La invenció dels càtars

La invenció dels càtars

 

Aquest és un llibre necessari per a desmitificar tot el que envolta el món dels càtars. S’ha escrit molta literatura sobre els ‘bons homes‘ i en bona part entra dins el gènere del fantàstic. Amb els anys la seva imatge real s’ha anat esbiaixant fins a obtenir-ne avui dia una imatge distorsionada i gens real gràcies, en bona mesura, a recerques del greal (una fantasia literària sorgida el segle XIX que explica que els càtars van ser dipositaris del calze utilitzat durant el darrer sopar i en el qual Josep d’Arimatea va recollir la sang de Crist a la creu), tresors amagats (una tradició que confereix una gran fortuna als càtars amagada al castell de Montsegur o a la rodalia que encara està per descobrir), secrets templers i altres bajanades inventades i pròpies de ‘best sellers’ que s’han anat associant a la seva veritable història. De fet, el moment culminant de tot aquest esoterisme que envolta el catarisme es va produir el 23 d’octubre de 1940 quan el monestir de Montserrat va rebre la visita del mandatari nazi Heinrich Himmler amb l’objectiu d’obtenir informació sobre el Sant Greal.

El filòsof i historiador Sergi Grau ens aclareix en el seu llibre què és realitat i què és mite en aquest moviment cristià dels segles XII al XIV que fou considerat com la gran heretgia de l’edat mitjana. El llibre és la història dels càtars a Catalunya a través dels escassos documents i testimonis que han arribat fins nosaltres, la majoria dels quals són de processos inquisitorials. Els ‘bons homes’ predicaven un retorn al cristianisme primitiu que era espiritual i auster, fidel al nou testament i que va ser titllat d’heretgia per l’església catòlica. El poder polític i després l’eclesiàstic (que va crear la Inquisició per perseguir i condemnar aquest moviment) van esclafar-los sense cap mirament.

De fet, la persecució dels càtars per part de l’església va ser tan acarnissada que el seu llegat pràcticament ha desaparegut. Fins a mitjans del segle XX només es coneixia la seva doctrina a través dels documents que procedien dels clergues i teòlegs que els van combatre, des de llavors s’han localitzat cinc manuscrits d’origen càtar: dos tractats teològics i tres rituals que descriuen el consolament.

 

Càtars expulsats de Carcassona el 1209 (miniatura extreta d'un manuscrit de Les grans cròniques de França).

Càtars expulsats de Carcassona el 1209 (miniatura extreta d’un manuscrit de Les grans cròniques de França).

 
Els càtars creien que existia una única divinitat i dues creacions, una de bona i una altra de dolenta. La creació bona era la del déu del Nou Testament a qui anomenaven ‘payre sant‘, creador del món espiritual, i la dolenta a un déu estrany, associat al diable i a la divinitat del Vell Testament, creador del món terrenal. Per tant la concepció del seu món estava regida per la dualitat (el bé i el mal). Els càtars predicaven a les cases o les places dels pobles i vivien realitzant treballs manuals, artesanals o fent feines estacionals. La seva imatge, molt propera al poble, no podia ser més distant de la que oferia la jerarquia catòlica d’aquell temps.

Sergi Grau passa revista els rituals i creences dels albigesos i ens enriqueix culturalment esmentant altres moviments cristians que també demandaven reformes per aquell temps; desvincula el catarisme del culte professat pel predicador persa Mani (fundador del maniqueisme) amb el que tradicionalment se l’havia associat; ens parla de batalla de Muret (1213) en la que va morir Pere el Catòlic que tot i no ser càtar es va arrenglerar amb els senyors feudals occitans que emparaven l’heretgia; Ens fa saber que no ha sobreviscut cap de les bíblies traduïdes a una llengua vulgar (que ja circulaven per Catalunya l’any 1209 degut en bona part a què en l’any 1235 Jaume I va emetre un decret pel qual ordenava que en un termini de vuit dies li entreguessin les existents per cremar-les).

L’autor va seguint la presència dels càtars per terres catalanes (on semblen ben arrelats a Berga, la vall de Castellbó i Lleida) finalment ens explica la desaparició del catarisme a través dels seus últims representants, Guillem Belibasta i els seus companys Pere i Joan Mauri.

Belibasta, anomenat l’últim càtar, va ser detingut l’any 1308 i empresonat a la ciutat de Carcassona d’on va escapar. Deu anys després, quan estava refugiat a la vila de Morella, va ser enganyat i traït per ser lliurat al bisbe de Narbona. Va ser interrogat per Jacme Fournier, el futur papa Benet XII, que el va condemnar i cremar viu l’any 1322.

Sergi Grau ha aconseguit desmitificar la història dels càtars i alhora realitzar un estudi imprescindible per a totes aquelles persones interessades en la veritable història dels ‘bons homes‘ a Catalunya.

 

Aquesta pintura de Pedro Berruguete conservada al Museu del Prado és anomenada 'Sant Domènec i els albigesos'. Ens explica la història de la disputa entre Sant Domènec Guzmán (fundador de l'Orde dominic) i els càtars en la que els llibres de les dues parts van ser sotmesos a la prova del foc. Els escrits herètics dels càtars es cremen a la foguera, mentre que els de l'ortodòxia catòlica leviten i escapen de les flames (aquest episodi també és conegut com el 'miracle de Fanjeaux').

Aquesta pintura de Pedro Berruguete conservada al Museu del Prado és anomenada ‘Sant Domènec i els albigesos’. Ens explica la història de la disputa entre Sant Domènec Guzmán (fundador de l’Orde dominic) i els càtars en la que els llibres de les dues parts van ser sotmesos a la prova del foc. Els escrits herètics dels càtars es cremen a la foguera, mentre que els de l’ortodòxia catòlica leviten i escapen de les flames (aquest episodi també és conegut com el ‘miracle de Fanjeaux’).

 

 

Anuncis

Banca

 

El canvista i la seva dona de Quentin Massys, 1514 (Museu Louvre de París)

El canvista i la seva dona de Quentin Massys, 1514 (Museu Louvre de París)


 

Consta en registres d’argila que a la Babilònia del segle XVIII a.C. els sacerdots dels temples ja realitzaven préstecs als comerciants. Els ‘trapezites’ eren els banquers de l’antiga Grècia i els denominen així perquè duien a terme les seves transaccions darrera una taula anomenada trapeza.

