Los árabes del mar

 
Portada del llibre Los árabes del mar
 

Aquest llibre de Jordi Esteva, el subtítol del qual és ‘Tras la estela de Simbad: de los puertos de Arabia a la isla de Zanzíbar’, ens narra les vivències de primera mà de dos viatges, separats per un interval de 25 anys, que l’autor va realitzar.

El primer viatge el va realitzar l’any 1977. La seva destinació era Egipte i els àrabs comerciants i pescadors de la mar Roja. Un viatge cap el descobriment dels àrabs imaginats durant la seva infància a través de les pel•lícules que Hollywood va rodar a l’entorn del llegendari Simbad el mariner, com ara ‘Les aventures de Simbad’.

El segon viatge el realitza l’any 2002 quan l’autor es retroba amb un món que desapareix pràcticament davant dels seus ulls (i els del lector). Un món que actualment només perdura en la memòria de veterans navegants de l’oceà Índic, de vells mariners de daus, els tradicionals vaixells de vela dels països àrabs amb una o més veles llatines encara utilitzats al llarg de la costa de la península Aràbiga, el Pakistan, l’Índia i l’Àfrica Oriental. Aquestes naus impulsades pels vents monsònics anaven carregades d’espècies, sedes, marfils i altres preuades mercaderies tot seguint rutes de navegació que no van variar durant centenars d’anys.

Aquest món desaparegut a cop de globalització, escombrat pels grans transatlàntics carregats amb containers actualment plens de mercaderies xineses, encara és viu a la memòria dels vells mariners àrabs, fills i nets comerciants de Simbad que van difondre l’islam per tot l’oceà Índic. L’autor, tot seguint-ne la pista, viatja per la mar Roja, per Port Sudan, Suakin, Mokha, pels ports del Iemen i el sultanat d’Oman per salpar finalment als ports de l’índic africà de Mombasa, Lamu i Zanzíbar.

Cadascun d’aquests ports té les seves històries humanes i històriques que l’autor ens dona a conèixer mesclant les vivències personals, les diferents cultures, les costums i les llegendes. Aquests territoris són els mateixos escenaris per on han desfilat viatgers mítics com Ibn Batutta o Wilfred Thesiger.

El 2006, l’any en que es va publicar aquest llibre, Jacinto Antón, periodista del diari El País, no va dubtar de titllar-lo com: ‘Potser el millor llibre de literatura de viatges mai escrit en castellà’; bé, no sé si és el millor, el que sí sé es que el llibre és molt bo, que enganxa des de les primeres planes i que ens dona a conèixer tot un món àrab ja desaparegut. Un llibre de vivències i descobriments, ple de moments memorables en que cada lector descobrirà els seus. Un dels meus és el que explica Dimitri sobre l’antic Aden:

Quan bufava el monsó, venien els daus de tot l’Índic. Procedien del Golf Pèrsic, Oman, Iemen, Socotra, Djibouti, Mombasa, Lamu, Zanzíbar (…) tots els rostres de l’Índic; totes les barreges possibles entre Aràbia, Pèrsia i Àfrica (…). Recordo l’olor de greix de tauró amb què calafatejaven el vaixell. Uns marins amb les seves faixes de colors nuades a la cintura i els seus cridaners turbants rentaven la coberta, altres s’afanyaven descarregant sacs de te i arròs de l’Índia, abans de carregar salaons de tauró i altres peixos amb destinació a Mombasa i a altres ports d’Àfrica . Recordo un vell capità que fumava ‘tumbak’ en una pipa d’aigua, feta amb closca de coco cisellada en plata (…). En prou feines enteníem el que deien (els mariners àrabs) perquè desconeixíem els seus dialectes, però varem arribar a saber que amb el monsó de l’hivern viatjaven a l’Àfrica i amb el d’estiu tornaven als ports d’Aràbia, o bé viatjaven a l’Índia, on esperaven uns mesos a que bufés el monsó hivernal que els portaria de tornada a casa.”

Una lectura farcida d’història, esplèndida, senzilla, agradable.

 

Mapa de Jan Jansson, del llibre 'Novus Atlas, Sive Theatrum Orbis Terrarum', Volume 6, 1658

Mapa de Jan Jansson, del llibre ‘Novus Atlas, Sive Theatrum Orbis Terrarum’, Volume 6, 1658


 
 

Anuncis

Astronomia àrab medieval (/ III)

Desgraciadament, encara avui persisteix la imatge de l’astronomia àrab i musulmana d’aquests segles com una ciència de “transició“: segons aquesta visió, els àrabs es van limitar a traduir i conservar els originals grecs, però sense aportar gran cosa. Aquest punt de vista és erroni i es basa sens dubte en la visió eurocèntrica segons la qual, ja que l’Edat Mitjana va ser una època ‘fosca’ quant al coneixement a Europa, també ho va ser a tot el món. A això hem de sumar la indiferència, quan no menyspreu, amb la qual els científics del Renaixement contemplaven les obres d’origen islàmic.

