Islas des-conocidas

 

 
Els oceans de tot món estan plens d’illes descobertes, després desaparegudes i d’illes conegudes que, amb el pas del temps, es tornen ‘des-conegudes’. Aquest llibre titulat ‘Islas des-conocidas’ i subtitulat “un arxipèlag de mites, misteris, fantasmes i fraus” ens explica la història de 24 illes que en algun moment van aparèixer en els mapes i cartes de navegació i que en l’actualitat ja no hi són. Algunes hi van estar dibuixades poc temps, altres van romandre als mapes durant centenars d’anys.

Cadascuna d’aquestes illes ‘des-conegudes’ té la seva pròpia història. Algunes no han despertat l’atenció de gairebé ningú, d’altres, en canvi, encara se’n parla avui dia. Un bon exemple d’aquestes últimes és l’Atlàntida que, tot i que només va existir en la ment de Plató amb propòsits al•legòrics, té avui en dia una bibliografia gairebé inabastable. Un cas similar, encara que molt més recent (de mitjans del segle XIX) és Lemuria o Mu proposada com hipòtesi científica pel zoòleg britànic Philip Sclater, que tot i reconeixent que no tenia evidències sòlides per la seva proposta, va ser acceptada per molta gent que, a més, la van adornar amb tot tipus de ximpleries extravagants.

Algunes d’aquestes illes són estranyes i fabuloses, altres són plenament inversemblants. Totes elles són el reflex del temps en què varen ser creades i totes han enriquit la geografia de la ment. No hem d’oblidar que els mites, la superstició i la religió formen part del nostre bagatge cultural com espècie humana.

Algunes d’aquestes illes van ser productes de la imaginació, altres d’enganys i encara altres, d’errors no malintencionats de mariners i navegants. Aquest llibre és un homenatge a totes aquestes illes perdudes que també han ajudat a crear la imatge que tenim del nostre món.

La llegendària Thule, anomenada Tile a la carta marina de Magnus

La llegendària Thule, anomenada Tile a la carta marina de Magnus


 

L’autor les agrupa en sis seccions. La primera reuneix les ‘Illes de vida i mort‘ confinades al món de la literatura. La segona secció, ‘Els pioners‘, presenta illes trobades pels primers navegants de mars i oceans. ‘L’era de l’exploració‘ és la tercera i neix quan els mariners europeus comencen a navegar pel globus. La quarta és la secció dedicada a les ‘Illes submergides‘ suposadament engolides pel mar. La cinquena parla de les ‘Illes fraudulentes‘, inventades per bromistes i mentiders. L’última secció la dedica als ‘Des-coneixements recents‘ realitzats durant el segle XX i XXI.

Així descobrim illes com Kibu on els habitants de les illes de l’estret de Torres creien que anaven els esperits dels difunts. O l’illa de Hufaidh, situada als aiguamolls de la confluència dels rius Tigris i Eufrates que habiten els Madan (protagonistes del llibre ‘Els àrabs dels aiguamolls‘ de Wilfred Thesiger), els quals encara creuen que qui veu l’illa queda embruixat i comença a parlar un idioma incomprensible.

La llegendària Thule, perduda en el nord llunyà, de la que ens parla el comerciant i navegant grec Píteas nascut a Massàlia (actual Marsella) el segle IV aC. que afirmà haver arribat més enllà de la Gran Bretanya i haver-la albirat.

L’illa de Fusang, on els emperadors xinesos creien que es trobava l’elixir de la immortalitat. Les Illes dels Benaventurats, on va desembarcar el monjo viatger irlandès Sant Brandan, coneguda pels canaris amb el nom de ‘Isla de San Borondón‘. I encara d’altres com la Terra de Davis, albirada i descrita pel pirata Lionel Wafer al segle XVII i que ningú no va trobar mai de nou.

Frislàndia és una altra de les anomenades illes fantasma que va aparèixer en la majoria de mapes i cartes nàutiques de l’oceà Atlàntic nord dibuixada entre els anys 1560 i 1660.

Frislàndia en un mapa de Nicolo Zeno de 1558

Frislàndia, a baix a l’esquerra, en un mapa de Nicolo Zeno de 1558


 

L’any 1875, la marina naval britànica va voler ficar ordre als seus mapes del Pacífic que estaven farcits d’inexactituds. Es van eliminar 123 illes fantasma (encara que posteriorment van descobrir que tres d’elles eren reals i les van haver de tornar al lloc que els hi corresponia).

El cop de gràcia a totes aquestes illes fantasma va arribar des de l’espai quan a la segona meitat del segle XX els satèl•lits artificials van començar a retratar la Terra en les seves òrbites al voltant del planeta.

Tot i això a finals del segle XX encara van haver-hi discussions diplomàtiques entre Mèxic i els Estats Units per l’illa inexistent de Bermeja. O, la més recent de totes, en ple segle XXI, Sandy Island va aparèixer en el Google Earth fins a l’any 2012.

És evident que avui en dia l’època de descobrir noves illes s’ha acabat i, com molt bé diu l’autor “també toca la seva fi l’era dels des-coneixements”. Malgrat tot l’escull fantasma Maria Teresa, al Pacífic Sud, i altres del mateix oceà, encara esperen ser esborrats dels mapes.