El nom del primer banquer històricament documentat és Pythius de Lidia que feia el seu negoci a l’Àsia Menor a començaments del segle V a.C. Pels voltants de l’any 371 a.C. l’esclau grec Pasion era el banquer més ric i famós de Grècia.

La banca moderna té els seus orígens en les diverses iniciatives financeres de l’edat medieval, com ara la taula de canvis.

Al igual que la paraula castellana “banco” el nom de banc o banca deriva de la paraula italiana “banco“, “escriptori”, utilitzada al Renaixement pels banquers jueus florentins que feien les seves transaccions damunt una taula coberta per un mantell verd.

A la Barcelona medieval, els jueus instal•lats al carrer de Canvis Vells, a tocar de l’església de Santa Maria del Mar, disposaven el seus bancs i mostraven als clients els diferents tipus de monedes i les balances per tal de canviar el diner.

No ens enganyem, abans en l’antiguitat, i ara en l’actualitat, la banca sempre ha volgut obtenir beneficis ràpids i quantiosos, de vegades no del tot legals o directament fraudulents. Sempre a l’esquena dels més incautes i els necessitats. En aquesta Barcelona medieval de la que parlo, quan una transacció havia estat fraudulenta i es podia demostrar a les autoritats l’engany, el banc del jueu en qüestió era destrossat i es produïa el que de forma molt visual i en castellà es denomina una ‘bancarota’.

Durant uns anys el banquer tenia prohibides les seves transaccions i activitats canvistes, però transcorregut un temps prudencial, en el que suposadament havia purgat el seu delicte, era perdonat i se’l permetia reprendre els seus negocis. Això sí, lluny dels jueus honrats, al carrer de Canvis Nous, al costat d’altres ex estafadors perdonats.

 
Bibliografia i enllaços:

Banc (empresa). Article de la Viquipèdia (en català)

Banco. Article de la Wikipedia (en castellà)

Milá Rodriguez, Ernesto. Guía de la Barcelona màgica. Ediciones Luciérnaga. Barcelona, 2016.

 
 
 

Què difícil és ser un déu

Cartell del film
 

Aquesta pel•lícula està basada en el llibre Què difícil és ser un déu, tot un clàssic de la ciència ficció que va ser escrit pels germans Borís i Arkadi Strugatski l’any 1964. Aquesta obra ja va ser portada a la gran pantalla l’any 1989 per en Peter Fleischmann sota el títol El poder d’un déu en el que va ser una superproducció correcta però fallida que els germans Strugatski es van afanyar a repudiar.

El director d’aquesta nova versió, Aleksei German, ja va voler adaptar l’obra al cinema l’any 1968 en un guió que va ser rebutjar en el moment en que es produí la intervenció soviètica a Txecoslovàquia. El projecta va quedar aparcat fins l’any 2000 en que Aleksei German va decidir reprendre’l i convertir-lo en un projecta únic i ambiciós al que va dedicar tretze anys de la seva vida i que malauradament no va poder veure acabat doncs va morir el febrer de 2013 quan estava muntant el film. El muntatge final el va realitzar la seva dona i co-guionista Svetlana Karmalita i el seu fill Aleksei German Jr. que van seguir les detallades instruccions donades pel difunt director.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

El film transcendeix la novel•la en el que és una adaptació molt lliure i personal, però ambdues comparteixen la mateixa base argumental: un grup de científics van ser destinat vint anys enrere a Arkanar, un planeta molt similar a la Terra que està vivint la seva pròpia edat Mitjana. El motiu de la seva presencia al planeta és que algun científic va sospitar que aquesta societat estava a punt d’eclosionar cap el Renaixement i la missió dels científics és documentar aquesta transició. El planeta és governat per alguns nobles cruels i brutals que, amb l’ajuda de fanàtics religiosos, persegueixen sense misericòrdia a tots aquells que saben llegir i escriure. És a dir, maten a tots aquells artistes o científics que podrien canviar la societat fossilitzada en la que viuen.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Un dels integrants d’aquesta missió és Don Rumata que, com els altres científics, té prohibit intervenir en l’evolució natural dels esdeveniments. Rumata es converteix en testimoni impassible i desesperat de les violentes atrocitats que aquesta societat endarrerida i ignorant comet. A ulls de Rumata els habitants del planeta són incompetents i retardats mentals que viuen entre la immundícia i la porqueria. Per això Rumata és un personatge obsessionat en tenir roba neta, en fer servir mocadors blancs i immaculats, en banyar-se de tant en tant, en obligar els seus servents a rentar-se. Per marcar distàncies i reafirmar la seva condició d’humà, no mata mai a ningú. En els seus nombrosos duels només es dedica a tallar orelles, 372 en total. Els habitants del planeta el consideren un déu que toca un rudimentari saxo.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Al planeta sempre hi ha una boira espessa o una pluja persistent i els seus habitants malviuen coberts de fang i porqueria. La sensació de brutícia i misèria és realment fastigosa, real. Davant la càmera van desfilant personatges patètics, grotescos, beguts, esclaus, morts… uns personatges primaris que diuen coses sense sentit, que mengen, vomiten, escupen o caguen.

Pel que fa al film se’n poden fer diferents lectures. El planeta de Rumata és un gulag a la Sibèria soviètica dels anys seixanta del segle passat?, una metàfora de l’eliminació massiva d’intel•lectuals de l’època en que es va escriure la novel•la?, una molt actual reflexió sobre l’avanç del fanatisme religiós a la nostra societat?, un seriós avís sobre la fragilitat de la cultura actual si es deixa en mans de governs controladors i obscurantistes? Sens dubte tot això i més.

No espereu robots, androides, alienígenes, naus espacials, ni efectes especials. La pel•lícula és incòmoda, estranya, un malson inspirat pels quadres d’El Bosco i Pieter Brueghel.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Els seus referents cinematogràfics beuen del mestre Tarkovski. Tècnicament és magnífica, el seu blanc i negre és d’hipnòtica bellesa, els nombrosos plans seqüència elaboradíssims, els primers plans són tancats i produeixen una ferma sensació d’aclaparament a l’espectador, els plans mitjans són igualment claustrofòbics. És un treball de difícil assimilació per part de l’espectador que ficarà a prova la seva paciència (un metratge aparentment excessiu, un ritme lent) i la seva capacitat de patiment (per la brutalitat de les seves imatges i per l’excés d’escatologia que molestarà als mes aprensius)… una cosa és segura, no deixarà indiferent a ningú.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Possiblement estem davant de la millor representació de l’edat mitjana de la història del cinema. Una pel•lícula de culte immediat, una incòmode immersió dins la barbàrie, una experiència sensorial extrema no apte per a tots els paladars… De la nostra mirada depèn que la valorem com l’obra mestre que és i que demana una entrega incondicional, o com un espectacle insofrible que, a estones, també és.
 

