El periple d’Hannó (/ III)

 

Reconstrucció del Oikoumene (món conegut) basat en la descripciò d'Heròdot (segle V aC.)

Reconstrucció del Oikoumene (món conegut) basat en la descripciò d’Heròdot (segle V aC.)


 

El periple inventat

Seguint l’obra ‘El descubrimiento del mundo’ de F. Javier Gómez Espelosín, resumeixo les principals pegues que el professor troba a la veracitat dels fets narrats en el periple al que descriu com una obra de ficció que narra aventures.

En primer lloc és estrany que els navegants púnics fiquessin per escrit les rutes de les seves navegacions degut a que serien fàcilment accessibles als seus possibles competidors. Les rutes es mantenien en secret i fins i tot la estratègia era la contrària: intentar enganyar i confondre als competidors.

En el text l’almirall púnic fa menció a les vacil•lacions i temors que van assaltar els expedicionaris en més d’una ocasió. Aquesta confessió de debilitats contrasta amb el to triomfalista i apologètic dels documents oficials de caràcter commemoratiu de les civilitzacions semites i orientals.

La seqüència de topònims que apareix en la primera part del periple no sembla gaire convincent. Aquests llocs presenten enormes dificultats de localització arqueològica. Fins i tot i ha un moment en que són citats en bloc, oblidant la seva situació precisa, les distàncies de navegació o les avantatges d’alguns indrets concrets. Els noms només hi serien com a funció decorativa i per donar un cert to de veracitat al relat.

 

Dues reconstruccions del viatge d'Hannnó ubicant la ciutat de Cerne

Dues reconstruccions del viatge d’Hannnó ubicant la ciutat de Cerne


 

La presencia de salvatges que els llencen pedres, platges desolades, illes boscoses amb llacunes interiors, volcans en erupció, carenes d’altes muntanyes i monstres s’ajusten més al quadre imaginari que la mentalitat grega tenia de les regions remotes dels confins de la terra que a la geografia i etnografia real.

Els grecs pensaven que l’Àfrica era el continent més petit (dels tres que coneixien) i que tenia forma trapezoïdal o triangular. Aquesta concepció errònia permetia la possibilitat de circumnavegar tot el continent i ficar els extrems oriental i occidental del continent en estret contacte. Per els grecs la ‘terra dels aromes’ era el sud de la península aràbiga, per tant una terra molt pròxima al extrem oriental del continent africà.

Entre les raons de tipus tècnic que resten veracitat al periple està el fet de que el règim de vents i corrents marines a les costes occidentals africanes tenen un component nord-sud. El retorn només hauria resultat viable a través d’alta mar, una circumstància per a la qual no estaven preparades les naus d’aquella època. A efectes pràctics era impossible retornar utilitzant la mateixa ruta de cabotatge en sentit contrari.

Per altra banda la arqueologia no confirma de forma efectiva cap de les colònies suposadament fundades en el decurs del viatge d’Hannó: Timiateri, Gite, Melita, Acra i Arambis. Així com tampoc s’ha pogut localitzar el temple suposadament construït en el cap Solunte. A més, les diferents prospeccions realitzades (anys 1973-74 i 1977-78) a l’illa d’Herne de la badia del Rio de Oro (on els partidaris d’un periple llarg creuen que va arribar Hannó i que identifiquen amb la Cerne del text) han posat de manifest la inconsistència d’aquesta atribució.

 

Un cremador d'encens que representa Baal-Hamon, segle II aC identificat amb Cronos al periple

Un cremador d’encens que representa Baal-Hamon, segle II aC identificat amb Cronos al periple


 

Punts dubtosos

Altres punts dubtosos, citats per altres investigadors són:

L’atribució que rep Hannó de rei o ‘basileus’ no està confirmada per cap document o testimoni arqueològic. Així també la valoració ètnica dels colons com libifenicis, esmentada a l’inici del document, no es pròpia d’aquell temps, és una valoració feta amb posterioritat per algun autor anònim que va reelaborar el text.

