Mil millones de años hasta el fin del mundo

 

Aquesta meravellosa i breu tragicomèdia va ser escrita pels germans Borís i Arkadi Strugatski l’any 1976 i era fins ara una novel•la inèdita en castellà. Una novel•la que ja va ser censurada pel règim soviètic en el seu moment, a causa de la crítica social que conté i que ara, afortunadament, l’editorial Sexto Piso ha publicat amb una magnífica traducció directa del rus realitzada per Fernando Otero Macías.

Els dos germans Strugatski són considerats com els millors escriptors de ciència ficció de l’era soviètica i pràcticament els únics en tenir alguns dels seus llibres publicats a occident. Les seves obres més conegudes són Pícnic extraterrestre adaptada el cinema com Stalker per Andréi Tarkovski i Què difícil és ser un Déu que ha tingut fins ara dues adaptacions cinematogràfiques. La primera l’any 1989 per en Peter Fleischmann sota el títol El poder d’un déu i la segona per en Aleksei German l’any 2013 que respecta títol original de la novel•la: Què difícil és ser un Déu.

Mil millones de años hasta el fin del mundo és una obra difícil de classificar. Conté elements de ciència ficció que l’acosten a l’univers mental de Philip K. Dick on es qüestiona la realitat i la paranoia s’apropia dels protagonistes. Conté elements existencialistes que l’apropen a Kafka, i conté situacions, a vegades absurdes, molt pròpies de l’obra de Ionesco.

Els germans Arkadi i Borís Strugatski

Els germans Arkadi i Borís Strugatski

Però deixeu-me que us expliqui l’argument: Dmitri Maliànov és un astrofísic que està intentant acabar un brillant treball científic pel qual serà reconegut mundialment. La seva dona i el seu fill estan de vacances a la costa mentre ell es concentra en una revolucionària fórmula matemàtica. Just en el moment de trobar la solució al problema comencen a interrompre’l, primer amb enigmàtiques trucades telefòniques, amb entregues de menjar ‘de luxe’ gratuïtes i a domicili; després l’arribada d’una bonica desconeguda que diu ser amiga de la seva dona i que demana per quedar-se a passar la nit; més tard amb l’arribada d’un veí, oficial de l’exèrcit soviètic anomenat Snegovói, qui s’ajunta amb ells per passar una vetllada de conversa i alcohol.

L’endemà al matí apareix per l’apartament de Maliànov un inspector de la policia que l’informa que Snegovói ha estat trobat mort d’un tret al cap però sospiten que no és un suïcidi. L’inspector amenaça a Maliànov d’implicar-lo en el cas. Poc després, Maliànov rep la visita d’altres quatre investigadors i científics i descobreix que no és l’únic que està vivint un malson. Tots ells s’han vist obligats a interrompre les respectives investigacions en rebre sinistres advertències si no ho fan. Acompanyats de te, cigarrets i begudes alcohòliques d’alta graduació, els cinc científics intentaran cercar una raó lògica que expliqui el que estan vivint.

Els científics comencen a proposar hipòtesis que, directament proporcionals al consum d’alcohol, semblen cada vegada més absurdes. Parlen de conspiracions extraterrestres, de contactes amb societats molt més avançades que la seva, que han topat amb una llei de la natura que impedeix anar més enllà en el coneixement si no es vol ficar en perill l’entropia de l’univers…

Les últimes vint planes deixen a banda la comicitat i aconsegueixen que la sensació d’angoixa que pateixen els protagonistes traspassi al lector. La realitat, gairebé tangible, d’una presència funesta obliga als personatges a escollir entre rendir-se a la situació i abandonar les respectives investigacions, o continuar els seus treballs malgrat saber que patiran totes les desgràcies del món.

La trama és senzilla i lineal, els diàlegs ràpids, el text breu, però aquesta aparent senzillesa no és tal. És una novel•la profunda farcida de diferents capes de lectura. Els diàlegs estan amanits amb nombroses referències als clàssics de la literatura russa com ara Puixkin, Gógol o Dostoievski (que ens passarien inadvertides a la majoria dels lectors si no fos per les notes incloses del traductor). La recentment traspassada Úrsula K. Le Guin el considerava un llibre meravellós i afegia:

un dels germans Strugatski és descendent de Gógol i l’altre de Txékhov, però ningú està segur de quin és quin.

L’obra és una contundent comèdia negra, provocadora, profunda, fosca i sobretot molt divertida. Una història que ens parla dels límits humans i quin preu estem disposats a pagar per a creuar-los. Un llibre absolutament recomanable.

Portada de 'Mil millones de años hasta el fin del mundo' editada per Macmillan sota el títol 'Definitely Maybe'.

Portada de ‘Mil millones de años hasta el fin del mundo’ editada per Macmillan sota el títol ‘Definitely Maybe’.


