L’abisme de Maracot

Portada de L'abisme de Maracot publicat per l'editorial Laertes (1992)

Portada de L’abisme de Maracot publicat per l’editorial Laertes (1992)


 

Un equip de científics, dirigits pel doctor Maracot s’embarquen per fer una recerca al fons de l’Oceà Atlàntic just davant de les illes Canàries. L’acompanyen en aquesta aventura Ciro Headley, un jove zoòleg i Bill Scanlan, un expert mecànic que sap treballar el ferro i que per tant està a càrrec de la construcció d’un submergible que els ha de portar al fons de l’Atlàntic a través d’un abisme que el professor Maracot ha batejat, modestament, amb el seu propi nom. Durant el descens un crustaci gegant trencarà els cables que uneixen el submergible amb el vaixell de la superfície i llançarà els protagonistes al bell mig de l’Atlàntida, el mític continent empassat per les aigües. Si la sorpresa de descobrir una ciutat en el fons del mar no és poca, encara és més sorprenent que l’equip sigui rescatat pels atlants supervivents que l’habiten.

Obligats a quedar-se amb els atlants el professor Maracot, encuriosit sempre per tot, comença a estudiar aquesta civilització, la seva tecnologia, la cultura, com conreen el fons marí, d’on extreuen l’electricitat i com són les estranyes criatures que habiten el fons abismal. També descobreixen que els atlants tenen religió i esclaus que són descendents dels grecs que habitaven el regne d’Atlantis que són utilitzats per treballar a les mines submarines. Aquests esclaus poden treballar al fons marí gràcies a un material transparent, fort i lleuger que s’adapta al cos i permet la respiració en el medi aquàtic. Serà gràcies a aquest material que Maracot i els seus podran escapar finalment a la superfície però no abans de fer front al Senyor de la Faç Fosca.

Aquest Senyor de la Faç Fosca no és altre que el terrible deu fenici Baal, un dimoni venjatiu que va portar en el passat als atlants al seu destí i que ara vol destruir la ciutat i matar els seus habitants. L’ésser és derrotat pel professor Maracot que és posseït per l’esperit de Warda, l’home que en el passat va aconseguir convèncer un grapat d’atlants per construir una arca que els salvés del cataclisme que va destruir la seva terra.

L'any 1956 es va imprimir una edició mexicana a l'editorial Novaro sota el nom de 'La Atlántida sumergida'

L’any 1956 es va imprimir una edició mexicana a l’editorial Novaro sota el nom de ‘La Atlántida sumergida’


 

El professor Maracot va ser l’últim heroi de la ciència creat per Sir Arthur Conan Doyle. Aquesta breu novel•la de l’any 1928 va ser publicada inicialment com una sèrie en el Saturday Evening Post i en The Strand Magazine entre octubre de 1927 i febrer de 1928. Va ser l’última novel•la que va escriure i en ella el prolífic autor mescla tots aquells gèneres que havia conreat amb èxit en el passat: aventures, ciència ficció, fantasia i teories esotèriques a les quals era molt aficionat. Doyle sap transmetre el sentit de la meravella i demostra per última vegada la seva gran capacitat imaginativa i narrativa.

Llegint aquesta novel•la ens adonem que Conan Doyle estava molt ben informat dels avenços de la ciència de la seva època. Per exemple, el vehicle que els porta a les profunditats no és res més que una batisfera que no es va provar amb èxit fins dos anys després de la publicació d’aquesta aventura, o el mitjà que utilitzen els protagonistes per comunicar-se amb els habitants de l’Atlàntida: un televisor, que tot just s’acabava d’inventar l’any 1928 (encara que Conan Doyle va més enllà i fa funcionar l’aparell a base de projeccions mentals. Diguem-ne telepatia).

El dramàtic final de la novel•la és una nova baralla del bé contra el mal on Conan Doyle revela el pensament espiritual dels seus últims anys on va estar molt influït per l’espiritisme, el cristianisme i l’hel•lenisme, però que en res afecten l’entretingut resultat final. Personalment destaco les descripcions que fa l’autor del món submarí i l’amenitat en què tot és descrit. En contra, uns protagonistes una mica arquetípics, encartonats i poc desenvolupats, propis de l’època victoriana de la qual Conan Doyle era fill. Penso que és una lectura deliciosa plena d’aventures que no entenc per què els editors orienten al públic juvenil quan, en realitat, la pots gaudir a qualsevol edat.

 

Portada de l'edició de Valdemar Ed.

Portada de l’edició de Valdemar Ed.


