El monstre de Hawkline

 
el_monstre_de_hawkline_3
 

L’escriptor nord-americà Richard Brautigan va ser l’escriptor hippy més famós de la seva època. Va néixer a Tacoma l’any 1935 vuit mesos desprès de que el seu pare abandonés la llar. La seva família era pobre i la seva mare es va ajuntar fins a tres vegades amb diferents individus abans que ell complís els 10 anys. Va estudiar secundària a un institut d’Oregon on va publicar el seu primer poema. L’any 1954 es trasllada a San Francisco on va viure la resta de la seva vida (excepte algun breu període a Montana i al Japó). S’explica que l’any següent va llençar una pedra contra una comissaria de policia amb l’objectiu de ser detingut i poder menjar calent; la policia va valorar el seu estat i el van enviar a l’Hospital Estatal d’Oregon on va ser diagnosticat d’esquizofrènic i depressiu. En aquesta institució, on anys després es va rodar el famós film Algú va volar sobre el niu del cucut, el van voler curar amablement a base d’electroxocs.

Un cop donat d’alta l’any 1956 i amb el cervell mig fregit comença a escriure poesia. Es casa l’any 1957. A començaments dels anys seixanta comença a formar part del moviment contracultural de la ciutat de San Francisco. El 1964 publica Un general confederat de Big Sur que passa per les llibreries sense pena ni glòria. La seva segona obra però, La pesca de la truita a nord-amèrica (1967) es converteix en un èxit de crítica i públic. D’aquesta obra s’han venut milions d’exemplars a tot el món i va fer ric i famós a Brautigan.

Als anys 70 viu una temporada en una comunitat d’artistes i escriptors a Montana on immers en un ambient alternatiu i amb un ampli accés a tot tipus d’estupefaents escriu El monstre de Hawkline (1974).

 
el_monstruo_de_hawkline_anagrama_1974
 

El monstre de Hawkline és la història de Cameron i Greer, dos cowboys de bon cor que a començament del segle XX treballen com assassins a sou. Els dos són contractats aparentment per una jove prostituta india anomenada Noia Màgica amb la finalitat de capturar un monstre força peculiar que viu a la casa Hawkline. Els cowboys accepten el treball i la noia els porta, en un llarg viatge, fins un casalot solitari dels Turons Morts en mig del desert d’Oregon. La casa està edificada sobre unes coves de gel on ara viu la bonica senyoreta Hawkline, un majordom gegant negre, un monstre fet de llum i la seva ombra existencialista.

En aquesta gelada mansió encantada, on va desaparèixer el pare de les noies després de realitzar un experiment científic, succeeixen fenòmens estranys: Noia Màgica es transforma en una segona senyoreta Hawkline indistingible de la primera, es perd el fil de les converses que tenen els protagonistes, s’escolten sorolls, els habitants tan cauen en sobtades apaties com són víctimes d’atacs de fervor sexual, el majordom mor i es converteix en un nan… tot el que succeeix a la casa va entorpint la missió principal que és matar el monstre.

La millor definició d’aquesta novel•la és la que li dona el propi autor en el subtítol: ‘un western gòtic’. Una barreja aparentment impossible de gènere western amb el gènere fantàstic amanit amb LSD i humor absurd. Un llibre farcit d’elements excèntrics, una història explicada en una prosa senzilla, delirant i fantàstica que conté uns diàlegs magnífics, a vegades surrealistes, a vegades absurds. L’única pega que hi he trobat és un final una mica fluix.

Una lectura absolutament recomanable per a tots aquells lectors curiosos que busquin una lectura refrescant i diferent on Brautigan parodia amb afecta els gèneres populars que estimava.

Els llibres de Brautigan generen addicció tal vegada perquè el seu estil es pur i directe i perque la de Brautigan és una veu personal, clarament distingible i inimitable.