Es fica en dubte l’elevada participació de trenta mil colons i la atípica participació tant d’homes com de dones (les expedicions d’aquell temps eren majoritàriament d’homes). Alguns autors han rebaixat la xifra a tres mil participants dient que els trenta mil esmentats eren un error de traducció (un zero de més). Per altre banda una flota de seixanta embarcacions per a una expedició era un estol molt gran fins i tot per a una potència marítima com Cartago. A més, el tipus de vaixell emprat, els penteconteras, eren vaixells de guerra de cinquanta rems, no gaire aptes per transportar trenta mil colons i les seves pertinences. Per aquest motiu alguns autors no han dubtat en augmentar el nombre de vaixells fins a varis centenars per tal de poder transportar tota l’expedició.

Segons ens explica el professor Fernando López Pardo a ‘El empeño de Heracles’, els fragments que han arribat fins el nostres dies incorporen elements d’altres obres que no tenen res a veure amb el periple cartaginès, així alguns passatges estan contaminats amb la llegenda de Perseu i les Gorgones, amb referències al llibre V d’Heròdott i d’altres periples. A més, alguns autors, com Heròdot, Estrabó o Ptolemeu, importants per conèixer la toponímia antiga de Libya (nom pel que es coneixia Àfrica a l’antiguitat), ignoraren o silenciaren aquestes informacions, i altres, com Plini i Eli Aristides titllaren de faula tot el periple.

Per tant, per aquests autors, tot apunta en contra de la possible realitat històrica de l’expedició cartaginesa.

 
El-descubrimiento-del-mundo
 

Bibliografia i enllaços:

Gómez Espelosín, F. Javier; El descubrimiento del mundo (Geografía y viajeros en la antigua Grecia) Ediciones Akal, Madrid (2000).

López Pardo, Fernando; El empeño de Heracles (La exploración del Atlántico en la Antigüedad) Cuadernos de Historia 73, Arco Libros, Madrid (2000).

Faber-Kaiser, Michael; Historia de la navegación. Biblioteca Cultural RTVE, 58. Editorial Planeta, Barcelona (1976).

Zaragoza, Cristóbal; El descubrimiento del mundo. Biblioteca Cultural RTVE, 78. Editorial Planeta, Barcelona (1976).

Hannó el navegant. Article de la Viquipèdia (en català).

Periplo de Hannón. Article de la Wikipedia (en castellà).

Santos, José Luis; Circunnavegación de África y Periplo de Hannón. Article al apartat Terrae Antiqvae del web eListas.net (2003, en castellà).

El periplo de Hannón. Al web Qarthadasht (en castellà).

Periplos africanos. Los viajes de Hannón el navegante. Al web Anábasis histórica (en castellà).

El periplo de Hannón. Article al blog d’Ana Vázquez Hoys (en castellà, 2009)

 
El empeño de Heracles (1)
 
 
 

Anuncis

El periple d’Hannó (II)

 

Periple d'Hannó en la seva versió llarga

Periple d’Hannó en la seva versió llarga


 

La motivació del periple

La hipòtesi majoritàriament acceptada sobre el periple, ha estat la possibilitat de Cartago d’accedir a rutes caravaneres que portaven or, o inclusivament, per a aquells que defensen la prolongació del periple fins a latituds equatorials, l’accés directe a les fonts del or del Golf de Guinea i la recerca de matèries primeres. Altres interessos s’observen quan es parla de l’obtenció de fustes de luxe, ivori pells i animals salvatges per als espectacles públics o fins i tot encens.

La segona tesi predominant és un interès en la colonització del litoral atlàntic nord-africà.

La tercera alternativa estudiada considera que aquesta colonització buscaria principalment una expansió territorial, que ajudaria a incrementar la producció agrícola i alliberaria a Cartago de part de la seva pressió demogràfica.

Un quart grup d’investigadors ressalten l’interès de l’explotació de les pesqueries de túnids al banc canari-saharià.

Finalment, entre les tesis més recents s’ha introduït la recerca d’esclaus negres.

Aquesta narració va ser profusament citada per autors de l’antiguitat com ara l’historiador Polibi de Megalòpolis, Xenofont de Làmpsac, Plini el Vell (que cita els dos primers), Pseudo Aristòtil o Flavi Arrià. El text que va redactar Polibi està perdut, encara que els experts suposen que l’essència del mateix es troba en els treballs de Plini el Vell.

