Sirenes (/III)

 

Sirena al Bestiary Harley MS 3244, f. 36r -71v

Sirena al Bestiary Harley MS 3244, f. 36r -71v


 
Es conserven del segle II dues representacions d’Ulisses enfrontat a sirenes marines amb cues de peix però no és fins al segle VI que comencen a aparèixer algunes imatges de sirenes que, tot i que conserven les potes d’au, apareixen amb l’afegit d’una cua de peix, una iconografia que persistirà en alguns casos aïllats fins al segle XII.

Ja a plena edat mitjana, Isidor de Sevilla a la seva obra Etimologies (XI, 3, 30) escriu:

Ells [els grecs] imaginaven que ‘hi havia tres sirenes, part verge, part au amb ales i urpes’. D’elles una cantava, una altra tocava la flauta i la tercera la lira.”

Les sirenes perden les ales i guanyen de cintura cap avall una cua escamosa i platejada al segle VII o a principis del segle VIII quan un autor anònim escriu el Liber monstrorum i les descriu com:

Les sirenes són donzelles marines que enganyen als navegants amb la seva gran bellesa i la dolçor del seu cant; del cap al melic tenen cos de verge i forma semblant al gènere humà, però posseeixen una escamosa cua de peix, que sempre oculten en el mar.”

 

Mosaic amb sirena a la Catedral de Santa Maria Annunciata a Otranto

Mosaic amb sirena a la Catedral de Santa Maria Annunciata a Otranto


 

Carlos Garcia Gual assegura que no es conserva cap explicació antiga d’aquesta metamorfosi. El que si podem veure a la iconografia de l’època es que guanyen en bellesa física i els seus encants es tornen més lúbrics i eròtics. Alguns intents d’explicar el canvi experimentat per les sirenes es produeixen de forma tardana, com aquest de Michel de Marolles de mitjans del segle XVII on explica en el seu tractat de mitologia titulat El temple de les muses que:

Les sirenes es van sentir tan despitades de no haver pogut detenir Ulisses que es van precipitar al mar, on la part inferior del seu cos es va convertir en peix i van conservar només el cap i la part superior de la seva anterior figura.”

Durant els segles XII i XIII enciclopèdies i bestiaris inclouen a les sirenes entre les bèsties perilloses. Per exemple Bartolomeus Anglicus al llibre De propietatibus rerum defineix a la sirena com:

monstrum quod dulcedini sui cantus trahit nautas ad periculum’, (monstres que amb la dolçor dels seus càntics atreuen els navegants al perill).

 

Sirena. Morgan Library MS M.459 f. 8r

Sirena. Morgan Library MS M.459 f. 8r


 

També Tomàs de Cantimpré a mitjans del segle XIII escriu a De natura rerum que són ‘animalia mortífera‘ i que ‘per musicum et dulcissimun melos‘ atreuen els mariners a un son profund per després esquarterar-los amb les urpes.

També Albert el Magne (1206-1280) descriu les sirenes al seu tractat De animalibus amb aquests termes:

Les sirenes són monstres marins que tenen a la part superior figura de dona, amb pits llargs i penjants per alletar els seus petits. D’aspecte horrible, cabells llargs i solts. En canvi, a la part baixa té urpes d’àguila; a la part superior, ales, i a la part posterior una cua escatosa amb la qual s’ajuda per nedar. I quan apareixen mostren els fills i emeten estranys i dolços xiulets que dormen als que els escolten, i un cop adormits, els trossegen. Però els cauts passen amb les orelles tapades, llançant flascons buits perquè les sirenes puguin jugar fins que el navili s’hagi allunyat.”

Brunetto Latini al seu Llibres del tresor escriu que:

les sirenes amb els seus cants dolços feien perir els homes de poc enteniment que anaven per la mar.”

Els mariners de l’època medieval explicaven haver vist sirenes amb regularitat i el mateix Cristòfor Colom informa que en va veure tres en el seu viatge a Amèrica de 1493. No hi ha cap dubte que les sirenes ocupaven un lloc destacat en la tradició dels navegants que creien que aquestes seduïen als homes amb la seva bellesa i el seu cant per arrossegar-los a la mort. Aquestes creences van ser reforçades per l’Església que les va convertir en emblema de la vanitat, la luxúria, la falsedat atribuïda a les dones i als perills de la sexualitat que porta els homes a la seva perdició moral.

 

Il·lustració de sirena amb pinta i mirall. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 60r

Il·lustració de sirena amb pinta i mirall. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 60r


 

Al segle XVII, alguns escriptors jesuïtes van començar a afirmar la seva existència real, incloent-hi Cornelius a Lapide, que va dir de la dona, “la seva mirada és com la del llegendari basilisc, la seva veu com de sirena, que encanta i amb la seva bellesa es priva de la raó”. Antonio de Lorea i Athanasius Kircher van argumentar que les sirenes haurien aparegut a bord de l’arca de Noè. Altres indiquen que les sirenes van ser pecadores que d’alguna manera van aconseguir sobreviure al diluvi.

La presència les sirenes en el món de l’art (tant culte com popular) la trobem de forma ininterrompuda des dels escrits assiris, grecs, romans i medievals fins a la filmografia de Walt Disney passant pel conte popular de Hans Christian Andersen. Ningú pot negar que les sirenes, que ara ja tenen més de tres mil anys d’antiguitat, continuen vives en l’imaginari col•lectiu humà.

 

Sirenes i l'arca de Noé a la Biblia de Nurenberg (1483)

Sirenes i l’arca de Noé a la Biblia de Nurenberg (1483)


 

Bibliografia i enllaços:

García Gual, Carlos; Sirenas. Seducciones y metamorfosis. Turner Publicaciones S.L. Col•lecció Noema (2014).

Borges, Jorge Luis; El libro de los Seres Imaginados. Emecé Editores (1978).

Rosen, Brenda; La Biblia de las criaturas míticas. Gaia Ediciones. Col•lecció Cuerpo-Mente (2009).

Homer; L’Odissea. Traducció de Carles Riba. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1993. Episodi de les sirenes p. 208 i p. 211-213. Episodi de les sirenes al web visat.cat.

Sirena, article de la viquipèdia (en català).

Piñero Moral, Ricardo; La mujer en el bestiario medieval: la virtualidad de las sirenas, article publicat a arvo.net (11-02-2008, en castellà).

Kasdan, Sairanés; Sirenas, bestiario medieval al blog la canción de la sirena (en castellà).

T.A., Mariló; Sirenas: Hijas del mar y perdición de los hombres. Article al web Ancient Origins (en castellà).

 

Sirena amb pinta i mirall, simbols de la vanitat femenina. Luttrell Psalter (c.1340)

Sirena amb pinta i mirall, simbols de la vanitat femenina. Luttrell Psalter (c.1340)


 
 
 
 

Anuncis

Sirenes (II)

 

Tres sirenes cantant, tocant la flauta i la lira. Bodleian Library, MS. Bodley, 602, foli 10r

Ulisses no va ser l’únic heroi que va sobreviure al cant de les sirenes. En el poema èpic El viatge dels argonautes de l’alexandrí Apol•loni de Rodes se’ns explica l’episodi de com Jàson i els seus companys que anaven embarcats a l’Argo (que per això són coneguts com els argonautes) també van poder sobreviure a la trobada amb les sirenes. Quan els argonautes passaren per davant de l’illa on habitaven, Orfeu, el músic formidable, féu un contra-cant tan melodiós que els tripulants de l’Argo no varen sucumbir a l’atracció d’aquelles; excepte el mariner anomenat Butes, que es va llançar de cap a l’aigua per anar a trobar-les. Afortunadament va intervenir la deessa Afrodita -que no mantenia bones relacions amb les sirenes, però sí amb Jàson i els argonautes- que el va salvar d’una mort segura rescatant-lo i portant-lo cap a Lilibèon (avui Marsala) on van tenir un fill.

Els versos són els següents (IV,890-919):

Un ferm vent impulsava la nau. Tot d’una
veieren la bonica illa Antemoesa, on les sirenes
de veu clara, filles de Aquelou, assalten amb l’encanteri
dels seus dolços cants a qualsevol que per allà s’aproximi.
Les va donar a llum, de l’amorosa trobada amb Aquelou,
la bella Terpsícore, una de les muses, i en altres temps,
cantant en cor, festejaven a la gloriosa filla de Demèter,
quan encara era donzella. Però ara eren en la seva figura semblants
en una meitat als ocells i en part a noies,
i sempre estaven a l’aguait des de la seva talaia de bon ancoratge.
! Com de sovint van arrabassar a molts el dolç retorn a la llar,
portant-los a morir devorats! Sense objeccions també per a ells
van deixar fluir de les seves boques el seu melodiós cant.
A punt van estar llavors de llançar les amarres de la seva nau
sobre aquelles riberes, de no ser pel fill de Eagre, el traci Orfeu.
Va prendre a les seves mans la lira Bistonia, i va fer ressonar
el ràpid ritme d’una melodia de marxa lleugera,
perquè les orelles que escoltessin s’estremissin al so
de les seves cordes. I la lira es va imposar sobre la veu de les donzelles.
Al temps el zèfir i una onada ressonant que va impulsar la popa
els van apartar i les sirenes van llançar ja lluny la seva veu imperceptible.
Però tot i així hi va haver un dels herois, el noble fill de Teleont,
Butes, que, enardit en el seu ànim per la veu de les sirenes,
només ell entre els seus companys va saltar cuitat del seu polit vaixell
al mar, i nedava entre ones purpúries per arribar a la riba.
Desgraciat! Quan aviat elles li haurien arrabassat el retorn!
Però es va compadir d’ell la sobirana de la muntanya Erice,
la deessa Cipria, i quan encara estava entre els remolins de la mar,
el va recollir i el va salvar, portant-lo benèvola a habitar la muntanya Lilibèon.
Els altres, aclaparats per la pena, les van deixar enrere …”

 

Detall d’una sirena de La Bibliothèque nationale de France


 
Plini el Vell, per la seva banda, considera a les sirenes de la família de les aus, per aquest motiu les trobem en el seu llibre Història Natural (X, 49, 136-137), dedicat a l’ornitologia. Plini no creia en aquestes temibles cantaires amb plomes i urpes d’au, i quan ens parla sobre les aus fabuloses, diu així:

I tampoc es creurà en les sirenes, encara que Dinó, pare del celebrat autor Clitarc, afirmi que n’hi ha a l’Índia i que amb el seu cant fan que als homes els abandonin les seves forces per esquarterar-los, quan estan sumits en el somni”.

