Esciàpodes

 

Esciàpode dibuixat a les Cròniques de Nuremberg (XIIr)

Esciàpode dibuixat a les Cròniques de Nuremberg (XIIr)


 

Els esciàpodes, també coneguts com monopodes i monocoli, són éssers humans mitològics que només tenen un sol peu enorme, sobredimensionat, que s’estén des d’una cama gruixuda centrada en el mig del seu cos.

El nom d’esciàpodes deriva del grec σκιαποδες i ve a significar peus d’ombra per la seva costum de tombar-se d’esquena al terra, aixecar la seva cama i donar-se ombra amb ella. D’altra banda monocoli deriva també del grec μονοκωλοι i significa una sola cama. El primer autor que en parla a l’antiguitat és Escílax de Carianda al segle VI a.C. a la seva obra Indika i els ubica a l’Índia.

L’any 414 a.C. Aritòfanes fa aparèixer aquests éssers a la seva obra còmica Els ocells. Al segle I d.C. Plini el Vell parla d’ells a la seva obra Naturalis historia (Llibre VII, cap. II), com Escílax els situa a l’Índia i ens diu:

Ell [Ctesias] parla també d’una altra raça d’homes, que es coneixen com monocoli, que tenen una sola cama, però són capaços de saltar amb una agilitat sorprenent. A aquestes mateixes persones també se’ls anomena esciàpodes, perquè tenen l’hàbit de tirar-se sobre les seves esquenes, durant el temps de la calor extrema i protegir-se del sol per l’ombra dels seus peus.”

Aule Gel•li a la seva obra Nits àtiques (9.4), escrita al segle II d.C., explica:

… a les terres més remotes de l’est [de l’Índia] també hi ha altres homes meravellosos anomenats monocoli, o amb una sola cama, que corren saltant amb la seva sola cama amb molta celeritat.”

 

Codex Bodmer 127. Detall del foli 244r dibuixat per fra Rufillus

Codex Bodmer 127. Detall del foli 244r dibuixat per fra Rufillus


 

Filòstrat d’Atenes menciona els esciàpodes a l’obra Vida d’Apol•loni de Tiana escrita abans de l’any 217 d.C. (6. 23-25):

Els nasamons i la gent androphagoi (devoradors d’homes) i els pigmeus i els esciàpodes també són tribus d’Etiòpia, i s’estenen fins l’oceà etíop, en el que els mariners no entren mai si no és en contra de la seva voluntat o per naufragi.”

Aquesta obra és citada por Eusebi de Cesarea en el seu Tractat sobre Hierocles escrit a començaments del segle IV on al capítol 21 diu:

Ell [Apol•loni de Tiana] va preguntar també [als bramans de l’Índia] sobre els homes que viuen sota terra (anthropoi hypergen), i pels altres anomenats pigmeus, i els esciàpodes, i li va preguntar. . . la mantícora. . . Tals eren les qüestions que Apol•loni va sotmetre als savis, i Iarkhas el va instruir sobre els pigmeus. . . però pel que fa a les altres coses sobre les que li va preguntar, Iarkhas va dir que mai havien existit en absolut.”

 

I·llustracions d'humans monstruosos al llibre Cosmographia de Sebastian Münster (1544)

I·llustracions d’humans monstruosos al llibre Cosmographia de Sebastian Münster (1544). D’esquerra a dreta esciàpode, dona cíclope, germans siamesos, blèmia i cinocèfal


 

Amb l’adveniment del cristianisme la llegenda segueix viva i així Agustí d’Hipona (354-430 d.C.) menciona els esciàpodes a la seva obra La ciutat de Deu on al llibre 16, capítol 8, ens explica:

¿Es pot admetre que dels fills de Noè, o més aviat del primer home, del que ells van néixer, s’hagin propagat algunes classes d’homes monstruosos que ens refereix la història dels pobles? Tals són, per exemple: que alguns tenen un sol ull enmig del front; que altres tenen les plantes dels peus girades cap enrere; altres amb la naturalesa de tots dos sexes: el pit dret de l’home i la mama esquerra de la dona, i que unint-se alternativament engendren i donen a llum; altres no tenen boca i viuen respirant només pel nas; altres hi ha d’estatura d’un colze, a qui els grecs, per ser tan petits en diuen pigmeus; en altres parts, les dones conceben als cinc anys, i no viuen més de vuit.