 
 
 
 

Anuncis

Perdidos en Venus

 
perdidos_en_venus_1
 
Aquesta novel•la és una entretinguda mescla de ciència ficció amb fulletó d’aventures de capa i espasa. Perdidos en Venus és la segona aventura protagonitzada per Carson Napier, més conegut com a Carson de Venus, el personatge principal de la sèrie de Venus escrita per Edgar Rice Burroughs.

Carson Napier no és tan conegut com altres de les creacions de Burroughs que van fer més fortuna com les sèries de Tarzan, John Carter de Mart o Pellucidar. La sèrie de Venus va començar amb Pirates de Venus (1932), va continuar amb aquest Perduts a Venus (1935) a la qual van seguir Carson de Venus (1939), Fugida de Venus (cinc relats escrits a cavall de 1941 i 1942 agrupats en forma de llibre l’any 1946) i va finalitzar amb la novel•la curta El mag de Venus (1970).

Tota la saga de Carson de Venus està farcida d’aventures, perills constants, raptes, rescats impossibles, situacions inversemblants, persecucions, enfrontaments mortals, dolents molt dolents i molta, molta acció que l’autor del llibre desplega mentre ens va fent conèixer els habitants del planeta Amtor (que es com anomenen els venusians el seu planeta) i les estranyíssimes criatures que l’habiten.

 
perdidos_en_venus_4
 

Carson Napier és un jove nord-americà, un líder caut i solitari, que es dirigeix cap a Mart en una nau espacial quan l’atracció de la Lluna el desvia de la seva trajectòria i es atrapat per la gravetat de Venus. Un cop sobre el planeta permanentment rodejat de núvols, descobreix els seus habitants que són en tot igual als humans de la Terra i s’enamora de Duare, la filla d’un rei i la princesa més bonica de tot Venus. Poc després la jove és raptada pels cruels thorians (que són els més dolents de la funció) i Carson no dubte en rescatar-la. Abans però, s’haurà d’enfrontar a la Sala de les Set Portes, sis portes de les quals condueixen directament a la mort. Al mig d’aquesta sala hi ha set begudes, sis mortals i set plats cuinats, sis dels quals enverinats. Si sobreviu a la proba (i no dubteu ni per un moment que el nostre heroi ho farà) s’haurà d’enfrontar a nous perills, sempre mortals. Així van desfilant per les planes del llibre pigmeus malcarats, caníbals afamats, depredadors ferotges, un castell farcit de morts vivents (la paraula zombi encara no s’havia popularitzat) i una civilització molt preocupada per la puresa racial (un tema candent quan el llibre va ser escrit).

 
Edició americana de Perduts a Venus
 

És evident que l’argument de la novel•la no és gaire sòlid i peca bastant d’ingenuïtat. Burroughs veia la ideologia comunista amb mals ulls i situa al seu protagonista al mig de la lluita de classes socials a Venus on els més dolents prediquen una espècie d’ideari pseudomarxista. Aquesta crítica social és tan minsa que pràcticament no interfereix en les aventures. L’autor es limita a anar lligant l’acció capítol rere capítol d’una manera molt previsible, però gratificant pel lector, a imitació dels serials cinematogràfics dels anys trenta del segle passat on el protagonista estava a punt de morir al final de cada capítol, però que en el començament de la següent entrega en sortia il•lès i vencedor.

La prosa senzilla, directa i sense artificis de Burroughs es llegeix fàcilment i el llibre es fa molt entretingut. Burroughs tenia un gran sentit de la meravella, era imaginatiu i era un narrador competent però bastant repetitiu al que li agradava imaginar societats i bèsties sorprenents. La seva prosa és purament funcional, tinguem en compte que el llibre és un típic producte pulp dels anys trenta del segle passat on no es busquen les més elevades formes literàries sinó que l’objectiu, molt més modest, és evadir al lector de la seva realitat quotidiana i passar una bona estona llegint una història amb rerefons exòtic. A Burroughs, que va ser un narrador molt prolífic, no se li pot negar que ha capturat al llarg dels anys a diferents generacions de lectors i que les seves obres han influenciat i inspirat les obres d’altres escriptors de ciència ficció.

Si us agrada Jules Verne, Salgari o Rider Haggard gaudireu de la seva lectura.