Explicació dels eclipsis lunars realitzada per Al-Biruní

Explicació dels eclipsis lunars realitzada per Al-Biruní

Aquest renaixement científic declinaria a partir del segle XIII a causa de la destrucció del califat abasí pels Mongols, i posteriorment, per l’arribada dels pobles turcs a Orient Mitjà. A més cal tenir en compte la major intransigència cap a les fonts clàssiques per part de molts capdavanters polítics i religiosos musulmans, els qui veien en l’astronomia i altres ciències la petjada de cultures alienes a l’islam. A Occident, la península ibèrica seria durant tota l’Edat Mitjana la principal ruta de transmissió dels coneixements astronòmics àrabs cap a la resta d’Europa.

Per a l’occident europeu la presa de la ciutat de Toledo per les forces d’Alfonso VI va significar l’inici del seu despertar cultural. Al costat de la Sicília normando-àrab, Toledo va ser la porta d’entrada més important de la cultura àrab a Europa que va passar a la custòdia cristiana amb tots els seus focus culturals intactes: erudits, artistes i biblioteques. (La literatura àrab en astronomia és molt extensa i es conserven en l’actualitat més de 10.000 manuscrits en aquesta matèria).

Una plana del Corpus Christ College MS 283 (vers segle XII).O. Neugebauer. The Astronomical Tables of al-Khwārizmī.

Una plana del Corpus Christ College MS 283
(vers segle XII).
O. Neugebauer. The Astronomical Tables of al-Khwārizmī.

Podem destacar la labor de diverses figures clau en el desenvolupament de l’astronomia àrab, encara que no totes gaudirien de la mateixa popularitat a Occident:

  • Al-Farghaní (805-880) que va escriure el Llibre de reunió dels Estels que és un catàleg amb mesures precises dels estels.
  • Thàbit ibn Qurra (836-901) que va aportar la seva teoria de la trepidació que tractava d’explicar el moviment dels equinoccis que ell va denominar de “avanç i reculada”.
  • Al-Battaní (850-929) que va treballar en el seu observatori d’Ar-Raqqa a la vora de l’Eufrates per determinar i corregir les principals constants astronòmiques. Va fer estudis sobre l’obliqüitat de la eclíptica i va descobrir que l’excentricitat del sol estava canviant, és a dir, que l’òrbita terrestre és una el•lipse variable.
  • Abd al-Rahman as-Sufí (903-986) que va escriure el Llibre dels Estels Fixos, catalogant 1018 estels i va ser el primer en esmentar la galàxia d’Andrómeda.
  • Al-Buzajaní (939-998) que va determinar l’obliqüitat de l’ eclíptica i va introduir l’assecant i la tangent en els càlculs astronòmics.
  • Ibn Yunus (950-1009) que va escriure una recopilació de les observacions astronòmiques dels últims 200 anys en les Taules Hakemites, a més de realitzar les seves pròpies observacions dels eclipsis i càlculs sobre la precessió dels equinoccis.
  • Al-Biruní (973-1048) que va fer un Mapa Mundi i va determinar el diàmetre de la Terra amb gran precisió (els càlculs del qual no van ser millorats fins al segle XVII).
  • Al-Hàytham (Alhazen, 965-1039) que va aportar les seves idees sobre les esferes dels planetes i la forma de l’univers, recollides en les seves obres: Resum d’Astronomia i La forma de l’Univers.
  • Al-Zarqalí (Azarquiel, 1029-1100) que va escriure les Taules Toledanes, utilitzades per establir el moviment dels planetes i va modificar l’esquema ptolemaic dels cels.
  • Nàssir al-Din al-Tussí (1201-1274) que va construir un observatori en Maragha, actual Azerbaidjan, on a més disposava d’una biblioteca d’uns 400.000 volums.

Els seus astrolabis, quadrants, diòptrics i brúixoles estan en els prestatges dels nostres museus. Però el que és encara més important, és que els principals astrònoms i matemàtics que inauguren la nova època de les ciències: Copèrnic, Tycho Brahe, Kepler, Galileu i Newton van beure en les fonts de tots aquests autors àrabs.

