Mil millones de años hasta el fin del mundo

 

Aquesta meravellosa i breu tragicomèdia va ser escrita pels germans Borís i Arkadi Strugatski l’any 1976 i era fins ara una novel•la inèdita en castellà. Una novel•la que ja va ser censurada pel règim soviètic en el seu moment, a causa de la crítica social que conté i que ara, afortunadament, l’editorial Sexto Piso ha publicat amb una magnífica traducció directa del rus realitzada per Fernando Otero Macías.

Els dos germans Strugatski són considerats com els millors escriptors de ciència ficció de l’era soviètica i pràcticament els únics en tenir alguns dels seus llibres publicats a occident. Les seves obres més conegudes són Pícnic extraterrestre adaptada el cinema com Stalker per Andréi Tarkovski i Què difícil és ser un Déu que ha tingut fins ara dues adaptacions cinematogràfiques. La primera l’any 1989 per en Peter Fleischmann sota el títol El poder d’un déu i la segona per en Aleksei German l’any 2013 que respecta títol original de la novel•la: Què difícil és ser un Déu.

Mil millones de años hasta el fin del mundo és una obra difícil de classificar. Conté elements de ciència ficció que l’acosten a l’univers mental de Philip K. Dick on es qüestiona la realitat i la paranoia s’apropia dels protagonistes. Conté elements existencialistes que l’apropen a Kafka, i conté situacions, a vegades absurdes, molt pròpies de l’obra de Ionesco.

Els germans Arkadi i Borís Strugatski

Els germans Arkadi i Borís Strugatski

Però deixeu-me que us expliqui l’argument: Dmitri Maliànov és un astrofísic que està intentant acabar un brillant treball científic pel qual serà reconegut mundialment. La seva dona i el seu fill estan de vacances a la costa mentre ell es concentra en una revolucionària fórmula matemàtica. Just en el moment de trobar la solució al problema comencen a interrompre’l, primer amb enigmàtiques trucades telefòniques, amb entregues de menjar ‘de luxe’ gratuïtes i a domicili; després l’arribada d’una bonica desconeguda que diu ser amiga de la seva dona i que demana per quedar-se a passar la nit; més tard amb l’arribada d’un veí, oficial de l’exèrcit soviètic anomenat Snegovói, qui s’ajunta amb ells per passar una vetllada de conversa i alcohol.

L’endemà al matí apareix per l’apartament de Maliànov un inspector de la policia que l’informa que Snegovói ha estat trobat mort d’un tret al cap però sospiten que no és un suïcidi. L’inspector amenaça a Maliànov d’implicar-lo en el cas. Poc després, Maliànov rep la visita d’altres quatre investigadors i científics i descobreix que no és l’únic que està vivint un malson. Tots ells s’han vist obligats a interrompre les respectives investigacions en rebre sinistres advertències si no ho fan. Acompanyats de te, cigarrets i begudes alcohòliques d’alta graduació, els cinc científics intentaran cercar una raó lògica que expliqui el que estan vivint.

Els científics comencen a proposar hipòtesis que, directament proporcionals al consum d’alcohol, semblen cada vegada més absurdes. Parlen de conspiracions extraterrestres, de contactes amb societats molt més avançades que la seva, que han topat amb una llei de la natura que impedeix anar més enllà en el coneixement si no es vol ficar en perill l’entropia de l’univers…

Les últimes vint planes deixen a banda la comicitat i aconsegueixen que la sensació d’angoixa que pateixen els protagonistes traspassi al lector. La realitat, gairebé tangible, d’una presència funesta obliga als personatges a escollir entre rendir-se a la situació i abandonar les respectives investigacions, o continuar els seus treballs malgrat saber que patiran totes les desgràcies del món.

La trama és senzilla i lineal, els diàlegs ràpids, el text breu, però aquesta aparent senzillesa no és tal. És una novel•la profunda farcida de diferents capes de lectura. Els diàlegs estan amanits amb nombroses referències als clàssics de la literatura russa com ara Puixkin, Gógol o Dostoievski (que ens passarien inadvertides a la majoria dels lectors si no fos per les notes incloses del traductor). La recentment traspassada Úrsula K. Le Guin el considerava un llibre meravellós i afegia:

un dels germans Strugatski és descendent de Gógol i l’altre de Txékhov, però ningú està segur de quin és quin.

L’obra és una contundent comèdia negra, provocadora, profunda, fosca i sobretot molt divertida. Una història que ens parla dels límits humans i quin preu estem disposats a pagar per a creuar-los. Un llibre absolutament recomanable.

Portada de 'Mil millones de años hasta el fin del mundo' editada per Macmillan sota el títol 'Definitely Maybe'.

Portada de ‘Mil millones de años hasta el fin del mundo’ editada per Macmillan sota el títol ‘Definitely Maybe’.