Durant els anys posteriors a aquesta novel•la l’obra de Brautigan va anar perdent lectors i el favor de la crítica. L’alcoholisme i la depressió que patia s’accentuà i començà a dir, a qui l’escoltava, que en el futur es suïcidaria. L’any 1984, als 49 anys, al costat d’una ampolla de licor, assentat a una cadira mirant des de la finestra de casa seva (a Bolinas, Califòrnia) l’immens oceà Pacífic, es llevà la vida d’un tret al cap amb una Magnun 44. Ningú el va trobar a faltar fins al cap d’un mes.
 
 
el_monstruo_de_hawkline
 
 
 
 

Anuncis

Què difícil és ser un déu

Cartell del film
 

Aquesta pel•lícula està basada en el llibre Què difícil és ser un déu, tot un clàssic de la ciència ficció que va ser escrit pels germans Borís i Arkadi Strugatski l’any 1964. Aquesta obra ja va ser portada a la gran pantalla l’any 1989 per en Peter Fleischmann sota el títol El poder d’un déu en el que va ser una superproducció correcta però fallida que els germans Strugatski es van afanyar a repudiar.

El director d’aquesta nova versió, Aleksei German, ja va voler adaptar l’obra al cinema l’any 1968 en un guió que va ser rebutjar en el moment en que es produí la intervenció soviètica a Txecoslovàquia. El projecta va quedar aparcat fins l’any 2000 en que Aleksei German va decidir reprendre’l i convertir-lo en un projecta únic i ambiciós al que va dedicar tretze anys de la seva vida i que malauradament no va poder veure acabat doncs va morir el febrer de 2013 quan estava muntant el film. El muntatge final el va realitzar la seva dona i co-guionista Svetlana Karmalita i el seu fill Aleksei German Jr. que van seguir les detallades instruccions donades pel difunt director.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

El film transcendeix la novel•la en el que és una adaptació molt lliure i personal, però ambdues comparteixen la mateixa base argumental: un grup de científics van ser destinat vint anys enrere a Arkanar, un planeta molt similar a la Terra que està vivint la seva pròpia edat Mitjana. El motiu de la seva presencia al planeta és que algun científic va sospitar que aquesta societat estava a punt d’eclosionar cap el Renaixement i la missió dels científics és documentar aquesta transició. El planeta és governat per alguns nobles cruels i brutals que, amb l’ajuda de fanàtics religiosos, persegueixen sense misericòrdia a tots aquells que saben llegir i escriure. És a dir, maten a tots aquells artistes o científics que podrien canviar la societat fossilitzada en la que viuen.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Un dels integrants d’aquesta missió és Don Rumata que, com els altres científics, té prohibit intervenir en l’evolució natural dels esdeveniments. Rumata es converteix en testimoni impassible i desesperat de les violentes atrocitats que aquesta societat endarrerida i ignorant comet. A ulls de Rumata els habitants del planeta són incompetents i retardats mentals que viuen entre la immundícia i la porqueria. Per això Rumata és un personatge obsessionat en tenir roba neta, en fer servir mocadors blancs i immaculats, en banyar-se de tant en tant, en obligar els seus servents a rentar-se. Per marcar distàncies i reafirmar la seva condició d’humà, no mata mai a ningú. En els seus nombrosos duels només es dedica a tallar orelles, 372 en total. Els habitants del planeta el consideren un déu que toca un rudimentari saxo.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Al planeta sempre hi ha una boira espessa o una pluja persistent i els seus habitants malviuen coberts de fang i porqueria. La sensació de brutícia i misèria és realment fastigosa, real. Davant la càmera van desfilant personatges patètics, grotescos, beguts, esclaus, morts… uns personatges primaris que diuen coses sense sentit, que mengen, vomiten, escupen o caguen.

Pel que fa al film se’n poden fer diferents lectures. El planeta de Rumata és un gulag a la Sibèria soviètica dels anys seixanta del segle passat?, una metàfora de l’eliminació massiva d’intel•lectuals de l’època en que es va escriure la novel•la?, una molt actual reflexió sobre l’avanç del fanatisme religiós a la nostra societat?, un seriós avís sobre la fragilitat de la cultura actual si es deixa en mans de governs controladors i obscurantistes? Sens dubte tot això i més.

