El monstre de Hawkline

 
el_monstre_de_hawkline_3
 

L’escriptor nord-americà Richard Brautigan va ser l’escriptor hippy més famós de la seva època. Va néixer a Tacoma l’any 1935 vuit mesos desprès de que el seu pare abandonés la llar. La seva família era pobre i la seva mare es va ajuntar fins a tres vegades amb diferents individus abans que ell complís els 10 anys. Va estudiar secundària a un institut d’Oregon on va publicar el seu primer poema. L’any 1954 es trasllada a San Francisco on va viure la resta de la seva vida (excepte algun breu període a Montana i al Japó). S’explica que l’any següent va llençar una pedra contra una comissaria de policia amb l’objectiu de ser detingut i poder menjar calent; la policia va valorar el seu estat i el van enviar a l’Hospital Estatal d’Oregon on va ser diagnosticat d’esquizofrènic i depressiu. En aquesta institució, on anys després es va rodar el famós film Algú va volar sobre el niu del cucut, el van voler curar amablement a base d’electroxocs.

Un cop donat d’alta l’any 1956 i amb el cervell mig fregit comença a escriure poesia. Es casa l’any 1957. A començaments dels anys seixanta comença a formar part del moviment contracultural de la ciutat de San Francisco. El 1964 publica Un general confederat de Big Sur que passa per les llibreries sense pena ni glòria. La seva segona obra però, La pesca de la truita a nord-amèrica (1967) es converteix en un èxit de crítica i públic. D’aquesta obra s’han venut milions d’exemplars a tot el món i va fer ric i famós a Brautigan.

Als anys 70 viu una temporada en una comunitat d’artistes i escriptors a Montana on immers en un ambient alternatiu i amb un ampli accés a tot tipus d’estupefaents escriu El monstre de Hawkline (1974).

 
el_monstruo_de_hawkline_anagrama_1974
 

El monstre de Hawkline és la història de Cameron i Greer, dos cowboys de bon cor que a començament del segle XX treballen com assassins a sou. Els dos són contractats aparentment per una jove prostituta india anomenada Noia Màgica amb la finalitat de capturar un monstre força peculiar que viu a la casa Hawkline. Els cowboys accepten el treball i la noia els porta, en un llarg viatge, fins un casalot solitari dels Turons Morts en mig del desert d’Oregon. La casa està edificada sobre unes coves de gel on ara viu la bonica senyoreta Hawkline, un majordom gegant negre, un monstre fet de llum i la seva ombra existencialista.

En aquesta gelada mansió encantada, on va desaparèixer el pare de les noies després de realitzar un experiment científic, succeeixen fenòmens estranys: Noia Màgica es transforma en una segona senyoreta Hawkline indistingible de la primera, es perd el fil de les converses que tenen els protagonistes, s’escolten sorolls, els habitants tan cauen en sobtades apaties com són víctimes d’atacs de fervor sexual, el majordom mor i es converteix en un nan… tot el que succeeix a la casa va entorpint la missió principal que és matar el monstre.

La millor definició d’aquesta novel•la és la que li dona el propi autor en el subtítol: ‘un western gòtic’. Una barreja aparentment impossible de gènere western amb el gènere fantàstic amanit amb LSD i humor absurd. Un llibre farcit d’elements excèntrics, una història explicada en una prosa senzilla, delirant i fantàstica que conté uns diàlegs magnífics, a vegades surrealistes, a vegades absurds. L’única pega que hi he trobat és un final una mica fluix.

Una lectura absolutament recomanable per a tots aquells lectors curiosos que busquin una lectura refrescant i diferent on Brautigan parodia amb afecta els gèneres populars que estimava.

Els llibres de Brautigan generen addicció tal vegada perquè el seu estil es pur i directe i perque la de Brautigan és una veu personal, clarament distingible i inimitable.

Durant els anys posteriors a aquesta novel•la l’obra de Brautigan va anar perdent lectors i el favor de la crítica. L’alcoholisme i la depressió que patia s’accentuà i començà a dir, a qui l’escoltava, que en el futur es suïcidaria. L’any 1984, als 49 anys, al costat d’una ampolla de licor, assentat a una cadira mirant des de la finestra de casa seva (a Bolinas, Califòrnia) l’immens oceà Pacífic, es llevà la vida d’un tret al cap amb una Magnun 44. Ningú el va trobar a faltar fins al cap d’un mes.
 
 
el_monstruo_de_hawkline
 
 
 
 

Anuncis

Què difícil és ser un déu

Cartell del film
 

Aquesta pel•lícula està basada en el llibre Què difícil és ser un déu, tot un clàssic de la ciència ficció que va ser escrit pels germans Borís i Arkadi Strugatski l’any 1964. Aquesta obra ja va ser portada a la gran pantalla l’any 1989 per en Peter Fleischmann sota el títol El poder d’un déu en el que va ser una superproducció correcta però fallida que els germans Strugatski es van afanyar a repudiar.