 
 
Tit. or.: Trudno byt bogom (Hard to be a God). Any: 2013. Dir.: Aleksei German.
Guió: A. German i Svetlana Karmalita. Dur.: 170 min. País: Rússia.
Actors: Leonid Yarmolnik, Aleksandr Chutko, Yuriy Tsurilo, Evgeniy Gerchakov, Natalia Moteva.
 
 
 
 

Bonnacon

 

Bestiari de la versió de Transició, Primera Família, Anglaterra, finals del segle XII. Biblioteca Nacional de Rússia, Sant Petersburg, ms Lat. Q.v.5.1, 7 7/8 x 5 3/4 polzades. (20 x 14,5 cm). Foli 38 (detall): Un Bonnacon ruixant als caçadors amb els seus excrements

Un Bonnacon ruixant als caçadors amb els seus excrements. Bestiari de la versió de Transició, Primera Família, Anglaterra, finals del segle XII. Biblioteca Nacional de Rússia, Sant Petersburg, ms Lat. Q.v.5.1, 7 7/8 x 5 3/4 polzades. (20 x 14,5 cm). Foli 38 (detall)


 

Aquest animal fantàstic també anomenat el bonacon o bonasus, és descrit per primera vegada en les notes de Gaius Plinius Secundus, més conegut com Plini el Vell. Les seves notes inclouen nombrosos relats de criatures que coneixem avui dia, però també inclouen tota una sèrie d’animals fantàstics entre els que està inclòs el bonnacon. A la seva obra Història Natural, llibre 8, 16 ens diu:

Hi ha informes sobre uns animals salvatges que habita en Peònia, anomenats el bonasus, que té la crinera d’un cavall, però en tots els altres aspectes s’assembla a un toro; les seves banyes es corben cap enrere, de tal de manera que no són de cap utilitat per a la lluita, i es diu que a causa d’això se salva fugint, emetent per enrere un rastre d’excrements que de vegades cobreix una distància de fins a tres estadis (604 metres), el contacte amb els quals crema als seus perseguidors com una mena de foc.”

 

Bonnacon en un manuscrit medieval. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 10r

Bonnacon en un manuscrit medieval. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 10r


 

El prototip del bonnacon el trobem però, a la Història dels animals d’Aristòtil, on descriu els bisons (no els bonnacon) al capítol 45 del llibre IX:

El bisó es troba a Peònia a la Muntanya Messapium, que separa Peònia de Maedica; els peons els anomenen ‘monapos’. És de la mida d’un bou, però d’una constitució més potent i un tors més curt … En general s’assembla al búfals en aparença, excepte que té una cabellera que arriba fins a la punta de l’espatlla, com la del cavall arriba fins a la seva creu; però el pèl és més suau i més dens. El color del cabell és de color marró groguenc; la cabellera arriba fins als ulls, i és gruixuda. El color del cos és mig vermell, mig gris cendrós… Té el bram d’un toro. Les seves banyes són tortes i girades cap a dins de forma que les fa inútils per als fins de la defensa pròpia; són un pam d’amples, o una mica més, i en el volum de cada banya cabrien uns tres litres de líquid; el color negre de les seves banyes és bonic i brillant. El floc de cabells al front arriba fins als ulls, de manera que l’animal veu els objectes de cada flanc millor que els objectes que te just al davant. No té dents superiors, com és el cas també amb vaques i tots els altres animals amb banyes. Les seves potes són peludes; és de peülles feses, i la cua, que s’assembla a la del bou, no sembla prou gran per la grandària del seu cos… A causa del sabor de la seva carn se’l busca per donar-li caça. Quan està ferit i escapa, només s’atura quan està completament esgotat. Es defensa contra un assaltant tirant coces i projectant els seus excrements a una distància de vuit iardes; aquest dispositiu el pot adoptar fàcilment una i altra vegada, i l’excrement és tan penetrant que el pèl de gossos de caça es crema. És només quan l’animal s’altera o alarma que els fems tenen aquesta propietat; quan l’animal està en calma no té aquest efecte. Això pel que fa a la forma i els hàbits de l’animal. Quan arriba la temporada de part, les mares donen a llum les seves cries dins el ramat, a les muntanyes. Abans de deixar caure les seves cries dispersen el seu fem en totes les direccions, el que fa una mena de muralla circular al voltant d’ells, car l’animal té la facultat d’expulsar enormes quantitats de fems.”

 

Bonnacon de la British Library al manuscrit Harley 4751 f. 11

Bonnacon de la British Library al manuscrit Harley 4751 f. 11


 

Gai Juli Solí a mitjans del segle IV escrigué un tractat anomenat De mirabilibus mundi (‘Les meravelles del món’) que circulà tant amb el títol de Collectanea rerum memorabilium (‘Col•lecció de curiositats’), com de Polyhistor. La major part d’aquest tractat està extret de la Història Natural de Plini el Vell i de la Geografia de Pomponi Mel•la. En ell introdueix dos canvis significatius en parlar del bonnacon. Primer canvia la ubicació dient que viu a l’Àsia Menor en lloc de Peònia i, segon, canvia el seu nom de bonasus per bonnacon.

 

Bonnacon i caçador blindat amb armadura en el Bestiari de Rochester foli 16r

Bonnacon i caçador blindat amb armadura en el Bestiari de Rochester foli 16r


 

Ja en plena edat mitjana el bonnacon s’esmenta en el foli 12r del Bestiari d’Aberdeen on explica:

De bonnacon.\ In Asia ani\mal nas\citur quod bon\nacon di\cunt. Cui\ taurinum\ capud, ac \ deinceps\ corpus om\ne tantum\ iuba equi\na. Cornu\a autem ita multiplici fleu [A: flexu] in se recurrentia, ut si quis in\ eo offendat non vulneretur, sed quicquid presidii monstro illi frons\ negat, alvus sufficiat [A: sufficit]. Nam cum in fugam vertit proluvie citi ventris fumum egerit per longitudinem trium iugerum, cuius\ ardor quicquid attigerit adurit. Ita egerie noxia submovet insequentes\”

Que tradueixo lliurement com:

Dels bonnacon. A Àsia es troba un animal que els homes anomenen bonnacon. Té el cap d’un toro, i tot el seu cos és de la mida d’un toro amb el coll com la crinera d’un cavall. Les seves banyes són enrevessades, encrespades sobre si mateixes de manera que si algú ensopega amb ell no en surt perjudicat. Però la protecció, que el front nega a aquest monstre, resideix als seus intestins. Quan es gira per fugir, descarrega els fums dels excrements del seu ventre fins a una distància de tres hectàrees, la calor dels quals cala foc a tot el que toca. D’aquesta manera fuig dels seus perseguidors amb els seus excrements nocius.”

