L’abisme de Maracot

Portada de L'abisme de Maracot publicat per l'editorial Laertes (1992)

Portada de L’abisme de Maracot publicat per l’editorial Laertes (1992)


 

Un equip de científics, dirigits pel doctor Maracot s’embarquen per fer una recerca al fons de l’Oceà Atlàntic just davant de les illes Canàries. L’acompanyen en aquesta aventura Ciro Headley, un jove zoòleg i Bill Scanlan, un expert mecànic que sap treballar el ferro i que per tant està a càrrec de la construcció d’un submergible que els ha de portar al fons de l’Atlàntic a través d’un abisme que el professor Maracot ha batejat, modestament, amb el seu propi nom. Durant el descens un crustaci gegant trencarà els cables que uneixen el submergible amb el vaixell de la superfície i llançarà els protagonistes al bell mig de l’Atlàntida, el mític continent empassat per les aigües. Si la sorpresa de descobrir una ciutat en el fons del mar no és poca, encara és més sorprenent que l’equip sigui rescatat pels atlants supervivents que l’habiten.

Obligats a quedar-se amb els atlants el professor Maracot, encuriosit sempre per tot, comença a estudiar aquesta civilització, la seva tecnologia, la cultura, com conreen el fons marí, d’on extreuen l’electricitat i com són les estranyes criatures que habiten el fons abismal. També descobreixen que els atlants tenen religió i esclaus que són descendents dels grecs que habitaven el regne d’Atlantis que són utilitzats per treballar a les mines submarines. Aquests esclaus poden treballar al fons marí gràcies a un material transparent, fort i lleuger que s’adapta al cos i permet la respiració en el medi aquàtic. Serà gràcies a aquest material que Maracot i els seus podran escapar finalment a la superfície però no abans de fer front al Senyor de la Faç Fosca.

Aquest Senyor de la Faç Fosca no és altre que el terrible deu fenici Baal, un dimoni venjatiu que va portar en el passat als atlants al seu destí i que ara vol destruir la ciutat i matar els seus habitants. L’ésser és derrotat pel professor Maracot que és posseït per l’esperit de Warda, l’home que en el passat va aconseguir convèncer un grapat d’atlants per construir una arca que els salvés del cataclisme que va destruir la seva terra.

L'any 1956 es va imprimir una edició mexicana a l'editorial Novaro sota el nom de 'La Atlántida sumergida'

L’any 1956 es va imprimir una edició mexicana a l’editorial Novaro sota el nom de ‘La Atlántida sumergida’


 

El professor Maracot va ser l’últim heroi de la ciència creat per Sir Arthur Conan Doyle. Aquesta breu novel•la de l’any 1928 va ser publicada inicialment com una sèrie en el Saturday Evening Post i en The Strand Magazine entre octubre de 1927 i febrer de 1928. Va ser l’última novel•la que va escriure i en ella el prolífic autor mescla tots aquells gèneres que havia conreat amb èxit en el passat: aventures, ciència ficció, fantasia i teories esotèriques a les quals era molt aficionat. Doyle sap transmetre el sentit de la meravella i demostra per última vegada la seva gran capacitat imaginativa i narrativa.

Llegint aquesta novel•la ens adonem que Conan Doyle estava molt ben informat dels avenços de la ciència de la seva època. Per exemple, el vehicle que els porta a les profunditats no és res més que una batisfera que no es va provar amb èxit fins dos anys després de la publicació d’aquesta aventura, o el mitjà que utilitzen els protagonistes per comunicar-se amb els habitants de l’Atlàntida: un televisor, que tot just s’acabava d’inventar l’any 1928 (encara que Conan Doyle va més enllà i fa funcionar l’aparell a base de projeccions mentals. Diguem-ne telepatia).