La menció en el Periple d’Hannó de selves, tribus salvatges, volcans en erupció i les dones peludes que anomena goril•les sembla indicar-nos que l’expedició de Hannó hauria arribat fins l’Àfrica tropical. Però va ser realment així?

 

Essaouira antiga Mogador, segons alguns autors el Fort Cari del periple

Essaouira antiga Mogador, segons alguns autors el Fort Cari del periple


 

Els experts i el periple

Respecte al periple en sí, la opinió dels experts està dividida entre els partidaris d’un itinerari curt, que no aniria més enllà del sud de Marroc. Els partidaris d’un periple llarg, que hauria portat a Hannó fins la desembocadura del riu Senegal o fins el Golf de Guinea. I els partidaris d’un periple inventat i imaginat per els quals el text només seria una obra de ficció grega.

Del text es desprenen clarament dos moments distints en el viatge. Una primera part del text que comprèn la fundació d’una sèrie de colònies a la costa Atlàntica del Marroc, i una segona clarament exploratòria a partir de l’illa de Cerne, actualment identificada con Herne (al Sahara occidental) que ja era un lloc conegut pels cartaginesos i que va ser el lloc més allunyat de Cartago al que varen arribar. El nom grec de Kerne deriva del fenici Khermaa o ‘últim estatge’. Aquesta segona part és la que acumula totes les mencions controvertides, com la navegació a la badia de Guinea, les dones peludes o el volcà en activitat.

 

Ruines de Lixus al Marroc

Ruines de Lixus al Marroc


 

Els partidaris d’un periple llarg proposen i correlacionen les colònies fundades per Hannó amb indrets de la costa atlàntica. En aquest sentit les correlacions més freqüents en la bibliografia són:

Timiateri amb la població de Mehdya (al Marroc, mencionat al paràgraf 2);

Cap Solunte amb Cap Cantín (al Marroc, mencionat al paràgraf 3);

Fort Cari seria l’antiga Mogador; Acra s’identifica amb Agadir; Gite seria l’actual Cotta; Melita seria la portuguesa Mazagan, actual Al-Djadida o el riu Massa; Arambis l’identifiquen amb Azemmour o el riu Assaka (tots els indrets dins el modern Marroc, mencionats al paràgraf 5).

El riu Lixus és identificat amb el riu Drâa (Sahara, paràgraf 6);

Cerne té dues candidatures, una es l’Illa d’Herne a Rio de Oro (Sahara), la segona candidata és l’Illa de la badia d’Arguin (Mauritània, paràgraf 8);

 

Illla de Mogador

Illla de Mogador


 

el riu Cretes seria el riu Senegal (frontera de Mauritània i Senegal, al paràgraf 9);

el promontori rocallós seria Cap Verd (Senegal, paràgraf 12); el Gran Golf seria la desembocadura del riu Gàmbia (Gàmbia, al paràgraf 13);

la Banya de l’Oest seria l’actual Badia Bissagos i l’illa de la Banya de l’Oest seria l’illa Orango (ambdós indrets a Guinea Bissau, al paràgraf 14);

‘Suport del déus’ tindria també dos llocs candidats, el primer seria la muntanya Kalukima (Guinea) o, el segon lloc candidat, Mont Camerun prop del Golf de Guinea (Camerun, al paràgraf 16);

la ‘Banya del Sud’ seria el Golf de Sherbro (Sierra Leone, paràgraf 17);

i finalment l’illa de salvatges i femelles peludes és identificada com l’Illa de Macauley al Golf de Sherbro (Sierra Leone, paràgraf 18).

 

Ruines de Cotta identificada per alguns autors com l'antiga Gite

Ruines de Cotta identificada per alguns autors com l’antiga Gite


 
 
 

El Periple d’Hannó (I)

 

El periple d'Hannó segons Pedro Rodriguez de Campomanes, 1756

El periple d’Hannó segonsn Pedro Rodriguez de Campomanes, 1756

 

El Periple d’Hannó és la breu crònica d’un viatge, realitzat en data indeterminada (finals del segle VI aC. o començaments del segle V aC.), per una flota cartaginesa comandada per Hannó a l’Àfrica atlàntica. Durant l’expedició es colonitzà i explorà una part de la costa atlàntica d’Àfrica.

