La invenció dels càtars

La invenció dels càtars

 

Aquest és un llibre necessari per a desmitificar tot el que envolta el món dels càtars. S’ha escrit molta literatura sobre els ‘bons homes‘ i en bona part entra dins el gènere del fantàstic. Amb els anys la seva imatge real s’ha anat esbiaixant fins a obtenir-ne avui dia una imatge distorsionada i gens real gràcies, en bona mesura, a recerques del greal (una fantasia literària sorgida el segle XIX que explica que els càtars van ser dipositaris del calze utilitzat durant el darrer sopar i en el qual Josep d’Arimatea va recollir la sang de Crist a la creu), tresors amagats (una tradició que confereix una gran fortuna als càtars amagada al castell de Montsegur o a la rodalia que encara està per descobrir), secrets templers i altres bajanades inventades i pròpies de ‘best sellers’ que s’han anat associant a la seva veritable història. De fet, el moment culminant de tot aquest esoterisme que envolta el catarisme es va produir el 23 d’octubre de 1940 quan el monestir de Montserrat va rebre la visita del mandatari nazi Heinrich Himmler amb l’objectiu d’obtenir informació sobre el Sant Greal.

El filòsof i historiador Sergi Grau ens aclareix en el seu llibre què és realitat i què és mite en aquest moviment cristià dels segles XII al XIV que fou considerat com la gran heretgia de l’edat mitjana. El llibre és la història dels càtars a Catalunya a través dels escassos documents i testimonis que han arribat fins nosaltres, la majoria dels quals són de processos inquisitorials. Els ‘bons homes’ predicaven un retorn al cristianisme primitiu que era espiritual i auster, fidel al nou testament i que va ser titllat d’heretgia per l’església catòlica. El poder polític i després l’eclesiàstic (que va crear la Inquisició per perseguir i condemnar aquest moviment) van esclafar-los sense cap mirament.

De fet, la persecució dels càtars per part de l’església va ser tan acarnissada que el seu llegat pràcticament ha desaparegut. Fins a mitjans del segle XX només es coneixia la seva doctrina a través dels documents que procedien dels clergues i teòlegs que els van combatre, des de llavors s’han localitzat cinc manuscrits d’origen càtar: dos tractats teològics i tres rituals que descriuen el consolament.

 

Càtars expulsats de Carcassona el 1209 (miniatura extreta d'un manuscrit de Les grans cròniques de França).

Càtars expulsats de Carcassona el 1209 (miniatura extreta d’un manuscrit de Les grans cròniques de França).

 
Els càtars creien que existia una única divinitat i dues creacions, una de bona i una altra de dolenta. La creació bona era la del déu del Nou Testament a qui anomenaven ‘payre sant‘, creador del món espiritual, i la dolenta a un déu estrany, associat al diable i a la divinitat del Vell Testament, creador del món terrenal. Per tant la concepció del seu món estava regida per la dualitat (el bé i el mal). Els càtars predicaven a les cases o les places dels pobles i vivien realitzant treballs manuals, artesanals o fent feines estacionals. La seva imatge, molt propera al poble, no podia ser més distant de la que oferia la jerarquia catòlica d’aquell temps.

Sergi Grau passa revista els rituals i creences dels albigesos i ens enriqueix culturalment esmentant altres moviments cristians que també demandaven reformes per aquell temps; desvincula el catarisme del culte professat pel predicador persa Mani (fundador del maniqueisme) amb el que tradicionalment se l’havia associat; ens parla de batalla de Muret (1213) en la que va morir Pere el Catòlic que tot i no ser càtar es va arrenglerar amb els senyors feudals occitans que emparaven l’heretgia; Ens fa saber que no ha sobreviscut cap de les bíblies traduïdes a una llengua vulgar (que ja circulaven per Catalunya l’any 1209 degut en bona part a què en l’any 1235 Jaume I va emetre un decret pel qual ordenava que en un termini de vuit dies li entreguessin les existents per cremar-les).

L’autor va seguint la presència dels càtars per terres catalanes (on semblen ben arrelats a Berga, la vall de Castellbó i Lleida) finalment ens explica la desaparició del catarisme a través dels seus últims representants, Guillem Belibasta i els seus companys Pere i Joan Mauri.

Belibasta, anomenat l’últim càtar, va ser detingut l’any 1308 i empresonat a la ciutat de Carcassona d’on va escapar. Deu anys després, quan estava refugiat a la vila de Morella, va ser enganyat i traït per ser lliurat al bisbe de Narbona. Va ser interrogat per Jacme Fournier, el futur papa Benet XII, que el va condemnar i cremar viu l’any 1322.