El dramàtic final de la novel•la és una nova baralla del bé contra el mal on Conan Doyle revela el pensament espiritual dels seus últims anys on va estar molt influït per l’espiritisme, el cristianisme i l’hel•lenisme, però que en res afecten l’entretingut resultat final. Personalment destaco les descripcions que fa l’autor del món submarí i l’amenitat en què tot és descrit. En contra, uns protagonistes una mica arquetípics, encartonats i poc desenvolupats, propis de l’època victoriana de la qual Conan Doyle era fill. Penso que és una lectura deliciosa plena d’aventures que no entenc per què els editors orienten al públic juvenil quan, en realitat, la pots gaudir a qualsevol edat.

 

Portada de l'edició de Valdemar Ed.

Portada de l’edició de Valdemar Ed.


 
 
 
 

Anuncis

Perdidos en Venus

 
perdidos_en_venus_1
 
Aquesta novel•la és una entretinguda mescla de ciència ficció amb fulletó d’aventures de capa i espasa. Perdidos en Venus és la segona aventura protagonitzada per Carson Napier, més conegut com a Carson de Venus, el personatge principal de la sèrie de Venus escrita per Edgar Rice Burroughs.

Carson Napier no és tan conegut com altres de les creacions de Burroughs que van fer més fortuna com les sèries de Tarzan, John Carter de Mart o Pellucidar. La sèrie de Venus va començar amb Pirates de Venus (1932), va continuar amb aquest Perduts a Venus (1935) a la qual van seguir Carson de Venus (1939), Fugida de Venus (cinc relats escrits a cavall de 1941 i 1942 agrupats en forma de llibre l’any 1946) i va finalitzar amb la novel•la curta El mag de Venus (1970).

Tota la saga de Carson de Venus està farcida d’aventures, perills constants, raptes, rescats impossibles, situacions inversemblants, persecucions, enfrontaments mortals, dolents molt dolents i molta, molta acció que l’autor del llibre desplega mentre ens va fent conèixer els habitants del planeta Amtor (que es com anomenen els venusians el seu planeta) i les estranyíssimes criatures que l’habiten.

 
perdidos_en_venus_4
 

Carson Napier és un jove nord-americà, un líder caut i solitari, que es dirigeix cap a Mart en una nau espacial quan l’atracció de la Lluna el desvia de la seva trajectòria i es atrapat per la gravetat de Venus. Un cop sobre el planeta permanentment rodejat de núvols, descobreix els seus habitants que són en tot igual als humans de la Terra i s’enamora de Duare, la filla d’un rei i la princesa més bonica de tot Venus. Poc després la jove és raptada pels cruels thorians (que són els més dolents de la funció) i Carson no dubte en rescatar-la. Abans però, s’haurà d’enfrontar a la Sala de les Set Portes, sis portes de les quals condueixen directament a la mort. Al mig d’aquesta sala hi ha set begudes, sis mortals i set plats cuinats, sis dels quals enverinats. Si sobreviu a la proba (i no dubteu ni per un moment que el nostre heroi ho farà) s’haurà d’enfrontar a nous perills, sempre mortals. Així van desfilant per les planes del llibre pigmeus malcarats, caníbals afamats, depredadors ferotges, un castell farcit de morts vivents (la paraula zombi encara no s’havia popularitzat) i una civilització molt preocupada per la puresa racial (un tema candent quan el llibre va ser escrit).

 
Edició americana de Perduts a Venus
 

És evident que l’argument de la novel•la no és gaire sòlid i peca bastant d’ingenuïtat. Burroughs veia la ideologia comunista amb mals ulls i situa al seu protagonista al mig de la lluita de classes socials a Venus on els més dolents prediquen una espècie d’ideari pseudomarxista. Aquesta crítica social és tan minsa que pràcticament no interfereix en les aventures. L’autor es limita a anar lligant l’acció capítol rere capítol d’una manera molt previsible, però gratificant pel lector, a imitació dels serials cinematogràfics dels anys trenta del segle passat on el protagonista estava a punt de morir al final de cada capítol, però que en el començament de la següent entrega en sortia il•lès i vencedor.

