Una mujer infortunada

 
Portada de Una mujer infortunada
 
Aquesta va ser l’última novel•la que va escriure Richard Brautigan. La va escriure el 1983, un any abans d’engegar-se un tret al cap amb una Màgnum 44 a la seva casa de Montana. Va morir sol i sense un duro. Durant setmanes ningú el va trobar a faltar.

Anys abans Brautigan havia estat ric i famós. Les seves obres havien estat llibres de capçalera per a tota una generació de hippys que el consideraven un heroi de la contracultura, un escriptor de culte que havia venut dos milions d’exemplars del llibre La pesca de la truita a Amèrica.

De fet, aquest llibre no es va publicar fins a l’any 1994 en una edició francesa. Als Estats Units no va ser publicat fins a l’any 2000 per la seva filla i biògrafa Ianthe Brautigan. L’edició espanyola és de 2003.

Brautigan escriu aquest breu text com si fos un diari, explica el seu dia a dia, els seus viatges per donar conferències, les trobades amb els veïns, les seves ocupacions, alguna relació sexual, parla de la natura… res que sigui molt rellevant. Ho fa d’una manera irònica, humorística, rient-se de tot, d’ell mateix també.

La dona infortunada del títol gairebé no apareix, però és com una ombra fantasmagòrica que acompanya l’autor al llarg de l’obra. La dona infortunada és una muller que es va penjar a la casa on en aquell moment viu l’escriptor. El llibre comença quan Brautigan rep la notícia que una amiga estimada, que patia un càncer terminal, ha mort d’un atac de cor.

Brautigan, després, viatja per tot els Estats Units: Montana, San Francisco, Nova York, Alaska, Honolulu i torna a San Francisco, però no és un turista, ni es fixa en les coses que es fixa la gent. En una cruïlla de carreteres ens descriu una sabata de dona que ha estat perdut o abandonat. A les illes Hawaii no visita les platges i pren el sol com un turista més. No, se’n va a visitar un cementiri vell i gairebé oblidat pels vius. I mentre Brautigan riu, i el lector somriu amb ell, ens va transmetent la seva terrible soledat, la por a la mort, la seva melancolia i la seva impotència davant una vida, la seva, de la qual n’ha perdut el control.

A mitja novel•la Brautigan es pregunta: “Què ha passat?” I tot seguit es respon: “Bé, el que ha passat és que a vegades no tenim cap control sobre les nostres vides.”

En realitat l’autor ens està dient adéu a tots els lectors. Un adéu agredolç.

Un dels meus fragments predilectes és:

¿He mencionado antes que hay aquí cerca un riachuelo y que por él corre nieve derretida cuyo blanco silencio originario en las montañas se ha trocado, por efecto del sol, en el murmullo de un arroyo que ahora lleva esa nieve ruidosa de viaje hasta el golfo de México?”

Però també destacaria les últimes frases del llibre que, vistes en retrospectiva, són gairebé una nota de suïcidi:

…ahora no puedo evitar sonreír. Convendrán conmigo en que es gracioso. Quedan diez líneas por escribir en esta página y he decidido no usar la última. Se la dejaré a la vida de alguna otra persona. Espero que haga mejor uso de ella del que hubiera hecho yo. Pero de verdad lo he intentado”.

El llibre és, en definitiva, la història vital d’un home en caiguda lliure que sap que ha arribat al final del seu camí. Un llibre breu, trist, lluminós, inoblidable.

