El monstre dels temps remots

 
El monstre dels temps remots (cartell)
 

La pel•lícula nord-americana El monstre dels temps remots (The Beast from 20.000 Fathoms) va ser dirigida per Eugène Lourié l’any 1953. El film va aconseguir ser un bon èxit comercial i amb el pas del temps es va convertir en una cult movie i un clàssic del cinema de ciència-ficció que va contribuir a la gran onada de pel•lícules fantàstiques que posen en escena monstres gegants de la dècada dels anys 50. La bèstia és animada imatge per imatge (una tècnica anomenada stop-motion) pel mag dels efectes especials Ray Harryhausen, el treball del qual és el rei de la funció.

La pel•lícula ens explica com una explosió nuclear a l’àrtic desperta a un enorme dinosaure, tancat en el gel polar durant 100 milions d’anys. Un científic veu a l’animal però ningú no el creu fins que s’entrevista amb un mariner canadenc, el vaixell del qual ha estat atacat per la descomunal bèstia. L’animal es dirigeix al sud seguint la costa atlàntica i destrossa un far de Nova Escòcia. El testimoni del científic i el mariner convencen a un paleontòleg i a l’exèrcit del fet que el monstre existeix realment.

El paleontòleg reconeix en el dinosaure a un Rhedosaurus (un parent dels sauròpodes, un monstre inventat que al film és un gegant carnívor devorador d’homes similar a un llangardaix). Amb un batiscaf el científic s’endinsa a l’oceà, descobreix la bèstia i és devorat per ella. El dinosaure fa la seva aparició als molls de Nova York, es menja a un policia i genera el pànic entre la població. Finalment l’animal és abatut introduir-li al cos un projectil amb material radioactiu.

La pel•lícula s’inspira en el magnífic conte curt de Ray Bradbury La sirena de boira (The foghorn, 1951) en el que un enorme dinosaure sorgit de les profunditats marines visita un far, la sirena de boira del qual reprodueix amb fidelitat el so del festeig sexual de l’espècie a la qual pertany. Els dos guardians d’aquest far aïllat, Johnny i el seu cap McDunn, són testimonis de l’aparició d’aquesta criatura marina. Al disminuir el so de la sirena, Johnny provocarà la còlera del monstre… La promoció de la pel•lícula va jugar amb la notorietat de l’autor i va anunciar un guió “suggerit” per Bradbury.

El monstre dels temps remots (dinosaure)

Però el que de totes totes em sembla una obra mestra és el cartell de la pel•lícula que il•lustra els elements essencials dels relats del tipus “dinosaure contra la societat humana”. L’existència d’un dinosaure congelat implica, de forma immediata, un perill latent per la humanitat i en el cartell assistim al terror, el desastre i l’amenaça d’una bèstia enorme. Els éssers humans estan atrapats pel pànic i cadascun dels personatges és representat en una postura i figura executada amb el mateix nivell de precisió. Les expressions facials són magnífiques. Les persones fugen del dinosaure sota un sinistre cel de color vermell.

El monstre dels temps remots (detall)

L’autobús és tan ben detallat com la gent. El desastre urbà és ben evident, els edificis són destruïts d’una manera força realista. Tones de runa cauen sobre la multitud espantada que fuig del monstre. La gran onada d’aigua que acompanya la bèstia ferotge pot simbolitzar el caràcter natural de l’amenaça, encarnada per l’enorme violència que és capaç de generar el dinosaure. Els atributs bestials del monstre estan representats per la saliva que cau de la seva boca, el ferotge esbufec nasal i la seva temible dentició de carnívor. La sorpresa dels éssers humans per l’existència real del dinosaure és un element addicional per generar el pànic.

La tipografia és tota ella molt encertada i m’agrada que la paraula “beast” tingui escates. El dissenyador del cartell utilitza caixes per delimitar les diferents frases que al mateix temps equilibren la composició. El disseny transmet una certa claustrofòbia al mateix temps que una imatge molt viva i dinàmica.

En resum, i a parer meu, un dels millors cartells cinematogràfics que s’han fet mai.

 
El monstre dels temps remots (tipografia)
 
 
 

Anuncis

L’abisme de Maracot

Portada de L'abisme de Maracot publicat per l'editorial Laertes (1992)

Portada de L’abisme de Maracot publicat per l’editorial Laertes (1992)


 

Un equip de científics, dirigits pel doctor Maracot s’embarquen per fer una recerca al fons de l’Oceà Atlàntic just davant de les illes Canàries. L’acompanyen en aquesta aventura Ciro Headley, un jove zoòleg i Bill Scanlan, un expert mecànic que sap treballar el ferro i que per tant està a càrrec de la construcció d’un submergible que els ha de portar al fons de l’Atlàntic a través d’un abisme que el professor Maracot ha batejat, modestament, amb el seu propi nom. Durant el descens un crustaci gegant trencarà els cables que uneixen el submergible amb el vaixell de la superfície i llançarà els protagonistes al bell mig de l’Atlàntida, el mític continent empassat per les aigües. Si la sorpresa de descobrir una ciutat en el fons del mar no és poca, encara és més sorprenent que l’equip sigui rescatat pels atlants supervivents que l’habiten.

Obligats a quedar-se amb els atlants el professor Maracot, encuriosit sempre per tot, comença a estudiar aquesta civilització, la seva tecnologia, la cultura, com conreen el fons marí, d’on extreuen l’electricitat i com són les estranyes criatures que habiten el fons abismal. També descobreixen que els atlants tenen religió i esclaus que són descendents dels grecs que habitaven el regne d’Atlantis que són utilitzats per treballar a les mines submarines. Aquests esclaus poden treballar al fons marí gràcies a un material transparent, fort i lleuger que s’adapta al cos i permet la respiració en el medi aquàtic. Serà gràcies a aquest material que Maracot i els seus podran escapar finalment a la superfície però no abans de fer front al Senyor de la Faç Fosca.