La prosa senzilla, directa i sense artificis de Burroughs es llegeix fàcilment i el llibre es fa molt entretingut. Burroughs tenia un gran sentit de la meravella, era imaginatiu i era un narrador competent però bastant repetitiu al que li agradava imaginar societats i bèsties sorprenents. La seva prosa és purament funcional, tinguem en compte que el llibre és un típic producte pulp dels anys trenta del segle passat on no es busquen les més elevades formes literàries sinó que l’objectiu, molt més modest, és evadir al lector de la seva realitat quotidiana i passar una bona estona llegint una història amb rerefons exòtic. A Burroughs, que va ser un narrador molt prolífic, no se li pot negar que ha capturat al llarg dels anys a diferents generacions de lectors i que les seves obres han influenciat i inspirat les obres d’altres escriptors de ciència ficció.

Si us agrada Jules Verne, Salgari o Rider Haggard gaudireu de la seva lectura.

 

Edició de Valdemar l'any 1990 dins la col·lecció Weird SF

Edició de Valdemar l’any 1990 dins la col·lecció Weird SF


 
 
 

El mestre de Taüll

Portada del llibre El mestre de Taúll de Joan Agut

Títol: El mestre de Taüll
Autor: Joan Agut
Editorial: Proa ( 1a ed. Setembre, 2001)
Premi Joan Crexells de l’Ateneu barcelonès (2001)

Sinopsi

Al març de 1123, un grup de pintors arriba als dominis del senyor d’Erill amb l’encàrrec de pintar les esglésies de Santa Maria i Sant Climent de Taüll, a la vall de Boí. Els pintors són el mestre Arnau de Bèrgam, l’oficial Bernat de Cremona i l’aprenent Marc de Tolosa, els acompanyen l’ase Bru i el gos Mafumet. Molts anys després, des de l’escriptori del monestir benedictí de la badia de Roses, un envellit Marc de Tolosa descriu les aventures atzaroses d’aquells homes que, a més de donar vida a unes pintures que han sobreviscut a través dels segles, es van posar a prova davant l’amor, la passió, l’odi, les creences, els costums feudals, les revoltes dels oprimits i la vida senzilla del baix poble.

El mestre de Taüll

El títol fa referència a un personatge verídic, però anònim, del que se’n sap poca cosa, és considerat com el més gran dels pintors de murals del segle XII a Catalunya i un dels més importants pintors romànics d’Europa. Hem de pensar que durant l’edat mitjana aquests artistes eren artesans que posaven les seves capacitats artístiques al servei d’abats, bisbes i senyors feudals els quals consideraven el seu ofici com qualsevol altre.

La seva principal obra, d’on agafa el seu nom, és la de l’església de Sant Climent de Taüll a la vall de Boí. Segons els coneixedors de l’art romànic, aquest autor anònim es distingeix com un pintor molt ben format que domina les tècniques i que coneix la iconografia que hi havia a l’ús a l’època. El mestre de Taüll és, segons els experts, una mostra de la convergència de difusió de nous corrents, de coneixement dels mestres i de capacitat d’adaptar-los amb una tècnica i personalitat pròpies.

Existeixen dues teories sobre la procedència de l’autor que apunten cap a direccions diferents. Per una banda, la primera postula que es tractava d’un mestre estranger, de procedència italiana, que comptava amb l’ajuda de col•laboradors de menys traça (com mostren les figures dels serafins) i que havia adquirit i emprat tècniques hispàniques; per l’altra, que es tractava d’un artesà local.

