Viaje alucinante II. Destino: cerebro

 
Portada de Viaje alucinante II. Destino: cerebro

L’any 1966 Isaac Asimov va rebre l’encàrrec de novel•lar el guió del film Fantastic Voyage (titulada a Espanya Viaje alucinante) que molts recordem com una entretinguda pel•lícula de ciència-ficció interpretada per Raquel Welch on un submarí era miniaturitzat i introduït en un cos humà per tal de realitzar una operació quirúrgica a un pacient en coma. Com que el llibre d’Asimov va ser escrit en sis setmanes va aparèixer sis mesos abans de l’estrena de la pel•lícula i molts van pensar que aquesta es basava en el llibre i no a l’inrevés.

Isaac Asimov mai va considerar aquest llibre com completament seu ja que el guió era d’altres autors i ell personalment ni tan sols va quedar totalment satisfet amb la novel•lització que va escriure tot i que va canviar, com ell mateix deia ‘les més intolerables inconsistències científiques’. Així ho va manifestar nombroses vegades en converses i ho va deixar per escrit a la seva tercera autobiografia titulada modestament, com era típic en l’autor, Jo, Asimov (l’edició espanyola va canviar el títol per Memorias).

L’any 1985, Hollywood va començar a elaborar el projecta de realitzar una segona part del film. Compraren el títol de la pel•lícula i contractaren a Asimov per escriure Viatge al•lucinant II i fer la pel•lícula a partir del llibre. L’agència literària William Morris es va ocupar de contactar Asimov i aquest va accedir davant una bona oferta econòmica, la convicció de l’agència de què tenia entre mans un best-seller, la intenció de filmar-la de Hollywood i la possibilitat d’escriure, aquesta vegada sí, una obra completament seva que milloraria en molt l’obra escrita gairebé vint anys enrere.

Hollywood va presentar una petita sinopsi del que volia: dos submarins miniaturitzats, un americà, l’altre soviètic, dins el cos d’un científic en coma on es lliuraria una versió microscòpica de la III Guerra Mundial. Asimov es va negar en rodó a escriure aquesta història i van començar les amenaces de portar-lo als tribunals per incompliment de contracte que finalment no es van dur a terme.

Portada de Viaje alucinante II en l'edició de Debolsillo

Portada de Viaje alucinante II en l’edició de Debolsillo

Però Hollywood volia tirar endavant el projecta i van contractar l’excel•lent escriptor de ciència-ficció Philip Jose Farmer per tal que materialitzés la història que ells volien.
Farmer va rebre el tractament de 20 pàgines i un avanç de 56,000 dòlars. Va escriure la novel•la seguint el guió i la va enviar al seu editor que va rebutjar el manuscrit i en va demanar una reescriptura. Farmer va escriure una segona novel•la que es va basar en les idees però que no va seguir el tractament de manera fidel. Aquesta segona versió també va ser rebutjada.

Per aquest motiu es va tornar a contactar amb Asimov i li van fer arribar el manuscrit que Philip Farmer havia escrit. Asimov el considerà fantàstic a més de perfectament ajustat als requisits de la sinopsi abans esmentada. Tot i això, Asimov començà a escriure el llibre el febrer de 1986 i, en paraules del mateix Asimov, escriu:

un llibre més llarg, més detallat, més científic i amb millor caracterització (dels personatges)’, en opinió meva, era superior en tots els aspectes. Estava satisfet dels resultats i Doubleday el va publicar el 1987.”

La història que en va sortir és la següent: a mig segle XXI els Estats Units i l’URSS coexisteixen pacíficament malgrat es continuen espiant. El científic soviètic Shapirov, mundialment famós, està en coma profund. Un equip de científics soviètics estan preparats per ser miniaturitzats i viatjar en un submarí fins al cervell del científic per tal d’intentar llegir, amb un ordinador, els seus pensaments. Uns pensaments que teòricament guarden un dels millors avenços científics de la humanitat. Però per fer-ho necessiten a un professor universitari americà d’idees heterodoxes al qual no dubten en segrestar i enrolar en el viatge. Un cop reduïts són introduïts dins el cos del científic del qual hauran de sortir en un màxim de dotze hores durant les quals s’hauran d’enfrontar a les defenses del cos, a errors de construcció del submarí i a l’acabament d’energia que propulsa la nau. Tot això amanit amb una mica d’intriga política (recordem que el 1987 encara no havia caigut el bloc soviètic i l’actual Rússia es deia Unió Soviètica), tensions entre els tripulants, actes de valentia i desesperació.