Sergi Grau ha aconseguit desmitificar la història dels càtars i alhora realitzar un estudi imprescindible per a totes aquelles persones interessades en la veritable història dels ‘bons homes‘ a Catalunya.

 

Aquesta pintura de Pedro Berruguete conservada al Museu del Prado és anomenada 'Sant Domènec i els albigesos'. Ens explica la història de la disputa entre Sant Domènec Guzmán (fundador de l'Orde dominic) i els càtars en la que els llibres de les dues parts van ser sotmesos a la prova del foc. Els escrits herètics dels càtars es cremen a la foguera, mentre que els de l'ortodòxia catòlica leviten i escapen de les flames (aquest episodi també és conegut com el 'miracle de Fanjeaux').

Aquesta pintura de Pedro Berruguete conservada al Museu del Prado és anomenada ‘Sant Domènec i els albigesos’. Ens explica la història de la disputa entre Sant Domènec Guzmán (fundador de l’Orde dominic) i els càtars en la que els llibres de les dues parts van ser sotmesos a la prova del foc. Els escrits herètics dels càtars es cremen a la foguera, mentre que els de l’ortodòxia catòlica leviten i escapen de les flames (aquest episodi també és conegut com el ‘miracle de Fanjeaux’).

 

 

Anuncis

Banca

 

El canvista i la seva dona de Quentin Massys, 1514 (Museu Louvre de París)

El canvista i la seva dona de Quentin Massys, 1514 (Museu Louvre de París)


 

Consta en registres d’argila que a la Babilònia del segle XVIII a.C. els sacerdots dels temples ja realitzaven préstecs als comerciants. Els ‘trapezites’ eren els banquers de l’antiga Grècia i els denominen així perquè duien a terme les seves transaccions darrera una taula anomenada trapeza.

El nom del primer banquer històricament documentat és Pythius de Lidia que feia el seu negoci a l’Àsia Menor a començaments del segle V a.C. Pels voltants de l’any 371 a.C. l’esclau grec Pasion era el banquer més ric i famós de Grècia.

La banca moderna té els seus orígens en les diverses iniciatives financeres de l’edat medieval, com ara la taula de canvis.

Al igual que la paraula castellana “banco” el nom de banc o banca deriva de la paraula italiana “banco“, “escriptori”, utilitzada al Renaixement pels banquers jueus florentins que feien les seves transaccions damunt una taula coberta per un mantell verd.

A la Barcelona medieval, els jueus instal•lats al carrer de Canvis Vells, a tocar de l’església de Santa Maria del Mar, disposaven el seus bancs i mostraven als clients els diferents tipus de monedes i les balances per tal de canviar el diner.

No ens enganyem, abans en l’antiguitat, i ara en l’actualitat, la banca sempre ha volgut obtenir beneficis ràpids i quantiosos, de vegades no del tot legals o directament fraudulents. Sempre a l’esquena dels més incautes i els necessitats. En aquesta Barcelona medieval de la que parlo, quan una transacció havia estat fraudulenta i es podia demostrar a les autoritats l’engany, el banc del jueu en qüestió era destrossat i es produïa el que de forma molt visual i en castellà es denomina una ‘bancarota’.

Durant uns anys el banquer tenia prohibides les seves transaccions i activitats canvistes, però transcorregut un temps prudencial, en el que suposadament havia purgat el seu delicte, era perdonat i se’l permetia reprendre els seus negocis. Això sí, lluny dels jueus honrats, al carrer de Canvis Nous, al costat d’altres ex estafadors perdonats.

 
Bibliografia i enllaços:

Banc (empresa). Article de la Viquipèdia (en català)

Banco. Article de la Wikipedia (en castellà)

Milá Rodriguez, Ernesto. Guía de la Barcelona màgica. Ediciones Luciérnaga. Barcelona, 2016.

 
 
 

Què difícil és ser un déu

Cartell del film
 

Aquesta pel•lícula està basada en el llibre Què difícil és ser un déu, tot un clàssic de la ciència ficció que va ser escrit pels germans Borís i Arkadi Strugatski l’any 1964. Aquesta obra ja va ser portada a la gran pantalla l’any 1989 per en Peter Fleischmann sota el títol El poder d’un déu en el que va ser una superproducció correcta però fallida que els germans Strugatski es van afanyar a repudiar.