També es diu que hi ha un poble on tenen una sola cama en els dos peus, que no doblen la corva, i són d’admirable rapidesa; els anomenen esciàpodes, perquè a l’estiu, tombats cap per amunt es protegeixen amb l’ombra dels peus. Hi ha altres sense cap, que tenen els ulls a les espatlles. I, finalment, tota aquesta caterva d’homes o espècies d’homes pintats en els mosaics del port de Cartago, presos de llibres de curiosa història. Què diré dels cinocèfals, els caps i lladruc de gos els delaten més aviat animals que homes? De totes maneres, no cal creure en l’existència de totes aquestes classes que es diu d’homes.”

La llegenda dels esciàpodes sobreviu durant l’Edat Mitjana. Isidor de Sevilla a la seva obra Etymologiae, escriu:

Es diu que la raça dels esciàpodes viu a Etiòpia; només tenen una cama i són meravellosament ràpids. Els grecs en diuen σκιαπόδες (“peus d’ombra”) perquè quan fa calor jeuen sobre les seves esquenes a terra i estan a l’ombra dels seus grans peus.”

El Mapamundi de Hereford, dibuixat al voltant de l’any 1300, mostra a un esciàpode en un dels costats del món.

 

Esciàpode al mapamundi d'Hereford (vers 1300)

Esciàpode al mapamundi d’Hereford (vers 1300)


 

El llibre del Beat de Burgo d’Osma, actualment a la Catedral de Burgo d’Osma a Sòria, és datat del 1086, va ser escrit pel clergue Pedro i miniat per Martino, és considerat el primer beat plenament romànic. D’ell es conserven 166 folis amb 71 miniatures, la més coneguda de les quals és la dibuixada als folis 34v i 35 que contenen un mapamundi on apareix la figura d’un esciàpode als confins del món.

 

Mapamundi del Beat Burgo d'Osma amb un esciàpode dibuixat a la dreta

Mapamundi del Beat Burgo d’Osma amb un esciàpode dibuixat a la dreta


 

L’autor anònim creador del personatge fictici Jean de Mandeville al llibre Viatges o Meravelles del Món publicat el 1356 va escriure sobre aquesta raça sorprenent que suposadament va trobar al llarg dels seus viatges a ultramar. Al llibre es limita a repetir, un cop més, la descripció clàssica d’aquests éssers.

L’ultima aparició d’un esciàpode la trobem en el llibre de ficció Baudolino (2000) escrit pel recentment traspassat Umberto Eco. Un d’ells arriba a ser amic de Baudolino, i l’acompanya en el seu viatge de tornada a occident.

 
Bibliografia i enllaços:

Skiapods. Article del web de mitologia grega Theoi (en anglès).

Esciápodo. Article de Wiki Mitologia (en castellà).

Monopod (creature). Article de la Wikipedia (en anglès).

Monopodo. Article de la Wikipedia (en castellà).

Esciápodo. Article de la Wikipedia (en castellà).

El secreto de los esciápodos al web El hilo de Ariadna (en castellà)

The Story of One Dwarf’s Big Foot: Sciapodous. Article del web Hark Around the Words (en anglès).

 

Esciàpode dibuixat per Ulisse Aldrovandi

Esciàpode dibuixat per Ulisse Aldrovandi


 

 
 
 

Anuncis

Panotii

 

Panotii dibuixat a la Crònica de Nuremberg d'Hartmann Schedel

Panotii dibuixat a la Crònica de Nuremberg d’Hartmann Schedel


 

Els panotii són criatures antropomorfes llegendàries esmentades en diversos textos de la antiguitat i l’edat Mitjana. Es caracteritzen per les seves llargues orelles amb les quals, segons algunes fonts, s’emboliquen per dormir. S’explica que eren criatures poregoses i esquives; alguns, quan se sentien acorralats, estenien les orelles com si fossin ales per impulsar-se amb elles i fugir a gran velocitat.