Horaci, en la seva obra Epístola ad Pisones, fa menció a un híbrid de dona i peix i el presenta com una criatura que fa riure:

Desinat in piscem formosa superne; spectatum admissi, risum teneatis, amici” (Si en peix acabés el que és una bella dona per sobre, ¿Aguantaríeu el riure en veure-ho, amics?)

El Physiologus diu que la meitat inferior de les sirenes és ‘chenós‘ és a dir, de ganso o oca. Higí les descriu: ‘partem superiorem muliebrem habetant, inferiorem autem gallinaceam‘ i el mitòleg Vaticà II, 101, constata que: ‘Sirenes… fuerunt autem parte volucres, parte virgines, pedes gallinaceos habentes‘.

Aquest aspecte gallinaci no dóna, ni afavoreix, la bellesa de les antigues sirenes, per això no és d’estranyar que cap heroi de l’antiguitat se sentís atret físicament per aquestes temibles cantores.

 

Sirenes a Els Llibres del tresor de Brunetto Latini


 

S’explica que les sirenes van perdre les seves plomes com a càstig per reptar a les Muses a una competició de cant que van perdre. Després de tres derrotes consecutives (Orfeu, Odisseu i les Muses) decideixen suïcidar-se tirant-se de cap al fons del mar.

La fi de les sirenes apareix en un poema no gaire conegut anomenat Argonautica orphica, d’autor anònim, probablement del segle IV dC. Orfeu és el protagonista de la mateixa i explica que quan la nau en què viatge, l’Argo, arriba a les costes on habiten les sirenes i aquestes comencen a seduir amb les veus als mariners, Orfeu agafa la lira i comença, també ell, a cantar una melodia meravellosa:

Així que, mentre seguia jo prement la meva cítara
des de dalt del grisenc escull s’esglaiaren les sirenes
i van cessar el seu cant: una va deixar caure de la seva mà la flauta, l’altra la lira.
Van fer un horrible sanglot, perquè el lúgubre destí
d’una mort fatal els havia arribat. I des del cim
de l’espadada roca es van precipitar al fons del sorollós mar
i el seu cos i la seva arrogant figura es van transformar en roques.”
(Argonautica orphica, vss. 1284-1290).

 

Detall amb sirena del The Rutland Psalter. F. 108V (c. 1260) de la British Library


 
 
 
 

Sirenes (I)

 

Ulisses i les sirenes (John William Waterhouse, 1891. National Gallery de Victoria, Melbourne)


 
Una sirena és un ésser mitològic que té tors de dona i cua de peix. Les primitives sirenes tenien aparença de mig ocell i mig dona.

La primera història sobre una sirena ens arriba d’Assíria i sorgeix al voltant de l’any 1000 aC quan s’explica que Atargatis, una sacerdotessa assíria (anomenada pels grecs Derceto) es va llençar de cap al mar per tal de netejar la vergonya d’un embaràs no desitjat i va emergir de les aigües amb cua de peix.
 

Derceto, l’Atargatis dels assiris. Dibuix a l’obra ‘Oedipus Aegyptiacus’ d’Athanasius Kircher

Més properes a l’imaginari occidental són les alades i mortíferes sirenes gregues que eren filles del riu Aquelou i d’una de les muses: Cal•líope (segons afirma Servi) o Melpòmene (segons afirmen Apol•lodor i Eustaci) o Terpsícore (segons afirma Apol•loni de Rodes). Del pare hereten l’afició a les aigües marines, de la mare, al cant i la música.

El seu nombre també és imprecís i varia segons els autors entre dos i cinc. Si són tres, són Leucòsia, Ligeia i Partènope. Quan eren dues: Himeropa i Telxiepea. Si són quatre: Telxiepea, Aglafoe, Pisínoe i Molpe.

A Les Metamorfosis, el poeta romà Ovidi escriu i explica molt bé com les sirenes van aconseguir el seu plomatge i van conservar el rostre de noies (versos 555-563):

Però vosaltres, filles del Aquelou, com és que teniu plomes i potes d’ocell i rostre de dona? Per ventura perquè quan Prosèrpina estava recollint primaverals flors vosaltres us trobàveu, oh doctes sirenes, entre les seves companyes? Després d’haver-la buscat inútilment per tot el món, heus aquí que perquè el mar pogués escoltar el vostre sofriment vau expressar el desig de poder remuntar-vos sobre l’oceà amb les vostres ales com si fossin rems; els déus us van ser propicis, i de cop i volta vau veure com els vostres braços es recobrien de rosses plomes. No obstant això, perquè el vostre cant nascut per a recrear les oïdes, perquè les vostres goles tan dotades no perdessin l’ús de la veu, vau conservar rostre de noies i veu humana.”

 

Ulisses i les sirenes. Ceràmica àtica 480–470 aC. British Museum.

Segons un oracle grec quan un vaixell passés davant l’illa que habitaven sense que morissin els mariners, les sirenes saltarien al mar i s’hi ofegarien. Aquesta situació, tal com veurem, es donà en dues ocasions.

Les sirenes gregues fan la seva aparició a la literatura en el cant XII de l’Odissea (segle VIII aC) en el conegut episodi en el qual Ulisses, aconsellat per Circe, evita el perill del seu cant tapant les orelles dels seus companys amb cera, mentre que ell, que vol escoltar el seu encisador cant, es fa lligar al pal del vaixell.

En català tenim la sort que en Carles Riba va fer una de les millors traduccions fetes mai d’aquesta obra, d’ell prenc l’episodi de les sirenes:

I aleshores parlà missenyora Circe, dient-me:
»—Mira com tot va tenint acabament. I tu escolta
ara el que et vaig a dir; i un déu ja farà que ho recordis.
Arribaràs de primer a les Sirenes, que encisen
tots els humans, quisvulla que siguin que arribin a elles.
Qui per follia amaina i al so de la veu dóna orella
de les Sirenes, ja mai la muller ni els fills criatures
no el sortiran a rebre, tornant a casa joiosos:
no, les Sirenes l’encisen amb llur cançó prima i clara,
des del punt on s’estan; i entorn blanqueja una rima
d’ossos de gent que es corromp; i la pell que els cobreix va enxiquint-se.
Passa de llarg, però tapa a la teva gent les orelles
amb cera dolça que hauràs remollit, a fi que no hi senti
cap dels altres; però si el cor a tu et diu d’escoltar-les,
fes que et lliguin de mans i de peus dins el ràpid navili,
dret a la paramola, i que fermin les cordes ben altes,
perquè sentis a pler la veu de les dues Sirenes.
I si pregues als teus companys que et deslliguin, i ho manes,
ells una cosa han de fer, que és estrènyer-te encara amb més nusos.

[…]

 

Ulisses i les sirenes d’Herbert James Draper, 1909. Ferens Art Gallery a Kingston upon Hull, Anglaterra.


 

Aleshores jo parlo als companys i els dic amb tristesa:
»—Oh amics, no està bé que un o dos siguin sols a conèixer
els averanys que Circe m’ha fet, la divina entre dees:
no, jo els reportaré, per tal que morim coneixent-los
o que mirem d’esquivar-nos, fugint de la mort i la parca.
Per començar, m’ha ordenat que de les Sirenes divines
defugim la veu i la prada en flor des d’on canten.
Jo tot sol ha ordenat que escoltés; però heu de lligar-me
amb un nus treballós, perquè resti allí sense moure’m,
dret a la paramola; i fermeu les cordes ben altes.
I si us prego a vosaltres que em deslligueu i us ho mano,
una cosa heu de fer, que és estrènyer-me encara amb més nusos.
»Jo vaig anar dient i aclarint als companys cada cosa,
mentre ràpidament atenyia la nau ben obrada
l’illa de les Sirenes, que un vent innocent l’empenyia.
Súbitament llavors calà el vent, i es va fer la bonança,
sense tan sols un alè; i condormí les onades un numen.
I, aixecant-se, els companys enrotllaren el drap del navili
i el desaren al fons del buc i, asseient-se als escàlems,
emblanquien l’aigua amb les pales d’avet ben polides.
»Jo que llavors amb la punta del bronze tallo a miquetes
un gran rotllo de cera i la pasto amb les mans forçarrudes.
I aviat s’ablaneix, car el gran vigor la hi obliga,
i l’esplendor del Sol, el príncep fill de l’Altura.
I vaig de rengle tapant les orelles de tots els meus homes,
i ells dins la nau em lliguen de mans i cames alhora,
dret a la paramola, i em fermen les cordes ben altes;
i, asseient-se, colpeixen la mar blanquina amb les pales.
»Doncs, quan ja n’érem tan lluny com abasta la veu d’un que crida,
que passàvem rabents, no els escapa la nau marinera
que botava allí prop, i amb veu fresca entonen un càntic:
»—Vine, tan celebrat Ulisses, honor de l’Acaia!
Atura el teu vaixell i a la nostra veu dóna orella!
Mai ningú no ha doblat per aquí amb el negre navili,
que de les nostres boques la veu no escoltés, que és dolcesa;
però després se’n torna joiós i més ple de ciència.
Car nosaltres sabem tot quant a Troia la vasta
els argius i els troians han sofert per divina volença,
com tot allò que passi damunt la terra nodrissa.
»Deien, amb una veu meravellosa; es delia
per escoltar el meu cor; i mano als companys que em deslliguin,
fent-los senyal amb les celles; més ells, vinclant-se, remaven.
I tot seguit Perimedes i Euríloc s’aixequen i vénen
a refermar-me els lligams i estrènyer-me encara amb més nusos.”