El director d’aquesta nova versió, Aleksei German, ja va voler adaptar l’obra al cinema l’any 1968 en un guió que va ser rebutjar en el moment en que es produí la intervenció soviètica a Txecoslovàquia. El projecta va quedar aparcat fins l’any 2000 en que Aleksei German va decidir reprendre’l i convertir-lo en un projecta únic i ambiciós al que va dedicar tretze anys de la seva vida i que malauradament no va poder veure acabat doncs va morir el febrer de 2013 quan estava muntant el film. El muntatge final el va realitzar la seva dona i co-guionista Svetlana Karmalita i el seu fill Aleksei German Jr. que van seguir les detallades instruccions donades pel difunt director.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

El film transcendeix la novel•la en el que és una adaptació molt lliure i personal, però ambdues comparteixen la mateixa base argumental: un grup de científics van ser destinat vint anys enrere a Arkanar, un planeta molt similar a la Terra que està vivint la seva pròpia edat Mitjana. El motiu de la seva presencia al planeta és que algun científic va sospitar que aquesta societat estava a punt d’eclosionar cap el Renaixement i la missió dels científics és documentar aquesta transició. El planeta és governat per alguns nobles cruels i brutals que, amb l’ajuda de fanàtics religiosos, persegueixen sense misericòrdia a tots aquells que saben llegir i escriure. És a dir, maten a tots aquells artistes o científics que podrien canviar la societat fossilitzada en la que viuen.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Un dels integrants d’aquesta missió és Don Rumata que, com els altres científics, té prohibit intervenir en l’evolució natural dels esdeveniments. Rumata es converteix en testimoni impassible i desesperat de les violentes atrocitats que aquesta societat endarrerida i ignorant comet. A ulls de Rumata els habitants del planeta són incompetents i retardats mentals que viuen entre la immundícia i la porqueria. Per això Rumata és un personatge obsessionat en tenir roba neta, en fer servir mocadors blancs i immaculats, en banyar-se de tant en tant, en obligar els seus servents a rentar-se. Per marcar distàncies i reafirmar la seva condició d’humà, no mata mai a ningú. En els seus nombrosos duels només es dedica a tallar orelles, 372 en total. Els habitants del planeta el consideren un déu que toca un rudimentari saxo.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Al planeta sempre hi ha una boira espessa o una pluja persistent i els seus habitants malviuen coberts de fang i porqueria. La sensació de brutícia i misèria és realment fastigosa, real. Davant la càmera van desfilant personatges patètics, grotescos, beguts, esclaus, morts… uns personatges primaris que diuen coses sense sentit, que mengen, vomiten, escupen o caguen.

Pel que fa al film se’n poden fer diferents lectures. El planeta de Rumata és un gulag a la Sibèria soviètica dels anys seixanta del segle passat?, una metàfora de l’eliminació massiva d’intel•lectuals de l’època en que es va escriure la novel•la?, una molt actual reflexió sobre l’avanç del fanatisme religiós a la nostra societat?, un seriós avís sobre la fragilitat de la cultura actual si es deixa en mans de governs controladors i obscurantistes? Sens dubte tot això i més.

No espereu robots, androides, alienígenes, naus espacials, ni efectes especials. La pel•lícula és incòmoda, estranya, un malson inspirat pels quadres d’El Bosco i Pieter Brueghel.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Els seus referents cinematogràfics beuen del mestre Tarkovski. Tècnicament és magnífica, el seu blanc i negre és d’hipnòtica bellesa, els nombrosos plans seqüència elaboradíssims, els primers plans són tancats i produeixen una ferma sensació d’aclaparament a l’espectador, els plans mitjans són igualment claustrofòbics. És un treball de difícil assimilació per part de l’espectador que ficarà a prova la seva paciència (un metratge aparentment excessiu, un ritme lent) i la seva capacitat de patiment (per la brutalitat de les seves imatges i per l’excés d’escatologia que molestarà als mes aprensius)… una cosa és segura, no deixarà indiferent a ningú.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Possiblement estem davant de la millor representació de l’edat mitjana de la història del cinema. Una pel•lícula de culte immediat, una incòmode immersió dins la barbàrie, una experiència sensorial extrema no apte per a tots els paladars… De la nostra mirada depèn que la valorem com l’obra mestre que és i que demana una entrega incondicional, o com un espectacle insofrible que, a estones, també és.
 

 
 
Tit. or.: Trudno byt bogom (Hard to be a God). Any: 2013. Dir.: Aleksei German.
Guió: A. German i Svetlana Karmalita. Dur.: 170 min. País: Rússia.
Actors: Leonid Yarmolnik, Aleksandr Chutko, Yuriy Tsurilo, Evgeniy Gerchakov, Natalia Moteva.
 
 
 
 

Barkeno, Bàrcino, Barcelona

Portada del llibre Barkeno, Bàrcino, Barcelona

Aquest llibre divulgatiu d’història està compost per 38 breus capítols que expliquen diversos moments concrets de la ciutat de Barcelona al llarg del temps. Abasta des de la prehistòria, quan el barcelonès era terra de pastura dels mamuts i part del territori estava sota les aigües, fins el moment actual.

Abans que nosaltres, les terres de Barcelona han estat habitades pels ibers laietans que anomenaran el lloc com a Barkeno (ho sabem per la inscripció d’una única moneda conservada) i els romans que l’anomenaren Bàrcino. També van estar els gots i els musulmans. Els nostres avantpassats medievals l’anomenaren Barchinona. Tots aquests vells ancestres desfilen per les pàgines del llibre. L’autor ens parla de les vies Augusta, Favència i Júlia, del parc d’atraccions Caspolino, i dels orígens d’alguns barris com el d’Hostafrancs i el de la Barceloneta.

Gràcies a la seva lectura descobreixo per què el carrer del Perill, al barri de Gràcia, va ser batejat amb aquest nom. La resposta és tan racional i simple que, com el carrer, et fa caure de cul: hi havia molts sots i no estava il•luminat. Descobreixo que al Guinardó hi ha un carrer anomenat de l’Oblit perquè no sortia als plànols i es van descuidar de posar-li nom. L’autor, en parlar de carrers, ens fa saber que la majoria porten moms d’home i que només el set per cent d’ells el porten de dones.

Descobreixo que el primer barceloní conegut es deia Caius Coelius; que el magnífic mamut de pedra del parc de la Ciutadella hi és gràcies al mossèn Norbert Font, científic i geòleg, que volia omplir el parc de reproduccions d’animals prehistòrics; que l’heroi laietà Theolongo Bacchio que va destacar a la batalla de Baetulo (Badalona) i que té una plaça dedicada a la barriada del Besòs, no va existir mai.