Un passatge de l’obra Bíblos istorikí̱, («El llibre de les històries»), més coneguda pel nom de Chiliades, («Milers») de Joan Tzetzes, un erudit bizantí del segle XII, ens fa saber que Escílax de Carianda fou la primera persona en donar a conèixer aquests éssers. Recordem que aquest viatger grec fou enviat a l’Índia per Darios I, el Gran, durant l’últim terç del segle VI aC., va descendir pel riu Indus fins el mar, va passar cap a l’oceà Índic i cap a la mar Roja, des d’on es va dirigir altre cop a Cària en un viatge que va durar tretze mesos. Un cop a Grècia va ficar per escrit les vicissituds del seu viatge. Escílax dona als orelluts el nom de Otoliknoi, distingint-los d’una altra tribu que posseeixen oïdes similars, els Enotokoitai, les orelles dels quals són encara més grans de manera que dormen sobre una i es cobreixen amb l’altra.

 

Panotii al Rutland Psalter, England, c. 1260, Add MS 62925, f. 88v

Panotii al Rutland Psalter, England, c. 1260, Add MS 62925, f. 88v


 

A començaments del segle IV aC., Ctèsies de Cnidos, un metge de la cort del rei persa Artaxerxes II Memnon, va escriure un llibre sobre l’Índia del qual en tenim només fragments. Per sort, Foci, patriarca de Constantinoble, va realitzar un resum de cites d’escriptors clàssics, les obres originals dels quals no han arribat fins nosaltres. Segons Ctèsies, hauria existit una tribu indígena integrada per persones amb orelles tan llargues que els cobrien l’espatlla i els braços.

Foci explica que a les muntanyes de l’Índia, on creixen els joncs, viu un poble de prop de trenta mil persones. Les dones donen a llum una sola vegada en les seves vides i els seus fills neixen amb els cabells blancs. Conserven aquest color fins a l’edat de trenta anys, i després es tornen gradualment negres, però que als seixanta, la barba i els cabells són tan negres com el banús. Tenen vuit dits per mà i vuit dits en cada peu. Les seves orelles són tan llargues que es toquen i que amb elles es cobreixen l’esquena i els braços fins als colzes.

Entre el 300 i el 290 aC., Megastenes, escriptor grec que va viatjar a l’Índia com embaixador, parla d’aquests éssers en la seva obra Indika i Estrabó segueix les seves explicacions en la seva obra Geografia (XV, 1, 57).

Fragment del foli 243 de la Biblia d'Arnstein, manuscrit alemany del 1142

Fragment del foli 243 de la Biblia d’Arnstein, manuscrit alemany del 1142

Al començament de la nostra era, Pomponi Mel•la és el primer escriptor llatí en difondre notícies dels panotii. En la seva obra De Chorographia, a aquestes persones les anomena panoti seguint la interpretació etimològica donada pels autors grecs, és a dir ‘tot orelles’. Independentment de Pomponi Mel•la, Gaius Plinius Secundus, més conegut com a Plini el Vell, informa d’una faula semblant i Gai Juli Solí al seu llibre anomenat De mirabilibus mundi («Les meravelles del món») que circulà tant amb el títol de Collectanea rerum memorabilium («Col•lecció de curiositats»), com de Polyhistor, copiarà els textos de Plini:

Fanesiorum aliae (insulae) in quibus nuda alioquin corpora prae grandes ipsorum aures tota contegant “ (Història natural, IV, 27, 95)

mentre que Gai Juli Solí, diu:

Esse et Phanesiorum, quorum aures adeo in effusam magni tudinem dilatentur, ut reliqua viscerum illi contegant nec amiculum aliud sit quam ut membris membra vestiunt.” (Collectanea rerum memorabilium, 19, 8)

Els autors medievals que escriuen sobre els panotii són pocs. El motiu el podem trobar en que a l’obra De civitate dei («La ciutat de Déu»), catàleg fonamental dels monstres medievals de Agustí d’Hipona no se’ls anomena. Amb anterioritat tampoc els mencionen Aule Gel•li, ni Marcià Mineu Fèlix Capel•la, que són, junt amb Sant Agustí, els tres autors de més importància per l’estudi de las fonts de la teratologia medieval, fet pel qual s’entén que la difusió d’aquesta història sigui limitada.