 

Ulisses i les sirenes. Mosaic del segle II al Museu del Bardo, Tunis


 
 
 
 

Bestiari d’H.P. Lovecraft

Portada_edició_catalana

 

Aquest breu i bell llibre ens presenta vint-i-dues criatures imaginades en els contes i narracions d’H.P. Lovecraft. Cadascuna de les vint-i-dues terrorífiques criatures és il•lustrada per Enrique Alcatena, dibuixant argentí que ha treballat per a la DC i Marvel i que en aquest llibre fa una excel•lent interpretació dels escrits del solitari de Providence.

El mèrit és més gran si pensem que Lovecraft gairebé no dóna descripcions de les criatures innombrables o del deu primigeni que tracta, tot és un horror sense forma, una criatura reptant i caòtica, un ésser amb cara de gripau i cua bífida… Alcatena se’n surt amb els seus dibuixos gairebé psicodèlics i una paleta de colors roses, violetes i verds pàl•lids que lliguen bé amb aquestes criatures terribles nascudes en un malson.

Els texts utilitzats han estat extrets d’obres com A les muntanyes de la follia, L’horror al museu, Dagon, L’horror de Dunwich, Fongs de Yuggoth, El que xiuxiueja en la foscor, El model d’en Pickman, La recerca en somnis de la desconeguda Kadath, L’ombra més enllà del temps, La crida de Cthulhu i L’ombra sobre Innsmouth.

Libros del zorro rojo va presentar una traducció catalana del Bestiari l’any 2008 l’edició de la qual va estar a càrrec de Mireia Vidal-Conte. Són 68 breus pàgines, molt cuidades: tapa dura, paper de qualitat, les pàgines imiten un volum carregat d’anys amb les planes rovellades i humitejades pel temps on destaquen els dibuixos d’Alcatena.

El llibre no aporta res de nou en el sentit estrictament literari (la veritable novetat són les esplèndides i terribles il•lustracions) però em fa venir ganes d’anar corrents a aquell recó de la meva biblioteca i tornar a rellegir alguna d’aquestes obres de Lovecraft. Potser pensareu que només és un llibre per a fans de l’escriptor quan en realitat també és un plaer per tots aquells aficionats a les històries gràfiques.

 

 

Amfisbena

 

Amfisbena al Bestiari Harley MS 3244, ff 36r-71v

Amfisbena al Bestiari Harley MS 3244, ff 36r-71v


 

L’amfisbena, en llatí amphisbaena, és una paraula que prové del grec i que vol dir ‘que va en dues direccions‘, d’amfis, ‘banda i banda’ i bainein, ‘anar’, també és anomenada Mare de les Formigues. És una serpent mitològica que menja formigues, amb un cap a cada extrem del seu cos. En la mitologia grega l’amfisbena havia nascut de la sang que va degotar del cap tallat de la gorgona Medusa quan l’heroi Perseu va volar sobre el desert libi amb ella a la mà.

Èsquil, al segle V a.C, la menciona a la seva tragèdia Agamèmnon (vers 1232 i següents):

Tal gosadia té [Clitemnestra], una dona a matar un home. Per quin nom de monstre odiós, l’anomenaré? Una amfisbena. O Escil•la, inquilina de les roques, una plaga pels navegants, una ràbia, la mare dels diables, respirant de forma incessant guerra contra el seu marit? ”

Plini el Vell a la seva obra Història Natural (segle I d.C.) descriu l’amfisbena com:

L’amfisbena té caps bessons, és a dir, també té un cap al final de la cua, com si no en tingués prou amb abocar verí per una boca.”

El poeta cordovès Marc Anneu Lucà (segle I d.C,) al seu llibre La Farsàlia enumera les veritables o imaginàries serpents que els soldats de Cató varen trobar pels deserts d’Àfrica. En el llibre 9, vers 843 fa referència a ella:

La temible amfisbena amb el seu doble cap…”

 

Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 54r. Amfisbena

Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 54r. Amfisbena


 

Claudi Elià, a la seva Història dels animals (escrita al segle II d.C.) escriu al llibre 8, capítol 8:

Nicandre afirma que la pell de l’amfisbena embolicada al voltant d’un bastó serveix per espantar totes les serps i altres criatures que no maten mossegant sinó envestint.”

Més endavant (al llibre 9, capítol 23) Claudi Elià explica:

L’amfisbena és una serp amb dos caps, un a la part superior i un en la direcció de la cua. Quan avança, com la necessitat d’un moviment cap endavant la impulsa, deixa un extrem darrere per fer-lo servir com a cua, mentre l’altra l’utilitza com un cap. Per altra banda, si es vol moure cap enrere, utilitza els dos caps exactament de manera oposada a com ho feia abans.”

Gai Juli Solí a la seva obra Polihystor escrita al segle IV d.C. la descriu d’aquesta manera:

Amphisbaena consulat in caput geminum : quorum alterum in loco suo est alterum in ea parte, qua cauda : quae causa efficit, ut capite utrinque secus nitibundo serpat tractibus circulatis.”

Que traduït ve a ser:

L’amfisbena té dos caps, un està en la seva posició natural i l’altra a la cua, el que fa que el seu cos segueixi els seus dos caps descrivint un cercle.”

 

Wenceslas Hollar 'Civil discord' sota la forma d'amfisbena (1643)

Wenceslas Hollar ‘Civil discord’ sota la forma d’amfisbena (1643)


 

També a l’edat Mitjana autors com Isidor de Sevilla (al segle VII d.C.) parla de l’amfisbena al seu llibre Etimologies (llibre 12, 4:20):

L’amfisbena té dos caps, una al lloc adequat i l’altra a l’extrem de la cua. Es pot moure en la direcció de qualsevol cap sense haver de donar-se la volta. Els seus ulls brillen com llums. Aquesta és l’única serp que suporta el fred fàcilment.”

Tant Pseudo-Hugh (111.44) com Brunetto Latini que va ser notari, filòsof, i canceller de la república florentina del segle XIII i que va escriure el Llibre del tresor (I. V. 139) es limiten a reproduir aquesta informació en les seves obres. Albert Magne (XXV.II.2), fent referència a Solí i Avicenna, no creu en l’existència d’una serp de dos caps.

 

Historiae animalium Liber V qui est de serpentium natura de Conradi Gesneri Tigurini (Edició 1587)

Historiae animalium Liber V qui est de serpentium natura de Conradi Gesneri Tigurini (Edició 1587)


 

Thomas Browne va observar que no hi ha animal sense avall, amunt, endavant, enrere, esquerra i dreta, i va negar que pogués existir l’amfisbena, en la qual les dues extremitats són anteriors. Referint-se a les descripcions clàssiques, detallava:

Mentre una plorava l’altra reia, mentre una callava l’altra parlava, mentre una estava desperta l’altra dormia; així s’afirma en tres exemples notables de Petrarca, Vicencio i la Història d’Escòcia de Buchanan.”

L’art medieval amb la seva passió per les formes ornamentals entrellaçades va fer un ampli ús del motiu de l’amfisbena. De vegades es representa amb les urpes i potes d’un ocell i les ales punxegudes d’un ratpenat. Alguns fins i tot la representaven amb banyes al cap davant i petites orelles rodones en la posterior, o amb banyes en ambdues. Aquestes banyes eren llargues i corbades cap per avall o lleugerament en espiral. Mentre alguns bestiaris medievals la mostraven amb el segon cap al final de la seva cua, altres ho feien amb dos «colls» d’igual grandària, pel que no podia determinar quina era la del darrere. Altres bestiaris i manuscrits la representen amb les seves mandíbules mossegant-se la seva pròpia cua o coll, creant un cèrcol rodant.

 
Bibliografia i enllaços:

Amfisbena. Article de la Viquipèdia (en català).
Amphisbaena. Article de la Wikipedia (en anglès).
Amphisbaena. Al web Dave’s Mythical Creatures and Places (en anglès).
Amphisbaina. Al web Theoi Greek Mythology (en anglès).
Amphisbaena. Al web The Medieval Bestiary Animals in the Middle Ages (en anglès).
Browne, Thomas. Of the Amphisbæna Al web de la Universitat de Chicago dedicat a Sir Thomas Browne (en anglès).