Aquest Senyor de la Faç Fosca no és altre que el terrible deu fenici Baal, un dimoni venjatiu que va portar en el passat als atlants al seu destí i que ara vol destruir la ciutat i matar els seus habitants. L’ésser és derrotat pel professor Maracot que és posseït per l’esperit de Warda, l’home que en el passat va aconseguir convèncer un grapat d’atlants per construir una arca que els salvés del cataclisme que va destruir la seva terra.

L'any 1956 es va imprimir una edició mexicana a l'editorial Novaro sota el nom de 'La Atlántida sumergida'

L’any 1956 es va imprimir una edició mexicana a l’editorial Novaro sota el nom de ‘La Atlántida sumergida’


 

El professor Maracot va ser l’últim heroi de la ciència creat per Sir Arthur Conan Doyle. Aquesta breu novel•la de l’any 1928 va ser publicada inicialment com una sèrie en el Saturday Evening Post i en The Strand Magazine entre octubre de 1927 i febrer de 1928. Va ser l’última novel•la que va escriure i en ella el prolífic autor mescla tots aquells gèneres que havia conreat amb èxit en el passat: aventures, ciència ficció, fantasia i teories esotèriques a les quals era molt aficionat. Doyle sap transmetre el sentit de la meravella i demostra per última vegada la seva gran capacitat imaginativa i narrativa.

Llegint aquesta novel•la ens adonem que Conan Doyle estava molt ben informat dels avenços de la ciència de la seva època. Per exemple, el vehicle que els porta a les profunditats no és res més que una batisfera que no es va provar amb èxit fins dos anys després de la publicació d’aquesta aventura, o el mitjà que utilitzen els protagonistes per comunicar-se amb els habitants de l’Atlàntida: un televisor, que tot just s’acabava d’inventar l’any 1928 (encara que Conan Doyle va més enllà i fa funcionar l’aparell a base de projeccions mentals. Diguem-ne telepatia).

El dramàtic final de la novel•la és una nova baralla del bé contra el mal on Conan Doyle revela el pensament espiritual dels seus últims anys on va estar molt influït per l’espiritisme, el cristianisme i l’hel•lenisme, però que en res afecten l’entretingut resultat final. Personalment destaco les descripcions que fa l’autor del món submarí i l’amenitat en què tot és descrit. En contra, uns protagonistes una mica arquetípics, encartonats i poc desenvolupats, propis de l’època victoriana de la qual Conan Doyle era fill. Penso que és una lectura deliciosa plena d’aventures que no entenc per què els editors orienten al públic juvenil quan, en realitat, la pots gaudir a qualsevol edat.

 

Portada de l'edició de Valdemar Ed.

Portada de l’edició de Valdemar Ed.


 
 
 
 

Perdidos en Venus

 
perdidos_en_venus_1
 
Aquesta novel•la és una entretinguda mescla de ciència ficció amb fulletó d’aventures de capa i espasa. Perdidos en Venus és la segona aventura protagonitzada per Carson Napier, més conegut com a Carson de Venus, el personatge principal de la sèrie de Venus escrita per Edgar Rice Burroughs.

Carson Napier no és tan conegut com altres de les creacions de Burroughs que van fer més fortuna com les sèries de Tarzan, John Carter de Mart o Pellucidar. La sèrie de Venus va començar amb Pirates de Venus (1932), va continuar amb aquest Perduts a Venus (1935) a la qual van seguir Carson de Venus (1939), Fugida de Venus (cinc relats escrits a cavall de 1941 i 1942 agrupats en forma de llibre l’any 1946) i va finalitzar amb la novel•la curta El mag de Venus (1970).

Tota la saga de Carson de Venus està farcida d’aventures, perills constants, raptes, rescats impossibles, situacions inversemblants, persecucions, enfrontaments mortals, dolents molt dolents i molta, molta acció que l’autor del llibre desplega mentre ens va fent conèixer els habitants del planeta Amtor (que es com anomenen els venusians el seu planeta) i les estranyíssimes criatures que l’habiten.

 
perdidos_en_venus_4
 

Carson Napier és un jove nord-americà, un líder caut i solitari, que es dirigeix cap a Mart en una nau espacial quan l’atracció de la Lluna el desvia de la seva trajectòria i es atrapat per la gravetat de Venus. Un cop sobre el planeta permanentment rodejat de núvols, descobreix els seus habitants que són en tot igual als humans de la Terra i s’enamora de Duare, la filla d’un rei i la princesa més bonica de tot Venus. Poc després la jove és raptada pels cruels thorians (que són els més dolents de la funció) i Carson no dubte en rescatar-la. Abans però, s’haurà d’enfrontar a la Sala de les Set Portes, sis portes de les quals condueixen directament a la mort. Al mig d’aquesta sala hi ha set begudes, sis mortals i set plats cuinats, sis dels quals enverinats. Si sobreviu a la proba (i no dubteu ni per un moment que el nostre heroi ho farà) s’haurà d’enfrontar a nous perills, sempre mortals. Així van desfilant per les planes del llibre pigmeus malcarats, caníbals afamats, depredadors ferotges, un castell farcit de morts vivents (la paraula zombi encara no s’havia popularitzat) i una civilització molt preocupada per la puresa racial (un tema candent quan el llibre va ser escrit).