 

British Library, Cod. Cotton Tiberius B V, 83v. (circa 1040)

British Library, Cod. Cotton Tiberius B V, 83v. (circa 1040)


 

Isidor de Sevilla (560-636) parla d’aquests éssers seguint a Gai Juli Solí, afegint que aquestes persones viuen a Escítia. Segons els autors romans Plini el Vell i Gai Juli Solí, els panotii viuen a les costes d’Escandinàvia i segons Pomponi Mel•la a les illes Oaeonae prop de Sarmàtia. Isidor es la font de Ràban Maur (780-856), Bartolomeu l’anglés (circa 1203-1272), Vicent de Beauvais (circa 1189-1264), del Liber ChronicarumCrònica de Nuremberg») de Hartmann Schedel (1493), del Lucidarius, en la seva versió impresa el 1535 i el text del mapamundi d’Hereford (segona meitat del segle XIII). Tota la informació d’aquests autors prové de la mateixa font.

Detall del mapamundi Hereford amb panotii

Detall del mapamundi Hereford amb panotii

També beu d’Isidor el capítol CLXXV de la Gesta Romanorum, una mena d’antologia d’històries anònimes pseudo antigues, escrites a Anglaterra abans de 1342, que tracten de moralitzar als lectors. En aquest cas les enormes orelles del panotii són un mitjà per sentir millor la paraula de Déu i preservar l’ànima i el cos del pecat.

Els panotii també són mencionats al De imagine mundi de Honoré d’Autun (circa 1120) i una dada curiosa és que la polidactília, documentada per Foci a través dels autors grecs, es deixa de mencionar en els textos medievals.

A les darreries de l’edat Mitjana, se’ls anomena en llibres de viatges i meravelles. Els trobem en autors com Odoric de Pordenone que posteriorment va ser plagiat per un autor anònim creador del personatge fictici Jean de Mandeville al llibre Viatges o Meravelles del Món publicat el 1356, pocs anys després del viatge d’Odoric; i en alguns mapamundis dels segles XIII i XIV.

 

Panotii al gravat de les faules d'Isop, de Sebastian Brant (1501)

Panotii al gravat de les faules d’Isop, de Sebastian Brant (1501)


 

Tot just després del descobriment d’Amèrica diferents autors i viatgers ja localitzen els panotii al nou continent. Diferents tribus americanes van rebre aquest nom i són mencionades en les cròniques amb certa freqüència. Fins i tot Antonio Pigafetta, cronista de Magallanes després del viatge al voltant del món, va escriure que ell havia sentit que,

En aquestes illes hi ha homes amb les orelles tan grans que es cobreixen els braços amb aquelles. Aquests homes són els Cafres.”

tot i que afegeix que, com no els va poder veure per ell mateix, no va donar crèdit a aquesta història. El governador Diego Velasquez, va ordenar a Hernán Cortés trobar la raça dels orejones; Álvar Núñez Cabeza de Vaca assegura que un dels seus capitans els va trobar en una illa que va anomenar el paraíso de los orejones i Richard Harcourd l’any 1613 va mencionar una tribu d’homes de llargues orelles que habitaven a les ribes del riu Maroni, a la Guyana.

Panotii de Vezelay

El panotii estan presents al portal de la basílica de Sainte-Madeleine de Vézelay a França (segle XI). Al timpà del portal central de l’església estan representats els apòstols que separen el caos del món de l’oceà. El caos és representat per mitjà de panotii.

Altres llocs del món tenen mites similars. Per exemple a Malàisia hi ha una figura infernal que destaca per la grandària de les orelles, és un dels guardians de l’inframón i tindria les orelles tan grans com per permetre que les ànimes dels morts hi trobessin refugi. Al Japó, tenen el choji, també amb unes orelles de grans dimensions i a Melanèsia tenen els dogai, uns éssers peluts i amb orelles tan desproporcionades que les poden utilitzar com arpons de pesca.