El llibre és una bona guia d’històries singulars de la ciutat de Barcelona. La seva lectura és agradable, està escrit en un estil planer i àgil. Està farcit d’anècdotes curioses i de dades poc conegudes (parlo per mi, és clar) sobre la ciutat. He de dir que aquest tipus de llibre, farcit d’informacions diverses, sempre els llegeixo poc a poc, un o dos capítols per dia, per que si la lectura que en faig és massa ràpida oblido gran part de la informació amb molta facilitat.

Una reflexió general que em faig és que, per poca o molta curiositat que tinguem sobre la ciutat de Barcelona i per moltes vegades que hi hàgim anat a passejar per les seves avingudes, parcs i carrers, sempre hi ha racons nous per descobrir i noves i interessants històries i anècdotes per conèixer.

El llibre ha estat publicat per Angle Editorial l’any 2014 i l’ autor n’és Joan de Déu Prats que, per cert, té publicats dos llibres més dedicats a la ciutat de Barcelona: Llegendes de Barcelona i Llegendes històriques de Barcelona.
 
 
 
 

La celda de Próspero

 
Portada de La celda de Próspero
 

L’escriptor Lawrence Durrell va néixer a l’Índia i es va educar a Gran Bretanya. L’any 1935, amb 23 anys, després de la mort del seu pare i d’haver intentat arrelar a Anglaterra, ell, la seva dona, la seva mare, dos germans i una germana van decidir establir la seva residència a l’illa de Corfú (Kérkira pels grecs, antigament coneguda com a Còrcira).

Al poblet de Kalami, al nord-oest de l’illa, es troba ‘la casa blanca’, un bonic habitatge situat a l’extrem sud de la badia, on l’escriptor va viure i on va començar a escriure aquest llibre. Durrell entre els anys 1937 i 1938 va portar un diari on anotava la seva vida quotidiana a l’illa, d’aquestes vivències en va sortir el llibre La cel•la de Pròsper (subtitulat en castellà com ‘Recuerdos de la isla de Corfú‘).

Durrell va escriure la versió definitiva del llibre a la ciutat egípcia d’Alexandria després d’haver abandonat l’illa per la imminent invasió alemanya de Grècia. La redacció la va fer a cavall dels anys 1941 i 1942 quan es va adonar que la guerra potser no el deixaria tornar mai més al que va ser la seva llar. El llibre va veure finalment la llum l’any 1945.

Al Corfú de pre-guerra Durrell viu rodejat de personatges una mica extravagants com l’erudit local Theodore Stephanides que té la teoria de que Còrcira és l’illa on Shakespeare situa l’acció de ‘La Tempesta’ (teoria que dona títol al llibre). De la mà de Durrell anirem a pescar calamars de nit o trepitjarem les mateixes platges que, segons la llegenda, va trepitjar Odiseu en naufragar a l’illa. Ens reunirem amb els seus amics a la tasca ‘La perdiu’ on es comenten les cartes que li envien Unamuno o Henry Miller. L’autor ens descriu de forma alegre i festiva la celebració de Sant Espiridó, patró de l’illa o ens transcriu una llarga xerrada del compte D. sobre l’essència d’allò que és grec en una nit de lluna. Dedica un capítol sencer a Karaghiosis, una titella coneguda per tots els nens grecs, que ajuda a Durrell a definir el caràcter nacional grec:

es basa en la idea de l’homenet empobrit i trepitjat que treu el màxim profit del que té al voltant gràcies al seu enginy”

El llibre, en part diari autobiogràfic, en part llibre de viatges, conté magnífiques descripcions de l’illa, anècdotes dels seus habitants, de les seves tradicions (fins i tot gastronòmiques), i de la seva història i mitologia. Tot això el converteix en un llibre original i una mica inclassificable. Durrell ens parla, en una deliciosa prosa poètica, d’una manera de viure lentament els dies, sense presa, una forma d’estar al món que és profondament mediterrània.

Ens transmet una versió idíl•lica de Corfú i de Grècia per extensió, com un lloc fora del temps que ofereix, com a recompensa el descobriment d’un mateix (exactament igual com anys després el moviment hippy va vendre Califòrnia o l’Índia).

La gran exploradora i escriptora britànica Freya Stark va qualificar el llibre de ‘petita joia literària’ i realment ho és. Només en una cosa discrepo de Durrell i és que quan parla de l’Odisea diu que “és avorrida, amorfa i està mal construïda”. No podria estar més en desacord.

Aquest llibre és el primer volum de l’anomenada Trilogia mediterrània que es completa amb Reflexions d’una Venus marina (dedicat a l’illa de Rodes, on Durrell va treballar com a diplomàtic després de la II Guerra Mundial) i Llimones amargues (que parla sobre el Xipre dels anys 1953-1956). Sembla que Durrell considerava les tres obres com un tot unitari. Malauradament cap dels tres llibres estan traduïts al català.

Portada de la Trilogia mediterránea publicada per Edhasa

 
 

Icehenge

Portada de Icehenge de la editorial Minotauro

 
Icehenge són tres relats que es succeeixen al llarg de 500 anys, cadascun explicat des de un punt de vista diferent però que narren un fil argumental comú.

El planeta Mart ha estat colonitzat i l’home ha arribat a instal•lar colònies a varis satèl•lits de Júpiter. Al cinturó d’asteroides és explotat per la indústria minera. Gràcies a la medicina les persones viuen centenars d’anys però degut, precisament, a aquesta longevitat perden la memòria del que van ser i només acostumen a recordar els últims vuitanta o cent anys, això fa que moltes persones portin un diari per conservar els records.