Absis central de Sant Climent de Taüll. Mestre de Taüll, 1123 (MNAC)

Absis central de Sant Climent de Taüll.
Mestre de Taüll, 1123 (MNAC)

El llibre

Joan Agut construeix els personatges a partir d’aquest marc històric. El mestre de Taüll, explica tres històries d’amor, la del jove Marc de Tolosa amb la muda Jana, la de l’oficial Bernat de Cremona amb la maltractada Aloma i la del mestre Arnau de Bèrgam amb la noble Dona Elionor, esposa del senyor d’Erill. Aquestes tres històries estan lligades amb d’altres sobre l’opressió del poble pel senyor feudal i l’assassinat del batlle de la vila que desencadena tot un seguit de detencions entre els vilatans i que porten a acusacions de bruixeria, un judici i la venjança final del poble revoltat per un mal govern.

En aquest llibre l’art i la religió són una excusa per desenvolupar una molt correcta, bonica i entretinguda novel•la històrica d’aventures en les que no hi manquen escenes tavernàries, una mica de sexe i conspiracions d’abast comarcal que, com algun crític va comentar en el moment de sortir editada, podrien haver fet del llibre un best-seller de qualitat per a la literatura catalana, degut a que els personatges estan ben construïts i la novel•la es llegeix amb interès (encara que pel meu gust potser és un pel lleugera). El fet és que l’obra va ser guardonada amb el premi Crexells, de l’Ateneu barcelonès, en considerar El mestre de Taüll com la millor novel•la catalana del 2001.

Joan Agut

L’autor

Joan Agut (Barcelona, 1934 – Caldes de Montbui, 2011) fou un editor, crític literari i escriptor català. Editor durant trenta-cinc anys en diversos segells editorials. Des del 1997 es dedicà a escriure narrativa. Home imaginatiu i fecund, en pocs anys va bastir una obra rica i diversa que connectà amb el públic lector. De les seves novel•les destaquen la magnífica Gombó i Mister Belvedere (2001), L’arbre de la memòria (2002), Pastís de noces (2003) i Rosa de foc (2005).

Esglèsia de Sant Climent de Taüll on transcurreix l'acció de la novel·la.

Esglèsia de Sant Climent de Taüll on transcorre l’acció de la novel·la.

En el país de los mayas

portada del llibre

Títol: En el país de los mayas
Autor: Pierre Ivanoff
Títol original: Decouvertes chez les mayas
Traducció: Domingo Pruna
Col•lecció: Viajes y aventuras, 5. Plaza y Janés (1998)
Edició original: Robert Laffont, 1968

Pierre Ivanoff va néixer a França l’any 1924, i es convertí en explorador, aventurer, conferenciant, cineasta i escriptor. Va ser un dels dos francesos que van descobrir les fonts del riu Orinoco en 1952. Va dirigir una expedició francesa a Borneu i d’altres a Tailàndia i Bengala. L’autor confessa que la seva vocació de viatger va néixer al descobrir a la biblioteca familiar un àlbum gros i envellit il•lustrat amb gravats vells i evocadors que duia per títol Viatges d’exploració a Mèxic i Amèrica Central del gran viatger francès del segle XIX Désiré Charney.

L’autor, durant una temporada, va viure entre els lacandons ,un grup indígena del tronc maia que habita en la selva lacandona a la frontera entre Mèxic i Guatemala, més específicament en l’estat de Chiapas, Mèxic. En aquesta selva va descobrir una ciutat maia que ell va anomenar Dos Pozos però que en l’actualitat s’anomena Dos Pilas.

Retrat de Itzamnaaj K'awiil governant de Dos Pilas (698-726 d.C.)

Retrat de Itzamnaaj K’awiil governant de Dos Pilas (698-726 d.C.)

El primer informe sobre las ruïnes de Dos Pilas el van realitzar José i Lisandro Flores, (dos germans de Sayaxché), i data de 1953–1954, encara que és molt probable que els indígenes de la zona en coneguessin la seva existència. El 1960, Pierre Ivanoff va liderar una expedició al lloc i en va descriure la història en aquest llibre que comento. Una descripció més detallada de les ruïnes de Dos Pozos la va realitzar en una altre obra titulada Monuments of a Civilization: Maya (1973).