 

Foli 12r del Bestiari d'Aberdeen

Foli 12r del Bestiari d’Aberdeen


 

A més de trobar-lo en els bestiaris, el bonnacon es pot trobar en enciclopèdies de l’Edat Mitjana, on els seus autors a vegades tracten de desenvolupar i explicar algunes de les característiques d’aquest animal. Per exemple l’autor italià del segle XIII Brunetto Latini a la seva obra El Llibre dels Tresors (I. 179) escriu:

Hi ha diversos tipus de braus: un d’ells es troba a Àsia, és anomenat bonnacon i te la cabellera com un cavall, les seves banyes són tan grans i tan tortes al voltant del seu cap que ningú no el pot colpejar. Quan una persona o un altre animal el vol caçar, buida el contingut del seu estómac que és tan nociu que crema i destrueix tot el que toca.”

 

Bonnacon al Bestiari de Northumberland (ca. 1250)

Bonnacon al Bestiari de Northumberland (ca. 1250)


 

L’interès pel bonnacon arriba fins el segle XVI, quan el clergue naturalista anglès Edward Topsell (1572-1625) va escriure el seu famós bestiari The History of Four-footed Beasts and Serpents (La història de les besties de quatre potes i les serpents), publicat per primera vegada en 1607 i reimprès en 1658. En aquest tractat de 1.100 planes sobre zoologia, Topsell repeteix llegendes antigues sobre animals reals i testimonis de bèsties mítiques com ara el bonnacon. Topsell tracta de corregir l’error molt comú de dir que aquesta bèstia és d’Àsia, quan, en realitat viu a la Peònia tal i com està escrit per Plini i Aristòtil.

 

Caçadors i bonnacon. Pierpont Morgan Library. Manuscrit 81, fol 37r (al voltant de 1185)

Caçadors i bonnacon. Pierpont Morgan Library. Manuscrit 81, fol 37r (al voltant de 1185)


 

La capacitat de disparar fems nocius amb precisió sobre els seus enemics es reflecteix en gairebé totes les il•lustracions de manuscrits medievals. En aquestes il•lustracions la pell de la bèstia és gairebé sempre representada de color vermellós i sense crinera. Alguns investigadors consideren que la manca de borrissol corporal era el més adient per un animal amb semblant mecanisme de defensa personal.

 

Bestiary of the Second Family, Peterborough Abbey o Canterbury Abbey, c. 1200–1210. Bodleian Library, Oxford, MS Ashmole 1511, 10 5/8 x 7 1/4 in. (27.5 x 18.5 cm)

Bestiary of the Second Family, Peterborough Abbey o Canterbury Abbey, c. 1200–1210. Bodleian Library, Oxford, MS Ashmole 1511, 10 5/8 x 7 1/4 in. (27.5 x 18.5 cm)


 

Les llegendes associades al bonnacon ens fan saber que també tenia la capacitat de respirar foc, igual que el drac europeu, de tal manera que l’animal era mortal tant de front com de cul. La majoria dels investigadors, però, creuen que aquesta capacitat de respirar el foc va ser falsament atribuïda al bonnacon. En realitat, es creu que el bonnacon pot haver estat algun tipus de bisó amb certa semblança amb el bisó europeu del qual els últims exemplars salvatges varen ser extingits l’any 1919. Per cert, el bisó europeu porta com a nom d’espècie “Bison Bonasus”).

 

Bonnacon tirant fems sobre tres cavallers  que lamentablement han oblidat els seus escuts. (Bodleian Library, MS. Douce 88 fol 10r obra datada al voltant dels segles XIII o XIV)

Bonnacon tirant fems sobre tres cavallers que lamentablement han oblidat els seus escuts. (Bodleian Library, MS. Douce 88 fol 10r obra datada al voltant dels segles XIII o XIV)

 

Bibliografia i enllaços:

Bonnacon Article de la Wikipedia (en anglès)

Bonnacon al web The Medieval Bestiary. Animals in the Middle Ages (en anglès)

Bonnacon al web Dave’s Mythical Creatures and Places (en anglès)

Medieval Bestiary: Legend of the Bonnacon The Abbeville Blog (en anglès)

Bonnacon: el monstre medieval més jocós al web El Món Fantàstic de la Velleta Verda (en català)

Bonnacons al web Medieval & Reinassence Material Culture. (17 links a imatges de Bestiaris medievals, en anglès)

Latini, Brunetto; Li livres dou tresor après les manuscrits de la Bibliothèque impériale et de la Bibliothèque de l’Arsenal (‘El Llibre dels Tresors’, en francès)

Foli 12r Translation and Transcription de The Aberdeen Bestiary (en anglès)

Aristòtil; Historia Animalium Llibre IX de l’Electronic Text Center, University of Virginia Library a Internet Archive (en anglès)
 

Dibuix d'un bonnacon
 
 

Anys 1129 – 1153, Robert Bordet (Els víkings a Espanya / IX)

Territoris normands al segle XII

Territoris normands al segle XII

Robert d’Aculley, Robert Culley o Robert de Culley, més conegut com a Robert d’Aguiló o Robert Bordet (Normandia, v. 1100-1154/57) fou príncep de Tarragona (1129-1154/57).

Robert era un cavaller de la petita noblesa normanda que de ben jove s’enrolà a les files del comte Rotró de Perché. Entre 1115 i 1118 va combatre a favor d’Alfons I d’Aragó per sufocar una revolta que havia esclatat a Navarra. Després va combatre junt amb el rei d’Aragó i altres nobles francs i bearnesos en la presa de Saragossa als sarraïns.

Alfons I d'Aragó representat al rotlle genealògic de Poblet

Alfons I d’Aragó representat al rotlle genealògic de Poblet

A Robert Bordet li fou encomanat el govern de la ciutat de Tudela amb el càrrec de governador (1124-1126). Es desconeix el motiu pel qual va abandonar Navarra i va viatjar fins als comtats catalans, però el 1129 rebé de l’arquebisbe de Tarragona Oleguer bona part de les terres del Camp de Tarragona amb el títol de ‘príncep de Tarragona‘, terres conquerides pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, i en les que havia de procedir al repoblament i a la defensa (de la donació foren exclosos els béns eclesiàstics).