 
Edició americana de Perduts a Venus
 

És evident que l’argument de la novel•la no és gaire sòlid i peca bastant d’ingenuïtat. Burroughs veia la ideologia comunista amb mals ulls i situa al seu protagonista al mig de la lluita de classes socials a Venus on els més dolents prediquen una espècie d’ideari pseudomarxista. Aquesta crítica social és tan minsa que pràcticament no interfereix en les aventures. L’autor es limita a anar lligant l’acció capítol rere capítol d’una manera molt previsible, però gratificant pel lector, a imitació dels serials cinematogràfics dels anys trenta del segle passat on el protagonista estava a punt de morir al final de cada capítol, però que en el començament de la següent entrega en sortia il•lès i vencedor.

La prosa senzilla, directa i sense artificis de Burroughs es llegeix fàcilment i el llibre es fa molt entretingut. Burroughs tenia un gran sentit de la meravella, era imaginatiu i era un narrador competent però bastant repetitiu al que li agradava imaginar societats i bèsties sorprenents. La seva prosa és purament funcional, tinguem en compte que el llibre és un típic producte pulp dels anys trenta del segle passat on no es busquen les més elevades formes literàries sinó que l’objectiu, molt més modest, és evadir al lector de la seva realitat quotidiana i passar una bona estona llegint una història amb rerefons exòtic. A Burroughs, que va ser un narrador molt prolífic, no se li pot negar que ha capturat al llarg dels anys a diferents generacions de lectors i que les seves obres han influenciat i inspirat les obres d’altres escriptors de ciència ficció.

Si us agrada Jules Verne, Salgari o Rider Haggard gaudireu de la seva lectura.

 

Edició de Valdemar l'any 1990 dins la col·lecció Weird SF

Edició de Valdemar l’any 1990 dins la col·lecció Weird SF


 
 
 

El carter (‘The Postman’ de David Brin, 1985)

 

Portada de l'edició d'Acervo

Portada de l’edició d’Acervo


 

El protagonista d’aquesta novel•la, Gordon Krantz, és un supervivent d’un desastre nuclear ocorregut vint anys enrere que va provocar els Tres Anys Obscurs durant els quals no es va veure el sol. En aquest període les malalties i les radiacions van acabar amb gran part de la població i la civilització va col•lapsar. No hi ha govern, ni lleis, ni institucions, ni moneda.

Els bandits supervivencialistes, uns grups dispersos i armats que només es guien per la llei del més fort i que competeixen pels pocs recursos disponibles, ataquen a Gordon i li prenen totes les seves pertinences. Fugint d’ells es refugia en una furgoneta de correus enterrada entre la vegetació amb el cadàver d’un carter mort molts anys abans. Per protegir-se del fred, Gordon agafa l’uniforme del funcionari i la bossa amb les cartes per poder escriure el seu diari.

Gordon, que fins llavors es dedicava a anar de poblet en poblet fent de joglar, cantant i interpretant obres teatrals que recorda de la seva joventut a canvi de menjar i un lloc on dormir aixoplugat, descobreix que l’uniforme de carter l’investeix d’una autoritat que els supervivents creien desapareguda anys enrere. Idealista, melancòlic i una mica actor com és, entra en el personatge d’un carter que és el representant legal d’uns ficticis Estats Units Restablerts en veure que la seva sola presència dona esperança i il•lusió a les petites comunitats per les quals va passant. Gordon, per enllà on passa, va fundant estafetes de correus i anomenant nous carters i ajudants que de mica en mica creen una xarxa de comunicacions, d’ajuda mútua i d’incipient comerç.

En el seu viatge per Oregon arriba a la localitat de Corvallis on descobreix una computadora intel•ligent anomenada Ciclops, que amaga una mentida tan gran com la de Gordon. La màquina està espatllada i els científics simulen que encara funciona per mantenir l’aparença d’ordre a la seva comunitat.

Amenaçats pels supervivencialistes que volen atacar el poble, Gordon buscarà l’ajut de George Powhatan (un personatge inspirat en la figura històrica del general i cònsol romà Luci Quint Cincinnat), un antic líder militar mitificat per la població que ara viu retirat en un poblet muntanyós cultivant la terra i criant bestiar.

El llibre encara ens explicarà un mite més, el de la jove Denna, una científica feminista enamorada de Gordon , líder d’un grup de joves lluitadores que assumiran la responsabilitat de triar quins homes val la pena salvar per les seves qualitats i quins homes han de morir per ser sanguinaris. Aquest grup sacrificarà la seva vida donant temps a què el general Powhatan, en realitat un guerrer modificat genèticament, lluiti i guanyi la batalla per la llibertat de tots els pobladors d’Oregon.

 

Portada de l'edició del Círculo de Lectores

Portada de l’edició del Círculo de Lectores


 

Aquest llibre de David Brin està dividit en quatre parts: les dues primeres es van publicar per separat com “El carter” (The Postman, 1982) i “Ciclops” (Cyclops, 1984) a la revista Isaac Asimov’s Science Fiction Magazine i configuren els primers dos capítols del llibre al qual l’autor n’hi va afegir dos més fins a completar la novel•la. Aquests dos primers contes varen ser nominats al premi Hugo a la millor novel•la curta. En publicar-ne la novel•la complerta va obtenir el premi John W. Campbell Memorial i el premi Locus l’any 1986. També fou nominada al premi Nébula a la millor novel•la curta.

El carter és considerada per molts lectors com una de les millors novel•les de ciència ficció dels anys 80, però no és l’obra mestre que molts diuen. És una bona novel•la, agradable, ben escrita, entretinguda i de fàcil lectura malgrat es pugui veure onejant la bandera dels Estats Units al llarg de tota la història. El seu interès no decau en cap moment i permet a l’autor desenvolupar conceptes socials i polítics a través del viatge que fem per aquesta Nord-amèrica postapocalíptica i rural, tot fent una defensa de la civilització enfront de la barbàrie, parlant de la moral, la societat i la necessitat d’esperança per poder renéixer de les cendres i continuar endavant.