Portada del llibre en la col·lecció El arca de papel de Plaza y Janés del 1979

Portada del llibre en la col·lecció El arca de papel de Plaza y Janés del 1979

El centre de la ciutat maia de Dos Pilas es de tamany modest i cobreix al voltant d’un kilòmetre. quadrat. La ciutat va ser fundada en una zona amb poca ocupació prèvia, a una distància de només 4 kilòmetres de l’assentament preexistent de Arroyo de Piedra. L’estat de conservació general del lloc no es bo degut a la extracció desesperada de pedres dels edificis principals amb la finalitat de construir murs defensius immediatament abans de l’abandonament definitiu del lloc als inicis del segle IX, llavors la selva torna a reclamar els seus dominis i la ciutat va esperar mil a tornar a ser descoberta.

Portada de l'edició francesa realitzada per Laffont

Portada de l’edició francesa realitzada per Laffont

El llibre va ser escrit fa prop de 50 anys però continua sent un llibre interessant, divertit i tot un clàssic de les descobertes maies al segle XX, que ens explica de forma biogràfica les aventures d’Ivanoff explorant la jungla i el posterior descobriment de les ruïnes mencionades a la selva del Petén. Ivanoff ens parla de la dieta a base de lloros, tucans, curucús de coll roig, micos, llangardaixos i peixos que mengen per viure a la selva un cop se’ls hi ha acabat l’arròs de les seves motxilles. Ens diu que les més grans molèsties del viatge per terreny selvàtic no són ni els pumes, ni els jaguars, ni els mussols vampirs que la habiten, sinó els paràsits i els mosquits que els turmenten durant tot el dia i que desapareixen deu minuts abans de fer-se fosc, per ser substituïts per una nova onada d’insectes nocturns. També ens explica, de forma gairebé antropològica, la seva convivència diària amb algunes famílies lacandones i alguns divertits (pel lector) maldecaps per la possessió de les dones dins els nuclis familiars lacandons.

Portada d'una edició francesa realitzada per Laffont

Portada d’una edició francesa realitzada per Laffont

Hi ha a la narració algunes escenes gairebé surrealistes que tornen la lectura del llibre més interessant i que ens arranquen algun somriure. L’autor ens explica detalls i curiositats sobre les vida dels maies com ara que quan una mare perdia el seu fill es tallava un dit i el dipositava damunt de la seva tomba, que només la aristocràcia maia podien dur barba i per tant a tots nens dels poblats se’ls hi cremava la cara amb teixits molt calents per tal d’evitar en el futur la sortida del pel, que els homes estràbics se’ls rifaven les dones, que es deformaven els cranis des de petits… Ivanoff també ens explica el seu sistema de numeració, el temps i el calendari maia.

Les reflexions que fa sobre les seves anotacions de treball intentant desxifrar alguns del misteris d’aquesta cultura (potser la part menys reeixida de tot el llibre degut a que ha quedat una mica desfasada pels coneixements actuals) es pot fer una mica enrevessada especialment pel que fa al calendari maia que és una mica complicat i el seu coneixement pot no interessar al lector no especialista en el món maia.

Una llinda en una de les portes a l'Estructura 1 a Bonampak que va visitar Pierre Ivanoff

Una llinda en una de les portes a l’Estructura 1 a Bonampak que va visitar Pierre Ivanoff

África de Cairo a Cabo

Portada del llibre África de Cairo a Cabo

Autor: Enrique Meneses
Editorial: Plaza & Janés
Col•lecció: Viajes y aventuras, 1
Pàgines: 254
Any edició original: 1998

L’autor

Enrique Meneses (1929-2013) va ser un periodista, escriptor i fotògraf que va estudiar Dret a les universitats de Salamanca i Madrid. Va cursar uns estudis especials per professionals de Periodisme i l’any 1954 es trasllada a Egipte on col•labora a la premsa local. L’any 1956 travessa Àfrica des de El Caire fins a Ciutat del Cabo i torna de nou a El Caire on cobreix informativament la Guerra del Canal de Suez.