 
 
 

Anuncis

El fugitivo

 
El fugitivo escrita per Stephen King sota el pseudònim de Richard Bachman
 

L’argument

L’any 2025, els Estats Units estan escindits en dos classes socials: pobres i rics. El país pateix greus problemes de contaminació ambiental, els pobres en atur estan abandonats a la seva sort i habiten les zones més brutes i degradades de les ciutats. No tenen al seu abast filtres nasals eficaços que els protegeixin del ambient contaminat que és la causa dels càncers i emfisemes pulmonars que acaben amb la vida d’aquests pobres desgraciats sense recursos. Viuen sota un règim polític indefinit, autoritari i manipulador, possiblement dictatorial.

Per tenir-los entretinguts, l’estat, a través del mitjans de comunicació, ha creat tot un sistema de concursos televisius. El programa estrella de les nits és ‘El fugitiu’, un concurs on el principal atractiu és la persecució i mort en directa dels seus participants.

Ben Richards, el protagonista, és considerat pel sistema un inadaptat, un busca-raons, un antisocial que no segueix les normes i que, a més, llegeix llibres. Es el pare d’una nena malalta que està enfonsat en la més profunda misèria, la seva dona es prostitueix per guanyar alguns diners. Ben només aspira a donar a la seva esposa i a la seva filla una vida decent. Per això decideix presentar-se a concursar a la televisió atret pels extraordinaris premis, tot i sabent que no sobreviurà.

Com diu el responsable del programa televisiu:

El nostre programa és també un dels mitjans més segurs que disposa la Cadena per desempallegar-se de persones potencialment problemàtiques com vostè, senyor Richards. Portem sis anys en antena, i fins a la data no hi ha hagut supervivents. Si vol que li sigui brutalment sincer, no esperem que n`hi hagi.”

Per ‘gent problemàtica’ fan referència a persones intel•ligents, que no callen, reivindicatives i que lluiten pel que creuen.

El rècord de supervivència el té un concursant en vuit dies (i com descobrirà el protagonista, el concurs fa trampes i està dissenyat de forma que cap concursant guanyi). Es cobra cent dòlars per hora de supervivència i si el concursant dura un mes el premi és de mil milions de dòlars. Un cop passades les proves de selecció de concursants comença el joc i Ben és sotmès a una implacable persecució. Ben Richards només té un objectiu: resistir tants dies com pugui per augmentar el premi i assegurar la subsistència de la seva família i la curació de la seva filla.

 

Portada d'una edició americana

Portada d’una edició americana


 

El comentari

Es diu que ‘El fugitiu’ va estar escrita per Stephen King en el terme d’una setmana. Una escriptura massa ràpida fins i tot si ho comparem amb el propi autor que dedica un tres mesos de mitjana a cadascun dels seus llibres.

El llibre té un bon començament retratant aquest aterrador futur distòpic (ben mirat no gaire allunyat del nostre present) on es critica l’abús de poder i la manipulació del mitjans de comunicació per desviar la atenció dels problemes que són importants.

El problema comença a mig llibre on personatges secundaris comencen a desdibuixar-se per les preses. Per exemple el d’Amèlia, la dona segrestada per Ben i que pertany a la classe alta. Aquesta senyora ajuda al protagonista en la seva fugida sense que el lector en pugui entendre els motius. No existeixen el síndromes d’Estocolm sobtats, la evolució dels personatges ha d’obeir a uns motius fonamentats i intel•ligibles pel lector encara que aquests siguin mínims, però no inexistents com és el cas. Stephen King ho fia tot a uns diàlegs ràpids i concisos (més propis de les novel•les de gènere negra) i a una acció que no s’atura per entabanar el lector. Afegirem que el final és excessivament sagnant i truculent (no calia fer-li arrossegar al protagonista els budells per terra).

Malgrat tot la novel•la aconsegueix complir meravellosament amb l’objectiu de entretenir, divertir i fer disfrutar al lector. L’argument és lineal. El seu llenguatge és clar, senzill i directe. La lectura ràpida i addictiva.

Com a curiositat macabra mencionaré que la utilització d’un avió com a arma de destrucció feta per Stephen King en el llibre va precedir en vint anys a l’atemptat a les Torres Bessones de l’any 2001.

El fugitivo (The Running Man) va ser escrita per Stephen King sota el pseudònim de Richard Bachman l’any 1982. Va estar traduïda per Hernán Sabaté al castellà i ha estat reeditada al llarg dels anys nombroses vegades per les editorials Martínez Roca, Círculo de Lectores, RBA o Plaza y Janés.

 

Portada de 'El fugitivo' a la col·lecció Jet de Debolsillo

Portada de ‘El fugitivo’ a la col·lecció Jet de Debolsillo