L’any 1997 es va realitzar una adaptació cinematogràfica de la novel•la titulada Missatger del futur que estava dirigida i protagonitzada per Kevin Costner. El film va ser un fracàs comercial i de crítica. La pel•lícula no va recuperar la gran inversió que s’havia fet en ella, però realment no era tan dolenta com sempre s’ha dit. Això sí, sobrava la meitat del metratge i qualsevol director de sèrie B l’hauria pogut fer per una dècima part del que va costar.

 

Portada d'Ediciones B amb el títol 'Mensajero del futuro'

Portada d’Ediciones B amb el títol ‘Mensajero del futuro’


 
 
 
 

Què difícil és ser un déu

Cartell del film
 

Aquesta pel•lícula està basada en el llibre Què difícil és ser un déu, tot un clàssic de la ciència ficció que va ser escrit pels germans Borís i Arkadi Strugatski l’any 1964. Aquesta obra ja va ser portada a la gran pantalla l’any 1989 per en Peter Fleischmann sota el títol El poder d’un déu en el que va ser una superproducció correcta però fallida que els germans Strugatski es van afanyar a repudiar.

El director d’aquesta nova versió, Aleksei German, ja va voler adaptar l’obra al cinema l’any 1968 en un guió que va ser rebutjar en el moment en que es produí la intervenció soviètica a Txecoslovàquia. El projecta va quedar aparcat fins l’any 2000 en que Aleksei German va decidir reprendre’l i convertir-lo en un projecta únic i ambiciós al que va dedicar tretze anys de la seva vida i que malauradament no va poder veure acabat doncs va morir el febrer de 2013 quan estava muntant el film. El muntatge final el va realitzar la seva dona i co-guionista Svetlana Karmalita i el seu fill Aleksei German Jr. que van seguir les detallades instruccions donades pel difunt director.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

El film transcendeix la novel•la en el que és una adaptació molt lliure i personal, però ambdues comparteixen la mateixa base argumental: un grup de científics van ser destinat vint anys enrere a Arkanar, un planeta molt similar a la Terra que està vivint la seva pròpia edat Mitjana. El motiu de la seva presencia al planeta és que algun científic va sospitar que aquesta societat estava a punt d’eclosionar cap el Renaixement i la missió dels científics és documentar aquesta transició. El planeta és governat per alguns nobles cruels i brutals que, amb l’ajuda de fanàtics religiosos, persegueixen sense misericòrdia a tots aquells que saben llegir i escriure. És a dir, maten a tots aquells artistes o científics que podrien canviar la societat fossilitzada en la que viuen.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Un dels integrants d’aquesta missió és Don Rumata que, com els altres científics, té prohibit intervenir en l’evolució natural dels esdeveniments. Rumata es converteix en testimoni impassible i desesperat de les violentes atrocitats que aquesta societat endarrerida i ignorant comet. A ulls de Rumata els habitants del planeta són incompetents i retardats mentals que viuen entre la immundícia i la porqueria. Per això Rumata és un personatge obsessionat en tenir roba neta, en fer servir mocadors blancs i immaculats, en banyar-se de tant en tant, en obligar els seus servents a rentar-se. Per marcar distàncies i reafirmar la seva condició d’humà, no mata mai a ningú. En els seus nombrosos duels només es dedica a tallar orelles, 372 en total. Els habitants del planeta el consideren un déu que toca un rudimentari saxo.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Al planeta sempre hi ha una boira espessa o una pluja persistent i els seus habitants malviuen coberts de fang i porqueria. La sensació de brutícia i misèria és realment fastigosa, real. Davant la càmera van desfilant personatges patètics, grotescos, beguts, esclaus, morts… uns personatges primaris que diuen coses sense sentit, que mengen, vomiten, escupen o caguen.

Pel que fa al film se’n poden fer diferents lectures. El planeta de Rumata és un gulag a la Sibèria soviètica dels anys seixanta del segle passat?, una metàfora de l’eliminació massiva d’intel•lectuals de l’època en que es va escriure la novel•la?, una molt actual reflexió sobre l’avanç del fanatisme religiós a la nostra societat?, un seriós avís sobre la fragilitat de la cultura actual si es deixa en mans de governs controladors i obscurantistes? Sens dubte tot això i més.

No espereu robots, androides, alienígenes, naus espacials, ni efectes especials. La pel•lícula és incòmoda, estranya, un malson inspirat pels quadres d’El Bosco i Pieter Brueghel.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Els seus referents cinematogràfics beuen del mestre Tarkovski. Tècnicament és magnífica, el seu blanc i negre és d’hipnòtica bellesa, els nombrosos plans seqüència elaboradíssims, els primers plans són tancats i produeixen una ferma sensació d’aclaparament a l’espectador, els plans mitjans són igualment claustrofòbics. És un treball de difícil assimilació per part de l’espectador que ficarà a prova la seva paciència (un metratge aparentment excessiu, un ritme lent) i la seva capacitat de patiment (per la brutalitat de les seves imatges i per l’excés d’escatologia que molestarà als mes aprensius)… una cosa és segura, no deixarà indiferent a ningú.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Possiblement estem davant de la millor representació de l’edat mitjana de la història del cinema. Una pel•lícula de culte immediat, una incòmode immersió dins la barbàrie, una experiència sensorial extrema no apte per a tots els paladars… De la nostra mirada depèn que la valorem com l’obra mestre que és i que demana una entrega incondicional, o com un espectacle insofrible que, a estones, també és.
 