El 1958 es converteix en el primer reporter que conviu durant quatre mesos amb els guerrillers de Sierra Madre, a l’illa de Cuba, on coneix a Fidel Castro i en Che Guevara. Va ser corresponsal a l’Índia i a Orient Mitjà. L’any 1964 funda l’agència Fotopress i dirigeix per Televisión Española el programa A toda plana. Torna a col•laborar amb la televisió el 1973 amb el programa Los reporteros i el 1983 amb la sèrie Robinson en Africa. Dirigeix l’edició espanyola de Lui i el 1976 passa a ser director de l’edició espanyola de la revista Playboy. Va cobrir les guerres de Rhodèsia, d’Angola i de Bangla Desh quan es va independitzar de Pakistan i també el setge de Sarajevo el 1993.

L'autor del llibre retratat l'any 2011 / MOKHTAR ATITAR

L’autor del llibre retratat l’any 2011 / MOKHTAR ATITAR

El llibre

L’autor, quaranta-dos any després dels fets, ens narra els principals avatars del seu viatge africà quan en tenia vint-i-sis. En les seves propies paraules:

En julio de 1956, inicié un largo viaje a través de África acompañado por mi amigo, ya desaparecido, Jaime Cavero, más conocido como Jimmy Bailén por ser descendiente del general Castaños, vencedor en aquella decisiva batalla contra las tropas de Napoleón Bonaparte. ¿La razón de aquella expedición? Buscar una belleza nuer del sur del Sudán (que havia vist en la revista Paris Match) con la que quería casarse. Inútil decir que utilizamos el pretexto para salir del calor sofocante de El Cairo y echar hacia el centro del continente con 200 libras esterlinas en el bolsillo. Faltaban cuatro años para que estallasen a la vez la mayoría de las independencias. La descolonización iba a dejar al descubierto las injusticias y lacras de las potencias coloniales.

Així doncs, un llibre d’aventures que ens passeja per tot el continent africà, de nord a sud i altra vegada al nord, on anem veient i coneixent diferents cultures, personatges i tribus. Aprenem que els africans són molt hospitalaris i que mai no et pregunten ni d’on véns ni a on vas.

El viatge iniciat amb 200 lliures esterlines (poc més de 300 euros), van ser clarament insuficients i els dos viatgers van haver d’augmentar la quantitat amb algunes estratègies per a guanyar diners com ara donar classes de francès a unes adolescents sud-africanes durant uns dies o donar un parell de conferències sobre el viatge que estaven realitzant per així poder continuar amb la travessia. En aquest sentit, el periodista assegura que un sempre pot defensar-se durant un viatge i que per ell el més important és parlar diversos idiomes i ser un bon narrador.

Una part important del llibre és la seva estada a Uganda i la seva amistat amb rei Frederic Mutesa II que els acull de forma esplèndida els dos cops que el visiten de forma interessada quan ja no tenen ni un duro, anant cap a Ciutat del Cabo, i intentant tornar a El Caire. Se’l coneixia per King Freddie el nom del qual era Sir Edward Frederick William David Walugembe Mutebi Luwangula Mutesa líder de la tribu ganda, trenta-sisè monarca de la seva dinastia, que dominava Buganda i que és, per a l’autor, tot un personatge entranyable ple d’humanitat i tendresa que va acabar exiliat a Londres, on per guanyar-se la vida va treballar de carrega maletes a l’estació de Paddington. Va morir el 1969 pobre i malalt.

L’autor de tant en tant fa un salt en el temps i comenta alguns dels canvis soferts en els llocs que va conèixer i que ha tornat a visitar en viatges posteriors. El llibre no és alta literatura, conté algunes anècdotes bones i altres de curioses (amb un acudit contra l’apartheid sud-africà molt bo), però és l’agradable i autèntica aventura de dos joves audaços (i amb molta cara) en una Àfrica diferent de la d’avui en dia.