Suposadament l’obra fou originalment escrita en llengua púnica pel propi Hannó, que hauria narrat el seu viatge en un breu memoràndum per ser inscrit després en una estela de pedra consagrada en el temple de Cronos a Cartago. Aquesta estela fou traduïda al grec. L’original púnic s’ha perdut.

Tot i això es conserva en dos còdexs, un del segle IX, , el Còdex Palatinus (o Heidelbergensis) Graecus 398, fols. 55r-56r, i un altra del segle XIV, depenent del anterior, el Còdex Vatopedinus 655.

El Codex Palatinus conté el següent relat:

Periple d’Hannó

1. Aquest és el periple d’Hannó, rei dels cartaginesos, relatiu a les zones de Líbia situades a l’oest de les Columnes d’Hèracles, que va consagrar, així mateix, en el santuari de Cronos i les dades del qual són les següents: Els cartaginesos van decidir que Hannó navegués més enllà de les Columnes d’Hèracles i que fundés ciutats de Libifenicis. I va salpar amb seixanta penteconteras i amb un contingent d’homes i de dones que aconseguia les trenta mil persones, així com provisions i altres pertrets.

2. I quan, després fer-nos a la mar, varem haver depassat les Columnes i navegat, amb rumb Oest, una singladura de dues jornades, varem fundar la primera ciutat, a la qual anomenàrem Timiateri (als seus peus, per cert, s’estenia una vasta plana).

3. I, tot seguit, ens varem fer a la mar rumb a Ponent i varem arribar tots a Solunte, un cap de Líbia cobert d’arbres.

4. Després d’haver erigit allí un santuari en honor de Posidó, varem tornar a embarcar amb rumb Est per espai de mitja jornada, fins que varem arribar a un llac, situat no lluny del mar i ple d’abundants i grans joncs (en ell, per cert , també hi havia elefants i moltíssims d’altres animals salvatges que es trobaven pasturant).

5. Després de deixar enrere, navegant gairebé una jornada, el llac, varem fundar a la costa unes ciutats anomenades Fort Cari, Gite, Acra, Melita i Arambis.

Fortalesa portuguesa de Mazagan a el Jadida. Alguns historiadors sostenen que correspon al lloc d'Acra citat en el periple

Fortalesa portuguesa de Mazagan a el Jadida. Alguns historiadors sostenen que correspon al lloc d’Acra citat en el periple


 

6. I, des d’allà, ens varem fer novament a la mar i varem arribar a un gran riu, el Lixus, que procedeix de Líbia. En els seus voltants pastura els seus ramats un poble nòmada, els lixites, amb els qui varem romandre cert temps i entaularem amistat.

7. I per cert que en el rerepaís d’aquests nòmades, residien uns etíops poc hospitalaris que ocupaven un territori ple de feres i solcat per grans muntanyes de les que, segons diuen, procedeix el Lixus i en els voltants del qual habiten unes gents de singular aspecte , els troglodites, que, a la carrera, avantatgen als cavalls, segons testimoni dels lixites.

8. Tot seguit ens varem procurar uns intèrprets entre aquests últims i, en direcció sud, vorejàrem el desert per espai de dos dies, per, posteriorment, continuar rumb a Llevant per espai d’una jornada, durant la qual, en el fons d’una badia , varem trobar una petita illa (de cinc estadis de perímetre) que colonitzàrem, denominant-la Cerne. I, a jutjar pel nostre periple, varem deduir que es trobava a l’altura de Cartago, ja que la durada de la travessia des de Cartago a les Columnes i d’aquestes a Cerne era similar.

9. Des d’allà, i navegant per un gran riu (el Cretes), varem arribar a un llac, que contenia tres illes majors que Cerne. Partint d’elles, varem trigar una jornada de navegació per arribar al fons del llac, que es trobava dominat per enormes muntanyes plenes de salvatges, abillats amb pells d’animals, que ens van llançar pedres i ens van obligar a allunyar-nos, impedint-nos desembarcar.