L’any 2248 la tripulació d’una nau espacial s’amotina contra el govern de l’oligarquia marciana. A través del diari d’Emma Weil, una de las passatgeres del vol, sabem que els amotinats volen anar a colonitzar un planeta llunyà on començar de nou les seves vides. Emma, es nega a seguir-los i aconsegueix tornar al planeta Mart, on, mentre eren a l’espai, ha esclatat una revolució a la qual s’uneix abans de la destrucció de la ciutat anomenada Nova Houston. Els revolucionaris acaben per perdre la guerra encara que alguns d’ells sembla que han pogut escapar cap a zones inexplorades del planeta.

L’any 2547 Hjalmar Nederland explica en el seu diari que treballa com arqueòleg a les ruïnes de la que va ser Nova Houston, ciutat on va néixer i viure de nen just quan va esclatar la revolució del 2248, tres-cents anys abans. Els seus estudis demostren, en contra de la història oficial mantinguda pel govern i les autoritats acadèmiques, que la ciutat i la seva família no va estar destruïda pels rebels si no per l’exèrcit i la policia. Just en aquest moment es descobreix al pol Nord del planeta Plutó una estructura de blocs de gel que es batejada amb el nom de Icehenge (per que recorda els cercles de pedra de Stonehenge) i s’inicia una batalla especulativa sobre l’origen d’aquesta estructura artificial, en la que l’arqueòleg, Nederland, desenvolupa la teoria de que la estructura va estar realitzada pels membres de la nau rebel que l’any 2248 van abandonar el sistema solar.

Portada de Icehenge en una edició anglosaxona

L’any 2610, Edmond Doya, viatger interplanetari, arqueòleg aficionat fascinat per Icehenge i nét de Hjalmar Nederland, intenta esbrinar els orígens de Icehenge, i creu que l’estructura de gel no és tan antiga com pensa el seu avi. En el seu diari explica la seva croada particular per descobrir qui van ser els constructors del monument. Una milionària anomenada Caroline Holmes finançarà una expedició científica a Plutó per tal de resoldre l’enigma.

Les tres històries ens expliquen de forma concisa i sense gaires digressions la vida dels tres personatges i la fascinació en descobrir què és i qui a construït l’enigma de gel de Icehenge.

La novel•la va ser escrita quan la Guerra Freda era vigent i, tangencialment, descriu en que es podrien haver convertit el bloc soviètic i americà si no hagués caigut el mur de Berlín l’any 1989.

Hi ha algunes idees interessants com el fet de que t’has de fiar de la teva biografia escrita per saber d’on vens i comprendre el teu present. També és interessant la crítica implícita de que en realitat mai podrem saber el que va passar en la història ja que constantment la revisem i la reconstruïm. La narració ens permet reflexionar sobre la nostra identitat i la construcció de la Història que, a vegades, es basa més en la suggestió que en els fets.

Veiem, doncs, el misteri des de diversos angles diferents en el temps, i tenim una gran varietat de solucions diferents a ell, incloent un bon cop d’ull a les teories de conspiració. Va ser la nau rebel de l’any 2248 que en passar per Plutó va construir l’estructura? Són els membres l’expedició que fa la descoberta de Icehenge els que l’han feta just abans de comunicar la troballa al món? És la milionària Caroline Holmes la nova identitat d’una Emma Weil que va escapar de Nova Houston? És tot plegat una falsificació històrica?

La portada de Icehenge en una altra edició anglosaxona

Al final l’enigma central es mantindrà sense resoldre degut a que algunes accions del passat estan destinades a seguir sent desconegudes fins i tot per a les persones que les van viure. Sé que a molts lectors no els agrada aquest final però, justament a mi és una de les coses amb que més he gaudit. Una novel•la interessant, a estones apassionant, estones una mica avorrida.

Aquesta novel•la publicada originalment l’any 1984 va ser la segona novel•la de Kim Stanley Robinson. Deu anys més tard escriuria la seva famosa trilogia de Mart: Mart Roig, Mart Verd i Mart Blau; alguns dels temes de les quals ja estan prefigurats a Icehenge. Aquesta novel•la va ser traduïda per Estela Gutiérrez i editada a Espanya per Minotauro l’any 2004.

 
 
 

Going Back Home

Portada del disc Going Back Home de Wilko Johnson i Roger Daltrey

El disc Going Back Home reuneix Roger Daltrey cantant dels Who i el que fora guitarrista en la primera formació de Dr. Feelgood, Wilko Johnson. Dos veterans d’envejable esperit jove, que no estan disposats a llençar la tovallola i que han gravat un dels àlbums de rock de vella escola més sòlids del panorama musical en molt de temps.

L’àlbum va ser editat l’onze de març del 2014 pel segell Chess Records (que va ser ressuscitat en concret per aquest projecta) i que compte amb el baixista Norman Watt-Roy, de The Blockheads i el bateria Dylan Howe, ex The Style Council ambdós companys de Wilko Johnson a la carretera. A més hi col.labora el teclista dels Dexy’s Mick Talbot ,l’armoricista Steve Weston i en Dave Eringa n’és el productor.

Dr. Feelgood van ser símbol del pub de rock de la dècada dels ’70, i precediren en esperit i actitud el punk que va arribar uns anys després. Els Feelgood eren una banda de Rhytm & Blues rude i contundent, que, amb els seus dos primers discos Down By The Jetty i Malpractice van marcar el panorama del rock and roll britànic influint sobre els gustos de bandes posteriors con The Jam o The Clash.