 
 
Tit. or.: Trudno byt bogom (Hard to be a God). Any: 2013. Dir.: Aleksei German.
Guió: A. German i Svetlana Karmalita. Dur.: 170 min. País: Rússia.
Actors: Leonid Yarmolnik, Aleksandr Chutko, Yuriy Tsurilo, Evgeniy Gerchakov, Natalia Moteva.
 
 
 
 

The Long Tomorrow

 
Portada de The Long Tomorrow de Norma Editorial
 

Aquest breu còmic que va ser escrit per Dan O’Bannon i il•lustrat per Moebius és considerat com ‘la historieta de 16 planes més influent de la història’ a més de ser una de les primeres històries del que s’ha anomenat ciberpunk.

Jean Giraud, àlies Moebius, va revolucionar el món del denominat novè art a les dècades dels anys 70 i 80 del segle passat. Va ser el fundador de la mítica revista francesa Métal Hurlant on va publicar les seves històries surrealistes de ciència ficció que van marcar als seus lectors i a nombrosos nous creadors.

La història està inspirada directament del cinema i la novel•la negre hardboiled que en aquest cas succeeix en un futur llunyà. Originalment va ser publicada en dos capítols a la revista francesa Métal Hurlant el 1976 i un any després per la revista nord-americana Heavy Metal. El seu argument ens explica com el detectiu privat Pete Club és contractat per una femme fatale per recollir una maleta guardada a una taquilla del metro. Com no pot ser d’altre manera aquest senzill treball es complica i el detectiu acaba immers en una missió per recuperar el petit cervell del President que és cobejat per uns alienígenes arcturians.

 
Vinyeta de The Long Tomorrow
 

En la introducció a l’edició francesa dels contes gràfics en tapa dura de The Long Tomorrow (que també es troba en la edició castellana de Norma Editorial) Moebius va escriure:

Vaig dibuixar The Long Tomorrow el 1975, mentre treballava amb Alejandro Jodorowsky en la adaptació cinematogràfica de Dune. Originalment Douglas Trumbull havia d’encarregar-se dels efectes especials, però no va poder ser. Jodorowsky va contractar a Dan O’Bannon per reemplaçar-lo. Dan va arribar a París. Barbut, vestit amb un estil salvatge, el típic californià post-hippy. El seu veritable treball no havia de començar fins que s’iniciés el rodatge, sobre quelcom tangible, sobre elements materials; Com estàvem encara en l’etapa dels preparatius i conceptes, no hi havia gairebé res a fer i estava avorrit com una ostra. Per matar el temps, va dibuixar. Dan és més conegut com a guionista, però és un excel•lent dibuixant. Si hagués volgut, podria haver estat un artista gràfic professional. Un dia em va mostrar el que estava dibuixant, era el story board de The Long Tomorrow. Una història policial clàssica, però situada en el futur. Em va entusiasmar… la història era molt forta, immediatament vaig pressentir que em permetria jugar gràficament, amb total llibertat, sense artificis convencionals… El vestit de Pete Club, per exemple, era gairebé ridícul, lluny de la gavardina tradicional de Bogart. El mateix succeeix amb la majoria dels elements visuals. Jo vaig seguir escrupolosament la història de Dan. Un dia m’agradaria que poguéssim publicar les dues versions una al costat de l’altra. Com el còmic va complaure a tots, li vaig demanar a Dan una seqüela, però no em va convèncer, era simplement una aventura. No la vaig dibuixar. Desprès del fracàs de Dune, Dan em va cridar per Alien, però aquesta és una altra història.”

Efectivament, quan Dan O’Bannon estava treballant al film Alien va demanar a Moebius que es sumés al projecta. Moebius es va reunir amb el director Ridley Scott (que més tard també el va cridar per treballar a Blade Runner) però després de realitzar alguns dissenys, va declinar l’oferta per que estava treballant en el seu film d’animació The Time Masters. Però, tal i com ha dit el director Ridley Scott en alguna ocasió, la insistència de O’Bannon i la influència de The Long Tomorrow, varen ser crucials en la seva concepció de un “futur llardós, en què els astronautes fumen i es queixen que cobren poc” que podem veure a Alien.

 
Vinyeta de The Long Tomorrow
 

L’èxit d’Alien a les pantalles va decidir a Ridley Scott a continuar col•laborant amb Moebius i O’Bannon i en un primer moment tots tres van voler ressuscitar el projecta de Dune, però Scott es va fer enrere i va decidir ficar en marxa Blade Runner. Quan el director artístic, David Snyder i el dissenyador de producció, David Paull van confessar que no sabien com dissenyar la ciutat de Los Angeles de l’any 2019, Ridley Scott els donar un exemplar de The Long Tomorrow que es va convertir en una referència visual clau de la pel•lícula.

El còmic va inspirar algunes de les imatges visuals de La guerra de les galàxies de George Lucas, de manera que quan la pel•lícula va ser estrenada a París, Lucas va convidar Moebius i altres companys de la revista Métal Hurlant a la première en reconeixement al treball d’aquests artistes que van inspirar la seva obra.

L’escriptor canadenc William Gibson, autor del clàssic de la ciència ficció Neuromàntic, la seva primera obra escrita l’any 1984 i que és considerada el tret de sortida del gènere ciberpunk en literatura, va declarar en varies ocasions que era fan dels còmics Métal Hurlant, Heavy Metal, del treball de Moebius i que clarament l’havien inspirat al escriure Neuromàntic.

 
Vinyeta de The Long Tomorrow
 

Queda clar que per on va passar Dan O’Bannon The Long Tomorrow es convertia en influència, i si no, veieu el film de Paul Verhoeven Desafiament total (Total Recall). Peró la influència més clara la trobem en el film El cinquè element de Luc Besson que és el més semblant a una versió fílmica de The Long Tomorrow. No per casualitat el disseny de producció va estar a càrrec de Moebius (doneu una ullada al vestuari dels protagonistes o als cotxes voladors).