Sepulcre de Sant Oleguer Bonestruga a la Catedral de Barcelona

Sepulcre de Sant Oleguer Bonestruga a la Catedral de Barcelona

El 1133 va participar, juntament amb altres nobles normands, en el setge de Fraga per part d’Alfons I d’Aragó. De nou a Tarragona, Robert Bordet va començar a cedir terres en vassallatge a altre cavallers per tal que les repoblessin, donant lloc a molts dels actuals pobles del Camp de Tarragona. L’atorgament d’una carta de repoblació als habitants de Tarragona (1149) i als de Reus cap al 1150, i la designació del seu fill Guillem per al govern de Tarragona abans de la seva mort, provocà enfrontaments amb el nou arquebisbe, Bernat Tort que considerava que no hi tenia dret, ja que la ciutat pertanyia a l’arquebisbat i per tant a l’església, i fora doncs de la senyoria de Robert.

Després de diverses disputes, el 1151 l’arquebisbe cedí els seus drets sobre Tarragona al rei, però Robert no ho va acceptar. El 1153 s’arribà a una entesa amb l’arquebisbe i el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona que suposava la renúncia de Robert. El 1154 va fer donació de Reus a l’església de Sant Fructuós de Tarragona “per temor de Déu i per admonició de l’arquebisbe”. Poc després però, moria Robert Bordet.

Genealogia dels Reis d'Aragó. Manuscrit sobre pergamí. Inscripcions: "(esquerra) Ramo (n) B (ere) ng (er): co (m) te (espai) (dreta) Peronella: reyna. Peronella apareix amb corona, mantell, ceptre i pom, atributs de la reialesa. Ramon Berenguer, amb anell que simbolitza l'enllaç

Genealogia dels Reis d’Aragó. Manuscrit sobre pergamí. Inscripcions: “(esquerra) Ramo (n) B (ere) ng (er): co (m) te (espai) (dreta) Peronella: reyna. Peronella apareix amb corona, mantell, ceptre i pom, atributs de la reialesa. Ramon Berenguer, amb anell que simbolitza l’enllaç

Bibliografia i enllaços:

Dozy, Reinhart P.A.; Los vikingos en España. Col. El espejo navegante, 5. Ed. Polifemo, Madrid, 1987.

Lagarda Mata, Ferran; Víkings a Menorca. Les ràtzies dels ‘homes del Nord’ a les Balears. Col. Minor 6, Zaragoza, 2008.

Morales Romero, E.; Historia de los vikingos en España Ed. Miraguano, Madrid, 2006.

Martí Bonet, Josep M.; Oleguer servent de les esglésies de Barcelona i Tarragona Arxiu Diocesà de Barcelona, 2003.

Los vikingos en la península ibérica Article de la Wikipedia.

Expedició normanda de 844 Article de la Viquipèdia.

Expedició normanda de 859 Article de la Viquipèdia.

Incursions normandes a les Illes Balears Article de la Viquipèdia.

Anexo:Cronología de las incursiones vikingas en la península ibérica Article de la Wikipedia.

Robert d’Aguiló Article de la Viquipèdia.

Barceló, Miquel; Ermessenda i el ‘rei’ de Dénia. Una comtessa, de tribut, ben servida Estudi General, 21, pag 211-219. Revista de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. (Arxiu PDF)

De Mingo, Pedro; Los vikingos atacan España 1a parte Al blog España Eterna, 2011.

De Mingo, Pedro; Los vikingos atacan España 2a parte Al blog España Eterna, 2011.

Nahuel L.A.; En busca de los vikingos de Formentera Article del ‘Diario de Ibiza’ del 28 de setembre de 2010.

Prado, Fernando; Vikingos en España y su expansión Al blog Mundo História.

Riutort i Riutort, Macià; Breu notícia d’una incursió norrena a les Balears (a. D. 1109) continguda a la Heimskringla de Snorri Sturluson FÒRUM 5 (1991): Número extraordinari de la Revista FÒRUM, editada per l’Associació de Germanistes de Catalunya. Pàgines 239-251.

Villegas Aristizábal, Lucas; Algunas notas sobre la participación de Rogelio de Tosny en la reconquista ibérica. Estudios Humanísticos. Historia. Núm. 3, 2004, pp.263-274 (Arxiu PDF).

Guerrers nòrdics disposant-se a atacar la ciutat d'Angers, al segle IX. Miniatura d'una biografia de sant Aubin del segle XI. Biblioteca Nacional de París

Foli 7v, ‘Sant Aubin defenent Guérande’ i foli 7r ‘Flota normanda’ disposant-se a atacar la ciutat d’Angers, al segle IX. Miniatura d’una biografia de sant Aubin del segle XI. Biblioteca Nacional de París

Anys 1108-1109 (Els víkings a Espanya, VIII)

mascaró de proa d'una nau víking

Mascaró de proa d’una nau víking

Sigurd Magnusson (v. 1090 – 1130), conegut com a Sigurd el Croat (en nòrdic: Sigurðr Jórsalafari, (‘el que ha estat a Jerusalem’), va regnar com a Sigurd I de Noruega entre 1103 i 1130. És reconegut principalment pel seva condició de rei croat, participant en una campanya a Terra Santa entre la primera i segona croades en l’anomenada Croada Noruega.

La tardor de 1107 Sigurd emprengué una expedició cap a Terra Santa per donar suport al Regne de Jerusalem. Amb 18 anys, Sigurd salpà de Bergen al capdavant de 60 naus que portaven un exèrcit d’uns 5.000 homes. Els croats van passar l’hivern a Anglaterra, on Enric I els va acollir. A la primavera posaren rumb fins a Santiago de Compostel•la, on passaren uns mesos més. De camí cap al sud van prendre el castell de Sintra, i tot seguit guanyaren una nova batalla contra els musulmans de l’Al-Andalus a Lisboa.

Un cop al Mediterrani, van atacar els sarraïns de les illes Balears amb victòries a Formentera, Eivissa i Menorca, en les que obtingueren grans botins.