 

Detall de panotii al llibre Meravelles de l'est conservat a la British Library, Cotton MS Vitellius A XV, foli 104r

Detall de panotii al llibre Meravelles de l’est conservat a la British Library, Cotton MS Vitellius A XV, foli 104r


 
 

Bibliografia i enllaços:

Lecouteux, Claude. Les Panotéens: Sources, diffusion, emploi. Etudes Germaniques, 35 (1980), p. 253-266 (en francès)

Panozio Article de la Wikipedia (en italià)

Panotii Article de la Wikipédia (en francès)

Panotii, pueblo mítico de orejones. Article ‘Diccionario de los monstruos’ de la web Valdeperrillos.com (en castellà).

Plini el Vell. Història natural, llibre 4, cap. 27, 13 on escriu sobre els panotii (en anglès)

Plini el Vell. Història natural, llibre 4, cap. 94 on escriu sobre els panotii (en anglès)

Monsters and Marvels in the Beowulf Manuscript a la British Library (en anglès)

 

Homo Fanesius Auritus dibuixat per Jean-Baptiste Coriolan a la Monstrorum historia d'Ulyssis Aldovandi (1642)

Homo Fanesius Auritus dibuixat per Jean-Baptiste Coriolan a la Monstrorum historia d’Ulyssis Aldovandi (1642)

 
 
 

Blèmies

Representació d'un blèmia a les Cròniques de Nuremberg (1493)

Representació d’un blèmia a les Cròniques de Nuremberg (1493)


 
Ctèsies de Cnidos, el metge grec que durant el segle V aC. va estar al servei del rei persa Artaxerxes, va explicar en el seu llibre Indika les meravelles que havia vist a la llunyana India, una d’elles van ser uns estranys acèfals, que, al no tenir cap, tenien el rostre al pit i els ulls a les espatlles. Eren coneguts amb el nom de blèmies (a altres indrets denominats com blemmies, blemmyes, blemiis, blemias, blemies, blembi, o bilemni i també coneguts com acèfal, esternocèfal, gastrocèfal, epistyge, o epiphago.

En el llibre IV de l’ Història, Heròdot menciona els akephaloi (acèfals) on després d’enumerar una sèrie d’animals escriu:

es veuen homes cinocèfals [amb cap de gos] i altres, si creiem el que ens expliquen, acèfals, dels qui es diu que tenen els ulls al pit…”

Pomponi Mel•la considerat el primer geògraf romà, va escriure al voltant de l’any 43 dC. l’obra De situ orbis, coneguda també com Chorographia. En ella escriu:

Els blèmies no tenen cap i tenen la cara al pit”.

Els blèmies provocaren moltes llegendes entre els romans. La més coneguda està al llibre Història Natural de Plini el Vell on trobem també els que ell denomina blemmyas, que, segons explica, habiten a la part oriental de l’interior d’Àfrica i dels qui:

…es diu que els manca el cap: la seva boca i els seus ulls es troben fixos en el seu pit.”

Imatge dels blèmies en el llibre 'Viatges' de John Mandeville

Imatge dels blèmies en el llibre ‘Viatges’ de John Mandeville


 
Aule Gel•li, escriptor romà del segle II dC., a la seva obra Noctes Atticae (que agrupa informació sobre història, filosofia i filologia, en un total de 20 llibres), considera que els “(…) homes sense cap, tenint els ulls en les seves espatlles” és una raça monstruosa que, al costat dels cinocèfals i els monocoli, habiten a l’Índia.

Gai Juli Solí (Gaius Julius Solinus) a mitjans del segle IV dC. va ser l’autor de l’ anomenat De mirabilibus mundi (‘Les meravelles del món’), que circulà tant amb el títol de Collectanea rerum memorabilium (‘Col•lecció de curiositats’), com de Polyhistor. En aquesta obra, que segueix les petjades de Plini el Vell i de Pomponi Mel•la, situa els blèmies al territori de Líbia on habiten una illa desèrtica i incomunicada al naixement del riu Nil on “neixen sense cap i tenen els ulls al pit”.