No espereu robots, androides, alienígenes, naus espacials, ni efectes especials. La pel•lícula és incòmoda, estranya, un malson inspirat pels quadres d’El Bosco i Pieter Brueghel.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Els seus referents cinematogràfics beuen del mestre Tarkovski. Tècnicament és magnífica, el seu blanc i negre és d’hipnòtica bellesa, els nombrosos plans seqüència elaboradíssims, els primers plans són tancats i produeixen una ferma sensació d’aclaparament a l’espectador, els plans mitjans són igualment claustrofòbics. És un treball de difícil assimilació per part de l’espectador que ficarà a prova la seva paciència (un metratge aparentment excessiu, un ritme lent) i la seva capacitat de patiment (per la brutalitat de les seves imatges i per l’excés d’escatologia que molestarà als mes aprensius)… una cosa és segura, no deixarà indiferent a ningú.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Possiblement estem davant de la millor representació de l’edat mitjana de la història del cinema. Una pel•lícula de culte immediat, una incòmode immersió dins la barbàrie, una experiència sensorial extrema no apte per a tots els paladars… De la nostra mirada depèn que la valorem com l’obra mestre que és i que demana una entrega incondicional, o com un espectacle insofrible que, a estones, també és.
 

 
 
Tit. or.: Trudno byt bogom (Hard to be a God). Any: 2013. Dir.: Aleksei German.
Guió: A. German i Svetlana Karmalita. Dur.: 170 min. País: Rússia.
Actors: Leonid Yarmolnik, Aleksandr Chutko, Yuriy Tsurilo, Evgeniy Gerchakov, Natalia Moteva.
 
 
 
 

Barkeno, Bàrcino, Barcelona

Portada del llibre Barkeno, Bàrcino, Barcelona

Aquest llibre divulgatiu d’història està compost per 38 breus capítols que expliquen diversos moments concrets de la ciutat de Barcelona al llarg del temps. Abasta des de la prehistòria, quan el barcelonès era terra de pastura dels mamuts i part del territori estava sota les aigües, fins el moment actual.

Abans que nosaltres, les terres de Barcelona han estat habitades pels ibers laietans que anomenaran el lloc com a Barkeno (ho sabem per la inscripció d’una única moneda conservada) i els romans que l’anomenaren Bàrcino. També van estar els gots i els musulmans. Els nostres avantpassats medievals l’anomenaren Barchinona. Tots aquests vells ancestres desfilen per les pàgines del llibre. L’autor ens parla de les vies Augusta, Favència i Júlia, del parc d’atraccions Caspolino, i dels orígens d’alguns barris com el d’Hostafrancs i el de la Barceloneta.

Gràcies a la seva lectura descobreixo per què el carrer del Perill, al barri de Gràcia, va ser batejat amb aquest nom. La resposta és tan racional i simple que, com el carrer, et fa caure de cul: hi havia molts sots i no estava il•luminat. Descobreixo que al Guinardó hi ha un carrer anomenat de l’Oblit perquè no sortia als plànols i es van descuidar de posar-li nom. L’autor, en parlar de carrers, ens fa saber que la majoria porten moms d’home i que només el set per cent d’ells el porten de dones.

Descobreixo que el primer barceloní conegut es deia Caius Coelius; que el magnífic mamut de pedra del parc de la Ciutadella hi és gràcies al mossèn Norbert Font, científic i geòleg, que volia omplir el parc de reproduccions d’animals prehistòrics; que l’heroi laietà Theolongo Bacchio que va destacar a la batalla de Baetulo (Badalona) i que té una plaça dedicada a la barriada del Besòs, no va existir mai.

El llibre és una bona guia d’històries singulars de la ciutat de Barcelona. La seva lectura és agradable, està escrit en un estil planer i àgil. Està farcit d’anècdotes curioses i de dades poc conegudes (parlo per mi, és clar) sobre la ciutat. He de dir que aquest tipus de llibre, farcit d’informacions diverses, sempre els llegeixo poc a poc, un o dos capítols per dia, per que si la lectura que en faig és massa ràpida oblido gran part de la informació amb molta facilitat.

Una reflexió general que em faig és que, per poca o molta curiositat que tinguem sobre la ciutat de Barcelona i per moltes vegades que hi hàgim anat a passejar per les seves avingudes, parcs i carrers, sempre hi ha racons nous per descobrir i noves i interessants històries i anècdotes per conèixer.

El llibre ha estat publicat per Angle Editorial l’any 2014 i l’ autor n’és Joan de Déu Prats que, per cert, té publicats dos llibres més dedicats a la ciutat de Barcelona: Llegendes de Barcelona i Llegendes històriques de Barcelona.