 
 
 

Què difícil és ser un déu

Cartell del film
 

Aquesta pel•lícula està basada en el llibre Què difícil és ser un déu, tot un clàssic de la ciència ficció que va ser escrit pels germans Borís i Arkadi Strugatski l’any 1964. Aquesta obra ja va ser portada a la gran pantalla l’any 1989 per en Peter Fleischmann sota el títol El poder d’un déu en el que va ser una superproducció correcta però fallida que els germans Strugatski es van afanyar a repudiar.

El director d’aquesta nova versió, Aleksei German, ja va voler adaptar l’obra al cinema l’any 1968 en un guió que va ser rebutjar en el moment en que es produí la intervenció soviètica a Txecoslovàquia. El projecta va quedar aparcat fins l’any 2000 en que Aleksei German va decidir reprendre’l i convertir-lo en un projecta únic i ambiciós al que va dedicar tretze anys de la seva vida i que malauradament no va poder veure acabat doncs va morir el febrer de 2013 quan estava muntant el film. El muntatge final el va realitzar la seva dona i co-guionista Svetlana Karmalita i el seu fill Aleksei German Jr. que van seguir les detallades instruccions donades pel difunt director.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

El film transcendeix la novel•la en el que és una adaptació molt lliure i personal, però ambdues comparteixen la mateixa base argumental: un grup de científics van ser destinat vint anys enrere a Arkanar, un planeta molt similar a la Terra que està vivint la seva pròpia edat Mitjana. El motiu de la seva presencia al planeta és que algun científic va sospitar que aquesta societat estava a punt d’eclosionar cap el Renaixement i la missió dels científics és documentar aquesta transició. El planeta és governat per alguns nobles cruels i brutals que, amb l’ajuda de fanàtics religiosos, persegueixen sense misericòrdia a tots aquells que saben llegir i escriure. És a dir, maten a tots aquells artistes o científics que podrien canviar la societat fossilitzada en la que viuen.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Un dels integrants d’aquesta missió és Don Rumata que, com els altres científics, té prohibit intervenir en l’evolució natural dels esdeveniments. Rumata es converteix en testimoni impassible i desesperat de les violentes atrocitats que aquesta societat endarrerida i ignorant comet. A ulls de Rumata els habitants del planeta són incompetents i retardats mentals que viuen entre la immundícia i la porqueria. Per això Rumata és un personatge obsessionat en tenir roba neta, en fer servir mocadors blancs i immaculats, en banyar-se de tant en tant, en obligar els seus servents a rentar-se. Per marcar distàncies i reafirmar la seva condició d’humà, no mata mai a ningú. En els seus nombrosos duels només es dedica a tallar orelles, 372 en total. Els habitants del planeta el consideren un déu que toca un rudimentari saxo.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Al planeta sempre hi ha una boira espessa o una pluja persistent i els seus habitants malviuen coberts de fang i porqueria. La sensació de brutícia i misèria és realment fastigosa, real. Davant la càmera van desfilant personatges patètics, grotescos, beguts, esclaus, morts… uns personatges primaris que diuen coses sense sentit, que mengen, vomiten, escupen o caguen.

Pel que fa al film se’n poden fer diferents lectures. El planeta de Rumata és un gulag a la Sibèria soviètica dels anys seixanta del segle passat?, una metàfora de l’eliminació massiva d’intel•lectuals de l’època en que es va escriure la novel•la?, una molt actual reflexió sobre l’avanç del fanatisme religiós a la nostra societat?, un seriós avís sobre la fragilitat de la cultura actual si es deixa en mans de governs controladors i obscurantistes? Sens dubte tot això i més.

No espereu robots, androides, alienígenes, naus espacials, ni efectes especials. La pel•lícula és incòmoda, estranya, un malson inspirat pels quadres d’El Bosco i Pieter Brueghel.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Els seus referents cinematogràfics beuen del mestre Tarkovski. Tècnicament és magnífica, el seu blanc i negre és d’hipnòtica bellesa, els nombrosos plans seqüència elaboradíssims, els primers plans són tancats i produeixen una ferma sensació d’aclaparament a l’espectador, els plans mitjans són igualment claustrofòbics. És un treball de difícil assimilació per part de l’espectador que ficarà a prova la seva paciència (un metratge aparentment excessiu, un ritme lent) i la seva capacitat de patiment (per la brutalitat de les seves imatges i per l’excés d’escatologia que molestarà als mes aprensius)… una cosa és segura, no deixarà indiferent a ningú.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Possiblement estem davant de la millor representació de l’edat mitjana de la història del cinema. Una pel•lícula de culte immediat, una incòmode immersió dins la barbàrie, una experiència sensorial extrema no apte per a tots els paladars… De la nostra mirada depèn que la valorem com l’obra mestre que és i que demana una entrega incondicional, o com un espectacle insofrible que, a estones, també és.
 

 
 
Tit. or.: Trudno byt bogom (Hard to be a God). Any: 2013. Dir.: Aleksei German.
Guió: A. German i Svetlana Karmalita. Dur.: 170 min. País: Rússia.
Actors: Leonid Yarmolnik, Aleksandr Chutko, Yuriy Tsurilo, Evgeniy Gerchakov, Natalia Moteva.