 

Uroboros representat con un drac alat amb dos caps. Realment una Amfisbena (Anglaterra vers 1200)

Uroboros representat con un drac alat amb dos caps. Realment una Amfisbena (Anglaterra vers 1200)


 
 
 
 

Esciàpodes

 

Esciàpode dibuixat a les Cròniques de Nuremberg (XIIr)

Esciàpode dibuixat a les Cròniques de Nuremberg (XIIr)


 

Els esciàpodes, també coneguts com monopodes i monocoli, són éssers humans mitològics que només tenen un sol peu enorme, sobredimensionat, que s’estén des d’una cama gruixuda centrada en el mig del seu cos.

El nom d’esciàpodes deriva del grec σκιαποδες i ve a significar peus d’ombra per la seva costum de tombar-se d’esquena al terra, aixecar la seva cama i donar-se ombra amb ella. D’altra banda monocoli deriva també del grec μονοκωλοι i significa una sola cama. El primer autor que en parla a l’antiguitat és Escílax de Carianda al segle VI a.C. a la seva obra Indika i els ubica a l’Índia.

L’any 414 a.C. Aritòfanes fa aparèixer aquests éssers a la seva obra còmica Els ocells. Al segle I d.C. Plini el Vell parla d’ells a la seva obra Naturalis historia (Llibre VII, cap. II), com Escílax els situa a l’Índia i ens diu:

Ell [Ctesias] parla també d’una altra raça d’homes, que es coneixen com monocoli, que tenen una sola cama, però són capaços de saltar amb una agilitat sorprenent. A aquestes mateixes persones també se’ls anomena esciàpodes, perquè tenen l’hàbit de tirar-se sobre les seves esquenes, durant el temps de la calor extrema i protegir-se del sol per l’ombra dels seus peus.”

Aule Gel•li a la seva obra Nits àtiques (9.4), escrita al segle II d.C., explica:

… a les terres més remotes de l’est [de l’Índia] també hi ha altres homes meravellosos anomenats monocoli, o amb una sola cama, que corren saltant amb la seva sola cama amb molta celeritat.”

 

Codex Bodmer 127. Detall del foli 244r dibuixat per fra Rufillus

Codex Bodmer 127. Detall del foli 244r dibuixat per fra Rufillus


 

Filòstrat d’Atenes menciona els esciàpodes a l’obra Vida d’Apol•loni de Tiana escrita abans de l’any 217 d.C. (6. 23-25):

Els nasamons i la gent androphagoi (devoradors d’homes) i els pigmeus i els esciàpodes també són tribus d’Etiòpia, i s’estenen fins l’oceà etíop, en el que els mariners no entren mai si no és en contra de la seva voluntat o per naufragi.”

Aquesta obra és citada por Eusebi de Cesarea en el seu Tractat sobre Hierocles escrit a començaments del segle IV on al capítol 21 diu:

Ell [Apol•loni de Tiana] va preguntar també [als bramans de l’Índia] sobre els homes que viuen sota terra (anthropoi hypergen), i pels altres anomenats pigmeus, i els esciàpodes, i li va preguntar. . . la mantícora. . . Tals eren les qüestions que Apol•loni va sotmetre als savis, i Iarkhas el va instruir sobre els pigmeus. . . però pel que fa a les altres coses sobre les que li va preguntar, Iarkhas va dir que mai havien existit en absolut.”

 

I·llustracions d'humans monstruosos al llibre Cosmographia de Sebastian Münster (1544)

I·llustracions d’humans monstruosos al llibre Cosmographia de Sebastian Münster (1544). D’esquerra a dreta esciàpode, dona cíclope, germans siamesos, blèmia i cinocèfal


 

Amb l’adveniment del cristianisme la llegenda segueix viva i així Agustí d’Hipona (354-430 d.C.) menciona els esciàpodes a la seva obra La ciutat de Deu on al llibre 16, capítol 8, ens explica:

¿Es pot admetre que dels fills de Noè, o més aviat del primer home, del que ells van néixer, s’hagin propagat algunes classes d’homes monstruosos que ens refereix la història dels pobles? Tals són, per exemple: que alguns tenen un sol ull enmig del front; que altres tenen les plantes dels peus girades cap enrere; altres amb la naturalesa de tots dos sexes: el pit dret de l’home i la mama esquerra de la dona, i que unint-se alternativament engendren i donen a llum; altres no tenen boca i viuen respirant només pel nas; altres hi ha d’estatura d’un colze, a qui els grecs, per ser tan petits en diuen pigmeus; en altres parts, les dones conceben als cinc anys, i no viuen més de vuit.

També es diu que hi ha un poble on tenen una sola cama en els dos peus, que no doblen la corva, i són d’admirable rapidesa; els anomenen esciàpodes, perquè a l’estiu, tombats cap per amunt es protegeixen amb l’ombra dels peus. Hi ha altres sense cap, que tenen els ulls a les espatlles. I, finalment, tota aquesta caterva d’homes o espècies d’homes pintats en els mosaics del port de Cartago, presos de llibres de curiosa història. Què diré dels cinocèfals, els caps i lladruc de gos els delaten més aviat animals que homes? De totes maneres, no cal creure en l’existència de totes aquestes classes que es diu d’homes.”

La llegenda dels esciàpodes sobreviu durant l’Edat Mitjana. Isidor de Sevilla a la seva obra Etymologiae, escriu:

Es diu que la raça dels esciàpodes viu a Etiòpia; només tenen una cama i són meravellosament ràpids. Els grecs en diuen σκιαπόδες (“peus d’ombra”) perquè quan fa calor jeuen sobre les seves esquenes a terra i estan a l’ombra dels seus grans peus.”

El Mapamundi de Hereford, dibuixat al voltant de l’any 1300, mostra a un esciàpode en un dels costats del món.

 

Esciàpode al mapamundi d'Hereford (vers 1300)

Esciàpode al mapamundi d’Hereford (vers 1300)


 

El llibre del Beat de Burgo d’Osma, actualment a la Catedral de Burgo d’Osma a Sòria, és datat del 1086, va ser escrit pel clergue Pedro i miniat per Martino, és considerat el primer beat plenament romànic. D’ell es conserven 166 folis amb 71 miniatures, la més coneguda de les quals és la dibuixada als folis 34v i 35 que contenen un mapamundi on apareix la figura d’un esciàpode als confins del món.

 

Mapamundi del Beat Burgo d'Osma amb un esciàpode dibuixat a la dreta

Mapamundi del Beat Burgo d’Osma amb un esciàpode dibuixat a la dreta


 

L’autor anònim creador del personatge fictici Jean de Mandeville al llibre Viatges o Meravelles del Món publicat el 1356 va escriure sobre aquesta raça sorprenent que suposadament va trobar al llarg dels seus viatges a ultramar. Al llibre es limita a repetir, un cop més, la descripció clàssica d’aquests éssers.

L’ultima aparició d’un esciàpode la trobem en el llibre de ficció Baudolino (2000) escrit pel recentment traspassat Umberto Eco. Un d’ells arriba a ser amic de Baudolino, i l’acompanya en el seu viatge de tornada a occident.

 
Bibliografia i enllaços:

Skiapods. Article del web de mitologia grega Theoi (en anglès).

Esciápodo. Article de Wiki Mitologia (en castellà).

Monopod (creature). Article de la Wikipedia (en anglès).

Monopodo. Article de la Wikipedia (en castellà).

Esciápodo. Article de la Wikipedia (en castellà).

El secreto de los esciápodos al web El hilo de Ariadna (en castellà)

The Story of One Dwarf’s Big Foot: Sciapodous. Article del web Hark Around the Words (en anglès).

 

Esciàpode dibuixat per Ulisse Aldrovandi

Esciàpode dibuixat per Ulisse Aldrovandi


 

 
 
 

Panotii

 

Panotii dibuixat a la Crònica de Nuremberg d'Hartmann Schedel

Panotii dibuixat a la Crònica de Nuremberg d’Hartmann Schedel


 

Els panotii són criatures antropomorfes llegendàries esmentades en diversos textos de la antiguitat i l’edat Mitjana. Es caracteritzen per les seves llargues orelles amb les quals, segons algunes fonts, s’emboliquen per dormir. S’explica que eren criatures poregoses i esquives; alguns, quan se sentien acorralats, estenien les orelles com si fossin ales per impulsar-se amb elles i fugir a gran velocitat.

Un passatge de l’obra Bíblos istorikí̱, («El llibre de les històries»), més coneguda pel nom de Chiliades, («Milers») de Joan Tzetzes, un erudit bizantí del segle XII, ens fa saber que Escílax de Carianda fou la primera persona en donar a conèixer aquests éssers. Recordem que aquest viatger grec fou enviat a l’Índia per Darios I, el Gran, durant l’últim terç del segle VI aC., va descendir pel riu Indus fins el mar, va passar cap a l’oceà Índic i cap a la mar Roja, des d’on es va dirigir altre cop a Cària en un viatge que va durar tretze mesos. Un cop a Grècia va ficar per escrit les vicissituds del seu viatge. Escílax dona als orelluts el nom de Otoliknoi, distingint-los d’una altra tribu que posseeixen oïdes similars, els Enotokoitai, les orelles dels quals són encara més grans de manera que dormen sobre una i es cobreixen amb l’altra.