Wilko i Daltrey bons amics

L’àlbum es va començar a gestar en 2010 quan Roger i Wilko es van assentar junts en una entrega de premis i van començar a parlar de música coincidint en que a tots dos els agradava Johnny Kidd & The Pirates i tot parlant van decidir que volien col•laborar junts en un àlbum. Les seves agendes respectives ho van impedir fins novembre de 2013. Al gener d’aquest mateix any els metges van dictar a Wilko una sentència de mort, tenia un càncer terminal de pàncrees i li donaven 10 mesos de vida. El guitarrista es trobava en un bon moment de la seva carrera després del magnífic documental Oil City Confidential rodat per Julien Temple al 2009 i va decidir aprofitar al màxim el temps que li quedava.

Roger Daltrey en acabar el seu últim tour mundial i saber que Wilko es trobava bastant bé va pensar que era el moment de gravar junts. En Roger va dir que coneixia un petit i encantador estudi anomenat Yellow Fish a Uckfield, que segons Johnson va resultar ser un estudi genial. L’àlbum es va gravar en una setmana durant el mes de novembre, en mig, segons Johnson, d’un treball genial de tots i sota una atmosfera increïble. En Wilko està molt orgullós d’aquest treball al que considera el seu testament musical i on aquests dos musics han donat el millor d’ells i on la seva aliança musical funciona a la perfecció.

Poster anunciant el concert del 25 de febrer de 2013

Poster anunciant el concert del 25 de febrer de 2014

L’àlbum inclou majoritàriament obres que Wilko va escriure per Dr. Feelgood. Comença precisament amb la peça estàndard d’aquests Going Back Home, un tema escrit per Wilko Johnson i el guitarrista de Johnny Kidd & the Pirates, Mick Green. Un blues accelerat que fa ballar els morts. Continua amb Ice on The Motorway i Keep It To Myself que reflecteixen autèntic rock and roll i on la guitarra de Wilko i l’armónica de Steve Weston s’enfronten en un duel perfecta de tu a tu. Segueixen amb un tema de Bob Dylan de 1965, Can You Please Crawl Out Your Window? tema que malgrat vocalista i guitarra volen portar al seu corral, no acaben d’aconseguir que deixi de sonar a Dylan. Segueix amb Turned 21 que és una balada sincera, i potser el tema on la veu queixosa de Daltrey queda més lluïda; és un molt bon tema que mai abans havia estat publicat o tocat en directe. Some Kind Of Hero de l’àlbum Don’t Let Your Daddy Know escrita per Wilko el 1991, és una peça breu, enèrgica i contundent, Wilko al 100%, a la que segueix Sneaking Suspicion i Keep It Out of Sight dos temes dels Feelgood que no tenen res a envejar a les versions originals, i Everybody’s Carrying a Gun del primer àlbum en solitari de Wilko Solid Senders (1978). L’àlbum acaba amb una de les més estimades cançons de Dr. Feelgood All Through The City, on Daltrey n’aconsegueix capturar l’esperit perfectament.

El seu treball va ser presentat en directe el 25 de febrer de 2014 al O2 Shepherds Bush Empire en el que va ser un concert emotiu i contundent alhora. Pel març Wilko es va sotmetre a una llarga operació de 9 hores de la qual els metges es van mostrar “cautelosament optimistes”. Mentre que Roger Daltrey va donar els royalties derivats d’aquest treball a la seva fundació Cancer Trust que ajuda als adolescents amb càncer.

Going Back Home ha obtingut un notable èxit al Regne Unit on ha arribat al tercer lloc en la llista UK Albums Chart, el millor registre de la carrera en solitari de Daltrey i la millor posició des de l’àlbum de The Who Face Dances, que arribà a número dos en 1981. També ha suposat el més gran èxit comercial de Wilko Johnson des de el llançament del àlbum de Dr. Feelgood Stupidity, que va arribar al número u d’aquesta mateixa llista el 1976. L’àlbum es disc d’or al Regne Unit per haver venut més de 100.000 còpies.

Al llarg de tot el treball Wilko Johnson demostra estar en una excel•lent forma musical i la seva guitarra continua tan esmolada i aguda com sempre. En definitiva, un disc enèrgic i alegre del començament a la fi, on les cançons no són un exercici de nostàlgia. Són 34 minuts i 29 segons de pur i vibrant Rythm & Blues.

Roger Daltrey i Wilko Johnson a la feina.

Roger Daltrey i Wilko Johnson a la feina.

El mestre de Taüll

Portada del llibre El mestre de Taúll de Joan Agut

Títol: El mestre de Taüll
Autor: Joan Agut
Editorial: Proa ( 1a ed. Setembre, 2001)
Premi Joan Crexells de l’Ateneu barcelonès (2001)

Sinopsi

Al març de 1123, un grup de pintors arriba als dominis del senyor d’Erill amb l’encàrrec de pintar les esglésies de Santa Maria i Sant Climent de Taüll, a la vall de Boí. Els pintors són el mestre Arnau de Bèrgam, l’oficial Bernat de Cremona i l’aprenent Marc de Tolosa, els acompanyen l’ase Bru i el gos Mafumet. Molts anys després, des de l’escriptori del monestir benedictí de la badia de Roses, un envellit Marc de Tolosa descriu les aventures atzaroses d’aquells homes que, a més de donar vida a unes pintures que han sobreviscut a través dels segles, es van posar a prova davant l’amor, la passió, l’odi, les creences, els costums feudals, les revoltes dels oprimits i la vida senzilla del baix poble.

El mestre de Taüll

El títol fa referència a un personatge verídic, però anònim, del que se’n sap poca cosa, és considerat com el més gran dels pintors de murals del segle XII a Catalunya i un dels més importants pintors romànics d’Europa. Hem de pensar que durant l’edat mitjana aquests artistes eren artesans que posaven les seves capacitats artístiques al servei d’abats, bisbes i senyors feudals els quals consideraven el seu ofici com qualsevol altre.