Portada de Fantastic Voyage II. Destination Brain en edició de Doubleday

Portada de Fantastic Voyage II. Destination Brain en edició de Doubleday

Un dels punts a favor del llibre és que l’heroi nord-americà no és valent, musculós i testosterònic. És un covard simpàtic, molt humà, que a l’hora de la veritat donarà el millor d’ell mateix i portarà a bon port la missió. Un altre punt a favor és la idea que el submarí pot variar els seus camps elèctrics per simular ser una cèl•lula viva i evitar ser atacada pels anticossos.

Punts en contra. Gairebé tots. Els personatges són poc profunds i interessants. Tot i que l’aspecte científic de la novel•la està més ben cuidat que a la versió de 1966 tampoc és molt destacable, i menys tractant-se d’una novel•la del gran divulgador científic que fou Asimov. Al llibre li manca el ‘sentit de la meravella’ que sí que tenen altres llibres de ficció de l’autor.

L’acció triga molt a arrencar. El llibre de 1966 era breu i prou excitant per a perdonar alguns errors de la trama, però aquest és més del doble de gruixut, és lent i a estones es fa pesat amb tota la xerrameca de la tripulació discutint a totes hores. El llibre està farcit de tòpics argumentals i tot i que es llegeix fàcilment no deixarà cap impressió persistent en la ment dels seus lectors.

Em sap greu dir-ho perquè sóc un gran admirador d’Asimov, però tot i que el llibre es llegeix bé i d’alguna manera pretén fer-nos reflexionar sobre els límits de la ciència, estem davant d’una de les pitjors obres que mai va escriure el ‘bon doctor’.

Com tots sabeu, o ja sospiteu, la segona part de la pel•lícula que volia realitzar Hollywood no es va arribar a filmar mai i les dues versions del llibre que va escriure Philip Jose Farmer no han estat mai publicades en cap idioma i resten inèdites. Coneixent una mica la trajectòria com escriptor de Philip Farmer estic segur que no poden ser tan dolentes com per no ser publicades.

Capítol a part es mereixen els encarregats de l’edició castellana. El llibre està farcit d’errors ortogràfics (‘cabiar’ en lloc de ‘caviar’, ‘izquirda’ en lloc de ‘izquierda’, ‘coriosidad’ en lloc de ‘curiosidad’, ‘efecto’ enlloc d’ ‘afecto’ i cinquanta imperdonables errors més). També es va lluir la traductora parlant de ‘red neuròtica’ en lloc de xarxa neuronal o de membranes ‘neurónicas’ en lloc de neuronals (prou es veu que la fisiologia no era el seu fort).

Portada de Viaje alucinante II de Plaza Janes

 
 
 
 

Anuncis

Mil millones de años hasta el fin del mundo

 

Aquesta meravellosa i breu tragicomèdia va ser escrita pels germans Borís i Arkadi Strugatski l’any 1976 i era fins ara una novel•la inèdita en castellà. Una novel•la que ja va ser censurada pel règim soviètic en el seu moment, a causa de la crítica social que conté i que ara, afortunadament, l’editorial Sexto Piso ha publicat amb una magnífica traducció directa del rus realitzada per Fernando Otero Macías.

Els dos germans Strugatski són considerats com els millors escriptors de ciència ficció de l’era soviètica i pràcticament els únics en tenir alguns dels seus llibres publicats a occident. Les seves obres més conegudes són Pícnic extraterrestre adaptada el cinema com Stalker per Andréi Tarkovski i Què difícil és ser un Déu que ha tingut fins ara dues adaptacions cinematogràfiques. La primera l’any 1989 per en Peter Fleischmann sota el títol El poder d’un déu i la segona per en Aleksei German l’any 2013 que respecta títol original de la novel•la: Què difícil és ser un Déu.