10. Salpàrem d’allà i varem arribar a un altre riu, gran i ample, ple de cocodrils i hipopòtams. Davant d’aquesta circumstància, doncs, varem tornar a virar de bord i varem tornar a Cerne.

11. I, des d’allà, navegàrem amb rumb Sud, per espai de dotze dies, vorejant el litoral, que es trobava, íntegrament, habitat per etíops, qui, davant la nostra presència, fugien sense esperar-nos (per cert que el seu idioma resultava inintel•ligible fins per als lixites que viatjaven amb nosaltres).

12. Doncs bé, durant l’últim dia, varem fondejar en els voltants d’unes grans i frondoses muntanyes (per cert que la fusta dels arbres era fragant i de diversos colors).

13. Després d’haver circumnavegat aquestes muntanyes per espai de dues jornades, varem arribar a un immens espai de mar obert, a un dels costats del qual -a la part de la costa- hi havia una plana en la qual, a la nit, varem veure alçar-se per tot arreu focs a intervals, de major o menor intensitat.

 

Penteconteras cartaginesa (Millingen, Vases Grecs de Sir John Coghill, pl. lii.)

Penteconteras cartaginesa (Millingen, Vases Grecs de Sir John Coghill, pl. lii.)


 

14. I, després de aprovisionar-nos d’aigua, salpàrem d’allà, prosseguint la nostra singladura, per espai de cinc dies, al llarg de la costa, fins que varem arribar a una gran badia que els intèrprets van manifestar que es deia “Banya de l’Oest”. En aquesta badia hi havia una gran illa i en ella un llac format pel mar; al seu torn, al llac hi havia una altra illa en la qual varem desembarcar, sense que de dia veiéssim una altra cosa que no fos selva, però, a la nit, varem advertir que s’encenien nombroses fogueres i escoltàrem so de flautes, així com soroll de címbals i timbals, i una incessant cridòria, de manera que el terror es va apoderar de nosaltres i els endevins van recomanar que abandonéssim l’illa.

15. Varem salpar, doncs, amb celeritat i varem passar al costat d’una costa ardent, plena d’emanacions i de la qual enormes torrents de lava desembocaven al mar; per aquest motiu, a causa de la calor, la terra resultava inabordable.

16. En conseqüència també salpàrem amb celeritat d’allà preses del pànic. Durant quatre dies de travessia albiràrem, a la nit, la costa plena de flames, enmig de les quals hi havia una mena d’altíssima foguera, més gran que les altres, que donava la impressió que tocava les estrelles. De dia, però, varem poder veure que es tractava d’una enorme muntanya anomenada “Suport dels déus”.

17. Després de dos dies de navegació des d’aquesta zona, vorejant torrents de lava, varem arribar a una badia que rep el nom de “Banya del Sud”.

18. En el seu interior, per cert, hi havia una illa semblant a la primera: tenia un llac i en ell hi havia una altra illa, plena de salvatges. Les femelles, que tenien el cos pelut i a les que els intèrprets denominaven “goril•les”, eren molt més nombroses. Doncs bé, malgrat perseguir-los, no aconseguirem capturar mascles: tots fugien, aprofitant la seva facilitat per a l’escalada, i es defensaven amb el que tenien a mà; en canvi, ens varem apoderar de tres femelles, que es van dedicar a mossegar i a esgarrapar els seus capturadors, ja que es resistien a seguir-los; així que les varem matar i les escorxàrem, transportant les seves pells a Cartago. La veritat és que ja no prosseguirem el nostre periple, atès que ens van faltar les provisions.”

La meva traducció al català està realitzada sobre la traducció de C. Schrader, a ID., “El mundo conocido y las tentativas de exploración: los orígenes de la geografía descriptiva en Grecia“, en F. J. GOMEZ ESPELOSIN y J. GOMEZ-PANTOJA (eds.), Pautas para una seducción. Ideas y materiales para una nueva asignatura: Cultura Clásica, Ediciones Clásicas, Madrid, 1991, pp. 81-149, 102-106.

 
2