La seva principal obra, d’on agafa el seu nom, és la de l’església de Sant Climent de Taüll a la vall de Boí. Segons els coneixedors de l’art romànic, aquest autor anònim es distingeix com un pintor molt ben format que domina les tècniques i que coneix la iconografia que hi havia a l’ús a l’època. El mestre de Taüll és, segons els experts, una mostra de la convergència de difusió de nous corrents, de coneixement dels mestres i de capacitat d’adaptar-los amb una tècnica i personalitat pròpies.

Existeixen dues teories sobre la procedència de l’autor que apunten cap a direccions diferents. Per una banda, la primera postula que es tractava d’un mestre estranger, de procedència italiana, que comptava amb l’ajuda de col•laboradors de menys traça (com mostren les figures dels serafins) i que havia adquirit i emprat tècniques hispàniques; per l’altra, que es tractava d’un artesà local.

Absis central de Sant Climent de Taüll. Mestre de Taüll, 1123 (MNAC)

Absis central de Sant Climent de Taüll.
Mestre de Taüll, 1123 (MNAC)

El llibre

Joan Agut construeix els personatges a partir d’aquest marc històric. El mestre de Taüll, explica tres històries d’amor, la del jove Marc de Tolosa amb la muda Jana, la de l’oficial Bernat de Cremona amb la maltractada Aloma i la del mestre Arnau de Bèrgam amb la noble Dona Elionor, esposa del senyor d’Erill. Aquestes tres històries estan lligades amb d’altres sobre l’opressió del poble pel senyor feudal i l’assassinat del batlle de la vila que desencadena tot un seguit de detencions entre els vilatans i que porten a acusacions de bruixeria, un judici i la venjança final del poble revoltat per un mal govern.

En aquest llibre l’art i la religió són una excusa per desenvolupar una molt correcta, bonica i entretinguda novel•la històrica d’aventures en les que no hi manquen escenes tavernàries, una mica de sexe i conspiracions d’abast comarcal que, com algun crític va comentar en el moment de sortir editada, podrien haver fet del llibre un best-seller de qualitat per a la literatura catalana, degut a que els personatges estan ben construïts i la novel•la es llegeix amb interès (encara que pel meu gust potser és un pel lleugera). El fet és que l’obra va ser guardonada amb el premi Crexells, de l’Ateneu barcelonès, en considerar El mestre de Taüll com la millor novel•la catalana del 2001.

Joan Agut

L’autor

Joan Agut (Barcelona, 1934 – Caldes de Montbui, 2011) fou un editor, crític literari i escriptor català. Editor durant trenta-cinc anys en diversos segells editorials. Des del 1997 es dedicà a escriure narrativa. Home imaginatiu i fecund, en pocs anys va bastir una obra rica i diversa que connectà amb el públic lector. De les seves novel•les destaquen la magnífica Gombó i Mister Belvedere (2001), L’arbre de la memòria (2002), Pastís de noces (2003) i Rosa de foc (2005).

Esglèsia de Sant Climent de Taüll on transcurreix l'acció de la novel·la.

Esglèsia de Sant Climent de Taüll on transcorre l’acció de la novel·la.

Por el imperio

por el imperio vinyeta

Autors: Bastien Vivès i Merwan Chabane
Títol original: Pour l’Empire
Color: Sandra Desmazières
Editorial: Diábolo Ediciones (2010-2011)
3 vols: 54 pàg., 54 pàg., 64 pàg.

Por el Imperio 1: El honor.

Por el Imperio # 1

Aquest còmic és un pèplum ambientat a l’època del Imperi Romà i protagonitzat per Glorim (el millor soldat de l’Imperi) i el grup de soldats sota el seu comandament reclutats per les seves respectives virtuts en el combat: la força, l’habilitat en l’ús de les armes i el seu coratge són de proporcions mítiques. Aquest grup selecte haurà de dur a terme una gran epopeia, una missió personal i grandiosa que l’emperador els demana: han d’expandir l’Imperi en l’espai (engrandint les fronteres i conquerint nous països desconeguts), i en el temps. Per això s’endinsen en el desconegut, llocs inhòspits i verges habitats pels bàrbars (que no professen les mateixes costums i religió, encara que ells també son denominats bàrbars pels altres). Avancen per noves terres que van descobrint a mesura que les trepitgen i en deserts inclements (en el que constitueix un dels millors moments del primer volum).

Por el Imperio 2: Las mujeres.

por el imperio 2

En el segon volum de la trilogia els protagonistes han abandonat el desert i travessen terres boscoses sense trobar resistència. Els homes es comencen a queixar de no tenir ocasió d’augmentar la seva glòria en noves batalles i aconseguir botí. En el seu avanç capturen una bonica dona que en la seva fugida i persecució porta la milícia a enfrontar-se a un poble d’amazones amb les que no es poden comunicar. Unes dones silencioses i estranyes a les que els soldats no entenen ni comprenen, que viuen sense homes i que els volen utilitzar com a sementals per a quedar prenyades, extenuar-los sexualment i finalment sacrificar-los en un ritual incomprensible per la mentalitat dels soldats.

Por el imperio 3: La fortuna.
por el imperio 3

Glorim i la seva tropa han escapat de les amazones i després de moltes jornades de camí arriben a les ruïnes d’una civilització oblidada pel temps. Els legionaris s’hauran d’enfrontar a perills desconeguts i es donaran compte que la concepció del món que tenen com a romans, i que per a ells és l’única vàlida, és ficada a prova i resulta clarament insuficient per fer front al que es van trobant. Tots ells es veuran desbordats per una realitat que no comprenen i per primera vegada les seves habilitats, forjades al llarg de la seva vida, no els serviran de res. Hauran d’abandonar totes les seves creences i conviccions, no entendran els nous mapes que ha traçar la seva ruta i hauran de llançar-se a un nou món on la lògica i els valors del soldat, en els quals han viscut fins llavors, són obsolets.