 

Panotii al Rutland Psalter, England, c. 1260, Add MS 62925, f. 88v

Panotii al Rutland Psalter, England, c. 1260, Add MS 62925, f. 88v


 

A començaments del segle IV aC., Ctèsies de Cnidos, un metge de la cort del rei persa Artaxerxes II Memnon, va escriure un llibre sobre l’Índia del qual en tenim només fragments. Per sort, Foci, patriarca de Constantinoble, va realitzar un resum de cites d’escriptors clàssics, les obres originals dels quals no han arribat fins nosaltres. Segons Ctèsies, hauria existit una tribu indígena integrada per persones amb orelles tan llargues que els cobrien l’espatlla i els braços.

Foci explica que a les muntanyes de l’Índia, on creixen els joncs, viu un poble de prop de trenta mil persones. Les dones donen a llum una sola vegada en les seves vides i els seus fills neixen amb els cabells blancs. Conserven aquest color fins a l’edat de trenta anys, i després es tornen gradualment negres, però que als seixanta, la barba i els cabells són tan negres com el banús. Tenen vuit dits per mà i vuit dits en cada peu. Les seves orelles són tan llargues que es toquen i que amb elles es cobreixen l’esquena i els braços fins als colzes.

Entre el 300 i el 290 aC., Megastenes, escriptor grec que va viatjar a l’Índia com embaixador, parla d’aquests éssers en la seva obra Indika i Estrabó segueix les seves explicacions en la seva obra Geografia (XV, 1, 57).

Fragment del foli 243 de la Biblia d'Arnstein, manuscrit alemany del 1142

Fragment del foli 243 de la Biblia d’Arnstein, manuscrit alemany del 1142

Al començament de la nostra era, Pomponi Mel•la és el primer escriptor llatí en difondre notícies dels panotii. En la seva obra De Chorographia, a aquestes persones les anomena panoti seguint la interpretació etimològica donada pels autors grecs, és a dir ‘tot orelles’. Independentment de Pomponi Mel•la, Gaius Plinius Secundus, més conegut com a Plini el Vell, informa d’una faula semblant i Gai Juli Solí al seu llibre anomenat De mirabilibus mundi («Les meravelles del món») que circulà tant amb el títol de Collectanea rerum memorabilium («Col•lecció de curiositats»), com de Polyhistor, copiarà els textos de Plini:

Fanesiorum aliae (insulae) in quibus nuda alioquin corpora prae grandes ipsorum aures tota contegant “ (Història natural, IV, 27, 95)

mentre que Gai Juli Solí, diu:

Esse et Phanesiorum, quorum aures adeo in effusam magni tudinem dilatentur, ut reliqua viscerum illi contegant nec amiculum aliud sit quam ut membris membra vestiunt.” (Collectanea rerum memorabilium, 19, 8)

Els autors medievals que escriuen sobre els panotii són pocs. El motiu el podem trobar en que a l’obra De civitate dei («La ciutat de Déu»), catàleg fonamental dels monstres medievals de Agustí d’Hipona no se’ls anomena. Amb anterioritat tampoc els mencionen Aule Gel•li, ni Marcià Mineu Fèlix Capel•la, que són, junt amb Sant Agustí, els tres autors de més importància per l’estudi de las fonts de la teratologia medieval, fet pel qual s’entén que la difusió d’aquesta història sigui limitada.

 

British Library, Cod. Cotton Tiberius B V, 83v. (circa 1040)

British Library, Cod. Cotton Tiberius B V, 83v. (circa 1040)


 

Isidor de Sevilla (560-636) parla d’aquests éssers seguint a Gai Juli Solí, afegint que aquestes persones viuen a Escítia. Segons els autors romans Plini el Vell i Gai Juli Solí, els panotii viuen a les costes d’Escandinàvia i segons Pomponi Mel•la a les illes Oaeonae prop de Sarmàtia. Isidor es la font de Ràban Maur (780-856), Bartolomeu l’anglés (circa 1203-1272), Vicent de Beauvais (circa 1189-1264), del Liber ChronicarumCrònica de Nuremberg») de Hartmann Schedel (1493), del Lucidarius, en la seva versió impresa el 1535 i el text del mapamundi d’Hereford (segona meitat del segle XIII). Tota la informació d’aquests autors prové de la mateixa font.

Detall del mapamundi Hereford amb panotii

Detall del mapamundi Hereford amb panotii

També beu d’Isidor el capítol CLXXV de la Gesta Romanorum, una mena d’antologia d’històries anònimes pseudo antigues, escrites a Anglaterra abans de 1342, que tracten de moralitzar als lectors. En aquest cas les enormes orelles del panotii són un mitjà per sentir millor la paraula de Déu i preservar l’ànima i el cos del pecat.

Els panotii també són mencionats al De imagine mundi de Honoré d’Autun (circa 1120) i una dada curiosa és que la polidactília, documentada per Foci a través dels autors grecs, es deixa de mencionar en els textos medievals.

A les darreries de l’edat Mitjana, se’ls anomena en llibres de viatges i meravelles. Els trobem en autors com Odoric de Pordenone que posteriorment va ser plagiat per un autor anònim creador del personatge fictici Jean de Mandeville al llibre Viatges o Meravelles del Món publicat el 1356, pocs anys després del viatge d’Odoric; i en alguns mapamundis dels segles XIII i XIV.

 

Panotii al gravat de les faules d'Isop, de Sebastian Brant (1501)

Panotii al gravat de les faules d’Isop, de Sebastian Brant (1501)


 

Tot just després del descobriment d’Amèrica diferents autors i viatgers ja localitzen els panotii al nou continent. Diferents tribus americanes van rebre aquest nom i són mencionades en les cròniques amb certa freqüència. Fins i tot Antonio Pigafetta, cronista de Magallanes després del viatge al voltant del món, va escriure que ell havia sentit que,

En aquestes illes hi ha homes amb les orelles tan grans que es cobreixen els braços amb aquelles. Aquests homes són els Cafres.”

tot i que afegeix que, com no els va poder veure per ell mateix, no va donar crèdit a aquesta història. El governador Diego Velasquez, va ordenar a Hernán Cortés trobar la raça dels orejones; Álvar Núñez Cabeza de Vaca assegura que un dels seus capitans els va trobar en una illa que va anomenar el paraíso de los orejones i Richard Harcourd l’any 1613 va mencionar una tribu d’homes de llargues orelles que habitaven a les ribes del riu Maroni, a la Guyana.

Panotii de Vezelay

El panotii estan presents al portal de la basílica de Sainte-Madeleine de Vézelay a França (segle XI). Al timpà del portal central de l’església estan representats els apòstols que separen el caos del món de l’oceà. El caos és representat per mitjà de panotii.

Altres llocs del món tenen mites similars. Per exemple a Malàisia hi ha una figura infernal que destaca per la grandària de les orelles, és un dels guardians de l’inframón i tindria les orelles tan grans com per permetre que les ànimes dels morts hi trobessin refugi. Al Japó, tenen el choji, també amb unes orelles de grans dimensions i a Melanèsia tenen els dogai, uns éssers peluts i amb orelles tan desproporcionades que les poden utilitzar com arpons de pesca.

 

Detall de panotii al llibre Meravelles de l'est conservat a la British Library, Cotton MS Vitellius A XV, foli 104r

Detall de panotii al llibre Meravelles de l’est conservat a la British Library, Cotton MS Vitellius A XV, foli 104r


 
 

Bibliografia i enllaços:

Lecouteux, Claude. Les Panotéens: Sources, diffusion, emploi. Etudes Germaniques, 35 (1980), p. 253-266 (en francès)

Panozio Article de la Wikipedia (en italià)

Panotii Article de la Wikipédia (en francès)

Panotii, pueblo mítico de orejones. Article ‘Diccionario de los monstruos’ de la web Valdeperrillos.com (en castellà).

Plini el Vell. Història natural, llibre 4, cap. 27, 13 on escriu sobre els panotii (en anglès)

Plini el Vell. Història natural, llibre 4, cap. 94 on escriu sobre els panotii (en anglès)

Monsters and Marvels in the Beowulf Manuscript a la British Library (en anglès)

 

Homo Fanesius Auritus dibuixat per Jean-Baptiste Coriolan a la Monstrorum historia d'Ulyssis Aldovandi (1642)

Homo Fanesius Auritus dibuixat per Jean-Baptiste Coriolan a la Monstrorum historia d’Ulyssis Aldovandi (1642)

 
 
 

Basilisc

 
Basilisc
 

La mitologia grega ens explica que quan Perseu va derrotar la Medusa, dels cabells d’aquesta van néixer totes les serps, inclòs el basilisc. D’aquí ve el seu atribut de «petrificar amb la mirada», com feia la Medusa.

