els africans són molt hospitalaris i que mai no et pregunten ni d’on véns ni a on vas.

El viatge iniciat amb 200 lliures esterlines (poc més de 300 euros), van ser clarament insuficients i els dos viatgers van haver d’augmentar la quantitat amb algunes estratègies per a guanyar diners com ara donar classes de francès a unes adolescents sud-africanes durant uns dies o donar un parell de conferències sobre el viatge que estaven realitzant per així poder continuar amb la travessia. En aquest sentit, el periodista assegura que un sempre pot defensar-se durant un viatge i que per ell el més important és parlar diversos idiomes i ser un bon narrador.

Una part important del llibre és la seva estada a Uganda i la seva amistat amb rei Frederic Mutesa II que els acull de forma esplèndida els dos cops que el visiten de forma interessada quan ja no tenen ni un duro, anant cap a Ciutat del Cabo, i intentant tornar a El Caire. Se’l coneixia per King Freddie el nom del qual era Sir Edward Frederick William David Walugembe Mutebi Luwangula Mutesa líder de la tribu ganda, trenta-sisè monarca de la seva dinastia, que dominava Buganda i que és, per a l’autor, tot un personatge entranyable ple d’humanitat i tendresa que va acabar exiliat a Londres, on per guanyar-se la vida va treballar de carrega maletes a l’estació de Paddington. Va morir el 1969 pobre i malalt.

L’autor de tant en tant fa un salt en el temps i comenta alguns dels canvis soferts en els llocs que va conèixer i que ha tornat a visitar en viatges posteriors. El llibre no és alta literatura, conté algunes anècdotes bones i altres de curioses (amb un acudit contra l’apartheid sud-africà molt bo), però és l’agradable i autèntica aventura de dos joves audaços (i amb molta cara) en una Àfrica diferent de la d’avui en dia.