Aquest grup militar capaç de realitzar autèntiques proeses en combat es guanya al lector al oferir una imatge a vegades humorística, a vegades poc amable d’ells mateixos degut a que són una mica curts de gambals i es mouen per impulsos molt primitius, beure, menjar, matar, cardar…el que els confereix una certa profunditat humana.

El dibuix és pràcticament minimalista però molt potent. Moltes de les vinyetes són petites obres d’art en elles mateixes. El grafisme és àgil i expressiu. Gran part del seu atractiu descansa en que tot i semblar una història explicada nombroses vegades, el lector té la impressió de que és nova, fresca, innovadora. Això és aconseguit pels autors mitjançant l’atmosfera que van introduint en el relat, els escenaris i els personatges es transformen en amenaçadors gràcies a la magnífica tasca dels dos dibuixants, i al extraordinari treball amb el color realitzat per Sandra Desmazières. Doneu-hi una ullada i quedareu atrapats per els verds empastissats, els ocres difuminats i les seves ombrívoles gammes tonals que tant bé creen l’atmosfera onírica i abstracta de la història. Per exemple, en els moments de lluita predominen els tons negres i vermells, mentre els tons es tornen més lluminosos i plans en la llarga travessa del desert.

Aquest viatge iniciàtic i mític, metàfora sobre la futilitat i fugacitat de les conquestes materials i les aspiracions humanes, és una magnífica història il•lustrada que pot desconcertar a molts dels lectors del tercer volum, tant com desconcerta a la milícia protagonista del relat. Malgrat la introducció progressiva cap allò que ens és estrany, l’absurd, l’oníric, el malson, el fantàstic, en definitiva, esclata en poques pàgines i obliga al lector a reconstruir la història i adaptar-se, tal i com els passa als protagonistes, a un final incert, obert i poc convencional. Aquest gir narratiu pot no ser del gust de tots els lectors que veuran en la conclusió del relat el seu punt més feble (potser l’únic punt feble que he trobat en tota la història).

Sobre els autors:

Merwan Chabane

220px-Merwan_Chabane_20100328_Salon_du_livre_de_Paris_1

Francès nascut el 1978, és un jove autor, diplomat a l’Escola Superior d’Arts Decoratives de París; es forma en el món de l’animació i dels videojocs. El seu treball més conegut és el curtmetratge d’animació “Biotope“, realitzat el 2002, que va rebre múltiples nominacions i premis en festivals de tot el món. El 2004 entra al món del còmic on veu publicats els seus primers treballs, sol o en col•laboració amb altres autors. “L’Or et le sang“, “Pankat“, “Fausse garde“, són les seves principals obres fins que el 2010 veu l’aparició de la trilogia “Pour l’Empire” a l’editorial Dargaud que el consagra com nova figura del còmic a França.

Bastien Vivès

220px-Bastien_Vives_20100328_Salon_du_livre_de_Paris_1
Dibuixant i guionista de novel•la gràfica nascut a França el 1984. Va estudiar a l’Escola Superior d’Arts Gràfiques de París i a l’Escola Tècnica de Disseny. L’any 2009 rep el Premi “Essentiel Révélation” del Festival d’Angulema pel seu treball a l’àlbum “El gust del clor”. Des de l’any 2010 participa en la sèrie online “Les Autres Gens”. Es consagra amb la trilogia de “Pour l’Empire”. El 2011 obté el gran premi de la crítica de l’ACBD pel seu treball “Polina”.

El amanecer del planeta de los simios

cartell

Títol original: Dawn of the Planet of the Apes
Any: 2014
Durada: 130 min.
País: Estats Units
Director: Matt Reeves
Guió: Rick Jaffa, Amanda Silver, Mark Bomback
Música: Michael Giacchino
Fotografia: Michael Seresin
Intèrprets: Andy Serkis (César), Jason Clarke (Malcolm), Gary Oldman (Dreyfus), Keri Russell (Ellie), Toby Kebbell (Koba), Kodi Smit-McPhee (Alexander), Enrique Murcià (Kemp), Kirk Acevedo (Carver ), Judy Greer (Cornelia), Doc Shaw (Ash)
Productora: 20th Century Fox / Chernin Entertainment
Gènere: Ciència ficció.

Sinopsi

En aquesta seqüela del film L’origen del planeta dels simis se’ns narra com després del devastador “virus dels simis” que va ser desenvolupat en un laboratori i que gairebé acaba amb la raça humana, un grup de simis liderats per César sobreviu en boscos de les afores de la ciutat de San Francisco. L’única amenaça per al seu desenvolupament el representa un grup d’éssers humans immunes al virus que viuen entre les restes de la ciutat. Els homes necessiten l’energia elèctrica que generarà una presa abandonada situada en territori del campament simi. Cèsar, accedeix a que els humans posin en marxa la maquinària gairebé rovellada de la presa, per mantenir la pau i evitar que esclati una guerra entre les dues comunitats. Les seves bones intencions seran sabotejades per ambdós bàndols que finalment s’enfrontaran per determinar quina de les dues espècies serà la dominant.

Cartell de la pel·lícula

La pel•lícula

Aquesta costosa producció estiuenca pensada com objecta de consum de masses (blockbusters en diuen) neix a partir de la que probablement es la pitjor pel•lícula de la saga primigènia Battle for the Planet of the Apes (1973, Batalla por el planeta de los simios, en el seu títol en castellà).

Tècnicament la pel•lícula és extraordinària, veure com es mouen els micos és gairebé hipnòtic, el millor de la funció. Realment veure els diàlegs entre els simis i el seu llenguatge mímic és sorprenent. Si bé el protagonista del film es Cèsar, el líder del campament simi, interpretat per un Andy Serkis de forma molt convincent i per el qual ja hi ha qui demana un Oscar; el personatge més ben trobat i elaborat és Koba, el ximpanzé que havia estat objecte de proves de laboratori i que té raons suficients per odiar als humans.