Mil millones de años hasta el fin del mundo és una obra difícil de classificar. Conté elements de ciència ficció que l’acosten a l’univers mental de Philip K. Dick on es qüestiona la realitat i la paranoia s’apropia dels protagonistes. Conté elements existencialistes que l’apropen a Kafka, i conté situacions, a vegades absurdes, molt pròpies de l’obra de Ionesco.

Els germans Arkadi i Borís Strugatski

Els germans Arkadi i Borís Strugatski

Però deixeu-me que us expliqui l’argument: Dmitri Maliànov és un astrofísic que està intentant acabar un brillant treball científic pel qual serà reconegut mundialment. La seva dona i el seu fill estan de vacances a la costa mentre ell es concentra en una revolucionària fórmula matemàtica. Just en el moment de trobar la solució al problema comencen a interrompre’l, primer amb enigmàtiques trucades telefòniques, amb entregues de menjar ‘de luxe’ gratuïtes i a domicili; després l’arribada d’una bonica desconeguda que diu ser amiga de la seva dona i que demana per quedar-se a passar la nit; més tard amb l’arribada d’un veí, oficial de l’exèrcit soviètic anomenat Snegovói, qui s’ajunta amb ells per passar una vetllada de conversa i alcohol.

L’endemà al matí apareix per l’apartament de Maliànov un inspector de la policia que l’informa que Snegovói ha estat trobat mort d’un tret al cap però sospiten que no és un suïcidi. L’inspector amenaça a Maliànov d’implicar-lo en el cas. Poc després, Maliànov rep la visita d’altres quatre investigadors i científics i descobreix que no és l’únic que està vivint un malson. Tots ells s’han vist obligats a interrompre les respectives investigacions en rebre sinistres advertències si no ho fan. Acompanyats de te, cigarrets i begudes alcohòliques d’alta graduació, els cinc científics intentaran cercar una raó lògica que expliqui el que estan vivint.

Els científics comencen a proposar hipòtesis que, directament proporcionals al consum d’alcohol, semblen cada vegada més absurdes. Parlen de conspiracions extraterrestres, de contactes amb societats molt més avançades que la seva, que han topat amb una llei de la natura que impedeix anar més enllà en el coneixement si no es vol ficar en perill l’entropia de l’univers…

Les últimes vint planes deixen a banda la comicitat i aconsegueixen que la sensació d’angoixa que pateixen els protagonistes traspassi al lector. La realitat, gairebé tangible, d’una presència funesta obliga als personatges a escollir entre rendir-se a la situació i abandonar les respectives investigacions, o continuar els seus treballs malgrat saber que patiran totes les desgràcies del món.

La trama és senzilla i lineal, els diàlegs ràpids, el text breu, però aquesta aparent senzillesa no és tal. És una novel•la profunda farcida de diferents capes de lectura. Els diàlegs estan amanits amb nombroses referències als clàssics de la literatura russa com ara Puixkin, Gógol o Dostoievski (que ens passarien inadvertides a la majoria dels lectors si no fos per les notes incloses del traductor). La recentment traspassada Úrsula K. Le Guin el considerava un llibre meravellós i afegia:

un dels germans Strugatski és descendent de Gógol i l’altre de Txékhov, però ningú està segur de quin és quin.

L’obra és una contundent comèdia negra, provocadora, profunda, fosca i sobretot molt divertida. Una història que ens parla dels límits humans i quin preu estem disposats a pagar per a creuar-los. Un llibre absolutament recomanable.

Portada de 'Mil millones de años hasta el fin del mundo' editada per Macmillan sota el títol 'Definitely Maybe'.

Portada de ‘Mil millones de años hasta el fin del mundo’ editada per Macmillan sota el títol ‘Definitely Maybe’.