La font principal sobre aquest ésser es Plini el Vell, que en el seu llibre Naturalis Historia VIII, 33, 78 ens diu:

El mateix poder té la serp basilisc. La província cirenaica la produeix: és d’una grandària no major de dotze dits, se la reconeix per una taca blanca al cap com una corona. Amb el seu xiulet posa en fugida a totes les serps i no impulsa el seu cos amb una ondulació en sèrie com les altres, sinó que avança aixecada i alçada sobre la seva part central. Mata els arbustos, no només al tocar-los sinó també al exhalar el seu alè sobre ells, abrasa les herbes, trenca les pedres; tal és la força del seu verí. Es va creure en un altre temps que una va morir d’una llançada des d’un cavall i, pujant el seu verí per la llança, va morir no només el genet sinó també el cavall. Però per a semblant monstre – sovint en efecte han desitjat veure’l mort els reis – el verí de les mosteles és mortal; fins a tal punt ha volgut la naturalesa que no existís res sense el seu antagonista. Fiquen a les mosteles en els caus dels basiliscos, que es reconeixen fàcilment per la putrefacció del sòl. Aquelles els maten amb la seva olor alhora que moren i es consuma la lluita de la natura.”

Dibuix de basilisc en la tradició grecoromana

Dibuix de basilisc en la tradició grecoromana

 

Plini, afegeix a Historia Naturalis XXIX, 66:

Del basilisc, al qual fugen les mateixes serps ja que altrament les mata amb la seva olor, es diu que mata l’home amb la seva sola mirada, fan els Mags les millors lloances de la seva sang: es coagula com la brea, de la que té el seu color; diluïda dóna un vermell més brillant que el cinabri. Li atribueixen el bon èxit en les demandes fetes als grans i les pregàries adreçats als déus; per a ells és un remei contra les malalties, un amulet contra els maleficis. Alguns l’anomenen també sang de Saturn.”

 

Basilisc representat en la Morgan Library, MS M.81, Foli 79r

Basilisc representat en la Morgan Library, MS M.81, Foli 79r

 

Claudi Elià en el seu llibre Historia Animalium II 5, diu:

El basilisc no mesura més que un pam, però, en mirant-lo una serp, per llarga que sigui, no després d’algun temps sinó a l’instant, a la simple emissió de l’alè, queda encarcarada. I si un home té una canya com a bastó i el basilisc la mossega, l’amo de la canya mor.”

Claudi Elià a II, 7 diu:

Arquelau diu que a Líbia els muls ferits o extenuats de set són abandonats en gran quantitat, com si estiguessin morts. Sovint un gran nombre de serps de totes classes aprofiten per menjar la seva carn, i, quan senten el xiulet del basilisc, desapareixen rapidíssimament i s’oculten en els seus caus o sota la sorra. El basilisc arriba al lloc i amb tota tranquil•litat es dóna un festí, després marxa i s’allunya xiulant. I el basilisc assenyala el lloc dels muls i del banquet subministrat per ells, segons la dita ‘davant les estrelles’.”

Més tard a III, 31 escriu:

El lleó té por del gall. I el basilisc, segons es diu, s’horroritza davant aquesta au. En veure-la, el basilisc es fica a tremolar, i en sentir-la cantar, experimenta convulsions i es mor. Aquest és el motiu de que els viatgers a Líbia, que és creadora de tals éssers monstruosos, portin com a company i soci en el camí a un gall per por al dit basilisc; i aquest gall els preserva de semblant pesta.”

 

Bibliothèque Nationale de France, lat. 6838B, Foli 31r

Bibliothèque Nationale de France, lat. 6838B, Foli 31r


 

Gai Juli Solí al segle III ens explica que els habitants de Pèrgam van comprar un basilisc mort i que, havent-lo embolicat en una malla d’or, el van penjar en un Temple d’Apol•lo per impedir als ocells que niessin i que les aranyes fabriquessin les seves teles, perquè les parets d’aquest Temple estaven adornades amb moltes pintures del famós Apel•les.

 

Basilisc en el Foli 66r del Bestiari d'Aberdeen

Basilisc en el Foli 66r del Bestiari d’Aberdeen


 

Isidor de Sevilla (al segle VI) en parlar del basilisc copia a Plini i afegeix algunes modificacions pròpies. En el seu llibre Etimologies XII, IV, 6 llegim:

Basilisc en grec; en llatí es tradueix per “regulus” (reietó), perquè és la reina de les serps, de tal manera que totes, en veure’l, el defugen, perquè les mata amb el seu alè; l’home, si el mira, el destrueix. Més encara, cap au que voli en la seva presència passa il•lesa, sinó que, encara que estigui molt lluny, cau morta i és devorada per ell. No obstant això és vençut per les mosteles, que els homes llancen als caus en les que s’amaga el basilisc. Quan aquest la veu fuig i és perseguit fins que és mort per ella. En efecte, res va deixar el Pare sense remei. La seva grandària és de mig peu i està adornat de taques blanques. Els reietons, com els escorpins, caminen per llocs àrids, però quan arriben a les aigües es fan aquàtics. Sibilus és el mateix basilisc, i se li dóna aquest nom perquè amb els seus xiulets mata abans que mossega.”

 

Basilisc en una il·lustració de Jost Amman, 1584

Basilisc en una il·lustració de Jost Amman, 1584


 

El Physiologus, considerat com el llibre predecessor dels bestiaris, és un text didàctic escrit o compilat en grec a l’Alexandria del segle II dC per un autor desconegut. Va ser traduït al llatí aproximadament l’any 700 però la seva influència es va fer palesa a partir de l’any 1000. El llibre també fa referència al basilisc, al que descriu com:

És el rei de les serps, que fugen quan el veuen, ja que les mata amb l’alè. Si veu un home el mata. Cap au voladora escapa si veu al basilisc, doncs, fins i tot des de molt lluny, és cremada pel foc de la seva boca … .Aquest mateix animal es diu també xiulet, doncs mata xiulant, abans de mossegar o abrasar. El basilisc és el rei dels rèptils; amb la seva sola mirada mata a l’home; fa perir amb el seu alè a les aus voladores, i està tan ple de verí que llueix; si l’home el veu primer, no pot fer-li mal, i el basilisc queda com únic rei a la sorra buida. (De Bestiis, 214)”

 

Basilisc representat al llibre d'Ulisse Aldrovandi 'Serpentum et draconum historia' de 1640

Basilisc representat al llibre d’Ulisse Aldrovandi ‘Serpentum et draconum historia’ de 1640


 

En els escrits dels metges de la antiguitat com Dioscòrides Pedaci, Galè i Aeci també trobem referències al basilisc.

A l’obra De theriaca ad Pisonem de Galè de Pèrgam (130-c. 200/216 dC.) hi trobem:

Doncs el basilisc és un fera groguenca que posseeix sobre la cap tres prominències que, segons diuen, en ser vist o quan se l’escolta xiulant destrueix als que l’escolten o el miren. I de la resta d’animals, si algun toca a aquest animal mort, el mata de seguida i per això totes les altres classes d’animals es guarden d’estar a prop.”

Al Iatricorum Llibre XIII, 34 del metge bizantí del segle VI que fou Aeci llegim:

El basilisc té una mida de tres pams i és groguenc i de cap punxegut. Té sobre la cap tres prominències i té un grandíssim poder sobre totes les altres serps, fins al punt que cap d’elles pot ni tan sols suportar el seu xiulet. I encara que alguna dels altres animals verinosos es vegi impulsat a menjar o beure, si percep la presència del basilisc, es retira, sense preocupar-se de l’aliment necessari per viure. I als que són mossegats per ell els sobrevé una inflamació de tot el cos i lividesa. Se’ls cauen els cabells del cos al punt i en un curt espai de temps segueix la mort. Però ni tan sols un animal carnívor toca el cos mort. I, si impulsat per la fam, el toca, al punt la mort cau sobre ell. I diuen que amb només ser vist o amb només ser escoltat quan xiula, destrueix als que el miren, als que són vistos per ell i als que l’escolten. Pel que creiem que és inútil i va prescriure remeis contra això.”

Al llarg de l’Edat Mitjana la iconografia d’aquest ésser va anar variant i, a partir de l’original de la tradició grecoromana, se li van anar introduint nous trets com les potes, les plomes o el bec de gallina fins acabar sent unes bèsties estranyes dibuixades combinant característiques dels gripaus, les serps i les gallines.

 

El basilisc i la mostela en un dibuix atribuït a Wenceslas Hollar

El basilisc i la mostela en un dibuix atribuït a Wenceslas Hollar


 

Al segle XIII Vicent de Beauvais (vers 1190-1264) teòleg i erudit medieval de l’orde dels dominics, autor de l’enciclopèdia Speculum Maius (un compendi del saber de l’època) dedica els capítols XXII, XXIII i XXIV del llibre XX al basilisc. Sota el títol De generibus basiliscorum et remedia contra illos trobem la següent classificació:

Tres són els gèneres de basiliscs: el primer alochrysus que es diu criseo (chryseus), perquè allò que veu insufla i incendia. El segon estrellat (stellatus), o crisocèfal, és a dir de cap daurat, de manera que allò que veu tremola i mor. El tercer ametista (amathitis), és a dir, sanguini com el cinabri i també amb el cap daurat, que allò que veu o toca destrueix, conservant-se els ossos, i a aquest fàcilment el troba tot aquell que porti l’herba basilisca.”

Durant el segle XVI encara s’acceptava la existència del basilisc i savis i doctors filosofaven sobre el seu verí i sobre el seu estrany naixement. Aquest animal fabulós va formar part del saber popular fins ben entrat el segle XVII i encara avui dia surten a novel•les de temàtica fantàstica com la saga de Harry Potter, o són dibuixats per artistes com Frank Frazetta o Luis Royo.

 
Bibliografia i enllaços:

Basilisc. Article de la Viquipèdia.