El director Matt Reeves es mostra competent amb el material que té entre mans i junt amb el director de fotografía, Michael Seresin aconsegueixen alguns moments de bon cine, o simplement, del que jo entenc com a cine. Un exemple en pot ser la seqüència final on l’humà Malcolm recula cap a l’interior d’una cova quedant primer en penombra i finalment desapareixent a la foscor i que és un resum perfecta del que espera a la raça humana en el futur, que no és recuperar la antiga grandesa sinó deixar pas a la nova raça de primats evolucionats que comencen a controlar el seu entorn per convertir-se en la nova espècie dominant del planeta. Altres bons moments, de gran força expressiva, són alguns dels primers plans dedicats al venjatiu Koba, del rostre del qual emana autèntic odi i aconsegueix realment fer por a l’espectador.

El ximpanzé Koba

El ximpanzé Koba

Els problemes que fan que aquesta no sigui una gran pel•lícula són altres. Per una banda està el guió, fluixet, per caure sovint en els llocs comuns i els tòpics, en ser poc creïble en el seu ecologisme light, en carregar les tintes en l’importància de la família, en voler fer creure que el que succeeix a dos petites comunitats als voltants de San Francisco té validesa mundial, en que uns centenars de micos puguin fer front, en un futur immediat, a un exèrcit que s’acosta en socors dels humans…

Per altre banda està el greu problema de les interpretacions que representa al grup humà. Els personatges humans son plans, no transmeten emoció, com també són planes les seves interpretacions, pràcticament no tenen interès comparats amb els molt més estimulants micos. Es com si haguessin abocat el sac en la creació digital dels simis i haguessin oblidat dotar d’un mínim de motivació o d’ànima als humans. Fins i tot un actor competent, a vegades extraordinari, i de llarga trajectòria com Gary Oldman està desdibuixat i el seu personatge com a líder de la comunitat humana no va gaire més enllà del tòpic.

En resum, no negaré que la pel•lícula és molt entretinguda, tecnològicament extraordinària i que conté alguns moments perdurables a la memòria de l’espectador, però no és bon cinema malgrat que ho intenta (cosa que amb els temps cinematogràfics que corren, i més sabent que aquest producte està destinat al gran públic, és d’agrair).

100 mites de la ciència

Portada del llibre en català

Portada del llibre en català

Autor: Daniel Closa i Autet (2010)
Ed.: Cossetània Edicions
Col.lecció Portàtil, 4 (2011)

No és cert que fem servir únicament el 10% del cervell, que en lluna plena neixin més criatures, que els estruços amaguin el cap sota terra o que l’aigua de la pica giri al revés a l’hemisferi sud. Totes aquestes afirmacions són mites guarnits amb aparença de veritats científiques. Com tots els mites, poden tenir gràcia i resultar estimulants per a la imaginació, però sempre és important saber distingir entre mite i realitat. En aquest recull podem descobrir el que hi ha al darrere de cent d’aquests mites”.

L’autor

Daniel Closa i Autet (Barcelona, 1961) és doctor en biologia i investigador del CSIC. Actualment dirigeix un grup de recerca a l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Barcelona. El 1994 va guanyar el Premi de Novel·la Científica amb la novel·la Tots som parents. També és autor d’obres de ficció, com Setembre de passió i El secret de l’almogàver, i de divulgació científica, com Blocs de ciència i 100 enigmes que la ciència (encara) ho ha resolt.

Daniel Closa

El llibre

En el món on vivim circulen un munt d’afirmacions ‘científicament provades’ que podem escoltar per televisió, llegir a la premsa, en revistes o sentir en converses i que, en realitat, són falses.

Aquest llibre, de cent capítols curtets, d’un parell de planes cada un, desmunta 100 d’aquests mites d’una manera entretinguda i divertida però rigorosament científica. Amb un llenguatge planer, clar i comprensible (que m’ha recordat el d’Asimov en els seus articles de divulgació) en el que l’autor desmunta un per un aquests mites. I que consti que desmuntar-los és moltes vegades més difícil que mantenir-los, per que la falsa creença ja està molt escampada i viu de la nostra credulitat per que no l’hem contrastat fent servir una mica de pensament crític. Moltes de les coses que ens expliquen o escoltem les interioritzem directament sense fer-les passar per cap filtre crític o de coneixement, donant per bo allò que no coneixem gaire o bé gens, simplement per que està admès popularment.

Igual que passa amb els mites clàssics, els mites moderns són fruit en part del desconeixement i en part dels nostres desitjos”.

El llibre està estructurat en deu blocs que tracten mites sobre: el cos, la salut, el menjar, els animals, l’evolució, la terra, l’espai, els científics, la història, i els mites urbans. Segur que en cada un d’aquests blocs trobareu algun mite que haureu de combatre ara que ja sabreu que és fals. A mi, per exemple, em va enxampar en alguns com ara el dels espinacs (en Popeye no prenia tant ferro com es pensava!); el que Einstein treia males notes en matemàtiques (el sistema de puntuació acadèmica a suïssa era a l’inrevés del que ara està acceptat i treure un 1 o un 2 no volia dir que treia molt deficients, sinó el contrari, excel•lents!); o que l’aigua de la pica gira al revés a l’hemisferi sud…

Els mites es mantenen a còpia de ser repetits una vegada i una altra. I amb Internet n’han apareguts de nous, i se n’han reforçats altres”.

Un llibre molt útil si volem deixar de ser transmissors d’aquests mites.

Per cert que l’autor, Daniel Closa, te un excel•lent bloc de divulgació científica que us recomano: Centpeus

Portada de l'edició castellana

Portada de l’edició castellana