Podria continuar mencionant altres exemples com ara que el film Prometheus de Ridley Scott continua molt influenciat per l’obra de Moebius, o que els dissenys de Matrix van ser realitzats per Geoff Darrow deixeble de Jean Giraud i que els germans Wachowski van ser influïts per l’obra Neuromàntic del mencionat William Gibson… en definitiva, la influència del món creat per O’Bannon i Moebius a The Long Tomorrow sobre el cinema i la literatura creix i no deixarà de créixer anys a venir.

A tots aquells que no l’hàgiu llegit i us faci mandra anar a la biblioteca municipal o comprar-ne un exemplar, aquí el teniu en un interessant muntatge que he trobat per Internet. Gaudiu-lo.

 

 
 
 

Las máquinas de Dios

 
Portada de Las máquinas de Dios
 

Jack Mc Devitt és el creador d’una de les sagues més significatives del gènere de la ciència ficció moderna: Les màquines de Déu. A dia d’avui està composta per set novel•les, sis de les quals traduïdes al castellà: Las máquinas de Dios (1995), Deepsix (2000), Chindi (2002), Omega (2003), Odisea (2006), Cauldron (2007) i Star Hawk (2013, no traduïda al castellà).

El primer volum de la sèrie, Las máquinas de Dios va ser publicar l’any 1995 i la història que ens explica és la d’un planeta Terra al segle XXIII a punt de ser destruït pels efectes del canvi climàtic, la fam que va lligada a la superpoblació, l’extinció de les diferents espècies animals i l’esgotament dels recursos naturals. Per això científics de tot el món busquen altres planetes on traslladar-se.

Gràcies al viatge hiperlumínic, s’envien sondes a altres sistemes solars. En aquesta recerca han trobat les restes monumentals i les estranyes estàtues d’una raça alienígena que anomenen els Creadors de Monuments a diferents planetes de la galàxia. Cada relíquia és diferent i totes les inscripcions trobades desafien la traducció dels experts.

Un equip d’investigació arqueològica liderat per el doctor Henry Jacobi, que porta 28 anys investigant les ruïnes dels habitants del planeta Quraqua a 150 anys llum de la Terra, acaba de descobrir un temple soterrani que pot ser clau per comprendre l’escriptura dels Creadors de Monuments. El problema és que el doctor i els seus auxiliars hauran d’abandonar el planeta abans d’un mes degut a que ja hi ha un projecta de terraformació en marxa que implica bombardejar amb bombes atòmiques els pols nord i sud del planeta per convertir el gel en aigua que inundi amples parts d’aquell món i començar així la seva transformació en un lloc habitable per a la raça humana.

El doctor Richard Wald intenta guanyar temps i aprofitant la evacuació dels arqueòlegs i els seus equips, visita el planeta acompanyat per la pilot i amiga Priscila Hutchins. Ells i altres arqueòlegs, descobreixen que aquestes estranyes civilitzacions han sofert terribles devastacions de forma cíclica. L’enigma que es planteja és saber què ha estat el causant d’aquestes catàstrofes.

 

Portada de l'edició americana

Portada de l’edició americana


 

Sobre aquest marc Jack Mc Devitt construeix la seva novel•la d’aventures amb moments molt brillants com ara el tsunami sobre el Temple de Quraqua, la progressiva congelació de una nau aturada en el espai, l’atac de les criatures que habiten Beta Pacífica i que costa la vida de varis membres de l’expedició…però també hi ha moments menys aconseguits com ara les conclusions a les que arriben els investigadors a la lluna Oz o el mateix núvol Delta que aniquila móns per enllà on passa i que és el desenllaç mateix de la novel•la.

No puc negar que el llibre és entretingut, conté molta acció i un bon misteri. Està escrit de forma clara, directa i honesta; la història està ben construïda malgrat no contingui idees espectaculars, però, he de confessar que només m’ha enganxat a estones. El seu ritme decau cap a la meitat de la narració i no torna a remuntar fins al final que, pel meu gust, és un tant fallit.

Probablement Mc Devitt ja tenia al cap la continuació de la novel•la i no tanca totes les línies argumentals que hauria de tancar per satisfer les expectatives dels lectors que han tingut la constància (o hauria de dir la paciència?) de seguir-lo durant les 575 pàgines (a l’edició de butxaca). Penso fermament que amb la meitat de lletra la novel•la hauria estat molt més rodona, molt més efectiva i no esgotaria al lector. Personalment trobo a faltar aquelles novel•les del gènere que en 200 planes plantejaven un tema i el concloïen sense innecessàries segones i terceres parts.

 
 

Lágrimas en la lluvia

Portada del Círculo de Lectores
 

En el Madrid dels Estats Units de la Terra de l’any 2109, augmenta el nombre de morts de replicants que embogeixen de sobte i comencen a matar gent de forma indiscriminada. La detectiu Bruna Husky és contractada per descobrir què hi ha darrere d’aquesta onada de bogeria col•lectiva en un entorn social molt inestable, incert i pessimista, en el qual els pobres han de pagar per l’oxigen que respiren. Un món absolutament contaminat i ple de fanatismes religiosos i polítics. Un món curull de violència, corrupció i drogues que està sota vigilància policial i que destaca per la seva falta de privadesa (com en la novel•la “1984” de George Orwell).

Mentre, una mà anònima transforma els textos de l’arxiu central de documentació de la Terra amb la clara intenció de reescriure i modificar la Història de la humanitat culpant de tots els mals de la mateixa als replicants (un gran encert de l’escriptora que li serveix per informar-nos de les peculiaritats d’aquest futur sense minvar l’atenció de la trama).