 
 
 

El monstre dels temps remots

 
El monstre dels temps remots (cartell)
 

La pel•lícula nord-americana El monstre dels temps remots (The Beast from 20.000 Fathoms) va ser dirigida per Eugène Lourié l’any 1953. El film va aconseguir ser un bon èxit comercial i amb el pas del temps es va convertir en una cult movie i un clàssic del cinema de ciència-ficció que va contribuir a la gran onada de pel•lícules fantàstiques que posen en escena monstres gegants de la dècada dels anys 50. La bèstia és animada imatge per imatge (una tècnica anomenada stop-motion) pel mag dels efectes especials Ray Harryhausen, el treball del qual és el rei de la funció.

La pel•lícula ens explica com una explosió nuclear a l’àrtic desperta a un enorme dinosaure, tancat en el gel polar durant 100 milions d’anys. Un científic veu a l’animal però ningú no el creu fins que s’entrevista amb un mariner canadenc, el vaixell del qual ha estat atacat per la descomunal bèstia. L’animal es dirigeix al sud seguint la costa atlàntica i destrossa un far de Nova Escòcia. El testimoni del científic i el mariner convencen a un paleontòleg i a l’exèrcit del fet que el monstre existeix realment.

El paleontòleg reconeix en el dinosaure a un Rhedosaurus (un parent dels sauròpodes, un monstre inventat que al film és un gegant carnívor devorador d’homes similar a un llangardaix). Amb un batiscaf el científic s’endinsa a l’oceà, descobreix la bèstia i és devorat per ella. El dinosaure fa la seva aparició als molls de Nova York, es menja a un policia i genera el pànic entre la població. Finalment l’animal és abatut introduir-li al cos un projectil amb material radioactiu.

La pel•lícula s’inspira en el magnífic conte curt de Ray Bradbury La sirena de boira (The foghorn, 1951) en el que un enorme dinosaure sorgit de les profunditats marines visita un far, la sirena de boira del qual reprodueix amb fidelitat el so del festeig sexual de l’espècie a la qual pertany. Els dos guardians d’aquest far aïllat, Johnny i el seu cap McDunn, són testimonis de l’aparició d’aquesta criatura marina. Al disminuir el so de la sirena, Johnny provocarà la còlera del monstre… La promoció de la pel•lícula va jugar amb la notorietat de l’autor i va anunciar un guió “suggerit” per Bradbury.

El monstre dels temps remots (dinosaure)

Però el que de totes totes em sembla una obra mestra és el cartell de la pel•lícula que il•lustra els elements essencials dels relats del tipus “dinosaure contra la societat humana”. L’existència d’un dinosaure congelat implica, de forma immediata, un perill latent per la humanitat i en el cartell assistim al terror, el desastre i l’amenaça d’una bèstia enorme. Els éssers humans estan atrapats pel pànic i cadascun dels personatges és representat en una postura i figura executada amb el mateix nivell de precisió. Les expressions facials són magnífiques. Les persones fugen del dinosaure sota un sinistre cel de color vermell.

El monstre dels temps remots (detall)

L’autobús és tan ben detallat com la gent. El desastre urbà és ben evident, els edificis són destruïts d’una manera força realista. Tones de runa cauen sobre la multitud espantada que fuig del monstre. La gran onada d’aigua que acompanya la bèstia ferotge pot simbolitzar el caràcter natural de l’amenaça, encarnada per l’enorme violència que és capaç de generar el dinosaure. Els atributs bestials del monstre estan representats per la saliva que cau de la seva boca, el ferotge esbufec nasal i la seva temible dentició de carnívor. La sorpresa dels éssers humans per l’existència real del dinosaure és un element addicional per generar el pànic.

La tipografia és tota ella molt encertada i m’agrada que la paraula “beast” tingui escates. El dissenyador del cartell utilitza caixes per delimitar les diferents frases que al mateix temps equilibren la composició. El disseny transmet una certa claustrofòbia al mateix temps que una imatge molt viva i dinàmica.

En resum, i a parer meu, un dels millors cartells cinematogràfics que s’han fet mai.

 
El monstre dels temps remots (tipografia)