Banca

 

El canvista i la seva dona de Quentin Massys, 1514 (Museu Louvre de París)

El canvista i la seva dona de Quentin Massys, 1514 (Museu Louvre de París)


 

Consta en registres d’argila que a la Babilònia del segle XVIII a.C. els sacerdots dels temples ja realitzaven préstecs als comerciants. Els ‘trapezites’ eren els banquers de l’antiga Grècia i els denominen així perquè duien a terme les seves transaccions darrera una taula anomenada trapeza.

El nom del primer banquer històricament documentat és Pythius de Lidia que feia el seu negoci a l’Àsia Menor a començaments del segle V a.C. Pels voltants de l’any 371 a.C. l’esclau grec Pasion era el banquer més ric i famós de Grècia.

La banca moderna té els seus orígens en les diverses iniciatives financeres de l’edat medieval, com ara la taula de canvis.

Al igual que la paraula castellana “banco” el nom de banc o banca deriva de la paraula italiana “banco“, “escriptori”, utilitzada al Renaixement pels banquers jueus florentins que feien les seves transaccions damunt una taula coberta per un mantell verd.

A la Barcelona medieval, els jueus instal•lats al carrer de Canvis Vells, a tocar de l’església de Santa Maria del Mar, disposaven el seus bancs i mostraven als clients els diferents tipus de monedes i les balances per tal de canviar el diner.

No ens enganyem, abans en l’antiguitat, i ara en l’actualitat, la banca sempre ha volgut obtenir beneficis ràpids i quantiosos, de vegades no del tot legals o directament fraudulents. Sempre a l’esquena dels més incautes i els necessitats. En aquesta Barcelona medieval de la que parlo, quan una transacció havia estat fraudulenta i es podia demostrar a les autoritats l’engany, el banc del jueu en qüestió era destrossat i es produïa el que de forma molt visual i en castellà es denomina una ‘bancarota’.

Durant uns anys el banquer tenia prohibides les seves transaccions i activitats canvistes, però transcorregut un temps prudencial, en el que suposadament havia purgat el seu delicte, era perdonat i se’l permetia reprendre els seus negocis. Això sí, lluny dels jueus honrats, al carrer de Canvis Nous, al costat d’altres ex estafadors perdonats.

 
Bibliografia i enllaços:

Banc (empresa). Article de la Viquipèdia (en català)

Banco. Article de la Wikipedia (en castellà)

Milá Rodriguez, Ernesto. Guía de la Barcelona màgica. Ediciones Luciérnaga. Barcelona, 2016.

 
 
 

Anuncis

Barkeno, Bàrcino, Barcelona

Portada del llibre Barkeno, Bàrcino, Barcelona

Aquest llibre divulgatiu d’història està compost per 38 breus capítols que expliquen diversos moments concrets de la ciutat de Barcelona al llarg del temps. Abasta des de la prehistòria, quan el barcelonès era terra de pastura dels mamuts i part del territori estava sota les aigües, fins el moment actual.

Abans que nosaltres, les terres de Barcelona han estat habitades pels ibers laietans que anomenaran el lloc com a Barkeno (ho sabem per la inscripció d’una única moneda conservada) i els romans que l’anomenaren Bàrcino. També van estar els gots i els musulmans. Els nostres avantpassats medievals l’anomenaren Barchinona. Tots aquests vells ancestres desfilen per les pàgines del llibre. L’autor ens parla de les vies Augusta, Favència i Júlia, del parc d’atraccions Caspolino, i dels orígens d’alguns barris com el d’Hostafrancs i el de la Barceloneta.

Gràcies a la seva lectura descobreixo per què el carrer del Perill, al barri de Gràcia, va ser batejat amb aquest nom. La resposta és tan racional i simple que, com el carrer, et fa caure de cul: hi havia molts sots i no estava il•luminat. Descobreixo que al Guinardó hi ha un carrer anomenat de l’Oblit perquè no sortia als plànols i es van descuidar de posar-li nom. L’autor, en parlar de carrers, ens fa saber que la majoria porten moms d’home i que només el set per cent d’ells el porten de dones.

Descobreixo que el primer barceloní conegut es deia Caius Coelius; que el magnífic mamut de pedra del parc de la Ciutadella hi és gràcies al mossèn Norbert Font, científic i geòleg, que volia omplir el parc de reproduccions d’animals prehistòrics; que l’heroi laietà Theolongo Bacchio que va destacar a la batalla de Baetulo (Badalona) i que té una plaça dedicada a la barriada del Besòs, no va existir mai.

El llibre és una bona guia d’històries singulars de la ciutat de Barcelona. La seva lectura és agradable, està escrit en un estil planer i àgil. Està farcit d’anècdotes curioses i de dades poc conegudes (parlo per mi, és clar) sobre la ciutat. He de dir que aquest tipus de llibre, farcit d’informacions diverses, sempre els llegeixo poc a poc, un o dos capítols per dia, per que si la lectura que en faig és massa ràpida oblido gran part de la informació amb molta facilitat.

Una reflexió general que em faig és que, per poca o molta curiositat que tinguem sobre la ciutat de Barcelona i per moltes vegades que hi hàgim anat a passejar per les seves avingudes, parcs i carrers, sempre hi ha racons nous per descobrir i noves i interessants històries i anècdotes per conèixer.

El llibre ha estat publicat per Angle Editorial l’any 2014 i l’ autor n’és Joan de Déu Prats que, per cert, té publicats dos llibres més dedicats a la ciutat de Barcelona: Llegendes de Barcelona i Llegendes històriques de Barcelona.