La detectiu Bruna Husky, una replicant sola i inadaptada, es veu immersa en una trama d’abast mundial mentre s’enfronta a la constant sospita de traïció dels qui es declaren els seus aliats. Bruna compta amb la companyia d’una sèrie d’éssers marginals que són capaços de conservar la raó i la tendresa enmig del caos emergent.

Lágrimas en la lluvia” és una mescla d’intriga, thriller d’assassinats amb trama racial, suspens, por a la mort (Bruna viu, com tots els essers vius, en una constant compte enrere), crítica social i humanitat en un futur imaginari que es coherent i que es narrat amb molta acció i humor. L’obra ens parla de la necessitat de l’altre, de la memòria, dels records, de la identitat i de la mort.

Aquesta història de ciència ficció desenvolupada en forma de novel•la negra protagonitzada per androides en el Madrid del segle XXII està escrita amb mestratge, un estil suggestiu i una ambientació impecable. Es plena d’imaginació clarament inspirada en el film Blade Runner d’on fins i tot pren el títol que fa referència a les paraules del replicant Roy Batty abans de morir.

Un altre gran encert són els personatges, especialment el de la protagonista, Bruna Husky, replicant de combat reconvertida en detectiu privat després de finalitzar els seus tres anys de treball obligatori. Té tots els atributs del bon detectiu de novel•la negra, solitud, cerca de justícia, alcoholisme, violència, cinisme, amargor i una ètica personal a la qual es manté fidel.

En definitiva, una novel•la de lectura fàcil, entretinguda i addictiva. Molt recomanable. A la qual solament vaig a posar una pega, només una: el final és una miqueta senzill.

Aquesta història ja té continuació: “El peso del corazón” , l’ultima novel•la fins el moment de Rosa Montero, editada per Seix Barral aquest mateix 2015, que no em penso perdre.

Portada edició Seix Barral

Portada edició Seix Barral

 

Icehenge

Portada de Icehenge de la editorial Minotauro

 
Icehenge són tres relats que es succeeixen al llarg de 500 anys, cadascun explicat des de un punt de vista diferent però que narren un fil argumental comú.

El planeta Mart ha estat colonitzat i l’home ha arribat a instal•lar colònies a varis satèl•lits de Júpiter. Al cinturó d’asteroides és explotat per la indústria minera. Gràcies a la medicina les persones viuen centenars d’anys però degut, precisament, a aquesta longevitat perden la memòria del que van ser i només acostumen a recordar els últims vuitanta o cent anys, això fa que moltes persones portin un diari per conservar els records.

L’any 2248 la tripulació d’una nau espacial s’amotina contra el govern de l’oligarquia marciana. A través del diari d’Emma Weil, una de las passatgeres del vol, sabem que els amotinats volen anar a colonitzar un planeta llunyà on començar de nou les seves vides. Emma, es nega a seguir-los i aconsegueix tornar al planeta Mart, on, mentre eren a l’espai, ha esclatat una revolució a la qual s’uneix abans de la destrucció de la ciutat anomenada Nova Houston. Els revolucionaris acaben per perdre la guerra encara que alguns d’ells sembla que han pogut escapar cap a zones inexplorades del planeta.

L’any 2547 Hjalmar Nederland explica en el seu diari que treballa com arqueòleg a les ruïnes de la que va ser Nova Houston, ciutat on va néixer i viure de nen just quan va esclatar la revolució del 2248, tres-cents anys abans. Els seus estudis demostren, en contra de la història oficial mantinguda pel govern i les autoritats acadèmiques, que la ciutat i la seva família no va estar destruïda pels rebels si no per l’exèrcit i la policia. Just en aquest moment es descobreix al pol Nord del planeta Plutó una estructura de blocs de gel que es batejada amb el nom de Icehenge (per que recorda els cercles de pedra de Stonehenge) i s’inicia una batalla especulativa sobre l’origen d’aquesta estructura artificial, en la que l’arqueòleg, Nederland, desenvolupa la teoria de que la estructura va estar realitzada pels membres de la nau rebel que l’any 2248 van abandonar el sistema solar.

Portada de Icehenge en una edició anglosaxona

L’any 2610, Edmond Doya, viatger interplanetari, arqueòleg aficionat fascinat per Icehenge i nét de Hjalmar Nederland, intenta esbrinar els orígens de Icehenge, i creu que l’estructura de gel no és tan antiga com pensa el seu avi. En el seu diari explica la seva croada particular per descobrir qui van ser els constructors del monument. Una milionària anomenada Caroline Holmes finançarà una expedició científica a Plutó per tal de resoldre l’enigma.

Les tres històries ens expliquen de forma concisa i sense gaires digressions la vida dels tres personatges i la fascinació en descobrir què és i qui a construït l’enigma de gel de Icehenge.

La novel•la va ser escrita quan la Guerra Freda era vigent i, tangencialment, descriu en que es podrien haver convertit el bloc soviètic i americà si no hagués caigut el mur de Berlín l’any 1989.

Hi ha algunes idees interessants com el fet de que t’has de fiar de la teva biografia escrita per saber d’on vens i comprendre el teu present. També és interessant la crítica implícita de que en realitat mai podrem saber el que va passar en la història ja que constantment la revisem i la reconstruïm. La narració ens permet reflexionar sobre la nostra identitat i la construcció de la Història que, a vegades, es basa més en la suggestió que en els fets.