Recorregut seguit pels croats noruecs. Marcat en vermell, el camí d'anada, i en verd, el de tornada

Recorregut seguit pels croats noruecs. Marcat en vermell, el camí d’anada, i en verd, el de tornada

El pas per Formentera de Sigurd i l’enginyós assalt a la Cova des Fum, l’any 1109, constitueix un interessant episodi, àmpliament documentat en la historiografia nòrdica, on va aconseguir el botí més valuós de tota la croada.

Uns pirates sarrains, que custodiaven un valuós botí, se sentien segurs aposentats en aquesta cova de 8.000 metres quadrats, situada a la meitat del penya-segat de 100 metres d’altura, inaccessible per terra i ben defensada per mar, en la qual havien construït una muralla a la seva entrada. Els moros al albirar als víkings treuen fora de la cova part del botí i l’exhibeixen als escandinaus, provocant-los i titllant-los de covards.

Sigurd va ordenar llavors als seus homes que pugessin dues embarcacions fins a dalt del penya-segat, un cop lligades als troncs dels arbres van pujar a les barques tots els homes possibles, i les van despenjar per sobre de la cova fins a l’entrada de la mateixa on van atacar als moros que van córrer a refugiar-se a l’interior de la cova. Llavors els víkings van fer una gran foguera just a l’entrada, van ofegar a tots els defensors i van aconseguir el fabulós botí.

Espases víkings al Museu dels Víkings de la localidat de Hedeby

Espases víkings al Museu dels Víkings de la localidat de Hedeby

Després van passar per Palerm, on Sigurd va visitar el rei normand Roger II de Sicília.

Finalment, després de tres anys de viatge els croats van arribar al regne de Jerusalem, on van ser rebuts de forma entusiasta pel rei Balduí I. Després d’una cavalcada per la riba del Jordà, Balduí va convèncer Sigurd que l’ajudés a conquerir la ciutat de Sidó, en poder del fatimites. El setge va ser un èxit i les forces croades van prendre la ciutat el 5 de desembre de 1110. En agraïment, Balduí i Gibel•lí d’Arles, patriarca de Jerusalem, van entregar a Sigurd un fragment de la Santa Creu.

Els reis Sigurd i Balduí I a la vora del riu Jordà en un dibuix de Gerhard Munthe realitzat l'any 1899 per a l'edició del Heimskringla de Snorre Sturlason

Els reis Sigurd i Balduí I a la vora del riu Jordà en un dibuix de Gerhard Munthe realitzat l’any 1899 per a l’edició del Heimskringla de Snorre Sturlason

De retorn cap a casa Sigurd i els seus homes van passar per l’illa de Xipre, on descansaren, i van acabar desembarcant a Constantinoble. Allí van passar un temps en companyia de l’emperador bizantí Aleix I, al que van entregar molts tresors obtinguts en la croada. Al partir també li van regalar les seves naus, i a canvi l’emperador els proveí de cavalls per tornar per via terrestre. El viatge va durar uns tres anys, a través d’Hongria, Panònia, Suàbia, Baviera, Dinamarca d’on van saltar finalment a Noruega.

El rei Sigurd entrant a Constantinoble dibuix de Gerhard Munthe per l'edició de 1899 de Heimskringla de Snorre Sturlason

El rei Sigurd entrant a Constantinoble dibuix de Gerhard Munthe per l’edició de 1899 de Heimskringla de Snorre Sturlason

Any 1028, Ulf (Els víkings a Espanya, VII)

De Heimskringla, la saga d'Olaf II de Noruega, obra de Halfdan Egedius

De Heimskringla, la saga d’Olaf II de Noruega, obra de Halfdan Egedius

En 1028 va haver una altra incursió, aquest cop protagonitzada per Ulf, anomenat el Gallec ja que Galícia fou la regió conquerida o saquejada. Pel que sembla aquest Ulf, a part d’aconseguir substanciosos botins, es va convertir en mercenari d’un noble gallec anomenat Rodrigo Romariz sublevat contra Beremund III de Lleó.

Miniatura de Beremund III de Lleó

Miniatura de Beremund III de Lleó

La història dels Canuts (la Knytlinga saga) ho explica així:

Ulf, un iarl (comte) de Dinamarca era un brau guerrer; va anar en qualitat de víking a l’Occident, va conquerir i va assolar el país i va recollir un botí considerable; per aquesta raó se li deia Galizu Ulf (Ulf ‘el Gallec’).”

La saga Knytlinga (La saga dels descendents de Canut el Gran) va ser escrita vers 1250

La saga Knytlinga (La saga dels descendents de Canut el Gran) va ser escrita vers 1250

El bisbe de Compostel•la, Cresconi, va haver d’aixecar el castell d’Oest, situat estratègicament a la ria d’Arosa, al costat de Catoira, per barrar el pas a les naus víkings que desitjaven atacar Santiago remuntant el riu Ulla. Finalment va aconseguir reunir un exèrcit i, assumint el lideratge de la noblesa gallega, va derrotar als víkings fins a la seva expulsió en el 1038.

Vaixell viking al museu d'Oslo

Vaixell viking al museu d’Oslo

Roger de Tosny (Els víkings a Espanya, VI)

Ramon Borrell I de Barcelona representat en el rotlle genealogic del monestir de Poblet

Ramon Borrell I de Barcelona representat en el rotlle genealogic del monestir de Poblet

Roger I de Tosny conegut també com Roger l’Espanyol o Roger d’Espanya (nascut a Conches-en-Ouche vers 990, mort 31 de maig de 1040) va ser un noble normand de la Casa de Tosny que vers el 1020 va lluitar als territoris hispànics al servei de la comtessa de Barcelona Ermessenda de Carcassona.

Roger era fill de Raül I de Tosny, origen de la nissaga Tosny. El 1013 Roger i el seu pare varen defensar el castell de Tillières al servei del duc Ricard II de Normandía (963-1027). Uns anys més tard però, i per una raó desconeguda, es varen enemistar amb el seu senyor i ambdós es van veure obligats a l’exili. Mentre que el seu pare es va guanyar una reputació a Pulla donant suport als revoltats contra el poder de l’emperador bizantí, Roger de Tosny va fer el mateix en la lluita contra els musulmans a la península ibèrica.