Molero Benavides, José Antonio; El basilisco en la tradición popular a la revista digital Gibralfaro, num. 69 (Novembre-Desembre 2010, en castellà)

Prades, Miguel Angel; Estoy hecho un basilisco al web Nihil Sub Sole Novum (Serie de 10 articles sobre el basilisc, en castellà)

Flegetanis; El basilisco, rey del Fisiólogo al web Viajes con mi tia (en castellà)

Basilisco al web Diccionario de Mitos y Leyendas (en castellà)

 
Basilisc
 
 
 

Bonnacon

 

Bestiari de la versió de Transició, Primera Família, Anglaterra, finals del segle XII. Biblioteca Nacional de Rússia, Sant Petersburg, ms Lat. Q.v.5.1, 7 7/8 x 5 3/4 polzades. (20 x 14,5 cm). Foli 38 (detall): Un Bonnacon ruixant als caçadors amb els seus excrements

Un Bonnacon ruixant als caçadors amb els seus excrements. Bestiari de la versió de Transició, Primera Família, Anglaterra, finals del segle XII. Biblioteca Nacional de Rússia, Sant Petersburg, ms Lat. Q.v.5.1, 7 7/8 x 5 3/4 polzades. (20 x 14,5 cm). Foli 38 (detall)


 

Aquest animal fantàstic també anomenat el bonacon o bonasus, és descrit per primera vegada en les notes de Gaius Plinius Secundus, més conegut com Plini el Vell. Les seves notes inclouen nombrosos relats de criatures que coneixem avui dia, però també inclouen tota una sèrie d’animals fantàstics entre els que està inclòs el bonnacon. A la seva obra Història Natural, llibre 8, 16 ens diu:

Hi ha informes sobre uns animals salvatges que habita en Peònia, anomenats el bonasus, que té la crinera d’un cavall, però en tots els altres aspectes s’assembla a un toro; les seves banyes es corben cap enrere, de tal de manera que no són de cap utilitat per a la lluita, i es diu que a causa d’això se salva fugint, emetent per enrere un rastre d’excrements que de vegades cobreix una distància de fins a tres estadis (604 metres), el contacte amb els quals crema als seus perseguidors com una mena de foc.”

 

Bonnacon en un manuscrit medieval. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 10r

Bonnacon en un manuscrit medieval. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 10r


 

El prototip del bonnacon el trobem però, a la Història dels animals d’Aristòtil, on descriu els bisons (no els bonnacon) al capítol 45 del llibre IX:

El bisó es troba a Peònia a la Muntanya Messapium, que separa Peònia de Maedica; els peons els anomenen ‘monapos’. És de la mida d’un bou, però d’una constitució més potent i un tors més curt … En general s’assembla al búfals en aparença, excepte que té una cabellera que arriba fins a la punta de l’espatlla, com la del cavall arriba fins a la seva creu; però el pèl és més suau i més dens. El color del cabell és de color marró groguenc; la cabellera arriba fins als ulls, i és gruixuda. El color del cos és mig vermell, mig gris cendrós… Té el bram d’un toro. Les seves banyes són tortes i girades cap a dins de forma que les fa inútils per als fins de la defensa pròpia; són un pam d’amples, o una mica més, i en el volum de cada banya cabrien uns tres litres de líquid; el color negre de les seves banyes és bonic i brillant. El floc de cabells al front arriba fins als ulls, de manera que l’animal veu els objectes de cada flanc millor que els objectes que te just al davant. No té dents superiors, com és el cas també amb vaques i tots els altres animals amb banyes. Les seves potes són peludes; és de peülles feses, i la cua, que s’assembla a la del bou, no sembla prou gran per la grandària del seu cos… A causa del sabor de la seva carn se’l busca per donar-li caça. Quan està ferit i escapa, només s’atura quan està completament esgotat. Es defensa contra un assaltant tirant coces i projectant els seus excrements a una distància de vuit iardes; aquest dispositiu el pot adoptar fàcilment una i altra vegada, i l’excrement és tan penetrant que el pèl de gossos de caça es crema. És només quan l’animal s’altera o alarma que els fems tenen aquesta propietat; quan l’animal està en calma no té aquest efecte. Això pel que fa a la forma i els hàbits de l’animal. Quan arriba la temporada de part, les mares donen a llum les seves cries dins el ramat, a les muntanyes. Abans de deixar caure les seves cries dispersen el seu fem en totes les direccions, el que fa una mena de muralla circular al voltant d’ells, car l’animal té la facultat d’expulsar enormes quantitats de fems.”

 

Bonnacon de la British Library al manuscrit Harley 4751 f. 11

Bonnacon de la British Library al manuscrit Harley 4751 f. 11


 

Gai Juli Solí a mitjans del segle IV escrigué un tractat anomenat De mirabilibus mundi (‘Les meravelles del món’) que circulà tant amb el títol de Collectanea rerum memorabilium (‘Col•lecció de curiositats’), com de Polyhistor. La major part d’aquest tractat està extret de la Història Natural de Plini el Vell i de la Geografia de Pomponi Mel•la. En ell introdueix dos canvis significatius en parlar del bonnacon. Primer canvia la ubicació dient que viu a l’Àsia Menor en lloc de Peònia i, segon, canvia el seu nom de bonasus per bonnacon.

 

Bonnacon i caçador blindat amb armadura en el Bestiari de Rochester foli 16r

Bonnacon i caçador blindat amb armadura en el Bestiari de Rochester foli 16r


 

Ja en plena edat mitjana el bonnacon s’esmenta en el foli 12r del Bestiari d’Aberdeen on explica:

De bonnacon.\ In Asia ani\mal nas\citur quod bon\nacon di\cunt. Cui\ taurinum\ capud, ac \ deinceps\ corpus om\ne tantum\ iuba equi\na. Cornu\a autem ita multiplici fleu [A: flexu] in se recurrentia, ut si quis in\ eo offendat non vulneretur, sed quicquid presidii monstro illi frons\ negat, alvus sufficiat [A: sufficit]. Nam cum in fugam vertit proluvie citi ventris fumum egerit per longitudinem trium iugerum, cuius\ ardor quicquid attigerit adurit. Ita egerie noxia submovet insequentes\”

Que tradueixo lliurement com:

Dels bonnacon. A Àsia es troba un animal que els homes anomenen bonnacon. Té el cap d’un toro, i tot el seu cos és de la mida d’un toro amb el coll com la crinera d’un cavall. Les seves banyes són enrevessades, encrespades sobre si mateixes de manera que si algú ensopega amb ell no en surt perjudicat. Però la protecció, que el front nega a aquest monstre, resideix als seus intestins. Quan es gira per fugir, descarrega els fums dels excrements del seu ventre fins a una distància de tres hectàrees, la calor dels quals cala foc a tot el que toca. D’aquesta manera fuig dels seus perseguidors amb els seus excrements nocius.”

 

Foli 12r del Bestiari d'Aberdeen

Foli 12r del Bestiari d’Aberdeen


 

A més de trobar-lo en els bestiaris, el bonnacon es pot trobar en enciclopèdies de l’Edat Mitjana, on els seus autors a vegades tracten de desenvolupar i explicar algunes de les característiques d’aquest animal. Per exemple l’autor italià del segle XIII Brunetto Latini a la seva obra El Llibre dels Tresors (I. 179) escriu:

Hi ha diversos tipus de braus: un d’ells es troba a Àsia, és anomenat bonnacon i te la cabellera com un cavall, les seves banyes són tan grans i tan tortes al voltant del seu cap que ningú no el pot colpejar. Quan una persona o un altre animal el vol caçar, buida el contingut del seu estómac que és tan nociu que crema i destrueix tot el que toca.”

 

Bonnacon al Bestiari de Northumberland (ca. 1250)

Bonnacon al Bestiari de Northumberland (ca. 1250)


 

L’interès pel bonnacon arriba fins el segle XVI, quan el clergue naturalista anglès Edward Topsell (1572-1625) va escriure el seu famós bestiari The History of Four-footed Beasts and Serpents (La història de les besties de quatre potes i les serpents), publicat per primera vegada en 1607 i reimprès en 1658. En aquest tractat de 1.100 planes sobre zoologia, Topsell repeteix llegendes antigues sobre animals reals i testimonis de bèsties mítiques com ara el bonnacon. Topsell tracta de corregir l’error molt comú de dir que aquesta bèstia és d’Àsia, quan, en realitat viu a la Peònia tal i com està escrit per Plini i Aristòtil.

 

Caçadors i bonnacon. Pierpont Morgan Library. Manuscrit 81, fol 37r (al voltant de 1185)

Caçadors i bonnacon. Pierpont Morgan Library. Manuscrit 81, fol 37r (al voltant de 1185)


 

La capacitat de disparar fems nocius amb precisió sobre els seus enemics es reflecteix en gairebé totes les il•lustracions de manuscrits medievals. En aquestes il•lustracions la pell de la bèstia és gairebé sempre representada de color vermellós i sense crinera. Alguns investigadors consideren que la manca de borrissol corporal era el més adient per un animal amb semblant mecanisme de defensa personal.