Veiem, doncs, el misteri des de diversos angles diferents en el temps, i tenim una gran varietat de solucions diferents a ell, incloent un bon cop d’ull a les teories de conspiració. Va ser la nau rebel de l’any 2248 que en passar per Plutó va construir l’estructura? Són els membres l’expedició que fa la descoberta de Icehenge els que l’han feta just abans de comunicar la troballa al món? És la milionària Caroline Holmes la nova identitat d’una Emma Weil que va escapar de Nova Houston? És tot plegat una falsificació històrica?

La portada de Icehenge en una altra edició anglosaxona

Al final l’enigma central es mantindrà sense resoldre degut a que algunes accions del passat estan destinades a seguir sent desconegudes fins i tot per a les persones que les van viure. Sé que a molts lectors no els agrada aquest final però, justament a mi és una de les coses amb que més he gaudit. Una novel•la interessant, a estones apassionant, estones una mica avorrida.

Aquesta novel•la publicada originalment l’any 1984 va ser la segona novel•la de Kim Stanley Robinson. Deu anys més tard escriuria la seva famosa trilogia de Mart: Mart Roig, Mart Verd i Mart Blau; alguns dels temes de les quals ja estan prefigurats a Icehenge. Aquesta novel•la va ser traduïda per Estela Gutiérrez i editada a Espanya per Minotauro l’any 2004.

 
 
 

Stranded (Náufragos)

Portada del llibre editat per Suma de Letras
 

A l’any 2025 el mòdul de descens de la primera missió tripulada al planeta Mart s’estavella contra la superfície del planeta. Cinc dels sis astronautes aconsegueixen sortir-ne vius. Però la seva situació és desesperada: no disposen d’aigua, aire i menjar per esperar més de vint mesos una hipotètica missió de rescat des de la Terra. Sense esperances ni recursos comprenen que tres d’ells han de sacrificar-se per a que els altres dos puguin sobreviure.

Abans, però, hem vist com alguns dels protagonistes han hagut de superar les dures proves físiques i mentals per formar part d’aquesta tripulació internacional de la NASA-ESA integrada per tres nord-americans; el comandant Vishniac; Herbert el geòleg i la doctora Jenny; Fidel, un biòleg xilè; un enginyer italià, Luca; un pilot britànic que es queda a la nau Ares orbitant el planeta, Lovell i Susana una pilot espanyola encarregada de fer aterrar el mòdul Belos al planeta roig . Tots ells ens són presentats com persones normals però molt motivats per anar al quart planeta del sistema solar.

Davant la desesperada situació en la que es troben, la solució al problema de qui viu i qui mora és simple, ràpida i lògica. Aquells que són prescindibles un cop ha fracassat la missió principal, el geòleg, la pilot del mòdul d’aterratge, i el biòleg han d’abandonar la nau i morir. Qui viu? El tècnic, Luca, i la doctora que pot cuidar de la salut dels dos que no són condemnats a mort. Tots, mal que bé, accepten aquest raonament. Els que han de morir però, s’adjudiquen un últim objectiu diguem-ne científic, una excusa que doni una mica de sentit a la seva mort. Intentar arribar fins a la vall Marineris on se’ls esgotaran les seves reserves d’oxigen i moriran.

La sorpresa dels protagonistes en arribar al fons de la vall serà majúscula en descobrir una ciutat morta dels antics habitants del planeta. Una ciutat plena de morts momificats i que conserva mecanismes en marxa des de temps immemorials. Uns mecanismes que els astronautes no entenen, fets per unes ments que no són humanes, la finalitat dels quals desconeixen.

La curiositat, les ganes de no rendir-se davant de les dificultats i de sobreviure o adaptar-se a un entorn hostil (totes elles característiques pròpies de l’esser humà), faran que els protagonistes tinguin una possibilitat de sobreviure.

Portada de Náufragos a Sportula

Portada de Náufragos a Sportula


 

Comentari

No tots els personatges estan ben dibuixats, però els dos millors, sens dubte, són Luca i Herbert. Luca, l’enginyer italià, és un superdotat a l’hora de fer la seva feina, el seu cervell privilegiat (en aquest aspecte) és un autèntic ordinador que no deixa mai de tenir els peus a terra, és el que dona les notícies que ningú vol escoltar, té molt poca empatia emocional i certa propensió al fatalisme. Això el fa absolutament antipàtic per a tothom i tota una troballa dins la narració. En canvi Herbert, el geòleg, és el personatge que personifica l’afany de superació de l’espècie humana, sempre curiós, aventurer que no es rendeix mai i que busca solucions (per fantasioses o irrealitzables que siguin) als problemes que es presenten als protagonistes. Dos maneres d’entendre el món, dos personatges antagònics que són el millor de la novel•la.

Obra de l’anomenada ciència ficció ‘hard’ on destaca el tractament realista de tot el que està relacionat amb el viatge espacial, sense que en cap moment les clares, breus i ben exposades explicacions científiques o tècniques t’allunyin de la lectura. El llibre té bon ritme, bona ambientació, és de fàcil lectura i enganxa. En definitiva, una bona novel•la espanyola de ciència ficció que, tal i com es diu en el pròleg, no té res a envejar a les obres que es publiquen per autors estrangers. El llibre conté varis homenatges a la sèrie Barsoom, ambientada a Mart, protagonitzada per John Carter i escrita per Edgar Rice Burroughs en la que va ser la segona sèrie més coneguda de l’autor després de Tarzan.

Stranded (Náufragos) és la novel•lització realitzada per Juan Miguel Aguilera i Eduardo Vaquerizo del guió del film ‘Stranded’ escrit per Juan Miguel Aguilera l’any 2001. El llibre va ser editat per Suma de Letras, S.L. al número 265 de la col•lecció Punto de lectura. Als qui heu vist la pel•lícula vull dir-vos que el llibre és millor i en part diferent al film. El llibre potser és allò que hauria d’haver estat el film i que aquest no va arribar a aconseguir.