Visita la meva web Astrònoms àrabs i perses medievals on trobaràs una més ampla i detallada informació sobre aquest tema.

Imatge de la constel·lació de Sagitari realitzada per As-Sufí en el seu "Llibre de les constel·lacions"

Imatge de la constel·lació de Sagitari realitzada per As-Sufí en el seu “Llibre de les constel·lacions”

Astronomia àrab medieval (II)

Els astrònoms musulmans van tractar d’assimilar, primer, i millorar, després, l’astronomia grega, sense arribar a seguir-la incondicionalment, doncs van trobar defectuoses algunes teories (principalment les de Ptolemeu). Per a això van realitzar una enorme labor pel que fa a l’acumulació i ordenació d’observacions i a la invenció o millora d’aparells per mesurar el cel, seguir els moviments dels astres, estudiar els eclipsis i estels. Van afegir dues coordenades per determinar la posició dels astres; van perfeccionar les fórmules astronòmiques, i les seves taules astronòmiques van ser les més completes i precises del seu temps. Els seus càlculs van obligar fins i tot a modificar el calendari.

Entre els instruments astronòmics que van perfeccionar o crear hi ha:

Esferes celestes tridimensionals: on es marquen els estels, les constel•lacions, els cercles de l’eclíptica i l’equador, el meridià, etc.

Esfera armilar

Esfera armilar

Astrolabis: utilitzats per conèixer l’hora i determinar la latitud a partir de la posició dels estels, sense recórrer a realitzar complicats càlculs. Va ser utilitzat com el principal instrument de navegació fins el segle XVII (en ell figura traçat el zenit, l’horitzó, l’equador, els cercles de Càncer i Capricorn, etc.)

Els primers astrolabis tenen el seu origen a l’Escola d’Alexandria. Els primers tractats sobre els astrolabis (ja en temps islàmics) daten de l’any 815-835. L’astrolabi més antic que es conserva va ser construït per l’iraquià Nastulus cap a l’any 927 i es troba actualment en el Museu Nacional de Kuwait. Les principals aportacions al disseny de l’astrolabi es deuen a Al-Zarqalí, qui va inventar una placa única que servia per a totes les latituds, en lloc d’una placa de coordenades d’horitzó diferent per a cada latitud. Més tard ibn Al-Shatir hi va introduir noves i importants modificacions.

Astrolabi àrab (1140)

Astrolabi àrab (1140)

Equatori: és un instrument astronòmic utilitzat per trobar les posicions del sol, la lluna i els planetes al horitzó del lloc sense l’ús explícit d’extensos càlculs astronòmics, només mitjançant un model geomètric per a representar la posició d’un objecte celeste. Hi ha diversos tractats àrabs sobre l’equatori, destacant entre els segles XI-XII els escrits per Ibn al-Samh, Al Zarqalí (Azaquiel) i, al segle XV, Al-Kaixí.

Sexagenarium: el quadrant de sinus, un instrument de càlcul universal, astronòmic i aritmètic de la família dels equatoria.

Quadrants: dels quals els musulmans en van desenvolupar diversos tipus i que serveixen principalment per mesurar angles, resoldre problemes de trigonometria plana i esfèrica i realitzar algunes operacions aritmètiques.

Brúixola: les primeres cites sobre les brúixoles es troben en texts xinesos, encara que alguns li atribueixen un origen indi. Els àrabs coneixien ja la brúixola al segle XI i la van emprar en les seves navegacions i la van difondre per Europa.

Brúixola, Al-Ashraf (Egypt Nat Library)

Brúixola, Al-Ashraf (Egypt Nat Library)

Els investigadors àrabs van introduir lenta però inexorablement la toponímia estel·lar àrab en l’occident europeu, donant nom a estels i constel·lacions tals com Altair (que prové d’ “al-ta’anar”, el volador), Deneb (de “dhanb”, cua), Acrab (de “aqrab”, escorpí), Pherkand (de “farqad”, vedell), Betelgeuse, Aldebarà, Fomalhaut i Vega. Encara avui dia són nombrosos els termes astronòmics que recorden el seu origen àrab: azimut (“as-sumut”: l’adreça), zenit, nadir…

On van destacar especialment els astrònoms àrabs va ser en el refinament dels mètodes matemàtics per al càlcul d’efemèrides, aplicant per primera vegada la trigonometria i altres tècniques matemàtiques desenvolupades per ells.

Visita la meva web Astrònoms àrabs i perses medievals on trobaràs una més ampla i detallada informació sobre aquest tema.