 

Bestiary of the Second Family, Peterborough Abbey o Canterbury Abbey, c. 1200–1210. Bodleian Library, Oxford, MS Ashmole 1511, 10 5/8 x 7 1/4 in. (27.5 x 18.5 cm)

Bestiary of the Second Family, Peterborough Abbey o Canterbury Abbey, c. 1200–1210. Bodleian Library, Oxford, MS Ashmole 1511, 10 5/8 x 7 1/4 in. (27.5 x 18.5 cm)


 

Les llegendes associades al bonnacon ens fan saber que també tenia la capacitat de respirar foc, igual que el drac europeu, de tal manera que l’animal era mortal tant de front com de cul. La majoria dels investigadors, però, creuen que aquesta capacitat de respirar el foc va ser falsament atribuïda al bonnacon. En realitat, es creu que el bonnacon pot haver estat algun tipus de bisó amb certa semblança amb el bisó europeu del qual els últims exemplars salvatges varen ser extingits l’any 1919. Per cert, el bisó europeu porta com a nom d’espècie “Bison Bonasus”).

 

Bonnacon tirant fems sobre tres cavallers  que lamentablement han oblidat els seus escuts. (Bodleian Library, MS. Douce 88 fol 10r obra datada al voltant dels segles XIII o XIV)

Bonnacon tirant fems sobre tres cavallers que lamentablement han oblidat els seus escuts. (Bodleian Library, MS. Douce 88 fol 10r obra datada al voltant dels segles XIII o XIV)

 

Bibliografia i enllaços:

Bonnacon Article de la Wikipedia (en anglès)

Bonnacon al web The Medieval Bestiary. Animals in the Middle Ages (en anglès)

Bonnacon al web Dave’s Mythical Creatures and Places (en anglès)

Medieval Bestiary: Legend of the Bonnacon The Abbeville Blog (en anglès)

Bonnacon: el monstre medieval més jocós al web El Món Fantàstic de la Velleta Verda (en català)

Bonnacons al web Medieval & Reinassence Material Culture. (17 links a imatges de Bestiaris medievals, en anglès)

Latini, Brunetto; Li livres dou tresor après les manuscrits de la Bibliothèque impériale et de la Bibliothèque de l’Arsenal (‘El Llibre dels Tresors’, en francès)

Foli 12r Translation and Transcription de The Aberdeen Bestiary (en anglès)

Aristòtil; Historia Animalium Llibre IX de l’Electronic Text Center, University of Virginia Library a Internet Archive (en anglès)
 

Dibuix d'un bonnacon
 
 

Mantícora

Mantícora en una il·lustració del Bestiari de Rochester (v. 1230-1240)

Mantícora en una il·lustració del Bestiari de Rochester (v. 1230-1240)

 

El mantícora és un monstre amb cap humà (o de dimoni), cos de lleó i cua de drac o escorpí. Té tres fileres de dents verinoses i un bram similar a instruments de vent. El seu origen es troba a la mitologia persa i la paraula mantícora derivaria del persa ‘mardkhora’, això és ‘devorador d’homes’, però la seva fama ve d’obres de cultura popular. Apareix a nombrosos bestiaris medievals, que l’ubiquen als boscos d’Àsia. El cristianisme associa la mantícora amb el diable però també amb el profeta Jeremies.

El primer a descriure aquest animal fantàstic fou Ctèsies de Cnidos, metge grec que va viure a la cort d’Artaxerxes II de Pèrsia al segle IV aC. i que en el seu llibre Índica (Història de l’Índia), del que ha sobreviscut un resum a la biblioteca del patriarca Foci I de Constantinoble diu:

Ctèsies també parla del Mantícora, una bèstia que es troba entre els indis, i que té la cara semblant a la dels homes. Aquesta bèstia és tan gran com un lleó i el color de la pell d’un vermell similar a la de cinabri; té dents disposats en tres files, les orelles i els ulls blaus similars als d’un home. La seva cua s’assembla a la d’un escorpí de terra, mesura més d’un colze i es rematada amb un agulló. A la cua, lateralment, estan disposats aquí i allà, altres agullons, a més dels que, com a la cua de l’escorpí, està situat a la punta. És amb això que el Mantícora pica a qui s’acosta i qualsevol persona ferida pel seu agulló té una mort segura. Si algú lluita a distància amb el Mantícora, aquest, aixecant la cua comença a llançar els seus dards contra l’oponent al davant d’ell, o, voltant, intenta pegar-li per darrere estenent-li la seva cua en una línia recta. El mantícora pot llançar els seus dards fins a un centenar de metres de distància i qualsevol ésser viu que és colpejat per ells (a excepció de l’ elefant) te una mort segura… El terme “martichoras” significa en grec menjador d’homes, pel fet que aquesta bèstia s’alimenta sobretot d’homes, així com d’altres animals.”

 
Mantícora representada en un antic bestiari
 

Evocant els animals que va veure a Roma, Pausànias va escriure en la seva Descripció de Grècia:

Quant a la bèstia descrita per Ctèsies en la seva Història de l’Índia a la que els indis anomenen martichoras i els grecs devoradora d’homes, m’inclino a creure que aquest és el tigre. Però el fet que té tres files de dents en cadascuna de les seves mandíbules, i els agullons al final de la cua amb la qual es defensa en el combat cos a cos, i que dispara com les fletxes un arquer sobre els seus enemics distants, crec que és una faula que es transmeten els indis a causa del seu temor excessiu de la bèstia”

 

Relleu de pedra d'un mantícora a la paret sud de l'atri exterior de l'església parroquial Nostra Senyora de Maria Gail, ciutat de Villach, Caríntia, Àustria

Relleu de pedra d’un mantícora a la paret sud de l’atri exterior de l’església parroquial Nostra Senyora de Maria Gail, ciutat de Villach, Caríntia, Àustria

 
Plini el Vell no compartia l’escepticisme de Pausànias. Va seguir la Història natural d’Aristòtil a l’incloure el martichoras (mal transcrit com manticorus, passant amb aquesta grafia a la resta d’idiomes europeus) a la seva Història Natural (VIII, 30) on diu que, segons Ctèsies:

Hi ha entre els etíops un animal anomenat Mantícora; té tres files de dents que calcen entre si com els d’una pinta, cara i orelles d’home, ulls blaus, cos carmesí de lleó i cua que acaba en agulló, com els escorpins. Corre amb molta rapidesa i és molt aficionat a la carn humana; la seva veu és semblant a la consonància de la flauta i de la trompeta.”

Mantícora representada en el Bestiari de Worksop (v. 1185)

Mantícora representada en el Bestiari de Worksop (v. 1185)

 
Claudi Elià, deixeble de Pausànias, en la seva Història dels Animals (IV; 21) explica:

Hi ha a l’Índia una fera robusta de força, de mida com el major lleó, vermella de pell, tant que sembla ser del color del cinabri, peluda com els gossos: rep el nom de martichóras en la llengua dels indis. Posseeix una cara dotada de trets tals que sembla que la té no d’animal salvatge sinó d’home. En el seu maxil•lar superior estan encaixades tres files de dents, i en l’inferior tres files, afiladíssimes a la punta, més grans que els del gos. Les orelles s’assemblen també elles a les de l’home, però són més grans i peludes. Els seus ulls són de color blau clar, i també aquests s’assemblen als de l’home, però fem-nos a la idea que les seves potes i urpes són com de lleó. En l’extremitat de la seva cua està adossat un agulló d’escorpí que pot ser d’una longitud de més d’un colze, i la resta de la seva cua es diferencia per agullons situats a banda i banda d’ella. La punta de la cua infligeix una picada mortal a qui es posa al seu abast, tant que el mata a l’instant. I si algú el persegueix, dispara lateralment els seus agullons com fletxes, i és un animal capaç de disparar lluny. Quan deixa anar els agullons cap endavant, encorba la cua i, si els deixa anar cap enrere a l’estil dels ‘sacas’ [tribus nòmades del Iran], llavors la estira el més llarga possible. I el projectil mata a tot aquell a qui abast; l’elefant és l’únic al qual no mata. Els agullons disparats tenen un peu de llargs i el gruix d’una boga. Explica Ctèsies, i assegura que concorden amb ell els indis, que en els llocs des d’on són disparats aquests agullons brollen altres del sòl, perquè aquest mal tingui descendència. I, segons explica el mateix autor, es delecta sobretot menjant homes, i, per cert, mata munts d’ells, i no els tendeix emboscades d’un en un sinó que, arribat el cas, seria capaç d’atacar dos i fins a tres, i els domina tot sol a tots ells. Venç en baralla als restants animals, però a un lleó no és mai capaç d’abatre’l. Que aquest animal troba el major delit atipant-se de carn humana, el denuncia ja de per sí el seu nom, ja que en llengua grega vol dir que l’animal és antropòfag. I d’aquest fet es deriva el seu nom. Va en la seva naturalesa ser rapidíssim, com el cérvol. Els indis capturen les cries d’aquests animals quan encara les seves cues estan desproveïdes d’agullons, i les matxuquen amb una pedra perquè no puguin brollar. Emet un so que s’apropa extraordinàriament al d’una trompeta. Explica Ctèsies haver vist també a aquest animal entre els perses, on havia estat portat com a regal per al rei dels perses.”

 

Il·lustració al llibre 'Una descripció de la naturalesa de bèsties de quatre potes' de Joannes Jonstonus (1678)

Il·lustració al llibre ‘Una descripció de la naturalesa de bèsties de quatre potes’ de Joannes Jonstonus (1678)

 
El llibre Història Natural de Plini el Vell va ser àmpliament gaudit i acríticament cregut al llarg de l’Edat Mitjana europea, període durant el qual el Mantícora es descrit i il•lustrat en diversos bestiaris.