El director d’aquesta nova versió, Aleksei German, ja va voler adaptar l’obra al cinema l’any 1968 en un guió que va ser rebutjar en el moment en que es produí la intervenció soviètica a Txecoslovàquia. El projecta va quedar aparcat fins l’any 2000 en que Aleksei German va decidir reprendre’l i convertir-lo en un projecta únic i ambiciós al que va dedicar tretze anys de la seva vida i que malauradament no va poder veure acabat doncs va morir el febrer de 2013 quan estava muntant el film. El muntatge final el va realitzar la seva dona i co-guionista Svetlana Karmalita i el seu fill Aleksei German Jr. que van seguir les detallades instruccions donades pel difunt director.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

El film transcendeix la novel•la en el que és una adaptació molt lliure i personal, però ambdues comparteixen la mateixa base argumental: un grup de científics van ser destinat vint anys enrere a Arkanar, un planeta molt similar a la Terra que està vivint la seva pròpia edat Mitjana. El motiu de la seva presencia al planeta és que algun científic va sospitar que aquesta societat estava a punt d’eclosionar cap el Renaixement i la missió dels científics és documentar aquesta transició. El planeta és governat per alguns nobles cruels i brutals que, amb l’ajuda de fanàtics religiosos, persegueixen sense misericòrdia a tots aquells que saben llegir i escriure. És a dir, maten a tots aquells artistes o científics que podrien canviar la societat fossilitzada en la que viuen.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Un dels integrants d’aquesta missió és Don Rumata que, com els altres científics, té prohibit intervenir en l’evolució natural dels esdeveniments. Rumata es converteix en testimoni impassible i desesperat de les violentes atrocitats que aquesta societat endarrerida i ignorant comet. A ulls de Rumata els habitants del planeta són incompetents i retardats mentals que viuen entre la immundícia i la porqueria. Per això Rumata és un personatge obsessionat en tenir roba neta, en fer servir mocadors blancs i immaculats, en banyar-se de tant en tant, en obligar els seus servents a rentar-se. Per marcar distàncies i reafirmar la seva condició d’humà, no mata mai a ningú. En els seus nombrosos duels només es dedica a tallar orelles, 372 en total. Els habitants del planeta el consideren un déu que toca un rudimentari saxo.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Al planeta sempre hi ha una boira espessa o una pluja persistent i els seus habitants malviuen coberts de fang i porqueria. La sensació de brutícia i misèria és realment fastigosa, real. Davant la càmera van desfilant personatges patètics, grotescos, beguts, esclaus, morts… uns personatges primaris que diuen coses sense sentit, que mengen, vomiten, escupen o caguen.

Pel que fa al film se’n poden fer diferents lectures. El planeta de Rumata és un gulag a la Sibèria soviètica dels anys seixanta del segle passat?, una metàfora de l’eliminació massiva d’intel•lectuals de l’època en que es va escriure la novel•la?, una molt actual reflexió sobre l’avanç del fanatisme religiós a la nostra societat?, un seriós avís sobre la fragilitat de la cultura actual si es deixa en mans de governs controladors i obscurantistes? Sens dubte tot això i més.

No espereu robots, androides, alienígenes, naus espacials, ni efectes especials. La pel•lícula és incòmoda, estranya, un malson inspirat pels quadres d’El Bosco i Pieter Brueghel.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Els seus referents cinematogràfics beuen del mestre Tarkovski. Tècnicament és magnífica, el seu blanc i negre és d’hipnòtica bellesa, els nombrosos plans seqüència elaboradíssims, els primers plans són tancats i produeixen una ferma sensació d’aclaparament a l’espectador, els plans mitjans són igualment claustrofòbics. És un treball de difícil assimilació per part de l’espectador que ficarà a prova la seva paciència (un metratge aparentment excessiu, un ritme lent) i la seva capacitat de patiment (per la brutalitat de les seves imatges i per l’excés d’escatologia que molestarà als mes aprensius)… una cosa és segura, no deixarà indiferent a ningú.

 
Fotograma del film Què difícil és ser un déu
 

Possiblement estem davant de la millor representació de l’edat mitjana de la història del cinema. Una pel•lícula de culte immediat, una incòmode immersió dins la barbàrie, una experiència sensorial extrema no apte per a tots els paladars… De la nostra mirada depèn que la valorem com l’obra mestre que és i que demana una entrega incondicional, o com un espectacle insofrible que, a estones, també és.
 

 
 
Tit. or.: Trudno byt bogom (Hard to be a God). Any: 2013. Dir.: Aleksei German.
Guió: A. German i Svetlana Karmalita. Dur.: 170 min. País: Rússia.
Actors: Leonid Yarmolnik, Aleksandr Chutko, Yuriy Tsurilo, Evgeniy Gerchakov, Natalia Moteva.