Pels mateixos anys que Solí, Aureli Agustí, més conegut com Agustí d’Hipona o simplement com Sant Agustí, escrivia que aquests monstres habitaven al regne del Preste Joan i en la seva obra La ciutat de Déu insisteix en que:

…diuen que altres (homes) no tenen cap i tenen els ulls a les espatlles.”

Sant Agustí assegura haver-los vist personalment en els seus viatges apostòlics per Etiòpia, segons un episodi àmpliament difós en el Renaixement, però probablement apòcrif.

Representació coneguda més antiga de Sant Agustí conservada a Sant Joan del Laterà (segle VI)

Representació coneguda més antiga de Sant Agustí conservada a Sant Joan del Laterà (segle VI)


 
Cosme l’Indicopleustes (és a dir Cosme ‘el viatger indi’) va ser un marí grec d’Alexandria que va viatjar a Etiòpia, l’Índia i Sri Lanka en la primera meitat del segle VI. Posteriorment es va fer monjo i cap a l’any 550 va escriure un llibre estrany anomenat Topografia cristiana, que va il•lustrar profusament. En aquest llibre manté l’existència de dos tipus de blèmies diferents: uns amb boca i ulls en el pit i uns altres amb els ulls a les espatlles.

Isidor de Sevilla, destacat eclesiàstic, erudit i orador visigot, bisbe de Sevilla i autor d’obres religioses i enciclopèdiques que va viure a cavall dels segles VI i VII, tot seguint l’obra de Solí arriba a les mateixes conclusions que Cosme. En el llibre XI de la seva obra Etimologies, (que eren una mena de summa del saber del moment), parla dels blèmies en aquests termes:

Es creu que a Líbia neixen els blemmyas, que presenten un tronc sense cap i que tenen al pit la boca i els ulls. Hi ha altres que, privats de coll, tenen els ulls en les espatlles.”

Un blèmia, en una ilustració de 1544 al llibre Cosmographia de Sebastià Münster

Un blèmia, en una ilustració de 1544 al llibre Cosmographia de Sebastià Münster


 
A Plini devem que aquest ésser llegendari s’incorporés al imaginari cultural occidental gràcies a que el seu llibre va ser àmpliament difós a l’edat mitjana quan aquests monstres es van fer populars i van aparèixer en diverses obres i bestiaris.

Tal és el cas de l’anònim autor al segle VIII del Liber monstrorum de diversis generibus que escriu d’ells:

Hi ha també homes, en una illa del riu Brixonte [riu que situa pròxim al Nil] que neixen sense cap. En grec es diuen Epistigi. I tenen set peus d’alt, i exerciten al pit totes les funcions que competeixen al cap, llevat que sembla que tenen els ulls sobre l’esquena.”

Texts molt similars es troben en enciclopèdies del segle XIII com De natura rerum de Tomàs de Cantimpré, qui denomina Epiphagos a aquestes criatures.

Jean de Mandeville és el personatge fictici del llibre Viatges o Meravelles del Món publicat el 1356, l’autor del qual se’n desconeix l’identitat. El personatge s’embarca el 1322 i recorre el món durant 34 anys. Al seu retorn decideix dictar les seves experiències a un metge de Lieja. Malgrat el seu caràcter totalment fictici, quan el llibre va ser publicat molts van creure que de veritat existia Mandeville, i el llibre era considerat una veritable referència geogràfica, arribant a convertir-se en una de les obres més cèlebres de l’Edat Mitjana. Mandeville col•loca els blèmies habitant part de cinquanta-quatre grans illes en el sud d’Àsia, en algun lloc al voltant de les illes Andaman. Escriu:

En una altra banda, hi ha gent lletja sense cap, que tenen ulls en cada espatlla, la boca és rodona, com ferradura, al centre del seu pit. En una altra part hi ha homes sense cap, els ulls i boca dels quals estan a l’esquena.”