 

Edició de Valdemar l'any 1990 dins la col·lecció Weird SF

Edició de Valdemar l’any 1990 dins la col·lecció Weird SF


 
 
 

El mestre de Taüll

Portada del llibre El mestre de Taúll de Joan Agut

Títol: El mestre de Taüll
Autor: Joan Agut
Editorial: Proa ( 1a ed. Setembre, 2001)
Premi Joan Crexells de l’Ateneu barcelonès (2001)

Sinopsi

Al març de 1123, un grup de pintors arriba als dominis del senyor d’Erill amb l’encàrrec de pintar les esglésies de Santa Maria i Sant Climent de Taüll, a la vall de Boí. Els pintors són el mestre Arnau de Bèrgam, l’oficial Bernat de Cremona i l’aprenent Marc de Tolosa, els acompanyen l’ase Bru i el gos Mafumet. Molts anys després, des de l’escriptori del monestir benedictí de la badia de Roses, un envellit Marc de Tolosa descriu les aventures atzaroses d’aquells homes que, a més de donar vida a unes pintures que han sobreviscut a través dels segles, es van posar a prova davant l’amor, la passió, l’odi, les creences, els costums feudals, les revoltes dels oprimits i la vida senzilla del baix poble.

El mestre de Taüll

El títol fa referència a un personatge verídic, però anònim, del que se’n sap poca cosa, és considerat com el més gran dels pintors de murals del segle XII a Catalunya i un dels més importants pintors romànics d’Europa. Hem de pensar que durant l’edat mitjana aquests artistes eren artesans que posaven les seves capacitats artístiques al servei d’abats, bisbes i senyors feudals els quals consideraven el seu ofici com qualsevol altre.

La seva principal obra, d’on agafa el seu nom, és la de l’església de Sant Climent de Taüll a la vall de Boí. Segons els coneixedors de l’art romànic, aquest autor anònim es distingeix com un pintor molt ben format que domina les tècniques i que coneix la iconografia que hi havia a l’ús a l’època. El mestre de Taüll és, segons els experts, una mostra de la convergència de difusió de nous corrents, de coneixement dels mestres i de capacitat d’adaptar-los amb una tècnica i personalitat pròpies.

Existeixen dues teories sobre la procedència de l’autor que apunten cap a direccions diferents. Per una banda, la primera postula que es tractava d’un mestre estranger, de procedència italiana, que comptava amb l’ajuda de col•laboradors de menys traça (com mostren les figures dels serafins) i que havia adquirit i emprat tècniques hispàniques; per l’altra, que es tractava d’un artesà local.

Absis central de Sant Climent de Taüll. Mestre de Taüll, 1123 (MNAC)

Absis central de Sant Climent de Taüll.
Mestre de Taüll, 1123 (MNAC)

El llibre

Joan Agut construeix els personatges a partir d’aquest marc històric. El mestre de Taüll, explica tres històries d’amor, la del jove Marc de Tolosa amb la muda Jana, la de l’oficial Bernat de Cremona amb la maltractada Aloma i la del mestre Arnau de Bèrgam amb la noble Dona Elionor, esposa del senyor d’Erill. Aquestes tres històries estan lligades amb d’altres sobre l’opressió del poble pel senyor feudal i l’assassinat del batlle de la vila que desencadena tot un seguit de detencions entre els vilatans i que porten a acusacions de bruixeria, un judici i la venjança final del poble revoltat per un mal govern.

En aquest llibre l’art i la religió són una excusa per desenvolupar una molt correcta, bonica i entretinguda novel•la històrica d’aventures en les que no hi manquen escenes tavernàries, una mica de sexe i conspiracions d’abast comarcal que, com algun crític va comentar en el moment de sortir editada, podrien haver fet del llibre un best-seller de qualitat per a la literatura catalana, degut a que els personatges estan ben construïts i la novel•la es llegeix amb interès (encara que pel meu gust potser és un pel lleugera). El fet és que l’obra va ser guardonada amb el premi Crexells, de l’Ateneu barcelonès, en considerar El mestre de Taüll com la millor novel•la catalana del 2001.

Joan Agut

L’autor

Joan Agut (Barcelona, 1934 – Caldes de Montbui, 2011) fou un editor, crític literari i escriptor català. Editor durant trenta-cinc anys en diversos segells editorials. Des del 1997 es dedicà a escriure narrativa. Home imaginatiu i fecund, en pocs anys va bastir una obra rica i diversa que connectà amb el públic lector. De les seves novel•les destaquen la magnífica Gombó i Mister Belvedere (2001), L’arbre de la memòria (2002), Pastís de noces (2003) i Rosa de foc (2005).

Esglèsia de Sant Climent de Taüll on transcurreix l'acció de la novel·la.

Esglèsia de Sant Climent de Taüll on transcorre l’acció de la novel·la.