Caricatura de Richard Brautigan realitzada per Olivier Dalmon

Caricatura de Richard Brautigan realitzada per Olivier Dalmon


 
 
 

Anuncis

El monstre de Hawkline

 
el_monstre_de_hawkline_3
 

L’escriptor nord-americà Richard Brautigan va ser l’escriptor hippy més famós de la seva època. Va néixer a Tacoma l’any 1935 vuit mesos desprès de que el seu pare abandonés la llar. La seva família era pobre i la seva mare es va ajuntar fins a tres vegades amb diferents individus abans que ell complís els 10 anys. Va estudiar secundària a un institut d’Oregon on va publicar el seu primer poema. L’any 1954 es trasllada a San Francisco on va viure la resta de la seva vida (excepte algun breu període a Montana i al Japó). S’explica que l’any següent va llençar una pedra contra una comissaria de policia amb l’objectiu de ser detingut i poder menjar calent; la policia va valorar el seu estat i el van enviar a l’Hospital Estatal d’Oregon on va ser diagnosticat d’esquizofrènic i depressiu. En aquesta institució, on anys després es va rodar el famós film Algú va volar sobre el niu del cucut, el van voler curar amablement a base d’electroxocs.

Un cop donat d’alta l’any 1956 i amb el cervell mig fregit comença a escriure poesia. Es casa l’any 1957. A començaments dels anys seixanta comença a formar part del moviment contracultural de la ciutat de San Francisco. El 1964 publica Un general confederat de Big Sur que passa per les llibreries sense pena ni glòria. La seva segona obra però, La pesca de la truita a nord-amèrica (1967) es converteix en un èxit de crítica i públic. D’aquesta obra s’han venut milions d’exemplars a tot el món i va fer ric i famós a Brautigan.

Als anys 70 viu una temporada en una comunitat d’artistes i escriptors a Montana on immers en un ambient alternatiu i amb un ampli accés a tot tipus d’estupefaents escriu El monstre de Hawkline (1974).

 
el_monstruo_de_hawkline_anagrama_1974
 

El monstre de Hawkline és la història de Cameron i Greer, dos cowboys de bon cor que a començament del segle XX treballen com assassins a sou. Els dos són contractats aparentment per una jove prostituta india anomenada Noia Màgica amb la finalitat de capturar un monstre força peculiar que viu a la casa Hawkline. Els cowboys accepten el treball i la noia els porta, en un llarg viatge, fins un casalot solitari dels Turons Morts en mig del desert d’Oregon. La casa està edificada sobre unes coves de gel on ara viu la bonica senyoreta Hawkline, un majordom gegant negre, un monstre fet de llum i la seva ombra existencialista.

En aquesta gelada mansió encantada, on va desaparèixer el pare de les noies després de realitzar un experiment científic, succeeixen fenòmens estranys: Noia Màgica es transforma en una segona senyoreta Hawkline indistingible de la primera, es perd el fil de les converses que tenen els protagonistes, s’escolten sorolls, els habitants tan cauen en sobtades apaties com són víctimes d’atacs de fervor sexual, el majordom mor i es converteix en un nan… tot el que succeeix a la casa va entorpint la missió principal que és matar el monstre.

La millor definició d’aquesta novel•la és la que li dona el propi autor en el subtítol: ‘un western gòtic’. Una barreja aparentment impossible de gènere western amb el gènere fantàstic amanit amb LSD i humor absurd. Un llibre farcit d’elements excèntrics, una història explicada en una prosa senzilla, delirant i fantàstica que conté uns diàlegs magnífics, a vegades surrealistes, a vegades absurds. L’única pega que hi he trobat és un final una mica fluix.

Una lectura absolutament recomanable per a tots aquells lectors curiosos que busquin una lectura refrescant i diferent on Brautigan parodia amb afecta els gèneres populars que estimava.

Els llibres de Brautigan generen addicció tal vegada perquè el seu estil es pur i directe i perque la de Brautigan és una veu personal, clarament distingible i inimitable.

Durant els anys posteriors a aquesta novel•la l’obra de Brautigan va anar perdent lectors i el favor de la crítica. L’alcoholisme i la depressió que patia s’accentuà i començà a dir, a qui l’escoltava, que en el futur es suïcidaria. L’any 1984, als 49 anys, al costat d’una ampolla de licor, assentat a una cadira mirant des de la finestra de casa seva (a Bolinas, Califòrnia) l’immens oceà Pacífic, es llevà la vida d’un tret al cap amb una Magnun 44. Ningú el va trobar a faltar fins al cap d’un mes.
 
 
el_monstruo_de_hawkline