Retrat fictici de Sir John Mandeville (1459)

Retrat fictici de Sir John Mandeville (1459)


 
El francès Pierre D’Ailly va escriure un tractat cosmogràfic el 1410 que anomenà Imago Mundi (‘imatge del món’) i que en parlar del continent indi diu:

Hi ha també altres (homes) sense cap, amb els ulls a l’esquena; en lloc de nas i boca tenen dos forats al pit; i tenen també pelatge com les bèsties.“

Fixem-nos en que aquests éssers fantàstics són situats sempre en el límit geogràfic que marca les terres conegudes de les desconegudes en cada moment històric des de la perspectiva occidental. Són situats a Líbia (que es com es coneixia Àfrica a la antiguitat), a les fonts del riu Nil, a l’Índia o en unes illes al sud d’Àsia.

Conforme el món es va fent més i més gran aquests éssers són desplaçats més lluny geogràficament. La prova la tenim en que acabat de descobrir el continent americà els blèmies ja són representats en la famosa carta nàutica atribuïda a l’almirall otomà Piri Reis que data del 1513; a la regió sud-americana hi són representats un cinocèfal, un unicorn i un blèmia.

Blèmia representat a terres sud-americanes al mapa de Piri Reis (1513)

Blèmia representat a terres sud-americanes al mapa de Piri Reis (1513)


 
El salt definitiu al Nou Món es produeix al final del segle XVI quan l’aventurer, escriptor, soldat i cortesà, Sir Walter Raleigh, que havia explorat la regió de la Guyana entre el riu Orinoco i l’Amazones, escriu la crònica del seu viatge on explica per testimonis indirectes, que una tribu d’acèfals, que ell denomina ewaipanoma, viuen a les profunditats de la selva. Al seu llibre titulat The discoverie of the large, rich, and beautiful Empire of Guiana, with Manoa escriu:

Els indis que habiten en els límits de Caora tenen el cap tot d’una peça amb les esquenes, el que és igualment monstruós i increïble: però jo sostinc això gairebé com a cosa certa. Es denomina a aquest extraordinari poble Ewaipanomas i no hi ha ni un sol nen a la Arromaia que no asseguri allò que jo escric en la meva relació: que els seus ulls estan sobre les espatlles i la boca al pit.”

L’holandès Levinus Hulsius va fer una edició del llibre il•lustrada que va ser editada a Nüremberg l’any 1599. En el capítol VI inclou un gravat fet per Jocodus Hundius en el que se’ns mostren aquests éssers armats d’arcs i fletxes.

Gravat fet per Jocodus Hundius on són representats els Ewaipanomas, els blèmies americans (1599)

Gravat fet per Jocodus Hundius on són representats els Ewaipanomas, els blèmies americans (1599)


 
Sebastian Münster a la seva obra Cosmographia universalis del 1544 i Konrad Licostene al seu llibre Prodigiorum ac ostentorum chronicon del 1557, mantenen l’existència d’éssers fantàstics com realment existents. La llegenda es manté en el segle XVII, com mostren Fortunius Licetus a De monstrorum caussis, natura et differentiis de l’any 1616 o Ulises Aldrvandi a la seva obra Monstrorum història del 1642. Per aquests anys encara podem trobar al navegant francès Jean Alfonse Saintonge que menciona entre les coses meravelloses de la terra d’Angola la presència de prodigis tals com “gens sans teste” [gent sense cap].

La imatge dels blèmies com éssers realment existents comença a decaure en el segle XVIII davant la manca d’observacions directes i de proves realment convincents de la seva existència. Finalment són relegats al catàleg de figures fantàstiques.
 


 
 
Bibliografia i enllaços:

Blemias Article de la Wikipedia (en castellà).

Acéfalos o Blemmias Article ‘Diccionario de los monstruos’ de la web Valdeperrillos.com (en castellà).

Solí, Gai Juli; The Mirabilibus Mundi Capítols del llibre on es parla dels blèmies (en llatí).

Garcia Arranz, J.J.; Monstruos y mitos clásicos en las primeras crónicas e imágenes europeas de América: los acéfalos Capítol del llibre Humanismo y pervivencia del mundo clásico (pp. 337-347), 1996 (Fitxer PDF en castellà).