Reproducció actual de l'escultura gòtica d'Ermessenda de Carcassona obra de Guillem Morell (1385), (Seu de Girona)

Ermessenda de Carcassona

Roger de Tosny va ser contractat per Ermessenda de Carcassona, comtessa de Barcelona regent del seu fill després de la mort del seu marit Ramon Borrell (mort el 1017), perquè l’ajudés en la seva lluita contra Mujàhid, emir de Dénia. Mujàhid aconseguí el 1015 conquerir les Illes Balears i a partir d’aleshores bastí una potent flota que es dedicà fonamentalment a la pirateria de la costa mediterrània. Construí unes drassanes a al-Summān, el port de Dénia, que esdevingué la principal base de les seves operacions. Per a fer front als atacs que els sarraïns llançaven contra les costes dels seus dominis Ermessenda de Carcassona contractà Roger que va fer bona feina aterrint als sarraïns, capturant diversos pobles i castells, i participant el 1023 en la defensa de Barcelona. Ermessenda, l’any 1020, li va cedir la mà de la seva filla Estefania Ramon.

Sepulcre gòtic d'Ermessenda de Carcassona (†1058), muller del comte de Barcelona Ramon Borrell construït el 1385 per ordre del rei Pere III  «el Cerimoniós»

Sepulcre gòtic d’Ermessenda de Carcassona (†1058), muller del comte de Barcelona Ramon Borrell construït el 1385 per ordre del rei Pere III «el Cerimoniós»

El monjo de Llemotges, Ademar de Chabannes (vers 989-1034 d.C.) explica a la seva crònica escrita en el llatí de l’època, el següent:

Primo vero adventu suo Rotgerius, sarracenis captis, unumcumque eorum per dies singulos videntibus ceteris, quasi porcum per frusta dividens in caldariis coctum ei apponebat proepulis, et in alia domo simulabat se comedere cum suis reliqua medietatis membra. Postquam ita omness percurrisset, novissimum de custodia quasi negligens permittebat
fugae, qui haec monstra sarracenis nunciaret. Qua de causa timori exanimati, vicinae Hispaniae cum rege suo Museto pacem a comitissa Bargelonensi Ermesenda petunt, et annuum tributum persolvere spondent.”

Miquel Barceló ho tradueix com:

Tan prompte arribat, Rotger, havent fet captius sarrains a cada un d’ells dia rere dia i a la vista de tots, en feia trossos, com si es tractés d’un porc cuit en calderes, i els hi posava per menjar; i en una altra casa, amb els seus, simulava menjar-se els trossos de l’altra meitat. Després d’haver-ho fet amb tots, el darrer que quedava presoner, com per negligència el deixava fugir, per tal que anunciés als sarraïns aquestes noves portentoses. Desanimats a causa del terror, de la veïna Hispania, demanaren amb el seu rei Muset la pau a Ermessenda, comtessa de Barcelona, i s’obligaren a pagar un tribut anual.”

No es estrany que Roger es vagi guanyar el sobrenom de Mangeur de Maures (‘devorador de moros’).

El text d’Ademar sembla que és el primer text a informar de la presencia i activitats d’una banda de normands que des de Barcelona feien expedicions contra els andalusins.

Castell de Dénia construït els segles XI i XII sota el domini musulmà. De Dénia partien els atacs que els sarraïns llançaven contra les costes catalanes

Castell de Dénia construït els segles XI i XII sota el domini musulmà. De Dénia partien els atacs que els sarraïns llançaven contra les costes catalanes

La Crònica de Sant Pere el Vif escrita per Claricus de Sens a principis del segle XII ens diu:

En aquest temps, Roger fill de Raül, vingué de Normandia i va guanyar a Espanya amb la seva host, devastant aquest país i ocupant ciutats i castells; va prendre com a esposa a Estefania la germana de Ramon Berenguer que es va casar després amb el Rei García d’Espanya (García Sánchez III de Navarra). Va prendre les ciutats de Tarragona i Girona, i va estar allí amb el seu exèrcit durant quinze anys. Després d’això els habitants d’aquest país, li van preparar una emboscada i el volien matar a l’església de Sant Feliu, durant el temps en què Ricard era duc de Normandia. Però Roger, sabent de l’emboscada, estava preparat i va donar a perdre vint homes, la seva esposa i tot el que tenia -el seu exèrcit ja havia estat aniquilat gairebé en la seva totalitat- i va tornar al seu pare a Normandia.”

La conquesta que menciona de la ciutat de Girona es pura invenció del cronista degut a que Girona estava sota el domini cristià, i en el cas de Tarragona és possible que Roger realitzés algunes ràtzies en aquell territori ja que sabem que Tarragona estava pràcticament abandonada fins a la seva repoblació per l’aventurer, també normand, Robert Bordet a la primera meitat del segle XII (a qui dedicarem un capítol apart en aquesta sèrie). Es probable que Roger intentés reconquerir la ciutat abandonada, però es impossible saber si en realitat si va establir com afirma la Crònica de Sant Pere el Vif.

També sembla incorrecta el temps de quinze anys de permanència al comtat de Barcelona mencionat a la crònica. Els estudiosos afirmen que van ser menys de deu els anys d’estada a terres catalanes.

Per altra banda destaquem l’ambigüitat del text “els habitants d’aquest país, li van preparar una emboscada”. Alguns autors pensen que el text es refereix als moros que, evidentment, el volien matar; mentre d’altres, creuen que pel que fos: massa influència prop de la comtessa Ermessenda, afers mal resolts amb la noblesa catalana, enveges cap a un estranger… els qui el volien matar eren cristians.

El 1024 Roger de Tosny i el seu pare varen obtenir el permís de Ricard II de Normandia per tornar a les seves terres on el seu pare Raül moriria poc després.

Roger de Tosny va fundar Conches-en-Ouche cap al 1035 i l’abadia de Saint-Pierre-de-Castillon que va ser una de les primeres fundacions de la noblesa a Normandia.

El 1035, amb la mort de Robert I es va iniciar un període turbulent en el ducat de Normandia. Les guerres civils es van multiplicar i Roger de Tosny en va ser un dels principals actors en aprofitar de la debilitat del poder del duc per a fer estralls a les terres dels veïns, en particular les d’Unifred de Vielles. Unifred va enviar al seu fill, Roger Beaumont, per fer front a Roger de Tosny. En la batalla celebrada el 31 de maig de 1040 aquest últim va ser mort junt amb els seus dos fills grans. Per a venjar-los, un vassall seu va matar un germà de Roger Beaumont. Finalment, les famílies varen restablir la pau entre elles.