Un llibre breu i deliciós, meravellosament il•lustrat per Katie Scott. Escrit de forma clara i concisa per en Malachy Tallack i esplèndidament editat per Planeta l’any 2017.

L'illa de Brasil a l'oest d'Irlanda en el mapa d'Abraham Ortelius del 1572

L’illa de Brasil a l’oest d’Irlanda en el mapa d’Abraham Ortelius del 1572


 
 
 
 

Anuncis

L’abisme de Maracot

Portada de L'abisme de Maracot publicat per l'editorial Laertes (1992)

Portada de L’abisme de Maracot publicat per l’editorial Laertes (1992)


 

Un equip de científics, dirigits pel doctor Maracot s’embarquen per fer una recerca al fons de l’Oceà Atlàntic just davant de les illes Canàries. L’acompanyen en aquesta aventura Ciro Headley, un jove zoòleg i Bill Scanlan, un expert mecànic que sap treballar el ferro i que per tant està a càrrec de la construcció d’un submergible que els ha de portar al fons de l’Atlàntic a través d’un abisme que el professor Maracot ha batejat, modestament, amb el seu propi nom. Durant el descens un crustaci gegant trencarà els cables que uneixen el submergible amb el vaixell de la superfície i llançarà els protagonistes al bell mig de l’Atlàntida, el mític continent empassat per les aigües. Si la sorpresa de descobrir una ciutat en el fons del mar no és poca, encara és més sorprenent que l’equip sigui rescatat pels atlants supervivents que l’habiten.

Obligats a quedar-se amb els atlants el professor Maracot, encuriosit sempre per tot, comença a estudiar aquesta civilització, la seva tecnologia, la cultura, com conreen el fons marí, d’on extreuen l’electricitat i com són les estranyes criatures que habiten el fons abismal. També descobreixen que els atlants tenen religió i esclaus que són descendents dels grecs que habitaven el regne d’Atlantis que són utilitzats per treballar a les mines submarines. Aquests esclaus poden treballar al fons marí gràcies a un material transparent, fort i lleuger que s’adapta al cos i permet la respiració en el medi aquàtic. Serà gràcies a aquest material que Maracot i els seus podran escapar finalment a la superfície però no abans de fer front al Senyor de la Faç Fosca.

Aquest Senyor de la Faç Fosca no és altre que el terrible deu fenici Baal, un dimoni venjatiu que va portar en el passat als atlants al seu destí i que ara vol destruir la ciutat i matar els seus habitants. L’ésser és derrotat pel professor Maracot que és posseït per l’esperit de Warda, l’home que en el passat va aconseguir convèncer un grapat d’atlants per construir una arca que els salvés del cataclisme que va destruir la seva terra.

L'any 1956 es va imprimir una edició mexicana a l'editorial Novaro sota el nom de 'La Atlántida sumergida'

L’any 1956 es va imprimir una edició mexicana a l’editorial Novaro sota el nom de ‘La Atlántida sumergida’


 

El professor Maracot va ser l’últim heroi de la ciència creat per Sir Arthur Conan Doyle. Aquesta breu novel•la de l’any 1928 va ser publicada inicialment com una sèrie en el Saturday Evening Post i en The Strand Magazine entre octubre de 1927 i febrer de 1928. Va ser l’última novel•la que va escriure i en ella el prolífic autor mescla tots aquells gèneres que havia conreat amb èxit en el passat: aventures, ciència ficció, fantasia i teories esotèriques a les quals era molt aficionat. Doyle sap transmetre el sentit de la meravella i demostra per última vegada la seva gran capacitat imaginativa i narrativa.

Llegint aquesta novel•la ens adonem que Conan Doyle estava molt ben informat dels avenços de la ciència de la seva època. Per exemple, el vehicle que els porta a les profunditats no és res més que una batisfera que no es va provar amb èxit fins dos anys després de la publicació d’aquesta aventura, o el mitjà que utilitzen els protagonistes per comunicar-se amb els habitants de l’Atlàntida: un televisor, que tot just s’acabava d’inventar l’any 1928 (encara que Conan Doyle va més enllà i fa funcionar l’aparell a base de projeccions mentals. Diguem-ne telepatia).

El dramàtic final de la novel•la és una nova baralla del bé contra el mal on Conan Doyle revela el pensament espiritual dels seus últims anys on va estar molt influït per l’espiritisme, el cristianisme i l’hel•lenisme, però que en res afecten l’entretingut resultat final. Personalment destaco les descripcions que fa l’autor del món submarí i l’amenitat en què tot és descrit. En contra, uns protagonistes una mica arquetípics, encartonats i poc desenvolupats, propis de l’època victoriana de la qual Conan Doyle era fill. Penso que és una lectura deliciosa plena d’aventures que no entenc per què els editors orienten al públic juvenil quan, en realitat, la pots gaudir a qualsevol edat.

 

Portada de l'edició de Valdemar Ed.

Portada de l’edició de Valdemar Ed.