Castell de Conches-en-Ouche (departament d'Eure, Alta Normandia); va ser construït el 1035 per Roger I de Tosny i destruït el 1591 a les guerres de religió a França

Castell de Conches-en-Ouche (departament d’Eure, Alta Normandia); va ser construït el 1035 per Roger I de Tosny i destruït el 1591 a les guerres de religió a França

Any 1014, Sant Olaf (Els víkings a Espanya, V)

Olaf II Haraldsson. Fresc medieval del segle XIV, a l'església d'Overselo

Olaf II Haraldsson. Fresc medieval del segle XIV, a l’església d’Overselo

Olaf II de Noruega, anomenat també Olaf II Haraldsson el Sant, o Sant Olaf, o Olav, o Olao) també conegut com el Valerós (995-1030), va ser rei de Noruega entre 1015 i 1028. És venerat com a sant a diverses confessions cristianes.

Es convertí al cristianisme i fou batejat en 1010. Va passar alguns anys a Anglaterra combatent contra els danesos i tornà a Noruega en 1015 (després d’haver atacat la costa gallega), proclamant-se’n rei després d’haver guanyat el suport dels cinc monarques de les diverses regions del regne.

Aquest sant, un tant singular, que fou pirata des de l’edat de 12 anys, havia envaït Suècia, Finlàndia, Dinamarca i Holanda. L’any 1011 conquereix la ciutat de Canterbury a Anglaterra que s’havia negat a pagar tribut als danesos i on van provocar una carnisseria matant a tots els fidels que s’havien refugiat a la catedral.

Moneda d'Olaf II, rei de Noruega

Moneda d’Olaf II, rei de Noruega

L’expedició normanda de 1014 fou un atac dirigit per Olaf Haraldsson entre el 1014 i el 1015, procedent d’Irlanda contra la costa del comtat d’Alvito de Portugal, destruint Braga i Tui a la desembocadura del riu Miño, on va saquejar la ciutat i va fer presoner el seu bisbe del qual no se’n va saber mai més res (possiblement va ser mort o venut com esclau). Després de l’atac, com ja hem comentat, va retornar a Noruega per reclamar el tron.

Mort de sant Olaf, en un retaule de la primera meitat del segle XIV, a Trøndelag (Noruega)

Mort de sant Olaf, en un retaule de la primera meitat del segle XIV, a Trøndelag (Noruega)

Anys 966-971 (Els víkings a Espanya, IV)

Expansió víking

Expansió víking

Els normands havien conquerit a França uns territoris que van ser denominats Normandia. La pau entre francs i normands va ser de curta durada i en la guerra que mantenien els normands van demanar reforços de Dinamarca i Noruega. Eren tropes fàcils de reclamar però difícils de fer tornar a casa un cop s’havien aturat les hostilitats.

A l’any 966 el rei Ricard I va tenir la feliç idea de treure’s del damunt les tropes que l’havien ajudat, i que en aquell moment el molestaven, enviant-les cap a Espanya.

Els danesos, al sortir dels ports de Normandia, es van dividir segons la seva costum en diverses bandes. Una, composta per 28 vaixells amb aproximadament 1420 homes va anar a atacar les costes de l’Espanya musulmana. Van atacar les rodalies de Lisboa i aconseguiren unes primeres victòries aprofitant el factor sorpresa però van ser continguts per les tropes i la marina de Hacâm II, més nombroses i ben preparades. Els víkings es van retirar i van optar per envair Galícia que els oferia més possibilitats de triomf i on algunes de les bandes sortides de Normandia van anar en primera instància.

Monument a Al-Hàkam II al Campo Santo de los Mártires, Còrdova (Foto de Justo José Moreno Mérida)

Monument a Al-Hàkam II al Campo Santo de los Mártires, Còrdova (Foto de Justo José Moreno Mérida)

La Crònica d’Iria ens explica que Sisenando, bisbe de Santiago de Compostel•la, va demanar permís al rei Sanç (mort a finals de 966) per fortificar la capital de la seva diòcesi. El permís fou concedit i Santiago va ser envoltada de muralles, torres i profunds fossats.

Miniatura del segle XII que representa al rei Sanç I de Lleó

Miniatura del segle XII que representa al rei Sanç I de Lleó

Reunides diferents bandes de víkings danesos van sumar més de 100 vaixells, uns 8000 homes sota el comandament de Gundraed, (anomenat Gunderedo a la crònica). La gran expedició a Galícia sembla ser que no va començar fins el 968, segon any del regnat de Ramir III que era un nen en aquesta època. Governava en nom seu la seva tia Elvira que era una religiosa. Els nobles, no volent obeir a una dona i un nen, es van declarar independents.

Els víkings van saber aprofitar aquest estat d’anarquia i durant un any i mig no van trobar cap resistència ferma a les seves rapinyes.

Ramir III de Lleó

Ramir III de Lleó

El mes de març de 970 els víkings s’aproparen a Santiago de Compostel•la on el bisbe Sisenando els va sortir al pas presentant-los batalla el dia 29 en un lloc que els cronistes anomenen Frosnellos. L’atac va ser desastrós pel bisbe (que va morir d’una fletxada) i les seves tropes. Santiago va caure en mans dels víkings que es van dedicar a saquejar i incendiar fins a 18 ciutats gallegues i a desmuntar les campanes de la catedral per fondre-les i aprofitar per altres usos el seu metall.

L’any 971 els víkings decideixen abandonar Galícia per tornar a provar sort a l’Espanya musulmana. Durant la seva marxa van haver de lluitar amb Rudesindo, bisbe de Sant Martí de Mondoñedo, (posteriorment declarat sant amb el nom de Rossend) i parent del bisbe mort Sisenando, al qui Ramir III havia anomenat lloctinent de les tropes gallegues. A aquestes tropes es va sumar l’exèrcit del comte Gonzalo Sánchez que es va enfrontar amb els danesos i que fins i tot va arribar a matar el cabdill víking Gundraed.

Sant Rossend, a la façana del monestir de San Salvador de Celanova (Foto de Luis Miguel Bugallo Sánchez 'Lmbuga')

Sant Rossend, a la façana del monestir de San Salvador de Celanova (Foto de Luis Miguel Bugallo Sánchez ‘Lmbuga’)

Encara que debilitats, els víkings al sortir de Galícia van intentar atacar la costa occidental de l’Espanya musulmana. De nou Hacâm II crida la seves naus que immediatament es traslladen d’Almeria a Sevilla i a les costes occidentals. La presència de les naus musulmanes i els preparatius del califa van intimidar els víkings que van girar cua i van tornar cap a casa seva.

Drakkar al Tapís de Bayeux

Drakkar al Tapís de Bayeux